De vegades he escrit coses només per provocar, i la gent s'ha sentit ofesa. És com etzibar a la cara d'algú «tros de quòniam» i contemplar com els seus trets facials s'enravenen i li puja automàticament la mosca al nas. De vegades, però, no entenen què els hi dius amb «tros de quòniam», però s'enfurismen talment fossin bèsties de prat, perquè com rucs qualssevol blasmen el que no entenen, entrediuen com inquisidors els meus mots irreverents i em condemnen a la ignomínia eterna per di'ls-hi, senzillament, «tros de quòniam» a la cara. O ni tan sols això, perquè com ja he dit, el fet de no treure l'aigua clara del que he volgut dir (potser estava filosofant sobre les cagaradetes dels aneguets), la seva obnubilació, la seva pròpia ignorància, és el que els enrabia. En el fons, projecten sobre meu les seves mancances i frustracions.
juin 2005 Archives
Mentre voltava al llit mirant de dormir una mica, vaig pensar en lu típic: per què les dones se'n van sempre amb xicots dos o tres anys més grans que elles.
El primer que vaig pensar va ser: lògic, elles els volen més madurs. Però seria naïf reduir-ho tot a aquesta explicació tan noble per part seva. I, de tota manera, no queda clar si els volen més madurs que un noi de la seva edat, o si els volen més madurs que elles mateixes.
Jo el que crec és que és conseqüència, més que de maduresa mental, de maduresa física. Per tots és sapigut que les dones es desenvolupen sexualment abans que els homes. Així, una dona amb apetit sexual es mira la seva generació d'homes i es destrempa completament. L'amor, aquell estat mental d'alienació extrema, té, als seus inicis si més no, un important component sexual. Aquest és el factor que provoca que les dones se'n vagin amb nois més grans, i que els nois se'n vagin amb noies més joves.
També em direu que les dones maduren mentalment abans que els homes. Doncs què voleu que us digui, per l'experiència que tinc, això és completament mentida. Quan anava a l'institut, allà hi havia poca gent d'aquestes característiques, i es repartien d'igual manera per sexes. Les noies a aquella edat no són madures, només estan carregades de raons –com ara creure's superiors als homes–. I això n'és ple d'excepcions (segur que vosaltres en sou una...)
El món el mouen els diners, però les persones es mouen pels seus instints més primaris: supervivència i reproducció, que són dues cares de la mateixa moneda.
Ahir van dir per la tele que nosaltres també formem part de la cadena alimentària. I jo que ja no ho recordava, de quan vaig estudiar Biologia al Batxillerat.
Sembla estrany que no hi hagi gairebé cap animal que ens compliqui la salut durant la nostra vida, i que siguin només les bestioles més petitones les que ens puguin dur al clot. Els virus, per la majoria de biòlegs, no són ni tan sols éssers vius. Els prions, que són els que produeixen, entre d'altres, el mal de les vaques boges, són encara més simples que els virus; són estructures proteiques amb capacitat de duplicar-se.
És curiós pensar que finalment acabarem als «budells» d'aquesta mena de microorganismes. Els dinosaures s'han extingit (en Fraga ha estat l'últim en desaparèixer), però els més petits dels éssers vius encara hi sobreviuen. El peix menut es cruspeix el gros? És curiós.
El quadre blanc del Word és molt més gros que el de Movable Type. L'he engegat amb moltes coses per escriure, però ara no sé com fer-ho. Em fa vergonya només el fet d'haver de pensar que hauré de llegir un dia allò que vull escriure.
Un cop fa tres anys vaig engegar el Word per un motiu semblant al d'avui. Vaig escriure el que havia d'escriure i ho vaig imprimir. M'ho vaig llegir, un cop, dos, tres, vint, ho vaig ficar a un sobre, i el sobre, un temps més tard, es va fer fonedís. No vaig tenir prous pebrots de treure la carta i donar-la, o de llegir-la al destinatari.
Aquella experiència em pesa, segurament. Podria escriure-la, podria imprimir-la i podria llegir-la, o podria enviar-la per e-mail. Podria fer-ho, però sóc un covard i no goso. No goso escriure mots que em fan mal, no goso imprimir quelcom que no podria llegir, i no goso trametre un correu que em faria una vergonya immensa enviar i que, al capdavall, dubto molt de què servís per res més que per agreujar la situació.
Ho hauria de parlar cara a cara, però com ja he dit, sóc un covard i no em veig amb cor de fer-ho.
Em penso que estic a punt de tancar el Word.
A una borratxera qualsevol, acostuma a haver-hi una estona, siguin cinc minuts, sigui mitja hora, en què m'embadoco guaitant un punt indeterminat i ocupo el temps amb afers existencials, d'allò que en diuen «trascendentals», perquè ultrapassen la vida, i la mort.
Per exemple, pensava en quan vaig adonar-me de què no sóc feliç. La consciència pura i dura de la meva infelicitat va arribar el dia que van preguntar-me, directament, si jo era feliç. I vaig dir que no. Sóc un infeliç.
Entre els petards, la foguera, la calor, la nit tancada, l'alcohol i la gent rient i xerrant, jo em trobava a un altra dimensió escrutant les raons que em fan ser com sóc. Com tot, no té cap sentit, i partint d'aquesta base, tot és raonable.
I tinc d'aquella nit encara el neguit que comentava ara fa quatre dies. No és exactament el mateix neguit, però n'és un de semblant, i el que l'agreuja és la reincidència. Per això volia que m'engolís la terra.
No m'alegra la vida ni tan sols la colla Joves, que un altre cop es va imposar a la Vella a la Plaça del Blat. Per molt que brandin estadístiques esterilitzades, és evident que qui va perdre els papers i va originar la tangana va ser la Vella; qui va patir dues llenyes, va ser la Vella; qui es va veure sorprès i amb la seva prepotència emmudida, va ser la Vella; i qui, en acabat, s'hi escarrassava per fer bona cara, va ser la Vella. La Joves de Valls va superar des de la primera ronda la seva colla rival i els va posar en tanta evidència que només van poder reaccionar a cops de puny i insults.
Però ni això m'alegra la vida.
Semblava allò Palestina, era la guerra. Pólvora que esclatava a cinc metres, i un foc que s'alimentava contínuament. Tinc les ulleres impregnades de merda d'aquella batalla, i el meu cap és el primer damnificat pel conflicte. Voldria que la terra m'engolís.
Com molt bé van predir, ahir anava amb la papa. Tan forta la duia, que no trobava les claus a la butxaca del pantaló. Vaig fotre un altre cop black-death metal a una festa, i vaig ser optimista quan en vaig pronosticar cinc minuts. Ahir anava amb la borratxera, i collons, espero que per la propera em controli una mica. Bec per beure i això potser ja és un problema.
Haig de jaquir el consum desmesurat d'alcohol, perquè l'endemà no recordo què he fet, i perquè no sé on sóc, dic coses que no hauria de dir mai i faig coses que són força tristes. Alguna cosa podria rescatar d'ahir, però tot és brut i put per l'alcohol.
Anit es podia veure la lluna plena més grossa dels darrers divuit anys, però els nuvolets me la van tapar.
Hi havia ahir també una actuació castellera d'aquelles pagades, durant un sopar a Caves Codorniu. Era el primer cop que hi anava a una, i renoi, quina experiència. Diuen que durant molts segles, els músics eren només esclaus o serfs al servei de l'amo. Només podien obeir, és un pas més enllà del «qui paga, mana». Doncs ahir va ser una cosa semblant, és la mercantilització dels castells en mans d'una colla d'encorbatats gilipolles.
No parlaré massa de les indicacions equivocades i equívoques que ens van lliurar a un full que, essent avui Sant Joan, em penso que ja sé on acabarà. Diré només que, per comptes de la sortida 29 de l'AP-7, la bona era la 27. Anant justos de temps, aquestes voltes són mortals. Un cop a Sant Sadurní, les seves orientacions ens van desorientar durant uns deu minuts més.
El cas és que hi vem arribar cap a les nou en punt del vespre. Havia telefonat a la colla i m'havien dit que començàvem a un quart i cinc de deu. Preguntant pels nostres companys, només ens deien que anéssim baixant. Per fi arribàrem, mon pare i jo, a la sala on es feia el sopar, miro cap avall i em trobo que els terços eren ja damunt la pinya i les gralles a punt de sonar. Aleshores, evidentment, en l'únic que penses és en cordar-te una mica la camisa i baixar a fer pinya, però no...
– Ja és massa tard, no baixeu.
Va dir la imbècil. Què coi en sap ella de castells? Des quan, quan un castell és començat, ningú més no pot fer pinya? Ella no entenia que volguéssim baixar a fer pinya; no pot entendre com ens va costar arribar allà per culpa de les indicacions de la seva puta empresa; que hagués hagut de demanar a la feina plegar abans per ser-hi a temps; que amb el castell a la vista, sense que encara no sonessin les gralles, m'hi hagués de quedar de braços plegats; que, sent només un cordó a la pinya, amb el risc de lesió greu en cas de llenya, m'ho hagués de mirar allà com un estaquirot.
Doncs no, jo no podia entendre que no em deixés baixar, de la mateixa manera que pel que sembla ella no m'entenia o no em volia entendre. Així, aviat em va demanar que em calmés, que no m'emprenyés, fins a deixar anar que sóc un borde. Doncs no, no sóc dels Bordegassos de Vilanova, sóc dels Cargolins d'Esplugues, i tu ets una imbècil.
I així que van descarregar el tres de sis van pujar i au, van assabentar-me que no havia estat jo l'únic borde amb ella, que tres o quatre més de la colla també s'hi havien barallat. És a dir, no serà ella l'antipàtica? I què més es podria demanar d'unes caves que, en acabat, ens invitessin a una copeta? Res, que en acabat ens van donar una ampolla de vi per cinquanta persones, un glopet cadascú. Encara van haver-hi més pica-baralles entre el cap de colla en funcions i la dona de les escales, i cap a casa en només vint minuts (quaranta menys que a la tornada) amb peatge de Martorell inclòs.
Si més no vaig poder fer fotos del castell. Però van sortir massa fosques. I la lluna més grossa dels darrers divuit anys amagada rera els núvols. Ahir hagués occit.
Diuen que l'idioma català va néixer pels Pirineus gironins i de la Catalunya Nord, i que es va estendre cap el Sud alhora que s'anaven arrabassant territoris als sarraïns. És a dir, va haver-hi una altra substitució llingüística, a banda d'un genocidi flagrant, que expulsà, exterminà, netejà de musulmans els territoris de Catalunya, el Regne de València i les Balears. Dubto que els moros que hi vivien no veiessin els catalans com uns bàrbars assassins infidels, gentussa sense escrúpols, invasors, etc.
Veient el negre present i futur del català a la meva comarca, em desespero. Veig la Policia Nacional i l'exèrcit com a forces d'ocupació, veig la Constitució Espanyola com una imposició (tot i haver estat votat tot això), veig els meus «compatriotes» agenollats davant l'enemic que l'humilia, amb somrís estúpid de submís gos pataner. Parlo català ja només per decència, per orgull.
Els catalans hem perdut diverses guerres: vés què hi farem, n'hi ha hagut moltes, de guerres, al llarg dels segles; han desaparegut moltes llengües i els seus parlants no han restat muts, malgrat hagi estat l'invasor qui hagi posat els mots a la seva boca. Potser jo també hauria de claudicar, però em penso que no ho faré, de la mateixa manera que, suposo, els moros es van resistir a les escomeses dels catalans.
Parlo català en legítima defensa. Jo no m'hi agenollo; jo, em sublevo.
Entesos que avui comenci l'istiu... però collons, calia de debò que ens ho demostrés d'aquesta manera?
Aquest hivern, per primer cop en diversos hiverns, vaig tenir ganes que arribés el bon temps. Però el bon temps no ha pas arribat, vem passar del fred siberià a la calor sahariana en dues setmanes. I ara, que ja és istiu, ens torrem sota el sol. I el bon temps? No existeix, tot són contrasts.
Pau, sisplau.
Divendres passat, dia 17 de juliol, dos membres de la Plataforma contra el Caufec van enfilar-se a un dels ponts de senyalització de l'Illa Diagonal i van despenjar una pancarta contra el Pla especulatiu, mentre que uns altres dos van encadenar-se a la porta d'entrada a Sacresa, la promotora immobiliària que, juntament amb l'Ajuntament d'Esplugues, volen construir dues torres d'oficines de 105 metres d'alçada, un munt de pisos d'alt estànding, un hotel i un centre comercial que, en un principi, havia de ser de 90 mil metres quadrats.
L'acció va començar a les cinc de la tarda, on es va presentar un dossier que es pot baixar des d'aquest enllaç, on s'expliquen els punts foscos que envolten aquest projecte altament agressiu contra el medi ambient, que inclouen greus casos de prevaricació del batlle d'Esplugues, agressions físiques i intimidacions per part de Sacresa i molta, molta especulació.
Tot seguit es va fer un berenar. Aleshores, els dos nois, que anaven vestits d'executius, van enfilar-se al pont de la Diagonal i van desplegar la pancarta. Les dues persones encadenades a les portes de Sacresa hi eren des de l'inici de la roda de premsa. La policia va tallar dos carrils de la Diagonal, van passar-hi els bombers, i finalment, una estona després, van acabar baixant-s'hi.
Ni l'ajuntament (P$OE) ni la Generalitat (primer CiU i ara el tripartit P$OE-ERC-ICV) no han estat capaços (o no han volgut) veure això que sembla tan evident. Des dels 110.000 m2 de zona verda municipal que l'ajuntament regala a la promoció o les trampes amb el cost de soterrament de les línies elèctriques que l'empresa fixa en 7 vegades més del que determina un peritatge independent 13 anys després.
Estrella Damm patrocina...
«Aquest és un borratxo»
Si no és culpa teva, sóc jo l'exhibicionista, però vaja, tu també et passes les hores llegint la meva vida. De qui és la culpa, de qui ofereix o de qui demanda? Demandes.
Ara sí que em faig amb ell. No ho havia fet mai. Ell se n'ha anat abans que jo al llit, ara fa uns segons, no arriba als minuts, i jo faig retrospecció: cordills.
Avui ha estat un vespre-nit-matinada força especial. Sinceritat estranya, confessions inusitades, usos inconfesables. Hem creuat paraules que feia temps que havíem d'haver creuat; ens hem dit coses que feia temps hauríem d'haver dit.
Parlar amb ell d'ella? Parlar amb ell d'Ella? Qui és qui en aquí? Vull dir, potser no beuràs alcohol, però jo sí; felicitats, i merda per mi. Em cal la birra per confesar? Hoc. Em cal l'alcohol per ser jo? Hoc. I he confesat i dit coses que no l'hi dic mai. Tremoleu.
Aviat sabràs qui és. Merda per mi.
Avui he après alguna cosa. L'ensabonament del tipus «tu ets més madur que els altres» no m'afectarà; tanmateix, te n'estic agraït.
I res, salut. Demà serà un altre dia i és hora que comenci a pensar-hi. Salut.
A les pel·lícules i sèries de televisió policíaques, els polis sempre resolen els crims. Són eficaços, responsables, i si no són del tot professionals (es salten les normes) en l'únic que pensen és en ajudar al ciutadà.
A les sèries espanyoles d'aquesta temàtica, la policia nacional, o el cos de policia que sigui, també s'escarrassa en ajudar els altres. Sempre tenen una bona cara pel ciutadà, són inflexibles fent complir la llei, són meravellosos. Tot és rodó. On són els fatxes?
Quan el policia parla davant d'una càmera, en un reportatge televisiu, a un ciutadà incívic durant la seva patrulla nocturna, em sobta contrastar l'experiència amb la que jo en tinc, de milhomes perdonavides. És el mateix cos de policia nacional, o és només mera coincidència?
Les paraules del portaveu de la policia quan parla als telenotícies, amb cara de preocupació, interès, professionalitat, altruisme, determinació, etc., són com cants de sirena que amaguen el veritable monstre que és en realitat.
La televisió exerceix una tasca de legitimació de l'Estat contínua i implacable. La imatge distorsionada que emet de la policia n'és només un altre exemple.
Us recomano que demaneu les ordenances del vostre poble o ciutat, perquè així sabreu fins on la policia té dret d'immiscuir-se dins la vostra vida, i els pocs drets reals que teniu vosaltres en favor d'aquest tan preuat «bé comú», que ha de ser, sens dubte, el bé de qui mana.
He demanat a l'Ajuntament l'Ordenança de Convivència Ciutadana i ús de la Via Pública (l'ordenança del civisme famós) i n'hi ha per llogar-hi cadires. Del poc que n'he llegit se'n desprèn un conservadorisme extrem, des de totes les perspectives, «prepolítiques» incloses. Un exemple a l'atzar, va:
Art. 18Ciutadans i agents de la Policia Local
1. Els ciutadans són obligats a seguir les indicacions que determinin els agents de l'autoritat municipal o les contingudes als bans municipals. Els actes o expressions contràries podran ser sancionades per l'autoritat, sense perjudici de les implicacions que puguin comportar.
És a dir, que hem d'obeir cegament les indicacions dels munipes, perquè en cas contrari et foten la multa o vés a sapiguer què. Ni tan sols podem pronunciar «expressions contràries», fins a tal punt arriba la repressió i la submissió: doncs au, la vostra autoritat me la passo pel folre dels collons. Podeu multar-me.
Al següent article diuen:
Art. 19Seran sancionades aquelles persones que, amb la seva acció o omissió, obstrueixin notòriament l'actuació municipal per a la consecució dels objectius d'aquesta Ordenança
La qual cosa significa, amics meus, que em poden multar si veig algú borratxo pel carrer, o un gos sense lligar, o algú fent un grafit, i no aviso la patrulla que acaba de passar davant meu perquè a mi tant me fot que el paio vagi cec, que el quisso jugui a l'herba o que aquell altre pinti la paret. Això deu ser l'omissió, no sé si també inclou el fet de no telefonar... Per acció entenc, per exemple, cridar la patrulla que es dirigeix cap a l'element incívic de torn, com podria ser algú fumant porros, i desviar-la o entretindre-la cap a un altra banda perquè no se'l trobi.
I bé, per acabar, l'Ajuntament no tenia còpia en català de l'Ordenança, per la qual cosa he hagut de traduir aquests articles. Són un cas com un cabàs.
Aquest cap de setmana han estat les festes dels barris de Can Vidalet i el de Finestrelles, d'Esplugues tots dos, uns barris tan diferents que no semblen pas del mateix poble. Finestrelles és un barri apartat de muntanya, a Collserola, amb alguns carrers de terra sense asfaltar, masies antigues i molt tranquil. L'altre meitat del barri es caracteritza per cases de preus inassequibles i gent de classe mitja-alta i amb poca consciència de poble. Bona part dels terrenys del barri estan sense urbanitzar, i és on es vol fer el Pla Caufec: més pisos per a rics, torres d'oficines, un hotel i, tot plegat, un gran volum d'edificacions. Els resultats de les eleccions són els més semblants als de la resta de Catalunya: és l'únic barri on perd el PSC, a favor de CiU. Hi ha molta identitat de "poble" a la zona antiga, i no té res a veure amb la resta d'Esplugues.
Can Vidalet està a tocar de l'Hospitalet, a «l'altra banda del barranc». Fins fa poc, el barri de Can Vidalet estava separat de la resta del poble per dos torrents: el primer, per on passa ara per ara la Ronda de Dalt; el segon, el Torrent d'en Farré. L'Ajuntament va fer esforços per unir aquest barri (i Can Clota) amb la resta d'Esplugues, construint una plataforma al damunt de la Ronda (any 92) i fent-hi després (farà uns cinc o sis anys) el Parc de la Solidaritat, o el de les Dunes de Gespa (en vaig parlar fa poc). Al Torrent d'en Farré, farà uns deu anys, hi va bastir un pont, el Pont Nou, i l'any passat va acabar d'enjardinar el Torrent d'en Farré, amb gespa, un llac i algun arbret.
Can Vidalet, però, continua sent més l'Hospitalet que Esplugues. L'ordenació urbanística típica franquista, el perfil dels seus habitants (amb un 70% d'immigració espanyola i, recentment, d'altres nacionalitats), etc., encara l'allunya més de la resta del poble. No us ho negaré: no m'agrada gens aquest barri, mentre que Finestrelles (on hi és Cal Suís), és un dels que més m'agrada. Són completament contraposats.
Festes del barri de Finestrelles
Dissabte els Castellers hi vem actuar, a radera de Cal Suís, a unes pistes de bàsquet, amb els Xerrics d'Olot. Em va agradar molt la diada, per l'enclavament, per la gent, i perquè collons, hi vaig pujar. A més a més, mon pare s'hi va estrenar. Sí, he ficat mon pare a la secta!
Començàvem amb el pilar de quatre. El graller s'entrepussava una mica, i un cop feta l'aleta, es va ennuegar i ho va deixar córrer. A banda d'això, res més de destacable. Els Xerrics van fer el mateix.
A la primera ronda de castells vem tirar un quatre de sis amb agulla. La cap de colla, abans de començar, m'havia donat una altra faixa, perquè la que tinc jo és més adient per a dosos que per a baix del pilar. Jo me la vaig posar innocent, ignorant el que se'm venia a sobre. Per sort, ja tenia experiència fent de baix al pilar als assaigs de Ganàpies. Així, ja sabia a què m'exposava, i a més a més la pinya era molt millor que la dels universitaris, per la qual cosa no vaig tenir problemes. El 4d6a va anar molt bé, i tots contents.
A la següent ronda vem tirar un quatre de sis, i jo pujava de terç. El darrer cop que a plaça vaig pujar de terç, a un altre quatre, la construcció es va ensorrar, cosa per la qual, jo suposo, estava força nerviós. En aquesta ocasió no vaig negar el meu nerviosisme: el vaig acceptar i només vaig pensar en que, si m'entrava la moto (començaven a tremolar les cames), faria els possibles (tancar genolls) per no passar el bellugueig a segons... Vaig pujar a la pinya, vaig pujar al damunt del Paco (el segon), i apa, la meva obsessió era no carregar a la dreta (perquè als assaigs darrerament sempre ho faig). Vaig col·locar els peus més o menys bé, però aviat veia que m'abocava cap a davant. Cal destacar també que l'enxaneta era una noia de catorze o quinze anys que potser hauria d'estar amb mi a terços, o de dosos (precisament, era la dosos que tenia a damunt el dia de la llenya), per comptes de coronar-lo, però ens van fallar les dues nenes que fan d'enxaneta i acotxador indistintament.
Va pujar pel meu rengle l'enxaneta, i jo veia com me n'anava ara cap a la dreta, ara cap a l'esquerra, alhora que me n'anava cap a davant... Per fi, va fer l'aleta, i jo suant, esperant que d'una vegada el descarreguéssim. A la fi, tot reeixit, i el Paco dient-me que ho havia fet molt bé, però jo encara no m'ho crec. És que estava o estic passant per una crisi castellera, res no em sortia bé i no sabia per què, potser estava perdent l'autoconfiança, i la diada d'ahir m'ha anat bé per recuperar-la [una mica].
Aleshores, els Xerrics havien desmuntat el seu tres de sis amb agulla, i quan l'anaven a repetir, uns que es casaven a l'hotel de baix s'han queixat i algú ha pujat per demanar-nos que calléssim una estona, fins que es donguessin l'anell i el petoneig. Un quart d'hora més tard, els Xerrics van tornar a desmuntar el mateix 3d6a, i apa, que era el nostre torn. Vem descarregar un tres de sis força bé, i au, la resta ja és història. Pilar de comiat, mon pare mantejat, pica-pica a Cal Suís, ball de diables, sopar de germanor a les pistes de bàsquet, una orquestra... També hi va haver temps per a un lleu plugim, per tal de mantenir la tradició: per festes de Finestrelles, o pluja o fred.
Festa de Can Vidalet
Com tot el que fa referència a aquest barri, la diada també ha estat pitjor que la de Finestrelles. Érem menys gent, mon pare va arribar més tard, només vem fer dues rondes, el públic bastant fred (tret del tres de sis per sota dels badalonins), i jo que només vaig fer de contrafort. Contrafort al pilar, contrafort al tres de sis, contrafort al quatre de sis, contrafort al pilar de comiat. Tot sense gaires problemes, i a dormir.
En resum: un cap de setmana mogudet castellísticament parlant, força positiu. Si voleu la foto d'algun dels nostres castells, no són tan bones com caldria desitjar (no les vaig fer jo...), però encara estan prou bé, i les puc penjar tranquil·lament.
Festes del barri de Finestrelles
Esplugues: Pd4, 4d6a, 4d6, 3d6, Pd4.
Xerrics: Pd4, 3d6, id3d6a, id3d6a, 4d6, Pd4.
Festes del barri de Can Vidalet
Esplugues: Pd4dol, 4d6, 3d6, Pd4
Badalona: Pd4dol, 2d6, 3d6s, Pd5
Matossers: Pd4dol, 3d6, 4d6, Pd4
Aquest matí havia de venir el President a posar el primer pedrot de l'Hospital Comarcal que porta trenta anys en projecte, a un solar de Sant Joan Despí fronterer amb Esplugues. Tanmateix, no sé quina cursa hi ha a Montmeló, i s'ha estimat més presenciar aquell acte cultural que fer una palada i deixar anar el míting electoral. La seva absència ha estat suplida per la consellera de Sanitat, na Marina Geli, i el d'Indústria, en Ranyé. També ha parlat el batlle de Sant Joan Despí.
A l'esplanada on s'ha de bastir l'hospital hi havien alguna carpa i havien destinat diversos espais per als esports (tennis, ping-pong i bàsquet), a més d'un escenari on un grup d'animació feia més festiva la vetllada. El cel estava enteranyinat, però el sol el travessava fàcilment. L'escassetat d'arbres feia que la gent s'amuntegués a la carpa principal o empaitessin qualsevol indici d'ombra per no quedar torrats. A la cruïlla de camins hi era muntada la carpa principal, amb una mena d'exposició amb la maqueta del futur hospital i plànols. Al costat hi havia un faristol i la pedra, penjada d'una politja, amb una placa de la Generalitat.
Les «autoritats» han anat apareixent, només calia observar les càmeres per sapiguer on eren. Em trobava jo fotografiant en Rañé quan un periodista de la tele de l'Hospitalet m'ha passat el micro i li he plantat a la cara a l'Honorable conseller. I bé, també hi eren, representant Esplugues, na Pilar Díaz, tinent d'alcalde, i n'Imma Cano, regidora de solidaritat o quelcom semblant.
A les onze, la presentadora ha pres el micro i ens ha anat informant. En primer lloc, han signat l'acte de no sé què sota la carpa de les maquetes. Tot seguit, els caps visibles de la societat han manipulat la politja per ficar al clot la pedra. Un cop al forat, els consellers, el batlle del poble, i els representants dels altres ajuntaments han anat agafant la pala per soterrar-la. La polseguera que aixecaven ens cobria a tots, atès que s'havien posat del costat on bufava el vent, i la seva poca traça fent palades es palesava dramàticament sobre els soferts contribuents. Cal destacar també la populista, de no sé quin poble, que no només en va fer una, de palada, sinó tres, i que de poc no va al clot abans d'hora. També la nostra Pilareta, que amb prou feines li han arribat les forces.
Aleshores han pujat a la tarima i han perpetrat el míting electoral socialista insuportable. Venien a dir que després de trenta anys, han estat ells els que han desencallat el projecte, que només pensen i penquen pels ciutadans, que fan política de proximitat, que no han reparat en despeses per tal de fer-lo sostenible des de tots els punts de vista i harmònic amb l'entorn (ple d'hotels de cinc estrelles, d'altra banda...), i fins i tot han tornat a justificar el Trambaix com qui no vol la cosa. Han acabat fent-se una foto de família: tots els lladregots plegats, somrient. En Rañé, per comptes de dir «Lluís» repetia «Hospital», «Baix Llobregat», i ximpleries d'aquestes.
I, esquivant els policies, guardaespatlles i púrria d'aquesta mena –serà que no són tan estimats ni propers els polítics– he fotut el camp d'allà, que m'estava emmalaltint i no tenia ganes d'haver d'ingressar a un altre hospital –perquè el Comarcal, fins d'aquí quatre anys, no començarà a obrir portes–. Esperem, però, que resolgui el greu dèficit que patim a la comarca, i que sigui tan modern i innovador com ens diuen. No és pas una mala notícia, només que els polítics són bastant insuportables.
Splugfrr, si fa no fa el que em diu aquest quadrot blanc. Splugfrr.
Hi ha dies que és fàcil desvirgar-lo. D'altres que li faig l'amor diverses vegades, però el trobo frígid. I d'altres que no pararia de follar-me'l fins l'extenuació. Això dels blocs és sexual? Potser sí.
Anit em bullia el cap de trempera dipística. N'hagués escrit deu mil posts seguits. Avui lo Quadern Gris té el mateix sex appeal que la reina de l'imperi espanyol. Avui el meu bloc m'està violant. No sóc jo qui escriu, és ell qui em roba els mots.
Mirant enrera potser, més que cardar-me'l, ha estat ell qui m'ha estat forçant tota l'estona, i jo sense assabentar-me'n, il·lús, pensant que el dominava, quan sóc només el seu titella. M'entren ganes d'esborrar-lo de dalt a baix, sense adonar-me'n m'ha encomanat malalties venèries que tothom tret de jo sap que posseeixo. Ell té la paella pel mànec, i jo faig el préssec.
Com de costum, sense parlar de res, he omplert el quadre. Splugfrr.
Cent cinquanta euros.
Us els pagaré en monedes d'un cèntim. Repetiu amb mi:
Us els podeu fotre pel forat del cul.
Es redueix a la meitat si pago en quinze dies. Creieu que això és qüestió de diners? No en teniu ni ideia, però s'agraeix el gest.
Si, per ventura, esmenéssiu el meu error, cosa que no penso pas fer jo, no en tingueu cap dubte: l'endemà, la meva caguerada, hi tornarà a ser. Però potser, aquest cop, un xic més a l'esquerra...
Potser, només potser, podria compartir alguns dels vostres valors. Tanmateix, si ho fes, o si ho faig, és net de la vostra hipocresia. Em feu pagar hipòcritament, ben profitosos serien els meus diners si el que hem de pagar tots plegats per culpa vostra es reduís només a cent cinquanta euros. Què són quatre rals més, després de tot el que hem de suportar? Què és aquest fastigós grapat de calés, comparat amb el cost del que voleu fer? Què és la meva tifa, en comparació amb la vostra monumental buina?
Cen cinquanta euros. Us els podeu ficar moneda a moneda pel cul fins que les giteu per la boca, fills de puta.
Darrerament el pessimisme m'empaita, encara sóc més esquiu, més esquerp. Pensarós aixeco les mans mentre van fent el pilar, sense badar boca vaig fent camí amb qui sigui cap on sigui. Un altre cop ho torno a veure tot gris, i cap cervesa m'ho farà veure més clar. Arrossego els peus allà on vaig, no em motivo gens per res, el neguit em va rossegant per dins i se'm fa més feixuc. El no-res té un pes que no puc suportar, i cada cop m'és més present.
La primavera s'acaba i s'apropa un estiu que és tot canícula, xafogós, sufocant. Les flors aviat seran pansides, tot serà d'un groc bru decadent. L'estiu és una merda. Vull ja que sigui tardor.
Llegia un article sobre globalització, d'un tal José Martínez de Pisón, i em trobo això tan simpàtic:
Globalització i localització
La globalització és un procés farcit de paradoxes. Per una banda, procura l'obertura de fronteres i la integració dels països a espais polítics més amplis. Busca intensificar les dependències recíproques més enllà de les fronteres nacionals. I, alhora, s'assisteix també a un redescobriment dels àmbits regionals i locals, a resituar també les noves tendències a un pla subnacional, per sota dels poders de l'Estat. [...] Es localitza i descobreixen noves cultures, nous símbols, i es reivindica una major descentralització d'allò social i polític.Martínez de Pisón, Claves de Razón Práctica nº111 Abril 2001
I és més llarg però no m'allargo més. El fet és que, un altre, cop, torna a sortir el que per mi és evident: que davant la globalització, allò particular, petit i únic es reivindica. I que, per descomptat, ser independentista en un context de globalització no és res tan impensable, anacrònic ni imbècil. Aviam si ara no voler desaparèixer del mapa –o aparèixer-hi– ha de ser només competència dels qui maneguen el monopoli de l'Estat –i si és així, encara més raó per un Estat independent.
M'ha sortit la vena indepe. No sé si l'autor estaria d'acord amb la meva interpretació del seu text.
Ja no patim per deserts de sorra o d'eixuta terra eixorca. Ara tenim deserts de ciment o d'asfalt.
També tenim deserts de gespa amb dunes de gespa.
L'herba creix i consumeix els recursos del contribuent per mantenir-se. Hectàrees de gespa cobreixen la terra com els llevats fermenten la fruita pansida. Els arbres no existeixen perquè davant la invasió ja no hi tenen cabuda. La gespa s'estén alhora que es talen i cremen arbres.
La gespa envaeix tots els racons de la meva ciutat sota el vistiplau i l'impuls dels tentacles socialistes.
No heu pensat mai què faríeu si avui fos el darrer dia, o si avui fos avui i avui i avui, i avui es repetís fins l'avorriment? Si tinguéssiu almenys un sol dia balder, que no haguéssiu de retre comptes l'endemà.
Jo ho penso sovint. En un sol dia, què coi faria? Els complexos, angoixes, pors, els deixaria del cert de banda; no sé si seria normal, però ho seria més que ara. No importaria què fos el que fes perquè demà no existiria, no hi hauria expectatives sobre res.
Què et diria a tu? Et sorpendries.
Què seria el que diria? Em sorpendria.
Potser, potser, un sol dia no en fóra prou. Però en tindria prou amb un sol dia, un sol jorn, vint-i-quatre hores només d'irresponsabilitat total, per conèixer fins on poden arribar els meus límits.
No tinc cura. Avui ha estat un dia pèssim.
He descobert, ja, per fi, el motiu d'ésser d'aquest bloc.
«Jo canto perquè sóc un cantaire... I us utilitzo a vosaltres perquè necessito d'oïdes»
I vosaltres, si em llegiu, és pel mateix motiu egoista, perquè us agrada el que dic o no teniu res millor a fer per perdre el vostre temps. Per a mi vosaltres només teniu valor com a lectors meus (vosaltres quatre que em llegiu sempre, i els altres que hi vénen rebotats). D'altra manera, ni tan sols existiríeu –de fet, molts existiu només com a estadística.
No us ho prenguéssiu malament: teniu un valor per a mi. Això ja és molt.
Salut.
M'he adonat que acostumo a encetar els posts amb un adverbi de temps o una fórmula semblant: ahir, avui, aquest matí, de vegades... Aquest post l'anava a començar d'igual manera.
Visc una contradicció permanent que no em permet de viure (o de parlar) amb tranquil·litat. Resulta que estic en contra d'una normativització lingüística excessivament centralitzada, que impediria, per posar un exemple, d'acceptar com a correctes formes com ara «sapiguer», «istiu» o «ideia». Haureu comprovat que, tot i sapiguer que aquestes formes són incorrectes en català normatiu, jo les faig servir sovint a les entrades d'aquest bloc meu.
Malgrat tot, reconec que és necessària una norma. Cal per diversos motius, però sobretot perquè una llengua massa segregada és una llengua feble. La nostra llengua, a causa de la imposició, la prohibició i la castellanització, és una llengua molt poc normalitzada, que cadascú parla al seu gust.
Mon pare diu «aiga», «estolviar», «inglès». Entre els dos primers mots i el tercer hi ha una gran diferència; els primers provenen de l'evolució del llenguatge: el primer és típicament barceloní, el segon és més aviat el resultat de no haver llegit i de la tradició familiar, mentre que el tercer és producte de la castellanització. El primer l'acostumo a emprar, només de tant en tant; el segon no el faig servir mai; amb el tercer em xiulen les orelles.
En Maragall, al seu discurs d'investidura, va pronunciar diversos cops el mot «istil», que és d'una evolució anàloga a «istiu». Jo no l'havia sentit mai, però diversos comentaris a la premsa sobre aquest tema em van fer entendre que abans, durant els seixanta, era d'ús corrent a Barcelona (sobretot per Pedralbes i rodalies...). El fet que ara no se'n senti a dir amb tanta profusió només pot voler dir que s'ha normalitzat la versió considerada com a correcta.
Els medis de comunicació en català tenen com a objectiu primordial, a banda d'informar, manipular i tot allò inherent a l'activitat periodística, normalitzar l'idioma, mostrar la via correcta d'escriure'l i parla'l. De fet, els medis de comunicació en general tenen aquest objectiu, siguin en l'idioma que siguin. Aquest centralisme relega a l'ostracisme variants dialectals de l'idioma, no sempre acceptades com a correctes, com ara podrien ser formes de les terres de l'Ebre (com l'article «lo», com a exemple més destacat), o l'«almanco» lleidatà, el «cardar» tan gironí, el «set» (participi de ser) de la Plana de Vich, l'«aiga» barcelonina o, sortint del Principat, les variants valencianes, balears o nord-catalanes. Sembla sovint que el que es cerqui sigui l'assimilació de tota aquesta riquesa dialectal al català més central; que es vulgui eradicar l'«almanco», el «lo», l'article salat, l'«aiga», vaja, que no cardem per lliure, xiquets...
Per això: sóc partidari de la profusió dels dialectalismes, però en el benentès que no em facin xiular les orelles. És a dir, sense castellanismes, sobretot. Qüestions com «estolviar» reconec que neden entre dues aigues. M'agrada l'evolució de la llengua, m'agrada la riquesa dialectal tot i que dificulti l'entesa i afebleixi la llengua. Perquè una llengua tan dividida és més feble... però què és el que la fa feble? La seva riquesa o l'ocupant que la lamina, la substitueix, la ridiculitza i la mata?
Visca el català i la puta mare que el va parir.
