août 2005 Archives

Seré uns dels primers a penjar la crònica de Sant Fèlix a internet, però és que hi ha coses que no es poden fer esperar: ha estat una diada històrica, acollonant.

Farem justícia i començarem parlant dels lagartus, els CdV, que havien estat fent bullir l'olla anunciant l'increïble tres de deu i la inèdita torre de nou desmanillada. Jo no me'ls creia massa, em pensava que se la fotrien amb la torre i que ja deixarien per un altre dia el tres de deu, però els vilafranquins pel que es veu volien que avui fos un Sant Fèlix especial. Han començat amb un quatre de nou amb agulla impecable, que no ha patit gairebé gens i s'ha descarregat molt bé.

A la segona ronda, però, han fet història, com si, comparant, el 4d9a fos bufar i fer ampolles. Després de desmuntar dos cops el peu de la torre, a la tercera finalment han pujat els quarts, amb gran silenci d'una Plaça de la Vila abarrotada. Els terços semblaven una mica oberts, però s'ha defensat molt bé. L'execució ha estat molt lenta, molt fineta, i realment la torre estava molt ben parada. Així que la canalla ha coronat la torre de nou sense manilles, els problemes amb el folre, que ja havien fet trontollar una mica l'estructura, s'han anat agreujant, fins que allò ha dit prou i s'ha esfondrat. Però collons, al moment de fer l'aleta la plaça ha esclatat a aplaudiments, els espectadors, els castellers, tots comentaven emocionats la gesta històrica: per primer cop s'ha carregat aquest esplèndid castell.

Els verds han cregut convenient mantenir la tercera ronda a l'alçada de la seva espectacular actuació, i així han pujat a la primera l'esperat tres de deu, després de recordar-nos durant tota la temporada que el tres de nou era molt lleuger en vistes a pujar-lo un pis més. Era el primer castell de deu que he vist en ma vida, a plaça, i l'estampa és impactant, quina bestiesa. Al final, quan ja els dosos eren a la pinya, el tronc ha fet figa i s'enfonsat. Es tracta del cinquè que fan els Castellers de Vilafranca, tots només carregats.

Ja per posar la cirereta a un Sant Fèlix inoblidable els locals han carregat el rei dels espadats, un pilar de vuit amb folre i manilles en què a en Fèlix Miret se'l sentia esbufegar d'un hora lluny, però que s'ha aixecat força maco, tot i que molt poc després de fer l'aleta ha caigut, mentre en Fèlix preguntava si s'havia coronat.

Així, els verds hi han posat l'èpica, l'espectacle, han aconseguit que aquesta diada passi als fasts de la història amb un castell inèdit i el primer tres de deu d'aquesta temporada, la millor actuació que cap colla ha fet mai. De tota manera, han sofert tres llenyes, però això és, més que un risc, gairebé una certesa, quan s'afronten reptes com aquests.

L'única colla que no ha fet llenya ha estat la Joves Xiquets de Valls, que anava segona en l'ordre d'actuació, rera la Vella de Valls. La Joves també tenia moltes ganes de fer grans coses, i així han començat tirant el cinc de nou, però hi ha hagut problemes de bellugueig i la canalla s'ha mostrat indecisa, i així, quan els dosos eren a punt de col·locar-se, l'han hagut de tirar avall. Jo hi era fent pinya, i ha donat la casualitat que he estat donant pit al «Negre», el cap de colla dels Minyons de Terrassa, una altra colla que m'agrada especialment.

I bé, s'ha descartat aquest castell i s'ha apostat per baixar-lo un pis, cosa que ha permès de descarregar-lo sense cap problema, i ja en van sis aquesta temporada, després d'aquella coneguda llenya de fa uns anys que els va divorciar de la catedral. En segona ronda, i després de desmuntar la soca dues vegades, han descarregat amb força solvència el tres de nou amb folre. Tot seguit, i deixant per més endavant l'anunciat quatre de nou sense folre, han completat la tripleta màgica sense cap entrebanc. Per acabar han descarregat un pilar de set que ha estat molt celebrat perquè des del noranta-nou que no el descarregaven, i jo enmig de la tempesta muixerrilla, perquè no sé qui em va ficar això dels castells al cap i ara m'hi foto fins i tot a les pinyes dels altres...

L'eterna rival, a l'altra punta de la plaça, que venia en un moment baix després de les caigudes de la Bisbal, ha fet la mateixa tripleta que la Joves, però el tres de nou amb què començaven només s'ha carregat. Van continuar amb el 4d8, l'infal·lible 5d8 i el pilar de set.

Per acabar, els Minyons no han tingut el dia i han hagut de marxar en ambulància. La torre de nou amb folre i manilles ha estat carregada, però enxaneta i acotxador s'han despenjat espectacularment i han caigut de cap damunt la pinya. Això no ha obstat per a què els dosos i el tronc davallessin bé, la qual cosa per a molts dóna com a castell descarregat l'intent; nogensmenys, per als Minyons, i també segons el meu criteri, allò ha estat només carregat. Han prosseguit descarregant bé el quatre de nou amb folre, però el tres de nou s'ha quedat en intent molt llunyà i el pilar de set també ha fet llenya, tot plegat, conseqüència en gran part de la primera torre. Au, aviam si hi ha més sort per la propera.

Doncs res, avui he viscut la màgia dels castells a la batejada com a plaça més castellera. No sé si serà aquesta o la del Blat la que es mereixi aquest calificatiu, però veritablement això d'avui ha estat històric.

[Les fotos, ací]

[Crònica de Sant Fèlix a Falques.com]

Diada de Sant Fèlix
Vilafranca: 4d9fa, 2d9f(c), 3d10fm(c), Pd8fm(c)
Joves de Valls: id5d9f, 5d8, 4d9f, 3d9f, Pd7f
Vella de Valls: 4d9f(c), 3d9f, 5d8, Pd7f
Minyons: 2d9fm(c), 4d9f, i3d9f, Pd7f(c), Pd5

Jo escolto música que per la immensa majoria és només soroll, música molt extrema que a alguns faria enyorar el soroll de les obres eternes de sota casa seva. És música eixordadora, estrident, molt instrumental, on les veus guturals esdevenen un altre instrument i no s'entén res del que es pronuncia. És una bola de so que va a petar al cervell dels oïdors, i els que no el comprenen el blasmen i el ridiculitzen i en malparlen injustament, incapaços de gaudir de la seva bellesa.

Però hi ha una altra mena de música, que pot ser apta per totes les orelles, però que per a mi és molt més extrema, i no perquè no m'agradi, sinó pel que significa per mi. Hi ha en especial un disc d'un grup que vaig comentar que, cada volta que l'escolto, em fa pensar en un devessall coses, em neguiteja de valent, m'entristeix molt més que qualsevol grup de Doom Metal.

La música evoca sentiments, episodis de la vida, alguns dels quals són molt durs de recordar. Aquell disc, cada cop que el fico, em transporta uns mesos enrera, em redueix a memòria un seguit de fets que no són per oblidar, però que em fan mal per la forma en què van succeir. Me'ls vaig repassant ancorat al passat, gronxat per les ones musicals, i vaig avançant fins ara planyent-me de tot plegat.

No puc escoltar aquell disc, però el meu caràcter masoquista provoca que ho faci de tant en tant, i començo a pensar i em vénen ganes de plorar, però jo no ploro mai, fa anys que no ho faig.

En Verdaguer, al cant primer de L'Atlàntida, explica l'incendi dels Pirineus. En una estrofa diu:

La pirenaica Venus anomenà a Portvendres;
l'abrasador incendi, al Pirineu antic,
i, en conca d'esmeragda lo líquid verge al pendre's,
donà nom a Conflent encara més bonic.

Hi ha hagut un incendi al Conflent i el Rosselló, una llàstima que només siguin notícia per les desgràcies. Aviam si les brases, quan es refredin, donen pas un altre cop al paisatge tan bonic que cantava en Verdaguer.

Algú va dir un dia que si pels espanyols la Catalunya Nord és només França i no té res a veure amb Espanya, aleshores, la resta de catalans, que som la mateixa nació, tampoc no hauríem de sentir-nos espanyols. Això ho dic perquè, a "Nacional", no en parlen.

Treus el fetge per la boca, sues la cansalada, les passes magres per arribar allà dalt, bleixant, panteixant, sense alè, remuntant pendents com parets verticals, amb mil perills empaitant-te i encalçant-te, jugant-te la vida a cada revolt, i tot plegat perquè, just quan ets a dalt de tot, victoriós, baldat però content, assaborint la gesta assolida, amb l'impossible objectiu ja reeixit; i tot plegat, dic, perquè just en aquell moment fotis la relliscada tonta i se'n vagi tot en orris, desfent el camí caient i rodolant com el pastor de cabretes de n'Albert Pla, ben bé sota de tot, damunt d'una pedra immensa, al fons del barranc, i aleshores els cabrons i bocs i ovelles et miren i se n'enfoten per donar-te el cop de gràcia.

Però collons, quan era al capdamunt, que n'éreu de petits, tots vosaltres. Cap problema, que encara tinc forces per aixecar-me i tornar-hi a pujar.

Era al Pont d'Esplugues de nit i pugí a un bus doble de Barcelona direcció un estadi de futbol gran, com el Camp Nou. Passí enrera, m'asseguí a un dels seients propers al fons. Hi havia gent coneguda del poble. Una noia que conec seia una mica endavant, i a poc espai s'acomiadà de tots els coneguts, el seu xicot inclòs, però llevat de mi, i se n'anà. Al final, arribí a destinació i entrí al camp, on mon germà m'esperava a una butaca d'un dels fons, a dalt de tot.

Era jo vestit amb el xandall del cole i era a una classe, amb la suficiència de qui és a un lloc que ja ha superat. Me n'aní per assistir a un rectangular saló de plens de l'Ajuntament, a l'estil del Parlament Basc o Britànic, semblant al cor de caoba de la mesquita de Còrdova. Seia a un dels extrems amb la resta de convidats (que havien d'intervenir-hi), allunyat de la capçalera on eren el batlle i els regidors. Una xicota d'IC-V ens passà una enquesta que casualment no venia avalada pel seu grup polític, i poc després marxí cap a casa, amb presses, posí'm la camisa de castellers sobre la samarreta del xandall i els pantalons blancs, i enfilí el camí del metro. Anava a fer transbord, però me'n penedí, i esperant pel proper comboi vegí que a un dels cotxes hi anava mitja colla, i també mon pare. Passí a dins i diguí'ls que haguera estat millor haver fet el transbord, perquè anàvem cap a Badalona, però que tant era.

Anava en bici com pel carrer de l'Església, i després per un indret ample semblant a l'esplanada superior de les Tres Esplugues, on hi havia molta gent de la colla. Era fosc i era previst de fer una mena de festa. Me'n torní a l'Església, però la bici se m'esbocinà pel camí i decidí de plegar-la i tornar-me'n capcot cap a casa.