mai 2005 Archives

Avui acabava Firesplugues. Per celebrar-ho, dos membres de la Plataforma contra el Caufec s'han enfilat a la carpa de l'Ajuntament amb pancartes a favor del petit comerç i en contra del Caufec. Quan els polis se n'han assabentat, hi han acudit com mosques i han estat prenent fotos a tot allò que fèiem: penjar una pancarta, muntar la paradeta, encartellar, repartir revistes entre la gent, pujar amb un domàs a una grua que hi havia muntat una empresa de treballs verticals allà al costat, etcètera. El cap de la poli local, un borratxo ex-nazional i fatxa fins el moll de l'ós (diuen que quan va amb la moto dels munipes s'hi posa el casc de la policia nazional...), ha saltat contra la paradeta hi ha mirat de desmuntar-la atacant enfurismat, com un gos rabiós sobre la presa.

Eren prop de les vuit quan els que s'hi havien pujat han tornat a trepitjar terra. Aleshores la poli, que s'ho havia estat mirant més o menys tranquil·lament, s'hi ha amuntegat entorn dels nois. Els han demanat que s'identifiquessin i parlaven de posar denúncia, però és curiós que quan algú ha preguntat quina llei prohibeix pujar-se a una carpa no sabien què contestar... típic. Indignat, un altre noi ha comentat que li han robat tres cops darrerament, però que la policia es preocupa més de tocar-nos els pebrots que de fer la seva feina. Des de la gent es sentien comentaris de suport a la Plataforma, i algun capgròs titllant-nos d'eixelebrats irresponsables tocats del bolet.

I bé, hem tirat cap a l'Avenç i ens hem anat disseminant. Alguns han pujat a Cal Suís, alguns han marxat a casa, i bé, la vida continua, i jo descansaré, que avui ha estat un dia molt llarg.

Ahir va ser la inauguració de Firesplugues. Això és una fira comercial local que ha de promocionar el comerç del poble, i que ha de «convertir Esplugues en una gran botiga», segons la propaganda municipal. El seu eslògan és, seguint aquesta mateixa línia, «Vine, mira i compra». Des de la perspectiva d'afavorir el petit comerç del poble, la cosa està bé, però el que com de costum m'incomoda és aquest regalim capitalista materialista que cobreix aquesta mena d'actes; com si et recordessin un cop i un altre que sempre, l'única manera d'assolir la felicitat, és comprant-la. A més a més, no sé què hi fan stands com els de la Poli Local o el de l'Ajuntament...

Però fora de meditacions «post-modernes», o potser encara dins d'elles, m'agradaria comentar lleugerament com va anar la inauguració. De fet, no hi era present (treballava, com sempre), però ja me n'he informat prou. Cap a quarts de set s'inaugurava, el regidor de comerç, el batlle i tota la cúria socialista del poble hi eren, joiosos, i els assistens se'ls escoltaven i se'ls miraven ignorants del grupuscle d'agitadors caufequers que aparegueren una estona més tard, amb pancartes que exhibien lemes semblants a «El Pla Caufec fa pudor» i «No a lo Pla Caufec». Alhora, els manifestants llençaven bombes fètides al seu pas, la qual cosa donava un toc de teatralitat a la protesta.

Tot acabà sense problemes, i tots cap a casa o l'Avenç. Avui hi ha Festes Alternatives a Cornellà i també hi serem. Salut.

Entre ahir i avui s'ha celebrat la Sortida del Xè Aniversari de Ganàpies, els castellers de la UAB, a la masia de Can Foix, al Parc Natural del Foix, a tocar de l'estany del Foix, a uns minuts de l'Arboç i a prop del magnífic castell de Castellet. Per a més informació, diré que el riu Foix neix a la bella vila de Pontons, governada per un homòfob.

Doncs a les dotze en principi començava la festa, però jo he dinat a casa meva perquè plegava de la feina i em venien a buscar a les quatre a Esplugues. Hi haurem arribat al voltant de les sis a la masia, i tothom ja havia dinat. La gent estava estesa per terra, jugant a la botifarra, xerrant i tal. La concentració de ganapiots (antics ganàpies) era força important –ben bé gosaria afirmar que érem meitat i meitat–, la qual cosa m'ha permès de conèixer per fi alguns dels que van engegar aquesta meravellosa colla que és Ganàpies. Impressionant el bon rotllo de tots amb tothom, un ambient que no existeix en el mateix grau a la meva colla castellera diguem-ne "tradicional".

I bé, una estoneta més endavant hem fet un castellet testimonial, un 3d5 net amb aconxaneta, amb en Rubió de cap de colla, que va ser el segon cap de colla de Ganàpies. En René, l'actual, encara no hi era... Tot seguit, hem tirat un pilar de quatre, que ha estat en el que més he patit de tots els que he fet fins ara. Estava de segones per radera, i veia que el pilar s'ensorrava al meu cap. Al primeres mans li feien figa els braços, jo els l'aguantava com podia, però no hi arribava massa bé... L'enxaneta trigava molt a pujar, sense massa finesa, i el suplici s'eternitzava. Per fi, després de suar la cansalada, l'hem descarregat.

Tot seguit hem jugat al joc del mocador i els castells, no sé com en diuen: cada equip té una base o castell i un tros de bandera, i ha de, per una banda, robar les banderes dels altres equips, i per una altra vigilar que no els la robin.

En acabat hem mirat de completar el segon àlbum de cromos de Ganàpies, amb fotos dels deu anys de colla. A continuació, hem anat a veure un passi de fotos i vídeos amb imatges dels deu anys. Hem voltat per la masia i una estona més tard s'ha parat la taula i a sopar, amb càntics cèlebres com el de Visca en Jaume Viure! –primer cap de colla i un dels fundadors de la colla–, pluja de teca, crits desaforats, balls, guerra i germanor. Als actuals presidents se'ls ha fet un regal, que han agraït amb una petita xerrada molt interessant.

Havent sopat, el mític Jaume Barri ha fet el seu concert, amb les cançons d'avui i sempre, molta gresca i xerinol·la i un ambient fenomenal. Quan ha cantat la cançó dels colors (rebatejada com a El Blau, perquè és el color de la nostra camisa i l'últim que sempre diu), encara s'ha allargat una mica més el concert i ha cantat les corrandes del Desè Aniversari, molt divertides.

I enllestit el concert, han posat música i s'ha perllongat la festa fins ben entrada la matinada. La fressa de la ciutat s'endevinava a la llunyania; rera les muntanyes del Foix, provinent de la costa del Garraf, una llumenada que aclaria la nit. Des de la profunda pau i resclosiment d'una masia bastida enmig del bosc observava l'horitzó, fart de kali, i badoc meditava consideracions existencials i problemes personals, tot estudiant la fauna que hi corria per allà. De tant en tant m'aixecava, anava a la recerca del porro o xerrava amb algú. I au, finalment, a clapar que demà hi ha un altre dia.

Avui havien de desnonar en Pep de Ca n'Oliveres, la masia on fa segle i mig que hi viu la seva família. Ara només hi queda vivint ell, i Sacresa, la promotora del Caufec, el vol fer fora. En Pep va perdre el judici contra Sacresa, qui va comprar la casa fa uns anys junt amb el projecte del Caufec, i el vol fora de la masia per poder desenvolupar a lloure el seu Pla especulatiu.

Vora de trenta o quaranta ciutadans d'Esplugues ens hem aplegat a l'entrada de la masia per evitar el desnonament. L'agent judicial que l'havia de fer fora arribava al voltant de la una, per la qual cosa a les dotze hi érem convocats. S'ha tancat la porta amb pany i forrellat, i cinc membres de la Plataforma contra el Caufec s'hi han encadenat per evitar de totes totes que hi entressin [Foto. Cliqueu-hi per veure-la més gran]. Hi havia bastanta premsa convocada, i alguns líders polítics de l'oposició del poble hi han fet acte de presència. Altra gent repartia pamfletets o encartellava pels voltants.

Finalment, a la una han arribat els advocats de Sacresa amb l'agent judicial. En veure que era impossible fer res, ha vingut la Policia Nazional, que ha parlat amb ells i l'advocat d'en Pep, que ja hi era d'una estona abans. Un dels polis ha telefonat a instàncies superiors, i a la fi s'ha conclòs ajornar per un altre dia el desnonament, data que es farà sapiguer a totes les parts implicades.

Quan la policia ha marxat, els nois s'han deslligat i han obert la porta, on ha aparegut un Pep ostensiblement emocionat. Estarem amatents pel segon intent.

La Guerra Freda s'acabà el desembre de 1991. Quan tot indicava que Gorbatxov anava a dimitir després del cop d'estat sofert uns mesos abans per la branca més involucionista del PCUS, el president de la URSS va autoritzar el llençament indiscriminat de míssils nuclears d'abast mitjà cap a les principals ciutats europees i nord-americanes.

Els supervivents d'aquella massacre, deformats, mutats, recorden com va ser d'inútil la política de contenció dels EUA; com l'escalada armamentística de Reagan, que volia escanyar econòmicament el seu enemic, va acabar sent contraproduent. Ambdues superpotències acabaren destruint-se mútuament, i tot desencadenat per una filtració que assegurava que espies nord-americans havien fet fotos just dins la Duma.

Avui, commemorant el catorzè aniversari de l'holocaust nuclear, els representants deformes dels seus respectius països representats estaven d'acord en condemnar aquells fets, i en especial d'haver pres unes fotos finalment intranscendents, així com també de la unilateralitat a l'hora d'enviar aquells míssils. Avui ja és impensable una segona (o tercera, segons qui) Guerra Freda; està vist que sempre acaba escalfant-se.

Ahir em costava aguantar-me dret. A les onze del vespre estava cruixit, que en diuen. Vaig arribar a les deu tocades a assaig, i a les proves en què vaig pujar tenia veritables problemes per mantenir l'equlibri. Em van demanar que si estava nerviós... no, tremolava de cansament.

Hi vaig arribar tan tard perquè venia del ple municipal, a on es va aprovar definitivament el reglament de participació ciutadana, amb els vots a favor del PSC i PP, amb IC-V i CiU en contra i amb l'abstenció de l'únic regidor d'ERC. La mesura que més polèmica ha generat entre partits i ciutadans (bé, els quatre ciutadans que s'interessen mínimament per la política municipal) és la supressió del torn de precs i preguntes obert als assistents al ple.

Ahir, per darrer cop (o avant-penúltim cop, no em va acabar de quedar massa clara la intervenció de la tinent d'alcalde) els assistents van poder preguntar directament als polítics. A partir d'ara, s'haurà de fer per escrit 48 hores abans. Des del públic es va aprofitar l'avinentesa per felicitar l'equip de govern: per haver enderrocat el patrimoni històric, per haver jugat amb els mercats municipals, per voler encimentar Collserola, pel desnonament d'un iaio sense recursos i en mal estat de salut, etc.

A l'hora de les respostes, però, les coses van ser com sempre: no van respondre res, només el que van volguer. Per exemple, si preguntes quins criteris es segueixen per concedir un determinat element, i què s'ha de fer per que te'l concedeixin, només et respondran que no es segueixen criteris polítics. Si demanes explicacions, diran que la seva resposta és «una resposta» i pot no ser satisfactòria per tothom, però és una resposta. També dirà la molt penques amb tota la barra que potser no respon una pregunta concreta perquè havia sortit un moment a pixar. Al final, alguns dels assistents van marxar despotricant contra els sociates.

Com ja és costum, només van respondre alguna de les preguntes, la majoria les van deixar pel camí. Va servir, almenys, perquè es mig comprometessin a trobar una solució per aquest iaio de què parlava. Abans del públic, els representants dels partits també van fer torn de precs i preguntes, on qui va tornar a destacar va ser el de CiU, que emprenyat per les contestacions d'aquella gent, va posar davant la Pilar Díaz un escarbat americà que resulta que infesta alguna banda del poble.

Es va parlar també del Caufec, en especial de la novetat de la setmana: Sacresa paga 3,3 milions d'€ per fer arribar el metro a Esplugues. La principal crítica que s'hi fa és que amb això no n'hi ha ni per ficar la tuneladora sota terra, i que és més aviat una almoina de cara la galeria per justificar aquest pla especulatiu que una mesura decidida per fer arribar el metro aquí.

Salut.

Ple d'esgarrapades i cops, empiocat, amb la gola eixarreïda i mal de cap i un dolor estrany al bíceps del braç dret que no sé d'on prové. He arribat a quarts de set del matí a casa encara força borratxot, la nit ha estat llarga i el dia d'ahir, també. Per postres, mentre dormia he tibat massa els bessons de la cama esquerra en una mena de badall semiinconscient, i se m'ha pujat la bola com feia temps que no pujava i encara em fa mal. Sóc un sac de gemecs.

I avui, diada a Sant Feliu, amb els castellers d'aquest poble, els del Riberal (de la Catalunya Nord) i nosaltres. Ha estat una diada bastant llarga sobretot a causa d'una interminable primera ronda, que ha durat un hora. Castells de sis... i una llenya. La meva primera llenya a plaça, i jo de terç. D'altra banda, també és especial, o estrany, veure francesos fent castells. És tan estrany que, per mi, no són francesos, són catalans, malgrat que molts parlin francès... aquí, de la mateixa manera, molts parlen castellà. Visquen els Països Catalans (segurament, però, la situació a banda i banda del Pirineu és tan diferent que no és comparable).

El primer castell que hem tirat, el quatre, l'hem hagut de desmuntar perquè estava molt estrany: dos terços estàvem molt tancats i, en part a causa d'això, els dosos tenien una posició estranyíssima. Quan l'acotxadora ja hi era i només faltava l'enxaneta l'hem desmuntat.

El segon intent ha estat coronat, amb dificultats. En aquesta ocasió he posat millor els peus i he adoptat una posició molt més còmoda i correcta. De tota manera, notava com el peu dret del dos que tenia a damunt anava lliscant a poc a poc... fins que l'enxaneta ha fet l'aleta i au, siau: el peu ha acabat de relliscar, el pom sencer ha caigut i ha arrossegat cap a davant meu la resta del tronc (bé, terços i algun segon). Com que ha caigut per la rengla oposada a mi, he trigat una mica en estimbar-me. No volia caure, però veient que m'arrossegaven i que la caiguda no entranyava massa perill, no m'hi he resistit massa. Calculo que he estat uns quinze minuts caient al buit, mentre blasfemava contra tot i tots per haver permès que fes llenya el meu segon castell; impotent, decebut, però alhora gaudint del vent a la cara, de la ingravidesa, esperant un impacte que a la fi ha estat molt suau. Les llenyes són la vessant obscura dels castells, són el tànatos, si no existissin no molaria ser casteller. Diria que són fins i tot necessàries.

Si hagués estat el primer castell d'avui el que hagués caigut m'hagués sentit culpable de la llenya, en haver estat tan poc concentrat i tan mal col·locat. No únic culpable, però sí amb part de culpabilitat. El segon cop que es puja a plaça és molt diferent al primer; els nervis davant el desconegut se m'havien transformat en sobreconfiança. Insultant-me, flagel·lant-me en silenci amb tot de retrets, m'he compromès a prendre'm seriosament el que feia. Encara no sé per què ha caigut, però per mi no crec que hagi estat. Diferents teories volten pel meu cap sobre per què rumio sobre aquestes coses: una, necessitat d'espolsar-me les culpes com a mesura d'autodefensa; dues, l'eterna necessitat de trobar un culpable per a tot. Al capdavall, l'únic culpable ha estat tota la colla, i llestos.

Pel que fa a la resta, hem completat la típica actuació de sis: dos, tres i quatre de sis, dos pilars de quatre de comiat i un de caminat d'entrada. Les altres actuacions també han estat d'aquest estil, potser ha destacat el pilar de cinc dels del Riberal i una figareta a la seva torre. El quatre amb agulla dels santfeliuencs l'han hagut de desmuntar un cop, la qual cosa ha contribuït també a endarrerir el decurs de la diada. I au, vora les tres hem enfilat cap al seu local on hem dinat amb cervesa i moscatell i cap a casa a dormir.

Heus ací la llenya. Cliqueu les fotos per veure-la més grossa.
L'única damnificada ha patit una petita esgarrapada a la cara.

Festes del Maig de Sant Feliu 2005
Esplugues: Pd4cam, id4d6, 4d6(c), 3d6, 2d6, 2Pd4
Sant Feliu: Pd4cam, id4d6a, 4d6a, 5d6, 3d6, 2Pd4
Riberal: Pd4cam, 2d6, 4d6n, 3d6, Pd5

I la pregunta és: què vaig fer ahir?

Ahir vaig anar a la diada d'Arreplegats. Van tirar el quatre i el tres de set (i bon cop de peu a la cara que vaig rebre quan el descarregaven) i un sorprenent (o no...) nou de sis. Després de mitja hora muntant la pinya, que tot s'ha de dir, la tenien molt justeta per tirar aquest castell, van començar a enfilar-se terços, dosos i acotxadors, i una enxaneta anava de pom en pom fent tres aletes en total. Va estar molt guai.

Nosaltres Ganàpies hem caigut en desgràcia i ja no actuem enlloc. Podríem haver profanat el nom dels castells en haver intentat el quatre o el tres de cinc amb acontxaneta, però finalment només vem fer un pilar de quatre testimonial –potser millor així–. Jo em demano com és que si som tants estudiants a l'Autònoma som tan poca colla a la Colla. Però bé.

L'actuació es feia a l'enyorat Campus Nord de la UPC, al costat de la FIB, perquè eren les festes d'aquesta Facultat. S'ha de dir que aqueix lloc em sembla molt millor que la mena de plaça interior de la Facultat de Biologia on vem actuar l'hivern. Hi havia molt més espai i carpes amb teca i beure en règim d'autoservei, i en ser lloc de pas hi havia també molta més gent. Molt bé.

Per la tarda vaig marxar corrents cap a la feina i ja no hi vaig tornar per a la farra, perquè tenia assaig amb la meva colla. Un cop fora d'assaig vaig tirar cap el Casal de Cultura Robert Brilles on feien un concert pel Cau d'Esplugues. M'hi vaig trobar mon pare, em va anar emborratxant i –ai las!– jo el vaig convidar... a un porret. Hahahaha! Vem arribar ben borratxos a casa.

Doncs va estar prou bé. La canalla va trigar en aparèixer, però aparegué i omplí el parc. El cercavila reivindicatiu, la mani, també va aplegar força gent, vem anar fins l'Ajuntament sense problemes i penjant pancartes. A l'Ajuntament es van dir quatre coses, es van plantar quatre arbres morts i vem pirar cap a les Tres Esplugues. Els concerts també molt bé.

Fi de la crònica.