A les Caves

Anit es podia veure la lluna plena més grossa dels darrers divuit anys, però els nuvolets me la van tapar.

Hi havia ahir també una actuació castellera d'aquelles pagades, durant un sopar a Caves Codorniu. Era el primer cop que hi anava a una, i renoi, quina experiència. Diuen que durant molts segles, els músics eren només esclaus o serfs al servei de l'amo. Només podien obeir, és un pas més enllà del «qui paga, mana». Doncs ahir va ser una cosa semblant, és la mercantilització dels castells en mans d'una colla d'encorbatats gilipolles.

No parlaré massa de les indicacions equivocades i equívoques que ens van lliurar a un full que, essent avui Sant Joan, em penso que ja sé on acabarà. Diré només que, per comptes de la sortida 29 de l'AP-7, la bona era la 27. Anant justos de temps, aquestes voltes són mortals. Un cop a Sant Sadurní, les seves orientacions ens van desorientar durant uns deu minuts més.

El cas és que hi vem arribar cap a les nou en punt del vespre. Havia telefonat a la colla i m'havien dit que començàvem a un quart i cinc de deu. Preguntant pels nostres companys, només ens deien que anéssim baixant. Per fi arribàrem, mon pare i jo, a la sala on es feia el sopar, miro cap avall i em trobo que els terços eren ja damunt la pinya i les gralles a punt de sonar. Aleshores, evidentment, en l'únic que penses és en cordar-te una mica la camisa i baixar a fer pinya, però no...

– Ja és massa tard, no baixeu.

Va dir la imbècil. Què coi en sap ella de castells? Des quan, quan un castell és començat, ningú més no pot fer pinya? Ella no entenia que volguéssim baixar a fer pinya; no pot entendre com ens va costar arribar allà per culpa de les indicacions de la seva puta empresa; que hagués hagut de demanar a la feina plegar abans per ser-hi a temps; que amb el castell a la vista, sense que encara no sonessin les gralles, m'hi hagués de quedar de braços plegats; que, sent només un cordó a la pinya, amb el risc de lesió greu en cas de llenya, m'ho hagués de mirar allà com un estaquirot.

Doncs no, jo no podia entendre que no em deixés baixar, de la mateixa manera que pel que sembla ella no m'entenia o no em volia entendre. Així, aviat em va demanar que em calmés, que no m'emprenyés, fins a deixar anar que sóc un borde. Doncs no, no sóc dels Bordegassos de Vilanova, sóc dels Cargolins d'Esplugues, i tu ets una imbècil.

I així que van descarregar el tres de sis van pujar i au, van assabentar-me que no havia estat jo l'únic borde amb ella, que tres o quatre més de la colla també s'hi havien barallat. És a dir, no serà ella l'antipàtica? I què més es podria demanar d'unes caves que, en acabat, ens invitessin a una copeta? Res, que en acabat ens van donar una ampolla de vi per cinquanta persones, un glopet cadascú. Encara van haver-hi més pica-baralles entre el cap de colla en funcions i la dona de les escales, i cap a casa en només vint minuts (quaranta menys que a la tornada) amb peatge de Martorell inclòs.

Si més no vaig poder fer fotos del castell. Però van sortir massa fosques. I la lluna més grossa dels darrers divuit anys amagada rera els núvols. Ahir hagués occit.