Vem posar el peu a la banya sud-est de Nafarroa i del primer que ens vem adonar va ser d'un cierzo del dimoni, esbullador de rinxolades cabelleres, emissari navarrès que ens anunciava que érem en terra estranya. Però deixem de fer literatura, cagondéu. El primer que vaig veure, abans que el vent enfurit em penetrés els ossos, va ser l'església de Buñuel, que a partir d'ara direm Bunyol per simple homenatge a Maó. És una església força més alta que la d'Esplugues i d'una volta més ampla, però com la de Santa Magdalena té el campanar a mig fer, amb l'estructura metàl·lica a la vista, mentre que la resta de l'edifici, a diferència d'Esplugues, és de maó vist lleig, com la de la parròquia de Sant Mateu, al barri de la Plana d'Esplugues. Tot això queda rubricat per una creu enorme en honor als caiguts per Espanya. Deixeu-me afegir que aquest Bunyol navarrès té un carrer dedicat al General Franco. On havíem anat a parar?
Jo havia vingut amb l'escamot d'avançada, divendres al vespre. Vem voltar per la carpa central, ben defensada per senegalesos com al camp d'Argelers. A la carpa, la jovenalla es conglomerava en rengleres de taules reservades. Per als espluguins avançats, cap bar ni restaurant no oferia prou aforament, de manera que després de travessar de cap a cap dos cops el poble desert i mort com Sant Just per festa major, vem acabar a la mateixa plaça de la carpa, on el bar dels catalans (els propietaris són del Barça i de Barcelona i ens servien en català) ens van fer uns entrepans que eren prou bons.
I si tot això són els mers preàmbuls, aquesta puta crònica no acabarà mai.
Al bar dels catalans vem fer uns vinets per lluitar contra el fred autumnal de les planes navarreses. Puixants, irromperen els gloriosos versos del poeta, excelsos com un llamp de Zeus:
DISSABTE
Algú va decidir que ja havíem dormit prou a les 8 del dematí i a un quart de nou ja rondava despert pel centre cívic. Jo caminava encara força encès pel vi, el dia era més clar i, per lligar-ho tot, els d'aquest Bunyol van deixar anar les vaquilles i un toro que en diuen novillo quan eren les nou. Jo m'ho mirava circumspecte i comentàvem que era un esdeveniment més aviat sòrdid. Inopinadament, es va acabar el encierro o com en diguin d'aquell espectacle lamentable. A la plaça ens oferien un esmorzar fort i gras amb xistorra, favada i altres menges d'elevats nivells de colesterol. Aleshores, va venir el gruix de l'exèrcit cargolí. Quan l'escamot d'avançada ens hi vem fondre, vaig sentir una mena de barreja d'alegria per retrobar-me amb els camarades però una petita desil·lusió de l'estil aquell de pèrdua d'allò que els sociòlegs en diuen distinció. Bé, sigui com sigui, en aquella plaça, quan van decidir els bunyolencs que ja podíem començar, vem començar. I aquesta és la crònica castellera d'aquella jornada memorable...
Vem començar, probablement, amb un pilar de quatre. Vem seguir, amb tota seguretat, amb el 3de7 amb agulla. Jo hi havia d'entrar de baix, però per sort no hi vaig entrar. Si ho hagués fet hauria mort a l'acte. El castell, pel que vaig veure, va anar relativament bé, però qualsevol valoració tècnica l'haig de delegar a algú que estigués més per la feina, perquè jo no en tinc ni idea. El 4de7 era el castell que s'havia decidit per a la segona ronda. Diria que va bunyolejar força, homenatge estrident al poble que tan bé ens acollia. En tercera ronda, gran sorpresa: el 3de7 per sota.
Com també he dit abans, qualsevol valoració tècnica val més que la demaneu a algú de Tècnica o a algú que en sàpiga una mica més que no pas jo, pobre parrac rebregat que el vent arrossega miserablement de bar en bar. El que sí que em va semblar, en la meva més humil opinió, és que si ja anàvem un pèl justos de camises per als dos castells anteriors, amb força canvis a tots els nivells, el tres per sota semblava, potser només en una mena d'il·lusió col·lectiva, força agosarat. Però després, parlant amb gent de la Tècnica, sobretot amb el Gallo, vehement defensor de la seva veritable opinió, vaig inclinar-me a pensar que, probablement, tot i que sí que era arriscat, estava dins de les nostres possibilitats objectives, i que si estàvem en condicions de fer-lo, doncs ben provat estava. Però malgrat inclinar-me a pensar això, continuo ferm en la meva obstinada posició, ço és: que era un risc innecessari, i que més que arriscat, era forçat. Però malament aniríem si no poguéssim pensar diferent! Vist només des dels resultats obtinguts, el quart 3de7s de l'any, i a sobre a 400 kilòmetres de casa, és un èxit rotund que es pot comparar, per exemple, al 3de9f de Vilafranca a Berga (apa, aviam qui la diu més grossa).
Aquesta marrada em venia molt de gust fer-la, però ara segueixo amb el nostre pas triomfant d'exèrcit victoriós avançant per la Diagonal l'any... ai, que m'embolico. El 3de7s va aixecar-se de forma més o menys irregular i les últimes dues aixecades van ser allò que anomenen èpiques, tot i que no tant com el que he llegit del 4de8 dels Moixiganguers a Vilafranca aquest mateix diumenge. Diguem-ne que va anar d'un pèl de figa que no petés, però també es pot dir que encara tenia més marge d'empitjorament... bé, segueixo embolicant-me, val més que calli.
Vem fer un 5de6 net com a escadús, que en deia el jefe d'un amic meu de l'escreix o l'escaig. Era el primer de la temporada fora de l'assaig i per tant va ser objectivament la novetat del dia. Els bunyolencs, per la seva banda, havien estat flipant mandonguilles, sobretot amb el 3 per sota. I és que els catalans estem ben llampats. Vem plegar amb un pilar de cinc que vem fer girar, glavi al cel que respon al llamp de Zeus, i blablabla.
Va ser acabar l'actuació i que comencés la marató alcohòlica. Per dinar vem menjar paelles que havien participat al concurs de paelles organitzat pels bunyolencs, bona pensada per estalviar-se de fer un àpat, malgrat que corren el perill d'una enventual manca de participació. Feien un concurs de llençament de pinyol d'oliva, que vaig guaitar amb els ulls esbatanats, corprès i astorat per l'espectacle. Vem ventilar-nos entre tres dues ampolles de vi i vaig estar presenciant radera la barrera el segon encierro o com se digui del dia, amb un ramat molt més nombrós, i també més animals. Molts cargolins, que havien acaparat el concurs del pinyol, també van dedicar-se a pixar-se els remugants en allò que en diuen fintes de torero ebri. Els del poble, experts en l'art de la tauromàquia, practicaven temeraris moviments que, val a dir-ho, van avorrir-me aviat. Quan anava de baixa tant l'espectacle com el meu nivell etílic, vaig anar a fer la migdiada.
Vaig arribar a les vuit tocades a la plaça de la carpa per veure el Barça. Encara vaig veure el primer gol de Messi, que marcava un gol cada deu minuts. La tarda va passar tumultuosa entre xarbots de cervesa. Vem sopar a la carpa uns macarrons que em recordaven els que havia menjat quan anava a l'escola. La música va començar després i va ser una autèntica bogeria. Cada minut que passava veia la nit més boirosa. El moment estelar va ser El chipirón, versió de Bongo Botrako, desfase de ballaruga punki amb salts mortals ben bèsties. Va ser molt divertit, en efecte. Tinc el lleu record d'un pilar de quatre, però no puc assegurar res. M'han dit que a les dugues era fora, a la plaça, i segurament vaig esmunyir-me sol cap al centre cívic. Un altre que dormia al costat meu em va dir que vaig arribar-hi a quatre grapes i que vaig desplomar-me al llit. Visca la birra lliure.
DIUMENGE
L'endemà vaig llevar-me com el dia abans, vaig vagarejar com una ànima en pena, vem ajuntar-nos a la cercavila i jo vaig estar força estripat. Al final del trajecte vem fer tres i quatre de sis a la mateixa plaça del dia abans, en perfecte dia de la marmota. Tinc problemes de redundància cíclica, hi han coses que no sé si són de dissabte o de diumenge. Tinc records esparsos d'anècdotes divertides i també tinc una aroma general molt atractiva que m'agradaria escriure per aquí, però que no puc fer. Què més dir? Les gralles van tocar força repertori durant l'avorriment de cercavila, amb Els Segadors inclosos, que vaig cantar esgargamellant-me, i només els hi falta el Ferro-ferro, que s'ha erigit com a crit de guerra de forma totalment espontània i des de sota, metàfora del que significa per a mi el 3 per sota. En fi, vaig tornar amb el Mora en cotxe a Esplugues, després de recollir el sac de dormir i la motxilla al centre cívic. Vaig veure al meu llit una cuca ben simpàtica que feia la seva via.
Podria parlar molt més, dir #fillsdeputa i coses per l'estil, però la meva neurona ja esbufega. Salut i castells.
Fiestas de la Juventud de Buñuel
Dissabte, 29 d'octubre de 2011
Castellers d'Esplugues: p4, 3d7a, 4d7, 3d7xs, 5d6net i p5
Diumenge, 30 d'octubre de 2011 (Cercavila de Buñuel)
Castellers d'Esplugues: p4, p4s, p4s, p4, 3d6, 4d6
Jo havia vingut amb l'escamot d'avançada, divendres al vespre. Vem voltar per la carpa central, ben defensada per senegalesos com al camp d'Argelers. A la carpa, la jovenalla es conglomerava en rengleres de taules reservades. Per als espluguins avançats, cap bar ni restaurant no oferia prou aforament, de manera que després de travessar de cap a cap dos cops el poble desert i mort com Sant Just per festa major, vem acabar a la mateixa plaça de la carpa, on el bar dels catalans (els propietaris són del Barça i de Barcelona i ens servien en català) ens van fer uns entrepans que eren prou bons.
I si tot això són els mers preàmbuls, aquesta puta crònica no acabarà mai.
Al bar dels catalans vem fer uns vinets per lluitar contra el fred autumnal de les planes navarreses. Puixants, irromperen els gloriosos versos del poeta, excelsos com un llamp de Zeus:
He baixat al cellerEl poema segueix molt introspectiu, i així em trobava aquell vespre abans que el vi em fes bullir la sang. A la carpa va començar el concert de versions patxangueres que em foradaven els timpans, hi anava entrant i sortint. La nit va ser llarga, vem fer-hi algun pilaret i vem fer molts gintònics. Vem anar a dormir tard, cap a les cinc, i l'endemà seria el dia fort.
pel goig d'un got de vi.
DISSABTE
Algú va decidir que ja havíem dormit prou a les 8 del dematí i a un quart de nou ja rondava despert pel centre cívic. Jo caminava encara força encès pel vi, el dia era més clar i, per lligar-ho tot, els d'aquest Bunyol van deixar anar les vaquilles i un toro que en diuen novillo quan eren les nou. Jo m'ho mirava circumspecte i comentàvem que era un esdeveniment més aviat sòrdid. Inopinadament, es va acabar el encierro o com en diguin d'aquell espectacle lamentable. A la plaça ens oferien un esmorzar fort i gras amb xistorra, favada i altres menges d'elevats nivells de colesterol. Aleshores, va venir el gruix de l'exèrcit cargolí. Quan l'escamot d'avançada ens hi vem fondre, vaig sentir una mena de barreja d'alegria per retrobar-me amb els camarades però una petita desil·lusió de l'estil aquell de pèrdua d'allò que els sociòlegs en diuen distinció. Bé, sigui com sigui, en aquella plaça, quan van decidir els bunyolencs que ja podíem començar, vem començar. I aquesta és la crònica castellera d'aquella jornada memorable...Vem començar, probablement, amb un pilar de quatre. Vem seguir, amb tota seguretat, amb el 3de7 amb agulla. Jo hi havia d'entrar de baix, però per sort no hi vaig entrar. Si ho hagués fet hauria mort a l'acte. El castell, pel que vaig veure, va anar relativament bé, però qualsevol valoració tècnica l'haig de delegar a algú que estigués més per la feina, perquè jo no en tinc ni idea. El 4de7 era el castell que s'havia decidit per a la segona ronda. Diria que va bunyolejar força, homenatge estrident al poble que tan bé ens acollia. En tercera ronda, gran sorpresa: el 3de7 per sota.
Com també he dit abans, qualsevol valoració tècnica val més que la demaneu a algú de Tècnica o a algú que en sàpiga una mica més que no pas jo, pobre parrac rebregat que el vent arrossega miserablement de bar en bar. El que sí que em va semblar, en la meva més humil opinió, és que si ja anàvem un pèl justos de camises per als dos castells anteriors, amb força canvis a tots els nivells, el tres per sota semblava, potser només en una mena d'il·lusió col·lectiva, força agosarat. Però després, parlant amb gent de la Tècnica, sobretot amb el Gallo, vehement defensor de la seva veritable opinió, vaig inclinar-me a pensar que, probablement, tot i que sí que era arriscat, estava dins de les nostres possibilitats objectives, i que si estàvem en condicions de fer-lo, doncs ben provat estava. Però malgrat inclinar-me a pensar això, continuo ferm en la meva obstinada posició, ço és: que era un risc innecessari, i que més que arriscat, era forçat. Però malament aniríem si no poguéssim pensar diferent! Vist només des dels resultats obtinguts, el quart 3de7s de l'any, i a sobre a 400 kilòmetres de casa, és un èxit rotund que es pot comparar, per exemple, al 3de9f de Vilafranca a Berga (apa, aviam qui la diu més grossa).
Aquesta marrada em venia molt de gust fer-la, però ara segueixo amb el nostre pas triomfant d'exèrcit victoriós avançant per la Diagonal l'any... ai, que m'embolico. El 3de7s va aixecar-se de forma més o menys irregular i les últimes dues aixecades van ser allò que anomenen èpiques, tot i que no tant com el que he llegit del 4de8 dels Moixiganguers a Vilafranca aquest mateix diumenge. Diguem-ne que va anar d'un pèl de figa que no petés, però també es pot dir que encara tenia més marge d'empitjorament... bé, segueixo embolicant-me, val més que calli.
Vem fer un 5de6 net com a escadús, que en deia el jefe d'un amic meu de l'escreix o l'escaig. Era el primer de la temporada fora de l'assaig i per tant va ser objectivament la novetat del dia. Els bunyolencs, per la seva banda, havien estat flipant mandonguilles, sobretot amb el 3 per sota. I és que els catalans estem ben llampats. Vem plegar amb un pilar de cinc que vem fer girar, glavi al cel que respon al llamp de Zeus, i blablabla.
Va ser acabar l'actuació i que comencés la marató alcohòlica. Per dinar vem menjar paelles que havien participat al concurs de paelles organitzat pels bunyolencs, bona pensada per estalviar-se de fer un àpat, malgrat que corren el perill d'una enventual manca de participació. Feien un concurs de llençament de pinyol d'oliva, que vaig guaitar amb els ulls esbatanats, corprès i astorat per l'espectacle. Vem ventilar-nos entre tres dues ampolles de vi i vaig estar presenciant radera la barrera el segon encierro o com se digui del dia, amb un ramat molt més nombrós, i també més animals. Molts cargolins, que havien acaparat el concurs del pinyol, també van dedicar-se a pixar-se els remugants en allò que en diuen fintes de torero ebri. Els del poble, experts en l'art de la tauromàquia, practicaven temeraris moviments que, val a dir-ho, van avorrir-me aviat. Quan anava de baixa tant l'espectacle com el meu nivell etílic, vaig anar a fer la migdiada.
Vaig arribar a les vuit tocades a la plaça de la carpa per veure el Barça. Encara vaig veure el primer gol de Messi, que marcava un gol cada deu minuts. La tarda va passar tumultuosa entre xarbots de cervesa. Vem sopar a la carpa uns macarrons que em recordaven els que havia menjat quan anava a l'escola. La música va començar després i va ser una autèntica bogeria. Cada minut que passava veia la nit més boirosa. El moment estelar va ser El chipirón, versió de Bongo Botrako, desfase de ballaruga punki amb salts mortals ben bèsties. Va ser molt divertit, en efecte. Tinc el lleu record d'un pilar de quatre, però no puc assegurar res. M'han dit que a les dugues era fora, a la plaça, i segurament vaig esmunyir-me sol cap al centre cívic. Un altre que dormia al costat meu em va dir que vaig arribar-hi a quatre grapes i que vaig desplomar-me al llit. Visca la birra lliure.
DIUMENGE
L'endemà vaig llevar-me com el dia abans, vaig vagarejar com una ànima en pena, vem ajuntar-nos a la cercavila i jo vaig estar força estripat. Al final del trajecte vem fer tres i quatre de sis a la mateixa plaça del dia abans, en perfecte dia de la marmota. Tinc problemes de redundància cíclica, hi han coses que no sé si són de dissabte o de diumenge. Tinc records esparsos d'anècdotes divertides i també tinc una aroma general molt atractiva que m'agradaria escriure per aquí, però que no puc fer. Què més dir? Les gralles van tocar força repertori durant l'avorriment de cercavila, amb Els Segadors inclosos, que vaig cantar esgargamellant-me, i només els hi falta el Ferro-ferro, que s'ha erigit com a crit de guerra de forma totalment espontània i des de sota, metàfora del que significa per a mi el 3 per sota. En fi, vaig tornar amb el Mora en cotxe a Esplugues, després de recollir el sac de dormir i la motxilla al centre cívic. Vaig veure al meu llit una cuca ben simpàtica que feia la seva via.
Podria parlar molt més, dir #fillsdeputa i coses per l'estil, però la meva neurona ja esbufega. Salut i castells.
Fiestas de la Juventud de Buñuel
Dissabte, 29 d'octubre de 2011
Castellers d'Esplugues: p4, 3d7a, 4d7, 3d7xs, 5d6net i p5
Diumenge, 30 d'octubre de 2011 (Cercavila de Buñuel)
Castellers d'Esplugues: p4, p4s, p4s, p4, 3d6, 4d6
Xipiron... ets loputocrack
VolS dir que no ets subnormal?