mai 2005 Archives

En Jordi del Petit Castell i dels Cinc Quilòmetres de Sorra m'ha passat des del seu bloc el testimoni de la típica cadena que volta per internet. Per no ser descortès, la contestaré, i ho faré tal com segueix:

Mida total dels arxius musicals al teu ordinador
En tinc molts i molt dispersos en diferents carpetes, per la qual cosa em costa molt sapiguer-ho del cert. A l'incoming de l'Emule en tinc poc més de 6Gb, sumeu-n'hi un o dos gigues més.

Darrer disc que em vaig comprar
Diria que va ser el darrer de Foscor, un grup de Black Metal català prou bo, ara farà un o dos mesos.

Cançó que estic escoltant ara
Ways of a Parasite dels suecs Thyrfing, un grup de Viking-Pagan-Folk-Black Metal (és el que tenen aquesta mena de grups, que són bastant difícils d'etiquetar). Hòstia, ara fan una versió del mític Over the Hills and Far Away...

Cinc cançons que escolto molt o que tenen un significat especial
Jo no tinc cançons preferides, ni discs preferits, ni llibres, pel·lícules, colors o menges preferits... Pensant-ne, en podria dir alguna, però va en contra dels meus principis.

Cinc persones a les que passo el testimoni
Les cinc primeres que ho vulguin, que ho diguin als comentaris.

Salut.

Em donc per perdut [un altre cop]. Sóc un cas patològic irreversible, no en sé fer més. Jo, de fet, ja em trobo bé tal com sóc, però aquest món obliga a la relació social si no en vols restar exclòs. Jo no m'avorreixo si em passo tres hores badoc esguardant l'horitzó, sempre tinc coses per rumiar. Però les mateixes tres hores acompanyat d'algú, sobretot si el conec de fa dotze anys, se'm fan feixugues, eternes.

Sóc un cas perdut, ni agafo confiança amb ningú ni sé de què xerrar. Si em trobés amb qualsevol de vosaltres quatre cops per setmana des de fa tres anys, encara no hauríem intimat i us avorriríeu força. Ara ja me'n desentenc, i més que de caure bé, em preocupo només de no caure malament... o massa malament [això és mentida].

No estic fet per aquest món.

Avui acabava Firesplugues. Per celebrar-ho, dos membres de la Plataforma contra el Caufec s'han enfilat a la carpa de l'Ajuntament amb pancartes a favor del petit comerç i en contra del Caufec. Quan els polis se n'han assabentat, hi han acudit com mosques i han estat prenent fotos a tot allò que fèiem: penjar una pancarta, muntar la paradeta, encartellar, repartir revistes entre la gent, pujar amb un domàs a una grua que hi havia muntat una empresa de treballs verticals allà al costat, etcètera. El cap de la poli local, un borratxo ex-nazional i fatxa fins el moll de l'ós (diuen que quan va amb la moto dels munipes s'hi posa el casc de la policia nazional...), ha saltat contra la paradeta hi ha mirat de desmuntar-la atacant enfurismat, com un gos rabiós sobre la presa.

Eren prop de les vuit quan els que s'hi havien pujat han tornat a trepitjar terra. Aleshores la poli, que s'ho havia estat mirant més o menys tranquil·lament, s'hi ha amuntegat entorn dels nois. Els han demanat que s'identifiquessin i parlaven de posar denúncia, però és curiós que quan algú ha preguntat quina llei prohibeix pujar-se a una carpa no sabien què contestar... típic. Indignat, un altre noi ha comentat que li han robat tres cops darrerament, però que la policia es preocupa més de tocar-nos els pebrots que de fer la seva feina. Des de la gent es sentien comentaris de suport a la Plataforma, i algun capgròs titllant-nos d'eixelebrats irresponsables tocats del bolet.

I bé, hem tirat cap a l'Avenç i ens hem anat disseminant. Alguns han pujat a Cal Suís, alguns han marxat a casa, i bé, la vida continua, i jo descansaré, que avui ha estat un dia molt llarg.

Ahir esdevingué quelcom espectacular, ben entrada mitjanit. Bé, no és per tant, diguem que va ser inesperat, insospitat. Arribàrem vora un quart d'una a la parada del Tram de Cornellà Centre: acabàvem de perdre el tramvia, el proper passava en mitja hora. Com anàvem carregats no podíem tornar caminant, o sigui que vem esperar.

Quan restaven si fa no fa deu minuts, va aparèixer per l'altra via un altre tren. Per darrera, provinents de les escales, un grup de joves d'estètica... alternativa, van irrompre cridant i corrent cap al comboi. Van ficar pals a les rodes del ferrocarril i van començar a pintar-lo amb esprai. Després d'una estona, el conductor va arrencar, deixant enrera els pals i els nois, els quals se'n van anar per on havien vingut, tot omplint de tags les parets de l'estació abans d'esvair-se en la nit.

Uns minuts després va passar de llarg el nostre tren, i vem haver d'esperar mitja hora més. Una hora per anar de Cornellà a Esplugues, és el rècord. Caminant hi ha uns vint minuts.

Ahir va ser la inauguració de Firesplugues. Això és una fira comercial local que ha de promocionar el comerç del poble, i que ha de «convertir Esplugues en una gran botiga», segons la propaganda municipal. El seu eslògan és, seguint aquesta mateixa línia, «Vine, mira i compra». Des de la perspectiva d'afavorir el petit comerç del poble, la cosa està bé, però el que com de costum m'incomoda és aquest regalim capitalista materialista que cobreix aquesta mena d'actes; com si et recordessin un cop i un altre que sempre, l'única manera d'assolir la felicitat, és comprant-la. A més a més, no sé què hi fan stands com els de la Poli Local o el de l'Ajuntament...

Però fora de meditacions «post-modernes», o potser encara dins d'elles, m'agradaria comentar lleugerament com va anar la inauguració. De fet, no hi era present (treballava, com sempre), però ja me n'he informat prou. Cap a quarts de set s'inaugurava, el regidor de comerç, el batlle i tota la cúria socialista del poble hi eren, joiosos, i els assistens se'ls escoltaven i se'ls miraven ignorants del grupuscle d'agitadors caufequers que aparegueren una estona més tard, amb pancartes que exhibien lemes semblants a «El Pla Caufec fa pudor» i «No a lo Pla Caufec». Alhora, els manifestants llençaven bombes fètides al seu pas, la qual cosa donava un toc de teatralitat a la protesta.

Tot acabà sense problemes, i tots cap a casa o l'Avenç. Avui hi ha Festes Alternatives a Cornellà i també hi serem. Salut.

Hitler va patir un intent d'assassinat. Van arrestar els terroristes i els van condemnar a mort. Els van penjar amb una corda de piano al coll, per fer més llarga llur agonia. Als judicis de Nuremberg es va sapiguer que el dictador es delectava visionant el vídeo de l'execució els vespres a casa seva, un cop rere un altre...

I bé, avui ens han robat a la feina. Un paio pudent, que pel que sembla era gitano (un paio gitano...), després de voltar per la botiga preguntant ximpleries, ha esperat que la dependenta obrís la caixa per arreplegar tots els bitllets que ha pogut. Finalment, però, el molt babau només n'ha pres quatre de deu. Un client molt simpàtic l'ha seguit i ha apuntat la matrícula de la moto. Hem tingut sessió de policia local i nacional, i ha estat una tarda molt estranya.

Dilluns passat també ens van robar. Un jove d'estètica i parlar killu va entrar a la botiga i se'n va endur una safata de costelles, una de pit de pollastre i una altra de botifarra. La policia el va trobar uns carrers avall i ens van retornar els articles robats.

No voldria lloar un dictador feixista assassí, covard i malalt, però collons, de vegades m'agradaria penjar algú d'una corda de piano, observar amb fruïció com es va escanyant fins expirar, i més tard tornar a veure el vídeo gravat tants cops com em vingués de gust.

Sou a Can Pep, benvinguts. A ca nostra hi trobareu racons foscos i enxubats, i algun pati obert i cobert d'una vegetació esponerosa, on es pot contemplar el cel d'un blau immaculat. Entreu, entreu-hi i perdeu-vos per les cambres solitàries, pels passadissos estrets i envitricollats, per les estances polsegoses on no hi toca mai el sol. Potser, amb una mica de sort, trobareu la cuina llardosa, amb préssecs pansits i formatges amb vida pròpia. Obrireu la nevera i en treureu botifarra i pa, i una cervesa grisa, que us ho farà veure tot més gris.

A un racó, penjada de la paret, una bóta us espera. Un bon glop de priorat i el tast amarg de la cervesa és desplaçat pels milers de matisos dolços del vi penedesenc. Amb la bóta a l'espatlla, esbatanareu la porta que us conduirà al pati clar i verd, on una estàtua us dirà: «Amb pa, botifarra i vi podeu continuar el camí». I au, ja podeu seguir cercant la sortida de la casa, però almenys ara amb la panxa contenta.

Ahir realment vaig gaudir molt a assaig de castells. Tot i ser molt poca gent, i repetir les mateixes proves un cop rera un altre lleugerament canviades una de l'altra, cada cop que hi pujava, o fins i tot quan m'ho mirava des de baix, fruïa intensament, malgrat no ho pugui semblar.

Em vaig preguntar fa uns dies: per què hi vaig? No em puc enganyar, haig de ser franc: no hi ha cap raó lògica, ni és racional la meva assistència ni la participació activa. Partint d'aquesta constatació, em pregunto el perquè de la meva insistència, en per què hi vull pujar, i patir, suar i poder prendre mal. Quan les coses van mal dades, quan no adoptes la postura correcta, quan algú et trepitja malament, etc., el castell es pot convertir en una tortura física i psicològica. I, tanmateix, jo hi pujo, m'hi estic dos minuts i torno a baixar. Per a què? Quin sentit té?

No en té cap. Això em recorda que fa poc més d'un any vaig escriure que sóc incapaç de fer res si no té cap sentit. Evidentment, no té cap sentit racional, fer castells: però és patir, suar i poder prendre mal, és aquest el sentit. El de lluitar per lluitar, per quelcom tan absurd com és gent amuntegada en pisos. Arriscar-se sense motius només per la sensació d'inseguretat, de por, de feblesa, que es pot experimentar allà dalt, i per l'orgull que dóna haver superat un altre cop la prova, d'haver resistit.

Faig els castells per mi, només per mi, exclusivament per mi. És a dir, els faig per no res.

L'altre dia anava una mica borratxo. Vaig agafar una ampolla que creia de kalimotxo i vaig omplir-me el got, que a poc a poc vaig anar bevent. Quan havia begut ja la meitat del segon got omplert d'aquella ampolla, una noia que voltava per allà em va dir que allò era coca-cola sola. El bo del cas és que no me n'havia adonat fins aquell moment, la qual cosa em demostra que, donat un estat etílic llindar que anomenarem X, és indiferent què prenguis perquè el nivell d'alcohol a sang és prou elevat com perquè ni te n'adonis del que engoleixes. A més a més, se'n va prou pitof, que en deia la meva àvia, com per poder augmentar l'estat d'eufòria sense necessitat de drogar-se més.

Però en vaig beure un glop i me'l vaig acabar d'omplir amb kali de debò.

Entre ahir i avui s'ha celebrat la Sortida del Xè Aniversari de Ganàpies, els castellers de la UAB, a la masia de Can Foix, al Parc Natural del Foix, a tocar de l'estany del Foix, a uns minuts de l'Arboç i a prop del magnífic castell de Castellet. Per a més informació, diré que el riu Foix neix a la bella vila de Pontons, governada per un homòfob.

Doncs a les dotze en principi començava la festa, però jo he dinat a casa meva perquè plegava de la feina i em venien a buscar a les quatre a Esplugues. Hi haurem arribat al voltant de les sis a la masia, i tothom ja havia dinat. La gent estava estesa per terra, jugant a la botifarra, xerrant i tal. La concentració de ganapiots (antics ganàpies) era força important –ben bé gosaria afirmar que érem meitat i meitat–, la qual cosa m'ha permès de conèixer per fi alguns dels que van engegar aquesta meravellosa colla que és Ganàpies. Impressionant el bon rotllo de tots amb tothom, un ambient que no existeix en el mateix grau a la meva colla castellera diguem-ne "tradicional".

I bé, una estoneta més endavant hem fet un castellet testimonial, un 3d5 net amb aconxaneta, amb en Rubió de cap de colla, que va ser el segon cap de colla de Ganàpies. En René, l'actual, encara no hi era... Tot seguit, hem tirat un pilar de quatre, que ha estat en el que més he patit de tots els que he fet fins ara. Estava de segones per radera, i veia que el pilar s'ensorrava al meu cap. Al primeres mans li feien figa els braços, jo els l'aguantava com podia, però no hi arribava massa bé... L'enxaneta trigava molt a pujar, sense massa finesa, i el suplici s'eternitzava. Per fi, després de suar la cansalada, l'hem descarregat.

Tot seguit hem jugat al joc del mocador i els castells, no sé com en diuen: cada equip té una base o castell i un tros de bandera, i ha de, per una banda, robar les banderes dels altres equips, i per una altra vigilar que no els la robin.

En acabat hem mirat de completar el segon àlbum de cromos de Ganàpies, amb fotos dels deu anys de colla. A continuació, hem anat a veure un passi de fotos i vídeos amb imatges dels deu anys. Hem voltat per la masia i una estona més tard s'ha parat la taula i a sopar, amb càntics cèlebres com el de Visca en Jaume Viure! –primer cap de colla i un dels fundadors de la colla–, pluja de teca, crits desaforats, balls, guerra i germanor. Als actuals presidents se'ls ha fet un regal, que han agraït amb una petita xerrada molt interessant.

Havent sopat, el mític Jaume Barri ha fet el seu concert, amb les cançons d'avui i sempre, molta gresca i xerinol·la i un ambient fenomenal. Quan ha cantat la cançó dels colors (rebatejada com a El Blau, perquè és el color de la nostra camisa i l'últim que sempre diu), encara s'ha allargat una mica més el concert i ha cantat les corrandes del Desè Aniversari, molt divertides.

I enllestit el concert, han posat música i s'ha perllongat la festa fins ben entrada la matinada. La fressa de la ciutat s'endevinava a la llunyania; rera les muntanyes del Foix, provinent de la costa del Garraf, una llumenada que aclaria la nit. Des de la profunda pau i resclosiment d'una masia bastida enmig del bosc observava l'horitzó, fart de kali, i badoc meditava consideracions existencials i problemes personals, tot estudiant la fauna que hi corria per allà. De tant en tant m'aixecava, anava a la recerca del porro o xerrava amb algú. I au, finalment, a clapar que demà hi ha un altre dia.

Sóc un perfecte fill de puta. D'això me n'adono molt de tant en tant, i aleshores me'n planyo, quan ja està tot consumat. Vaig afegint mentideta rera mentideta, acte subreptici rera petita traïció sense importància, errada rera errada, fins que la situació es fa insostenible i esclata.

Mai no oblidaré veure ma mare plorar per una cabronada meva. Realment sóc tan desgraciat? Puc haver fotut molta gent per la meva forma de ser, però com aquella vegada no n'hi ha cap que lamenti tant. Putejar gent que m'estimo o aprecio em sap molt de greu, no només per ells, sinó perquè amb ells es mor una part de mi.

Després del big bang, m'envaeix un neguit insuportable, penso un cop rera un altre en la conversa crítica, en la successió d'esdeveniments, en per què s'ha arribat al punt que s'ha arribat. I sempre en sóc jo el culpable. Sóc un malparit.

N'he tingut tantes, de sensacions d'aquestes, que ja una més no m'amoïna. Em sap greu per la gent que m'ha de patir, com a consol els diré que jo m'haig de patir a mi mateix molt més que no pas ells. Penseu que quan em veieu segurament estaré conspirant contra vosaltres. Fugiu de mi, sóc un cabron.

Els records són també dúctils; és extremadament senzill idear-se un passat inexistent. De fet, vivim sobre un passat construït i reinventat contínuament. Allò que ens semblava el moment més important de la nostra vida esdevé un episodi sense pena ni glòria; allò que passà inadvertit molts anys es converteix de sobte en la pedra angular de la nostra existència.

Si la nostra memòria ens depara aquests tripijocs, penseu en totes les mentides que han d'explicar els llibres d'Història. Fa feredat només de pensar-hi.

Vivim envoltats de mentides; les nostres i les dels altres. Algunes són involuntàries, però la majoria són enganys que s'accepten amb tota tranquil·litat. A tothom li agrada sentir que la seva Història és la millor, tot i que no sigui del tot cert. A tothom li agrada explicar unes vivències interessants als altres, tot i que de veritat no en continguin un borrall.

Amb la necessitat d'ordenar cronològicament la meva vida me l'he anada refent contínuament. O cada cop que he repensat com va anar un fet, un afer, i me l'he anat repassant mentalment, alhora l'he anat mitificant, idealitzant, racionalitzant, fins que cada cop ha perdut més part de veritat.

Potser és l'única manera de tirar endavant: mentint-nos. I potser escriure un bloc o un diari personal és una bona manera d'evitar les boires del temps.

Avui havien de desnonar en Pep de Ca n'Oliveres, la masia on fa segle i mig que hi viu la seva família. Ara només hi queda vivint ell, i Sacresa, la promotora del Caufec, el vol fer fora. En Pep va perdre el judici contra Sacresa, qui va comprar la casa fa uns anys junt amb el projecte del Caufec, i el vol fora de la masia per poder desenvolupar a lloure el seu Pla especulatiu.

Vora de trenta o quaranta ciutadans d'Esplugues ens hem aplegat a l'entrada de la masia per evitar el desnonament. L'agent judicial que l'havia de fer fora arribava al voltant de la una, per la qual cosa a les dotze hi érem convocats. S'ha tancat la porta amb pany i forrellat, i cinc membres de la Plataforma contra el Caufec s'hi han encadenat per evitar de totes totes que hi entressin [Foto. Cliqueu-hi per veure-la més gran]. Hi havia bastanta premsa convocada, i alguns líders polítics de l'oposició del poble hi han fet acte de presència. Altra gent repartia pamfletets o encartellava pels voltants.

Finalment, a la una han arribat els advocats de Sacresa amb l'agent judicial. En veure que era impossible fer res, ha vingut la Policia Nazional, que ha parlat amb ells i l'advocat d'en Pep, que ja hi era d'una estona abans. Un dels polis ha telefonat a instàncies superiors, i a la fi s'ha conclòs ajornar per un altre dia el desnonament, data que es farà sapiguer a totes les parts implicades.

Quan la policia ha marxat, els nois s'han deslligat i han obert la porta, on ha aparegut un Pep ostensiblement emocionat. Estarem amatents pel segon intent.

És curiosa la vida. Un dia comences a escriure un bloc mig anònim, un altre hi poses el teu nom, comences a fer ping, a parlar del teu poble, i resulta que mitjançant Google tothom et llegeix, t'aconsella i et controla.

Josep Santacreu. 29 d'abril.

Potser l'hauria d'haver mantingut tan anònim com abans.

Ara estic fent alguns retocs. He afegit una capçalera a la majoria de pàgines d'arxius (categories, per mesos, etc) i he canviat la de la pàgina principal. També he canviat el "about me". Sé que poca gent l'haurà vist, però l'he canviat perquè en tinc constància de què algú sí l'havia vist, i només hi deia bajanades. Ara no hi dic res.

He suprimit, per fi, una de les categories, la de «Garusi», que havia quedat obsoleta feia ja deu mesos almenys, però que fins avui no he acabat d'esborrar. Les entrades sota el seu paraigües són ara desades a les seves categories escaients.

Finalment, he modificat, amagat o eliminat directament algunes entrades velles, en especial dues o tres que referien a la meva família i la meva vida en profunditat. No és gens difícil, llegint altres posts, recuperar aquella informació, però si més no ara no està tota aglutinada. També n'he esborrat alguns de qualitat ínfima (la més baixa...) i alguns altres que no tenien raó de ser.

Per acabar, veureu que a la capçalera ja no hi ha el meu nom, ni les birres ni el logo del Caufec. Així queda més senzill i amago una mica el meu nom (però només cal que viatgeu al peu de pàgina per retrobar-lo). D'aquesta manera recupero una mica de la intimitat perduda.

Havia pensat que podria xerrar aquí donant el meu nom i les meves dades, però és impossible. Un dia algú va dir que no s'hauria de dir res per messenger o per internet que no es fos capaç de dir en persona. Doncs jo en sóc incapaç, per la qual cosa continuaré com feia darrerament: o parlaré des d'al·legories indesxifrables per la majoria, com la d'ahir, o me'n cuidaré molt de manifestar pensaments massa íntims o que impliquin terceres persones.

Au, salut.

La Guerra Freda s'acabà el desembre de 1991. Quan tot indicava que Gorbatxov anava a dimitir després del cop d'estat sofert uns mesos abans per la branca més involucionista del PCUS, el president de la URSS va autoritzar el llençament indiscriminat de míssils nuclears d'abast mitjà cap a les principals ciutats europees i nord-americanes.

Els supervivents d'aquella massacre, deformats, mutats, recorden com va ser d'inútil la política de contenció dels EUA; com l'escalada armamentística de Reagan, que volia escanyar econòmicament el seu enemic, va acabar sent contraproduent. Ambdues superpotències acabaren destruint-se mútuament, i tot desencadenat per una filtració que assegurava que espies nord-americans havien fet fotos just dins la Duma.

Avui, commemorant el catorzè aniversari de l'holocaust nuclear, els representants deformes dels seus respectius països representats estaven d'acord en condemnar aquells fets, i en especial d'haver pres unes fotos finalment intranscendents, així com també de la unilateralitat a l'hora d'enviar aquells míssils. Avui ja és impensable una segona (o tercera, segons qui) Guerra Freda; està vist que sempre acaba escalfant-se.

La ideia ahir era tornar al cau de llardosos i carronyaires porcs ventruts i hienes escanyolides que embruta el bon nom de la mil·lènaria vila d'Altafulla, on ja vem menjar una vegada i del qual ja en vaig malparlar prou quan va escaure. Per sort, a l'alçada del Prat ja hi havia trànsit lent i s'albirava impossible arribar al Garraf, per la qual cosa vem girar cua per enfilar cap el Penedès per la Nacional de les cues.

Afortunadament, quan érem ja aprop de Vilanova, les retencions ens van tornar a atrapar. Un altre cop girant cua i fins a Avinyonet, el típic poblet penedesenc envoltat de vinyes, casetes baixes, carrers mig morts i una esglesiola romànica restaurada a mitges. Vem entrar al restaurant que teníem clissat del primer cop que hi havíem passat, direcció Vilanova, i va estar prou bé, infinitament millor comparat amb allò d'Altafulla. Malauradament, com es pot comprovar a la foto, de les mossegades troglodítiques no ens en vem acabar de deslliurar, però a un nivell molt més baix.

Quan vaig als restaurants sempre miro de no demanar res que tingui massa ossos precisament per no haver de fer porcades. Sóc un desastre amb el «protocol» de la teca, i com menys m'exposi a aquesta mena de situacions, doncs millor. Però bé.

Quan vem acabar vem voltar una mica pel poble i vem tirar cap a Esplugues... mes quan ja hi érem, agafà altra volta la Ronda i enfilàrem cap El Prat, cap a la platja i l'espigó dels pescadors. Sense gaire trànsit a aquelles hores de la tarda, vem arribar-hi força aviat. A mi el vi m'havia endormiscolat i feia cara de soca, però la cerveseta encara em va reviscolar una mica. El conductor, com ja és habitual, fent gala de gran prudència i responsabilitat, es va demanar un cubata. I au, cap a casa a descansar.

Per acabar, dir només que feia temps que no passava per aquella zona, i que ser tan aprop de Vilafranca em feia ensumar tradició castellera a qualsevol pedra, qualsevol ombra era l'indici incontestable de la seva ubícua presència. I, tanmateix, l'únic que vaig trobar va ser un diari de comarques que es diu Tres de Vuit, ben trobat, ben trobat.

Del darrer cop que el Barça va guanyar la lliga les coses han canviat molt. Sense anar més lluny, fa cinc o sis anys no tenia internet a casa i no tenia ni la més llunyana ideia de què coi és un blog.

A mi m'agrada el futbol, el que no puc suportar és la gent que amb banderes crida histèrica és antimadridista sempre plora pel futbol i bé, la gent per la qual el dia més feliç de sa vida fou quan el Barça guanyà la Copa d'Europa i el d'enguany ahir mateix. El que menys suporto de tot plegat és l'ús que se'n fa des d'on sigui, des de dalt, des dels mitjans, o com ho vulgueu dir: mantenen la gent capficada en una cosa que no hauria de ser res més que un entreteniment, però que esdevé un signe d'identitat molt fort, com religió.

Això s'ha pogut veure amb la campanya dels mitjans per l'Alonso. Fa molt poc, a aquest Estat poca gent veia les curses de F1. Avui dia tothom se'n declara fan. Pot haver passat una cosa semblant amb el tennis. Fot-li a quatre espanyolets una bona temporada, un número 1 mundial, i ja tens negoci assegurat.

Per què no fan les mateixes campanyes amb els castells, per exemple? Per què no retransmeten amb igual furor la diada de Santa Úrsula, que va ser acollonant? O el Concurs de Castells? Per què no hi aboquen calés, els promocionen fins l'avorriment, etc.? Potser, en comptes d'imbècils tocant els collons amb el clàxon a la una de la matinada perquè el Barça ha guanyat una puta lliga, tindríem per Esplugues imbècils tocant el clàxon a la una de la matinada perquè la Joves ha vençut la Vella a la Plaça del Blat.

Ahir em costava aguantar-me dret. A les onze del vespre estava cruixit, que en diuen. Vaig arribar a les deu tocades a assaig, i a les proves en què vaig pujar tenia veritables problemes per mantenir l'equlibri. Em van demanar que si estava nerviós... no, tremolava de cansament.

Hi vaig arribar tan tard perquè venia del ple municipal, a on es va aprovar definitivament el reglament de participació ciutadana, amb els vots a favor del PSC i PP, amb IC-V i CiU en contra i amb l'abstenció de l'únic regidor d'ERC. La mesura que més polèmica ha generat entre partits i ciutadans (bé, els quatre ciutadans que s'interessen mínimament per la política municipal) és la supressió del torn de precs i preguntes obert als assistents al ple.

Ahir, per darrer cop (o avant-penúltim cop, no em va acabar de quedar massa clara la intervenció de la tinent d'alcalde) els assistents van poder preguntar directament als polítics. A partir d'ara, s'haurà de fer per escrit 48 hores abans. Des del públic es va aprofitar l'avinentesa per felicitar l'equip de govern: per haver enderrocat el patrimoni històric, per haver jugat amb els mercats municipals, per voler encimentar Collserola, pel desnonament d'un iaio sense recursos i en mal estat de salut, etc.

A l'hora de les respostes, però, les coses van ser com sempre: no van respondre res, només el que van volguer. Per exemple, si preguntes quins criteris es segueixen per concedir un determinat element, i què s'ha de fer per que te'l concedeixin, només et respondran que no es segueixen criteris polítics. Si demanes explicacions, diran que la seva resposta és «una resposta» i pot no ser satisfactòria per tothom, però és una resposta. També dirà la molt penques amb tota la barra que potser no respon una pregunta concreta perquè havia sortit un moment a pixar. Al final, alguns dels assistents van marxar despotricant contra els sociates.

Com ja és costum, només van respondre alguna de les preguntes, la majoria les van deixar pel camí. Va servir, almenys, perquè es mig comprometessin a trobar una solució per aquest iaio de què parlava. Abans del públic, els representants dels partits també van fer torn de precs i preguntes, on qui va tornar a destacar va ser el de CiU, que emprenyat per les contestacions d'aquella gent, va posar davant la Pilar Díaz un escarbat americà que resulta que infesta alguna banda del poble.

Es va parlar també del Caufec, en especial de la novetat de la setmana: Sacresa paga 3,3 milions d'€ per fer arribar el metro a Esplugues. La principal crítica que s'hi fa és que amb això no n'hi ha ni per ficar la tuneladora sota terra, i que és més aviat una almoina de cara la galeria per justificar aquest pla especulatiu que una mesura decidida per fer arribar el metro aquí.

Salut.

Ple d'esgarrapades i cops, empiocat, amb la gola eixarreïda i mal de cap i un dolor estrany al bíceps del braç dret que no sé d'on prové. He arribat a quarts de set del matí a casa encara força borratxot, la nit ha estat llarga i el dia d'ahir, també. Per postres, mentre dormia he tibat massa els bessons de la cama esquerra en una mena de badall semiinconscient, i se m'ha pujat la bola com feia temps que no pujava i encara em fa mal. Sóc un sac de gemecs.

He descobert que m'agrada en Quimi Portet. No puc fer-hi més, no el puc suportar del que m'agrada. Te'l poses i comences a escoltar les seves dèries surrealistes de tota mena, és que és impagable, per això no he pagat pel disc. Sóc del parer de què és impossible trobar un sentit lògic a tot el que canta, sinó que és la cançó en conjunt o el disc el que per si té un sentit. És diguem-ne «poesia» abstracta, malgrat que el que hi hagi al darrera puguin ser ximpleries. La música és lenta, una mica ensopidota, de tarda d'agost tombat a la gandula, amb marinada i còctel tropical amb umbrel·la. Podria arribar a recordar els clàssics cantautors catalans coneguts per l'enèrgica trempera que transmeten, com n'Albert Pla o en Lluís Llach, però com aquests, el que realment trempa és escoltar la lletra, cadascú en el seu àmbit.

Doncs com a tribut a les seves collonades, una fotografia surrealista: jo vestit de blanc. Siau.

Pel que sembla, Movistar va dur a terme una campanya de màrqueting d'aquelles que fan època, i va estar fent bullir l'olla amb una lletra "ema" d'allò més lletja. Ningú no sabia a què feia referència aquella lletra. Jo, si us he de ser sincer, ni tan sols en coneixia la seva existència.

El vespre abans que es fes públic que Movistar estava rera aquesta gran pensada, a assaig una noia ens ho va desvel·lar en primícia. I què voleu que us digui, des d'aleshores no faig més que veure "emes" pertot arreu, va canviar la meva percepció en fer-me més receptiu. A més a més, hi va contribuir que tot l'àrea metropolitana de Barcelona estigués envaïda per aquesta publicitat. A l'estació de Provença amb Diagonal era (i és encara) tot un espectacle...

Ahir, pel que sembla també, a la tele només es parlava de què la Letícia està prenys. I què voleu que us digui, que si no arriba a ser perquè avui sortia al diari que llegeixo cada dia, ni me n'hagués assabentat.

Veure tan poc la tele aconsegueix que estigui al marge de moltes coses que, també pel que sembla, porten de cap els meus conciutadans. Jo no sabia d'on venia el «poquito de por favor», no sabia això de Movistar i bé, no sé moltes coses que, com no les conec, no les puc dir aquí. També m'allunya molt de les campanyes publicitàries capitalistes. No veure la tele és un gran exercici de salut mental.

Salut.

I avui, diada a Sant Feliu, amb els castellers d'aquest poble, els del Riberal (de la Catalunya Nord) i nosaltres. Ha estat una diada bastant llarga sobretot a causa d'una interminable primera ronda, que ha durat un hora. Castells de sis... i una llenya. La meva primera llenya a plaça, i jo de terç. D'altra banda, també és especial, o estrany, veure francesos fent castells. És tan estrany que, per mi, no són francesos, són catalans, malgrat que molts parlin francès... aquí, de la mateixa manera, molts parlen castellà. Visquen els Països Catalans (segurament, però, la situació a banda i banda del Pirineu és tan diferent que no és comparable).

El primer castell que hem tirat, el quatre, l'hem hagut de desmuntar perquè estava molt estrany: dos terços estàvem molt tancats i, en part a causa d'això, els dosos tenien una posició estranyíssima. Quan l'acotxadora ja hi era i només faltava l'enxaneta l'hem desmuntat.

El segon intent ha estat coronat, amb dificultats. En aquesta ocasió he posat millor els peus i he adoptat una posició molt més còmoda i correcta. De tota manera, notava com el peu dret del dos que tenia a damunt anava lliscant a poc a poc... fins que l'enxaneta ha fet l'aleta i au, siau: el peu ha acabat de relliscar, el pom sencer ha caigut i ha arrossegat cap a davant meu la resta del tronc (bé, terços i algun segon). Com que ha caigut per la rengla oposada a mi, he trigat una mica en estimbar-me. No volia caure, però veient que m'arrossegaven i que la caiguda no entranyava massa perill, no m'hi he resistit massa. Calculo que he estat uns quinze minuts caient al buit, mentre blasfemava contra tot i tots per haver permès que fes llenya el meu segon castell; impotent, decebut, però alhora gaudint del vent a la cara, de la ingravidesa, esperant un impacte que a la fi ha estat molt suau. Les llenyes són la vessant obscura dels castells, són el tànatos, si no existissin no molaria ser casteller. Diria que són fins i tot necessàries.

Si hagués estat el primer castell d'avui el que hagués caigut m'hagués sentit culpable de la llenya, en haver estat tan poc concentrat i tan mal col·locat. No únic culpable, però sí amb part de culpabilitat. El segon cop que es puja a plaça és molt diferent al primer; els nervis davant el desconegut se m'havien transformat en sobreconfiança. Insultant-me, flagel·lant-me en silenci amb tot de retrets, m'he compromès a prendre'm seriosament el que feia. Encara no sé per què ha caigut, però per mi no crec que hagi estat. Diferents teories volten pel meu cap sobre per què rumio sobre aquestes coses: una, necessitat d'espolsar-me les culpes com a mesura d'autodefensa; dues, l'eterna necessitat de trobar un culpable per a tot. Al capdavall, l'únic culpable ha estat tota la colla, i llestos.

Pel que fa a la resta, hem completat la típica actuació de sis: dos, tres i quatre de sis, dos pilars de quatre de comiat i un de caminat d'entrada. Les altres actuacions també han estat d'aquest estil, potser ha destacat el pilar de cinc dels del Riberal i una figareta a la seva torre. El quatre amb agulla dels santfeliuencs l'han hagut de desmuntar un cop, la qual cosa ha contribuït també a endarrerir el decurs de la diada. I au, vora les tres hem enfilat cap al seu local on hem dinat amb cervesa i moscatell i cap a casa a dormir.

Heus ací la llenya. Cliqueu les fotos per veure-la més grossa.
L'única damnificada ha patit una petita esgarrapada a la cara.

Festes del Maig de Sant Feliu 2005
Esplugues: Pd4cam, id4d6, 4d6(c), 3d6, 2d6, 2Pd4
Sant Feliu: Pd4cam, id4d6a, 4d6a, 5d6, 3d6, 2Pd4
Riberal: Pd4cam, 2d6, 4d6n, 3d6, Pd5

I la pregunta és: què vaig fer ahir?

Ahir vaig anar a la diada d'Arreplegats. Van tirar el quatre i el tres de set (i bon cop de peu a la cara que vaig rebre quan el descarregaven) i un sorprenent (o no...) nou de sis. Després de mitja hora muntant la pinya, que tot s'ha de dir, la tenien molt justeta per tirar aquest castell, van començar a enfilar-se terços, dosos i acotxadors, i una enxaneta anava de pom en pom fent tres aletes en total. Va estar molt guai.

Nosaltres Ganàpies hem caigut en desgràcia i ja no actuem enlloc. Podríem haver profanat el nom dels castells en haver intentat el quatre o el tres de cinc amb acontxaneta, però finalment només vem fer un pilar de quatre testimonial –potser millor així–. Jo em demano com és que si som tants estudiants a l'Autònoma som tan poca colla a la Colla. Però bé.

L'actuació es feia a l'enyorat Campus Nord de la UPC, al costat de la FIB, perquè eren les festes d'aquesta Facultat. S'ha de dir que aqueix lloc em sembla molt millor que la mena de plaça interior de la Facultat de Biologia on vem actuar l'hivern. Hi havia molt més espai i carpes amb teca i beure en règim d'autoservei, i en ser lloc de pas hi havia també molta més gent. Molt bé.

Per la tarda vaig marxar corrents cap a la feina i ja no hi vaig tornar per a la farra, perquè tenia assaig amb la meva colla. Un cop fora d'assaig vaig tirar cap el Casal de Cultura Robert Brilles on feien un concert pel Cau d'Esplugues. M'hi vaig trobar mon pare, em va anar emborratxant i –ai las!– jo el vaig convidar... a un porret. Hahahaha! Vem arribar ben borratxos a casa.

Jo no només estic a favor de les zones verdes de pagament per aparcar als carrers de Barcelona; si per mi fos, prohibiria directament aparcar al carrer, els faria tots peatonals i limitaria els cotxes a la Diagonal, les Rondes i quatre vies principals més.

I, si per mi fos, prohibiria els vehicles a motor. Tots eliminats. Tots fora. Ja n'estic tip de sorolls i pudors, i de no poder creuar el carrer sense el perill que un desaprensiu m'atropelli.

Per una ciutat més cívica, agafeu la bici, aneu a peu o prengueu el transport públic. Si encara no us heu tret el carnet de conduir, no us el treieu. Si ja el teniu, no us compreu el cotxe. Si teniu cotxe, veneu-lo. Prou fums, prou brogit de motors.

Hem fet un salt conceptual interessant: hem passat de les zones verdes amb gespa i quatre arbres, a zones verdes amb cotxes estacionats. Si el meu ajuntament en pren nota, deixarà potser d'engespar indiscriminadament tot el municipi i començarà a plantar cotxes a cada cantonada?

Tot mirant enrera he contemplat la vulgarització d'allò sagrat, la ignomínia, la iniquitat més barroera. Tot escoltant aquella cançó, tot rellegint allò, he recordat l'insospitat transbals que provocà, i la forçada desmitificació posterior. Ara ja és res, només algú amb qui hom es creua tres o quatre cops per setmana.

L'hivern ha glaçat les relacions, i la primavera calorosa i eixuta les ha acabades de pansir. De fet, no hi havia res per pansir. Potser, d'aquí deu anys, o d'aquí quaranta, totes les oportunitats seran perdudes, i aleshores serà el moment de penedir-se per una joventut que s'escola indeturable per les clavagueres.

Doncs va estar prou bé. La canalla va trigar en aparèixer, però aparegué i omplí el parc. El cercavila reivindicatiu, la mani, també va aplegar força gent, vem anar fins l'Ajuntament sense problemes i penjant pancartes. A l'Ajuntament es van dir quatre coses, es van plantar quatre arbres morts i vem pirar cap a les Tres Esplugues. Els concerts també molt bé.

Fi de la crònica.