mai 2006 Archives

No sé quin ha de ser el paper de la Universitat, però el que és cert és que no forma intel·lectuals. Jo sóc del parer que és cadascú individualment qui ha de procurar-se a si mateix la seva pròpia formació, i que esperar que sigui la Universitat, o el que sigui, qui ho faci, és perdre el temps.

Evidentment, la Universitat mostra uns camins, però els has d'intuir. Alguns professors estan molt conscienciats en això, però la majoria passen. I, de fet, inclús els més exigents, a l'hora de l'avaluació, abaixen el llistó per permetre'm de passar a mi, fins i tot.

Jo no estudio. Avui he enllestit gairebé cent pàgines d'un llibre (El vigilant en el camp de sègol, d'en Salinger) i me n'he cruspit un altre de sencer aquesta tarda (L'amic retrobat, d'en Fred Uhlman, no arriba a les cent pàgines). A més a més, he vist una pel·lícula (Pi, d'Arren Aronofsky) que m'havia recomanat un amic de classe. Avui no he fet res per la carrera, però per demà encara tinc una feinada monumental d'una merda d'assignatura, i que encara no he començat.

Sí, avui dia, qualsevol pot tenir el títol de llicenciat. Quan l'obtindré, el faré servir de paper de vàter. O potser me'n liaré porros. Però deu ser infumable.

Vaig llegir un blog on algú transcrivia els fragments de converses que sentia al metro. Em va semblar si més no interessant. Aquesta setmana, als Ferrocates, van pujar una colla d'unes cinc persones encorbatades però que es veia evident, per la forma de parlar i per la mateixa roba, que la seva feina no era directiva precisament. Un d'ells va dir que vivia al costat de l'església d'Esplugues, però que fins feia molt poc no s'havia adonat de què hi ha un monestir: «Y veía la iglesia i oía campanadas, pero no me había dado cuenta de que es un monasterio». Només vull dir que el monestir de Montsió no té campanes i que està força separat de l'església, la qual està al cap del carrer a una plaça. Parlava aquell paio com si li fes fàstic de viure a Esplugues.

Passant a d'altres coses, avui hi ha hagut diada al barri de Santa Eulàlia de L'Hospitalet, amb nosaltres, la Jove de L'H i els de Cerdanyola. Com aquestes dues colles porten la camisa del mateix color, quan es feien pinya mútuament només en semblava una, i alguns d'Esplugues no sabien que, en efecte, érem tres colles a la Plaça de Francesc Macià sota el sol de justícia i unes rajoles bullents que semblava la plaça una paella gegant al foc.

Ens torràvem a poc a poc, i jo havia dormit només unes cinc hores i arrossegava la segona ressaca consecutiva, la primera divendres perquè sí, i ahir perquè va ser la botifarrada contra l'especulació al poble. Per tant, jo estava doblement torrat. M'he enfaixat amb la primera bufanda que em vaig comprar, he esmorzat un súper-entrepà de qualsevol cosa, dues llesques centrals de pa de pagès, i vinga, a jeure a l'ombra tant com pugués.

Hem obert plaça amb un quatre de set que ha anat força bé i que m'ha fet especial il·lusió. L'any passat fins al final de temporada no vem portar un castell de set fora del poble, i enguany en un tres i no res ja en tenim dos de fets. Estava molt content, i això és tot el que haig de dir sobre això.

Llegia ahir l'article d'en Francesc Orteu al diari Avui, cito el que més em va frapar:

L'AVUI de dimecres va ser especial. No passa sovint que allò que llegeixo em preocupi. Justament per això compro el diari, per evadir-me de la realitat, de la meva. Si la feina del diari és fer creure que passen coses, la feina del lector és resistir-se a creure que passi res.

Fa temps que em vaig adonant que les notícies en general que duen els medis de comunicació són normalment ximpleries que no afecten en res la meva vida, que són triades per les reaccions que puguin desvetllar o per crear un corrent d'opinió que respon sempre als interessos d'algun sector. Per veure això, no cal ser massa eixerit, tothom ho sap al cap i a la fi.

La gent deu mirar les notícies perquè es consideren més informats, gairebé un deure intel·lectual i democràtic. Però és en realitat un altre passatemps, és un altre Salsa Rosa, més deixalles. La tele enlluerna i colpeix i modela al seu grat el que la gent diu i pensa. Potser penseu que en faig un gra massa, però que Ishiguro m'ajudi (ho tinc en anglès, ho sento, comentari avall):

There was this particular thing Susie did whenever Greg set off on one of his speeches about Proust or whoever: she’d smile at the rest of us, roll her eyes, and mouth very emphatically, but only just audibly: “Gawd help us.” Television at Hailsham had been pretty restricted, and at the Cottages too—though there was nothing to stop us watching all day—no one was very keen on it. But there was an old set in the farmhouse and another in the Black Barn, and I’d watch every now and then. That’s how I realised that this “Gawd help us” stuff came from an American series, one of those with an audience laughing along at everything anyone said or did. There was a character—a large woman who lived next door to the main characters—who did exactly what Susie did, so when her husband went off on a big spiel, the audience would be waiting for her to roll her eyes and say “Gawd help us” so they could burst out with this huge laugh. Once I’d spotted this, I began to notice all kinds of other things the veteran couples had taken from TV programmes: the way they gestured to each other, sat together on sofas, even the way they argued and stormed out of rooms. (Never let me go, Kazuo Ishiguro)

Per resumir, diu que on vivien abans gairebé no veien mai la tele, i que un cop anats a viure a aquella altra banda, va adonar-se com els que ja hi duien més temps (els veterans) tenien manies estranyes. Un dia va advertir que aquests gestos els havien copiat de la tele.

El que vull dir és que estem íntimament marcats per la tele i que ja ni ho sabem, i si ens ho diguessin ens emprenyaríem (al llibre, es va emprenyar l'amiga de la protagonista per això). Als telenotícies ens diuen amb què ens hem d'emocionar i sobre què hem d'opinar, i destrien el que hem de saber d'allò que és irrellevant. Aconsegueixen que l'enemic siguin els romanesos que roben a Tarragona, però els empresaris de Pedralbes que evadeixen impostos a paradisos fiscals, aquests no roben. I un llarguíssim etcètera.

Pues va a ser que no, un poquito de por favor, no seas cansino y a la saca. I que em compraré un pis a Ventdelplà i la Cinta és una bruixa, i etcètera. I tots davant la caixa tonta, aliment espiritual, tots per l'adreçador, els directors d'informatius tenen tant de poder com els bisbes a l'edat mitjana. L'opinió pública és un invent. Les notícies no tenen res a veure amb nosaltres, llegir el diari és un exercici d'evasió o d'engany. La Humanitat sencera com un ramat d'ineptes cap a l'esbalç a caure rodolant.

Els medis de comunicació parlen d'Esplugues i no per informar de les cues a les Rondes d'entrada a Barcelona. Tanca la fàbrica de la Braun i acomiada cosa de 750 persones, si fa no fa. La Braun, que pertany a Procter and Gamble, va instal·lar-se al meu municipi durant la dècada dels 60 després d'adquirir la petita empresa Pimer, que fabricava les famoses Minipímers (batedores). Ara marxa i no torna i deixa al carrer una corrua de treballadors que portaven tota la vida pencant a la mateixa factoria.

L'altre dia parlava de les zones franques a països subdesenvolupats on s'hi amunteguen multinacionals i transnacionals atretes per les facilitats d'unes regulacions laborals, mediambientals i fiscals molt favorables als interessos dels grans empresaris. Potser una de les conseqüències que suportem al Primer (o això diuen) Món és la temuda deslocalització. La Braun se'n va a l'Àsia perquè allà la mà d'obra és molt barata, perquè poden contaminar molt més i perquè hi ha menys pressió fiscal. L'única forma de combatre-ho és millorant la productivitat a través de la recerca i desenvolupament, però l'Estat Espanyol, com sabreu, està a la cua d'Europa en això.

La convergència de la nostra economia cap Europa ha fet que el nostre nivell de vida, i els preus, hagi anat pujant. Ja no podem competir amb salaris baixos. En tot cas, la Braun marxa i ara queda buit un solar enorme a Esplugues. El meu avi hi va treballar allà, de la seva època ja res no roman. Tot a terra i, el que no, a la Xina.

Lordi són un grup de heavy molt suau i innocent de Finlàndia que s'ha fet famós de cop i volta gràcies a Eurovisió. Jo els havia escoltat abans i un disc seu, el Monsterican Dream, em va captivar una temporadeta amb les seves lletres fantàstiques sobre monstres infantils i les seves melodies apegaloses. Fan gràcia i no estan pas tan malament, tot i que no són res de l'altre món.

He llegit algunes crítiques als Lordi. Es poden resumir en què en el marc d'un festival de música caspós i repetitiu, el grup més monstruós se'n va endur el premi perquè, al capdavall, va ser el menys terrible. Lordi fan gràcia amb aquella pinta i la seva forma de cantar, però a mi no em sorprèn perquè ja estic curat d'espants i perquè ja els coneixia, esclar.

Potser tots els heavies d'Europa van votar Lordi i per això va guanyar de golejada. Jo el festival d'Eurovisión no el vaig veure tot i que m'hagués agradat presenciar la seva interpretació. Jo no el miro mai, aquest festival, però per una vegada un grup heavy, tot i que sigui descafeïnat com Lordi, ha guanyat, i a sobre amb aquesta solvència. Felicitats a Finlàndia, heavy metal is the law.

A Catalunya hi ha tres Esplugues: Esplugues del Llobregat, l'Espluga del Francolí i l'Espluga Calba. Periòdicament ens trobem entitats i habitants d'aquests tres municipis a un dels tres pobles, i enguany tocava a l'Espluga Calba.

En primer lloc, i no és el primer cop que ho dic, el terme espluga ve del llatí spelunca, té la mateixa arrel que espeleologia i vol dir caverna, cova. Espluga Calba vol dir, doncs, «cova pelada», i aquest nom ve d'una balma que hi ha per allà i que encara es pot visitar perquè hi ha cellers i etcètera. L'Espluga Calba és un petit poble rural d'uns 500 habitants, situada a la comarca de Les Garrigues, a la província de Lleida. Té un castellet força ben conservat i interessant de visitar, una església que fa patxoca, i està envoltat d'oliveres i boscs.

Els castellers no hi actuàvem, però com tenia ganes d'anar-hi vaig parlar amb alguns de la Colla de Diables i m'hi vaig apuntar. Tot i que ja ho era, avui sóc gairebé oficialment un diable.

Hi vem arribar cap a les deu del matí i vem saquejar el bar. Una cosa que m'ha agradat de la Colla és la seva afició pel bar. M'ha recordat lleument als Ganàpies, però he de dir que si més no pel que fa a l'alcohol els Diables no són tan propensos. I com a mostra, el cap de colla va treure'm una ampolla de conyac que bevia amb un altre de la colla, perquè no agaféssim la papa.

Després d'uns malentesos estranys, hem començat la cercavila/correfoc cap a la una del migdia. Jo els seguia fent fotos, però en arribar a la Plaça del Castell un dels tabalers ha deixat l'instrument i ha anat a cremar. Aleshores me l'he penjat jo i l'he après a tocar. Dos ritmes fàcils, el de cercavila i el de l'Arboç, que anàvem estenent pels carrers del tranquil poble. No és difícil.

Un cop enllestida la cremada final, hem dinat sota el sol de justícia unes menges prefabricades, embotit i fricandó amb bolets, tot encarregat a alguna empresa. Com el cafè era descafeïnat i en pols, vem tornar al bar i a fer temps.

A la sala de balls ballaven balls de saló. En acabat, el regidor de cultura, un tal Ígor, donà a les entitats participants un petit record. Com havíem parlat amb ell abans, a l'hora d'anunciar-nos, va dir per micro que és una vergonya que l'Ajuntament d'Esplugues no ens hagués subvencionat la pirotècnia. El nostre regidor de cultura, en Cervera, s'emprenyà i traslladà en acabat el seu malestar al pobre Ígor. Els representants municipals marxaren abans que ningú als seus cotxes. Nosaltres tornàrem en autocar.

Avui ha estat la primera vegada que he participat a aquesta Colla i, tot i que me'ls conec a tots, ha estat curiós veure l'ambient que hi ha a dins. Molta conya i molt de bar, una colla d'amics que a més cremen pólvora pels carrers. La meitat són puretes de Castellers, i l'altra meitat són gent del Caufec i d'aquest ambientillu. Com jo sóc dels dos ambients, m'hi trobava força bé.

Ara no sé si hi tornaré, potser algun dia agafaré el tabal o sortiré a alguna banda amb ells.

[Fotos aquí]

Ahir va ser la diada Ganàpia, els castellers de la UAB. El campus estava mig buit com a conseqüència de la victòria del Barça, un clima ensopit i silenciós. Vaig anar a classe una estoneta i en acabat cap a la Cívica i en cercavila fins la gespa de l'actuació.

Hi van venir Xoriguers i Marracos, l'emboirat de sempre i quatre amics arreplegats. Els objectius de la temporada pel que fa a castells no es van assolir, ni tampoc es va arribar al nivell de la diada d'hivern en què vam fer l'aleta a tres castells de sis. En aquesta ocasió vem obrir plaça amb un dos de sis que va caure poc abans que l'enxaneta el coronés. La pinya feia figa i no va poder mantenir un tronc que no estava malament.

Automàticament vem treure gas i ens vem dedicar a castells de cinc pisos. Encara vem descarregar amb força solvència i tranquil·litat un tres de sis on van ficar-me de baix a la rengla. Se'm va adormir el braç esquerre i no se m'ha despertat fins avui. Gairebé em disloquen l'espatlla dreta, però no va estar malament.

A banda del 3d6, vem resoldre sense més entrebancs un 4d5a i un 2d5 nets. Vem acabar amb dos pilars de quatre i un grapat de pilars novatus. Pel que fa a Xoriguers, van portar a plaça castells de cinc, i Marracos també però amb aconxaneta.

Es va dinar de traje o carmanyola i una estona després el mític Jaume Barri ens va delectar amb el seu recital de cançons hippies depravades. Ens ho vem passar d'allò més bé, i ja començo a conèixer les seves cançonetes perquè les va repetint.

Un cop acabat, en René i en Sergi van atorgar els diplomes dels Ganapremis, una ximpleria nova que han començat a fer aquest any. Aleshores van repartir La Revista de Ganàpies, que vaig estar fent jo el cap de setmana amb les col·laboracions de tota la colla, i que ha quedat molt bé. Es nota que és la tercera revista castellera que faig, el quart treball seriós amb l'Adobe Indesign. Va haver-hi algun problema amb la portada, perquè si tens la pell prima pot semblar masclista fastigós, però jo crec que el que manca és sentit de l'humor.

I com és normal, en aquest punt en què ja començava a ser fosc, cap a les nou, els records són més difusos. Va haver-hi gimcana que suposo que va anar bé, però que a mi em va avorrir una mica. Anava amb una colla de Ganapiots (Ganàpies retirats que ja no estudien). Després tornada a la Khaima i a emborratxar-se. La nit va passar i cap a les tres devien ser que van portar-me fins Horta, on vaig prendre un taxi i a Esplugues cap a les quatre que devien ser.

[Fotos aquí]

És curiós però sembla que el calendari estigui un mes endarrerit, i que les estacions sempre comencin trenta dies abans del que toca. Avui ja és istiu quan falta poc més d'un mes pel sostici, i Sant Joan i foc i anem a fer el trepa.

Ara el viatge en bici fins Sarrià em fa suar força, i quan sec al tren tinc tota l'esquena xopa. M'agrada suar i fer esport, però jo sóc dels que sua poc i fins que el bat del sol no em toca el clatell amb força, les glàndules secreten poca suor.

Cada estació de l'any té el seu què, però l'hivern és el que més m'agrada; fred gebrat i nit fosca, solitària i llarga. M'agrada que sigui fosc a les sis de la tarda, i passejar per l'Esplugues deserta, tota per mi. M'agrada aquell període de febrer en què ja he acabat els exàmens i tinc temps lliure per les passejades nocturnes. També m'agrada el temps de nadal i de novembre. Anar borratxo pel carrer fent pintades i enraonar amb la policia. Anar en bici i que les mans se't tallin del fred. O que fins i tot nevi, i pujar a la Collserola pelada.

La primavera m'agrada perquè plou i la natura està exultant. Però no ha plogut gaire i ja som a l'istiu. S'acaba el curs i aviat exàmens. S'acaba un nou curs, i ja comencem quart i la UAB comença a perir, entra la seva tardor.

Demà farà un any del que vaig anomenar conflicte nuclear i que no és més que una altra relliscada fatal que va suposar un daltabaix mitjanament important a la meva vida. Quedaria bé que digués que he canviat, però aquest post és un exemple de què sóc exactament el mateix d'abans.

No voldria donar masses pistes perquè en aquest camp sí que m'he tornat molt més caut i no sé qui pot estar llegint això. Però encara miro amb els mateixos ulls i actuo igual, mig amagat. Encara poso la traveta i espio pel forat del pany, assabentant-me de coses per tercers i a petites bequerades per comptes d'anar a parlar directament.

Em fa gràcia com d'uns anys ençà he passat de morir-me de vergonya per preguntar a algú on és la paradeta dels Erasmus, o el carrer Mallorca, posem per cas, a despullar-me com si res enmig del Campus de Montilivi amb altres castellers d'altres colles amb els quals tinc molt poca confiança. En tot cas, allò de tracte obert, o de guerra oberta, si voleu, el cara a cara personal, intimar amb altres, és una cosa que encara no he pogut superar. Em sap greu perquè de la gent se'n pot aprendre molt i sospito que perdo molta riquesa d'aquesta manera, però no sé fer-ho d'una altra. Ni parlo gaire de mi ni m'interesso pels altres.

Sempre he estat un noi rarot i solitari, i ara, per bé que d'una altra manera, segueixo igual. Em sap greu per una banda, per això que he dit, però per una altra també té els seu avantatges que aprofito en la mesura que puc. I en fi, demà a quarts de deu del vespre encendré una espelma pels damnificats d'aquell conflicte nuclear.

Hagués volgut anar en bici fins Sants, però vaig haver de prendre el Metro dels collons per acompanyar mon pare, que tenia por d'agafar el cotxe per si no podia aparcar (però tothom hi va aparcar fàcilment). Actuàvem davant de Cal Borinot, el local dels amfitrions, i hi havia també els Castellers de Poble Sech. Vaig entrar al seu local, llambregades ràpides i comentaris escadussers, i una mica tard va començar l'actuació a la cruïlla entre Vallespir i Badalona, prop de l'Estació de Sants. Afegir que coneixia molta gent de les colles universitàries, és curiós.

Nosaltres com érem poquets (com acostumo a constatar en moltes altres cròniques) doncs vem haver de conformar-nos amb castells de sis (dejà vu resignat)... En fi, dos de sis més mogut que el de Sant Jordi, un 3d6 de tràmit i un 4d6 lleig i estrany que em detinc a comentar, no perquè fos en l'únic en què hi vaig pujar, sinó perquè va ser heterodox.

En resum, sabreu o no que no m'agraden gaire els 4d6, són estructures horitzontals, baixes i amples, són el Jesús Gil dels castells. És a més el castell més facilet que pot dur-se a plaça. Si l'altra colla ha descarregat un 4d7 o més, i t'observes des de la seva perspectiva, és fàcil adonar-se de la pròpia petitesa.

Com sempre, pensava en aquestes coses quan em va fer pujar de terç i em va lligar un mocador a la cuixa per facilitar l'escalada de l'acotxadora. Va nuar-me'l, però, d'una forma ben estranya, amb l'altre mocador de la faixa, perquè així segur que no me l'abaixaven...

Pels no entesos, en un quatre pugen els dosos cadascun per dues rengles oposades, i l'acotxador i enxaneta per les altres dues rengles. Els dosos baixen per on havien pujat, mentre que els altres dos components del pom de dalt ho fan per la rengla oposada per on s'havien enfilat. No és difícil d'entendre.

Com ja he comentat, pujava per mi l'acotxadora. Després d'alguna espernetegada i relliscada va col·locar-s'hi. A la davallada va sortir per mi l'enxaneta i sorprenentment, després d'una estona d'indecisió, també l'acotxadora.

Realment això és una ximpleria, però tot plegat em va fer frisar perquè la terra se m'empassés: un castell lleig, amb aquests maldecaps i a sobre el mocador així lligat. Per sort vaig mantenir prou bé la mida.

Vem acabar amb tres pilars de quatre, un dels quals em penso que va tenir algun problema. Van tornar-me a ficar de baix, però en un espadat molt més lleuger (pensat per mi). Però em va fer més patxoca el de la setmana passada, amb un paio de cent quilos sobre meu.

I això és tot. Una cerveseta al Cal Borinot, unes calades, i camí de l'Avenç, on fins les dotze tocades vem estar ingerint litres i litres de cervesa.

Prediada de Sants
Esplugues: 2d6, 4d6, 3d6, 3Pd4
Borinots: 3d7, 4d7, 5d6, vano de 5
Poble Sech: 4d6, 3d6, 4d6a, Pd4

El meu substrat lingüístic és, però, el castellà. Vaig aprendre abans a parlar castellà, i segurament (o no) em dedico a traduir directament en enraonar en català.

De vegades escolto mon pare i em sorprenc. Ahir vaig sapiguer que a casa meva diem juriol. A casa meva diem juriol i jo sempre havia pronunciat juliol. La troballa m'ha sobtat i omplert de joia; ara podré dir i escriure juriol a tort i a dret i, si algú se m'en riu o queda amb un pam de nas, només caldrà afegir-hi: «és que a casa meva ho diem així»

Juriol, juriol, mes xardorós, que ja ens aguaita per escanyar-nos de xafogor. L'estiu ja és aquí, quina merda de primavera eixarreïda, ni una gota. Se'ns assecaran els clavells de la revolució...

Avui ha estat un gran dia perquè he conegut en Peris del Cor de la Ciutat. Era el capítol mil cent i escaig de la telenovel·la, el primer que veig sencer (tot i que m'hi adormia), i em sembla una puta merda que retrata la societat decadent en què vivim i...

Perdoneu, m'han dit que haig de ser constructiu. Sé que criticar és molt senzill i que proposar alternatives és molt més difícil. Si més no, els d'IC-V presenten una societat diferent, un model elaborat i etcètera. Jo sóc jove i vaig aprovant les assignatures a empentes i rodolons, i a més a més estic encara força perdut (efecte prestatgeria al supermercat, o semblant, que em penso que en deien), i no tinc cap proposta per oferir-vos.

No, és tan trist que només sé criticar destructivament. Puc dir: els socialistes del meu poble tot parlant de sostenibilitat aixequen dos gratacels de més de cent metres cadascun a la falda de Collserola, però l'alternativa de conservar la muntanya i reforestar-la és massa somiatruites.

O que l'alternativa al Cor de la Ciutat és el debat al Senat sobre l'Estatut. Però quan sigui mitjanament coherent amb alguna de les coses que faig, i no em faci por de dir-ho en veu alta, potser aleshores hauré madurat. Mentrestant seré un enfant terrible de pa sucat amb oli que només esquitxa sang.

Cínic. Que impúdicament fa gala de no creure en la rectitud i sinceritat morals o de no practicar-les (DCVB)

Dec ser un cínic, però com no m'ho acabava de creure he cercat la definició a l'Alcover-Moll. O senzillament dec ser un fill de puta. Però tots sabem com ha degenerat la cosa dels sinònims i els adjectius, i avui dia qualsevol cosa pot definir-se com una puta merda i qualsevol persona com un fill de puta de merda. Així que dec ser simplement un putu cínic de merda.

Això m'ha vingut al cap aquest matí escoltant la professora substituta d'Economia Mundial, que ara no sé com es diu, però que també va a classe amb el carnet d'IC-V a la boca.

Deu ser que he perdut la capacitat d'emocionar-me i d'empatia, que ja no m'afecten els negrets que moren o els mexicans deformes de les maquiles de Tijuana i Matamoros. I deu ser que tant se me'n fot el que passi a més de deu mil quilòmetres de casa meva. No és el meu problema que els mexicans tinguin un govern sàtrapa que els explota a canvi de prebendes.

Sabeu què en penso? Que els que parlen dels problemes a l'Amèrica Llatina i de l'Àfrica i de l'Àsia són gent que fuig d'estudi i que no vol encarar-se als problemes quotidians que es troba cada dia en sortir per la porta del seu gris bloc de pisos (o de la seva casassa a Pedralbes, ves). No sé, quan em parlen dels problemes de Txernòbil em pot fer llàstima i em puc arribar a indignar una mica, però jo no faré res per ells, ni per l'Àfrica ni per ningú altre que no veuré mai en ma vida.

Que em diguin el que haig de fer i quins sentiments haig de tenir per ser una bona persona, em treu de polleguera.

I sou pastats a les monges, i amb la legitimitat del vot aneu imposant bestieses que tant se me'n donen o són contràries al que penso. Aneu a pastar fang.

Escriuré la crònica de la diada de Ripollet perquè no tinc res millor a fer ara i perquè per alguna mena de raó s'ha convertit gairebé en una obligació ben tonta. En tot cas, aniré molt per feina.

En resum, actuàvem diumenge passat a la vila de Ripollet amb els Vailets i els Xiquets de Reus. Són dues colles que em deixen bastant fred, tot i que totes dues colles tenen alguna cosa especial. Pel que fa als Vailets de Ripollet, va ser precisament a la mateixa plaça on vaig vestir per primer cop la camisa de la meva colla. I tot i que dir-ne plaça de l'asfalt de l'avinguda on actuàvem és ser una mica optimista, el fet és que va suposar el meu debut, vaig fer per primer cop de contrafort i bé, vaig conèixer de primera mà què és això d'aixecar castells.

Pel que fa als Xiquets de Reus, la relació és molt més superficial, d'haver anat l'any passat a la seva plaça a fer pinya amb els muixerrillus, a què conec via Flickr a un tal Xusques i a què amb en Benach de cap de colla va ser quan van arribar al seu cim.

O sigui que poc motivat vaig anar a la diada. Divendres havia fet campana de l'assaig perquè estava emborratxant-me amb els Arreplegats que havien volgut quedar-se a la seva pròpia festa, fins les tres de la matinada, per la qual cosa ja veia a venir que no entraria a cap tronc.

Ho veia a venir, les coses són així, i seria per això, o perquè van pujar per primer cop tres noietes que porten quatre dies, o pel que fos, que no em va sorprendre. La cap de colla va dir-me el que m'acostuma a dir, que avui no pujava però que no m'ho prengués malament perquè... Però jo no m'ho prenc malament, jo ho acato i ho entenc perfectament, i que pugi qui hagi de pujar i sigui millor per la colla en general.

Ara bé, si de mi depengués, evidentment hagués pujat. Però això és una altra cosa. I abreugem que volia anar ràpid.

El cas és que quan la Sílvia va comentar-me això, jo vaig dir-li que si no volia ficar-me de terç em fotés de baix per la propera. Em va dir que ho tindria en compte.

L'actuació nostra va ser 4d6, 3d6 i 4d6a, sense pilar d'entrada, i amb un Pd4 de comiat. Els castells van anar com sempre, potser una mica lents, potser una mica lletjos, potser amb algun desarranjament, però sense cap mena de problema al capdavall. Pel pilaret de comiat van ficar-me de baix. No recordo ben bé com va anar, vaig parlar amb en Jaume Baix, el baix habitual, i li vaig dir que d'acord, que entrava de baix al pilarot dels collons. Quan acabava de fer la foto al pilar de cinc de Vailets, va informar-me en Jaume Baix que de segon entrava en Dídac, un paio gros i ben cepat que deu pesar més de cent quilos i que, per tant, era millor que no m'hi fiqués. Aleshores li vaig contestar que a mi tant me fotia qui fos el segon, com si havia de ser en Marqués o el Jesús Gil més ufà. Va dir-me que vale vale, i vaig anar a fer una altra foto al pilar de cinc.

El cas és que, sense jo sapiguer si m'hi fotria o no m'hi fotria, en Sergi va cridar repetidament el meu nom perquè m'hi col·loqués d'una vegada al lloc de baix. Xino-xano, sense contestar, faig lligar-me el mocador al cap i, encara sentint el meu nom, vaig situar-me davant d'en Sergi, i tot déu enfotent-se'n. La gent al meu voltant demanava qui era el baix, i jo responia doncs que jo. No s'ho creien massa, i menys encara quan va aparèixer l'exjugador internacional de rugby i va posar els seus peus sobre les meves espatlles.

Diré que va ser bufar i fer ampolles i que, llevat de què les dretes apretaven més que les esquerres, no vaig patir gens i que són tots plegats uns exagerats. A Ganàpies vaig fer de baix a una torre de cinc amb en Juanele de segon, un eixelebrat de Valls molt més destraler i pesat que el bo d'en Dídac, contra el qual només puc dir que li tremolava molt el peu dret i carregava una mica més a l'esquerra.

Ni tan sols la cap de colla semblava sapiguer que m'havien ficat de baix. Però això és una collonada, fotesa i ximpleria sense cap importància. De fet, com estava una mica emprenyat i amb aquells aires nihilistes que m'assalten tot sovint, tenia ganes de patir amb un pilar de set sense pinya, tot sobre meu. Però això també és un altre tema.

La sensació de la diada és que va ser anar a complir l'expedient i que vem tornar a fer una mica el préssec davant dels castells de set tan parats i àgils de Reus i els de Ripollet una mica més matussers. Però no teníem per fer gaire cosa més, vem estrenar gent nova, el clima en general era una mica enrarit i tampoc no havien gaires ganes. I vem tornar a Esplugues i això ja és una altra història.

Em direu: t'estàs rallant un colló de mico, malparit. Diumenge va haver-hi també fira d'entitats. Anem les entitats del poble i muntem la paradeta al carrer de l'Església. Hi havia de l'Esplubàsquet Natzaret, d'Unitat Nacional Catalana, dels disminuïts psíquics, i també d'ERC, del Caufec i dels Castellers d'Esplugues, entre molts d'altres. Ja havia començat a beure massa; a l'Avenç birres, a casa cava i birra, a la Fira més cervesa... El cas és que vaig estar tota la tarda una mica estúpid.

Es curiós que quan vaig parlar a un Consell de Cultura amb el metge de les donacions de sang em va dir mig en broma que mentre no hi anés borratxo, que era igual que el dia anterior hagués fumat porros i begut fins el coma etílic (no m'ho va dir exactament així). El cas és que finalment sí que hi anava una mica ebri.

Vem fer una mena de petita actuació per la gent que hi passés, vem lliurar un premi de dibuix, i suposo que vem fer un taller per la canalla. I així va acabar el diumenge. Puc dir que, no sé per què, vaig acabar fins els collons del putu diumenge, però bé, també puc dir que va ser molt maco tot plegat.

I les fotos, potser les penjaré un dia d'aquests.

Ahir va ser la diada dels Arreplegats, els castellers de la Zona Universitària (AZU). La cosa havia de començar a les dues però a tres quarts de tres tocats començaven els AZU amb el seu quatre de set amb l'agulla. El primer intent va caure quan terços començaven a baixar. Al segon intent van poder descarregar-lo amb moltíssims problemes, amb una defensa aferrissada que realment em va emocionar i tot. La repetició patia els mateixos defectes que el primer, però van poder aguantar totes les batzegades fins el final. En Julià, l'enxaneta del pilar, va davallar gairebé despenjant-se, però a la fi es va poder completar la cosa.

Van continuar amb un tres de set força maco i amb el quatre de set. L'estructura del quatre acostuma a costar de quadrar. Després d'un primer peu desmuntat, van tornar a desmuntar el mateix quatre quan ja eren quarts col·locats. Aleshores vaig haver de marxar perquè treballava. Pel que m'han dit, van poder-lo descarregar sense més problemes. Van acabar carregant el pilar de cinc. Enguany, que jo sàpiga, no l'han pogut descarregar (llevat el del 4d7a, que no compta).

Nosaltres ganàpies érem quinze i encara vem poder completar un tres de cinc net, on anava jo a la buida, i suposo que em vaig tornar a abocar (no sé què em passa, però diuen que sempre m'aboco), que va anar força tranquil·let. Vaig fer d'agulla a la torre de cinc amb gairebé tota la pinya prestada, i finalment vaig entrar de terç a un quatre de cinc amb el pilar al mig de germanor entre nosaltres i el Marracos de Lleida. Vem acabar amb un pilar de quatre, però jo ja era a Esplugues a la feina.

Marracos i Xoriguers de Girona van fer construccions de cinc amb aconxaneta. Els de la Terra Ferma no feien l'aleta als seus castells, i quedava com una mica cutre.

L'actuació va ser llarguíssima, amb moltes colles i molts intents per part dels AZU, i a sobre va començar amb gairebé un hora de retard. El que diré ara potser em portarà conseqüències, perquè sé que hi ha arreplegats i gent d'altres colles que em llegeixen esporàdicament, però se'm va dibuixar mig somriure en veure caure el 4d7a dels verds, i dintre meu esperava que els hi caigués el segon intent. Deu ser impotència davant l'evidència de la seva superioritat, o jo què sé, tot i que al capdavall m'alegro que els hi anés bé perquè són en general molt bona gent.

Vaig tornar cap a quarts de nou al Campus Nord després de la feina, amb la intenció de quedar-m'hi només una estoneta. Molts ganàpies havien ja marxat, però n'hi havia d'altres que no hi havien estat abans, entre ells dos ganapiots amb els quals m'ho vaig passar força bé. Un parell de noietes de per allà van aconseguir alcohol gratis (Ballantines) i vaig anar encadenant els cubates, per la qual cosa finalment vaig abandonar la ideia d'anar a l'assaig d'Esplugues. Em va recar força al començament, però m'ho vaig passar força bé a Ca n'Arreplegat i ara no me'n penedeixo.

Vem passar a sopar cap a les deu a un menjador i jo vaig anar passant una llibreteta on m'hi van anar apuntant bestieses els borratxos que vaig trobar. Aquest matí a la feina, llegint-les, em feia un fart de riure. Segurament les publicaré a la revista de Ganàpies que sortirà d'aquí dues setmanes. Jo vaig anar arreplegant tota la beguda que vaig veure, vaig passar pel local de l'edifici Omega d'estudiants on fan les juntes els AZU, i vaig anar fent vida social fins vora les tres de la matinada, quan vaig decidir que ja era massa tard i que en avui treballar era bona pensada anar a dormir la mona. I no anava tan borratxo si vaig arribar en quinze minuts en bici a casa meva.

Dos aspectes negatius. En primer lloc, l'absència de gimcana a causa de l'escampada general per anar a assaig dels castellers més responsables. Deien que cap a la una es faria als jardins de la Diagonal, però que jo sàpiga no es va perpetrar. La diàspora va ser criminal. És el problema de celebrar la festa un divendres quan ja ha començat la temporada castellera. A més, des de les cinc, l'hora aproximada en què acabava la diada, i les deu, l'hora de sopar, no tinc constància de què hi hagués cap activitat programada, per la qual cosa tothom petava la xerrada a la seva, encara més dispersos.

L'altra nota negativa és el tema de l'alcohol. Donaven tiquets per consumir a la barra, però si arribaves tard havies d'empescar-te-les per poder remullar la gola. A l'hora de sopar, però, molta priva dura i cerveses i kali.

Van passar coses estranyes aquella nit, com sempre. Vem tornar a donar la tabarra als segurates, i vem haver de barrar una porta perquè algú va obrir un extintor i va empastifar tot el passadís dels lavabos, al costat del menjador. Jo vaig fer un volt per allà i vaig fer coses estranyes. I en fi, records boirosos típics de borratxera.

Les fotos les penjaré aviat

Acabo de llegir un article d'en Sostres que ja havia vist publicat al diari però que no recordava. És aquella mena d'articles que fan gràcia quan els veus i no els hi dónes més importància. Crec que en Sostres diu coses que molts pensem, però les diu massa clares, sense matisos, te les venta a la cara sense filtres, i pot fer mal. És un ultraliberal independentista radical però convergent alhora, i és curiós veure com va superant les aparents contradiccions. Ha llegit molt i sembla força intel·ligent. Molts cops és simplista i reduccionista en els seus arguments, però la successió d'articles a l'Avui, i sobretot els de la web, va fent que el vagis entenent i siguis capaç d'interpretar-lo bé.

Jo crec que la gent se n'enfot perquè no llegeixen entre línies i es queden només amb l'evidència literal. Un exemple és l'article que esmentava, aparegut l'abril de l'any passat:

Llir entre Cards
Parlar espanyol és de pobres

A Barcelona fa molt hortera parlar espanyol, jo només el parlo amb la minyona i amb alguns empleats. És de pobres i d'horteres, d'analfabets i de gent de poc nivell parlar un idioma que fa aquest soroll tan espantós per pronunciar la jota. Aquests que no parlen en català sovint tampoc no saben anglès, ni francès, ni qui és monsieur Paccaud. Però no només a Catalunya l'espanyol és un símptoma de classe baixa. L'amic Riera em facilita aquestes dades de l'ONU del 2002. Renda per càpita de Noruega, 36.600 dòlars; Dinamarca, 30.940; Islàndia, 29.750. Tots tres països riquíssims, amb economies internacionalitzades i llengües més petites que la nostra però que les parlen sense complex. Contra aquesta absurda creença que el català ens tanca portes, aquestes dades prou eloqüents de si serveix o no serveix una llengua minoritària. En canvi en el meravellós món hispànic la pobresa és l'única dada. La mitjana dels 13 principals països americans que tenen l'espanyol com a llengua, comptat des de l'Argentina, Xile i Mèxic fins a Nicaragua, Hondures i l'Equador, és de 6.209 atrotinats dòlars de renda per càpita. Catalunya parlant català i malgrat l'espoli fiscal infligit per una Espanya que no té ni la decència de publicar les xifres del robatori, té una renda de 26.420 dòlars. Hem de triar model: Noruega o afegir-nos a la caravana de la misèria. Només cal veure com les zones més riques de l'Estat tenen una altra llengua pròpia: i és evident que l'Estat el mantenim, pagant molt i molt, els que no parlem en tercermundista. És veritat que en espanyol s'han escrit pàgines d'una bellesa emocionant, però el destí dels països que el parlen ha estat històricament d'una fatalitat irrevocable. Parlar espanyol sí que tanca portes, i destins: mira. L'independentisme a Catalunya està absolutament justificat encara que només sigui per fugir de la caspa i de la pols, de la tristesa de ser espanyol.

El que crec que ningú discutirà és que l'idioma no fa ric o pobre una nació o un Estat, pel sol fet de parlar-lo. El que jo crec que vol dir és que, a banda que a Noruega parlin molt bé l'anglès, defensen la seva llengua minoritària sense complexos (i també n'ha parlat molt d'això). En canvi, a Catalunya, ens arronsem davant el castellà, la qual cosa, a banda de diluir-nos com a poble, és un signe més de la covardia dels nostres empresaris provincians. El que en Sostres voldria dir és que hem de sentir-nos orgullosos de la nostra llengua i del nostre país i deixar d'etiquetar en castellà perquè això és tirar-nos més pedres a la teulada.

A l'article d'ahir a la seva web parla d'això.

En general, defenso en Sostres perquè crec que no hem de prendre seriosament tot el que diu, perquè s'ha de saber llegir entre línies, perquè posa sobre la taula el que els porucs dels catalans n'amaguem a sota, perquè parla amb una claretat meridiana punyent. Malgrat les seves contradiccions i les opinions que poden fer mal (classistes, xenòfobes, etc), cal esforçar-s'hi una mica i saber interpretar-lo. Ell busca polemitzar, però se n'ha de ser més llest i anar més enllà del sentiment visceral per trobar unes reflexions que retraten la societat catalana en general (perquè quan es queixa dels empresaris, critica bona part de l'electorat convergent). Però els esquerranosos són sectaris, i els convergents cecs i no se n'adonen. Per sort he vingut jo a aquest món, per il·luminar-vos l'existència.

Com diuen els americans, shit happens, però don't worry, babe, don't mind les putadetes, que fan la vida més divertida. Una de les coses que més gràcia em fa és enviar un mail a una persona i, sense volguer, enviar-lo també a tota la llista de correu. És més divertit encara si només volies que ho llegís la persona en concret, perquè el contingut podria ser una mica compromès, sobretot pel receptor.

Potser això no és tema d'un post, però el que sí que és cert és que, quan me n'he adonat he quedat amb un pam de nas i me n'he fet creus de la meva facilitat innata per ficar la pota. He somrigut, i m'he dit: ara l'has feta bona, senyor Senkreu! Però tant se val, espero que s'ho prengui bé l'interessat/da, em penso que no m'he passat.

Oh, quina gràcia, acabo de rebre el correu que he enviat a la llista on sóc subscrit! És curiós, si més no, com ha trigat en arribar (un parell de minuts), potser perquè la tortura sigui una mica més xinesca. Si ho llegeixes, doncs em sap greu, ha estat sense volguer.

Oh, quina gràcia, acabo de rebre la resposta de l'interessat/da. Doncs ja el llegiré en arribar de l'assaig de castells. Fa por, ja m'enteneu.

Després d'hores de xardoroses batalles amb els fogons i l'oli que saltava, i d'heure-me-les amb esmolats ganivets i paelles pèrfides amatents a qualsevol badada per frustrar la meva empresa, vaig aconseguir cuinar anit a les quatre de la matinada el meu primer bikini. Regalimant un esplet d'orgull i vanitat, heus ací que us presento la meva portentosa obra: