juillet 2004 Archives

Doncs res nois, ja marxo de vacances. Avui ha estat el darrer dia de feina, ha estat però el primer en què hi vaig borratxo. La farra es va allargar fins les quatre de la matinada, i vaig tornar a agafar una d'aquelles borratxeres memorables. En fi, no estic gaire ressacós, em trobo destemplat, i la suor em put de manera especialment fastigosa. Demà, abans que surti el sol, desapareixeré d'Esplugues i visitaré terres andaluses per veure el que queda de la meitat de la família. Bé, estaré ben bé dues setmanes sense connectar-me, o sigui que podeu posar-me verd impunement fins el dia tretze. Passi-ho bé.

Jo em dutxo en deu o quinze minuts. La primera meitat la dedico a calibrar la temperatura de l'aiga. Giro la palanca de l'aixeta completament a l'esquerra, perquè s'encengui el calentador, i quan comença a sortir calenta, aleshores la giro fins la meitat. Fins aquí, l'aiga bull, per tant s'ha d'anar ajustant fins el punt exacte on no surt ni massa freda ni massa calenta. És com el punt G, costa molt de trobar. El raig d'aiga passa repentinament de bullent a glaçat; de vapor a glaçons en un mer gir de palanca de mig grau. Davant la meva incapacitat per trobar aquest punt comprès en només mig grau de gir, he decidit que, millor que glaçar-me, tot i que sigui estiu, prefereixo rostir-me com un pollastre. No em cal anar a la sauna perquè cada cop que em dutxo surto escaldat, vermell com una gamba, bullit com si fos una pastanaga. Abans era molt més fàcil trobar el punt G, perquè no residia en només mig grau. Afinant, es pot arribar a aconseguir una temperatura tèbia tirant a calenta, és el màxim que he aconseguit. Sempre que he arribat al punt G, en un tres i no res, sense tocar l'aixeta, l'aiga s'ha gebrat. El canvi de calentador no va arreglar res. I jo em vull dutxar bé d'una puta vegada.

Mirant la tele, vaig veure l'altre dia un fragment d'una pel·lícula antiga, en blanc i negre, d'un home malhumorat i la seva família. La família tenia problemes, sobretot perquè el pare era massa intransigent i un dels fills, rebel. La taula era un dels llocs que més afavorien les batusses dialèctiques. Me'n vaig adonar de què el que en realitat feia estralls en aquella família era la manca de televisió.

A casa meva gairebé mai no es parla mentre es menja. Paradoxalment, un lloc preferent per a comunicar-se s'ha perdut precisament a causa d'un medi de comunicació, la televisió, aparell el qual gairebé sempre comunica només bajanades. És difícil d'imaginar com seria la vida a casa meva sense aquesta caixa tonta: potser hauríem de parlar i tot. Jo ja he perdut el costum de parlar. Només parlo amb ma mare i a la cuina, és l'ùnic indret de la casa on m'hi sento de gust.

Jo només encenc la televisió per dinar, i després l'apago. No m'agrada pràcticament res del que hi fan. Odio estar a l'ordinador, o a la meva habitació llegint el que sigui o escoltant qualsevol cosa, i sentir com algú l'engega. Sempre tanco la porta per no sentir les imbecil·litats que s'hi poden sentir, com això de l'Ordonyes. Miro poc la tele perquè no m'agrada, no perquè estigui en contra d'ella, com sembla que estan alguns. Si m'assabento d'alguna cosa que crec que em pot agradar, miro de mirar-ho. És a dir, consumeixo alguns programes en especial, veig només el que vull veure, i evito sempre que puc ajeure'm al sofà amb la tele encesa, veient sense veure.

És indignant la poca cobertura mediàtica de l'afer. Ni deu segons als informatius estatals, un breu retall amagat als diaris. Amb prou feines me n'he assabentat. És un assumpte cabdal, que ens afecta a tots per igual, el decurs habitual de les nostres vides perilla; una crisi internacional, hecatombe, apocalipsi. Ha mort Carmen de Mairena. Ai, perdó, vull dir Carmina Ordónyez. I jo encara no sé qui collons és aquesta tia (cap de les dues).

6.3.1. Els signes d'interrogació i d'admiració

El signe d'interrogació (?) i el signe d'admiració (!) s'escriuen al final del període d'entonació interrogativa, l'un, i exclamativa, l'altre: Què et passa? Per què ho dius, això? Però com és possible? Què sé jo...! Bona nit! Què hi farem...! Per la seva mateixa naturalesa, el signe d?admiració s?associa sovint a les interjeccions i les onomatopeies: Ep! Bub! Ning-ning!

Moltíssima gent escriu el signe d'interrogació i d'exclamació també a l'inici del període d'entonació interrogatiu, l'un, i exclamatiu, l'altre. He consultat el web de l'Institut d'Estudis Catalans i he trobat el paràgraf anterior. És a dir, si ja no l'escrivia, ara encara menys.

Santa Magdalena. Copatrona d'Esplugues del Llobregat. Aquests dies se celebra la festa major petita (o com li vulguin dir) d'Esplugues. La festa major cau cap a finals de setembre, per Sant Mateu.

Mai no havia assistit a la celebració de la festivitat de Santa Magdalena. A causa de la feina m'he perdut la primera part. He arribat cap a quarts de nou al Robert Brillas, des d'on sortia el seguici cap a l'església de Santa Magdalena, el centre històric del poble. Bé, realment l'Ajuntament no ha encarregat mai cap estudi per delimitar quin és el nostre centre històric. D'aquesta manera ha pogut enderrocar les cases que ha volgut, com la masia Cal Terrisser, que ja vaig comentar. De tota manera, l'església si més no està catalogada.

El seguici el formaven diverses entitats del poble: la Colla de Diables l'obria amb foc i ritme de timbals. Els seguien una mena de colla de grallers amb cornamusa que no havia vist mai. Tot seguit, gegants i capgrossos. He descobert que qui em ven l'Avui cada dia és geganter. Darrera dels gegants, la colla de bastoners del poble, fent ballar els bastons i al compàs dels picarols. Els Atabalats, colla de percusió, els seguien, i tancaven el seguici l'esbart vil·la d'Esplugues, que es dediquen al ball tradicional.

Un cop arribats a l'església, els assistents hem pres possessió del millor lloc que hem trobat per veure les ofrenes de les colles a Santa Magdalena. Els gegants i els capgrossos han ballat, els Atabalats ens han deixat sords, l'esbart ha ballat el seu típic ball tradicional, els bastoners han picat els bastons i els castellers han fet un pilar de quatre. Quan han muntat el castell han avançat uns tres o quatre metres fins pujar les escales de l'altar, on l'han descarregat enmig d'un fort aplaudiment. Aquestes ofrenes tan folklòriques m'han encantat.

A fora, esperant, els diables reien damunt una tarima. Han fet petar quatre petardos i han recitat els versots. Els versots, si algú no sap en què consisteixen, són versos satírics sobre la vida del poble. Realment han fet gràcia. Han denunciat, sobretot, l'especulació salvatge que vivim al poble, que fa que els joves d'Esplugues haguem de marxar. S'han queixat de la dificultat d'aconseguir un local per a assajar, del tema de Cal Suís i del Trambaix, i de la incompetència d'en Cervera, regidor de cultura. A na Pilar Díaz, primera tinent d'alcalde, li han dedicat un versot sencer, on el més sonat deia una cosa semblant a que si vol ascendir, que s'espabili i, tal com ha fet la Chacon, obri bé la boca i no precisament per parlar (la Carme Chacon va ser l'anterior tinent d'alcalde).

Ja de tornada cap a casa, pel carrer de l'església una regidora del PSC comentava amb un company, treient foc pels queixals: Se han pasado un huevo. Es el primer año que hacen los versots y han exagerado demasiado.... Sociates, us ho mereixeu, us esteu carregant el nostre Poble.

Ara que és època de vacances, els dipaires escriuen menys. Àdhuc jo he deixat d'escriure alguns dies i suposo que ho seguiré fent, perquè el ritme d'un post diari és absurd. La calda estiuenca em fa encara més insuportable l'aparentment en augment "A mí háblame en cristiano". Deu ser perquè vénen d'Andalusia a visitar els néts. L'experiència d'Arbúcies també agreuja el problema. L'altre dia vaig trobar per terra una llista de la compra d'una d'aquestes imbècils. Atesa la seva ortografia constatem que, en efecte, tampoc no dominen el castellà. Petits alleujaments del problema: no demanis als analfabets que aprenguin un segon idioma, ni que sigui de la mateixa branca lingüística, només els números i en un temps de quaranta anys. Un d'aquests analfabets va vindre ahir amb uns ous que, segons ell, duien un any caducats. No hi ha dret que el seu vot valgui el mateix que el meu; per culpa seva hi ha monarquia i Aznars. Que tornin tots d'on han sortit, bestioles immundes torrecollons. Veieu com sóc intolerant? No els tolero, no els aguanto i, ben mirat, potser no sóc tan d'esquerres com dic. No ho sé, no ho sé. El que sé del cert que no sóc és com els sociates diuen que ells són, una mena de neocristianisme laic i ecosostenible. Suposo que essent com em sembla que estic esdevenint, acabaré com l'Hèlios de Lola i els peixos morts, d'en Porcel. Assemblat a ell, mai no podria arribar a ser pastat... Perquè seré un mediocre mediocre, no excepcional com ell.

Ai, quina por!

Hi ha blocs que només pel títol ja no m'agraden. Un és aquest. Ni ideia de què vol dir amb aquest títol, però a mi em sembla una puta merda. Bé, llegint les frases que té al costat, obvietats d'aquelles que em fastiguegen, afirma el següent: "RECUERDA: La tolerancia es el respeto a las ideas, creencias o prácticas de los demás cuando son diferentes o contrarias a las propias". Bé, ja ho sabia, noi, i ja sé que sóc intolerant. Voler fer respectables certes ideies m'és impossible. El nazisme no és respectable, per exemple, i no el respecto. I com això, moltes altres coses menys evidents. Sóc intolerant i amb orgull, i m'enerven els hipòcrites que diuen el contrari.

De l'èxit o fracàs de l'Acampada Jove depèn en gran mesura l'economia anual de la JERC. Entesos, però un dels comentaris que més vaig sentir a la barra era "com us passeu amb els preus". No sé ben bé si una cervesa més el got pot valdre 2,5 euros, potser és una mica massa car. Els cubates de whisky només valien 3,5 si duies got, però els posaven molt poc carregats. Jo, tret d'algun cas molt especial, els carregava molt (algú em va dir que els feia massa llargs). Al final no em va acabar de quedar clar si es podien tornar els gots buits; a les barres segur que no.

El pitjor de tot era el rotllo de les gírgoles. No havia sentit mai aquesta paraula, i ara resulta que és una mena de bolet. A l'Acampada, una gírgola era diner fiduciari, que es canviava per euros al costat de les barres. Només es podia pagar a les barres amb gírgoles. Després, pel que vaig sentir, no es podia tornar a reucuperar els euros de les gírgoles: o t'ho gastaves, o t'ho empassaves. Això, amics meus, és un abús. Més endavant vaig veure alguns militants revenent gírgoles fraudulentament.

També se'm van queixar pel preu de l'entrada. Jo no vaig pagar perquè vaig treballar, però el preu del dissabte era 25 euros. Tampoc no està tan malament, tenint com a referència el preu del darrer concert de Metallica amb Slipknot a Saragossa. L'abonament per tota l'Acampada valia 50 euros a guixeta, tampoc no és tant.

La seguretat a l'Acampada era ímfima. La suficient per no deixar entrar qui no hagués pagat i controlar una mica l'assumpte. En aquest lloc ple d'esquerrans, és molt fàcil que et prenguin la cartera. Jo anava amb molt de compte amb les meves coses, i amb tot em van prendre la bossa amb la càmera de fotos. No és culpa de l'organització, sinó de la gent que hi va allà. L'única solució és no confiar-se mai i no dur res de valor a sobre.

Jo no em vaig dutxar a la Zona d'Acampada, però de dutxes la cosa estava molt malament. Jo només en vaig veure quatre. O et banyaves a les gèlides aigües del rierol, amb el risc de trobar-te navegant riu avall d'alguna deixalla, o anaves a unes piscines que no sé per on paraven. Les noies que anaven amb mi van anar a la piscina.

Els lavabos de l'Acampada, que consistien en un cubicle gris made in USA, pudien una barbaritat, la ferum convidava a aguantar-se la pixera tot lo dia. Jo no vaig patir cues, però pel meu gust n'hi havien pocs.

El que no hi havia per enlloc, o no en vaig veure cap, eren papereres o contenidors on llençar la brossa. Potser si n'hi haguessin plantat uns quants no hi hauria hagut tanta merda pel terra. Amb tot, també és problema dels acampats, que són incapaços de no embrutar el bosc. Entre la falta de dutxes i papereres, i els lavabos pudents, el panorama de dissabte per la tarda era un atemptat al nas.

Per acabar. Arbúcies i el Montseny són molt macos, el camp de futbol és un bon lloc pels concerts, i en general el marc geogràfic és immillorable. Els preus són raonables, els de les barres són una clavada, però és també normal, a qualsevol concert t'hi claven. L'organització, a càrrec dels militants, estava bastant bé, però amb algunes mancances. No sé si tornarem l'any vinent; després de la mala experiència dels companys, ja veurem. En fi, que està prou bé. Aviam si per la propera porten algun grup tipu Sepultura, perquè Orishas a mi m'avorreix soberanament.

Un calorós dissabte de juny un hom sortí del seu poble cercant el paradís perdut: un indret on tothom parlés el seu idioma, anés de bon rotllo i pogués gaudir de la natura, amb la remor dels ocells i el rierol i l'ombra dels faigs.

Creí que sería la siudá de la suerte porque regalaban coco', pero estaba profundamente equivocado (El Mariachi)

Avís per si algú pensa anar a l'Acampada Jove per primer cop l'any vinent: abans de fer tota la pujada cap a la Zona d'Acampada aneu a agafar les vostres acreditacions vora la plaça de la sabata, o us exposeu a perdre gairebé una hora miserablement.

Un cop sigueu a dins, si heu quedat amb algú, assegureu-vos que el lloc on quedeu sigui perfectament conegut per tothom. Una font perduda per allà dalt no és el millor lloc. Us exposeu a perdre una altra hora.

Hom, d'entrada, comprova que aquell bell lloc que imaginava no és ni de bon tros l'edèn somniat. Hom ha de sofrir els estirabots d'acampats massa beguts, ha d'anar amb vint ulls per no ensopegar amb la immundícia que curulla el terra i caramulla l'innocent rierol. L'única remor que hom sent són els brams dels embriacs; hom pot gaudir de la natura si dirigeix la mirada o marxa cap els llocs no infestats. A l'aire només ensuma suor, deixalles, tabac i petes.

En Josep, exhibint triomfalment la seva doble identificació (pulsera i acreditació), ja dins la Zona d'Acampada, traba coneixement amb dos nanos de La Comarca. L'Acampada per relacionar-se va molt bé, però clar, en Josep té uns límits molt delimitats (merda de frase), i acaba sempre per escoltar el típic "en Tal és algú que no parla gens, menys encara que el Josep aquest". Doncs collons, si encara parla menys, deu ser mut, perquè el Josep aquest feia estona que no badava boca.

Però abans d'arribar a aquell punt, a les set (bé, a les vuit...) anàrem les tres noies i jo, sense els altres dos de La Comarca, a treballar a la barra del concert. No sé, deu ser potser el que més em va agradar de l'Acampada. La gent borratxa no té vergonya, i és capaç de despullar-se completament per un cubata (sí, de franc, però les rialles eren inpagables). Un tal Bartomeu i un altre, de Sant Hilari o rodalies, van pensar que jo era el pardillo amb qui podrien beure gratis tota la nit. Bé, gratis no, simplement els feia rebaixa, perquè m'amenitzaven la nit. El tercer cop que van vindre vaig passar d'ells completament.

Des de les barres es veien perfectament tots els concerts. El primer fou el d'en Lluís Llach. Bé, va estar bé, cantà com sempre, interpretà l'Estaca, On vas i fragments d'Ítaca, a banda de poemes d'en Papasseit i Martí i Pol. Atenent el marc on es trobava, crec que hauria d'haver cantat les més combatives, per no ensopir massa el personal a primera hora.

En fi, després actuà una rastellera de grups, com Orishas, que no m'agrada (gaire), i Skatalities, La Gossa Sorda i Obrint Pas. Segons una de les noies, estaren molt bé i tal. Jo no hi parava massa atenció, la veritat.

A les dues de la matinada, després de sis hores a la barra atipant-me de cervesa com un lladre i amb un porillo meu i unes quantes calades del d'un paio que s'emportà una birra de franc, anava bastant marejat. Aquells grups retrunyien al meu cervell; és cert que estan bé, però el meu estat físic no acompanyava.

Mentre el cap em ballava, un dels dos nois de La Comarca es barallà per error amb un Skin. Resultat: perdé les cucales. Devien ser entre les dues i les tres de la matinada del fatídic divuit de juliol. No prengué cap mal, però des d'aleshores la seva visió fou boirosa.

Una estona més tard, assegudets enmig del camp de futbol, mentre cantava La Gossa Sorda, una bossa blanca que tenia al costat meu s'esvaní. La busquí, la cerquí, però no la trobí, m'aixequí i una de les companyes digué: "Josep, on és la bossa?". Jo ni puta ideia, el cas és que buscant per les rodalies la trobàrem sense la càmera de fotos d'una altra d'elles. Afortunadament, no robaren una samarreta dels Obrint Pas que ella acabava de comprar i que, tot sigui dit, resulta que li queda massa estreta.

Tot xino-xano, cap allò de quarts de sis, tornàrem a la Zona d'Acampada, on xerràrem una hora sobre banalitats que encara m'ensopiren més, o sigui que quan entràrem a la tenda dels de La Comarca m'adormí ràpidament. Avís: fa fred per les nits a Arbúcies. No dormiu amb màniga curta i amb el sac a una altra tenda, perquè passareu fred i no tindreu un son agradable.

Dues hores després, sent optimistes, ens llevàrem. El fat, la providència o la tragèdia tornà a sotraquejar el nostre tortuós dia. Una d'elles anà al lavabo amb una ronyonera amb més de cent euros i la documentació, entre d'altres coses. Quan tornà a la tenda, i després d'uns ressacosos minuts, s'adonà del seu descuit i sortí com llamp per mirar de recuperar-la. Malauradament, ja no hi era a temps.

La infructuosa recerca dels diners perduts ens alentí els treballs de desmuntatge de la tenda i recollida d'andròmines. Havíem de pujar a l'autobús a les deu, però a un quart de dotze arribàrem. Després de perdre cucales, càmera, diners i documentació, ara tocava l'autocar. Després de moure fils, telefonar i bla bla, aconseguírem pujar gratis (ens volien tornar a fer pagar!) a un altre autocar.

A Berga visitàrem el Pi de les Tres Branques. És un arbre monumental (literalment), amb molta història. Coincidírem amb els Maulets, que venien del Rebrot. Bé, són bona gent però una mica emprenyadors. El tercer diumenge de juliol de cada any (ahir) se celebra l'Aplec del Pi.

A la tornada tingué lloc el darrer cataclisme del dia. Érem ja a Barcelona. Baixàrem a Plaça Universitat. Algú que pujà a Arbúcies i deixà l'equipatge a l'autocar, no tornà a pujar a Berga, la qual cosa vol dir que sobraven motxilles al portaequipatges. Això no ens afectaria si la noia que perdé els diners no hagués agafat una motxilla blanca que no era nostra. Una de les altres noies tenia una motxilla blanca, i ella pensà que li feia un favor, però només aconseguí que ens veiéssim enmig de Barcelona amb equipatge de ningú. Doncs res, després de trucar i riure i fer l'imbècil, anàrem a la comissaria de policia a deixar-la a objectes perduts.

El dia divuit de juliol és un dia malastruc. Ahir només patim desgràcies i fa uns anys aquell fill de puta muntà un cop d'Estat. Visca!

De vegades somnio que suro a l'aire. No volo realment, faig gambades cada cop més llarges, fins que pràcticament volo. És una sensació meravellosa, sentir l'aire a la cara, la ingravidesa, la llibertat. Gairebé sempre sóc jo l'únic que m'enlairo, deixant enrere els altres. No sé què pot voler dir (és un somni recurrent que fins fa poc no havia tingut mai). Bé, tinc la meva interpretació, però és el mateix rotllo de sempre.

Darrerament ja no llegeixo diàriament el diari. Diverses causes congrien aquest efecte: primer, que les comissions d'investigacions i la guerra de l'Iraq no m'interessen gaire; segon, que em treu temps per llegir coses més interessants; tercer, l'euro que val el diari; quart, que estic molt mandrós i la canícula no acompanya. Així que el que diré ara no està gens documentat per cap diari, sinó només pel que he sentit per la ràdio (perquè ni els telenotícies miro).

I és que jo no treballo ni conec ningú que treballi a cap ambulatori, ni a cap farmàcia. El màxim és que al costat de l'Àrea de Guissona hi ha una farmàcia i veig entrar multituds de medicaments sota els braços dels clients. És evident que per alguna estranya raó la gent té gust d'anar al metge, molts cops de forma abusiva. Ja ho diu en Josep Pla al seu Quadern Gris:

19 d'agost
[...] A més aquestes senyoretes tan pàl·lides, tan vestides, d'una sensibilitat tan trencadissa, solen tenir el mal de mar, perquè, en definitiva, marejar-se és considerat un símptoma de delicadesa i de qualitat de sentiments. La salut plena i normal, la vitalitat franca, és tinguda per una grolleria que s'ha de deixar per al poble, per a la plebs. Si entreu al menjador de les cases, veureu la gran quantitat de medicaments, preparats, pólvors, píndoles i potingues que pren la burgesia. «¿Ja han pres les gotes?» «Porta la cullera per l'oli de fetge de bacallà...» «I en el preparat de calç, ja hi penses?» Aquestes són les frases que se senten, abans de dinar o de sopar, a les casetes del Canadell. Es considera que l'absorció d'aquestes puerils enganyifes fa interessant i distingit. La mar, doncs, ja considerada, de natural, un element horrorós, és tinguda a l'estiu per un mer pretext de grolleria i de populatxeria.

Ara imagineu-vos tota aquesta munió de pretesos petitburgesos, d'una il·lusa i il·lusòria "classe mitjana", que volen reafirmar-se com a classe. S'omplen de penjolls i bijuteria barata, aparenten vestir bé i menjar bé, i van a l'ambulatori de la Seguretat Social quatre cops a la setmana per aparentar. Fóra encara digerible si aquest devessall de gent tingués metge privat. Pel contrari, la gernació acut al metge públic com si fos un recurs inesgotable. Aquest és un dels problemes de l'Estat del benestar, que és fàcil oblidar el valor econòmic de les coses. En ser de franc no es valora prou.

Per això estic a favor de l'euro per visita. S'hauria de fer un estudi per delimitar quan s'ha de pagar i quan no, però en la majoria dels casos, sí. Els jubilats, tot i les seves migrades pensions, haurien de ser els primers en pagar. Abonant aquest minso peatge, que no ha de servir ni de bon tros per sufragar els costos de la sanitat pública, aquesta gent que va només per vici a l'ambulatori s'ho repensaria. Perquè, en primer lloc, no són classe mitjana, s'han de resituar, i perquè fer abús de la sanitat no es pot convertir en un oci per la gent, en especial, la gent gran.

Aquest cap de setmana no ha passat res d'especial a Can Santacreu. Durant alguns minuts he voltat per casa, com una papallona, d'ací cap allí, sense saber què fer. Són els moments que acostumo a omplir amb Internet, quan em balla el cap després de tot el matí llegint. Surto de l'habitació, vaig a la cuina, miro la televisió una estona, vaig a la cuina, entro a l'habitació, agafo un altre llibre, engego la ràdio, vaig a la cuina, miro la tele i torno a l'habitació. Arriba un moment en què el meu cervell es fa impermeable a la lletra escrita. És quan trobo a faltar l'ordinador.

I bé, durant aquests dies he llegit el llibre de Maria Àngels Anglada, El violí d'Auswitch. És la típica història d'un jueu al camp de concentració, que vol regalimar humanisme però que a mi m'embafa aviat, i que fa servir els estereotips de tota la vida: els jueus com si fossin gairebé uns sants i els nazis un esbart de hienes proterves. A més de la, per a mi, fluixa història, literàriament tampoc no és res de l'altre món. Trobo que és un llibre que respon força bé al perfil del lector d'El Periódico.

D'altra banda, he encetat L'Atlàntida d'en Verdaguer. Realment és impressionant el domini de la llengua del de Folgueroles, sobretot tenint en compte el precari estat de salut de l'idioma català en aquell temps. Per això, jo crec que el valor més important del llibre és més aviat simbòlic que literari, ja que tot i que la seva poesia èpica és colpidora, corprenedora i, en definitiva, magistral, per sobre de tot va suposar el reactivament literari del català, guanyant els primers Jocs Florals moderns. És una manera de dir que no m'agrada gaire el llibre, però que trobo que literàriament és una meravella, i més tenint en compte quan va ser escrita i el que simbòlicament representa.

Per evitar l'ensopiment, quan m'atipo dels recargats versos d'en Verdaguer, llegeixo uns dies del dietari d'en Josep Pla. Deixo de banda aquell llenguatge poètic, diguem-ne que artificiós, per un de més popular, però igualment excel·lent. La literatura d'en Pla és un tresor. Ara m'estic fixant especialment en les seves precises descripcions: sempre troba el mot idoni, exacte, per a cada cosa. Dins el seu amplíssim ventall d'adjectius, no deixa de sorprendre'm l'ús que en fa d'alguns d'ells, que a mi mai no se m'haguessin acudit. Té la capacitat de traslladar-nos al seu temps per compartir amb nosaltres aquells paisatges. Descrivint persones és excepcional, mítica és la seva pròpia descripció que fa al Quadern Gris. I és que ja ho diu ell mateix, és molt més difícil descriure que opinar. És un mestre.

L'ordinador està fent el ruc... El ventilador no funciona i fot una pudor de socarrim fastigosa. A més, la Zonalliure té encara més problemes: afegint-s'hi al tema del MT, ara un hacker s'ha colat al servidor.

Canviant completament de tema, després de l'sprint final, ahir vaig aconseguir acabar el Lola i els peixos morts, d'en Porcel. Era el primer cop que llegia alguna cosa d'ell, car si he llegit algun article seu de La Vanguardia no me'n recordo. Jo m'havia proposat, per aquest estiu, llegir només llibres d'autors morts. Malgrat tot, amb en Porcel he fet una excepció, i ara llegiré només llibres que s'hagin publicat fa deu anys o més.

La novel·la, un totxo gruixudet, el cabron, només té un capítol, i de començament a final es tracta del soliloqui del protagonista, un tal Hèlios, exdiputat de CiU i mallorquí, de classe baixa, egoista, sexualment molt actiu, però sobretot, un malparit sense escrúpols. El llibre comença i gairebé acaba a un restaurant de plats combinats fastigós, on es troba la Lola, una amant que feia molts anys que no veia. A partir d'aquell moment fa un repàs per tota la seva vida: les dones que hi han passat, totes les coses que ha fet i la justificació de perquè ho ha fet així. De per què és un desgraciat.

Està prou bé, tot i que se m'ha fet una miga feixuc. En Porcel té un domini de la llengua extraordinari, això és innegable, des del seu amplíssim ventall lèxic (amb una capacitat impresionant per crear nous mots, i farcit de dialectalismes mallorquins) fins a la manera d'explicar la història. Sense seguir un ordre temporal gens lineal, va presentant els successos del protagonista quan li convé, recolzant-se en ells més endavant.

Bé, jo no sóc cap lletraferit, sóc incapaç de fer una crítica mínimament bona de cap llibre. Acabaré dient que m'ha agradat bastant, però no és dels millors que recordo. Més que de la història, que està bé però tampoc no mata, em quedo amb la seva forma d'escriure, que m'ha semblat excel·lent. La història, tanmateix, és una mena de crítica cínica i exagerada de la Catalunya tardofranquista i de la de transició de la que no es salva ningú: ni tan sols ell. Tots els grups, clandestins o no, són tots plegats com un estol de peixos morts. Segurament, més enllà d'aquesta crítica, vol reflexionar sobre la condició humana en general.

Però bé, si voleu tindre una opinió millor, és preferible que el llegiu vosaltres mateixos. En cinc dies, sense apretar gaire, el teniu enllestit.

No ho he pogut resistir.

Bé, ho he resistit tan bé com he pogut, però m'hi han empès contra la meva voluntat. Avui he anat a l'Illa a les Rebaixes aquestes. Però crec que he superat la prova: no he comprat absolutament res (de roba, esclar, que era el que se suposa que havia d'anar a comprar).

Amb tot, la temptació ha estat massa forta. He baixat a l'Fnac i com una ovella més he comprat un disc. M'havia proposat no tornar a comprar res més a l'Fnac, però és que el poder del British Steel dels Judas Priest, a 8,50 lerdos, m'ha vençut. Sóc dèbil, sobretot quan es tracta de grans clàssics del Heavy Metal a un preu tan baix.

Apa, vaig a acabar el llibre que tinc entre mans i escoltaré el disc. Del llibre en parlaré demà.

Em llevo cap allò de quarts de deu. Fins la una llegeixo el llibre que toca. Descanso una estona escoltant la ràdio, dinant, veient els Simpson. Després possiblement em dutxo, vagarejo per internet o llegeixo una estona més. I a un quart de sis vaig a la feina. Tres hores: a dos quarts de vuit acostumo a ser a casa, a menys que tingui reunió al Casal. Navego una mica més per internet, escolto música, sopo. I després probablement llegeixi una estona més.

Aquest és el meu ritme de vida: llegir, navegar, menjar, treballar.

Les relacions socials m'avorreixen aviat. Mantenir viva una relació em suposa molt d'esforç, no en diguem res d'aprofundir-la. Tant, d'esforç, que n'estableixo només les indispensables. Els caps de setmana solc anar amb uns quants idiotes immadurs a fumar porros al pis d'algun d'ells: la relació social és gairebé inexistent. Mentre ells fumen i xerren banalment, jo m'apalanco a una cantonada (un sofà, una cadira, pel terra) pronunciant només les paraules justes. A més, els petes, sense alcohol euforitzant, em senten força malament, m'aixafen, m'endormisquen, em regiren els budells. I aquella gent també és narcòtica, i també em regira els budells. En definitiva, no faig res, miro Impacto TV, una puta merda, o la pel·lícula porno de City TV, o la lluna plena, m'és igual: qualsevol cosa és millor que aquella púrria farragosa. I si surto amb ells és per no incomunicar-me massa, però algunes nits ja he preferit estar-me a casa meva.

Quina culpa tinc jo de trobar que un llibre fa més companyonia que un idiota que només pensa en bàsquet i en maldir les xicotes dels altres? «En tal podria aspirar a molt més. No sé per què es conforma amb aquesta, cinc anys porten ja, si es podria follar una de més esvelta i de protuberant mamellam». I jo sé que parlen de mi, ho sé perquè tot i que no els he sentit mai, difamen de tothom. I jo, que mai no he tingut xicota, ni ganes, deuen pensar que sóc marieta. I algun cop, entre la fumera de costo, he captat algun comentari críptic entre ells que, degudament interpretat, confirma les meves sospites. I bé, i què si ho pensen? M'és ben bé igual, que pensin el que vulguin, per mi com si s'estimben un per un per la finestra. Suposo que per l'únic que em sabria greu seria perquè hauria d'anar a buscar un altre grupet per anar a fumar. En realitat, mai no n'he buscat cap, sinó que m'hi han empès, i podria dir-se que l'únic que he buscat és ara tan de conveniència, tan anònim, que em correspon.

Amb tot, sempre puc fumar sol, al vàter.

Heus ací que una bona nit s'aixecà del llit amb el peu esquerre. Esmaperdut, avançà amb dificultat per l'habitació, però es donà un cop al cap amb el marc de la porta: els seus dos-cents centímetres li tornaren a trair. Més esmaperdut encara, s'arrossegà fins la cuina, recuperà la verticalitat ajudant-se de la pica i obrí la nevera.

Llet caducada.
Ous podrits.
Pa florit.

Com no tenia res més, encengué el llum de la cuina i engegà la batedora. El llefiscós i pudent producte culinari el llençà per la finestra: encertà de ple al cap del malparit que portava tres hores cridant amb la cervesa a la mà, al bar de sota. Furibund, iracund, el xisclaire xisclà encara més fort, blasmant i blasfemant contra tot i contra els déus, cercant l'agressor per les balconades de les cinc plantes de l'edifici. Indignat, imprecà a l'aire per darrer cop i marxà cap a casa tot sol, entre l'obscuritat de la nit i la llum somorta de les ensopides faroles socialistes, cap cot, lànguidament, pesadament, pudent, errabund, com un pòtol, ignominiat, enrogallat de tant de xisclar com un mico, embriac, enrojolat per l'alcohol i l'emprenyamenta, empastifat d'aquell suc d'un verd esblaimat, tremolós de fred i de calor alhora, atontat, ensopit i deixondit; malparit.

Aquella nit, l'home dels dos-cents centímetres dormí com feia nits que no dormia, des que va eixir de l'úter de sa mare.

PD: Sí, de vegades m'agradaria ser com aquest home del bicentenar de centímetres. Un cop vaig vessar un got d'aigua que mullà els pesats del bar, que va divertir-me molt.

PDD: Sí, pseudoliteratura pednat fastigosa d'aquella que m'emprenya.

Avui, dia de la independència gringa, el diari Avui porta sis pàgines gairebé íntegres sobre el 24è Congrés Nacional d'ERC, l'únic partit polític amb representació parlamentària obertament independentista. Gairebé m'he corregut del gust en llegir que el model assembleari es manté. Potser un partit amb deu mil militants per poder governar-se eficientment hauria d'adoptar un model representatiu. Amb tot, jo crec que és possible mantenir encara aquest caràcter, i el fet que s'hagi mantingut demostra, com a mínim, que les bases no segueixen cegament el que proposen els líders, i sobretot, la seva voluntat de poder decidir directament en el funcionament del partit.

Un altre punt que m'ha agradat ha estat això de votar per separat el president executiu i el secretari general, que ocuparan segurament i respectiva en Carod i en Puigcercós. Votar-los tots junts volia facilitar l'elecció dels dos càrrecs, però per damunt de tot, crec jo, evitar que es manifestessin diferències de popularitat entre els dirigents. Avui es vota, ja veurem.

Coincidint també amb el dia de la independència, la revista dominical de l'Avui parlava de la història de l'Estelada. És interessant, algunes coses se m'escapaven, i m'ha fet gràcia veure la influència que ha tingut la bandera dels EUA en moltes banderes, com la cubana i, de retruc, en l'Estalada. Ha influenciat àdhuc les comunistes. Increïble.

Apa, tinc una gana pantagruèlica, vaig a dinar.

Llegint en Pla vaig assabentar-me de què ullera de llarga vista és el mot correcte per parlar del catalejo castellà. Llegint en Porcel, però, he après que, per dir la paraula ullera, també es pot emprar cucala. Llosc com sóc, agraeixo la seva aportació per designar aquest instrument que reposa damunt el meu nas des que tenia nou anys. He viscut tot aquest temps sota el monopoli tirànic de la paraula, de tant en tant envaït pel bàrbar mot gafes, però amb el seu domini mai amenaçat. Fins que el rei Baltasar m'ha obsequiat amb aquesta alenada fresca, llum entre les foscors, alliberadora, que fulmina la satrapia fins ara imperant en aquest terreny. Gràcies.

Amb tot, no he trobat al diccionari el significat que aquest homenot atorga a aquest mot. Una cucala és una mena de corb, o un ésser fantàstic que atonyina aquells qui treuen el cap per la finestra. No sé d'on l'ha tret, la qual cosa el deslegitima un xic. Per tant, dubto que aquest bell mot substitueixi el tradicional en la xerrameca habitual, però almenys en aquest trist bloc les ulleres seran substituïdes sense retroactivitat per les cucales.

Estava pensant en això d'aprofitar al màxim el temps. Aprofitar-lo tant, que àdhuc deixés de dormir, o gairebé, i esprement completament fins l'últim segon cada hora. Però ben bé no sé de què serveix fer això, si finalment acabaré enmig del mar, ofegant-me igual; si sempre tindré a l'abast aquell mirall que em recordarà que els meus esforços són inútils. És molt maco fer volar coloms, però sempre acabem tocant de peus a terra. Fins quan la gent pensa que, efectivament, hem aconseguit volar, resulta que només estaven encegats per la llum del Sol, i que ens hem precipitat al fons d'un pou sense que ningú se n'hagi adonat.

Aprofitar el temps... per a què? Si finalment tots acabarem sent l'àpat de cucs i mosques, i tot el que haguem fet tindrà ben poca importància.

Adesiara, trobo que no encaixo perquè aquells amb els qui em relaciono són, des de tots els aspectes, completament immadurs. Sóc incapaç d'intimar amb gent d'aquesta mena, però de vegades sembla que tots són iguals. No és que me les dongui de senyor madur i seriós, perquè tampoc és que ho sigui gaire, però res comparat amb aquesta fauna que infesta el planeta.

Uns altres cops la situació és completament la inversa: trobo que sóc un llimac comparat amb aquest altre grup. Ells semblen més intel·ligents, més simpàtics, millors com a persones, feliços, etcètera. Amb aquests tampoc no m'hi trobo bé. De què parlar amb aquests? Tampoc no trobo res a dir, la meva part conversa és lacònica i gairebé inaudible, tan banal o més que la del grup anterior.

De vegades em trobo entre aquests dos móns i em sembla que no encaixo a cap dels dos. Alguna gent he trobat amb qui puc enraonar tranquil·lament sense gaires impediments; amb aquests la conversa sol ser força amena. Amb tot, sempre trobo que no acabo d'encaixar mai, com dues peces de trencaclosques unides per error, que ballen i finalment es separen amb més o menys dificultat.

Sé que és difícil fer un puzzle perfecte, tinc els meus dubtes sobre si de debò vull formar-ne part d'un o si més aviat m'estimo més anar a una illa deshabitada, ocupar una cofurna el que em resta de vida i dedicar-la a la lectura i a contemplar com volen els coloms.