Diada a Ripollet

Escriuré la crònica de la diada de Ripollet perquè no tinc res millor a fer ara i perquè per alguna mena de raó s'ha convertit gairebé en una obligació ben tonta. En tot cas, aniré molt per feina.

En resum, actuàvem diumenge passat a la vila de Ripollet amb els Vailets i els Xiquets de Reus. Són dues colles que em deixen bastant fred, tot i que totes dues colles tenen alguna cosa especial. Pel que fa als Vailets de Ripollet, va ser precisament a la mateixa plaça on vaig vestir per primer cop la camisa de la meva colla. I tot i que dir-ne plaça de l'asfalt de l'avinguda on actuàvem és ser una mica optimista, el fet és que va suposar el meu debut, vaig fer per primer cop de contrafort i bé, vaig conèixer de primera mà què és això d'aixecar castells.

Pel que fa als Xiquets de Reus, la relació és molt més superficial, d'haver anat l'any passat a la seva plaça a fer pinya amb els muixerrillus, a què conec via Flickr a un tal Xusques i a què amb en Benach de cap de colla va ser quan van arribar al seu cim.

O sigui que poc motivat vaig anar a la diada. Divendres havia fet campana de l'assaig perquè estava emborratxant-me amb els Arreplegats que havien volgut quedar-se a la seva pròpia festa, fins les tres de la matinada, per la qual cosa ja veia a venir que no entraria a cap tronc.

Ho veia a venir, les coses són així, i seria per això, o perquè van pujar per primer cop tres noietes que porten quatre dies, o pel que fos, que no em va sorprendre. La cap de colla va dir-me el que m'acostuma a dir, que avui no pujava però que no m'ho prengués malament perquè... Però jo no m'ho prenc malament, jo ho acato i ho entenc perfectament, i que pugi qui hagi de pujar i sigui millor per la colla en general.

Ara bé, si de mi depengués, evidentment hagués pujat. Però això és una altra cosa. I abreugem que volia anar ràpid.

El cas és que quan la Sílvia va comentar-me això, jo vaig dir-li que si no volia ficar-me de terç em fotés de baix per la propera. Em va dir que ho tindria en compte.

L'actuació nostra va ser 4d6, 3d6 i 4d6a, sense pilar d'entrada, i amb un Pd4 de comiat. Els castells van anar com sempre, potser una mica lents, potser una mica lletjos, potser amb algun desarranjament, però sense cap mena de problema al capdavall. Pel pilaret de comiat van ficar-me de baix. No recordo ben bé com va anar, vaig parlar amb en Jaume Baix, el baix habitual, i li vaig dir que d'acord, que entrava de baix al pilarot dels collons. Quan acabava de fer la foto al pilar de cinc de Vailets, va informar-me en Jaume Baix que de segon entrava en Dídac, un paio gros i ben cepat que deu pesar més de cent quilos i que, per tant, era millor que no m'hi fiqués. Aleshores li vaig contestar que a mi tant me fotia qui fos el segon, com si havia de ser en Marqués o el Jesús Gil més ufà. Va dir-me que vale vale, i vaig anar a fer una altra foto al pilar de cinc.

El cas és que, sense jo sapiguer si m'hi fotria o no m'hi fotria, en Sergi va cridar repetidament el meu nom perquè m'hi col·loqués d'una vegada al lloc de baix. Xino-xano, sense contestar, faig lligar-me el mocador al cap i, encara sentint el meu nom, vaig situar-me davant d'en Sergi, i tot déu enfotent-se'n. La gent al meu voltant demanava qui era el baix, i jo responia doncs que jo. No s'ho creien massa, i menys encara quan va aparèixer l'exjugador internacional de rugby i va posar els seus peus sobre les meves espatlles.

Diré que va ser bufar i fer ampolles i que, llevat de què les dretes apretaven més que les esquerres, no vaig patir gens i que són tots plegats uns exagerats. A Ganàpies vaig fer de baix a una torre de cinc amb en Juanele de segon, un eixelebrat de Valls molt més destraler i pesat que el bo d'en Dídac, contra el qual només puc dir que li tremolava molt el peu dret i carregava una mica més a l'esquerra.

Ni tan sols la cap de colla semblava sapiguer que m'havien ficat de baix. Però això és una collonada, fotesa i ximpleria sense cap importància. De fet, com estava una mica emprenyat i amb aquells aires nihilistes que m'assalten tot sovint, tenia ganes de patir amb un pilar de set sense pinya, tot sobre meu. Però això també és un altre tema.

La sensació de la diada és que va ser anar a complir l'expedient i que vem tornar a fer una mica el préssec davant dels castells de set tan parats i àgils de Reus i els de Ripollet una mica més matussers. Però no teníem per fer gaire cosa més, vem estrenar gent nova, el clima en general era una mica enrarit i tampoc no havien gaires ganes. I vem tornar a Esplugues i això ja és una altra història.

Em direu: t'estàs rallant un colló de mico, malparit. Diumenge va haver-hi també fira d'entitats. Anem les entitats del poble i muntem la paradeta al carrer de l'Església. Hi havia de l'Esplubàsquet Natzaret, d'Unitat Nacional Catalana, dels disminuïts psíquics, i també d'ERC, del Caufec i dels Castellers d'Esplugues, entre molts d'altres. Ja havia començat a beure massa; a l'Avenç birres, a casa cava i birra, a la Fira més cervesa... El cas és que vaig estar tota la tarda una mica estúpid.

Es curiós que quan vaig parlar a un Consell de Cultura amb el metge de les donacions de sang em va dir mig en broma que mentre no hi anés borratxo, que era igual que el dia anterior hagués fumat porros i begut fins el coma etílic (no m'ho va dir exactament així). El cas és que finalment sí que hi anava una mica ebri.

Vem fer una mena de petita actuació per la gent que hi passés, vem lliurar un premi de dibuix, i suposo que vem fer un taller per la canalla. I així va acabar el diumenge. Puc dir que, no sé per què, vaig acabar fins els collons del putu diumenge, però bé, també puc dir que va ser molt maco tot plegat.

I les fotos, potser les penjaré un dia d'aquests.