mai 2007 Archives

Ahir hi hagué diada a L'Hospitalet. L'any passat, descomptant els intents desmuntats, vem fer això:

4de7, 4de6a, 2de6, Pde4

Enguany, a la mateixa plaça, just un any més tard, hem completat la següent actuació:

4de7, 4de6a, 2de6, 2Pde4

Com podeu comprovar, dues actuacions totalment diferents. I són totalment diferents, crec jo, per dos motius, un de propi i un de col·lectiu (tot i que després altres diran que el més important és que avui no feia calor i l'any passat allò era una paella gegant).

La primera raó són els dos intents desmuntats de 3de7, que no he escrit aquí dalt, i que en certa manera van marcar una mica la temporada, atès que entre neguits i malfiances, no el vem poguer descarregar fins la penúltima diada de la temporada passada.

Per això sembla que el senyor cap de colla ha decidit que aquesta vegada no repetiríem els errors de l'any passat. Quan he preguntat m'han dit alguns que l'assaig de divendres havia anat molt bé, que s'havien fet profitoses proves de 3de7, i alguns m'havien pronosticat 3de7 i 4de7 més torre (la clàssica de 7?). Tanmateix, com sé com van les coses, he anat al Conqueridor de places i castells, lo Rei en Jacme, a solicitar audiència per inquirir sobre el planejament previst en la batalla. En Jaume I m'ha dit aleshores, amb sorpresa meva i tot, que no provaríem el 3de7, i després de fer-me'n a la idea, he vist que era el més lògic i que tenia raó (i no és peloteo) davant la realitat presentada i els antecedents.

Així que hem obert plaça amb el 4de7 esmentat, i ha anat bé després d'un peu desmuntat. Jo sempre dich: el 4de7 s'ha de desmuntar almenys un cop, altrament no seria un 4de7 com cal; sembla que vinguin de sèrie. Un cop la segona pinya quadrada, tot i que desquadrada pel que sembla, ha tirat amunt. En Jaume I m'ha avisat que hauria de treballar, i li hauria d'haver fet més cas: així que he badat un xic ja tenia el segon mig assegut i amb una cama endavant i l'altra endarrera. Mirava cap amunt i aquell rengle era un panorama desolador d'ànimes torturades al purgatori; un rengle tortuós com les costes del Garraf. Algú en diria: apoteosi surrealista. Jo dich: sempre els fem així. En fi, pel que sembla, però, i malgrat que en algun moment la bastida ha perillat seriosament, cal afegir que sobretot s'ha rebregat a la descarregada, i que la malvestat, tot i planar com un voltor afamat, no ha presentat veritables símptomes d'imminència.

Algú que llegeixi això es pensarà que ha estat un castell èpic i heroic, una epopeia homèrica. No us enganyeu: el castell era un bunyol però encara ha mantingut les mides i, fins i tot, de fora estant, diuen que s'ha pogut veure bé. Des del cor del castell, que em permet la meva privilegiada posició d'agulla, però, he patit força i he pencat de valent, i sense tanta retòrica podríem dir que, malgrat que lleig, n'hem descarregat un altre, el segon de la temporada.

Acabaré amb la crònica estrictament castellera. A segona ronda hem tirat el 4de6a, un castell al qual per alguna raó jo hi he pujat moltíssimes vegades, més que cap altre. Per exemple, al 4de6a de Santa Eulàlia del 2006 també hi vaig pujar, i recordo que, potser per l'amargor del 3de7, o perquè feia molta calor, o perquè com sempre estava descentrat, vaig estar-hi fatal, molt abocat i regalimant desconfiança per tot el castell. El cas és que, com la història és cíclica, aquest any he pujat a terços del mateix castell a la mateixa plaça a la mateixa ronda. Les mides eren una mica estranyes: tenia la Sílvia molt i molt més baixa, i també els altres dos els tenia més baixos.

En pujar els dosos la Noe s'ha torçat moltíssim, la Sílvia ha hagut de recuperar posicions sobretot d'aquell flanc, mentre que en Pau ha patit els rebrecs i la seva rengla s'ha obert moltíssim. L'únic que s'hi trobava còmode, jo crech, era jo mateix. Per això, veient la Noe he pensat: mira, com jo l'any passat. Amb una mica de ganes i assaig això es resol fàcilment.

I hem acabat amb el 2de6, que bé, i dos Pde4, un d'ells femení, amb la Marta a segons. Han llençat a la font en Rubèn i l'Alícia, casats de fa poc, i en bici hem tornat a Esplugues a completar la jornada electoral.

Per acabar, ja he comentat les meves sensacions sobre el 4de6a, que realment són totalment intranscendents. De fet no hi hauria d'haver pujat perquè divendres no vaig anar a l'assaig, però degut a una baixa inesperada m'ha tocat entrar-hi. Després tenim el neguit del que podria haver estat per a mi aquesta diada i que no ha estat, i que no sé si hagués estat si hagués decidit una altra cosa o no, i no ho sé però la incertesa neguiteja. És això, i no el 4de6a, el que m'omple el cap de fantasies. L'únic que puc fer és anar dimarts i au, tornem a començar.

Diada de Santa Eulàlia 2007
Esplugues: 4de7, 4de6a, 2de6, 2Pde4
Jove L’H: 3de6, 3de6a, 4de6, 2Pde4
Esparreguera: 2de6, 4de6, 3de6, Pde4

Fotos ací. Si algú vol que tregui la seva foto d'internet, o en sap d'algú que ho vulgui, que m'ho digui per aquí o en un assaig.

Uns nois d'Esplugues van penjar-se de les Tres Torres durant tres dies per demanar a l'alcaldessa que parlés amb la Plataforma contra el Pla Caufec sobre el tema, després de quinze anys de mentides i silenci i prepotència. Al final els acusen de disturbis i desobediència, o alguna cosa així.

A la foto, simpàtica espluguina observant l'acció i diabòlic policia reconeixent el territori.

Aquest dissabte un grapat d'espluguins vam manifestar-nos contra el Caufec i altres coses dins el marc de la campanya Està tot fatal, que denuncia l'especulació i els atacs contra el territori. La mani es va celebrar en un ambient festiu i va anar des del mercat de Can Vidalet fins l'Ajuntament passant per La Plana, Isidre Martí i el Robert Brillas. A la foto podeu veure un moment de la marxa, tot creuant el Pont Nou del Torrent d'en Farré.

Torno a escriure aquesta mena de crònica castellera; l'escric perquè alguns de la Colla m'han demanat que les continuï redactant. Comprovareu que no tinc masses intencions de fer reviscolar aquesta merda de blog, així que tampoc no espereu meravelles del que hi pugui escriure. Aquest blog és un bàratre de pesombres (diccionari) i no tinc ganes d'eixorivir-los. Que restin sebollits.

Doncs avui ha començat «el mes casteller», com l'ha anomenat el cap de colla, i que consisteix en quatre caps de setmana seguits amb diades. Avui ha estat el típic bolo per aconseguir diners, i prou. Actuàvem a la Vall d'Hebron, zona ombrívola en el meu imaginari a causa d'un hospital horrible on jo vaig passar algunes estones horribles quan era petit, de les quals ja per sort gairebé no me'n recordo.

En tot cas, hem actuat a un parc força maco de l'Avinguda del Jordà (Hebron, Jordà, Natzaret... quin barri), amb Collserola al darrera i arbres i herba i una mica d'ombra. El cel era blau i net, hi havia alguns nuvolets, i feia força calor. Els cargolins s'hi han anat concentrant a poc a poc, després del viatge per les Rondes. L'únic cargolí hippy de debò hi ha estat arribat en bici, amb l'esquena tota suada, un cert mareig i amb l'alè recuperant-se per la remuntada pel coster del Jordà. El hippy pelut ha saludat als quatre que s'ha trobat pel camí, s'ha assegut a l'ombra i ha endrapat l'entrepà de llom.

El cas és que, aterrant un altre cop, quan a la placeta del parch han acabat de ballar els colombians i aquella mena d'esbart abillat amb induments de camuflatge per l'exèrcit de mar, nosaltres hem sortit enfaixats a fer la súper-actuació de la nostra vida.

L'actuació, amb tan poca gent, s'ha resumit en pilar de quatre, 2de6 on en Beitia tornava a pujar de segon (no sé si ja havia tornat a pujat a plaça després del daltabaix del Gall de fa un any). La torre no és que hagi anat massa bé, però s'ha descarregat sense gaires problemes: en Beitia estava una mica nerviós i bé, els peus de les crosses, dels baixos, dels laterals, els meus; tot anava amunt i avall. La pinya ha aguantat i el tronc s'ha mantingut i a córrer.

El 3de6 també ha anat així una mica desmanegat, però bé al capdavall. La canalla, pel meu gust, ha trigat massa en coronar l'estructura; la rengla s'ha obert com tres metres enllà; he sentit els laterals de la plena lluitant a mort; aleshores el meu segon ha perdut una mica més la posició i l'Andrés patia com un cabron. La Sílvia m'ha dit que la buida estava bé però que la plena no sé què. En fi, a la descarregada tot s'ha desmanegat, com ja he dit al principi del paràgraf, i fins aquí puc escriure, perquè no m'he interessat gaire més per la cosa.

Hem enllestit amb el pilar de quatre aixecat per sota, que ha pujat i baixat amb sense problemes, com diria en Clos: bé amunt, bé avall. Dins les pinyes fotia una calda impressionant.

I c'est finie. El hippy pelut no ha esperat gaire més estona, s'ha acomiadat dels quatre cargolins que ha trobat en el seu camí vers el cavall de ferro massís, i encavallat a sobre s'ha plantat molt ràpidament a Esplugues, on la seva família havia començat a dinar sense esperar-li i on, una mica més tard, hem presenciat com l'imbècil del Nadal ha vist truncada la seva ratxa de 81 victòries consecutives a terra batuda.

Photos here.

A un quart de deu fórem arribats al país de les boires, les muntanyes i els boschs, on les vaques fan dringar l'esquellot mentre pasturen l'herba fresca a l'atzar. Legazpi és un poble de Guipúscoa, situat just al mig del quadrant format per Bilbo, Gasteiz, Donosti i Iruina (Pamplona). Legazpi té pobladors documentats ja abans de Christ, que es dedicaven al treball del ferro. Durant el franquisme s'hi instal·laren altres indústries (papereres, electromagnètiques, plàstics), que desbancaren les foneries de ferro. Amb les deslocalitzacions, Legazpi ha perdut des d'aleshores uns dos mil habitants fins als 8600 actuals, tot i que ara sembla que es comença a recuperar.

Legazpi és un poble molt maco i sembla que tranquil, tot i que en festes és un sarau. Tan bon punt arribàrem i desàrem el bagatge al poliesportiu, la majoria anà a la recerca d'un bar obert per prendre el cafè o la cervesa. Quan per fi en trobàrem un, jo vaig decidir marxar a la francesa per explorar el bell poble. Me'l vaig creuar fins el terme municipal i, pel parc de Mirandoala, vaig remuntar riu Urola amunt fins arribar a la vora del poble del costat. Un pobletà que pescava en un pont va demanar-me un cigar. Vaig passar per la ferreria i l'ermita de Mirandaola i finalment vaig tornar al poliesportiu per descansar una estona jugant a bàsquet.

Cap a migdia vem anar a la plaça de l'Ajuntament (plaça d'Euskal Herria) per tal que el batlle ens dongués la benvinguda formal i tal, però mentre esperàvem les nuvolades se sacsejaren i es deseixí densa tempesta. Així que el senyor batlle finí el seu puret, pujàrem les escales cap al saló de plens, on es remarcava les absències del retrat del rei i de la rojigualda. El senyor batlle ens explicà quatre coses del poble, algunes de les quals ja les he esmentades més amunt. Ell ens donà un record del seu poble, mentre que nosaltres i diables també li n'oferírem un d'Esplugues, i tots contents eixírem del legazpiko udola.

Després d'uns moments d'incertesa, el cap de colla veié la llum i, tot il·luminat, i sota el xàfec que queia, menà una bona colla de cargolins escales amunt fins que se'ns acabà el poble i, tot xops, perduts, vem haver d'arrecerar-nos sota un arbrot per veure com plovia. Uns moments de deliberació més tard, algú (potser en Joan, potser en Jornet) va assegurar que coneixa el camí del bar, i seguint-lo escales avall el trobàrem no gaire lluny del nostre arbre. Al bar vaig fer la primera cervesa del dia i vem passar una estona entre boires grises i l'aire fresc de Legazpi, fins que fou l'hora d'anar a dinar al casal de iaios (jubilatuen etxea).

El dinar va estar bé, tot i que em va recordar als àpats insípids de quan menjàvem al cole de monges. Aprofito per cagar-me en déu i en sa puta mare. El vi estava bé i el cafè també, i finalment, sota la pluja amenaçadora, tornàrem al poliesportiu per veure què fotíem. Jo vaig llegir una estona, i vaig escriure alguna cosa, mentre en Jordi es revinclava el turmell per jugar 45 segons a bàsquet i complicava encara més les alineacions al senyor Jaume. Desesperat, en un racó, fumant i amb la llibreta a la mà, es trencava el cap per quadrar els castells.

Arribada l'hora estipulada, una mica ja passada, van anar despertant tots els dropos que clapaven per tal que s'enfaixessin per l'assaig previst. Provàrem el pilar per sota i la torre i la figuereta i no sé què més, i així, sota una clement climatologia que havia decidit que ja havia regat prou els atapeïts boschs del rodal, vem plantar-nos un altre cop davant l'udaletxea, conegut a casa nostra com a calavila.

Allí oïrem el pregó en euskera, idioma infernal inintel·ligible i no gaire eufònic, però que per mi té un no-sé-què que m'atreu, no sé si per romanticisme o germanor entre llengües ibèriques amenaçades, o perquè senzillament tinc una flaca pels idiomes impossibles com el japonès i l'alemany —malgrat que és només això, mera seducció i poca cosa més—. Doncs res, nosaltres hi férem un pilarot, sonà la banda del poble, els diables s'hi lluïren i la colla dels esquellots dringaren les barrombes, o les tumbes, o com anomenin aquelles esquelles enormes.

Pel camí férem el 3de6, el 4de6 i el 4de6a amanits amb quatre pilarets esparsos, que neixien entre castell i castell quan els hi rotava. El 3de6 va anar sense complicacions, una mica obert a terços. El 4de6, pel que tinc observat a la foto, es va rebregar com un bunyol, però no va perillar. Al 4de6a també va haver-hi alguna rebrincada, però res massa perillós. Cada cop que féiem l'aleta, retrunyien timbals i esquelles i se sentien molts aplaudiments; quan érem ja tots a terra, la gent ens felicitava amb un somriure d'orella a orella. És tan maco fer castells pels qui no n'han vist mai!

Bé, doncs quan acabàrem la cosa, vem fer temps fins l'hora de dinar, al jubilatuen etxea. Després, escampada general i festa fins que sortís el sol. Jo vaig canviar-me i vaig agafar els porros i vaig veure la carretillada dels diables i vaig estar mirant el concert de Barón Rojo, i molt d'hora, zombie per la son, i tremolant pel fred, vaig anar a dormir i vaig deixar que els altres acumulessin anècdotes per explicar-me l'endemà.

L'endemà, esmorzar al jubilatuen etxea, intercanvi d'anècdotes, lectura de El diario vasco, on sortíem en portada, i sota la pluja tornada en autocar de 8 hores.

[Fotos aquí]
[Plànol de Legazpi]
[Web de l'Ajuntament de Legazpi]