Highway to Hell

Highwway to Hell, d'AC-DC: la cançó que sonava al cotxe per l'autopista camí de Lleida. Veritablement no sabia fins a quin punt era premonitòria: Ain't nothing I would rather do. Going down, party time, my friends are gonna be there too. I'm on the Highway to Hell.

Una diada universitària no té res a veure amb una diada castellera normal. En primer lloc, l'hora. Tot i que normalment es fan pel matí, la diada dels marracos es va fer a les set de la tarda. No és que sigui massa tard, però hòstia, són freds i humits els vespres a la Terra Ferma. Qualsevol va descalç per allà. D'altres elements les distingeixen: per exemple, la plaça era un claustre interior del Rectorat, el claustre de la Pensadora, em sembla. Allà les gralles sonen molt més fortes que a una plaça normal perquè les parets empresonen les melodies, que només poden escapolir-se en vertical cap amunt. En una plaça normal els edificis són molt més separats i les notes musicals s'amaguen i es perden per tots els racons que troben.

Una altra diferència cabdal és la mentalitat dels castellers: allò no són castellers, sinó farrers. Farrers, no ferrers, perquè aquesta trepa no crec que hagi fet mai ni brot. Per molts castellers, anar de diada universitària és només l'excusa per anar de farra, una farra que acaba només quan trenca l'alba i tanca el bar. I si demà hi ha classes, tant és.

Doncs sobre quarts de vuit, si no m'equivoco, que pot ser, nosaltres els grans Ganàpies de l'Autònoma començàvem amb el pilar d'entrada. Els pilars solen ser de quatre, i no sé si Arreplegats en van fer de cinc. Però nosaltres érem només catorze, comptant novençans com jo que encara no pugen i grallers. El pilar va caure. I els dels troncs havien begut kali i fumat petes al cotxe. Així, encara més. No tenen vergonya!

Si no érem capaços ni de fer un pilar de quatre ja ni ens plantejàvem fer cap castell més. En Juanele de Cerdanyola volia fer una torre de quatre, o de cinc pidolant, però poca gent s'hi va sumar. Ens vem limitar a fer pinya amb les altres colles. El nivell va ser... universitari. Castells de sis i em penso que algun de set d'Arreplegats. I el cinc de cinc, o vint-i-cinc que jo en dic, d'algunes colles. No sé quantes colles érem, però fent memòria i ordenant pel nivell de les actuacions que recordo de dijous, érem Arreplegats, Marracos, Xoriguers, Emboirats i Ganàpies, i si me'n deixo cap ho sento, de les universitats de la Zona Universitària de BCN (UB, UPC i UPF), Lleida, Girona, Vich i Autònoma, respectivament.

[Hoc, jo escric Vich]

Una altra diferència amb les colles de tota la vida és que hi ha més castellers porucs de la dutxa. Ja ho dic jo ara: em nego rotundament a fer pinya amb una colla on l'aixella d'algun casteller seu canti pel seu compte el toc de castells. Per música, la de les gralles, no necessitem aixelles pudents.

Un cop acabada l'actuació, desenfaixats i amb la revista marraca sota el braç, vem pujar als cotxes i cap als barracons d'Agrònoms a sopar. Si l'ambient ja havia estat força mogudet fins aleshores, d'aquell moment ençà la situació va degenerar exponencialment, alhora que les garrafes de kalimotxo i les llaunes de birra es buidaven. Van venir les patates i els ganxitos, les pizzes, olives sense pinyol i embotit sense pa àdhuc. Cançons populars castelleres: que si Xoriguers abstemis, ser Ganàpia és lo millor que hi ha o el cant dels maulets, en Serrallonga (hi corria la Nyerra per allà) o àdhuc els Segadors, aquella gent no hi toca. Les olives i les pizzes volaven, es feien castells amb les llaunes, es vessaven gots, s'apagaven els llums, s'insultaven les altres colles, etcètera.

Un cop fora, cap la Gimcama. Temps feia que no en participava en cap, i aquella va ser denigrant. No sé quantes proves n'hi havia, perquè anava molt moix, però si Descartes veiés en què s'han convertit els universitaris es moriria d'un atac de cor: el futur més brillant del País arrossegant-se despullat per terra. D'algunes de les proves que encara me'n recordo: en una havíem de menjar només amb la boca un flam que reposava sobre el cul d'un del grup, en una altra havíem de fer el pom de dalt d'un cinc, en una altra una construcció innovadora, en una altra ens havíem de vestir amb la roba del del costat però vaig acabar pixant damunt del banc a un gotet de plàstic per sumar un gumet més. En una altra férem un pilar de tres ajudant-nos d'una farola, però vem acabar fent l'helicòpter pixant. Jo vaig perdre un jersei negre però vaig arreplegar un de blau: si algú té el meu jo li canvio.

Tot seguit vem anar a la panera, que es troba a prop del Rectorat. És una zona de bars universitaris, ja podeu immaginar el grau de degenerats que hi corrien. I dues hores després, devien ser prop de les set, vem pujar al cotxe i de camí cap a Barcelona. Tot i la boira vaig dormir una estoneta, i un cop a Esplugues em vaig treure els llardosos pantalons, vaig engegar l'ordinador i vaig fer en mitja hora la pràctica de Dret que vaig entregar una hora després, a les deu, a Bellaterra.

Puc bramar amb orgull al vent: jo, Ganàpia, he sobreviscut a Marracos. A veure si vosaltres, Marracos, sobreviviu a Ganàpies aquesta setmana!