janvier 2005 Archives

Jo escolto grups de música que professen ideologia feixista, que són obertament xenòfobs, racistes i nazis. El que m'agrada és la seva música, no les seves ideies. Podríeu argumentar que es traspuen les seves ideies a les lletres, i tindríeu raó segurament. Però ells mai no parlen directament de Hitler ni del Ku Klux Klan; ells parlen dels déus pagans i cultura vikinga, de satanisme, de cames amputades; d'odi i de mort i d'essències.

Imagineu, un noi de setze anys sol i perdut, amb tendències suïcides i crisi religiosa, de personalitat, familiar, acadèmica...; és terreny abonat pel Metall Extrem. Qui m'havia de dir el dia que vaig comprar el Kill'em All que acabaria escoltant Burzum, Mayhem, Darkthrone, Emperor, Immortal, Dissection, Macabre, etc. D'aquests, alguns més que d'altres, tots són d'extrema dreta. Tret del darrer grup (nord-americà i pioner del Death Metal, la foto de la dreta és seva), tots pertanyen a la primera fornada de Black Metal norueg i van constituir l'Inner Circle, que es dedicava a perseguir els cristians, cremar esglésies i jutjar si les bandes que es feien dir de Black eren realment Black.

Algunes de les ideies del desaparegut Inner Circle les comparteixo o les veig amb una certa complaença. Jo em considero d'esquerres, potser d'extrema esquerra, per la qual cosa tot això del feixisme, homofòbia, xenofòbia, racisme, etc., em queda molt lluny i em rellisca i me la sua. Si són subnormals i es creuen la supremacia d'una raça sobre l'altra, que els aprofiti. El que no puc evitar de contemplar amb simpatia és la voluntat de recuperar les essències culturals noruegues. Sé que això també pot resultar molt fatxa, però ho és només en el moment en què les vols imposar als altres: l'Inner Circle va cremar vint-i-dues esglésies i conspiraven contínuament per trobar la manera de derrotar el cristianisme i ressuscitar Odín. Jo només estic interessat en la cultura catalana precristiana i fins i tot preromana, en d'on vénen les dances de foc, en el follet del reig bord, en el culte a la mort, en les llegendes de Montserrat, en els orígens valencians de les muixerangues, etcètera.

Com més en sé de tot axò, més me n'adono del poc que sé, i realment, quan tingui més temps, em dedicaré a aprofundir en el tema. Potser acabaré fent antropologia, ja no ve d'aquí.

Ara és el millor moment per anar de vacances, ara que acaben els exàmens (me'n queden només dos) i és temporada baixa fins i tot a les pistes d'esquí, perquè resulta que a causa de l'alarmisme per l'onada de fred els hotels són buits. Ara és el moment d'anar on sigui, tant se val, desconnectar de tot i estudiar els núvols. No cal marxar a Austràlia ni a París, tot i que en Sostres digui que qui no hi va no és per diners, sinó per pura incultura i provincianisme. La qüestió és, sobretot, fugir de la inhòspita i bruta ciutat i descansar, ja sigui sol o en companyia. Fer un kitkat.

Quan acabi els exàmens estic pensant en anar a un festival de Heavy Metal que es celebra a un poble d'Andalusia. No hi trobaré massa tranquil·litat, naturalment, però per fer un parèntesi anirà de conya. També el fet d'allunyar-me del poble i del Poble, i de tota la merda que l'envolta, és, per a mi, molt sa. I oblidar el bloc ni que sigui dos o tres dies.

Però... tampoc no cal eixir de casa per anar de vacances. És un putu tòpic que els llibres et transporten arreu del món i de la Història, i encara més enllà. Quan enllesteixi els exàmens ja tinc un seguit de llibres esperant ser devorats. Cagoncony.

Ahir va ser el judici dels dos detinguts per protestar contra el Pla Caufec. Vaig rebre un correu electrònic ahir mateix que explicava que n'havien demanat l'absolució per manca de proves. És curiós, perquè la jutgessa havia impedit la presentació de proves, com un vídeo gravat pels acusats que es troba en poder de la policia i havia reduït els testimonis a només dos, quan eren més de deu els que anaven al Trambaix.

Pel que sembla, els mossos no van poder demostrar res i es van contradir amb freqüència. El fiscal no sabia què fer i al final en va demanar l'absolució. Malgrat el muntatge policial i la criminalització, al final no se n'han pogut sortir amb la seva.

Moltes gràcies a tots els que han signat el manifest de suport (més de set-centes persones). Naturalment, ja no cal que el signeu.

Avui 26 de gener s'ha celebrat el judici contra els detinguts per protestar contra el Pla Caufec d'Esplugues

Les flagrants contradiccions dels mossos d'esquadra han arribat a desesperar el propi fiscal que ha acabat aconsellant l'absolució dels dos joves encausats.

L'intent judicial de negar les proves que desmentien les acusacions no han pogut amb la incompetència dels mossos que han afavorit la defensa en tot moment. Un cop més, es revela la jerarquització policial fins al punt d'obeir ordres dels superiors a l'hora de testificar en un judici.

Així, una prova que ens han negat des d'un principi (un video requisat a un company) ha estat l'evidència final que ha desmuntat el llistat de mentides policials. Sense totes les proves que demanàvem no han pogut mostrar cap agressió.

La repressió policial-judicial no ens aturarà... aturarem el Pla Caufec

Estigues atent-a a les mobilitzacions!!

www.noalplacaufec.net

Fa vint-i-sis anys la policia va metrallar en Martí Marcó quan volia evitar un control policial. En Martí Marcó era militant de Terra Lliure, militant d'Estat Català i exmilitant de les Jerc.

No cal que dongui el meu parer sobre la lluita armada a Catalunya: trobo que, ara per ara, s'està millor sense ella. Això no obstant, mai no acabarà d'indignar-me l'ús que l'Estat fa de la violència, absolutament arbitrari i impune. Si l'Estat vol tenir un mínim de legitimitat ha de ser realment de Dret. Si vol l'Estat que jo l'accepti de forma mínima i transitòria, ha de fer que la seva policia sigui la nostra també, l'ha d'investigar i jutjar quan toca, no l'ha de manipular i ha de servir per defensar el ciutadà, a més de l'Estat i el burgès. Com l'Estat això ho farà d'aquí tres o quatre eons jo no el trobo legitimat almenys en aquest aspecte (tot i que tampoc en molts d'altres). Això, tanmateix, s'emmarca dins d'un corrent pseudoanarquista llibertari-comunista independentista kumbaià molt envitricollat que ara no ve a tomb aclarir (bé, si algú ho fa per mi, li agrairé).

En Martí Marcó era un terrorista, segons uns, o un lluitador per l'alliberament nacional de Catalunya, per uns altres. De la mateixa manera, però, em permetreu que manifesti que, per mi, l'Estat és també terrorista. I el seu és molt pitjor, és omnipresent, gairebé omnipotent i, al damunt, és acceptat per la majoria inconscientment.

D'altra banda, avui és el judici dels dos joves d'Esplugues acusats d'atemptat contra l'autoritat. Demanen dos anys per cadascú. Un altre exemple d'impunitat policial. Absolució d'una puta vegada. No a la criminalització. No al Pla Caufec.

Sobre la costa hi ha una remor d'escuma bruta, tèrbola. De tota manera, les barrabassades geològiques em carreguen. A la mar hi ha un llagut que pesca –sol, inútil, sobrer. Passant per dins de les pinedes, la remor dels pins fa l'efecte com si algú us mirés –invisible. Sobre la badia de Palamós, la mar fa un blau que sembla artificial, un blau llaminer, amb aigües més pàl·lides... (no trobo l'adjectiu). És un blau de contrallum, d'anunciació, un blau... (impossible de trobar l'adjectiu). És un blau que neguiteja, fisiològic, extramarí, un blau que només es pot veure a través de les aigües d'un verd... (fracàs total).

El Quadern Gris, Josep Pla

He recordat aquest fragment del Quadern Gris, pertanyent a l'onze de novembre de 1918, tot esperant el tren a l'estació de l'Autònoma. Contemplava el cel blau immaculat, net, ventilat... El blau estúpid del cel hivernal.

Un dia vaig llegir aquesta pintada tornant de Solsona per una autopista. La trobo encisadora, prenedora, màgica; sintètica, lacònica però eloqüent; és el resum de tota una filosofia de vida.

Estic en contra de tot?

Ho diré amb la boca més petita, mes igual d'expressiva:

Les meves originals opinions no són àls que la conseqüència de la negació de les opinions dels altres; és la recerca de la identitat per contraposició a la societat. Podria posar-ne exemples, però no cal.

Sóc estrany des de sempre, al començament de manera genuïna; ara, a més a més, conscientment i volguda. En el fons sóc com els altres, ho reconec, puc ser "normal" en determinades ocasions, també tinc sentiments i a voltes sóc desprès i àdhuc munífic. Però més aviat sóc cantellut i isard en el tracte diari. Sóc, potser, com una mena d'Eixrech: tothom creu que sóc un ogre. De fet, jo diria que ho sóc.

La meva colla no fa els millors castells
La meva colla no és la més nombrosa
La meva colla no és la més "fiestera"
La meva colla –potser– no té la millor història
La meva colla té un malnom no gaire ben trobat
La camisa de la meva colla és d'un color que no m'agrada
La meva colla mai no ha fet cap castell de vuit
La meva colla mai no en farà de gamma extra
La meva colla no és de la zona tradicional
La meva colla no millora el nivell de construccions

I, tanmateix, la meva colla és la millor de totes, perquè és la meva. Li dec tantes coses als Cargolins... És el clàssic raig de llum en la foscor; si fa cinc anys hi hagués entrat potser la meva vida hagués estat completament diferent. I només porto des del Correllengua passat als Castellers...

De vegades em fa por entrar a l'assaig. És la meva sociofòbia inherent. Com algú altre ha dit, jo m'he obligat a canviar, tot i que no és gens fàcil i no crec que ho hagi aconseguit. Em fa basarda d'entrar a l'assaig però m'ho passo força bé (també depèn del dia) quan hi sóc a dins.

La meva colla és la millor.

Avui fa bon dia. És el que estava pensant mentre sentia la maqueta d'un grup de Pagan Metal català desconegut que inclou gralles i tot. Àdhuc tenen una versió Black-Death del toc de castells. Ahir buscava el CD entre els tres-cents discs pirates que tinc amuntegats a la cambra. No el vaig poder escoltar.
Aquest grup va néixer a principis dels vuitanta a Barcelona, tot i que ara els components viuen a Esplugues. Van començar fent Heavy Metal classicot però amb el pas dels anys han anat canviant molt, i a millor. En realitat, no en sé gaire de la seva trajectòria perquè fa poc temps que els conec. Només sé que no han publicat cap disc, i que si els voleu sentir vingueu a Esplugues, que de ben segur per les festes del poble tocaran. De fet, diria que toquen molt sovint al poble, però passen inadvertits. El grup ni tan sols té nom. Bé, jo sí el conec, però no us el diré pas.

En sis mesos, en només sis mesos, havien convertit un rierol i els seus pollancres adjacents en un barri més de la ciutat. Només en quedava un, d'arbre: no van tindre prou cor per assassinar el pollancre bicentenari que havia plantat durant la guerra del Francès el més vell del poble, afusellat per això mateix. El rierol ara era una clavaguera soterrada, i la pollancreda era traslladada a dins de les llars, convertida en mobles Ikea. Al bell mig d'una plaça dura i grisa hi creixia el supervivent de l'arbricidi, desitjant que algú li apliqués l'eutanàsia per no perllongar més l'agonia.

A finals d'abril, com cada any, sobrevolà l'indret l'estol d'oriols provinents de l'Àfrica. En veient que els àlbers negres eren desapareguts i que no hi havia aigua, tots passaren de llarg. Tots, tret d'un. L'oriol més vell i més gros davallà cap al darrer i monumental pollancre a causa del seu estat de defalliment. Tots els anys havia niat en aquell arbre, era casa seva, i ja no podia continuar més, era massa vell. Com l'arbre.

Dues setmanes després havien de passar les femelles, però no s'hi aturà cap ni una. Tota la primavera i l'estiu l'hauria de passar en solitud. Deixà de cantar. Només s'alimentava el que era estrictament necessari perquè a més a més ja no hi creixien arbres fruiters aprop i els insectes havien minvat molt, a banda de les mosques i els mosquits, que com una plaga maltractaven els nous habitants d'aquell bosc de ciment i ferro. S'ho mereixien. Per fills de puta.

Els gossos pixaven i cagaven al pobre pollancre. La canalla jugava a subjectar d'altres nens enlaire, i amb les cames de la víctima obertes i esteses li colpejaven els pebrots contra l'arbre. Molts enamorats, sota la lluna primaveral, es juraven amor sempitern fendint i ferint la seva escorça, i després llençaven els condons a les seves arrels. Molts s'hi drogaven i emborratxaven, d'altres cantaven fins el matí amb una guitarra desguitarrada. L'únic que no cantava era l'oriol. D'aquesta manera, el que l'arbre no havia envellit en dos segles d'història ho va envellir en un sol estiu.

Un mal dia d'agost, quan l'ocell ja planejava de tornar-se a l'Àfrica, el pollancre va morir. L'oriol ho va advertir en adonar-se de com les branques mig esfullades perdien del tot el nimbe que les envoltava. Aleshores se'n recordà del batlle del poble: dos mesos abans havia inaugurat un placa on es llegia: En honor al Pollancre de n'Oriol Puig i Os, que plantà aquest llegendari àlber negre durant la guerra del Francès l'any 1812 per simbolitzar la resistència catalana, i que també serví durant la guerra Civil d'amagatall per al batlle Roger Creus. Tanmateix, ambós foren afusellats. Quina ironia, pensà aleshores, els botxins honorant la víctima, com si mai els nazis hagueren homenatjat els jueus exterminats.

L'oriol aixecà el vol, ondulat i fastuós, amb estridents xerrics irats que alarmaren tot el barri. Els veïns, que fins aquell moment no s'havien adonat de l'existència de l'ocell, l'empaitaren encuriosits. Per allà on passava tothom el contemplava rutilant com un estel i el seguia, i així, en poc temps, una gernació enorme s'aplegà darrera seu. «Guaiteu! Va cap a la Casa de la Vila!», exclamà un vailet despert que hi corria per allà. Creuà com una esperitat la portalada de l'Ajuntament i anà, com guiat per la Providència, de dret al despatx del batlle.

L'alcalde, que havia advertit per la finestra l'enrenou causat per l'ocell, tancà ràpidament la porta amb pany i forrellat tement el seu malastre:

–Aquest vol revenja.

L'Oriol, en trobar-la barrada, amb forces inversemblants envestí amb contundents becades la porta, la qual, en ésser feta de despulles de pollancre, l'enrabià encara més. El batlle, de l'altra banda estant, amagà dins un calaix les setències de mort que estava signant per a poder construir més places dures i grises en plena muntanya. S'arraulí a la cadira, rere la taula, quan veié el cap de l'ocell enfurismat travessant la porta.

Se sentí un tret eixordador però tardà tot just després que l'ocell aconseguís entrar al despatx. Les seves irades nines vermelles i els tremolosos ulls marrons de l'alcalde es fitaren un moment. Com atret per ells, l'oriol s'hi dirigí directament amb un vol cert i fatal. Suspès enlaire, a cops de bec, li buidà els ulls enmig dels esgüells de porc de l'ajusticiat, alhora que obrien la porta i d'un tret esdevenia un núvol de plomes daurades.

Però no puc evitar somiar de vegades amb tu...

La veritat és que

demano poc, demano poca cosa.
Només poder-te veure com fins ara*,
respectuós amb l'ordre que estableixen
discretes lleis d'antiga procedència.
Compondre versos m'omple, m'allibera.
També llegir, i algunes altres coses
del tot banals, del tot quotidianes.
Demano poc, i encara menys tal volta
hauré de demanar quan els anys posin
foscos accents damunt la pell cansada.
Llavors, potser, solament amb escriure
ja en tindré prou. Hi penso i no m'espanta.
M'ho imagino sense gens d'angoixa.
La solitud per tota companyia.

Estimada Marta
Miquel Martí i Pol

Vet aquí el meu fat: reduir a simples lletres el que en somnis és pura realitat. No demano gran cosa, prou en tindria amb poder parlar.

*Només poder treballar com fins ara

Pel que fa al cotxe bomba a Getxo per part d'ETA, sóc del parer que és més aviat una bona notícia. Vaig llegir no sé on que, per què hi hagi treva etarra, abans ha d'haver-hi alguna mena d'activitat. L'atemptat d'ahir, amb ferits inclosos, podria anar per aquesta via: primer fem petar les bombes, i després negociem la nostra retirada. Paradoxalment, doncs, potser aquest atemptat (i els que possiblement esdevindran properament) ens apropa més cap a la pau que no pas a la guerra.

Jo crec que l'única opció raonable que té ETA i el seu entorn polític és, ara per ara, deixar les armes. S'ha d'afrontar aquest període constituent basc en un clima de pau i llibertat: amb garanties democràtiques. És el millor per tothom, per tota la societat basca i pels propis abertzales radicals. Si, a més a més, enmig de la treva, l'Estatut basc s'aprovés per consulta popular, el Partit Popular i tota la colla d'espanyolistes rancis haurien de cercar un altre argument més elaborat que el de «són els terroristes els qui l'han beneït».

Sense gairebé suport popular, amb clares divergències al si de la banda i de Batasuna, amb la forta repressió policial, ETA ha de fer un cop de cap: no només no serveixen de res sinó que, a sobre, van en contra dels seus propis interessos. Que ho deixin estar d'una puta vegada.

Neguitoses esgarrifances m'han posat la carn de gallina: la meitat dels pollastres que passo per l'escànner a la feina contenen residus d'antibiòtics. Diu la Cooperativa que no és culpa seva, que és culpa dels grangers, que no segueixen fil per randa la normativa europea que ells mateixos s'han encarregat de facilitar. Els grangers, per la seva banda, es queixen de què és la Cooperativa Agroalimèntaria Guissona (CAG) els qui no avisen amb prou antelació (almenys cinc dies abans de l'execució massiva), atès que és aquest el temps necessari per a eliminar de l'organisme de l'aviram aquesta mena de substàncies, temps durant el qual s'alimenten els pollastres amb pinso lliure de medecines.

Amb l'experiència que jo tinc a la botiga del Guissona puc comprendre perfectament els avicultors: Guissona és un poble de la Segarra, i esclar, el tarannà taujà d'aquella bona gent es tradueix en una bona colla de nyaps, esguerros, bunyols i barroeries. Tanmateix, però, la CAG és la desena major franquícia en nombre de facturació de l'Estat espanyol, i la quarta pel que fa a l'alimentació, la qual cosa em fa pensar que sí, que molts pegots són causats per pròpia incompetència, però que molts d'altres són més aviat conseqüència d'una calculada i capciosa estratègia per retallar despeses i maximitzar beneficis. Us podria il·lustrar amb una bona colla d'exemples que palesen llur roïndat i gasiveria: com aprofiten la tinta de les impressores fins que gairebé no es llegeixen els fulls de comandes, les «felicitacions» de Nadal al franquiciat, la forma de recaptar els ingressos, etcètera. Però tampoc no en vull fer sang.

Ara esperem que no s'esbombi massa aquesta polèmica, perquè ja estic veient les brètoles, grasses, llardoses i rebregades velles ignorants (¿Teneih cocletaaah?) esverades per por de morir de... d'una sobredosi d'antibiòtics, o d'una grip a causa precisament dels antibiòtics (tot i que això darrer no sé si mai ho entendrien...). Treballar al costat d'una farmàcia, però, em fa pensar que el seu neguit és debades: més que de les restes de medicaments que puguin contenir els pollastres, haurien de preocupar-se pel carregament de metzina per tres anys que consumeixen cada setmana. Drogoaddictes.

Mes hoc, teniu raó: ja només cruspim merda.

Hi ha un videojoc que es diu Sims i que tracta de conduir la vida d'un personatge per tal que creï una família i tingui èxit laboral. Quan et relaciones amb un altre personatge pots realitzar diverses accions: xerrar, jugar, veure la tele, nedar a la piscina o ballar. Si l'altre «Sim» no té prou confiança amb tu i li fas pessigolles, per exemple, s'emprenyarà i baixarà tres o quatre punts el nivell d'amistat. Per exemple, imagineu que esteu parlant dels vostres gustos:

–...i estic escoltant un programa de Heavy.
–No m'agrada el Heavy, més aviat el hip hop, el rock català i espanyol i tal. (-2)
[...]
–A mi no m'agraden les matemàtiques.
–Doncs a mi sí, molt. Quan acabi el Científic faré Biotecnologia o Enginyeria Industrial. (-1)
–Doncs aleshores fes Biotecnologia, que aniràs a la UAB.
–I per què vols que vagi amb tu?
–Ehh... fes el que vulguis (-2), però aquí podries unir-te als Ganàpies.
–Ui, però a mi m'agraden més els Arreplegats de la Zona Universitària.
–Què dius? (-4) Si són els pitjors, ens van fer boicot a la nostra diada, [són una mica prepotents (això únicament ho va pensar el Sim en qüestió...)] i a més a més són abstemis.
–I què hi ha de dolent en això?
–Bé, en realitat, no hi ha res de dolent en ser abstemi, però està mal vist en l'ambient universitari.
–Doncs quin fàstic! (-4)
-A tu no t'agrada l'alcohol?
-Gens ni mica.
–Doncs és força bo i, de tant en tant, alguna borratxera cau.
–Si et sents bé així... (-5)

Després d'això, el Sim abstemi va acabar la conversa i se'n va tornar cap a casa seva. Esperem que la propera sàpiguen trobar més punts en comú.

PD: No funcionen els comentaris. Un altre error de ZL; problemes diversos amb el nombre màxim simultani de visites. No acabarem mai. A senkreu.blogspot.com trobareu el mateix post totalment operatiu.

Una taula sense beneir és com un pessebre socialista: aquests que ara fan sense naixement i que en diuen paisatges d'hivern.

Quan ahir vaig llegir aquesta frase vaig riure força, i no sóc gaire de riure, jo. Tot l'article és com un genial acudit: burxant primer els que desitgen «bon profit» abans dels àpats, passant per les taules beneïdes i els maleducats que ja no saben ser cortesos amb les dones per culpa de la pèrdua dels valors religiosos, i enllesteix la diatriba enfotent-se de la Letízia i lloant la Reina d'Anglaterra.

De debò, aquest noi m'està tornant a agradar, després d'una temporada de descrèdit. Sé que es llença pedres a la teulada contínuament, amb en Sardà i d'altres orignals comentaris, però encara de tant en tant ens obsequia joies com aquesta... Impagable. Tot Catalunya hauria de subscriure's a l'Avui només per llegir les seves barrabassades i els seus estirabots. Són excepcionals.

En primer lugar, gracias y felicidades a Roge y al equipo de ZL por haber arreglado con tanta presteza los desperfectos provocados por el Tercer Impacto.

Para una traducción del post podéis ir a Internostrum.

I ara que pel que sembla puc entrar a Zonalliure vull recomençar.

Hoc, ho vull, mes és impossible, així que continuaré com fins ara, amb una munió d'entrades absolutament insulses, un devessall de posts completament balders, una tirallonga d'articlets íntims que no poden interessar ningú i algunes opinions sobre política que faran les delícies dels qui s'encarreguen de dibuixar tires còmiques.

Ara, si fa no fa, tots a la ZL em coneixeu una mica, sabeu un xic com sóc i un poc com penso. Sóc el referent radical independentista quasi terrorista de la comunitat, un ésser indesitjable que habita a l'inhòspit darrer racó de la Zona. Vull, però, aclarir un punt important:

No penso contestar cap comentari en castellà de qualsevol desconegut passavolant que no demani disculpes per parlar en un idioma diferent del del bloc. De la mateixa manera que jo no vaig als vostres blocs escrivint en xinès o català, no hi ha cap raó per a què vosaltres feu el mateix ací. Una mica de respecte, sisplau.

Per la resta, felicitats i gràcies un altre cop a en Roge i tot l'equip de ZL per haver arreglat el problema del cracker aquell. Mushas grasias.

He tornat a sortir a Naked. Me n'he adonat perquè he rebut una allau de visites de l'enllaç que hi han afegit. Jo encara no l'he vist, però ja me l'imagino: és bufar i fer ampolles fer acudits a partir d'opinions abrandades i radicals com la meva d'ahir.

El post d'ahir el vaig escriure en un rampell potser d'impotència, davant la dificultat de fer-me entendre. No el vaig rumiar massa i no va ser gaire reeixit: va quedar desestructurat i de qualsevol manera, i sobretot no van quedar gens clars alguns punts que em semblen cabdals.

En primera instància, jo no avantposo la violència al diàleg. Per mi el diàleg sempre és el camí dret que duu cap al consens i el mutu enteniment, la germanor i la cooperació. Malauradament, perquè hi hagi diàleg, les dues parts han de voler dialogar: quan, a més a més, és qui detenta el poder qui no vol parlar, s'han de cercar vies alternatives per avançar, ni que sigui a cop de destral.

M'ha semblat important remarcar aquest punt, perquè sembla que no queda gens clar. La violència sorgeix només després de què totes les altres vies pacífiques es demostren clarament ineficaces. Us podria posar un exemple molt entenedor esdevingut i esdevenint-se al meu poble sobre tot això, però tant se val. Si l'Administració no respon, farem que respongui com sigui.

Vaig debutar al Naked amb el post del Regicidi i amb un altre d'uns dies després sobre la llibertat d'expressió. Suposo que dec semblar una mena de terrorista curt de gambals que no té res millor a fer que esbombar la seva niciesa per Internet. Dec ser el xitxarel·lo nacionalista de qui enfotre's, un d'aquells alienats que només pensen en la barretina i la bandera, sectari i xenòfob. És fàcil opinar sobre mi quan només se'm coneix per tres posts. De ben segur ja em tenen tan estudiat i psicoanalitzat que em coneixen millor que jo i tot. Segur que no han llegit el post immediatament anterior, el del camell, que m'humanitzaria una mica i tot. No, sóc un dimoni proetarra.

Doncs per mi vosaltres sou uns hipòcrites irredempts, ignorants del vostre autoengany. Fa molt de temps em vaig autoqualificar de racista, i no perquè ho sigui en el terme habitual del mot, sinó perquè considero que és impossible no tenir prejudicis contra la gent diferent. Vosaltres tampoc no us considereu racistes, perquè sou igual d'hipòcrites que amb la violència. Estic convençut que tothom penseu igual que jo, en el fons, però us negueu a admetre-ho.

Au, reconeixeu-ho cadascú per la vostra banda: en determinades circumstàncies vosaltres també agafaríeu un Kalashnikov.

Doncs hoc, estic a favor de la violència per assolir objectius polítics, i qui digui el contrari s'enganya a ell mateix. Evidentment, només en casos excepcionals: per exemple, en cas que el bàndol contrari hagi matat membres de la teva família o amics, o si més no, hagi assassinat o torturat els que pensen semblant a tu (això té més caire de «revenja» i rancúnia). I l'Estat espanyol actual, si més no, ha torturat; ho ha denunciat fa poc Amnistia Internacional i el Tribunal d'Estrasburg va condemnar l'Estat espanyol a pagar una multa als independentistes de l'Operació Garzón del 92 per no haver investigat les denúncies precisament de tortura.

La violència no és només pertànyer a una banda armada, sinó emprar mètodes no convencionals de protesta, com fer pintades a les parets, okupar una masia abandonada o, fins i tot, reventar un ple ordinari de l'Ajuntament. Sempre que l'ús de la violència no sigui desmesurat i estigui justificat, em sembla bé.

I què n'opino de la lluita armada? Doncs en una societat democràtica, on totes les propostes poden ser debatudes i preses en consideració, francament, és més aviat una nosa. Podeu comprovar: no estic en contra d'ETA per consideracions ètiques o morals, sinó perquè no és rendible, perquè no cal. Que matin guripes no em suposa cap problema moral, ans polític, car dificulta que per altres vies s'assoleixi el que es demana violentament.

Tenim, però, que tot allò anticonstitucional és improposable. Així, demanar competències en justícia és impossible, déu n'hi do quina injustícia. El meu parer és: primer esgota les vies democràtiques. Quan aquestes es vegin ineficaces, i s'albiri inabastable el gaudi dels drets legítims, aleshores la lluita armada és justificable, perquè és l'única via que deixa qui detenta el poder.

El Pla Ibarretxe, des d'aquesta perspectiva, representa, si bé no la darrera passa, sí la penúltima: en cas de ser rebutjada la voluntat «sobirana» (perquè, de sobirania, a Espanya, només l'espanyola) del Parlament Basc al Congrés dels Diputats, ja m'explicareu com voleu que es plantegin aquests afers. A mastegots? ¿A tortas?

El camell és aquella bèstia tan poc afavorida per l'alegre, gaia natura: és ben geperut, molt lleig de cara, mastega com si se li bellugués la dentadura i, a sobre, el pobre remugant viu en zones desèrtiques, sens aiga ni menjar. Per si això no fos poc, els feixucs habitants d'aquelles inhòspites contrades es munten al damunt seu, fent més penós el seu pas per la terra, vivint sempre lligats i carregant pes d'ací cap allà. El camell és, veritablement, un animal de plànyer.

Doncs ahir vaig conèixer un camell. Realment ja el coneixia, però fins ahir no sabia que era camell (potser el confonia amb un dromedari...). Quin fàstic de bèstia, tan orgullosa de la seva vil condició! I, a sobre, es creia amb drets sobre nosaltres per haver portat la càrrega, amb dret extra d'abeurar-se i menjar, i de tastar la seva càrrega. Ho sento, tu ets només un camell de merda, el més baix que es pot caure en aquesta jungla d'asfalt, o què et pensaves? És que no en tens prou amb la pastanaga que et vem donar quan ens la portares? Per què ara en demanes una altra? A què treu cap aquesta actitud xulesca, aquests inverosímils aires de superioritat? I des de quan els camells opinen de política? Des de quan els camells tenen «banderas imperiales» o són falangistes (i, a sobre, sense tenir ni ideia de què és ser falangista)?

–Jo no subiría a ningún negro a mi casa.
–¿De verdad? ¿No tienes ningún amigo negro?
–No...
–Eres un racista.
–Ya lo sé, jajaja.
–¿Pero de verdad no tienes ningún amigo negro? ¿No hablas con ellos?
–Hombre, sí que los tengo, pero a mi casa no suben.

Ara resulta que els camells també tenen principis. Espero que deixi d'esnifar trenta ratlles de farlopa, com diu, abans de què el cervell se li acabi d'aturar. Subnormal dels collons.

Hui (avui escriurem una estoneta en valencià), al pobble (i afusellarem una mica en Fabra) —i bé, ací dubto de com presentar la crònica, des de quin punt de vista—, hi ha hagut un acte de suport als detinguts per protestar contra el Pla Caufec i, a més a més, els castellers hem fet la primera actuació de l'any.

A les dotze estava previst que comencés un acte al qual totes les colles d'Esplugues hi eren convidades; finalment, però, únicament nosaltres i els diables hem actuat. Jo hi he pogut assistir gràcies a que el meu cap de la feina és molt bon home, i a més és de Valls. Finalment, i amb més de mitja hora de retard, en Marfany, cap de la CAL a Esplugues i, casualment, militant d'ERC, ha agafat el micròfon i ha començat a xerrar. En Jose, un bon noi que, com sempre expliquen a les cròniques de successos, no mataria ni una mosca i mai no ha fet mal a ningú, m'ha comentat que s'ha retardat perquè l'Ajuntament tenia expressament tancat el Casal Robert Brillas i que, per art de màgia, no trobaven les claus.

Doncs res, quan l'equip de so era ja muntat, en Marfany ha donat pas a un seguit de gent que havien estat al Tramvia el dia 20 de novembre i que, vés per on, tots es deien Oriol i Jose. Alguns d'ells han dit quatre paraules, han sortit els detinguts, i bé, han vingut a cantar la mateixa cançó de sempre.

Després de què en Marcel Casellas toqués una jota antisistema, carregant contra l'especulació i la repressió policial, però això sí, amb la típica tornada de les agulles de cap i de ganxo, els grans Castellers d'Esplugues hem fet la primera actuació d'enguany. Ha estat, més aviat, el primer assaig d'enquany, però ha estat molt bé: jo m'esperava un trist pilaret de quatre, i n'hem fet dos a més d'un tres de cinc net i un quatre de cinc net amb agulla. N'Albert n'ha fet fotos, però la veritat és que són força dolentes. Al pilar de sortida hem desplegat una pancarta contra el Pla Caufec.

Tot seguit, el torn dels diables, que han ballat una mica i no han recitat els versots. Després de l'experiència de Santa Magdalena, amb aquells versots tan ingeniosos i divertits, m'esperava una cosa semblant, menys extensa, però igual de sagnant amb el PSC i els Mossos... i me n'he quedat amb les ganes. Tant se val, dic jo, perquè per la propera diada de Santa Magdalena, que és d'aquí sis mesos, segur que no defrauden.

Resumint: he trobat a faltar moltes colles. Bastoners, Atabalats, Geganters, l'Esbart, i àdhuc els que ballen Sevillanes; on éreu? Jo, almenys, us he trobat a faltar. També he vist poca gent del poble... potser és per la poca publicitat que poden fer, pel nul suport institucional (més aviat, pals a les rodes), i perquè, en definitiva, la gent passa molt del tema. La mateixa gent que, de ben segur, va donar diners per la Marató o ajuts pel Tsunami, en els temes que els hi afecten de debò no es mullen. Jo no entendré mai aquest estrany concepte de solidaritat.

Un que hi era al Tram. Oi que té estètica "okupa"?

[I em penso que l'he encertada en triar aquesta perspectiva]

Estava mirant un xic les estadístiques. Només el dotze per cent dels ordinadors que em visiten tenen instal·lat un sistema operatiu diferent de Windows: Un onze per cent Linux, i la resta Mac. I jo em pregunto, per què nou de cada deu ordinadors es troben monopolitzats per Microsoft? Per què no existeix una veritable competència en aquest sector?

Jo en sé molt poc d'aquest tema, en sóc completament profà. I aquesta és la causa, crec jo, que provoca que tothom faci servir Microsoft: perquè el món del Linux i tota la pesca és ignorat per la major part dels usuaris: alguns n'han sentit a parlar, d'altres ni tan sols això. Pocs són els que rebutgen les múltiples facilitats del Windows: divulgació, profusió, disponibilitat, compatibilitat... O, si més no, davant del dilema de comprar un Mac o un PC, la gent acostuma a triar el segon pels motius esmentats.

I, realment, potser el problema som nosaltres mateixos, que no ens n'hem informat gens ni mica. És molt més còmode anar al que tothom coneix que haver d'aprendre gairebé per compte aliè un sistema tan exòtic com el Linux. D'on el puc treure? Com el puc instal·lar? Haig de treure el Windows? I això, és compatible amb no sé què? I això del programari lliure, què coi és? I no s'ha de ser hacker per entendre-ho, tot plegat? I, al capdavall, quins avantatges té respecte a Microsoft? Dubtes que, n'estic segur, amb un mínim d'interès són fàcils de solventar.

Jo, per la meva banda, estic interessat en aprendre'n. N'estic tan interessat com, per exemple, en conèixer les llegendes dels déus pagans Thor i Odin i l'ineluctable Ragnarok. Que si fessin un curs gratuït prop de casa meva (a Cal Suís, per exemple) segurament hi aniria si els horaris fossin compatibles.

Però, mentrestant, continuo amb el Windows XP, que va prou bé.

Sortí de casa amb presses, acomiadant-se de son pare encara llevat a quarts de quatre. Per les venes del fill hi corria més alcohol que no pas sang, i en cada bravada que expel·lia per la boca la pudor etílica es confonia amb la cannàbica. Li féu un petó, adéu i a córrer. Tanmateix, era com la Caputxeta en un corriol bigarrat de flors esponeroses, i cada volta que es topava amb una paret blanca sentia deixondir-se al seu dedins l'incívic frèndol impetuós que el duia a escriure-hi subversius missatges de pintura negra.

D'aquesta forma, saltà la tanca del solar en obres brandant l'esprai a la mà. No era el primer cop que s'hi colava, però en aquella ocasió li va costar més perquè les baranes eren ben subjectes les unes amb les altres. D'aquesta manera, en veient la impossibilitat d'introduir-s'hi creuant per mig les tanques, s'hi esmunyí creuant-les per dalt. Anà al fons del solar i, subreptíciament rere una excavadora, pujà a un enreixat metàl·lic i aconseguí pintar una estelada.

De camí cap el Parc dels Torrents trobà's el mur gris del Polisportiu del barri. A l'ombra d'una conífera en pintà una altra, i marxà d'allà amb les mans ben brutes i ben negres i una bufeta urinària fent fortes pressions per retornar els líquids sobrants. Mirà cap a la dreta: el local del PP el cridava. Nogensmenys, i obviant de la mateixa manera el de CDC, al centre, esguardà l'esquerra: el local del PSC, sota el Símbol. Creuà la Plaça de Catalunya i, a la porta del PSC, sentí el celestial (escatològic) plaer que el pixar produeix.

A l’entrada dels Torrents, però, una torrentada de guiris l’abordaren. Es dirigien a l’Espluga del Francolí, greu errada per la seva banda, puix a les del Llobregat hi havien anat a raure. Els hi explicà com fer-ho per arribar-hi, mes davant llur negativa de pagar autopista encolomà la feixuga tasca a son germà, que havia ascendit de l’obscur rieral fins el llindar del parc. Mentre el germà els hi marcava el camí al mapa, ell aprofità per fer una altra pintada, ara demanant que s’acabi l’especulació.

Tot pujant pel carrer Montserrat, cap a les quatre de la matinada, i prenent l’Avinguda dels Països Catalans fins al restaurant dels Tres Molins; torçant a la dreta camí Sant Joan de Déu pel carrer del Casal Sant Jordi, i finalment tombant rost amunt pel carrer de Finestrelles, arribà a Cal Suís. Pel camí va haver-hi una lleu pluja incívica d’estels anticonstitucionals.

I què us haig de dir de Cal Suís que no conegueu ja? La festa era ja acabada, el sopar era ja paït, els músics feia estona que s’havien endut els instruments. El nostre home voltà per aquella masia plena de vida, tants anys abandonada per l’Ajuntament. Xerrà clar i català amb en Jose Detingut i alguns altres éssers indesitjables (indesitjables, s’entén, pel PSC), contemplà les fotos dels actes que han anat fent i tocà el dos. Mes quan ja rossolava rost avall sentí un bram que el demanava: «Incívic! Vine!». Hi anà i es trobà amb un parell de coneguts de la Colla i un seguit de gent desconeguda o poc coneguda. Una altra hora malbaratada, malmesa, malmenada, maltractada, malgastada.

El nostre home escurà fins la darrera gota mitja ampolla de cocacola amb whisky, arreplegada d’una altra festa (penseu-ne en una que tingui res a veure amb quelcom Arreplegat). El bon home, sense equilibri, sense capacitat de pronunciar els fonemes sonors, va acompanyar n’A. i en D.F. a casa seva, al carrer de Santa Rosa, ben a la vora. Pel camí, en un pàrquing on havia parat per pixar, escrigué «Terra Lliure». Hoc, era un ximple, un talòs, un cap de pardals; actuava com un ganàpia: com un xiquet a l’edat de vint anys. I, tanmateix, en D.F. li prengué l’esprai i, a davant de casa seva, a la calçada, escrigué mots semblants: «Poble armat, poble respectat», tot amanit de la falç i el martell comunistes.

S’acomiadà del futur activista clandestí i entrà al portal de n’A. Breus mots de qui no sap com desempallegar-se d’un embriac i, per fi, n’A tanca la porta. Sol com un mussol, el nostre home desfà el camí, Finestrelles avall, Casal Sant Jordi, Tres Molins, Països Catalans, tot cercant amb la vista les seves obres pictòriques. A La Masia n’hi pinta una altra de nova: «Caufec No», que avui quan ha tornat a passar ja no hi era. Cabina telefònica, parada de bus: més pluja d’estels. L’esprai es consumeix. I capcot torna cap a casa…

Mes, què és això? Un aparcament de cotxes. Hi entrà, cec d’alcohol, i trobà l’objectiu: Mercedes. No, no és una dona, és un cotxe. I li trenca el punt de mira, i se l’endú com a trofeu fetitxe, com a amulet urbà, que l’endemà cus a la motxilla. Enfila el carrer de Montserrat, mes… mes a l’entrada del carrer veu una barana i hi puja i salta a l’altra banda, caient agombolat enmig d’unes bardisses. Com pogué s’aixecà, branquillons i fulles es colaven pertot arreu: butxaques, mitjons, pantalons, calçotets. Aconseguí fer una passa, una altra… i contemplà, des de les alçades, el seu objectiu: un solar on mai no havia estat abans. Féu una passa tímida gairebé al buit, i aleshores rodolà estimball avall. Encara li fa mal la cama dreta de l’esgarrapada que es produí. Però l’alcohol, si alguna cosa té, és que fa d’anestèsic i no se sent el dolor.

Sota el Pont d’Esplugues, en aquell racó de poble inexplorat, d’ací cap allà errant i amb l’esprai buit. Saltà la tanca i, poc més tard, arribà a casa, on dormí la mona el nostre incívic, sòmines, sòpit personatge.

Aviat se li acabà el riure, puix de dret al passat va anar a raure, reculada ensopegadissa que el féu caure als inferns i li estroncà el viure. Arrosegant-se, amb el feixuc desplaure que allò li provocava, tant plorava que semblava ploure.

El beure no el farà veure més clar.

Em molen aquests texts críptics que no tenen cap significat.

Podria explicar-vos moltes coses d'aquell vell amic meu; ja n'he parlat una mica en d'altres ocasions. Avui, però, ha estat diferent. Només em sap greu que després de tants anys de relació només sigui capaç de parlar d'aquestes coses per internet.

Anava a quart de primària quan el vaig conèixer. Era l'inici del tercer trimestre, i com sempre, el professor ens va fer canviar de lloc a tots. Em va tocar seure amb un nano molt xerraire amb qui havia tingut fins aleshores molt poc tracte. Em penso que el primer que li vaig etzibar va ser una cosa semblant a «Estáte en silencio durante las clases», o una fórmula sinònima o similar. Una setmana després, però, la xerrameca brollava incesantment, els professors van començar a cridar-me l'atenció, i jo vaig ser un nen normal.

Allò va durar dos o tres anys. Va ser, potser, l'època més feliç de la meva vida en tots els aspectes: escolar, familiar, d'amistats... Per aquella època no és que fos ateu, era més aviat verge: no creia en tot allò i ni tan sols m'ho plantejava. No tenia conviccions polítiques (era molt jove!), però m'ho passava molt bé. Mai no oblidaré aquells bons moments.

Tot va començar a tòrce's sobretot a sisè de primària. Va ser quan el fill de puta del professor Manel va aconseguir, durant una llarga tutoria de tres anys (fins a segon de l'ESO) el que ningú abans no havia aconseguit: convertir-me en cristià. Alhora, l'amistat amb el meu amic es va anar afeblint a poc a poc, sense ni adonar-me'n. A més a més, a finals de cinquè vem canviar de pis de residència la nostra família. Tota la màgia es va esfumar.

Després d'un segon cicle de l'ESO i un Batxillerat realment molt dolents per molts motius, la nostra amistat era pràcticament inexistent. Ja no tenia cap confiança amb l'únic amic íntim que he tingut mai, no em veia amb cor de comentar-li res, i mira que ho vaig arribar a passar malament. El punt més negre va ser, potser, el viatge de fi de curs de quart d'ESO, del qual no vull ni parlar. Ell no em va ajudar el més mínim quan els seus amics em van fer la vida impossible, i algunes de les coses que em va dir les tinc encara clavades. Va ser més còmplice per omissió que per acció, però m'és igual. Sóc molt rancuniós.

Al Batxillerat vem coincidir també, tots dos féiem el Científic. Durant aquells dos anys tot es va aplegar: la crisi religiosa, la crisi de personalitat, la crisi acadèmica i la crisi familiar. Tot plegat, sense ningú al meu costat, va ser molt difícil de superar. Cada avaluació acadèmica esperonava les altres crisis, les alimentava com qui llença més combustible a una benzinera en flames. Ell, però, d'això no en té cap culpa, tot i que després del que m'ha explicat avui pel messenger, potser una mica sí.

Vaig sortir del Batxillerat fart de tot, amb ganes de penjar-me. No hagués suportat un any més en aquell antre, encara sort que vaig aprovar el Treball de Recerca amb un assaig sobre l'ateisme que pretenia refermar unes idees de les quals dubtava, per una banda, i per una altra explicitar un seguit de dubtes existencials que encara avui no he resolt i que no resoldré mai, i que porten cap a la bogeria.

Bé, després d'allò ja l'he vist molts pocs cops. Amb el bàsquet l'he anat veient i en alguna festa d'aquí d'Esplugues. Ell ha deixat la gentussa amb qui anava... i bé, el que ha passat avui.

Resulta que avui hem coincidit al Messenger, cosa que no acostuma a passar. Hem començat a xerrar de ximpleries, de la festa de cap d'any, etcètera. Hem parlat de religió, perquè ell era molt catòlic, però ara pel que sembla no, i això m'ha portat a esmentar-li la crisi del Batxillerat, que ell mai no havia ni ensumat. Ell m'ha dit que no m'hauria pogut ajudar gaire sobre allò perquè era massa cristià, i llavors li he comentat que, tot i que no ho hagués estat, no li hauria demanat opinió perquè no li tenia cap confiança.

Hem anat parlant del Batxillerat, li he explicat com vaig aprovar el Treball de Rercerca i m'ha comentat que es va odiar ell mateix per la seva poca personalitat i volubilitat. La veritat és que era força penós, no li tenia cap respecte, i potser avui se l'ha guanyat una mica després d'aquestes confesions. I ha dit una cosa que no recordo que m'hagi dit mai: que sóc una mica "timidillo" i que m'haig d'integrar a la classe. No m'ho va dir mai des que a primer d'EGB va entrar a l'escola, i m'ho diu ara, després d'onze anys de relació.

I en aquest punt li he explicat el bròquil de la «vida nova» i la «vida vella» que vaig desenvolupar fa poc en aquest bloc. L'he fotut sense cap mena de concessions de pet al grup «vell», tot dient-li que aquell grup, com més allunyat de mi, millor. De tota manera, li he dit que ell és un cas especial, perquè ha estat l'únic amic de debò que he tingut mai.

Aleshores m'ha dit que li sap molt de greu, que sons pares li van demanar que només es relacionés amb «cristians», que les seves amistats el van influenciar massa, però que mai ha deixat de ser el meu amic. I, sobretot, ha dit que jo li he influenciat encara més que els altres, perquè sempre he estat fidel a les meves ideies, sempre, i que gràcies a mi ha deixat de creure en Déu com creia. Que vaig plantar la llavor del dubte i que gràcies a mi ja no va a missa. Que moltes de les coses que vaig fer a classe li van marcar i li van fer pensar molt.

Que jo vaig ser el seu model a seguir.

Jo no en tenia ni puta ideia. Jo era un noi sorrut i solitari sense amics a l'ESO i el Batxillerat. No ho hagués pensat mai. Avui, a la feina, només pensava en això. Encara estic trasbalsat. No m'ho hauria pogut dir abans? No hauria pogut estovar el calvari que vaig haver de patir? Per què no em va estendre la mà quan més ho necessitava?

Li estic molt agraït per les seves paraules, tot i els retrets. Mai m'ho hagués pensat.

Ahir, amb ressaca inclosa, vaig acabar de llegir per fi el Fill de l'Acordionista, de n'Atxaga. Quan el vaig encetar em pensava que parlaria més de les causes que propiciaren la creació d'ETA, de l'ambient que ho afavoria i tal, però més aviat em vaig trobar amb la descripció bucòlica d'un petit poble basc i de les relacions sentimentals i d'amistat d'un dels camperols, en David. Molt més de la meitat del llibre ens explica la joventut d'en David, fill d'un feixista que diríem que és, en el fons, un bon home, i que per això en David abraça quan mor sa mare. Sí, s'intenta recrear l'ambient, però vaja, moltes de les coses que explica no tenen res a veure amb el tema del terrorisme, sinó que més aviat sembla una novel·la costumista, com la relació amb Teresa (tot i que aquesta li dóna el quadern del Gorila) o amb Virgínia. Es parla també amb prou insistència dels sentimens d'en David vers son pare i els seus amics: dels qui estaven de part dels afussellats i dels qui n'estaven de la dels botxins. Al final, després de l'assassinat d'un dels seus millors amics (en Lubis), després d'una acció terrorista (l'incendi de l'hotel d'un general franquista) es fica en l'organització terrorista.

Dins de l'organització tampoc no explica gaire el seu funcionament. Es centra, un altre cop, en la vessant humana: de les contradiccions que pateix en David i els seus amics Joseba i Agustín. Els dos primers s'adonen de què, ben mirat, matar gent no els omple, que s'ha perdut l'esperit original i que ja res no té sentit. Tots dos planegen trair l'organització, però en Joseba s'adelanta i explica a la policia en quin tren van i amb quin objectiu. N'Agustín, per la seva banda, i tot i deixar també la clandestinitat després de l'amnistia de la Transició, no abandonarà mai l'alienació nacionalista i terrorista.

Jo diria que n'Atxaga comparteix el parer de l'oncle d'en David, en Juan Imaz, quan diu que aprova els objectius (alliberament nacional) però no els mètodes. Tanmateix, jo crec també que estava a favor d'ETA al seu inici, i que igual que van fer Joseba i David, es va desencantar a les acaballes del franquisme. Jo potser també sóc d'aquest parer, o potser d'un una mica més radical. Potser sóc igual d'idiota que Agustín, que duia sempre un bocí de tela del vestit que portava una tia seva quan va morir durant el bombardeig de Gernika, per no oblidar per què lluitava.

En resum, el que més m'ha agradat ha estat l'ambient bucòlic del poble d'Obaba però, sobretot, el petit barri d'Iruain, l'amor enyoradís per l'idioma esmunyedís que es perd i que no para de recordar (pel basc, evidentment, però que jo trasllado al català), la natura gairebé verge, el mode de vida antic, els «pagesos feliços»... A tot això, en David va haver de renunciar per culpa de la clandestinitat, una altra raó per deixar-ho córrer. La descripció del poble i les muntanyes, de les tradicions i costums, del tarannà de la gent, de l'idioma perdut, tot em trasllada cap un país idílic, ideal. Locus amoenus.

Avui encetem enguany. Aquesta ximple oració simple em fa gràcia com l'he escrita. Diré també que he trobat el CD on tenia gravada la capçalera, en format de Photoxop, i que per tant potser d'aquí poc la canviaré. Hoc, molt interessant.

Ahir, emperò, fou el darrer jorn de l'any dos mil quatre. Un any que per mi ha estat positiu en termes generals. Miro enrere i, per descomptat, el balanç és positiu: he passat bé el primer curs de CCPP, m'he consolidat al Guissona i he conegut molta gent nova. Per primer cop es pot dir que m'estic obrint al món. Àdhuc he experimentat quelcom que alguns podrien anomenar "amor", terme que refuso amb vehemència, i que considero més aviat un lleu capficament.

La festa d'ahir va seguir un esquema semblant al cap d'any de l'any passat. Sopar abundant, cava i hipnosi catòdica fins una hora després de les campanades; a continuació, festa a casa d'un noi, festa menys etílica que l'anterior però més concorreguda i sorollosa. Val a dir que l'amfitrió tenia pressa per plegar perquè sons pares tornaven d'hora, per la qual cosa no vem estar-hi més de dues hores. En aquest punt vaig truncar el guió establert i vaig pujar a la festa de Cal Suís, abandonant aquella gent. Quan vaig arribar-hi ja eren les quatre de la matinada i la festa era a punt d'acabar. Vaig conèixer quatre arreplegats d'allà dalt, vaig tacar-me les mans d'esprai negre i vaig col·leccionar un punt de mira de Mercedes, que cosiré a la meva motxilla.

Això és tot. Breu balanç de l'any i resum de la farra en temps rècord.
Bon any.