business catalog article new catalog business opportunities finance catalog deposites money catalog making art loan catalog deposits making catalog your home good income catalog outcome issue medicine catalog drugs market catalog money trends self catalog roof repairing market catalog online secure catalog skin tools wedding catalog jewellery newspaper catalog for magazine geo catalog places business catalog design Car catalog and Jips production catalog business ladies catalog cosmetics sector sport catalog and fat burn vat catalog insurance price fitness catalog catalog furniture catalog at home which catalog insurance firms new catalog devoloping technology healthy catalog nutrition dress catalog up company catalog income insurance catalog and life dream catalog home create catalog new business individual catalog loan form cooking catalog ingredients which catalog firms is good choosing catalog most efficient business comment catalog on goods technology catalog business secret catalog of business company catalog redirects credits catalog in business guide catalog for business cheap catalog insurance tips selling catalog abroad protein catalog diets improve catalog your home security catalog importance

octobre 2011 Archives

Festes de la Joventut a Buñuel

| 2 Comments
Vem posar el peu a la banya sud-est de Nafarroa i del primer que ens vem adonar va ser d'un cierzo del dimoni, esbullador de rinxolades cabelleres, emissari navarrès que ens anunciava que érem en terra estranya. Però deixem de fer literatura, cagondéu. El primer que vaig veure, abans que el vent enfurit em penetrés els ossos, va ser l'església de Buñuel, que a partir d'ara direm Bunyol per simple homenatge a Maó. És una església força més alta que la d'Esplugues i d'una volta més ampla, però com la de Santa Magdalena té el campanar a mig fer, amb l'estructura metàl·lica a la vista, mentre que la resta de l'edifici, a diferència d'Esplugues, és de maó vist lleig, com la de la parròquia de Sant Mateu, al barri de la Plana d'Esplugues. Tot això queda rubricat per una creu enorme en honor als caiguts per Espanya. Deixeu-me afegir que aquest Bunyol navarrès té un carrer dedicat al General Franco. On havíem anat a parar?

BUÑUEL 30-10-2011 002

Jo havia vingut amb l'escamot d'avançada, divendres al vespre. Vem voltar per la carpa central, ben defensada per senegalesos com al camp d'Argelers. A la carpa, la jovenalla es conglomerava en rengleres de taules reservades. Per als espluguins avançats, cap bar ni restaurant no oferia prou aforament, de manera que després de travessar de cap a cap dos cops el poble desert i mort com Sant Just per festa major, vem acabar a la mateixa plaça de la carpa, on el bar dels catalans (els propietaris són del Barça i de Barcelona i ens servien en català) ens van fer uns entrepans que eren prou bons.

I si tot això són els mers preàmbuls, aquesta puta crònica no acabarà mai.

Al bar dels catalans vem fer uns vinets per lluitar contra el fred autumnal de les planes navarreses. Puixants, irromperen els gloriosos versos del poeta, excelsos com un llamp de Zeus:

He baixat al celler
pel goig d'un got de vi.
El poema segueix molt introspectiu, i així em trobava aquell vespre abans que el vi em fes bullir la sang. A la carpa va començar el concert de versions patxangueres que em foradaven els timpans, hi anava entrant i sortint. La nit va ser llarga, vem fer-hi algun pilaret i vem fer molts gintònics. Vem anar a dormir tard, cap a les cinc, i l'endemà seria el dia fort.


DISSABTE

tarresbunyuelAlgú va decidir que ja havíem dormit prou a les 8 del dematí i a un quart de nou ja rondava despert pel centre cívic. Jo caminava encara força encès pel vi, el dia era més clar i, per lligar-ho tot, els d'aquest Bunyol van deixar anar les vaquilles i un toro que en diuen novillo quan eren les nou. Jo m'ho mirava circumspecte i comentàvem que era un esdeveniment més aviat sòrdid. Inopinadament, es va acabar el encierro o com en diguin d'aquell espectacle lamentable. A la plaça ens oferien un esmorzar fort i gras amb xistorra, favada i altres menges d'elevats nivells de colesterol. Aleshores, va venir el gruix de l'exèrcit cargolí. Quan l'escamot d'avançada ens hi vem fondre, vaig sentir una mena de barreja d'alegria per retrobar-me amb els camarades però una petita desil·lusió de l'estil aquell de pèrdua d'allò que els sociòlegs en diuen distinció. Bé, sigui com sigui, en aquella plaça, quan van decidir els bunyolencs que ja podíem començar, vem començar. I aquesta és la crònica castellera d'aquella jornada memorable...

Vem començar, probablement, amb un pilar de quatre. Vem seguir, amb tota seguretat, amb el 3de7 amb agulla. Jo hi havia d'entrar de baix, però per sort no hi vaig entrar. Si ho hagués fet hauria mort a l'acte. El castell, pel que vaig veure, va anar relativament bé, però qualsevol valoració tècnica l'haig de delegar a algú que estigués més per la feina, perquè jo no en tinc ni idea. El 4de7 era el castell que s'havia decidit per a la segona ronda. Diria que va bunyolejar força, homenatge estrident al poble que tan bé ens acollia. En tercera ronda, gran sorpresa: el 3de7 per sota.

Com també he dit abans, qualsevol valoració tècnica val més que la demaneu a algú de Tècnica o a algú que en sàpiga una mica més que no pas jo, pobre parrac rebregat que el vent arrossega miserablement de bar en bar. El que sí que em va semblar, en la meva més humil opinió, és que si ja anàvem un pèl justos de camises per als dos castells anteriors, amb força canvis a tots els nivells, el tres per sota semblava, potser només en una mena d'il·lusió col·lectiva, força agosarat. Però després, parlant amb gent de la Tècnica, sobretot amb el Gallo, vehement defensor de la seva veritable opinió, vaig inclinar-me a pensar que, probablement, tot i que sí que era arriscat, estava dins de les nostres possibilitats objectives, i que si estàvem en condicions de fer-lo, doncs ben provat estava. Però malgrat inclinar-me a pensar això, continuo ferm en la meva obstinada posició, ço és: que era un risc innecessari, i que més que arriscat, era forçat. Però malament aniríem si no poguéssim pensar diferent! Vist només des dels resultats obtinguts, el quart 3de7s de l'any, i a sobre a 400 kilòmetres de casa, és un èxit rotund que es pot comparar, per exemple, al 3de9f de Vilafranca a Berga (apa, aviam qui la diu més grossa).

Aquesta marrada em venia molt de gust fer-la, però ara segueixo amb el nostre pas triomfant d'exèrcit victoriós avançant per la Diagonal l'any... ai, que m'embolico. El 3de7s va aixecar-se de forma més o menys irregular i les últimes dues aixecades van ser allò que anomenen èpiques, tot i que no tant com el que he llegit del 4de8 dels Moixiganguers a Vilafranca aquest mateix diumenge. Diguem-ne que va anar d'un pèl de figa que no petés, però també es pot dir que encara tenia més marge d'empitjorament... bé, segueixo embolicant-me, val més que calli.

Vem fer un 5de6 net com a escadús, que en deia el jefe d'un amic meu de l'escreix o l'escaig. Era el primer de la temporada fora de l'assaig i per tant va ser objectivament la novetat del dia. Els bunyolencs, per la seva banda, havien estat flipant mandonguilles, sobretot amb el 3 per sota. I és que els catalans estem ben llampats. Vem plegar amb un pilar de cinc que vem fer girar, glavi al cel que respon al llamp de Zeus, i blablabla.

Va ser acabar l'actuació i que comencés la marató alcohòlica. Per dinar vem menjar paelles que havien participat al concurs de paelles organitzat pels bunyolencs, bona pensada per estalviar-se de fer un àpat, malgrat que corren el perill d'una enventual manca de participació. Feien un concurs de llençament de pinyol d'oliva, que vaig guaitar amb els ulls esbatanats, corprès i astorat per l'espectacle. Vem ventilar-nos entre tres dues ampolles de vi i vaig estar presenciant radera la barrera el segon encierro o com se digui del dia, amb un ramat molt més nombrós, i també més animals. Molts cargolins, que havien acaparat el concurs del pinyol, també van dedicar-se a pixar-se els remugants en allò que en diuen fintes de torero ebri. Els del poble, experts en l'art de la tauromàquia, practicaven temeraris moviments que, val a dir-ho, van avorrir-me aviat. Quan anava de baixa tant l'espectacle com el meu nivell etílic, vaig anar a fer la migdiada.

Vaig arribar a les vuit tocades a la plaça de la carpa per veure el Barça. Encara vaig veure el primer gol de Messi, que marcava un gol cada deu minuts. La tarda va passar tumultuosa entre xarbots de cervesa. Vem sopar a la carpa uns macarrons que em recordaven els que havia menjat quan anava a l'escola. La música va començar després i va ser una autèntica bogeria. Cada minut que passava veia la nit més boirosa. El moment estelar va ser El chipirón, versió de Bongo Botrako, desfase de ballaruga punki amb salts mortals ben bèsties. Va ser molt divertit, en efecte. Tinc el lleu record d'un pilar de quatre, però no puc assegurar res. M'han dit que a les dugues era fora, a la plaça, i segurament vaig esmunyir-me sol cap al centre cívic. Un altre que dormia al costat meu em va dir que vaig arribar-hi a quatre grapes i que vaig desplomar-me al llit. Visca la birra lliure.

L1180289

DIUMENGE


L'endemà vaig llevar-me com el dia abans, vaig vagarejar com una ànima en pena, vem ajuntar-nos a la cercavila i jo vaig estar força estripat. Al final del trajecte vem fer tres i quatre de sis a la mateixa plaça del dia abans, en perfecte dia de la marmota. Tinc problemes de redundància cíclica, hi han coses que no sé si són de dissabte o de diumenge. Tinc records esparsos d'anècdotes divertides i també tinc una aroma general molt atractiva que m'agradaria escriure per aquí, però que no puc fer. Què més dir? Les gralles van tocar força repertori durant l'avorriment de cercavila, amb Els Segadors inclosos, que vaig cantar esgargamellant-me, i només els hi falta el Ferro-ferro, que s'ha erigit com a crit de guerra de forma totalment espontània i des de sota, metàfora del que significa per a mi el 3 per sota. En fi, vaig tornar amb el Mora en cotxe a Esplugues, després de recollir el sac de dormir i la motxilla al centre cívic. Vaig veure al meu llit una cuca ben simpàtica que feia la seva via.

Podria parlar molt més, dir #fillsdeputa i coses per l'estil, però la meva neurona ja esbufega. Salut i castells.

grallers

Fiestas de la Juventud de Buñuel

Dissabte, 29 d'octubre de 2011
Castellers d'Esplugues: p4, 3d7a, 4d7, 3d7xs, 5d6net i p5

Diumenge, 30 d'octubre de 2011 (Cercavila de Buñuel)
Castellers d'Esplugues: p4, p4s, p4s, p4, 3d6, 4d6

Sant Just, 2011

| No Comments

DSC08453Em poso aquest matí de dilluns plujós a escriure el cony de crònica, ara que de fet el sol fa ullades entre els parracs de núvols, etcètera, i vaig fent glopets del cafè fred i sona El octavo día al podcast, i etcètera, i vaig posant etcèteres aviam si se m'acut què escriure, però no se m'acut res o sigui que tiraré pel dret, i etcètera.

Ens plantàvem a Can Ginestar a les dotze per actuar per les festes de tardor de Sant Just, un poble del qual prové diguem-ne la meitat de la colla d'Esplugues, tot i que segons les estadístiques de què disposo no en són tants. Amb nosaltres hi eren els Xics de Granollers, una colla amb molts ganàpies, i els Castellers de Barcelona, que encara no s'han refet de la davallada de fa un parell o tres d'anys.

Per la colla circulava l'espectre del 2de7. Com va dir Ibsen en noruec, «whenever I take up a newspaper and read it, I fancy I see ghosts creeping between the lines. There must be ghosts all over the world. They must be as countless as the grains of the sands, it seems to me. And we are so miserably afraid of the light, all of us».

En fi, que per una vegada el cap de colla no ens havia dit quins castells faríem per la diada, segurament perquè no sabien què farien amb la torre. D'aquesta manera passava el dissabte, els concerts a Sant Just semblaven confirmar la torre i altres aires espectrals semblaven apuntar-hi, però l'endemà, a plaça, començàvem amb el tres per sota i, finalment, la descartàvem. Oh, ai las! Jo que ja la donava per segura...

El tres per sota amb què obríem plaça va pujar bé i compassat; a l'última aixecada la rengla va pujar una mica més lenta, però al darrer Amunt! es va anivellar, i tots contents. La veritat és que el vem fer sense gaires nervis i força folgadament i feia molt de goig.

En segona ronda vem provar el quatre amb agulla. Va pujar al primer peu amb els segons una mica desquadrats; el meu segon --jo hi era de baix-- sembla que anava tort ja d'entrada, el cas és que em carregava molt a la dreta i ara mateix em fa força mal l'espatlla. Vaig patir com un malparit i vaig anar directe al lavabo després de descarregar-lo. Encara sort que va anar ràpid.

En tercera ronda vem despatxar el 5de7, que devia ser el tretzè de l'any, i que es va fer sense gaires problemes. La rengla del tres, com sempre, se'n nava cap a la meva banda.

Vem plegar amb dos pilars de cinc, que a diferència de la setmana passada vem poder descarregar. D'entrada, el Sasi s'havia estrenat a segons d'un pilar de quatre. En conjunt va ser una actuació de puta mare; el fet de començar amb el 3 per sota i fer-lo tan bé va capgirar una mica la inèrcia de l'any, tot i que pel que fa a mi, amb la tortura del 4a, en vaig sortir bastant destrossat i per això vaig estar sedant el dolor amb analgèsics (birres). I per la torre, ja la farem, segurament la descarregarem a Buñuel.

Pel que fa a Xics, van plantar 5de7 i 4de7a i van acabar amb el 4de7 que, en principi apunta al de 8. Barcelona va fer exactament el mateix que Granollers, per la qual cosa es pot dir que els vem VÈNCER, GUANYAR, BATRE, PASSAR LA MÀ PER LA CARA, DERROTAR, HUMILIAR i tot aquest etcètera. Des que hem guanyat el Concur7 la nostra vena competitiva està al màxim, rivalitzant amb la dels lagartos dels collons.

Ara, per cert, el sol se'n va i es fa la penombra al pla de Barcelona. Els espectres tornen, és qüestió, doncs, de donar per enllestida aquesta merda, abans no es desfermi el temperi infernal. I etcètera.

Fotos.

II Memorial David Carreras

| 1 Comment

Memorial David Carreras. Diada més o menys inventada que com a actuació no té gaire futur, pel que sembla, i que s'ha de recol·locar o reinventar. El nostre president, a qui estem a punt de fer un altar a la Closca, la volia reubicar en el marc festiu d'Esplugues d'una forma molt més adient. A això, s'ajunta el fet que no hem pogut o volgut (el que sigui) fer-ho millor aquest any, amb la col·laboració d'entitats del poble (el cas dels Diables és flagrant). Amb tot, la diada d'avui ha estat prou maca: la plaça de l'Església és, sens dubte, la més maca d'Esplugues, i avui era força plena. També s'ha de dir que altres projectes del sector de Creixement han quedat absolutament arraconats o oblidats, i que és de plànyer i que qualsevol mena de crítica per part meva és, ara per ara, redundant i no em ve de gust fer-la.

Pel que fa a l'actuació en si, tècnicament ha estat una cosa estranya. Jo no sé gaire com cou les coses la Tècnica, però el que sí que sé és el que veig, per molt que n'estigui al marge (sembla que estigui al marge de tot, també és deplorable). El cas és que la setmana havia estat, si més no pel que he viscut, una mica moguda, amb un cert malestar. Però potser aquest malestar només és meu i potser aquest no és el lloc per expressar-lo, per bé que no es pot dir que me'l calli, jo sempre vaig amb el cor a la mà i blablabla.

El que vull dir és que havia estat aquesta setmana pensant en un post atrabiliari, però que a hores d'ara no em ve gens de gust occir res.

Començàvem, doncs, amb un 5de7, el dotzè de la temporada, amb canvis al tronc de tota mena, que segons el Rai era més lleuger i que segons jo s'encamina cap al 5de8 (hahaha!). Jo hi era de baix i se m'ha fet més llarg que de costum, estic en una fase de parrac que em faig patir. Però al vídeo s'ha vist molt bé.

En segona ronda tocava el 3de7 aixecat per sota. Sens dubte, ha estat la gran notícia d'avui, jo diria que anem per consolidar-lo. Tant de bo sigui així. Jo l'he viscut molt bé, d'agulla com sempre, i tothom coincidia a dir que era el millor que hem fet mai, tot just el quart, més bé encara que el del Concur7.

A tercera ronda era el torn del 2de7, que és el veritable peix gros del cove. L'hem hagut de desmuntar per indecisions de la canalla, com a Torredembarra sur mer, una torre que era perfecta, amb mides perfectes i amb l'únic handicap dels nervis o de la «història». Abans havíem vist un 2de7 dels Castellers de Terrassa que havia pujat molt obert per dalt i defensat força a la descarregada, i el nostre semblava millor. El fet de no haver-la pogut coronar, almenys a mi, m'ha fotut molt. Som especialistes a desmuntar torres de set impecables. També deia que per comptes de sucre, haurien de posar estupefaents als cereals de la canalla.

En repetició hem fet el 4de7a, que sembla que ha tingut més problemes dels normals; jo patia una mica i la pinya era un guirigall, però s'ha fet bé. En pilars, dos de 5, però un dels dos (diria que el primer, el més veterà) s'ha n'ha anat enrere de cop i volta i ha quedat en intent. Mera anècdota.

Com a anècdota també queden els pilars d'entrada. Al segon hi ha pujat el Quique, membre emèrit i fundador de la colla, el més fidel i que més s'estima els Cargolins, i l'ha fet girar. El primer pilar era de dol per la mort de l'oncle de l'Ana, que descansi en pau.

Pel que fa a les altres colles, s'ha de destacar molt destacadament els primers castells de vuit a Esplugues fora de Festa Major. En efecte, els Castellers de Lleida han descarregat el 4de8 però només han carregat el 3de8 en segona ronda, una llenya que ha trencat el braç d'un casteller de la Terra Ferma i que ha lesionat una altra castellera, cosa que d'altra banda ha fet aturar molta estona l'actuació malgrat tenir dues ambulàncies. El president ha hagut de portar un dels dos a un hospital per poder reprendre ràpid la diada, circumstància que ha provocat que es perdés el tres per sota. Han plegat amb un 4de7a molt rebregat.

Pel que fa a Terrassa, han fet un bon paper amb castells de la gamma alta de 7, amb la torre com a millor castell, i aviat anirem a casa seva a les seves Vigílies aviam si tot va bé.

Amb tot plegat, podem dir que avui haguem fet una merda de Memorial? Jo no ho crec, en termes de punts deu haver estat una de les millors actuacions de la nostra història. Fa molt poc no fèiem tres castells de set, fa molt poc tres castells de set i mig eren impensables, i aquesta mateixa temporada fer el tres per sota semblava molt difícil i avui ens ha sortit de puta mare. Si fem o no fem el carro gros, si podem tornar a provar la torre aviat (a Sant Just, a Terrassa, on sigui), si ens hem d'inventar un castell nou (una truita de set), tot això, bé, és una qüestió de concepte de colla castellera que, després d'haver assistit a la Taula Rodona dels Ganàpies sobre cultura o esport i d'haver sentit el Miquel Ferret, jo tinc molt clar cap on hem d'anar.

Concur7, 2011

| 2 Comments

DSC08264

Doncs estem aquí a la UAB, que m'hi passo mitja vida, i aprofito el temps per mirar aviam què dic del #Concur7 que no hagin dit ja l'Efrén o el Bargalló amb molta més traça que jo. La meva opinió sobre l'esdeveniment «Concurs» és molt diguem-ne refractària o combativa i sortiria un post molt vesànic, que és una paraula que em fa gràcia. Però la bogeria furiosa contra el Concurs ha quedat completament silenciada per la històrica actuació que vem fer ahir, i ara per ara només em ve al cap l'alegria i la ressaca etilicocastellera subsegüent, i entre naps i cols no sé què m'empatollo.

Ahir era un dia molt important per nosaltres. Després del que ens va passar a Montblanc i d'una Festa Major molt estranya, la colla havia tornat als assajos amb menys gent (que ens dificulta assajar bé el quatre de vuit) però amb més ganes que mai per descarregar d'una puta vegada la torre i fer el maleït tres per sota, que el teníem entravessat. Havíem patit batanta mala sort seguida, des de Gràcia fins a Festa Major, estroncant la nostra progressió, que era molt bona fins aleshores i ha sigut una mica tortuosa fins l'esclat final d'ahir. Per tot plegat estàvem exultants, semblava la gresca que no vem poder acabar de celebrar per Festa Major. Bé, segueixo embolicant-me sense dir res. En resum, ahir ens vem poder rescabalar en bona part de les darreres sotragades, malgrat que la torre encara no l'hem poguda descarregar. Sentint converses per quí i per llà a la closca sobre aquests temes, em vaig fer una opinió més o menys pròpia que, en tot cas, no té res d'original i que, en tot cas, em guardo per a mi o per al bar.

Doncs res, l'ambient a plaça era força bo, tot i que a mi les aglomeracions de colles i camises em semblen antiestètiques, però això és només la meva estúpida opinió. Entràvem les colles amb un pilar caminant que m'havien dit que era una carnisseria perquè calia pujar quatre esglaons, però que només va veure com queia una colla. Com tothom sap, les colles actuaven en rondes conjuntes en tres tongades diferents; això, com tothom sap sobretot pel Concurs de Tarragona, crea una mica de desori per als castellers, amb creuament de tocs de gralla i enrenou a plaça. El nostre primer castell, el 5de7, que d'altra banda no va suposar cap contratemps per a la colla, sí que es va enfilar amb aquest desori, entre la xerrameca de la gent i tota la pesca, cosa que va fer que estigués una mica més ballaruc que de costum.

En segona ronda actuàvem en solitari perquè provàvem el 2de7, que és la nostra bèstia negra, ara per ara. Quina diferència quan la bèstia negra era el 3de7! Quan amb el Jaume Verge el vem apamar, tots els intents han estat descarregats. Aviam si amb la torre ens passa igual; quan en fem la primera, totes les següents podrien anar rodades. De moment, però, la vem haver de desmuntar amb l'acotxadora col·locada perquè l'enxaneta sembla que tenia por i no acababa de passar. Algú de tronc es pensava que l'estàvem descarregant, però se'n va adonar de seguida. Amb la tonteria, anàvem els últims en la classificació del Concur7, nosaltres que érem els màxims favorits per VÈNCER! GUANYAR! SER ELS MILLORS I ELS PRIMERS! Etc.

En tercera ronda ens enfrontàvem al «màxim castell que hem descarregat», com diu la Llagostera al Punt, el 3de7 aixecat per sota. Els dos intents de Gràcia ens havien marcat la primera part de la temporada, i entre naps i cols començava a crear-se un monstre que ens amenaçava la felicitat. Les aixecades es van anar fent a bon ritme i ben compassades i nivellades, tot i que jo, que sempre hi faig d'agulla, pateixo molt perquè veig les cares que posen els del tronc i copso cada desequilibri i em penso que ens l'hem de fotre pel cap en qualsevol instant. Però tothom coincidia a dir que era el millor que havíem fet mai (tot just era el tercer) i, al capdavall, potser, aquest sí, l'inici del nostre idil·li amb el 3 per sota (tant de bo).

Amb aquest castell havíem remuntat i estàvem en condicions de VÈNCER! GUANYAR! SER ELS MILLORS!, només ens calia descarregar un castell relativament fàcil per a nosaltres, com el quatre amb agulla, o similar. Però com que això del Concurs és una collonada i ningú no hi va a concursar, sinó a fer el que ha de fer, que acostuma a ser una de les millors actuacions de la temporada per a la colla, doncs nosaltres també anàvem a fer el màxim, independentment que ens estiguéssim jugant el primer lloc. En efecte: tiràvem la torre en repetició; si no la podíem carregar, quedaríem penúltims o una cosa així, però si hi fèiem l'aleta seríem els primers folgadament, amb més de 300 punts de diferència respecte a la segona. Hi havia gent a la colla que no sabia ni que havíem guanyat després de la torre, perquè no tenen gaire idea de quant valen els castells en «punts» o de la seva dificultat relativa. En fi, que jo ho tenia força clar, i també tenia clar que havíem de repetir la torre, perquè la tenim bé i només és qüestió de nervis que no l'haguem descarregada.

La torre va pujar bé, diu la Roser Llagostera que una mica massa lenta i que per això no va poder suportar la sortida de canalla. La meva impressió, en primera línia de la pinya, tocant les cames dels segons fent de vent petit (un primer vent més baix que el segon vent), era que havíem pogut parar bé la primera sotragada típica mentre travessa la canalla; aleshores, però, sense avisar, va petar quan ja semblava que havia passat el pitjor. Vist al vídeo, semblava que queia força inopinadament, en tot cas haurem de seguir treballant-hi, tirar-la més a plaça i agafar confiança.

Vem acabar amb un vano de cinc i estàvem molt contents. El tres per sota ens va donar la confiança que ens havia pres el primer intent de torre (que vist al vídeo estava molt i molt maca i per descarregar-lo). Carregar la torre, després de Montblanc, va demostrar que la colla ha anat madurant molt aquests anys amb el tema de les llenyes en particular, però d'això ja en vaig parlar fa poc. Ahir trobo que vem tornar a fer un pas endavant com a colla, cosa que m'omplia de satisfacció. La millor actuació de la nostra història (cada any és millor que l'anterior) és el reflex de la vitalitat de la colla.

Finalment, ja ho han dit sobretot el Bargalló i l'Efrén, però la col·laboració entre colles va ser impressionant, com exemplifica l'anècdota que refereix l'Efrén: els Nois de la Torre, que anaven en primera posició al Concur7, van venir a fer-nos pinya en la segona torre sembla que en massa, cosa que no vaig veure perquè estava de vent petit. Tot plegat fa absurd que aquesta actuació s'anomeni «concurs», perquè és més aviat una trobada de germanor de colles de set. Podies anar a parlar amb castellers d'altres colles distesament, l'ambient era més o menys festiu, etcètera. També volia col·locar per aquí la col·laboració amb Minyons de l'Arboç, que ens fèiem pinya mútuament, després de Montblanc; per cert, una molt bona actuació dels arbocencs, em van sorprendre gratament. D'altra banda, no tinc gaires ganes de comentar la resta de colles, molt bé Poble-sec (amb 250 camises a plaça, tenen un potencial enorme, han canviat moltíssim en poc temps) i els Nois de la Torre. Bé per a la Jove de l'Hospitalet, que va fer 3 i 4de7 més 3de7a, posant-se, així, per davant dels Castellers de Cornellà en el panorama comarcal (en tot cas, tenien poquíssima pinya; vaig veure en primera línia el 3de7a i em feia patir moltíssim). Va ser el primer cop que actuàvem amb la Jove de Barcelona i amb Salats de Súria, i etcètera.

En resum, molt bona jornada castellera, un ambient molt maco malgrat el «concurs», uns calerons que ens aniran bé per als comptes de la colla, que van una mica eixuts, i festa grossa a la closca després. La colla més unida que mai i més madura que mai, i ara que em posaria a escriure cursilades si no em refrenés. Molt feliç de ser dels Castellers d'Esplugues i de ser casteller, i paro.

About this Archive

This page is an archive of entries from octobre 2011 listed from newest to oldest.

septembre 2011 is the previous archive.

novembre 2011 is the next archive.

Find recent content on the main index or look in the archives to find all content.

mensuelles Archives

Pages

Powered by Movable Type 4.23-en