Aquell plujós vespre de dilluns era fosc i, a més a més, plovia. En Pep avançava fredolic sota la nit procel·losa, xop i moll atès que sempre feia com els de Sanaüja, que es posen sota la pluja. El so de les seves pròpies passes ressonava arreu fins confondre's amb la sonsònia de l'aiguat. Cercant una drecera que el dugués tost al cementiri arribà a un obagós i estret atzucac. S'adonà que al fons del carreró, a l'indret més fosc, hi lluïa un petit objecte i s'hi atansà. Mes, quan es vinclava per agafar-lo, esquinçà el silenci una desaforada riallada desballestada, infantada a la boca de l'atzucac. En Pep s'esblaimà, glatí sense aturall a ritme d'infart i es girà àvidament tot sotjant la foscor ignota. Se sentiren unes passes, cada volta més fortes, a l'hora que una figura s'anava dibuixant sota la pluja. En Pep, immovilitzat, emmudit, féu un cop de cap i, amb mà tremolosa, a les tentines recollí l'objecte que l'havia atret. Decebut, notà que només era un mocador vermell amb un brodat d'or i se'l lligà al cap per protegir-se de la pluja. Això li esbarrià la boira del cap i, quan la figura de més de dos metres, semblant a en Dani Filth, se li llençà al coll, fou prou àgil per encastar-lo a la paret del carreró d'una virtuosa clau de judo. Sense basarda s'encarà a ell i, amb una estaca improvitzada, el féu passar avall. En Pep, orgullós, pronuncià aitals mots estentoris, enmig de la fosca:
-Un jorn com tants d'altres, al setge de València, un ratpenat es posà a la tenda de Jaume I. Al dia següent, les tropes catalanes guanyaren la ciutat als sarraïns. Aquest serà el meu vampir de la sort.
I li arrencà els llongs ullals i es confeccionà un penjoll ben curiós. Dreçà les despulles tot arrepenjant-les a la paret i, amb força titànica, tornà a clavar l'estaca, travessant aquest cop el coll, i allà penjat l'abandonà mentre xiulava en Pep cofoi els Segadors, fins que arribà al cementiri. Algunes clarianes permetien entreveure la lluna plena, mentre la pluja minvava i els núvols es desfeien. En la solitud i el silenci més pregons en Pep trobà el Fossar de la Sang, on era sebollit son germà bessó, mort feia tot just vint anys. S'agenollà i pregà la següent oració:
Oh, Xavier, desperta't,
que tes eixarreïdes venes
que el vil enemic corsecà
recuperin la sang vessada
fa vint anys en aquest fossar.
Oh, Xavier, aixeca't,
escolta com ton cor revifa
i altre cop torna a bategar,
contempla com torna a la vida
ton cos per sortir del fossar.
Oh, Xavier, mira't,
per escometre a tota ultrança
el covard que t'assassinà
ets viu de bell nou per venjar-te,
ix per fi de l'hòrrid fossar.
OH, XAVIER, RESSUSCITA!
Els mots es perderen finalment pels racons inhòspits del cementiri. Del fossar eixorc una mà cantelluda tot d'una brotà, oberta però tensionada, pàlida i bruta de terra. Tot seguit eixí l'altra mà, les quals, tot fent força, aconseguiren exhumar la resta del cos. Son bessò, vint anys més tard, era viu.
-Pep, estalvia't forces i no somiquis, car un ésser imperible se'ns apropa per radera aquella tomba.
L'interpel·lat estroncà el ploriqueig i adreçà l'esguard a un mausoleu, del qual ara en sortia un ésser embalsamat, embolcallat de benes o d'un sudari, alt i escardalenc i groller i feixuc en el seu pas. S'agombolà per cercar una llamborda o un roc lapidari per lapidar aquella mòmia, mes en Xavier el garfí pel braç i digué:
-Pep, estalvia't forces i no l'apedreguis, car un ésser imperible no pot ésser aturat a cops de roc.
En Pep es desconhortà, en veient la mòmia tan aprop i les nul·les opcions de salvar-se. Trencaren a córrer davant l'imperible que els empaitava, fins que una dissortada cruïlla de mausoleus els barrà el pas. Entraren en un per una finestra, mes malauradament l'ésser immortal també hi penetrà. Encalçats, la mòmia prengué pel coll en Pep, escanyant-lo, fent-li sagnar, mentre en Xavier, encara mig defallit, es veia incapaç d'actuar. En Pep, però, d'una magistral clau de judo llençà vehementment el monstre a damunt de la tomba, esfondrant-la. De cop i volta, un pou sense fons s'originà, que amb força engolidora xuclava com un remolí tot allò que hi havia al damunt. La mòmia s'aferrà fortament a en Pep, mes només un tros de sudari es salvà del pou.
-Guifré el Pilós, l'any vuit-cents noranta-set, al seu llit de mort, creà la nostra Senyera amb la seva pròpia sang. Jo, damunt l'esgrogueït drap d'aquesta bèstia, amb la meva pròpia sang dibuixaré la mateixa ensenya, que duré enfaixada fins el dia de la meva mort.
Sortiren, sota la llum de la lluna, del mausoleu i del cementiri i entraren a la catedral gòtica on una pubilla de quinze anys esperava nua estesa a l'altar. En Xavier, conduït per son germà, s'agenollà davant l'altar, d'esquena als bancs atapeïts de gent obscura i de cara al mossèn, que recità mots semblants:
- Oh, Senyor Nostre, escolta'm; t'oferim en sacrifici l'ànima d'aquesta jove pubilla per tal que retornis l'ànima a en Xavier de la Creu de Gràcia. Per això vessem la sang pura de la donzella, amb la qual batejarem en Xavier. Amén.
I d'una coltellada seccionaren les venes del seu tendre coll. La sang fou menada cap un calze, del qual el mossèn en begué un glop abans de dir:
- I ara, beneeix el nostre germà ressuscitat, pels segles dels segles. Amén.
I, damunt l'empal·lidit front d'en Xavier, dibuixà una creu vermella. Un raig de llum il·luminà el batejat, que caigué cap endavant degut a la batzegada espiritual que rebé. Uns segons després s'aixecà imponentment, adreçà als feligresos un esguard profund de crueltat i saviesa i esbossà un somrís de menyspreu i superioritat aclaparadora. Alçà els braços reblerts d'energia i, tot seguit, exclamà:
-Companys, ja sóc ací!
Un dels assistents, nogensmenys, començà a levitar, inconscient. Enlairat, suspès, cap cot, de cop i volta fixà els seus ulls desencaixats en en Xavier i pronuncià mots semblants:
-Tu...! Tu tornaràs a l'infern!
L'espontani es llençà de cap vers ell, tot rient compulsivament. Les tres mil veles que eren enceses s'apagaren i centenars d'espectres eixiren d'una escletxa formada al passadís central de la capella. Els retaules caigueren, les vidrieres s'esbocinaren, les estàtues s'esberlaren i les columnes tremolaren. Els espectres travessaven de pit a esquena els cossos dels assistents, i en pocs segons arreplegaren una bella col·lecció de cadàvers. En Xavier i en Pep es donaren la mà i amb veu robusta exclamaren:
-Oh, espectres del dimoni, tastareu l'ira virtuosa dels germans de la Creu!
En Xavier, es penjà una banya d'unicorn al coll i aparegué en Bakus, el Rei del Foc. S'hi pujà i combaté a ultrança la gernació avernal, trametent els espectres a l'escletxa a tretzenes. Al seu torn, en Pep agafà el Glavi de la Creu que era amagat rere l'altar, la fulla del qual estripa com fullaraca els espectres i els retorna a l'infern. En poc temps la dimoniada era desaparescuda mes el temple s'esbucava. La nau central s'ensorrà i quedaren atrapats a l'absis amb el mossèn, que pregava una oració. En Pep digué:
-Encara tenim l'avinentesa de sortir-ne estalvis. Com veieu porto faixa i mocador, només heu d'enfilar-vos a la finestra de l'absis pujant per mi com si balléssiu una moixeranga. D'aquesta forma assolireu la salvació.
-Però, i vós? -inquirí el Mossèn.
-Jo seré aquell de qui, a les cròniques, en diuen heroi. Au, ràpid, que l'enderroc no us espera.
-Germà, a tu et pujarem com es puja la canalla d'un pilar pel balcó. Farem servir la sotana del Mossèn.
I d'aquesta forma se salvaren de la mort i, vet ací, de retruc s'extengué la tradició dels castells per la Catalunya.
Doncs avui ha estat la meva primera diada castellera. Hem actuat a la diada de Ripollet amb els 
