Recently in Lletres Category

Llesta és La maleta amb pregona gaubança per part meva.

Pregona gaubança malgrat les ressaques successives i les pulsions taquicàrdiques de cafeïna desaforada. Superar un depressiu amb un estimulant, i viceversa. La maleta pot ser com un cigaló, depressiu i estimulant alhora, o com un cubata, què collons, ja que prou que estimula d'entrada.

De La maleta se'n poden dir diverses coses. Una de molt superficial és la que fa referència a l'alcoholisme galopant de la Unió Soviètica. Només per posar uns exemples:

--Demanarem una cosa cruixent. T'has adonat de com m'agrada tot el que és cruixent?

--Sí --vaig dir--. Per exemple, el vodka Stolichnaya.

En Bória em va fer callar.

--No siguis cínic. El vodka és una cosa sagrada. --I amb un to de retret trist va afegir--: Aquestes coses s'han de tractar d'una manera més o menys seriosa...

I una mica més avall:

El meu germà es va interessar immediatament per les begudes alcohòliques.

--Recorda el que has dit.

--I què he dit? He dit que no beuríem. En el sentit que no ens emborratxaríem. No cal que beguem gots plens. Som gent culta. Beguem una copeta cadascú, per aixecar els ànims. Si no bevem gens, serà poc natural.

I va demanar mig litre de conyac armeni.

Així van fent la ruta dels bars. Com una lletania, el germà Bória va repetint: «Si ens aturem ara, serà poc natural. Bevíem quan no teníem diners. Seria estúpid no beure ara que en tenim...»

L'omnipresència de l'alcoholisme. Diu la dona de Dovlatov a l'últim relat: «--T'interessa tot, menys les obligacions familiars... --Està convençuda que les obligacions familiars, abans de res, consisteixen a estar sobri.» I ja més endavant, encara ens trobem això:

Després d'assolir l'objectiu, s'apartaven del taulell i pressentien el goig suprem. L'escuma grisa volava a la gespa.

Cadascú tenia un petit incendi personal dins seu. Després d'apagar-lo, s'encenien un cigarret i buscaven l'ocasió d'encetar una conversa.

Els qui encara eren a la cua, preguntaven:

--És bona, la cervesa?

Com a resposta, se sentia:

--Ho sembla...

Pensava: quants quioscos d'aquests hi deu haver per tot Rússia? Quanta gent mor i torna a néixer cada dia?

Estan gravant un curtmetratge en què Dovlatov va disfressat de tsar i ha de barallar-se amb la xusma borratxa. El director, que nom Xlíppenbakh, també és un borratxo, però això no obsta perquè, irat, etzibi als alcohòlics que fan cua aitals mots: «Us heu begut Rússia, miserables! Heu perdut del tot la consciència! Aneu d'alcohol fins a les celles abans que surti el sol!» Aquesta escena s'acaba quan Dovlatov el convida a cervesa...

Com vaig dir per aquí, Dovlatov va haver d'emigrar de Rússia finalment perquè els seus escrits no eren gaire prosoviètics. Se'n va anar als EUA amb una maleta plena d'objectes inútils: «Això és tot el que em queda» dels darrers vint anys?, diu més o menys Dovlatov, contemplant-la. Hi ha una mena de buidor existencial i una actitud vital per conviure-hi basada en la indiferència i, això s'ha de dir, en la vocació per l'escriptura. Això ho resumeix força sintèticament en parlar del seu matrimoni i com va conèixer la seva dona:

Portem vint anys de casats a les espatlles. Vint anys d'aïllament mutu i d'indiferència envers la vida.

No obstant això, jo tinc un estímul, un objectiu, una il·lusió, una esperança. I ella? Ella només té una filla i la indiferència [...]

I nosaltres? A totes les temptacions i els horrors de la vida hi contraposàvem el nostre únic do: la indiferència. Pregunto, què hi ha que duri més que un castell construït damunt la sorra? Què hi ha que sigui més sòlid i més segur en la vida familiar que la manca recíproca de caràcter? Què hi pot haver de més pròsper que dos estats enemics que són incapaços de defensar-se?

I després diu que el naixement de la filla va suposar que «a la nostra indiferència personal ara hi podíem contraposar una preocupació comuna. Per exemple, banyàvem la nena junts...» El relat acaba amb la marxa de la dona a Israel (eren més o menys jueus) i el regal per part d'ella de la camisa que dona títol a la història. La frase amb què enllesteix el capítol és d'allò que en dic desllorigament existencial: «Però a on he d'anar amb la camisa? De debò, a on?!»

En resum, una mirada molt àcida i desesperada al passat i a l'existència, de forma irònica i sense oferir cap mena de solució. En un moment, una redactora a qui feien mobbing se suïcida, però Dovlatov no en pot parlar perquè les noies amb qui estan es lliguen el seu germà. Tanmateix, li foten un cop de peu a l'ull, a Dovlatov, i aleshores li fan cas i fins i tot escolten la història de la suïcida. I tot va més o menys així.

Per tot plegat em recordava força Bukowsky, malgrat que a la fi són una mica diferents. En el fons, però, sembla que la perspectiva és força semblant, dos «desgraciats crònics» borratxos que comencen a publicar força tard i que viuen com exiliats de la seva societat i en fan un retrat desesperat i més o menys lúcid per tal de mostrar-ne l'absurditat que hi serveix de fonament.

Bé, doncs està força bé. I quina diferència més salvadora respecte la Rodoreda. Ara voldria seguir llegint altres coses que s'acostessin al meu estat d'ànim, però hauria d'estudiar d'una vegada.

[Em demanen que escrigui i jo dic que a Vic no plogui]

Divendres nit sopàvem al xino habitual; jo em trobava una mica malalt i molt cansat d'un dia interminable, i vaig decidir anar-hi a fer només una o dues cerveses, asserció fal·laç i ridícula que em vaig voler creure. Durant la segona cervesa per alguna raó vam parlar dels flocs de cabells arrencats en enredar-se en els botons de les camises durant la baixada d'un castell; dues cadires a la meva dreta, la conversa prosseguia per un ramal paral·lel, però deia metxon de cabells. La fatiga del dia havia desfermat l'abrandament filològic, que s'estenia sense control. Per això vaig recordar, de cop i volta, El fill de l'acordionista: el metxon havia fet de magdalena. Darrere de tot del cementiri del ranxo d'uns bascs als EUA, en David enterra paraules:

"Va ser aleshores quan en David va inventar allò de les paraules. No sé si te'n va parlar." "No ho recordo", vaig dir. "Van començar a enterrar les vostres paraules". "A quines paraules et refereixes?" "A les de la vostra llengua. De debò no t'ho va explicar?" Vaig insistir que no.

Més endavant:

Vaig trobar la primera capsa de llumins rere la tromba de Ronnie. Estava força malmesa, però el seu contingut, un minúscul rotlle de paper, es conservava net. Vaig llegir la paraula que amb tinta negra hi havia escrit en David: mitxirrika. Era el nom que es feia servir a Obaba per dir papallona. Vaig obrir una altra capsa. El rotlle de paper amagava una oració sencera: Elurra mara-mara ari du. Es deia a Obaba quan nevava mansament.

El llibre es va publicar el 2004 i parlava de llengües que moren i d'escamots terroristes que no van enlloc, entre altres coses. Tot té un caire elegíac que no te l'acabes. Enterraven en capses de llumins els mots d'Obaba en desús, en decés.

La vella llengua havia estat per a en David i per a mi un tema principal. En moltes de les cartes que ens havíem escrit després que marxés a Amèrica hi fèiem referència. Es compliria el pronòstic de Schuchardt? Desapareixeria la nostra llengua del món? Érem, ell i jo i tots els nostres paisans, l'equivalent al darrer dels mohicans? "Quan un de nosaltres cedeix i abandona la llengua, la impressió és que col·labora a la seva extinció. Poques vegades es donarà el cas que un anglès o un espanyol digui que les paraules que van ser a la boca dels seus pares li resulten estranyes".

Per sort, la cervesa va fer efecte molt ràpidament i no vaig caure en estats melangiosos. Les paraules dels meus avis? Els mots dels poetes que vingueren a salvar-los? Diuen que, bíblicament, la identitat de les persones ve pel nom, i les coses, en canviar el nom atàvic per un de nou, conformen un món diferent amb una identitat diferent.

Vaig beure relativament poc. Vaig fer aquest mapa ja a casa en tornar a quarts de quatre:

Són 5,3 kilòmetres diaris d'anada i una mica menys de tornada, durant la qual sol haver-hi menys trànsit i que faig en menys de quinze minuts, cosa que vol dir que vaig a una mitjana d'una mica més de vint per hora. No està pas malament.

Coscollera és una estesa de coscolls, arbustos prolífics del nostre Mediterrani casolà que ensopegueu al solell de la vall de Sant Just a cada petit esguard. Bé, un cavall allerat em donava la benvinguda a la pista forestal: em veia, s'espantava, feia unes passes laterals vers mi i renillava, i tot seguit engegava el trot cap a una altra banda. Jo pujava per la pista, a poc a poc, el rost és alzinat i costerut i em va costar una mica. La bici trontollava i el canvi grinyolava, de baixada unes hores més tard el collava i per fi podia anar a pinyó lent sense que espetegués.

Arribat a la Carretera de Molins, suava i xino-xano enfilava cap a Can Pasqual, res que no hagi fet ja moltes de vegades, tot i que em sentia feixuc. Rere Can Pasqual, camí del turó del Llevellol o una cosa així, però deixant el camí de cabres a l'esquerra i tirant més endavant, hi ha una petita esplanada des d'on es veu la desembocadura del Llobregat, la nostra comarca riu amunt entre els polígons industrials, les cimenteres i els abocadors de deixalles, l'Ordal i un tros de Barcelona. Rere la serra, rere l'emissora del Puig d'Ossa i el Tibidabo, el mar lluentejava, que diuen. Feia vent, les capçades de les alzines eren plenes de vent, els matolls remorejaven, era la imatge del silenci. Els esperits bellugaven, no puc no pensar mai en els decadentistes. Pensava, també, en Mirall Trencat, que vaig llegir durant hora i mitja, després de menjar l'entrepà de botifarra d'ou: era divendres gras. Potser, si fos un místic d'aquests, hauria sentit la connexió entre les alçades de les muntanyes i el delta del Llobregat, el mar que es fonia amb els núvols que plovisquejaven sacsejats pel vent, assegut al terra mig humit, fonent-me jo també com l'horitzó, etc., però no tinc gens de mística ni de lírica a les venes.

El cas és que em trobava molt còmode llegint, de vegades el sol feia ullades, de vegades els núvols s'aplegaven i plovien una mica, per això llegia sota l'alzina, recolzat en la bici arrambada a la soca. Vaig llegir un capítol molt estrany, en Ramon i la Maria en idil·li incestuós infantil, la germana que es fa gran i comença a mirar-se altres nois, en Màrius, la gelosia d'en Ramon, la tragèdia sentimental, el terrabastall i la fugida. Estranyament líric i un estil que s'intuïa però que de cop apareix i sorprèn.

La natura em va penetrar massa endins i vaig agafar fred. Vaig començar la retirada, mort de fred, i vaig tombar per Santa Creu, per la banda de la pedrera, vaig entrar a un garbuix de pistes forestals: E11, E06, E07, E05... Hauria volgut anar per la que ve directament de la Penya del Moro passant pel peu de Santa Creu, però amb tant d'embolic vaig acabar baixant per la Salut de Sant Feliu; vist que hauria d'acabar tornant per Laureà Miró fins a Esplugues, vaig decidir que valia més trobar una altra via i vaig triar-ne una que ja havia fet amb gent de la colla fa cosa de dos o tres anys, amb en Jaume, en Quique i algú altre. És un camí que puja des del camí de Sant Feliu a la Penya del Moro passant per un corriol molt verd que, a mi, em fa una mica de por. Quan vaig reconèixer el camí triat, vaig dubtar si fer mitja volta o no; tanmateix, vaig fer el cor fort i vaig endinsar-me en el caminoi. Va ser aleshores quan vaig collar el canvi, que no em permetia anar amb els pinyons lents. Així, podia dominar molt millor la bici, i vaig veure que no tenia gaire por i que era més fàcil que no recordava.

Em vaig sentir satisfet en arribar a la Penya del Moro. Aleshores hauria d'haver tirat en direcció nord per arribar a la pista de la Coscollera que volia prendre; tanmateix, vaig seguir recte i vaig engaltar un altre garbuix de camins semiforestals que ja flairaven a ciutat; vaig anar decidint intuïtivament fins a arribar a unes obres que ja estaven en obres quan hi havíem passat amb els de la Colla. L'obrer em va recomanar que anés per l'altra banda, i vaig sortir de dret al camp de futbol de Sant Just.

En arribar a casa, que ja eren les quatre tocades, van venir uns pintors per arreglar un forat que ens havien fet al tabic que separa el nostre pis amb el dels veïns. Els sorolls eren estridents i atabaladors i no vaig poder llegir gaire. De fet, no he llegit gaire des d'aleshores, per no dir gens. Ara m'he mig disfressat, m'he fet una mitja cresta i m'he pintat els cabells una mica de vermell. No sé si vaig disfressat o no (vaig mig de punki), però tant se me'n dóna.

La lluna ja comença a retallar-se i ja no surt daurada com els dies pasats, esplèndida, majestuosa, taronja pàl·lida darrere la cortina de contaminació, il·lumina suaument la (ho torno a dir però intentaré no dir-ho més) immensa bruta-blava-grisa ciutat que és la meva ciutat que potser ara sembla adormida però no ho està, potser inconscient, bastant inconscient del seu lent suïcidi, asfixiada pels seus propis excrements... bona nit.

1-12-79

El primer dia de l'últim mes la immensa mar blava grisa està més contaminada que mai, una barrera de fum cobreix els carrers i el firmament es torna negre per moments. La situació anticiclònica que estem passant és la que facilita aquesta enorme bossa de gasos, fum i merda que no hi ha vent que la mogui o pluja que l'esborri, els diaris informen de malalts asmàtics i gent de pulmons cascats afectats per l'alarma meteorològica de la bruta contaminació i el que és pitjor, és que no es fa res des que el López Rodó anés en bicicleta per Copenhague. Penso que si avui dia això és problema i a poc a poc anem acceptant viure dins d'aquesta bossa de merda, l'ambient de la pròxima generació serà irrespirable. Clar que potser serà el més normal anar amb màscara antigàs pel carrer, mutants.

Pepe Sales, Sense re, sense remei. Barcelona, Labreu edicions, 2009

Diuen que si Josep Pla escrigués ara el quadern gris ho faria en forma de blog. No ho sé, ho dubto; tot el que considero associat als blogs (una certa anarquia, expansions poc meditades, força egolatria i exhibicionisme) són característiques que veig oposades a la seva escriptura. Però jo no sé res, què voleu que us digui. Crec que si Josep Pla hagués nascut ara, no hauria pogut ser electe amb la Lliga, ni hauria estat amarat de Xènius, ni hauria conegut Sagarra ni Pujols a l'Ateneu; hagués estat tot molt diferent i, per començar, no haurien tancat la Universitat per una passa de grip. En tot cas, per manifestacions d'estudiants i vagues, i assemblees i la festa de l'Autònoma i la Telecogresca: potser sí que hauria tingut excusa per començar-lo. Potser hauria fet un camí paral·lel. Bé, qui sap. En tot cas, em penso que no hauria fet un blog. D'entrada, no el veig davant l'ordinador; en Pla abominaria de Google i la Viquipèdia, n'estic convençut. Seuria en una biblioteca i observaria la gent connectada al portàtil, i cercaria Tucídides i sabria que el tenen amagat al dipòsit per fer més espai als ordinadors — i s'escandalitzaria quan el bibliotecari respongués Tudissiquè?. Escriuria, per exemple: «Avui dia, que hi ha biblioteca pública a cada municipi de la comarca, estem més lluny de la cultura que fa trenta anys, quan no sospitàvem aquesta allau d'ordinadors portàtils ni la confusió absoluta que internet estén. Una de les eines que més ha fet per saturar-nos de banalitat i inanitat han estat els anomenats blogs, i les biblioteques, en conseqüència, els fomenten.» No sé escriure com ell, m'és impossible, potser hauria d'haver triadjectivat. El cas és que hi ha gent que sí que creu que Pla hagués escrit un blog. Podeu llegir-ne fragments aquí:

El Quadern Gris

Jo dic: llegiu el cony de llibre d'una puta vegada, i deixeu-se estar del blog i d'aquest que llegiu ara. Collons.

Aquests dies el que no són precisament són buits. Hi ha hagut un moment d'ensulsiada al bàratre; no em trobava bé ni a la biblioteca, i els llibres em feien llengotes. He marxat i en un racó solitari però molt transitat de la Facultat he volgut deixar que les ventegades m'esvalotessin els cabells i mirar els núvols grisos entre clapes blaves, i he sentit llavors:

«Quin injust pensament,
quin ésser de misèria
detestable,
[...]
__________quin horror
ara s'ha produït
dins aquest cervellet
fàcil de vulnerar,
i aquesta cara jove
s'ha fos per un segon,
s'ha fos com una màscara
de cera, i m'ha fet veure
la cara ineluctable
del vell que s'hi amaga
i sap com l'odiem.»

M'he quedat pensant, contemplant els núvols grisos clapejats de blau estúpid, de blau maragall, jo tot escabellat i espentejat, i he vist serps aixafades per rodes que fan camí tota la nit, i que s'esmunyen dins el nostre verger espletant arrossegant-hi un llarg grumoll de mosques fèrvides. Els núvols em deien coses, però no les acabava d'entendre, tot venia a repèl, avui, i llavors he sentit un altre espetec:

«...concentrada en unes quantes frases que contindrien el suc cohobat dels centenars de pàgines. Aleshores els mots escollits serien tan impermutables que suplirien tots els altres; l'adjectiu col·locat d'una manera tan enginyosa i tan definitiva que no podria ésser legalment desposseït del seu lloc, obriria tals perspectives que el lector podria somiar, durant setmanes senceres, sobre el seu sentit, al mateix temps precís i múltiple. Esdevindria una comunió de pensament entre un escriptor màgic i un lector ideal, una col·laboració espiritual consentida entre deu persones escampades per l'univers, una delectació oferta als delicats, accessibles només a ells.»

Tot i que la primera veu seguia sense entendre-la, m'ha semblat entendre que no és que odiem el vell que serem quan passin els nostres dies, sinó que odiem el monstre que s'amaga rere la màscara de cera que en comptades ocasions se'ns fon — davant casos excepcionals de por i estupor, o quan fem cas al Senyor de les Mosques.

Si no t’agraden els polítics, posa’t a fer política. Enric Vila. Article sencer: Votar o no votar

Avui, 8 de març, es commemoren els 110 anys del naixement de Josep Pla. Josep Pla, què n'haig de dir, ja m'agradaria assemblar-me a la seva ombra, però em manca dedicació, moltes lectures, i talent natural. En tot cas, l'adorem com un déu i calculem els anys que necessitarem per escoltar tota la seva Paraula. Mentrestant, li oferim els nostres petits tributs, com ara aquest pobre article, el nostre record, o la defensa continuada dels atacs dels imbècils d'esquerres que l'acusen de franquista. Si tots aquests puristes catalanistes, ja siguin d'ERC o del PSC, o d'on sigui, fessin ni que fos una milionèssima part de la feina que féu en Pla per salvar la llengua, aleshores a Catalunya només es parlaria català. Com diu en Miquel Colomer, per obtenir el nivell C de català no vagis a cap curs absurd de la Gene, llegeix el Quadern Gris, El Meu País o qualsevol volum de la seva OC.

Diuen també que avui és el dia de les dones. Quan llegint el blog d'en Sostres (l'article de l'Avui és boníssim) m'he assabentat de l'efemèride, s'ha il·luminat el dia. Potser la millor medecina contra tota aquesta imbecil·litat del dia de la dona i del feminisme es curaria llegint més en Pla —però no ho podria assegurar.

Sobrevivim en la vida dels altres. Amb la nostra aportació anònima contribuïm a la perpetuació de la Humanitat. Vivim en els altres i són els altres els únics que poden fer que la vida tingui sentit, en especial els més propers a nosaltres.

Tots aquells ressorts que mouen les accions humanes —l’orgull, la vanitat, la cobejança dels plers de la vida—, que miserables els veia! L’aspra barreja dels homes, lluitant desesperats per coses tan migrades, era un espectacle que no tenia als seus ulls cap sentit. Per què agitar-se de tan forta manera? Tot aquell frenètic batallar servia solament per a acostar-los més de pressa a la mort, terme fatal on tot acaba.

Però, sempre que el curs del seu rumiar el conduïa a aquesta conclusió del total anihilament, quelcom en protestava, quelcom li deia dintre seu que no era cert que l’home desaparegués tot ell en la pols de la terra. No: no era possible que tota aquella claredat del seny, i aquella foguerada sentimental del cor, i aquell anhelar de les ànsies generoses, es tornessin no res, foc d’encenalls que no deixa ni fum ni cendra.

I la veu de protesta no venia d’allò obscur que al començament s’agitava, angoixós, en les fondàries de la seva carn, enfront de la idea horrible. Era una altra cosa la que protestava; un no sabia què de molt íntim, quelcom d’arrapat a l’arrel viva de la seva consciència d’home, d’on pujava un vehement desig d’eternitat, que era alhora ferma certesa de no morir tot ell quan el seu cos moriria. I en Jordi rumiava ansiosament per conciliar aquells dos termes antitètics: l’experiència quotidiana de la mort, l’home anant-se’n del món per a mai més no tornar-hi, i la realitat d’aquell sentiment que li donava certesa d’haver de perdurar d’ell alguna cosa; no en una vida ultraterrenal, que no sabia imaginar-se, sinó en el món i en la vida on havia passat les seves penes i alegries d’home.

L’enigma se li aclarí tot d’una. Fou com una revelació, que li mostrà en forma nova aquells misteris de la mort i de la vida. I en Jordi s’estranyà de no haver-hi caigut abans, de tan senzill que era.

Per què, sabent-se la mort pròxima, seguia treballant com si hagués de gaudir llargament del fruit dels seus esforços? Què l’obligava a preocupar-se de l’esdevenidor de l’esposa i dels fills, com si fos el seu mateix esdevenidor? L’amor de la família, els llaços de la sang, certament. Però, què hi havia en el fons d’aquell amor? De què estaven fets aquells llaços? En Jordi veia clar que allò no podia pas venir solament del fet d’haver donat als seus fills la vida. Llavors l’Alberta hauria quedat fora d’aquell amor i d’aquells lligams. D’altra banda, les bèsties també donen la vida als fills i ja no se’n recorden més, així que poden valer-se d’ells mateixos.

I l’home pensava: “És que, als nois, els he donat quelcom més que la vida. Els he donat tot allò que no hi ha balances que pesin, ni canes que amidin, ni picotins que mesurin; tot allò que brolla del seny i raja del cor, i és tan cosa meva com aquestes cames que em porten i aquests braços que m’han ajudat a guanyar-me el pa. I a l’Alberta igualment. I això fa que me’ls estimi com a mi mateix, perquè hi ha en ells una part de la meva pròpia persona. No de la carn i dels ossos que ha d’engolir la terra, sinó d’això altre, que és tan jo mateix com la meva forma corporal i viurà en els meus fills i en els fills dels meus fills quan ja de mi no en quedi rastre. Ve’t aquí com l’home no desapareix tot ell, quan la mort se l’en rossega. Qui sap, dintre meu, quantes i quantes engrunes dels avantpassats porto vives! I una part de l’home que sóc viurà també en els meus descendents, tant com hi hagi món, tant com sobre la terra quedin homes.”

La vida i la mort d'en Jordi Fraginals, Josep Pous i Pagès. Cap. VI, 5a part.

Hi ha homes que passen pel món sense deixar cap rastre de profit, sense haver marcat la més petita influència sobre res; un cop morts ningú no es recorda d'ells, ni fan cap falta a ningú. Mentre dura el seu contacte amb els altres, ni epidèrmicament, ni passatgerament se'ls pot apuntar una maleïda anècdota, i la mica d'obra que fan és purament negativa, fins per a ells mateixos. Es dediquen a gastar, a destruir, a tornar agres les coses, a fer els minuts desagradables. Acostumen a ésser d'una serietat inútil; no són capaçoos d'humor, de rialla, de res que tingui un color simpàtic. Sembla que el més natural fóra que d'aquests homes no se n'adonés ningú, que se'n prescindís, que no fossin entrebanc per a cap projecte, perquè en definitiva el seu criteri o el seu valor i fins el seu volum no pesen. Però el curiós és que aquesta mena d'homes fan una nosa peculiar, preocupen els altres; de vegades fins sembla que roben l'aire d'una cambra, que no deixen respirar; els seus ulls, que no diuen cap cosa, que no revelen cap lluc especial, són més inquisitius que els ulls dels altres i la seva llengua contradiu per ganes de contradir. Davant el tarannà d'aquests homes, hi ha gent que fa marrada, o deixa de fer el que sigui, per evitar aquella contradicció estúpida, inofensiva, que no compta, però que sense que un sàpiga per què molesta d'una manera intolerable.

Vida Privada, Josep M. de Sagarra.

Allò que és un ésser humà veritablement viu, ho sabem avui menys que mai, i per això els homes, cadascun dels quals és un assaig preciós i únic de la natura, són objecte d’una destrucció en massa. Si no fóssim molt més que uns éssers humans únics, si realment hom pogués esborrar del món cadascun de nosaltres amb una bala de fusell, ja no tindria sentit explicar històries. Però cada home no és solament ell mateix, sinó també el punt únic, específic, en qualsevol cas important i peculiar on s’encreuen els fenòmens del món, una vegada i mai més. Per això la història de cada home és important, eterna, divina; per això cada home, mentre d’alguna manera visqui i compleixi la voluntat de la natura, és meravellós i digne de l’atenció més gran. En cadascun l’esperit ha pres forma, en cadascun sofreix la criatura, en cadascun és crucificat un redemptor.

Pocs saben avui què és l’ésser humà. Molts ho senten, i per això moren més fàcilment, com jo moriré més fàcilment quan hauré acabat d’escriure aquesta història.

No puc dir de mi que sigui un savi. He estat un buscador i encara ho sóc, però ja no busco en les estrelles ni en els llibres; començo a escoltar les ensenyances que la meva sang murmura a dintre meu. La meva història no és agradable, ni és dolça i harmònica com les històries inventades, té un sabor d’insensatesa i de confusió, de follia i de somni, com la vida de tots els éssers humans que no volen ja enganyar-se ells mateixos.

La vida de cada home és un camí vers ell mateix, l’intent d’un camí, la insinuació d’un viarany. Cap home no ha estat mai completament ell mateix; però tothom aspira a esdevenir-ho, els uns amb obcecació, els altres amb més lucidesa, cadascú com pot. Tothom porta amb ell fins a la fi restes de la seva naixença, mucositat i clofolles d’un món primigeni. Alguns no arriben mai a ésser homes; resten granotes, sargantanes, formigues. Alguns són meitat home i meitat peix. Però tothom és una temptativa de la natura cap a l’home. I a tots són comuns els orígens, les mares; tots venim del mateix abisme; però cadascú, en tant que temptativa i projecció des de les profunditats, tendeix a la pròpia fita. Ens podem entendre els uns als altres, però, interpretar-se, només ho pot fer cadascú amb ell mateix.

Parlant de la meva interessant vida, us diré que als dos propers exàmens no m'hi presentaré. I no perquè no els pugui aprovar perfectament, sinó perquè en tots dos casos he relliscat a la primera part (en el de demà, no vaig sapiguer què contestar al primer parcial i vaig escriure ximpleries; al de dimecres, no vaig lliurar el treball pertinent). A més a més, resulta que en tres setmanes tinc vuit exàmens i així descanso una mica. El proper és el de divendres de Política Exterior Espanyola, que no és gaire difícil i que, a més, tinc la part de pràctiques ja aprovada.

Així que aquest cap de setmana he aprofitat per emborratxar-me (visca!) i per llegir dos llibres curts; ahir, La rebel·lió dels animals d'Orwell, que és una crítica força directa a les dictadures comunistes, en especial a la soviètica, i que no m'ha agradat tant com 1984, potser perquè aquest és més fàcilment ampliable a qualsevol altre règim (capitalista). En qualsevol cas, és interessant la seva teoria de la revolució, present als dos llibres, i que consisteix en què un vuitanta per cent treballa com esclaus, un quinze per cent manté l'aparell de l'Estat, mentre un cinc per cent el controla i se n'aprofita, i viu a Pedralbes. Aquesta frase més o menys modificada és de 1984.

Això fou ahir. Avui, per no abaixar el to (tot i que l'he abaixat), he llegit per primer cop Eduardo Mendoza. En primer lloc, comentar quin mal d'ulls em fa llegir d'un català «Esplugas», «Sardanyola», «Molins de Rey» o «Pueblo Nuevo». Ja posats, podria dir «Santos» per comptes de «Sants». Dir en favor seu, però, que escriu «Montjuich», amb hac. El llibre en si és Sin noticias de Gurb, que no passa de ser una crítica satírica i mordaç, però no gaire, de la Barcelona dels Jocs Olímpics. Està bé, en alguns moments les rialles m'han fet saltar les llàgrimes (en tres moments, concretament), però a mesura que el llibre avança l'humorisme s'esbrava. En fi, un llibret per passar l'estona i riure una mica.

O sigui que resumint, em resten només tres exàmens i tot l'istiu per llegir tota la llista que he anat confegint, que es tracta de totxos, totxanes i maons de mida no inferior a la Bíblia.

He llegit L'estiu de l'anglès, de Carme Riera. Està bé, és una novel·leta d'una tarda que serveix per escampar la boira entre tant i tant i tant d'estudi (no exagero, no...). Va de la Laura Prats, que vol aprendre anglès i se'n va a fer un intensiu a una casassa incomunicada amb una dona desequilibrada, a Anglaterra. És una història per passar el temps, que no crec que tingui gaire més lectura que les evidents.

Vaig anar a la casa d'una amiga i vem estar jugant al parxesi, com deia el meu profe de Sociologia. Va ser maca la conversa, l'hagués continuada indefinidament, però enemics indeterminats ens assetjaven per les finestres de les tres o quatre plantes de l'edifici. Tot era fosc i diguem-ne... trist. El més trist és que els meus fantasmes m'enviïn contínuament a les finestres a empaitar ombres que no existeixen.

Vaig enllestir el llibre a un quart d'una de la matinada, és normal que afectés el meu món oníric.

He llegit aquest cap de setmana El Salvatge dels Pirineus, d'en Pep Coll. Ja havia llegit un altre llibre seu, un recull de relats breus anomenat L'edat de les pedres. Potser el que més destaca d'ell és l'ús desinvolt i desacomplexat del parlar de la Conca de Tremp. Aquell dialecte és curiós perquè es tracta d'una zona de transició entre l'occidental (de Lleide, per entendre'ns) i el dels Pirineus. En fi, és molt curiós i he après moltes paraules, expressions i costums de la Catalunya rural.

Anant més per tema, El Salvatge dels Pirineus m'ha semblat una novel·lització actualitzada i molt ampliada de Terra Baixa d'en Guimerà. Com feia anys que havia llegit aquesta obra, l'acabo de rellegir aquesta tarda. El salvatge és un jove que ha suspès els estudis de Lleis i com que ha perdut el dret d'hereu, es revolta i se'n va a viure a una mena de cornisa de la muntanya que s'alça sobre el poble de Malpui. La cornisa és anomenada feixa o feixanc, o fins i tot vinça o faixa de terra. Gent de tota mena mira de fer-lo baixar: amics, familiars, capellans, polítics, milícies carlines i un grapat de socialistes owenistes britànics amb globus aerostàtic. Val a dir que això està emmarcat al Pallars de voltants de 1840.

En fi, al llarg del llibre interminable es va demostrant que la gent de la terra baixa és molt dolenta i corrupta i autointeressada. Que fins i tot els que són bons, són covards i acaben traint. Els que t'ajudarien, només ho farien a canvi de favors o diners. Que tu els importes una fulla de rave. Per això en Ventura, des del seu Feixanc, amb el seu hortet i bosquet i els seus animalons, contempla amb fàstic el poble que hi ha als seus peus. I amb tot, encara hi col·labora amb Malpui tot preveient esllavissades i proporcionant un hereu a Cal Poblador (casa seva)...

El problema és que sigui boig: només un boig ho faria, això? Perquè no és que els altres el considerin boig, és que ho és objectivament. I per què pren la decisió arran d'un motiu tan terrenal, que el desprestigia: el dret d'herència, i a sobre després d'haver fracassat a Cervera? Què hi podia fer en aquella situació, a banda de dedicar-se a encalçar pubilles de casa bona? Crec que el mèrit hagués estat si, un cop llicenciat i amb la vida arreglada, hagués decidit deixar-ho tot, de forma serena i meditada, per anar a conrear la seva solitària argenda de les timbes.

De fet, no crec que hi hagi gaire ningú que servi completament estalvi el seu senderi. Pots anar visquent entre la bordissalla de la terra baixa fins que un dia diguis prou i fugis per instal·lar-te més a prop del cel espurlent. Jo sóc, però, un poblador irremissible de contrades jussanes, on les aigües del riu llòbreg es fan amargues en contacte amb la mar, i en porto la màcula indeleble. Si pugés a l'àtic, haurien de bastir quatre pisos més.

Avui és el dia de la dona treballadora. Darrerament ha sortit als diaris la notícia de què el Govern de l'Estat Espanyol, aquell Estat al qual pertanyo però que ni és el meu ni m'hi identifico, està elaborant una llei d'igualtat de gènere, o quelcom semblant. El que més ha esvalotat el galliner ha estat la imposició de quotes de dones (almenys el 40%) als càrrecs directius públics i privats, així com també a les llistes electorals, entre d'altres.

A una conversa a classe, la majoria coincidíem que tot i que la discriminació positiva pot estar bé, reduir la dona a una quota és com a mínim una vergonya per a ella. Ara la dona, a més d'una xona, serà un ròssec a l'hora de confeccionar llistes o promocionar-les.

Això, de fet, ja passa, amb el cas paradigmàtic de la Mieras: què hi fot aquesta incompetent destrossant la cultura? Només faltava aquesta mesura de les quotes per assegurar que més inútils ocuparan els alts càrrecs. Ara penso que potser les empreses crearan nous càrrecs balders només per complir la quota.

No vull semblar masclista o sexista. Em sembla just i necessari que les dones tinguin les mateixes oportunitats i condicions que els homes. Però ficar dones amb calçador a cop de llei em sembla contraproduent per a les mateixes dones i també per la bona gestió i govern de la societat i les empreses...

I, com a regal per a les dones en aquest dia tan assenyalat, us he copiat aquest text d'en Pep Coll, publicat a L'Edat de les Pedres, Empúries, 1990.

M'hauria agradat que Irene Oyarze i jo haguéssim estat com aquells veïns de l'escala que ja no hi són. A la porta d'entrada a casa seva tenien, sota el timbre, una placa gravada amb dos cors enganxats, travessats per una fletxa, i amb unes lletres que deien «els amorosos».
Tota l'escala els coneixia com «els amorosos», perquè ells mateixos s'ho feien dir, i sempre els veies abraçats i fent-se petons i encara ara hi ha la placa, a l'entrada del pis, perquè els nous llogaters deuen pensar que és un bon auguri, tot i que segur que desconeixen el final trist de la història, que tot i ser un final trist almenys és un final. «Els amorosos» s'han separat. No vull pas dir que m'hauria agradat una separació d'Irene Oyarze, però això hauria volgut dir que almenys hauria estat, per a ella, una mica més que un mosquit, com el que ara és a punt d'esclafar.
És en això de la placa dels cors que m'hauria agradat assemblar-me als «amorosos», i ara que Irene Oyarze m'ha fet saber que «definitivament» és inútil que m'hi esforci i que l'esperi amagat a la sortida del bar i que li enviï rams de flors al camerino i que li escrigui cartes en les quals li prometo que m'agenollaré per besar-li els peus, ara m'hauria agradat almenys acabar tan malament com aquella parella, que almenys van acabar i, doncs, havien començat alguna vegada, un dia qualsevol.
Sóc aquest mosquit i Irene Oyarze s'acosta i m'esclafa i ja no se'n recorda d'una nit que vam estar bevent i que ella fins i tot em va passar la mà per la galta i jo vaig entendre que era una carícia. No se'n recorda perquè ara se m'acosta i em diu que ja n'hi ha prou de beneiteries i que qui em penso que és, que si ella és una puta o què, i que si no m'he mirat al mirall, sec i esporuguit, sempre vestit de negre, amb ulleres mig fosques i cara dolorida, com un mosquit. Diu això i ara la mà és un guant que em pega i jo només li sé dir que avui no sóc el mosquit perquè porto una camisa amb ratlletes blanques i blaves que no havia dut mai, al bar.
Irene Oyarze diu que em prohibeix que li torni a dir res, que «no m'emprenyis més, ho sents?» i se'n va, amb les ungles dels dits pintades de color morat, amb una marieta dibuixada al dit gros, i encara és la Venus que surt del mar, una Venus que no he estat a temps de dibuixar i que, ara Dalila, em lliura als filisteus que m'indiquen el camí de la mort.
August & Gustau, JM Fonalleras.

Avui he llegit aquesta mena de novel·leta curta o relat d'en Fonalleras. És com un trencaclosques que potser no m'acaba d'encaixar: hauré d'allunyar-me una mica, contemplar-lo a una certa distància i aleshores tornar-m'hi a apropar, rellegir els detalls per acabar-lo de relligar. Veritablement el llibre és un puzle que s'ha d'encaixar, però no és ni de bon tros críptic, com alguns podrien pensar. I d'entre les coses en què m'ha fet reflexionar, aquest capítol aquí reproduït, saltant-me el copyright de la quarta pàgina, que en prohibeix explícitament el tractament informàtic, exemplifica potser millor que altres l'aspecte en què més m'hi he sentit reflectit, malgrat que no l'únic. Vull dir acabar quan ni tan sols has començat, el menyspreu flagrant, sentir-te com un mosquit i les consegüents ganes de estimbar-te pel terrat.
El llibre en si està força bé i es llegeix ràpid, però cal almenys una segona relectura.

Amiguet Grildrig, heu fet vós un admirable panegíric del vostre país. Heu provat clarament que la ignorància, el desvagament i el vici són els elements justos per a designar un legislador; que les lleis són millor explicades, interpretades i aplicades per aquells els interessos i capacitats dels quals consisteixen en pervertir-les, destruir-les i eludir-les. He observat a la vostra pàtria certes línies d'una institució que, originàriament, pogué ser tolerable, però la meitat d'ella ha estat esborrada i la resta embrutada i desvirtuada per corrupcions. De tot el que vós heu dit, no sembla que es requereixi cap mena de perfecció per assolir una posició al vostre país, i molt menys que els homes siguin ennoblits per llur virtut, els sacerdots ascendits per llur saviesa o pietat, els soldats per llur capteniment o valor, els jutges per llur integritat, els senadors per l'amor a llur pàtria i els consellers per llur prudència. Vós —proseguí el rei—, com heu passat gran part del vostre temps viatjant, haureu escapat probablement a molts dels vicis del vostre país, i així ho desitjo. Tanmateix, pel que m'heu explicat dels vostres compatriotes i per les respostes que amb molt d'esforç i treball he acoseguit de vós, no puc sinó concloure que el gruix dels nats al vostre país són la més perniciosa raça d'abominables i minúsculs cucs que la natura hagi fet reptar mai sobre la faç de la terra

No sabia què llegir i vaig agafar els Viatges de Gulliver d'en Swift, que va comprar ma mare abans que jo nasqués aprofitant una col·lecció de Salvat anomenada Biblioteca Básica. Són uns llibrets mida quartilla (o quartera segons Sagarra), de color groc i taronja (com els Gumets) i molt esgrogueïts pel pas del temps.

Vaig dir-me que estaria bé llegir un clàssic tan famós, però fora d'això no sabia gaire cosa més d'aquesta obra. Resulta que és una crítica furibunda a la societat anglesa del segle XVII, i a la condició humana en general, i que encara està molt d'actualitat. Del viatge a Liliput destacaria el moment en què es pixa al Palau Reial... impactant i molt divertit.

Al segon viatge va a petar el bon home a Brobdingnag, reialme habitat per gegants en una natura proporcional a la seva mida. En Gulliver, cap al final de la segona part, explica com si fos Demòstenes o Ciceró les excel·lències de la seva nació, però el Rei se'n feia creus de les malvestats dels europeus, arribant a la conclusió de què som pitjors que una plaga d'abominables i llesfiscoses bèsties destructores. Hi ha un moment on parla de les meravelles de la pólvora i les armes de foc, i en sentir narrar tan alegrament els estralls que provoquen, es mira esgarrifat i fastiguejat l'immund Gulliver, prohibint-li de tornar a esmentar tan terrible i inhumà enginy.

Pensava que em trobaria un conte per nens... però no té res d'això. Està bé. Per cert, el llibre és en castellà, traducció de Juan G. de Luaces, i el fragment que hi he transcrit l'he traduït directament de la seva versió

En Thor, el Rei del Tro, és un dels déus més poderosos. Fill d'Odin i casat amb Sif, la deesa de la fertilitat, el dia del Ragnarok lluitarà contra Jormungand, la Serp de Midgard, occint-la però morint a causa del seu verí. El seu temple a Uppsala va ser reconvertit en església cristiana pels genocides. El seu equivalent romà és Júpiter, i de la mateixa manera que dijous ve d'aquesta antiga divinitat, l'anglès Thursday segueix una etimologia similar.

Tor, per la seva banda, és un poblet perdut del Pirineu, depenent de l'Ajuntament d'Alins, i és a tocar de la frontera amb Andorra. Ha estat sempre un indret sense llei, una via lliure d'entrada i sortida de persones i mercaderies, molt abans de l'invent de la UE. Per allà hi circulaven, per exemple, exiliats polítics, com ara jueus, que sembla ser que van ballar-la força magra en aquell port de muntanya. També hi passaven maquis, que van arribar a cremar algunes de les tretze cases de Tor, empaitats per la Guàrdia Civil. Van morir dos guerrillers. Els qui sempre s'hi han bellugat a lloure han estat els contrabandistes.

Vaig comprar el llibre de Carles Porta, Tor. Tretze cases i tres morts, i com el dia trenta-u i el dia u són dies molt estranys, vaig aprofitar per llegir-me'l. Es tracta de les investigacions d'un equip de periodistes pel Trenta Minuts que s'endinsen en les pica-baralles i les màfies pirinenques i ens pinten uns fets que semblen inversemblants i caricaturescs, però que deuen ser veritat.

El que té de bo el llibre és la mateixa història, i que és agradós de llegir. Fora d'algun moment puntual, convida a ésser llegit amb avidesa, igual que em va passar amb Harry Potter. Un cop enllestit, hom es pregunta: i què m'aporta això a la meva vida quotidiana? És evident que Tor és una anomalia, una terra sense llei i amb residents més desequilibrats que la balança fiscal catalana. Però conèixer la història ajuda a conèixer el camí del contraban andorrà, la riquesa d'aquell principat, com funciona l'especulació per allà dalt (perquè aquí baix ja la conec prou) i, en essència, els draps bruts pirinencs.

Si el diguem-ne tempo del llibre està ben trobat, crec que el domini del llenguatge i dels recursos expressius d'aquest paio són força fluixos. Esclar que vinc de llegir en Pla, en Prudenci Bertrana i en Borges, però igualment em sembla fluix. Si hi ha faltes ortogràfiques és culpa del corrector de pa sucat amb oli (feia temps que no en veia tantes, i menys en un best seller). Les mancances retòriques les supleix amb comentaris despectius, alguns cops irònics molt evidents. És el típic escriptor que tracta els lectors d'idiotes: jo ja sé qui és en Miquel Aguilera o en Batallé, no cal que me'ls presentis cada volta que parles d'ells. Però bé, que el llibre no està tan malament, i quan portes cinquanta pàgines t'hi acostumes i et deixes endur per la rocambolesca història.

Ahir, cap a un quart de sis, vaig tornar a pujar a la bici per anar al centre de Barcelona... tinc les cames destrossades entre tot plegat.

Vora dos quarts de set arribava de Girona la Imma. Tot xerrant ens vem plantar a la Pedrera. Feia una pila d'anys que no hi entrava. És molt més maca per dins que per fora... Allà, a l'epicentre mundial gaudinià, hi ha una exposició de Rembrandt, amb molts dibuixos seus, de projectes, estudis i coses d'aquestes. Per a un profà com jo, anar a llocs d'aquests va bé per sortir una mica de la més oprobiosa ignorància: ara sé que Adam i Eva tenien melic. I algunes altres coses.

Vem voltar com un hora per llà, i tot xino-xano cap el Palau de la Música. Semblava la Ruta del Modernisme. Allà vaig escoltar com tres-centes cinquanta persones cantaven coordinats i tot el Messies de Handel. Va haver-hi algun moment que fins i tot se'm va posar la carn de gallina. Però jo no sóc massa d'aquesta mena de música. Devien ser dos quarts de deu, si fa no fa, que vaig tocar el dos, després d'un hora i mitja sentint les gràcies del director i aquells angelets cantant.

Havia rebut un missatge de l'altre redactor de la revista dels Castellers d'Esplugues. Que ja la tenia. Havia estat esperant aviam si feien un descans, però com no el feien, vaig sortir, vaig acomiadar-me via mòbil de la Imma, i en bici en trenta-cinc minuts a Esplugues. És el mateix que trigo en metro... és flipant. A quina velocitat va el metro?

I la revista... què maca! Tot i que he trobat ja mil errors, alguns petits i altres de garrafals: per exemple, a la portada, la data del castell està equivocada, i està a mida de subtítol. Hi ha altres menudències i alguna ximpleria que tindré en compte per la propera, d'aquí cinc mesos, mes amunt o avall.

Me l'he rellegida un altre cop. Dissabte es repartirà entre la Colla, durant el sopar de Nadal. Aviam què... Si més no, jo n'estic força content.

S'acaba la setmana de l'immaculat pont constituït en aqüeducte per la UAB. Suposo que això ho fan per acostumar-nos per quan siguem funcionaris. He passat una setmana sencera sense enfilar-me a les espatlles de ningú. Els assaigs a can Cargolí s'han acabat fins l'any vinent —em resistia a creure-ho, fins avui no n'he rebut la confirmació. Ho he substituït per la tasca de redactar una nova revista, la dels castellers d'Esplugues. És la segona diferent que redacto en un mes.

Dimarts vaig agafar la bici i, per la Granvia de l'Hospitalet, vaig arribar a la Plaça de Catalunya de Barcelona i vaig tornar. Mai no havia fet, jo diria, un trajecte tan llarg sobre les dues rodes. L'Hospitalet era desert, fins i tot déu devia ser al seu poble del sud d'Espanya... En apropar-me a la Granvia per l'avinguda del Carrilet anaven apareixent més vehicles; anava un xic perdut, però. De plaça Espanya en amunt, cada cop més trànsit. El centre de la Ciutat, intransitable: per la carretera, perillossíssim; per la vorera, impossible, massa gent.

A la Rambla de Canaletes, una concentració d'independentistes. Soflames separatistes, contra la COPE, contra el PP, com sempre. Deia l'Avui que es volia fer pedagogia. Quina pedagogia? Allà només s'hi anava a afirmar. Vaig sentir un bon grapat de comentaris de vianants indignats, enrabiats o provocatius, i fins i tot algun nacionalista que no compartia el discurs perquè considerava que no s'ha de fer propaganda de cap mena a la COPE. Allà quatre eixelebrats van posar-se darrera d'una pancarta, van enarborar estelades i van cridar i fer el mico. Per això me'n vaig tornar a casa. La part alta de la Diagonal era molt buida i vaig adonar-me de què es pot pedalar dempeus.

Poca cosa més he fet aquesta setmana. L'he dedicada gairebé en exclusiva a avançar la revista. Avui i ahir vaig anar a la feina, i cada dia falten deu euros de la caixa. Cosa molt estranya. Avui era la fira de Santa Llúcia a Esplugues, al carrer del Brillas hi posen quatre paradetes... com sempre. Avui he descobert que gairebé idolatro a un conegut, ja ho havia advertit abans, però me n'he sorprès igualment.

Tinc son, avui m'he llevat a les vuit havent dormit quatre hores. He tingut els budells regirats tot el dia i m'he tirat uns pets podrits. Deu ser per les borratxeres consecutives. Ahir se'm va trencar el cordill d'una vamba i avui me n'he posat les velles... ... ... punts suspensius suspensius. Ara mateix estic cansat de viure.

He decidit que faré el que molta gent fa: una plana amb els llibres que vaig llegint. Miraré de fer-ho una mica retroactiu, però exhaustiu a partir del desembre del 2005.

abril 2008
Les Justes, Albert Camus
El monstre, Josep Palau i Fabre
Contes, I i III, EA Poe
Bola de Neu i Civilitzats tanmateix, Carles Soldevila
Confessió o l'esca del pecat, Josep Palau i Fabre
Aigua avall, Folch i Torres
Nabí, Josep Carner
Cercle de guix caucasià, Bertold Brecht

març 2008
Ariadna al laberint grotesc, Salvador Espriu
Laia i altres narracions, Salvador Espriu
Rhinocéros, Eugène Ionesco
Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon, Francesc Trabal
Les hores, Michael Cunningham
Mrs. Dalloway, Virginia Woolf

febrer 2008
Lletres sobre lletres, Jesús Tuson
Memòria de tu i de mi, Montserrat Abelló
La plaça del Diamant, Mercè Rodoreda (rellegit)
El nebot de Rameau, Denis Diderot
Who moved my cheese, Spencer Johnson
Ars amandi, Ovidi
L'illa perduda, Prudenci i Aurora Bertrana
El conte del graal, Chrétien de Troyes
Tren a Puigcerdà, Blanca Busquets

janer 2008
Menja't una cama, Gabriel Ferrater
A repèl, J.K Huysmans
Societat Limitada, Ferran Torrent
Amb la por al cos, Margaret Millar
El romanç de Tristany i Isolda, Joseph Bédier

desembre 2007
Teatre modernista (MOLC), Diversos (Mestres, Gual, Iglésias)
L'Eneida, Virgili
Ecce homo, Friedrich Nietzsche
Maragall, Josep Pla (dins «Tres Biografies», OC X)
En el cor de les tenebres, Joseph Conrad

novembre 2007
El celler, Noah Gordon
L'estrany, Albert Camus
Història del nacionalisme català, Albert Balcells
Himnes a la Nit, Novalis
Aspectes del Modernisme, Joan-Lluís Marfany
Teatre (MOLC), Santiago Rusinyol
La innocent, i Drama d'humils, Puig i Ferreter
La cultura del catalanisme, Joan-Lluís Marfany
La dama enamorada, Joan Puig i Ferreter

octubre 2007
Què és una nació, i cartes a Strauss, Renan
La rebel·lió de les masses, Ortega i Gasset
La senyoreta Júlia, August Strindberg
John Gabriel Borkman, Henrik Ibsen
Un enemic del poble, Henrik Ibsen
Quatre variacions sobre la mort (la intrusa, els cecs, interior, tintagiles) , Maurice Maeterlinck
Orlando, Virginia Woolf
Sayonara Barcelona, Joaquim Pijoan

setembre 2007
Mal de llengües, Jesús Tuson
Hiparxiologi, Francesc Pujols
Senyor de les Mosques, William Golding
La sombra del ciprés es alargada, Miguel Delibes
Màximes i mals pensaments, Santiago Rusiñol

agost 2007
El carrer de les Camèlies, Mercè Rodoreda
Divina Comèdia, Dant Alighieri (Trad. JF Mira)
La bogeria, Narcís Oller
Laura a la ciutat dels sants, Miquel Llor
Així parlà Zaratustra, Friedrich Nietzsche
Temps Difícils, Charles Dickens
La tía Tula, Unamuno

juriol 2007
Els sots feréstecs, Raimon Casellas
El camino, Miguel Delibes
Homenots. Primera sèrie (OC XI), Josep Pla
La familia de Pascual Duarte, CJ Cela
El carrer Estret, Josep Pla
L'auca del senyor Esteve, Santiago Rusiñol

juny 2007
Marines i boscatges, Joaquim Ruyra
Disculpin les molèsties, Xavier Vendrell
El nou Estatut, Lídia Santos, Laia Bonet, David Fuentes
Història de Catalunya, Toni Soler
Nacionalisme i federalisme, Antoni Rovira i Virgili
Notícia nova de Catalunya, JM Fradera i E. Ucelay
Lo Catalanisme, Valentí Almirall

maig 2007
Meditaciones en el desierto, Gaziel (Agustí Calvet)
La nacionalitat catalana, Prat de la Riba (rellegit)
Hacia otra España, Ramiro de Maeztu
Per la concòrdia, Francesc Cambó
Les formes de la vida catalana i altres assaigs, Josep Ferrater i Mora
Si una nit d'hivern un viatger, Italo Calvino

abril 2007
Relacions particulars, Josep Maria Espinàs
Breu història de Catalunya, Jesús Mestre
Notícia de Catalunya, Jaume Vicens i Vives
L'agulla daurada, Montserrat Roig
Invasió subtil i altres contes, Pere Calders
Per què no llegeixo, Francesc Orteu

març 2007
Conservadurismo, Robert Nisbet
Discurs del Mètode, Descartes
Espanya Invertebrada, Ortega y Gasset
El hermano bastardo de dios, José Luis Coll
Discurso sobre el espíritu positivo, Auguste Comte
La lógica de la acción colectiva, Marcur Olson
El príncep, N. Machiavel
Bogeries de Brooklyn, Paul Auster

febrer 2007
El Contracte Social, JJ Rousseau
Siddhartha, Herman Hesse

gener 2007
Lolita, Vladimir Nabokov
Ronda naval sota la boira, Pere Calders
La velocidad de la luz, Javier Cercas
San Manuel Bueno, Màrtir, Miguel de Unamuno (rellegit)
Alícia al país de les meravelles, Lewis Carroll
Dona de pres, Teresa Pàmies

desembre 2006
Los partidos políticos, Maurice Duverger
L'educació de l'estoic, Pessoa
El Político y el Científico, Max Weber
Les Hores, Josep Pla

novembre 2006
Partidos y sistemas de partidos, Giovanni Sartori
L'home que fou dijous, G.K. Chesterton
La força de la gravetat, Francesc Serés
El misteriós cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, Stevenson

octubre 2006
Arbres, Josep Carner
Vida i mort d'en Jordi Fraginals, Josep Pous i Pagès

setembre 2006
Mecanoscrit del segon origen, Manuel de Pedrolo
Vida Privada, JM de Sagarra

agost 2006
El roig i el negre, Stendhal
Rayuela, Julio Cortázar
El Codi Da Vinci, Dan Brown
Demian, Hermann Hesse
La nàusea, JP Sartre
Crim i Càstig, F. Dostoievski (Trad. Andreu Nin)

juriol 2006
Incerta Glòria, seguit del Vent de la Nit, Joan Sales
El misterio de la cripta embrujada, Eduardo Mendoza
El Comte de Montecristo, Alexandre Dumas (Trad. Jesús Moncada)
Història de la Unió Europea, Francesc Morata
Els Balcans, Igor Bogdanovic

juny 2006
Molt bé, Jeeves, PG Wodehouse
Sin noticias de Gurb, Eduardo Mendoza
La rebel·lió dels animals, George Orwell
L'estiu de l'anglès, Carme Riera
La vall de l'Issa, Czeslaw Milosz

maig 2006
L'amic retrobat, Fred Uhlman
El vigilant en el camp de sègol, JD Salinger
La plaça del Diamant, Mercè Rodoreda
El Gaucho insufrible, Roberto Bolaño
No em deixis mai, Kazuo Ishiguro

abril 2006
El Jersei, Blanca Busquets
Solitud, Víctor Català (Caterina Albert)
La Ben Plantada, Eugenio d'Ors

març 2006
Los girasoles ciegos, Alberto Méndez
Terra Baixa, Àngel Guimerà
El Salvatge dels Pirineus, Pep Coll
L'Edat de les Pedres, Pep Coll
Dies Memorables, Cunningham

febrer 2006
País Íntim, Maria Barbal

gener 2006
La cámara lúcida, Roland Barthes
Del diari de l'oncle Oswald, Roald Dahl
Com Votem i per què, Agustí Bosch
August & Gustau, J.M. Fonalleras
Viatges de Gulliver, Jonathan Swift
Tor, tretze cases i tres morts, de Carles Porta

desembre 2005
Josafat i El Desig de Pecar, de Prudenci Bertrana
Narraciones, de José Luis Borges
El Quadern Gris, Josep Pla

novembre 2005
L'home rebel, Albert Camus
Constituciones y períodos constituyentes en Espanya, Jordi Solè i Tura

octubre 2005
Molta més tardor, Valentí Puig
Blanc de blancs, Valentí Puig
Escric molt bé, Salvador Sostres
Pandora al Congo, Albert Sànchez Pinyol

novembre 2005
1984, George Orwell

Resta de l'any 2005 (el que recordo)
Tirant lo Blanc, Joanot Martorell i Martí Joan de Gualba
El Quijote, Cervantes
Lo somni, Bernat Metge
El único y su propiedad, Max Stirner
Roger de Flor, Francesc Puigpelat
Amb els ulls oberts, Miquel Martí i Pol (antologia)
Blanc de blancs, Valentí Puig
Molta més tardor, Valentí Puig
Tocando el vacío, Joe Simpson

Tots els llibres que recordo, ordenats per autor

1. El Lazarillo de Tormes, Anònim


2. Memòria de tu i de mi, Montserrat Abelló


3. Lo Catalanisme, Valentí Almirall


4. Bogeries de Brooklyn, Paul Auster


5. Història del nacionalisme català, Albert Balcells


6. País Íntim, Maria Barbal


7. La cámara lúcida, Roland Barthes


8. El romanç de Tristany i Isolda, Joseph Bédier


9. Josafat i El Desig de Pecar, de Prudenci Bertrana


10. L'illa perduda, Prudenci i Aurora Bertrana


11. Aventura en el castillo, Enid Blyton


12. Els Balcans, Igor Bogdanovic


13. El Gaucho insufrible, Roberto Bolaño


14. Narraciones, de José Luis Borges


15. Com Votem i per què, Agustí Bosch


16. Cercle de guix caucasià, Bertold Brecht


17. El Codi Da Vinci, Dan Brown


18. El Jersei, Blanca Busquets


19. Tren a Puigcerdà, Blanca Busquets


20. Invasió subtil i altres contes, Pere Calders


21. Ronda naval sota la boira, Pere Calders


22. Si una nit d'hivern un viatger, Italo Calvino


23. Per la concòrdia, Francesc Cambó


24. L'home rebel, Albert Camus


25. L'estrany, Albert Camus


26. Les Justes, Albert Camus


27. Arbres, Josep Carner


28. Nabí, Josep Carner


29. Alícia al País de les Meravelles, Lewis Carroll


30. Els sots feréstecs, Raimon Casellas


31. Solitud, Víctor Català (Caterina Albert)


32. La familia de Pascual Duarte, CJ Cela


33. La velocidad de la luz, Javier Cercas


34. El Quijote, Cervantes


35. L'home que fou dijous, G.K. Chesterton


36. El hermano bastardo de dios, José Luis Coll


37. El Salvatge dels Pirineus, Pep Coll


38. L'Edat de les Pedres, Pep Coll


39. Discurso sobre el espíritu positivo, Auguste Comte


40. En el cor de les tenebres, Joseph Conrad


41. Rayuela, Julio Cortázar


42. Dies Memorables, Cunningham


43. Les hores, Michael Cunningham


44. Del diari de l'oncle Oswald, Roald Dahl


45. Divina Comèdia, Dante (Trad. JF Mira)


46. El camino, Miguel Delibes


47. La sombra del ciprés es alargada, Miguel Delibes


48. Discurs del Mètode, Descartes


49. Temps Difícils, Charles Dickens


50. El nebot de Rameau, Denis Diderot


51. Crim i Càstig, F. Dostoievski (Trad. Andreu Nin)


52. Les aventures de Sherloch Holmes, Conan Doyle


53. El gos dels Baskerville, Conan Doyle


54. Els darrers aplaudiments, Conan Doyle


55. Els arxius de Sherlock Holmes, Conan Doyle


56. El Comte de Montecristo, Alexandre Dumas (Trad. Jesús Moncada)


57. Los partidos políticos, Maurice Duverger


58. La escuela encantada, Carol Drinkwater


59. El diablo de los números, Hans M. Enzensberger


60. Relacions particulars, Josep Maria Espinàs

Ariadna al laberint grotesc, Salvador Espriu
Laia i altres narracions, Salvador Espriu

61. Les formes de la vida catalana i altres assaigs, Josep Ferrater i Mora


62. Menja't una cama, Gabriel Ferrater


63. Aigua avall, Folch i Torres


64. August & Gustau, J.M. Fonalleras


65. Notícia nova de Catalunya, JM Fradera i E. Ucelay


66. Crónica de una muerte anunciada, Gabriel García Márquez


67. Cien anyos de soledad, Gabriel García Márquez


68. Meditaciones en el desierto, Gaziel (Agustí Calvet)


69. Senyor de les Mosques, William Golding


70. El celler, Noah Gordon


71. Terra Baixa, Àngel Guimerà


72. El silencio de los corderos, Thomas Harris


73. Demian, Hermann Hesse


74. Siddhartha, Herman Hesse


75. Un món feliç, Aldous Huxley


76. A repèl, J.K Huysmans


77. John Gabriel Borkman, Henrik Ibsen


78. Un enemic del poble, Henrik Ibsen


79. Rhinocéros, Eugène Ionesco


80. No em deixis mai, Kazuo Ishiguro


81. Who moved my cheese, Spencer Johnson


82. La metamorfosi i altres, Franz Kafka


83. Un metge rural, Franz Kafka


84. El dedo móvil y otras truculencias, Stephen King


85. Misery, Stephen King


86. El juego de Gerald, Stephen King


87. Laura a la ciutat dels sants, Miquel Llor


88. El príncep, N. Machiavel


89. Quatre variacions sobre la mort (la intrusa, els cecs, interior, tintagiles), Maurice Maeterlinck


90. Hacia otra España, Ramiro de Maeztu


91. La cultura del catalanisme, Joan-Lluís Marfany


92. Aspectes del Modernisme, Joan-Lluís Marfany


93. Amb els ulls oberts, Miquel Martí i Pol (antologia)


94. Caperucita en Manhattan, Carmen Martín Gaite


95. Tirant lo Blanc, Joanot Martorell i Martí Joan de Gualba


96. Los girasoles ciegos, Alberto Méndez


97. El misterio de la cripta embrujada, Eduardo Mendoza


98. Sin noticias de Gurb, Eduardo Mendoza


99. Breu història de Catalunya, Jesús Mestre


100. Lo somni, Bernat Metge


101. Amb la por al cos, Margaret Millar


102. La vall de l'Issa, Czeslaw Milosz


103. Onades sobre una roca deserta, Terenci Moix


104. Tartuf, Moliere


105. El perquè de tot plegat, Quim Monzó


106. Història de la Unió Europea, Francesc Morata


107. Manifest nacionalista (o fins i tot separatista, si volen), Ulises Moulines


108. Fray Perico, Calcetín y el gerrillero Martín, Juan Munyoz Martín


109. Fray Perico en la guerra, Juan Munyoz Martín


110. Fray Perico y su borrico, Juan Munyoz Martín


111. El pirata Garrapata, Juan Munyoz Martín


112. El mensaje de maese Zamaor, Pilar Molina Llorente


113. Lolita, Vladimir Nabokov


114. Així parlà Zaratustra, Friedrich Nietzsche


115. Ecce homo, Friedrich Nietzsche


116. Conservadurismo, Robert Nisbet


117. Himnes a la Nit, Novalis


118. La lógica de la acción colectiva, Marcur Olson


119. La Ben Plantada, Eugenio d'Ors


120. Espanya invertebrada, Ortega i Gasset


121. La rebel·lió de les masses, Ortega i Gasset


122. La bogeria, Narcís Oller


123. Per què no llegeixo, Francesc Orteu


124. 1984, George Orwell


125. La rebel·lió dels animals, George Orwell


126. Ars amandi, Ovidi


127. Confessió o l'esca del pecat, Josep Palau i Fabre


128. El monstre, Josep Palau i Fabre


129. Dona de pres, Teresa Pàmies


130. Mecanoscrit del segon origen, Manuel de Pedrolo


131. Territorio comanche, Arturo Pérez Reverte


132. El club Dumas, Arturo Pérez Reverte


133. L'educació de l'estoic, Pessoa


134. Sayonara Barcelona, Joaquim Pijoan


135. El Quadern Gris (OC I), Josep Pla


136. Homenots. Primera sèrie (OC XI), Josep Pla


137. Les Hores (OC XX), Josep Pla


138. El carrer Estret, Josep Pla


139. Maragall, Josep Pla


140. Contes, I i III, EA Poe


141. Lola i els peixos morts, Baltasar Porcel


142. Tor, tretze cases i tres morts, de Carles Porta


143. Vida i mort d'en Jordi Fraginals, Josep Pous i Pagès


144. La nacionalitat catalana, Enric Prat de la Riba


145. Aigües encantades, Joan Puig i Ferreter


146. La dama enamorada, Joan Puig i Ferreter


147. La innocent, i Drama d'humils, Joan Puig i Ferreter


148. Molta més tardor, Valentí Puig


149. Blanc de blancs, Valentí Puig


150. Roger de Flor, Francesc Puigpelat


151. Hiparxiologi, Francesc Pujols


152. Què és una nació, i cartes a Strauss, Renan


153. Illa Flaubert, Miquel Àngel Riera


154. L'estiu de l'anglès, Carme Riera


155. La plaça del Diamant, Mercè Rodoreda


156. El carrer de les Camèlies, Mercè Rodoreda


157. El temps de les cireres, Montserrat Roig


158. L'agulla daurada, Montserrat Roig


159. Entre l'Espanya i la paret, Xavier Roig


160. Ni som ni serem, Xavier Roig


161. El Contracte Social, JJ Rousseau


162. Nacionalisme i federalisme, Antoni Rovira i Virgili


163. Harry Potter y el cáliz de fuego, JK Rowling


164. Harry Potter y la piedra filosofal, JK Rowling


165. Harry Potter y la cámara secreta, JK Rowling


166. Harry Potter y el prisionero de Azkabán, JK Rowling


167. L'auca del senyor Esteve, Santiago Rusiñol


168. Màximes i mals pensaments, Santiago Rusiñol


169. Teatre (MOLC), Santiago Rusiñol


170. Marines i boscatges, Joaquim Ruyra


171. Vida Privada, JM de Sagarra


172. Incerta Glòria, seguit del Vent de la Nit, Joan Sales


173. El vigilant en el camp de sègol, JD Salinger


174. Antologia, Joan Salvat-Papasseit


175. Pandora al Congo, Albert Sànchez Pinyol


176. La pell freda, Albert Sànchez Pinyol


177. El nou Estatut, Lídia Santos, Laia Bonet, David Fuentes


178. Partidos y sistemas de partidos, Giovanni Sartori


179. La nàusea, JP Sartre


180. Y el gato dijo fu, Francisco J. Satué


181. Hamlet, Shakespeare


182. La força de la gravetat, Francesc Serés


183. ¿Qué es el Tercer Estado?, Emmanuel Sieyès


184. L'home que mirava passar els trens, Siménon


185. Dones, Isabel-Clara Simó


186. Tocando el vacío, Joe Simpson


187. Constituciones y períodos constituyentes en Espanya, Jordi Solé Tura


188. Història de Catalunya, Toni Soler


189. Bola de Neu i Civilitzats tanmateix, Carles Soldevila


190. El zoo d'en Pitus, Sebastià Sorribas


191. Escric molt bé, Salvador Sostres


192. La perla, John Steinbeck


193. El roig i el negre, Stendhal


194. El misteriós cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, Stevenson


195. El único y su propiedad, Max Stirner


196. La senyoreta Júlia, August Strindberg


197. Viatges de Gulliver, Jonathan Swift


198. Boris, Jaap Teer Haar


199. En Ranquet i els seus amics, Emili Teixidor


200. En Ranquet i el Tresor, Emili Teixidor


201. Cada tigre té una jungla, Emili Teixidor


202. El Senyor dels Anyells, Tolkien


203. El hòbbit, Tolkien


204. Societat Limitada, Ferran Torrent

Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon, Francesc Trabal

205. El conte del graal, Chrétien de Troyes


206. Mal de llengües, Jesús Tuson


207. Lletres sobre lletres, Jesús Tuson


208. L'amic retrobat, Fred Uhlman


209. Niebla, Miguel de Unamuno


210. San Manuel Bueno mártir, Miguel de Unamuno


211. La tía Tula, Miguel de Unamuno


212. El concert de París, Rafael Vallbona


213. El tresor del molí vell, Hannelore Valencak


214. Disculpin les molèsties, Xavier Vendrell


215. Notícia de Catalunya, Jaume Vicens i Vives


216. L'Eneida, Virgili


217. Quan el brau bramula, Tonny Vos


218. El Político y el Científico, Max Weber


219. Crónicas de la Dragonlance I: El retorno de los dragones, Margaret Weis i Tracy Hickman


220. Crónicas de la Dragonlance II: La tumba de Huma, Margaret Weis i Tracy Hickman


221. Crónicas de la Dragonlance III: El umbral de poder, Margaret Weis i Tracy Hickman


222. Molt bé, Jeeves, PG Wodehouse


223. Orlando, Virginia Woolf


224. Mrs. Dalloway, Virginia Woolf


225. Perpinyhard, Emili Xatard


226. Homenaje a Tolkien, Diversos


227. Teatre modernista (MOLC), Diversos (Mestres, Gual, Iglésias)

Uns dos anys més tard he acabat el Quadern Gris d'en Josep Pla. El vaig començar poc temps abans d'obrir aquest bloc, que aviat farà dos anys, també. El vaig començar pels volts de Nadal del 2002-03, al llit de casa. El vaig continuar llegint als trajectes de tren cap a la universitat, compaginant-lo amb els exàmens del febrer. De fet, així que els vaig passar, vaig disminuir el ritme de lectura. Un dia de primavera vaig descuidar-me la motxilla al tren i vaig perdre el primer volum de l'edició que tenia. Va suposar la primera aturada prolongada.

Un temps després vaig anar a recollir a la llibreria de la plaça Santa Magdalena d'Esplugues la meva segona edició del Quadern Gris. Un mes més tard va aparèixer als quioscs l'obra completa d'en Pla, en edició de luxe (malgrat ser imprès en paper de fumar). Va ser la tercera edició que vaig posseir, la segona la vaig regalar a una companya de classe, que no sé ara on deu parar (ja se sap, que a segon de carrera hi ha un èxode de proporcions bíbliques).

Vaig reprendre la lectura, però molt espaiadament, a trams. L'estiu del 2004 vaig llegir molt, però no pas el Quadern Gris. A la tardor vaig tornar a agafar-lo, però em sabia greu dur-lo al metro, un oprobi, una vergonya, al costat de Quès i 20Minutos i Dan Browns dels collons. De fet, se m'embrutava i es feia malbé.

Així, només el llegia a casa. Va passar cap d'any i a l'estiu d'enguany no havia arribat encara a 1919 (una mica passat la meitat del llibre). Durant els mesos estivals vaig llegir el Tirant lo Blanch i el Quixot, i alguna cosa més, per la qual cosa no vaig avançar gaire en el QG. Però vaig començar tercer curs i vaig deixar de treballar de dilluns a dimecres, per la qual cosa tenia més temps lliure. Després de l'Escric molt bé d'en Sostres, dos reculls de poemes d'en Valentí Puig, de La Pandora al Congo i de L'home rebel d'en Camus, vaig decidir que era ja l'hora d'enllestir la feina que arrossegava des de feia tant de temps. Vaig agafar en préstec el Quadern Gris de la Biblioteca per marcar-me un límit: en tres setmanes havia de llegir les tres-centes o quatre-centes pàgines que em restaven. Encara me n'ha sobrat una...

I després de la crònica d'una lectura difícil, què n'haig de dir del QG? Algú podria pensar que és carregós i un pal de llegir, si he trigat tant, però és fals. El problema és que, com és un dietari i escriu una cosa diferent cada dia, no es perd gaire el fil si es triga un mes en llegir l'endemà de la vida d'en Pla.

El que potser més m'ha agradat és quan arriba a Barcelona i narra la seva vida a la universitat, a les tertúlies, a la feina, al servei militar... Potser també perquè és el que tinc més fresc, però trobo aquests episodis més propers, i la seva mala llet, la seva ironia, em fa més gràcia. També és interessant el que comenta sobre la literatura i la forma d'escriure —és indubtable que em marcarà en endavant. La seva vida bohèmia era l'hòstia i em fa una enveja increïble (ell, amb la meva edat, xerrava amb gent com Francesc Pujols i Josep Maria de Sagarra).

Vaig llegir la seva passejada per Girona, abans de tornar a Barcelona, unes horetes abans de fer jo la mateixa passejada pel Call i el centre històric. Vaig fixar-me molt en els seus comentaris sobre les maturranyes i cases de barrets, per la fama que té (i, donat el que manifesta, deu ser veritat). He buscat també les seves opinions polítiques, i a banda d'alguna estripada al nacionalisme tipus burro català, m'ha semblat força conservador, amant de l'ordre, però bon paio.

Però bé, això només són opinions meves. Com diria en Josep Pla, a la pàgina 239: «Potser hauríem anat millor si [en Rierola] en lloc d'opinar hagués descrit. Si hagués aprofitat el seu dietari per a descriure el seu temps, ara tindríem un document de primer ordre. Però Rierola volgué opinar sense tenir present que les seves opinions no significaven res. [...] El drama literari és sempre el mateix: és molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vista de la qual cosa tothom opina.»

I en vista de la qual cosa millor que no em feu massa cas i aneu a la biblioteca i en tregueu conclusions pel vostre compte.

De vegades he passat tot el dia ajagut al llit llegint un llibre, fins que el mal de cap ha estat tan gran que he hagut de deixar-ho estar. Diversos cops he passat tota la nit en vela enganxat a les pàgines d'un llibre, i a l'endemà he hagut de llevar-me d'hora. Hi ha certes lectures que m'atrapen i no em deixen lliure fins que no les acabo. Tota la resta roman en un segon pla.

Hi ha també, però, certes lectures que per molt que m'hi escarrassi sóc incapaç d'avançar. Ara mateix hauria d'estar llegint un pal anomenat "Valor público en el sector público" o quelcom de semblant, però ho sento, això també és com un imant, però som pols del mateix signe. No seré capaç d'acabar-ho.

El Jurament Hipocràtic és un breu relat que apareix a El perquè de tot plegat (1993), d'en Quim Monzó. De ben segur es pot interpretar aquest conte de mil maneres diferents, però la que més bé em va a mi és potser la més prosaica: que tant se val beure fins a fer esclatar el fetge, perquè com més bevem més aprop de la llibertat ens trobem. Doncs res, aquí sota, el relat.

Fa dos dies vaig enllestir el llibre Tocando el Vacío, de Joe Simpson, editorial Desnivel. Una noia de l'Universitat me l'havia recomanat i atès que, com ja he dit en diverses ocasions, sóc un consumista de llibres, en vaig fer la comanda a l'Abacus. Dilluns el vaig encetar, després del mal de cap provocat per una calipàndria sobtada i per la lectura a contrarrellotge del maldecap de la Constitució Europea, i dijous ja el tenia llegit. És un llibre molt fàcil de llegir sobretot si domines el vocabulari muntanyer i d'escalada; si ets com jo, et costarà una mica més.

El problema de les obres foranes és que no saps si qui no sap escriure és l'autor o el traductor. Deixant de banda errades ortogràfiques massa sovintejades, mots gens escaients i alguns errors gramaticals (com l'omnipresent perífrasi deber + infinitiu per expressar dubte, quan hauria d'escriure's amb la preposició de), que fa de tot plegat un text força anquilosat que sembla un calc directe de l'anglès; doncs deixant de banda aquest tema, en Joe Simpson no em sembla que tingui massa traça escrivint: diu al final del llibre que si no hagués estat pels fets que narra, segurament no hagués sigut mai escriptor, però que no és només qüestió de sort sinó també de dur treball per part seva. Bé, doncs jo crec que la major part del seu èxit (tot i que no sé si algú de vosaltres n'haurà sentit mai a parlar, d'ell) es deu a la extraordinària història que explica.

Perquè els fets són gairebé inversemblants; algú que escrivís una obra de ficció explicant la meitat del que s'hi explica a Tocando el Vacío, de ben segur seria titllat de fantasiós i agosarat, quelcom tan irreal com una pel·lícula d'Indiana Jones. És realment esfereïdora la seva experiència, tot el que va haver de suportar i la lluita agònica fins al darrer alè per la supervivència. Des d'aquest punt de vista, jo ja no em queixo quan tinc les mans fredes a l'Àrea de Guissona...

De qualsevol manera, es nota que no sap escriure gaire. Des de collonades com paràgrafs mal dividits, fins a les descripcions del seu patiment, reiterades fins l'avorriment; així com les dels paisatges, que per a gent com jo no gaire avesada a escalar pics de més de sis mil metres resulten una mica abstruses; tot plegat denota una manca de domini literari flagrant. Hi ha algun passatge que em va resultar especialment bo, com ara la descripció evocadora que fa del paisatge que contempla a través de la finestreta d'una cova de neu, o bé els deliris del final del seu via crucis, a pocs metres de la salvació, tot agonitzant i recitant versos de Shakespeare.

De tota manera, el pitjor llibre és aquell que no aporta res. Per alguns el més important de la literatura és el seu virtuosisme, per uns altres és la mateixa història. Doncs per a mi, el que és realment important a la literatura és aquest domini de la llengua, la capacitat de fer virgueries tot i que no es facin. En aquest sentit, aquest llibre coixeja molt. Pel que fa a l'altra vessant, aquest afany de superació, la manera d'afrontar el malastre, el fet de plantejar-se objectius a curt termini i assolibles per tal d'anar avançant cap a una fita inabastable, l'amor per la natura, el companyerisme i l'esperit aventurer i una mica suïcida.

No sóc crític literari, només un crític a seques. M'agrada esbudellar-ho tot sense presentar alternatives. El llibre és recomanable per a evadir la ment de la realitat, traslladar-se a un món de verglàs i escletxes traïdores i cantelludes. No està pas malament si no n'esperes gaire cosa més.

Sobre la costa hi ha una remor d'escuma bruta, tèrbola. De tota manera, les barrabassades geològiques em carreguen. A la mar hi ha un llagut que pesca –sol, inútil, sobrer. Passant per dins de les pinedes, la remor dels pins fa l'efecte com si algú us mirés –invisible. Sobre la badia de Palamós, la mar fa un blau que sembla artificial, un blau llaminer, amb aigües més pàl·lides... (no trobo l'adjectiu). És un blau de contrallum, d'anunciació, un blau... (impossible de trobar l'adjectiu). És un blau que neguiteja, fisiològic, extramarí, un blau que només es pot veure a través de les aigües d'un verd... (fracàs total).

El Quadern Gris, Josep Pla

He recordat aquest fragment del Quadern Gris, pertanyent a l'onze de novembre de 1918, tot esperant el tren a l'estació de l'Autònoma. Contemplava el cel blau immaculat, net, ventilat... El blau estúpid del cel hivernal.

Ahir, amb ressaca inclosa, vaig acabar de llegir per fi el Fill de l'Acordionista, de n'Atxaga. Quan el vaig encetar em pensava que parlaria més de les causes que propiciaren la creació d'ETA, de l'ambient que ho afavoria i tal, però més aviat em vaig trobar amb la descripció bucòlica d'un petit poble basc i de les relacions sentimentals i d'amistat d'un dels camperols, en David. Molt més de la meitat del llibre ens explica la joventut d'en David, fill d'un feixista que diríem que és, en el fons, un bon home, i que per això en David abraça quan mor sa mare. Sí, s'intenta recrear l'ambient, però vaja, moltes de les coses que explica no tenen res a veure amb el tema del terrorisme, sinó que més aviat sembla una novel·la costumista, com la relació amb Teresa (tot i que aquesta li dóna el quadern del Gorila) o amb Virgínia. Es parla també amb prou insistència dels sentimens d'en David vers son pare i els seus amics: dels qui estaven de part dels afussellats i dels qui n'estaven de la dels botxins. Al final, després de l'assassinat d'un dels seus millors amics (en Lubis), després d'una acció terrorista (l'incendi de l'hotel d'un general franquista) es fica en l'organització terrorista.

Dins de l'organització tampoc no explica gaire el seu funcionament. Es centra, un altre cop, en la vessant humana: de les contradiccions que pateix en David i els seus amics Joseba i Agustín. Els dos primers s'adonen de què, ben mirat, matar gent no els omple, que s'ha perdut l'esperit original i que ja res no té sentit. Tots dos planegen trair l'organització, però en Joseba s'adelanta i explica a la policia en quin tren van i amb quin objectiu. N'Agustín, per la seva banda, i tot i deixar també la clandestinitat després de l'amnistia de la Transició, no abandonarà mai l'alienació nacionalista i terrorista.

Jo diria que n'Atxaga comparteix el parer de l'oncle d'en David, en Juan Imaz, quan diu que aprova els objectius (alliberament nacional) però no els mètodes. Tanmateix, jo crec també que estava a favor d'ETA al seu inici, i que igual que van fer Joseba i David, es va desencantar a les acaballes del franquisme. Jo potser també sóc d'aquest parer, o potser d'un una mica més radical. Potser sóc igual d'idiota que Agustín, que duia sempre un bocí de tela del vestit que portava una tia seva quan va morir durant el bombardeig de Gernika, per no oblidar per què lluitava.

En resum, el que més m'ha agradat ha estat l'ambient bucòlic del poble d'Obaba però, sobretot, el petit barri d'Iruain, l'amor enyoradís per l'idioma esmunyedís que es perd i que no para de recordar (pel basc, evidentment, però que jo trasllado al català), la natura gairebé verge, el mode de vida antic, els «pagesos feliços»... A tot això, en David va haver de renunciar per culpa de la clandestinitat, una altra raó per deixar-ho córrer. La descripció del poble i les muntanyes, de les tradicions i costums, del tarannà de la gent, de l'idioma perdut, tot em trasllada cap un país idílic, ideal. Locus amoenus.

Aquest cap de setmana no ha passat res d'especial a Can Santacreu. Durant alguns minuts he voltat per casa, com una papallona, d'ací cap allí, sense saber què fer. Són els moments que acostumo a omplir amb Internet, quan em balla el cap després de tot el matí llegint. Surto de l'habitació, vaig a la cuina, miro la televisió una estona, vaig a la cuina, entro a l'habitació, agafo un altre llibre, engego la ràdio, vaig a la cuina, miro la tele i torno a l'habitació. Arriba un moment en què el meu cervell es fa impermeable a la lletra escrita. És quan trobo a faltar l'ordinador.

I bé, durant aquests dies he llegit el llibre de Maria Àngels Anglada, El violí d'Auswitch. És la típica història d'un jueu al camp de concentració, que vol regalimar humanisme però que a mi m'embafa aviat, i que fa servir els estereotips de tota la vida: els jueus com si fossin gairebé uns sants i els nazis un esbart de hienes proterves. A més de la, per a mi, fluixa història, literàriament tampoc no és res de l'altre món. Trobo que és un llibre que respon força bé al perfil del lector d'El Periódico.

D'altra banda, he encetat L'Atlàntida d'en Verdaguer. Realment és impressionant el domini de la llengua del de Folgueroles, sobretot tenint en compte el precari estat de salut de l'idioma català en aquell temps. Per això, jo crec que el valor més important del llibre és més aviat simbòlic que literari, ja que tot i que la seva poesia èpica és colpidora, corprenedora i, en definitiva, magistral, per sobre de tot va suposar el reactivament literari del català, guanyant els primers Jocs Florals moderns. És una manera de dir que no m'agrada gaire el llibre, però que trobo que literàriament és una meravella, i més tenint en compte quan va ser escrita i el que simbòlicament representa.

Per evitar l'ensopiment, quan m'atipo dels recargats versos d'en Verdaguer, llegeixo uns dies del dietari d'en Josep Pla. Deixo de banda aquell llenguatge poètic, diguem-ne que artificiós, per un de més popular, però igualment excel·lent. La literatura d'en Pla és un tresor. Ara m'estic fixant especialment en les seves precises descripcions: sempre troba el mot idoni, exacte, per a cada cosa. Dins el seu amplíssim ventall d'adjectius, no deixa de sorprendre'm l'ús que en fa d'alguns d'ells, que a mi mai no se m'haguessin acudit. Té la capacitat de traslladar-nos al seu temps per compartir amb nosaltres aquells paisatges. Descrivint persones és excepcional, mítica és la seva pròpia descripció que fa al Quadern Gris. I és que ja ho diu ell mateix, és molt més difícil descriure que opinar. És un mestre.

L'ordinador està fent el ruc... El ventilador no funciona i fot una pudor de socarrim fastigosa. A més, la Zonalliure té encara més problemes: afegint-s'hi al tema del MT, ara un hacker s'ha colat al servidor.

Canviant completament de tema, després de l'sprint final, ahir vaig aconseguir acabar el Lola i els peixos morts, d'en Porcel. Era el primer cop que llegia alguna cosa d'ell, car si he llegit algun article seu de La Vanguardia no me'n recordo. Jo m'havia proposat, per aquest estiu, llegir només llibres d'autors morts. Malgrat tot, amb en Porcel he fet una excepció, i ara llegiré només llibres que s'hagin publicat fa deu anys o més.

La novel·la, un totxo gruixudet, el cabron, només té un capítol, i de començament a final es tracta del soliloqui del protagonista, un tal Hèlios, exdiputat de CiU i mallorquí, de classe baixa, egoista, sexualment molt actiu, però sobretot, un malparit sense escrúpols. El llibre comença i gairebé acaba a un restaurant de plats combinats fastigós, on es troba la Lola, una amant que feia molts anys que no veia. A partir d'aquell moment fa un repàs per tota la seva vida: les dones que hi han passat, totes les coses que ha fet i la justificació de perquè ho ha fet així. De per què és un desgraciat.

Està prou bé, tot i que se m'ha fet una miga feixuc. En Porcel té un domini de la llengua extraordinari, això és innegable, des del seu amplíssim ventall lèxic (amb una capacitat impresionant per crear nous mots, i farcit de dialectalismes mallorquins) fins a la manera d'explicar la història. Sense seguir un ordre temporal gens lineal, va presentant els successos del protagonista quan li convé, recolzant-se en ells més endavant.

Bé, jo no sóc cap lletraferit, sóc incapaç de fer una crítica mínimament bona de cap llibre. Acabaré dient que m'ha agradat bastant, però no és dels millors que recordo. Més que de la història, que està bé però tampoc no mata, em quedo amb la seva forma d'escriure, que m'ha semblat excel·lent. La història, tanmateix, és una mena de crítica cínica i exagerada de la Catalunya tardofranquista i de la de transició de la que no es salva ningú: ni tan sols ell. Tots els grups, clandestins o no, són tots plegats com un estol de peixos morts. Segurament, més enllà d'aquesta crítica, vol reflexionar sobre la condició humana en general.

Però bé, si voleu tindre una opinió millor, és preferible que el llegiu vosaltres mateixos. En cinc dies, sense apretar gaire, el teniu enllestit.

No és que ell sigui millor o pitjor, és que és un geni: la seva gràcia es realitza més enllà de les limitacions humanes. Ell no vola, ens sobrevola.
Salvador Sostres*

Només dos dies després, amb la cama espostissada i portant una crossa que l'estintolava per davall l'aixella, arribà fins al moll i, assegut a un pedrís, romangué hores i hores contemplant les gavines. A partir de llavores, aquell va passar a ser el seu observatori. S'hi estava vides, capvespres sencers. Adesiara, si algú, que mai no era la dona, se li antasava amb un tros de pa, ell donava les gràcies, hi clavava les tres dents de dalt i les dos de baix que li restaven, i tot seguit recuperava l'aire beatífic amb què romania com a hipnotitzat observant les evolucions d'aquells ocellots. Els matins no sortia per por a la dona, feinejava pel porxo, rumiava coses i esperava l'alliberament que li vendria en haver dinat.

Alguns mesos després, era ja a tocar la festa de la Mare de Déu, en aquell temps Sencera, i considerà que era una bona ocasió. S'hauria dit que la gent també ho pensava, impacient perquè arribàs aquell moment. I fou prou que ell ho mig digués a alguns coneguts, i l'expectació que covava a l'interior de les cases va fer una mena d'esclat i els carrers, el dia de la festa, pujaven plens.

Escollí l'horabaixa, quan l'aire es posa tranquil i es fa més majestàtic el vol de les gavines i dels coloms. Des d'aquell migdia, es veien pel poble alguns forasters. Ni el rector ni les monges no s'hagueren d'esforçar gaire per aconseguir, animant la gent a col·laborar, que, al peu del campanar, hi quedàs formada una doble gruixa de matalassos, grossa com una era. Es formà un llit immens, on quedava resumida, com en un llibre acabat d'enquadernar, tota una llarga història de cossos estabornits.

El sol era ja a punt de pondre's. La plaça, reblida de gent, era una enorme impaciència i una inquietud. Arribat el moment, se'l veié aparèixer per la cornisa nua de su ran les campanes. Donant-li el sol allà dalt, encara ple, se'l pogué destriar ajustant-se bé les ales. Després, les va obrir amb molt d'esment i, amb aquella lentitud, semblà que, dins l'altària esdevinguda solemne, s'hi havia detingut una enorme libèl·lula provinent qui sap d'on, de pas cap a qui sap on. I el silenci espès que s'havia format al moment d'ell comparèixer, amb aquell espectacle, cop en sec es convertí en una remor creixent de to admiratiu.

Allà dalt, en Beno, tot i que des de baix no es veia, seguia duent a la cara el somrís de sempre, dirigit a ningú. L'instant era arribat. Era com si ara pogués viure el tràngol de tornar néixer. Era l'hora esperada. La de jugar-s'ho tot, a tot o res.

Se'l veié signant-se fins a tres vegades, i l'ala dreta, resseguint aquell gest, es mogué amplament dns l'aire, solemne com unes quaranta hores. Tot seguit, sense més preàmbuls, se'l veié saltar. Per un moment que semblà llarg com tota una vida de passar fam, anà caient en vertical com una mala cosa i de l'empedrat de la plaça s'aixecà un murmuri d'horror acabat amb una cresteria de xiscles de dona. Aquell crit col·lectiu creixia amb rapidesa cap al registre més alt on devia estar situat el cim del dolor i del desencant. Hi va arribar tard. Un instant abans, quelcom de prodigiós l'havia retingut, i en Beno, després d'estar un segon suspès dins l'aire com un abellerol, començà la volada. Primer, va fer un gir a la dreta, iniciant una corba que gairebé agafava tot el perímetre de la plaça. Quan l'hagué arrodonida, no s'aturà i amb un vol majestàtic i silenciós començà a donar-hi voltes, planant per damunt la gentada, feta tota ulls, que ell contemplava, des de l'altària, amb l'aire d'haver assumit a l'aire aquella jerarquia ansiejada a la terra.

Cop en sec, en una boca de carrer destrià la dona, mig amagada. S'havia incorporat ben a darrere hora, decidida a no perdre's ni aquella calamitat ni el cas de la gent quan la desgràcia s'hagués consumat. En Beno la mirà un moment, només el temps de veure com aquell avortó de dona, amb les mans fent botzina una a cada banda de la boca, li enviava algun improperi que, de tan intensos que eren els aplaudiments, ni tan sols li arribà. Des de feia un moment, semblava com si es preparàs per aterrar en algun lloc que no havia acabat d'escollir. Per un instant, se'l veié vacil·lar i semblà que perdia altària d'una forma més precipitada. Però aviat, com si s'ho hagués pensat millor, el seu aleteig, deixant de ser nerviós, va anar recuperant el seu ritme poderós i majestàtic i, durant una estona de no acabar mai, es pogué ben veure i reveure com, després de deixar la plaça endarrerida, s'anava allunyant cap a l'infinit fins que, al cap d'algun temps, acabà perdent-se de vista dins la glòria de les vermellors enceses del sol ponent.
Miquel Àngel Riera. Illa Flaubert.

Illa Flaubert (1989) parla de la lluita d'un home de casa bona per evadir el pas del temps. Després de la mort de tota la seva família marxa cap un poble mariner, a tocar d'una illa amb forma de lleó ajagut, deshabitada, que es converteix en el seu refugi solitari, i on reflexiona sobre els conceptes de la vida i la mort, la solitud, el sexe i les relacions socials, entre molts d'altres temes.

En M.A. Riera, nascut a Manacor l'any 1930 i mort a Palma l'any 1996, és un dels escriptors més importants de la literatura catalana de finals segle XX, i és considerat un dels millors de tota la història nascut a Ses Illes. Va estudiar Dret i Filosofia i Lletres, i ha guanyat infinitat de premis: el Josep Pla, Ciutat de Barcelona, Joan Crexells i nacional de la Crítica per Illa Flaubert.

*(Les cursives substitueixen Baltasar Porcel. Fragment d'aquest article, publicat a l'Avui)

Nit. Revetlla de Sant Joan. - Cap al tard, la gent escombra i rega els carrers. Les acàcies fan una olor dolça i espessa. Les criatures transporten tota mena d'andròmines per cremar a les fogueres. El poble, tan crepuscular sempre, s'anima una mica. Gent a les terrasses dels cafès. Les llums públiques no semblen tan grogues com els altres dies. Passen unes noies mudades. Deuen anar en una o altra festa major. Deixen un perfum dolç a l'aire, embafador. Si hi anés -penso-, ¿què hi faria? Quan es fa vespre, hi ha un cel blau fosc immens. Buidor angoixosa, opressiva.
He sortit tard de casa. Tot ha estat ja cremat. En l'aire flota una olor, un gust de suro socarrimat i refredat. La gent fa anar al llit les criatures. Encara se'n veu alguna amb una ditada de negre al front o a la cara, que vol saltar sobre els focs extingits. A les cantonades, hi ha una mica de caliu sota les cendres. Fa una nit dolça, quieta, i, quan l'olor de fum s'esvaeix, l'aire té una qualitat de seda. A les portes de les cases, immòbils, mig adormida, la gent para, asseguda i silenciosa, la fresca -com si les flames s'haguessin emportat els pàlpits de les vides i haguessin quedat, només, figures de cera.

Josep Pla. El Quadern Gris.

Un dia li vaig dir a una anarquista que jo només em considero consumista de llibres, perquè quan en veig un que m'agrada no me'n puc estar de comprar-lo. I és que tinc un bon munt encara per llegir: des de fa uns mesos n'he comprat almenys quaranta i només he llegit sencer "La nacionalitat catalana" de Prat de la Riba i "Estudi en Escarlata" de Doyle, que van regalar amb l'Avui. Aviam si aquest estiu tinc temps per llegir (i si finalment vaig a Granada, tindré tot el temps del món per llegir...).

Parlant de l'Avui, tothom ja sap la notícia. Jo només espero que el canvi d'empresa editora no vagi acompanyat d'un canvi de línia editorial... Em sabria molt de greu que el millor diari català acabés sent un diari com qualsevol altre, o una deixalla directament. Estava pensant en fer-me subscriptor, tenia molts dubtes, però ara crec que definitivament esperaré que es faci efectiu aquest canvi per subscriure-m'hi.

I tornant al tema dels llibres, avui he comprat dos nous llibres de les obres completes del genial Josep Pla. No us ho penseu, per només deu miserables euros teniu "Les Hores" i "Aigua de Mar". No tinc ni ideia de quan els llegiré, en el pitjor dels casos, mai...

Tant de llibre a la meva habitació està causant una terrible manca d'espai. No sé on recoi hauré de desar els nous llibres i què faré amb els altres, que tinc tots amagats a una motxilla. Només vull comprar un llibre més, el d'"Homenots" d'en Josep Pla, i prou, em comprometo a no comprar-ne cap més fins que no hagi llegit almenys la meitat dels que tinc ara. Dimecres acabo el darrer examen, i tindré gairebé tot l'estiu per llegir. Visca!

Abans, mai trobava el què a les converses banals. M'enervava sentir a parlar d'anuncis televisius, per exemple, o de les notetes que es passaven a classe. Amb la quantitat de gent que es mor de gana -pensava- i aquests tabalots debatent sobre els pits de La Veneno. M'ho prenia tot seriosament.

Més endavant -no fa pas gaire- vaig adonar-me de què ser seriós en totes les relacions és negatiu -tot i que jo encara ho sigui molt, de seriós. La gent ja té prous problemes a casa seva com per anar amb cara d'all per la vida. No s'ha d'enraonar, s'ha de xerrar: alegrement, de banalitats molt banals. Tot s'ha de dir mig en broma, i allò que es digui mig seriosament ha de referir-se a foteses sense la més mínima importància, com per exemple la roba, o la política. La política és la cosa més banal que hi pot haver, però la gent no ho sap veure.

El cas és que el tema em va vindre al cap quan vaig llegir aquest tros del gran Quadern Gris d'en Josep Pla. El text parla, sobretot, de la solitud, però cap al final es centra en aquest tema.

26 de juliol

Enric Frigola m'ha dit moltes vegades que la filosofia de la vida social anglesa és la banalitat. El que xoca desagradablement als anglesos és una qualsevol pretensió humana a l'exploració excessiva, a la profundització indiscreta. [...]

Au, vagi bé, gent.

De vegades penso que el que escriuen els dipaires completament desconeguts als seus blocs ho escriuen pensant en mi, com si se m'estiguessin adreçant descaradament. Tot seguit, me n'adono de què això és molt improbable.

Canviant de tema, ha sortit als quioscs de tot Catalunya l'edició de les Obres Completes del millor escriptor del segle XX, en Josep Pla. Demaneu al vostre quiosquer de tota la vida, demà quan aneu a comprar el diari, la primera entrega: per només deu euros (Déu méu, només Deu!) teniu El Quadern Gris i El que hem menjat. En edició de luxe: enquadernat amb pell autèntica, amb cinta per marcar la lectura, amb estampats daurats i la reproducció de la signatura d'en Pla. Per només deu euros. Una ganga, un regal. No sigueu gasius amb en Pla: si encara no teniu El Quadern Gris, una millor oportunitat que aquesta no la trobareu. És l'òstia en bicicleta. Tingueu present que ja només El Quadern Gris normalment val més de vint euros. I en teniu dos pel preu de la meitat d'un. Collons!

Au, va, on sigueu garrepes i, junt amb l'Avui, compreu demà El Quadern Gris i El que hem menjat, de Josep Pla i Casadevall.

9 de juliol.- És incomprensible el nombre de persones que es pensen que no han de morir mai, que estan absolutament segures -en virtut de la seguretat inconscient, que és la més forta- de restar sempre en aquesta terra. Gairebé tothom, potser tothom. L'home no està construït per pensar en la mort. No solament no pensa que ha de morir, sinó que -si per atzar hi pensa- ho troba inconcebible.

Cada dia passa per davant dels nostres ulls un o altre enterrament. Ho trobem natural. És a dir: trobem natural que els altres es morin; absurd que personalment la mort ens colpeixi. En virtut d'aquest curiós fenomen defensiu, la capacitat racional de l'home es troba permanentment minimitzada per aquesta amnèsia. Viure implica una capacitat racional limitada, incompleta. Així, la raó humana, abstreta de la presència de la mort, esdevé el que és exactament: un joc pedantesc. En tot allò, en canvi, que és inaccessible a la projecció de la mort -en el sistema de les constatacions de la matemàtica, per exemple-, la raó hi fa un gran paper i les construccions semblen marmòries i definitives.

M'ha agradat sempre de conviure amb persones de més edat que la que marca la meva fe de baptisme. Els joves de la meva edat m'han ensopit sempre. No he aconseguit mai fer cap cas de cap meu condeixeble. Tots els meus amics em sobrepassen de quinze anys almenys. Això m'ha portat a veure de prop algunes coses. Gairebé tots els errors que he vist cometre a amics meus han tingut per origen la creença que havien de viure sempre. I al contrari: gairebé tots els encerts han estat produïts per la mateixa il·lusió, per idèntica fantasmagoria.

La creença individual en la permanència física en aquesta terra és el motor de les accions dels homes i de les dones. La possibilitat que aquestes accions acabin en fracàs o acabin en èxit a penes es planteja. El nostre organisme viu encegat per la il·lusió de la permanència física. El que els observadors i naturalistes presenten com a mòbils de les accions humanes -els diners, la sensualitat, el ventre- són les formes externes d'una vanitat més profunda: de la il·lusió de romandre.

Els idealistes postulen la fam d'immortalitat del nostre esperit com una realitat viva. En la pràctica, aquest sentiment, a penes ningú el comprèn i ben poca gent l'obeeix. No podria pas ésser diferent, encegats com estem per la il·lusió que personalment som indestructibles. És a dir: la il·lusió de la immortalitat de l'esperit es fa, en general, molt més difícil d'entendre que la il·lusió de la immortalitat de la matèria individualitzada i concreta. L'espectacle del món ens porta, a cada moment, a constatar la nostra pròpia destrucció. Però no hi creiem. No és que la naturalesa s'amagui als nostres ulls; són els nostres ulls que es tanquen davant de la naturalesa. Som nosaltres que ens ocultem -puerilment.

Ara bé: sense la creença que no morirem mai, què hi hauria en aquest món? Hi hauria una vida àtona, passiva, incerta. En virtut d'aquesta il·lusió, l'home emprèn les més grans absurditats, les més enormes i doloroses empreses. Altres, els avariciosos, per exemple, fan una vida de gos, pensant que viuran sempre. Sigui com sigui, aquest miratge és enormement positiu. El fet que l'home pugui aplicar el càlcul a moltes de les seves accions superficials i no el pugui aplicar a les més profundes follies és, des del punt de vista general, un gran bé.

Quan les facultats literàries creadores se li enfosquiren, Tolstoi escriví el «Diari», que és un document elaborat amb l'obsessió de la presència de la mort. Ell solia, sembla, escriure a la nit. Després d'haver anotat el que la jornada li havia donat de si, l'escriptor tancava el seu escrit escrivint la data de l'endemà seguida de les tres inicials en rus que corresponen a les tres lletres: s.d.v., o sigui: si demà visc. No serè (sic) pas jo, després del que acabo d'escriure, que trobi aquesta obsessió incomprensible. L'únic que dic és que és una obsessió inútil, insuportable, horrible.

No, no és que hagi après a escriure de la nit al dia, és un fragment del Quadern Gris de Josep Pla que em va semblar especialment lúcid. En aquest fragment l'autor parla d'una de les meves obsessions, molt millor que jo, esclar. En una frase (o dugues), ell diu que per regla generall la gent viu obviant la mort completament, com si no l'haguessin de patir mai, i que segurament és molt millor d'aquesta forma. És a dir, en certa manera, la gent s'enganya a si mateixa, però amb tot això no és dolent del tot: és àdhuc desitjable. Perquè, i es ben cert, tindre ben present la pròpia mort afecta absolutament totes les teves accions quotidianes. Creure o no en una vida posterior (en si la mort és definitiva) és essencial. Afecta de ple al sentit que es pugui donar a la vida, allò per la qual cosa la vida mereix ser viscuda. La mort determina tot això i molt més, i tindre-la massa present és molt corrosiu.

Au, bon dia tingueu.

Com sabreu tots, El Quadern Gris és el dietari de joventut de l'escriptor català Josep Pla, escrit durant dos anys, on parla de la seva vida al poble de Palafrugell, de la Universitat, de la política d'aquell temps i, en definitiva, d'un ampli ventall de temes. Josep Pla va anar retocant al seu gust el seu dietari de joventut fins que el va publicar amb la resta de la seva obra completa. Per saber-ne més, a Combray en teniu millor informació. Si voleu llegir alguns fragments, aquí en teniu uns quants molt ben triats.

Ahir, per fi, vaig recuperar el Quadern Gris. L'havia perdut al tren, de camí a la Universitat. Em vaig descuidar la motxilla al prestatge, un acte de badoqueria causat per l'apassionant lectura del diari Avui, com ja he explicat mil cops. Doncs res, ahir, tot cofoi, vaig reprendre la lectura per on l'havia deixada involuntàriament durant un parell de mesos, i ara amb un format de llibre millor que l'anterior. Al·leluia!

Apa, això és tot. Vagi bé.

buahhh........... res

No és res de l'altre món, però jo avui no sabia que era el dia de la mare. Per tant, no li he comprat res. Per sort tinc pare garrepa.

- Li heu comprat res?
- No pas.
- Però perquè no us en recordàveu o perquè no?
- Eh... perquè me'n vaig enrecordar ahir.

I la frase típica que sempre diu i que des de la primera paraula de la conversa ja esperava:

- I voleu contribuir?

Clar, la resposta és forçada, obligada, és hoc. Sigui el que sigui, per no quedar com uns autèntics malparits, hem de contribuir-hi. Com l'impost revolucionari, pots pagar o no, però si no ho fas, atente a las consecuencias.

Llegint per aquí, al bloc del senyor cool, bloc que tot i no agradar-me en absolut llegeixo sovint, he llegit això d'anar contracorrent. Mireu, jo també segueixo la direcció del salmó, però cansa, nois. Cansa. Cansa parlar-ne, cansa viure-la. I n'estic fart.

Em pregunto mil cops per què sóc tan diferent de mons pares. Cony, sóc fill seu, hauria d'assemblar-m'hi més. Però és que jo vull ser una cosa completament diferent de mon pare quan tingui la seva edat. No vull pensar com ell, no vull treballar en res semblant al que treballa, ni comparteixo el seu tarannà ni la seva diguem-ne ideologia política, filosòfica i de tota mena. Només de pensar que puc arribar a convergir ni que sigui mínimament en el seu punt m'esgarrifo. Mai. Odio la seva forma de ser (l'odio). No l'aguanto.

Mon pare és el fracàs personificat. Ma mare també, però amb l'agravant de què ella podria haver sortit del pou on es troba. S'assembla una mica a la caricatura grotesca de la dona que compra a Vés a pastar fang!. És una de tantes ments alienades per la televisió. Només llegeix el diari d'embolicar tonyines "Metro". Les seves ideies polítiques són d'allò més superficial. L'única lectura que consumeix són els best-sellers del moment. No sap parlar català. Tot plegat és signe d'incultura. Però podria haver-ne sortit, si hagués volgut. Per contra, és com mon pare.

Em sento com el personatge de Kafka a "La Condemna": el fill se sent infinitament superior a son pare. Però, i la condemna? Quan cauré per la finestra? Arribarà el dia en què per no estimbar-me al buit hauré d'emigrar. Però em sabria tan de greu...

No voldria per res del món que mons pares es podrissin a cap pensió de jubilats. A cap asil. Voldria conviure amb ells fins que morissin, malgrat ser tan diferents. Voldria comprar el Cel i viure amb ells fins que la mort ens a separés.

Però alhora aquest edèn és un paradís capitalista, i no m'acaba de convèncer. L'edèn de què parlo seria una casa mínimament gran i confortable. És, però, l'única sortida.

Això m'obliga a una ineluctable acceptació de les regles del joc. Però jo sóc incompatible amb ell. Sóc un ésser asocial, mal socialitzat. Aleshores què?

Resumint, l'hauré d'acceptar. Claudicar per no suïcidar-me.

En Frederich Soler, conegut també com a Serafí Pitarra, i per si algú no el coneix, fou un poeta de la segona meitat del segle XIX (1839-1892) molt compromès amb el catalanisme. Ell va ser qui va escriure el celebèrrim poema dedicat al Fossar de les Moreres. Per si algun despistat no n'ha sentit a parlar mai (que s'hauria de ser molt despistat) aquí escric diguem-ne la "tornada" del poema:

Al Fossar de les Moreres no s'hi enterra cap traïdor, fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor.

S'hauria de ser tremendament despistat per no saber què coi és el Fossar de les Moreres. Per si un cas, el Fossar de les Moreres és una de les fosses on s'enterraven els patriotes catalans que lluitaren contra les tropes de Felip Quint, i és un lloc de referència cada Onze de Setembre.

Però bé, per ser una mica original en comptes del poema del Fossar de les Moreres, aquí us fico L'Últim Trencalòs, un poema satíric molt divertit, on se'n fotia de les noveles romàntiques del seu temps, a banda d'altres apreciacions que ara no ve al cas d'explicar.

Per acabar, perdoneu si hi ha cap error tipogràfic, però no ho he repassat gaire. Au, vagi bé.

[PD. Acabo de trobar una adreça on segurament el tindreu millor escrit. És aquesta.]

Aquesta setmana les cinc estúpides preguntes tornen a canviar de format. Aprofitant el Sant Jordi ens han fotut cinc fragments de cinc clàssics per a què endevinem i expliquem de quin llibre són. Avui, doncs, la meva traducció haurà de ser més currada:

Macondo era aleshores una vil·la de vint cases de fang i canyabrava construïdes a lla riba d'un riu d'aigües diàfanes que es precipitaven per un llit de pedres pulides, blanques i enormes com ous prehistòrics.

Aquesta no m'ha costat gens, ja que fa quatre dies com aquell qui diu que vaig llegir Cien años de Soledad. És un llibre que em va agradar molt tot i que a trossos se'm va fer una mica feixuc.

Només els espills color atzabeja dels seus ulls són durs com dos escarabats de cristall negre. El deixo anar, i se'n va al prat, i acaricia tíbiament amb el seu musell, fregant suaument, les floretes roses, celestes i galdes... El crido dolçament "...?", i ve a mi amb un petit trot alegre que sembla que es riu, en no sé quin cascavelleig ideal.

Aquest llibre no l'he llegit, però és Platero y tú. Si no l'he llegit és perquè abans de llegir els clàssics espanyols m'estimo més llegir els catalans. Quan hagi llegit els nostres passaré amb els altres.

Podeu imaginar aleshores la meva sorpresa quan, a trenc d'alba, em va despertar una estranya veueta que deia: - Si us plau... dibuixa'm un anyell. - Què? - Dibuixa'm un anyell. Em vaig aixecar d'un salt com si m'hagués encalçat un llamp. Em vaig refregar els ulls. Vaig mirar detingudament. I vaig veure un nen, realment extraordinari, que m'observava greument.

Bé, segurament no tinc excusa per no haver llegit el Principet, o el Petit Príncep o com l'hagin vulgut dir. El cas és que no l'he llegit i m'he hagut de copiar d'un altre.

Què veig? Una copa apretada a la mà del meu fidel amo? El verí, per tant, ha estat la causa de la seva fi prematura! ... Oh ingrat! Tot ho vas apurar, sense deixar ni una gota amiga que m'ajudi a seguir-te! Besaré els teus llavis! ... Potser quedi en ells una resta de metzina per fer-me morir amb un petó recomfortant. (besant-li) Els teus llavis són calents encara!

Tinguent en compte de què va el tema (una dona suïcidant-se al costat del seu amor, també suïcidat), i tinguent també present que es tracta de grans clàssics, he cregut amb encert que es tracta de Romeu i Julieta, tot i que ho he hagut de mirar perquè no les tenia totes. L'únic que he llegit de Shakespeare és Hamlet, i em vaig quedar amb la impressió que em perdia moltes coses.

Tenia a casa seva una mestressa que passava dels quaranta, i una neboda que no arribava als vint, i un mosso de camp i plaça, que tan aviat ensellava el rossí com prenia la podadora. Frisava l'edat del nostre gentilhome [hidalgo a l'original] amb els cinquanta anys, era de complexió robusta, sec de carns, eixut de rostre, gran matinador i amic de la caça.

Aquest és el fragment que més m'ha costat de traduir. És, evidentment, el Quixot, un llibre que tampoc he llegit i que he de llegir algun dia. Això sí, ho faré després de en Tirant lo Blanch, que el vaig comprar fa poc i que llegiré quan m'hagi mentalitzat.

Doncs au, de moment, això és tot. Perdoneu les dolentíssimes traduccions, però jo, d'escriptor, en tinc ben poc, i la tasca de traduir literatura al català és massa per mi.

Llegint com és ja habitual l'Avui, ahir vaig tornar a trobar interessant el Llir entre Cards d'en Sostres. Que hagi titulat d'aquesta forma el seu article diari ja dóna compte dels seus aires de superioritat, però també es podria haver dit "Card entre llirs", en ser dels pocs articles que acostumen a fer mal, a punxar, entre tants de políticament correctes. Però bé, aquí copio l'article en qüestió:

El gintònic i jo

Al principi et sembla un beuratge repugnant però si insisteixes una mica i te'n prens primer de més suaus fins que el cos s'hi acostuma aviat t'adones que serà per sempre la teva beguda. El gintònic té la frescor de l'estiu i la textura dels bars en hivern de l'Europa que estimem. Amb la llimona sembla que et rebutgi però la tònica fa que et sentis bé. La ginebra et rep amb el seu cop de puny d'alcohol però al fons té per a tu setze herbes destil·lades com setze nits passades amb la noia que va ser la noia. Primer és el benestar, quan ja has sopat i el gas afavoreix la digestió. Després amb el segon i amb el tercer és l'eufòria i et sents capaç de qualsevol seducció. El cos demana guerra i penses en noies a qui podries trucar encara que siguin les 3. Quan passes del que fa 4 t'arriba aquella espontaneïtat absurda que fa que comencis a repetir coses que ja has dit i a acompanyar de verbs excessius l'expressió dels teus sentiments. És tanta l'emoció que ja ni pots caminar recte: si seràs animal. Però aquesta eufòria té el seu revers el dia següent. El mal de cap impossible de quan t'aixeques, la panxa feta un abisme, les ganes de vomitar quan saps que dins no hi tens ja res per treure. Si a la nit el gintònic provoca eufòria al matí provoca mala consciència i penediment: amb la migranya terrible escrius llista de coses que penses no tornar a fer, i et recrimines la bogeria amb què a la nit bevies i bevies. Però és sempre la mateixa història: quan passats uns dies et tornes a sentir bé retorna la vella eufòria, la sensació que el món és teu i que encara ha de néixer qui pugui aturar-te, i no tens mesura ni límit ni altre objectiu que allargar tant com puguis aquella meravellosa estona. Entre l'eufòria i la ressaca: no és ni millor ni pitjor que morir de qualsevol altra cosa.

El podria anar comentant frase per frase, però seria potser massa pesat. Voldria, però, que si no vau llegir aquesta entrada, titulada "Alcohol", li dongueu un cop d'ull.

En resum, en Sostres canta les excel·lències de la seva beguda favorita (una vegada més), però també parla del costat fosc, a diferència del que es preconitzava al fragment del Quadern Gris de Pla. Ara bé, amb això no estic dient que en Sostres sigui millor que en Pla (ni de bon tros), només apunto que almenys en aquest article toca més de peus a terra.

M'he assabentat també que el Consell d'Informació de Catalunya va estimar de mal gust, i àdhuc aquestes van enviar una carta a l'Avui posant-lo verd, a banda de la típica allau de cartes a la bústia de la gent de bé indignada per un article del febrer del 2002 que ja no puc consultar a l'edició electrònica del diari però que gràcies a ell puc recuperar, i copio directament:

Pagar d'entrada

Una cosa és l'amor, estar enamorat. Però la seducció espontània, el sexe ocasional i sense penyora, és un terrible malentès. Molta penyora i molt cara. Perquè es paga d'entrada, es paga a terminis, en còmodes terminis, quan sigui, però per fer sexe, com a mínim per fer sexe amb una dona, s'acaba pagant sempre. Hi ha el taxi d'anar-la a buscar, el restaurant, que serà un bon restaurant, perquè un clau que es gesti en qualsevol d'aquests locals que comencen per Can, doncs ja m'explicaran. El taxi, el sopar, i el bar de copes, no?, perquè alguna cosa prendrem, esclar, i després el taxi d'anar a casa teva, o seva, i tot això comptant que a la senyora li vagi el rotllo. Una noia que no és una prostituta sempre que folla amb tu sembla que t'estigui fent el favor de la seva vida, i si no n'estàs enamorat, tot aquest desplegament de coqueteria, tot aquest ara et dic una obscenitat i ara em faig l'estreta, posa bastant nerviós i resulta bastant insuportable, perquè per dives ja tenim la Sardà, que com a mínim ens fa petar de riure. I aleshores, després d'haver pagat pel cap baix 400 euros, entre el sopar, el taxi i les copes, després d'haver aguantat l'espectacle ara carnívor i ara retràctil de la senyoreta, després que s'hagi decantat per obsequiar-te amb els seus favors, tot és arribar a casa, que la senyora tingui un cul de panera de Nadal, que follant et faci pensar en la germana de Romanones, o en el mateix Romanones, que no dugui la roba interior conjuntada, que porti el desodorant equivocat o que no s'ho empassi. I jo ja els dic que per 400 euros, si del que es tracta és de ficar-la i d'empènyer una estona, trobaran autèntiques deesses de l'art de fer-te passar una bona estona. Que, per cert, després marxen.

Jo m'ho miro i sí, veig idees que poden ser polèmiques, però no es res que rumiat un minut sigui per fer tant d'enrenou, cridar als quatre vents la indecència d'un home i sa fama immerescuda. Per aclarir-vos les ideies, tenim la contesta del mateix Sostres a aquella fatídica carta de les dones emprenyades i del CIC:

Mal gust

El Consell d'Informació de Catalunya (CIC), que suposadament vetlla per a la bona marxa i salut de les coses que es publiquen als mitjans de comunicació, m'envia un comunicat on se'm diu que un article que vaig fer un dia és de mal gust i resulta lasciu per a la dignitat de les dones. Es tracta d'un text que ja va ser molt comentat a la Bústia: és el que deia que un home, si una nit vol estrictament sexe, empènyer, val més que pagui d'entrada, perquè per a la via de seducció és necessària una inversió econòmica més elevada (el sopar, el taxi, les copes: quan no ofereixes amor has d'oferir alguna cosa) i l'èxit no està garantit. A més, t'exposes que l'única dona de la discoteca sigui Montserrat Minobis. Hi ha coses que val més deixar-les en mans de professionals, en mans de cases solvents que tenen catàlegs, tarifes i infraestructura per proporcionar-te el que vulguis. I no fas mal a ningú, no enganyes ningú i no fas perdre el temps a ningú amb demagògies sentimentals -que també te'l fan perdre a tu. Bé, jo no crec que l'expressió d'aquesta idea sigui de mal gust, ni crec que dir que hi ha dones que tenen el cul com una panera de Nadal sigui dir res que no sigui la veritat. No hi ha dones lletges? Dir d'un home que té una panxa lamentable, d'aquestes que indiquen alt consum de cervesa, es considera una simpàtica observació estètica, igual que són molt celebrades les paròdies que es fan d'algunes conductes sexuals masculines; en canvi, dir que hi ha noies les maneres sexuals de les quals et fan pensar en la germana de Romanones és de mal gust i lasciu per a la dignitat de les dones. El feminisme que en aquests temps impera s'omple la boca demanant justícia, però el que en el fons vol és que li donin la raó. Doncs miri, no.

En resum, ell ens parla de la seva experiència. Ens diu que sempre que ha vulgut arribar al fons amb una dona ha hagut de deixar-se els quartos en sopars i regals i zarandajes d'aquestes. Diu que si vols només sexe et busquis una puta perquè els resultats són millors. I les feministes s'esvaloten com quan tires una pedra als coloms. Però en Sostres no està en contra del feminisme, està en contra del feminisme que considera obtús, que critica els homes però no fa autocrítica. I això es pot veure en aquest altre text seu:

Les dones i els quilos

Què té en comú una model amb una dona obesa? Què tenen en comú una minyona i una princesa? ¿El meu amor amb la meva àvia? ¿Madame Flaubert amb la senyora Rius? Després de vint-i-set anys de militància heterosexual, després de dues àvies, d'una mare i d'una germana, després de dues veïnes de la meva edat i d'algunes nòvies i de moltes amigues, després, en fi, d'haver viscut envoltat i admirat de tantes i tantes dones, i tan diferents, que eren d'aquí i eren d'allà, que anaven sempre a un lloc diferent d'allà d'on venien -bé, això no és estrany-, doncs en cap d'aquestes dones altes o baixes, precioses o simpàtiques, somni o malson, en cap d'elles no hi he trobat una plena identificació amb el seu esquema corporal, una manera amable de veure's. La dona més prima del món segueix pensant que li sobra un quilo, i jo diria que ja ho creu d'ofici, genèticament, per definició. Podem pensar que les dones, en això, són unes estúpides, o bé podem pensar que els homes, en això, hem estat uns autèntics fills de puta i hem creat uns referents i uns models completament allunyats de qualsevol mesura i sentit comú. L'error clàssic del masclisme és creure que som innocents i que elles sabran per què fan el que fan i diuen el que diuen, i l'error clàssic de determinat feminisme és creure que la culpa és sempre de l'altre i plantejar la guerra contra l'enemic com l'única via per superar complexos. Potser els homes hauríem de deixar de fer el sàdic i pensar que si les dones ens valoressin com sovint les valorem nosaltres acabaríem sols i al psiquiatre. Potser les dones haurien de preguntar-se en quines trampes han caigut, i començar per esmenar els seus propis errors, perquè creure sempre que la culpa la tenen els altres no sol conduir a la superació personal ni col·lectiva.

I què en traiem, d'això? Doncs que és molt fàcil criticar però difícil fer autocrítica. Que hi ha certs temes que són tabú, dels quals si se'n parla acabes rebent crítiques de tothom. Crítiques de gent que no es plantejarà perquè has dit tal cosa, només pensaran que ets masclista, que ets feixista, que ets un amargat, que ets un imbècil; que ets tot el que ells no són (hohoho).

Bé, ara espero estar-me un temps seguit sense parlar d'ell, que ja toca.

L'alcohol, segons Josep Ferrer, en un text recollit en el "Quadern Gris" de Pla, del 6 de juny:

«L'embriaguesa per l'alcohol fa tornar esplèndids els avariciosos, dóna enginy als ignorants; converteix els egoistes en generosos; fa dilapidadors els baixos de sostre, bons els dolents. L'home més bútxara, el més estequirot, el pedant integral, és capaç, a través de l'alcohol, d'un gest generós –d'un gest que en estat normal és literalment impossible d'atribuir-li. L'aspecte de la nostra personalitat que la intoxicació alcohòlica subratlla i fa emergir és el més excel·lent –des del punt de vista del candor moral. Dins de cada un de nosaltres, doncs, hi ha un altre jo –un altre jo més bo–, ja que l'alcohol fa tornar l'home més bo».

M'agradaria saber què en pensen d'aquest text els alcohòlics anònims. Personalment, crec que pot ser cert que l'alcohol en una festa et pot fer, diguem-ne, diferent; això ningú no ho discuteix. Però "millor"? No ho penso pas. El que fa l'alcohol i tothom sap és deshinibir. D'aquesta forma, la gent perd la timidesa i els prejudicis (segons el grau d'intoxicació). Depenent de la persona, això es pot traduir en quatre de fresques que no t'esperaves i que et fan mal; o a l'inversa, et pots trobar a tu mateix dient veritats que pensaves però que per prudència no deies.

Quan l'alcohol és un recurs per escapolir-se de la trista realitat, aleshores és tot el contrari: es converteix en una droga amb totes les seves lletres. Canvia el teu caràcter, et fa perdre la família i els amics, et destrueix. I això no té res a veure amb la visió ingènua i festiva de l'alcohol que tenia Josep Ferrer, i que compartia Josep Pla.

Hoy hace un buen día, no hace frío ni está nublado y el periódico no traía demasiadas malas noticias: Unió se divorcia del PPE, los sociatas dicen algo con pies y cabeza aunque no dejan de pelearse, el amigo americano sigue mintiendo descaradamente de tal manera que supongo que pocos le creerán, y además Berlusconi dice que hay muchos comunistas en su patria, escondidos en el sistema judicial, educativo, etc.

Para celebrar tan buen día he decidido hacer una obra benéfica: traduciré un poema de Maragall al castellano. Es la famosa Oda a Espanya:

Oda a España

Escucha, España, - la voz de un hijo
que te habla en lengua - no castellana:
hablo en la lengua - que me ha dado
la tierra áspera:
en esta lengua - pocos te han hablado;
en la otra, demasiado.

Te han hablado demasiado - de los saguntinos
y de los que por la patria mueren:
tus glorias - y tus recuerdos,
recuerdos y glorias - sólo de muertos:
has vivido triste.

Yo quiero hablarte - de forma muy distinta.
Por qué verter la sangre inútilmente?
En las venas - vida és la sangre,
vida para los de ahora - i para los que vendrán:
vertida está muerta.

Demasiado pensabas - en tu honor
y demasiado poco en tu vivir:
trágica llevabas - a la muerte a tus hijos,
te satisfacías - de honras mortales,
y eran tus fiestas - los funerales,
¡oh triste España!

Yo he visto los barcos - partir llenos
de los hijos que llevabas - a que muriesen:
sonrientes marchaban - hacia el azar;
y tú cantabas - cerca del mar
como una loca.

Dónde están los barcos, - Dónde los hijos?
Pregúntaselo al Poniente y a la ola brava:
todo lo perdiste, - no tienes a nadie.
España, España, - vuelve en ti,
arranca el lloro de madre!

Sálvate, oh!, sálvate - de tanto daño;
que el llanto te vuelva fecunda, alegre y viva;
piensa en la vida que tienes en derredor:
levanta la frente,
sonríe a los siete colores que hay en las nubes.

¿Dónde estás, España? - no te veo en ninguna parte.
¿No oyes mi voz atronadora?
¿No entiendes esta lengua que te habla entre peligros?
¿Has desaprendido a entender a tus hijos?
¡Adiós, España!

VERSIÓ ORIGINAL DEL POEMA DE JOAN MARAGALL

ODA A ESPANYA

Escolta, Espanya, - la veu d'un fill
que et parla en llengua - no castellana:
parlo en la llengua - que m?ha donat
la terra aspra:
en 'questa llengua - pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.

T'han parlat massa - dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries - i els teus records,
records i glòries - només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te - molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes - vida és la sang,
vida pels d'ara - i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves - en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies - a morts els fills,
te satisfeies - d'honres mortals,
i eren tes festes - els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos - marxar replens
dels fills que duies - a que morissin:
somrients marxaven - cap a l'atzar;
i tu cantaves - vora del mar
com una folla.

On són els barcos. - On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, - no tens ningú.
Espanya, Espanya, - retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva't, oh!, salva't - de tant de mal;
que el plo' et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? - no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

1898