M'hauria agradat que Irene Oyarze i jo haguéssim estat com aquells veïns de l'escala que ja no hi són. A la porta d'entrada a casa seva tenien, sota el timbre, una placa gravada amb dos cors enganxats, travessats per una fletxa, i amb unes lletres que deien «els amorosos».
Tota l'escala els coneixia com «els amorosos», perquè ells mateixos s'ho feien dir, i sempre els veies abraçats i fent-se petons i encara ara hi ha la placa, a l'entrada del pis, perquè els nous llogaters deuen pensar que és un bon auguri, tot i que segur que desconeixen el final trist de la història, que tot i ser un final trist almenys és un final. «Els amorosos» s'han separat. No vull pas dir que m'hauria agradat una separació d'Irene Oyarze, però això hauria volgut dir que almenys hauria estat, per a ella, una mica més que un mosquit, com el que ara és a punt d'esclafar.
És en això de la placa dels cors que m'hauria agradat assemblar-me als «amorosos», i ara que Irene Oyarze m'ha fet saber que «definitivament» és inútil que m'hi esforci i que l'esperi amagat a la sortida del bar i que li enviï rams de flors al camerino i que li escrigui cartes en les quals li prometo que m'agenollaré per besar-li els peus, ara m'hauria agradat almenys acabar tan malament com aquella parella, que almenys van acabar i, doncs, havien començat alguna vegada, un dia qualsevol.
Sóc aquest mosquit i Irene Oyarze s'acosta i m'esclafa i ja no se'n recorda d'una nit que vam estar bevent i que ella fins i tot em va passar la mà per la galta i jo vaig entendre que era una carícia. No se'n recorda perquè ara se m'acosta i em diu que ja n'hi ha prou de beneiteries i que qui em penso que és, que si ella és una puta o què, i que si no m'he mirat al mirall, sec i esporuguit, sempre vestit de negre, amb ulleres mig fosques i cara dolorida, com un mosquit. Diu això i ara la mà és un guant que em pega i jo només li sé dir que avui no sóc el mosquit perquè porto una camisa amb ratlletes blanques i blaves que no havia dut mai, al bar.
Irene Oyarze diu que em prohibeix que li torni a dir res, que «no m'emprenyis més, ho sents?» i se'n va, amb les ungles dels dits pintades de color morat, amb una marieta dibuixada al dit gros, i encara és la Venus que surt del mar, una Venus que no he estat a temps de dibuixar i que, ara Dalila, em lliura als filisteus que m'indiquen el camí de la mort.
August & Gustau, JM Fonalleras.
Avui he llegit aquesta mena de novel·leta curta o relat d'en Fonalleras. És com un trencaclosques que potser no m'acaba d'encaixar: hauré d'allunyar-me una mica, contemplar-lo a una certa distància i aleshores tornar-m'hi a apropar, rellegir els detalls per acabar-lo de relligar. Veritablement el llibre és un puzle que s'ha d'encaixar, però no és ni de bon tros críptic, com alguns podrien pensar. I d'entre les coses en què m'ha fet reflexionar, aquest capítol aquí reproduït, saltant-me el copyright de la quarta pàgina, que en prohibeix explícitament el tractament informàtic, exemplifica potser millor que altres l'aspecte en què més m'hi he sentit reflectit, malgrat que no l'únic. Vull dir acabar quan ni tan sols has començat, el menyspreu flagrant, sentir-te com un mosquit i les consegüents ganes de estimbar-te pel terrat.
El llibre en si està força bé i es llegeix ràpid, però cal almenys una segona relectura.
...