Jo escolto música que per la immensa majoria és només soroll, música molt extrema que a alguns faria enyorar el soroll de les obres eternes de sota casa seva. És música eixordadora, estrident, molt instrumental, on les veus guturals esdevenen un altre instrument i no s'entén res del que es pronuncia. És una bola de so que va a petar al cervell dels oïdors, i els que no el comprenen el blasmen i el ridiculitzen i en malparlen injustament, incapaços de gaudir de la seva bellesa.
Però hi ha una altra mena de música, que pot ser apta per totes les orelles, però que per a mi és molt més extrema, i no perquè no m'agradi, sinó pel que significa per mi. Hi ha en especial un disc d'un grup que vaig comentar que, cada volta que l'escolto, em fa pensar en un devessall coses, em neguiteja de valent, m'entristeix molt més que qualsevol grup de Doom Metal.
La música evoca sentiments, episodis de la vida, alguns dels quals són molt durs de recordar. Aquell disc, cada cop que el fico, em transporta uns mesos enrera, em redueix a memòria un seguit de fets que no són per oblidar, però que em fan mal per la forma en què van succeir. Me'ls vaig repassant ancorat al passat, gronxat per les ones musicals, i vaig avançant fins ara planyent-me de tot plegat.
No puc escoltar aquell disc, però el meu caràcter masoquista provoca que ho faci de tant en tant, i començo a pensar i em vénen ganes de plorar, però jo no ploro mai, fa anys que no ho faig.
Leave a comment