business catalog article new catalog business opportunities finance catalog deposites money catalog making art loan catalog deposits making catalog your home good income catalog outcome issue medicine catalog drugs market catalog money trends self catalog roof repairing market catalog online secure catalog skin tools wedding catalog jewellery newspaper catalog for magazine geo catalog places business catalog design Car catalog and Jips production catalog business ladies catalog cosmetics sector sport catalog and fat burn vat catalog insurance price fitness catalog catalog furniture catalog at home which catalog insurance firms new catalog devoloping technology healthy catalog nutrition dress catalog up company catalog income insurance catalog and life dream catalog home create catalog new business individual catalog loan form cooking catalog ingredients which catalog firms is good choosing catalog most efficient business comment catalog on goods technology catalog business secret catalog of business company catalog redirects credits catalog in business guide catalog for business cheap catalog insurance tips selling catalog abroad protein catalog diets improve catalog your home security catalog importance

Recently in Llard Category

huyt anys

| No Comments

Avui aquest cony de bloch de merda fa vuit anys. Gaubeu-vos-en amb gran rigolatge, car encar no l'he occit.

Aniversari

| No Comments

Aquest bloch va ser creat el quatre de febrer del dos mil quatre. La data de publicació d'aquest post és el quatre de febrer del dos mil onze. Han canviat moltes coses tot i que segueixo sent un desastre, i per això aquest bloch segueix sent un desgavell.

Sis anys

| 2 Comments

Avui (ahir, avui, no ve d'un dia) aquest bloch fa (o ha fet) la friolera de 6 anys. Començà el periple el 4 de febrer del 2004 i encara aguanta. Moribund, però aguanta. El mes de gener passat va ser el primer sense cap post des que el vaig crear. Convalescent, però rebutjant l'últim combregar, el bloch dels collons no s'enfonsa en els oceans d'internet (molt suada metàfora). Viento en popa a toda vela! (quants castellanismes)

Salut

Real o imaginari

| No Comments

I si demà trobava feina de "lu meu" i deixava la filologia, i llavors començava una vida com la de qualsevol: independent, lloguer, busca't una nòvia, fes-te una vida.

Perquè de vegades només desitjo poder fer totes aquestes coses i només hi veig el costat bo, el conte de fades. La caseta i la canalleta i la bonica vida de les pel·lícules. I m'encantaria que tot pogués tornar a ser com abans, tan idíl·lic i meravellós. Perquè tothom sap que abans les coses estaven millor que ara.

Avui ha vingut un home a fer una xerrada i estava molt nerviós. Jo havia deixat la bici a l'entrada perquè m'havia descuidat les claus a casa i l'he haguda d'arrossegar tot el matí. Ell ha demanat d'agafar-la si de cas havia de sortir corrents. En parlar, s'ha equivocat alguna vegada, ha començat a suar, ha fet que es marejava, s'ha assegut, ha begut aiga, ha marxat escortat per la professora, al bar, on després no hi era, quan deu minuts més tard hi hem anat nosaltres. La professora, abans, gairebé somicant, i molt irada, ha dit que està "esparverada" de la nostra actitud, que com continuem així farà només "teoria de la dura" perquè "nosaltres ho volem, ha quedat clar?". Al capdavall per una lleugera remor de xerradissa del tot normal, gens irrespectuosa.

Normalment, com més inútil és l'assignatura, més importància hi dóna el professor. Si bé té la seva part d'importància, per sort només és una eina més. I sempre hi haurà un corrector per corregir el filòleg. I sempre hi haurà temps d'esmenar-se. I sempre tindrem temps de trobar feina o no, i d'aquí quatre anys ja no ens recordarem de res del que ens estàs dient ara. No cal somicar, dona, ni prendre's això (i en general res) tan a la valenta. El seu valor és molt i molt relatiu —relativíssim—. Trobo que tenien raó a dir que s'ha construït el seu ideal de classe i el seu ideal metodològic. N'està convençuda. Per molt que sigui una puta merda, ella somica si trontolla. Sota la seva aparent màscara de dona marmòria, hi deu haver un ésser molt insegur que necessita reafirmar-se contínuament en el mirall del seu entorn. Deu ser algú molt egocèntric, que només s'escolta a ell mateix. S'ha construït la torre d'ivori, només veu el que vol veure.

Jo, però, no ho puc criticar perquè faig el mateix. Per això agraeixo tant que em diguin que no deixi filologia, perquè jo hi valc. Potser aquesta persona també té raó en això, moltes gràcies de debò.

D'Esplugues a Vilafranca en bici

| No Comments

«Ara encara podem tornar enrere: però si travessem aquest petit pont, tot s'haurà de decidir amb les armes!»

Aquesta frase és de «El diví Juli», de Suetoni; és el que se suposa que va pronunciar Juli Cèsar abans de creuar el Rubicó i començar la guerra civil. Un cop a l'altra riba, va dir allò de «ala iacta est», molt més conegut per tothom.

I aquesta frase em ballava pel cap quan vem travessar un pont de vianants sobre les vies del tren per Cornellà, amb la intenció d'anar seguint la riba del nostre Rubicó, el Llobregat, fins Martorell. Eren vora les nou del matí i érem cinc expedicionaris: tres arreplegats, tres castellers d'Esplugues i un ganàpia, perquè dels tres arreplegats una és d'Esplugues, i perquè un d'Esplugues és també Ganàpia.

Els auguris no eren pas bons ja d'entrada, puix que baixant la carretera de Cornellà un de la comitiva va caure de la bici sense fer-se gaire mal. Però va caure. La riba del Llobregat a l'alçada de Sant Boi era un bassiot pudent i escumós. Unes obres ens tallaren el camí, i el nostre corifeu exclamà: «Hem de travessar el riu per aquí: per aquesta mena de pontet fangós de fusta». L'altra riba era tallada, i vem haver de girar cua i obrir unes tanques d'obres per poder seguir el camí, que s'estenia entre grues i excavadores i runes i deixalles, i l'autopista a una banda i fàbriques a una altra.

Vora Sant Vicenç dels Horts les noves vies del TGV —que no va tan ràpid com diuen— van tornar a desorientar el guia, i vem entomar un camí que ell desconeixia que ens va dur entre vies de tren i un polígon industrial horrible, un núvol de fums i un abocador de residus; i la pedrera de Molins que s'havia cruspit mitja muntanya, que ens sotjava. I era impactant contemplar davant meu quatre frikis en culots i casc pedalant per un camí de grava movedissa, amb les fàbriques monstruoses a un costat i un tren de mercaderies estrambòtic per un altre, una imatge com futurista o de ciència ficció.

Havent-nos barallat amb uns obrers —allí també feien obres—, i havent jo buidat els budells, que tenia cagarrines, vem tornar a girar cua i vem retrobar el nostre camí, que tornava a obrir-se pas entre aigües fecals i pics i pales. Vem fer molta via, però a l'alçada de Martorell noves obres van barrar-nos el camí, i uns altres obrers ens van informar que havíem d'escalar la muntanya amb la bici a l'espatlla si volíem arribar algun dia a Martorell. I així ho vem haver de fer.

Si més no, el descens al poble va ser per pistes forestals ben arbrades. Vem creuar el Pont del Diable i ja vem enfilar per la carretera fins a Vilafranca. Abans, a Gelida, vem parar a esmorzar: ja era la una. Fins a Sant Sadurní hi havien onze kilòmetres, i fins a Vilafranca si fa no fa el mateix. Pel camí de Vila les cames ja no responien, a mi em tremolaven i els bessons amenaçaven d'enrampar-se; el quàdriceps de l'esquerra, a l'alçada del genoll, encara el tinc sobrecarregat, però vaig posar-me primer del grupet de tres que encapçalàvem la comitiva per tallar l'aire —perquè s'havia destapat la capsa dels vents violents— però van cridar-me per radera: «Josep, no podem més, aturem-nos a la benzinera!», una llàstima perquè només restaven cinc kilòmetres per arribar triomfants a Roma.

I això és tot el que havia de dir sobre això. M'hagués agradat escriure-ho millor, però no sabia com fer-ho.

Quart aniversari

| 7 Comments

Avui el bloch fa quatre anys. Gaubem-nos-en.

Jornades Catosfèriques

| 5 Comments

Ahir es van inaugurar les Primeres Jornades Catosfèriques, o no sé quin altre pompós i risible nom li han encolomat a la cosa. Primer, desconec quantes "primeres jornades" o "primeres trobades" o primeres què-collons-sé-jo sobre els blogs es deuen haver fet ja en aquests quatre anys que faig de blogaire o blogger o com en vulguin anomenar. Deia, em penso que un article de l'Aragay a l'Avui sobre el nou museu Catalònia, que per comptes de fundar i refundar tantes coses, el que podríem fer és consolidar el que ja teníem. Bé, suposo però que unes jornades com aquestes són totalment noves i per això els escau tan bé l'epítet de Primeres. Sobre l'adjectiu catosfèric, millor no en parlem.

A mi totes aquestes coses em rebenten. Mireu sinó aquesta frase d'un entusiasta de la puta Catosfera: «I per a mi la literatura és salut. Escriure blog és salut.» Jo crec que aquesta frase resumeix a la perfecció la patologia de tota aquesta tropa. Es pensen que són importants, que són protagonistes avançats de la Història, que fan (ai, agafeu-se fort!) Literatura. Alguns blogs estan ben escrits, d'altres són infumables, i d'altres senzillament no m'agraden. Els que llegeixo, alguns podrien ser Literatura, però llavors entrem en el debat de la literalitat que no interessa ningú. El que faig jo és literatura?, és Literatura? M'importa una fulla de rave. Però per aquesta colla deu ser cabdal: escriuen per fer literatura, publicar llibres catosfèrics, filosofar (marededéu) sobre l'ètica als blogs, i mil collonades més.

L'ètica del meu blog és només la meva. Els meus estàndars de qualitat responen només a les meves intencions bloguístiques. Escric perquè em dóna la gana, perquè m'agrada i em surt espontàniament, no necessito justificar-me en més lectors, en més Literatura, en l'objectiu lluminós d'un palau d'ametistes o en una sardana gegant d'imbecil·litat. Més aviat, sembla una orgia d'onanisme compartit. Però jo m'estimo més fer-me palles en solitud, és més discret i és més saludable (noteu la ironia amb la cita d'abans).

També diuen que qui no les pot haver diu que són verdes. Però és que, de debò, a mi em fan nàusees.

Per cert, continuo la meva campanya perquè s'adapti com cal al cathalà el terme anglosaxó weblog.

bloch2

Poc original

| No Comments

buyt

inspirat en la L2P

Bloch!

| 3 Comments

Estava regirant una mica les plantilles d'aquest meu bloch que aviat farà quatre anys; quatre anys per aquí pul·lulant! Els retocs han estat sobretot afegir el meu correu electrònic aquí dalt al bànner i renovar algun enllaços.

Rellegia els meus posts de fa anys, quina vergonya, però encara la cosa va de forma similar. Per aquella època tenia dinou anyets, i feia alguns anys que ja escrivia per internet les meves cabòries, molt abans que que el mot cabòries el popularitzés Polònia. Per aquella època feia poc que caminava Minoria Absoluta a Rac1, i jo n'era un gran fan. Avui ja gairebé no escolto la ràdio, i amb prou feines miro la tele, i estic a punt d'acabar la carrera que en aquella època tot just havia iniciat: però ara en començo una altra!

Aquest bloch és una mica el que volia que fos: un dietari que em recorda què em treia la son per aquella època, amb el morbo que fa que et puguin llegir. Escriure blochs és una sensació molt estranya, entre exhibicionisme i cripticisme; m'ha ensenyat a posar distància entre el que realment penso i el que escric, però sense arribar a nivells exagerats.

Aquest bloch està mig abandonat, s'arrossega pobrissó. Només el faig servir per relatar les diades castelleres, i fora de temporada està sota mínims. Aquest bloch està força fotut. Han canviat massa coses! Potser no tantes: encara sóc el mateix Josep, aquest friki estrany que s'amaga rere la cabellera pollosa. Aquest bloch pertany a una altra època, però continua en la línia grisa-fosca de sempre. Tanmateix m'abelleix donar-li peixet alguna vegada, que se senti una mica ressuscitat.

Salut!

bloch

Missatge de Nadal del Rei dels Teucres

| No Comments

Obro la finestreta blanca del meu obscur blog gris, per veure si puc espargir una mica de felicitat lluminosa en aquestes dates tan assenyalades, que en diuen. Espargir rigolatge i gaubança extrems, o si més no esbossar un somriure nadalenc encomanadís. Som a punt d'abandonar aquest any 2007, que ha estat força simpàtic i ha llevat llast del meu farcell. Ara veig alguns horitzons més clars, i navego més lliure sempre sempre mar endins, tot i sol i vern al meu gussi entre perills. De vegades, la mar s'esvalota i vol enfonzar la barca; de vegades és tan plana que no hi ha cap alè hostil que faci onejar l'aiga salada. Segurament he triat la ruta que més em podia convenir, donades les característiques del gussi i del mariner. Potser el meu destí ja estava escrit, i era vogar sense destinació vers l'infinit enmig de l'absurditat abassegadora. Malaurat, o benaurat fat? Que Neptú i Èol i Venus i Apol·lo m'ajudin, i totes les tribus de la terra que tinguin pietat d'aquest desgraciat.

Bon Nadal!

Quimi Portet a la Ciutat de Sants

| 2 Comments

Vaig tenir l'honor de presenciar el recital de l'il·lustre ínclit i dilecte pròcer Quimi Portet, Astre (intercomarcal) d'eixordadora lucidesa que ahir il·luminà eixorbadorament la ciutat de(ls) Sants —per cert, en Portet és de Vic. Quan finalment la colla tabalera Drinking Band, o algu així, arribà del correbars, l'Astre començà a abraonar-se amb el seu recital. Quin recital, marededéu! En Quimi és en directe molt millor que compactat en un disc compacte, s'expandeix, fa el pi, crida i, evidentment, ens enlluerna a nosaltres, deixebles intel·lectuals seus, incondicionals que mirem la plebs per damunt l'espatlla.

Va començar amb algunes cançons de Matem els dimarts i els divendres, que no em conec de memòria, tot i que em sonen. A primera fila, just quan començava a cantar les de La Terra és plana (com tothom sap), s'hi va ficar un borratxo amb barba de comandant estalinista i dentadura emmerletada, abillat amb rampoines de pollós, a qui el nostre Astre li dedicà la cançó del ratolí suau i petit —sense que el protagonista se n'adonés.

En fi, va fer una repassada per les cançons dels dos darrers discs més celebrades per la premsa nacional i internacional, a banda d'alguna altra que jo no domino gaire i més reculada en el temps. Una que em va agradar molt és Flors i Violes, que veig que és d'Hoquei sobre Pedres, i que no tenia apresa (però progresso adequadament). Amb aquesta cançó vaig enlairar-me de la Terra per viatjar per ignotes dimensions interespacials; quan vaig adonar-me que havia entrat en un estat de trance, i vaig tornar a aterrar, no vaig poguer fer cap més cosa que mirar l'Astre i admirar-lo en tota sa grandesa, astre enlluernador a l'estelada. Clap, clap, clap.

Em va agradar la versió Gold dels Macarrons, amb la qual, em penso, liquidà el recital. El pasdoble dedicat a Francesc Pujols em va encantar. A la vora, hi havia les Festes Adotzenades de la Plebs, però aquella plaça nostra era només per als intel·lectuals de les Festes Alternatives, abrandats damunt l'escenari del savi. Allà hi havia fins i tot la Sharon Stone, que també cantussejava les cançons atès el caràcter internacional del llemosí, llengua franca, parlat a tots els racons de món i més enllà. S'hi escaigueren alguns crits per la Llibertat: perquè l'aristocràcia també tenim grans ideals. I finalment, en Portet no cantà la Rambla, perquè ja està démodé. En tot cas, em penso que l'èxit que aquesta cançó ha obtingut entre la plebs l'ha envilida irreversiblement.

I parlant una mica més seriosament, pensava que algú digué un cop que a un concert d'un grup anglès s'hi trobava tan bé que li hagués agradat que el temps s'hagués aturat eternament en aquell instant. Jo, sense ser tan exagerat, diria que m'hagués agradat que el concert es perllongués per tota la nit, i que el Bar hagués estat més a prop de mi i el meu porret. Salut, Portet.

Això és fos

| 1 Comment

Dilluns: Rom Pujol, baixa baixa. Juguem a la primera consola que vem tenir, un emulador de la Nintendo. Battle City i el Tennis. Si el meu aniversari va ser una puta merda, el de mon germà ha estat encara pitjor. Per què el meu pare s'entesta a amargar-nos l'existència? Em salto l'Executiva d'Esquerra per buidar el Freixenet. I Rom Pujol.

Dimarts: Ressaca. Faig castells amb Ganàpies, però per culpa meva cau una prova. Ressaca. Gelocatil. Ressaca. Glop d'Estrella. Ressaca. Respiració entretallada, alenar feixuc. L'assaig amb Esplugues, molt millor. En Jaume I em segresta fins quarts de tres de la matinada. Vi agre, vinagre, quatre petes, la Sílvia a dormir. Ressaca oblidada. No sopo.

Dimecres: Amb alguns rodaments de cap, em llevo. Barreta energètica. Bici cap el Campus de Bellvitge: festa del Campus. Facultats depressives, brogit d'ambulàncies, un helicòpter del RACC, facultats com búnkers grisos, escorxadors, i tot de desgraciats de merda de xarnegos del Llobregat Jussà.

Que corri la cervesa, però que corri sense escuma! Conec la Bel, filoanarchista que vaig conèixer pel blog i que vol afiliar-se a la CNT: no ho facis! Vine't a fer castells! Llonga xerrera, no veu House, llegim molt altrament, té xicot, és de Sant Just, té sang peruana, xinesa i gallega. El Campus de Bellvitge és una puta merda.

Arribo a la feina a les cinc en punt i amb dos porros a sobre, tres cerveses i una sangria, i sense haver dinat. Dur viatge en bici.

I el Barça ha guanyat 5 a 2. La vida avança a empellons, o potser deliqüescent, evanescent, subliminal. De tant en tant s'obre pas a colzades i guitzes, molts cops tot és difús d'una boira que no s'esboira, però a l'últim, no te n'adones i ja s'ha fos.

3 anys

Per cert, el dia 4 d'aquest mes aquest blog va fer 3 anys. Tres anys amb aquest cau de merda, no sé com encara no m'han tancat a Sant Boi. Aprofito aquestes dates tan assenyalades per cagar-me en el Rei i tota la seva família, i per demanar la República Bananera Independent de Catalunya (la República de BIC).

Salut i polla con piedra.

Bon Nadal

BON NADAL, MALPARITS

josepdifus

salut

Sempre parlo del mateix

| 4 Comments

Com he manifestat en diverses avinenteses, sento deler per... Puff

Com he dit vàries vegades, m'agrada molt passejar, córrer o pujar en bici quan plou, com més fort millor, i sense cap més intenció que mullar-me i gaudir de la pluja. Ahir tenia l'excusa de què anava a l'assaig, i així, l'únic que em podia donar emoció era que el cordill de la bossa que duia a l'esquena se'm trenqués, o la xancla un cop posés el peu a terra. I guaita tu, totes dues coses alhora.

Ja a casa, vaig comprovar com s'havia fet borrós l'skyline que conformen edificis i arbres i que ofereix la meva finestra, com si allò fos un quadre de Turner. La foscor del carrer esdevingut riuada, la solitud i el silenci només trencat per trons i la fressa de l'aigua, donava a l'ambient un toc tenebrós, decadent, com de naufragi. Com sempre, la pluja és formidable, tot i que potser ahir ho era una mica més.

L'aigua neteja els carrers de brutícia (de merda) i el cel de pol·lució (de merda). L'aigua lleva la merda de la ciutat, i aconsegueix endur-se'n una mica de la que hi ha el meu cap. I així a l'endemà tot és més verd i més blau.

Damunt la bicicleta

| 2 Comments

Llegia el diari Expansión quan un article m'ha cridat l'atenció. És de Lucy Kellaway, del Financial Times, i ens dóna un seguit de raons per les quals és molt recomanable anar en bici a treballar. Vista la campanya anti-bici que hi ha per Barcelona (o, si més no, a l'Avui), llegir articles com aquest em renova l'esperança en la humanitat.

DAMUNT LA BICICLETA, by Lucy Kellaway.

El millor mitjà per canviar casa teva per la feina i treure's pors.

Una de les emocions més fortes que pots experimentar com a periodista és descobrir que un desconegut assegut al teu costat al tren està llegint àvidament un article que vas escriure pel diari del matí. Per desgràcia, jo ja no puc gaudir d'aquest plaer: fa 18 mesos vaig abandonar el tren per, en el seu lloc, anar a treballar en bicicleta. L'altre dia, però, em va passar una cosa molt més gratificant tot anant a la feina. M'havia detingut a un semàfor al costat d'un home elegant vestit amb un trajo car no dissenyat per muntar en bicicleta. Em va fitar i em va dir: "Avui vaig en bicicleta gràcies al teu article del diari". El llum es posà en verd i ell marxà.

Això em va fer feliç. També va ser desconcertant, atès que mai havia escrit sobre muntar en bicicleta, sinó sobre la maduresa. Tot i així, ell havia llegit el meu article i s'havia convertit al ciclisme com a resultat. Llavors vaig pensar que si puc convertir algú sense ni tan sols intentar-ho, quants homes més podré convertir si m'hi escarrasso una mica? Per la qual cosa avui exposo algunes raons excel·lents per les quals anar en bicicleta a la feina és una bona idea per vosaltres. Us farà més rics, més sans, possiblement més prims i per descomptat psicològicament més equilibrats. Us ajudarà a fer nous amics, farà que us sentiu més orgullosos, us donarà més temps lliure. Sereu més productius a la feina i també salvareu el planeta. Cal admetre que anar en bicicleta fa suar, i també que es pot ser atropellat, però ja tornaré a aquests inconvenients més endavant.

Per a mi, el major avantatge és allò que la bicicleta aporta al meu esperit. Cada dia, la passejada em relaxa i recomforta. La bicicleta és el millor esmorteïdor per passar de casa a la feina. Quan condueixes et concentres, cosa que implica que no tens temps per preocupar-te. Un altre gran avantatge de muntar en bicicleta és la seva eficàcia. El meu viatge diari en bicicleta dura cinc minuts menys que el del tren i em costa 115,6 euros menys al mes. No haig d'esperar, ni m'esclafen els cossos d'altres persones a l'hora punta. Tampoc necessito anar al gimnàs i gastar-me centenars d'euros a l'any, malbaratant moltes hores en aquelles horribles màquines. Descobriràs que pots fer nous amics mentre col·loques la bicicleta al suport per aparcar-la i converseu sobre el temps.

Ara anem amb els dos principals desavantatges. El primer és la suor, moltes persones em diuen que és el que evita que pugin a la bicicleta. Jo no veig que això sigui un gran problema: munto amb tacons alts, els llavis pintats i roba normal d'oficina, i vaig directament des de la bicicleta fins la taula de treball sense estar excessivament amarada ni despentinada. Pels ciclistes que insisteixen en fer el canvi vestits per córrer el Tour de França, la majoria d'oficines importants tenen dutxes, de forma que poden desempallegar-se de la roba cenyida, rentar-se i mudar-se amb alguna cosa més adequada. Finalment, està la qüestió dels que et poden matar. Els ciclistes som bultos tous sense gaires possibilitats contra aquells enormes busos articulats. Tot i així, i malgrat el risc, pocs cops tinc por quan vaig en bicicleta. Em sento amatent i viva, però no esporuguida. Fa poc temps anava en bicicleta cap a una reunió per fer un discurs a uns homes de negocis. Gaudia de la passejada però no de la imminent xerrada. Pel camí, gairebé vaig ser colpejada per la porta d'un cotxe oberta de cop i volta, vaig girar bruscament i vaig esquivar per poc una furgoneta. Vaig pensar per mi mateixa: com és possible que no em faci por que m'atropellin i que estigui aterroritzada per una humiliació menor davant d'una petita audiència de gent civilitzada?

Tot d'un plegat, ja no tenia por. La qual cosa és l'avantatge més inesperat de tots. La bicicleta m'ha fet més intrèpida, no només sobre el selló, sinó també fora d'ell.

Carrer del Peu de Cabra, tretze

| No Comments

L'ambient al bloc de veïns està enrarit de fa temps, però ara és enxubadíssim malsà miasmàtic. Potser exagero, però la cosa va degenerar el dia de la revetlla en què un desaprensiu va gitar els pops i l'alcohol pel balcó i va esquitxar la terrassa del pis de baix. Ahir la bruixa nana grassa subnormal pujà a queixar-se, però al final tot acabà amb que allò havia caigut de més amunt... i tots contents.

A la una de la matinada, després d'allò, se sentí una fressa metàl·lica i la veu d'uns joves que hi colpejaven. Sortiren veïns que els cridaren, perquè estaven obrint un forat horitzontal de paret a paret a la persiana del bar de baix, per robar alguna cosa. Marxaren increpant els veïns i a tota canya amb el cotxe, i a la poca estona aparegué la Policia Nacional. Quan he anat a comprar el pa i el diari de cada dia, he sentit diverses converses sobre aquest fet.

Per acabar-ho d'arrodonir, avui al migdia es flairava pudor de gas, i ha resultat que la vella del pis vomitat no n'havia passat la clau. I de poc que no volem tots enlaire, focs artificials de cloenda de Sant Joan.

Ara només falta que vingui l'Ibànyez i escrigui un 13 Rue del Percebe.

Nit de Sant Joan

| No Comments

pilarLa revetlla de Sant Joan, la nit més curta, que quan tot just vas pel quart gintònic ja despunta l'alba. Portaren la Flama des del Canigó fins al poble i llegiren l'escrit d'en Josep M. Ainaud de Lasarte, acompanyats de pomada i aigua de València. A dos quarts de deu s'abandonà el pebeter i en cercavila encapçalada pels diables i tancada pels tabalers, férem cap a la plaça roja de la foguera. Pel camí els castellers aixecaren tres pilars, un dels quals caigué malauradament, tot i que benauradament no reportà cap lesió. A la plaça roja dos nens muntanyencs llegiren uns mots i uns versos sobre el foc i la pàtria, s'encengué la pira i els diables es lluïren amb tant de fervor que ruixaren d'espurnes incandescents el darrer pilar que bastiren uns castellers bocabadats i enfurismats davant aquell atac diabòlic. Els quatre pilars dels castellers, com les quatre barres, d'un país que s'enfonsa i que es bleeix. Quan hi vaig ser tornat, de la flamarada de quinze metres només en restaven les cendres, i tothom ja plegava, tot plegat una mica decadent. Al local dels castellers, escoltant els Scorpions, el cap em rodolava tot bevent un nou gintònic, i a l'horitzó ja clarejava.


Foguera

Trompades

| 2 Comments

Ahir vaig sortir volant tombarella amunt amb la bici a la plaça de la Catedral de Barcelona. Hi havia un graó que em va passar inadvertit enmig de les ombres de la nit i la boira de les cerveses. Estava accelerant quan tot d'un plegat la roda del davant va aturar-se inopinadament, i la inèrcia va fer la resta. Feia ja un grapat de mesos (cinc) que no em fotia de lloros amb la bici.

Vaig entrar al Tio Canya de carrer Regomir. Hi he passat forces vegades per allà, però per anar al local que hi ha un pis més amunt: el dels jerquis. En anglès, un jerky és un imbècil. Ja fa molt de temps que no m'hi faig trobadís.

Ahir vaig rebre també un e-mail de la Jerc demanant-me l'adreça física correcta. Després de temps sense notícies d'aquesta organització, vaig tornar a veure algun militant saludat i vaig rebre noves seves.

El Tio Canya està molt bé, la música no està alta i és força ample. La beguda està bé de preu, la llàstima és que tanquin tan aviat. Havíem estat abans a una mena de restaurant de menjar ràpid/bufet lliure d'enciams i amanits, anomenat Lactuca. Ahir m'ho vaig passar força bé amb els universitaris castellers, a diferència d'altres vegades que m'avorreixo com un estaquirot. Suposo que és cosa del meu humor de «Guadiana», que a voltes brolla i a voltes desapareix. Ahir el vent bufava favorable i el penell assenyalava bona direcció...

Però sempre, l'endemà, hi ha coses que em requen; des de la trompada amb la bici, fins a coses que no sé si he somniat ni si són de debò, o quan van esdevenir-se, ni si van reproduir-se tal com les record. Potser hi contribueix el fet d'haver arribat cap a les quatre a casa i avui 'ver fet la segona campana a la uni.

Profes

| 1 Comment

L'esport preferit dels universitaris, a banda de mirar ties i fer sudokus, deu ser criticar els professors. He vist professors de tota mena, però aquest semestre-quadrimestre-trimestre és especialment divertit.

Política Comparada. Tenim un xicot argentí que, a la primera classe, va fer humitejar les dones. S'assembla físicament al Belleti i al final s'han desencantat una mica, millor. Potser també hi ha ajudat a la destrempada el fet que no se l'entengui gens: portem un mes i encara no sabem del cert què estem fent. Els continus aclariments (en otras palabras, para entendernos, de vuelta) no aclareixen res. És metafísica pura.

Dret Administratiu. Tenim tres professors diferents. La primera noia no deu tenir trenta anys i, segons explica, és un perill al volant. Farà servir qualsevol tripijoc legal per no pagar les multes, però li sortiran malament. És una mica pija i xerra dels descosits.
Un altre dia va venir un catedràtic paranoic, que ens explica l'evolució històrica del federalisme, és de suposar. Fa por entrar a classe, perquè després tot ho veus cancerigen: el xampú, les patates fregides, les ampolles d'aigua, tot el campus sencer (de debò...). Ha deixat anar que és una sort que una votant del PP no li fes cas una vegada, perquè així es moriria de càncer i una menys, i també que els advocats són els éssers més rastreros que hi ha.
La tercera professora és la més normal, ens explica les administracions. Va col·laborar en un llibre amb el segon professor, per la qual cosa també està una mica tocada del bolet.

Economia Mundial. Ens la imparteix l'ínclit i senecte Arcadi Oliveres, reconegut arreu dels Països Catalans. Un altre conspiranoic, ja ens ha aclarit qui va assassinar Kennedy, qui va enderrocar les Torres Bessones i el Pentàgon, tots els secrets obscurs de totes les guerres i els interessos foscos de tots els governs i empreses del món desenvolupat i subdesenvolupat. Surts de classe comprovant que no hi hagi càmeres ocultes sota les rajoles.

Política Exterior Espanyola. És potser de les més avorrides. La professora parlava castellà pels Erasmus, fins que un dia va adonar-se que no n'hi havia cap. Dimarts va informar-nos de què els Erasmus de la tarda li van demanar que fes les classes en català.

Hisenda Pública. No parlem d'impostos a aquesta assignatura. De fet, no vaig acabar d'entendre de què va l'assignatura. La professora parla xisclant, esgaripant, baladrejant, xerricant, i acabes com un timbal. S'emprenya amb una facilitat esfereïdora, l'altre dia va fer fora de l'aula dos alumnes.

En fi, aquest semestre encara no he fet cap campana. És força divertit tot plegat.

Calçotada 2006

| 2 Comments

Diumenge va haver-hi calçotada castellera. El dia va ser plujós i els cubates al final no es van fer pagar. Personalment, trobo bé que s'incloguin amb el preu general, però potser fóra bo que els cobressin a banda, perquè així em posaria el fre. Recordo que de tornada vaig pujar a la bici però vaig haver de girar cua perquè em descuidava la motxilla. Me'n vaig tornar a casa no sé com, vaig saludar ma mare, que a la primera va veure'm ben pitof, i vaig ajaçar-me i no sé quantes hores vaig dormir. Vaig llevar-me cap a quarts d'onze de la nit.

Ja camina

| 8 Comments

Avui fa dos anys del meu primer post. És a dir, porto dos anys escrivint aquest meu Quadern Gris de pa sucat amb oli. Ara m'adono que el vaig obrir en període d'exàmens; me n'he adonat, sobretot, perquè he estat canviant l'aparença del bloc i m'ha llevat una micona de temps que hauria d'haver esmerçat per estudiar. El bloc continua essent gris i fosc i amb la lletra petita. Potser fa mal als ulls i no convida a ésser llegit, però a mi tant me fot. M'importa ben poc.

Encara hi ha algunes coses a arreglar. Els darrers dies no he avançat gaire feina i no he retocat els detalls que s'havien de redreçar. Els canvis són notoris i no cal que els comenti més.

Quan vaig obrir el bloc no en sabia ni fava d'html i molt menys de CSS i PHP. Ara el CSS ja el manego força bé i he programat alguna coseta amb PHP. Quan vaig engegar el Quadern Gris, a més a més, estava aprenent a fer servir el Fotoxop. A hores d'ara ja el domino força, malgrat que cada volta que l'empro n'aprenc alguna de nova. I això és tot: dos anys i, amb aquest, 576 posts, la majoria de palla, més alguns que he esborrat. No hagués estat possible sense la Zona Lliure, moltes mercès a vostès.

Mancuenna' neng

| No Comments

Un noi molt trempat de la colla ha estat habilitant el gimnàs per a poder fer activitat física. Fins ara, la sala del gimnàs acomplia totes les funcions a què es pot destinar un espai força ample cobert. Ara, a més a més, el gimnàs també servirà de gimnàs.

Jo mai no havia alçat peses, ha estat tota una novetat. Vaig arribar a quarts de nou en punt i ells ja estaven preparats. El noi que ho està muntant (perquè encara falten coses) explicava el procés pel qual avui tindríem el cos ple d'agulletes. Vaig anar a buscar una catifa d'aquelles i au, abdominals. Havia transcorregut molt de temps des del darrer cop que en vaig fer. Vaig acabar amb una mena de distensió estranya que no havia notat mai.

En acabat vem fer quatre estiraments i vem col·locar els bancs per fer peses d'aquestes. De fet, sí que n'havia fet algun cop en la meva curta existència, però com qui es baixa un disc de música desconegut d'internet per provar i deixar-lo arrecerat i oblidat un cop escoltat dues vegades. El que sí que no havia fet mai és estirar-me a la banqueta i aixecar una barra gran amb pesos als extrems (deu tenir un nom tècnic). Em costava d'aixecar-la recta, paral·lela al pla, sense que se'm desequilibrés dels costats.

Avui tinc com fiblades als braços i una certa fatiga a l'abdomen. També feia temps que no patia agulletes, llevat d'alguna vegada que he fet molta estona de bici últimament. Farem tres dies a la setmana aquesta mena d'exercicis, liderats pel noi trempat que està com un armari, que porta el mateix temps que jo a la colla i que entra a tots els troncs de segon. És una gran oportunitat aquesta que ens ofereix de fer exercici patrocinat per la colla, veritablement és molt d'agrair el seu esforç. Tant de bo n'hi hagués més com ell.

2006

| 2 Comments

Amb la meva bici de carrer, amb rodes ben primes i res que s'assembli a una suspensió, he pujat avui una mica per Collserola, per la Carretera de les Aigües fins Vallvidrera. El pitjor ha estat la primera pujada, fins la font de la Mandra. Fa molta mandra de pujar fins allà dalt, he hagut de fer els últims metres a peu amb la bici al costat, perquè feia estona que havia gitat el fetge per la boca. He descansat una mica, he begut de la font i he pres el passeig de les Aigües, que s'aixeca sobre Sarrià i Sant Gervasi i ofereix una bella vista de tot Barcelona, del Besós al Llobregat, i més enllà si no fos per la boirina, o la calitja, no sé... El cel, però, era bastant net avui.

Un cop arribat a la carretera que va al Tibidabo m'ha assaltat un dubte: com agafo el camí de tornada, jo ara? Estava gairebé segur de què una mica més endavant es pot agafar una carretera que du a un mirador – aparcament, on neix (o mor) el camí de tornada a Esplugues. Però no n'estava del tot segur, i no em venia de gust ficar-me en una carretera plena de revolts, així que he girat cua fins un corriol impracticable i gairebé selvàtic i l'he remuntat amb la bici a un costat... He mirat de pedalar per allà un parell de cops, però corria el risc de davallar fins les Aigües tot rodolant.

Creuar el camp per allà ha estat fatigós i lent; tot lassat, com diria en Bertrana, he aplegat, com diria en Martorell, a la fosca i densa pineda que creix com una clapa verda enmig de la muntanya pelada. Allà he mirat d'avançar sobre la bici, però entre el pendent i el pedregal i les arrels estava més estona a terra, i he avançat a peu fins que el camí s'ha fet més pla, fins la capelleta de Santa qui-sap-lo.

Fora d'alguns turonets, el camí a partir d'aleshores ha anat molt coll avall, potser massa, tant que el començava a veure coll amunt i tot... Per fi he arribat al carrer Pau Vergós, la carretera d'Esplugues que baixa a Esplugues, però m'he dit que era massa aviat per tornar i he tombat a la dreta fins la font del Ferro, que em penso que es diu. Aquella zona d'obaga és de les millors d'aquest tros de Collserola, molt humida i esponerosa, i amb molts records de la meva infantesa, amb mon pare i mon germà per allà explorant i fent de tot... quins temps aquells.

Com ara ja no hi anem gaire hi haig d'anar jo pel meu compte. Moltíssims dies de campana a la Universitat els he passat per allà perdent-me, llegint, contemplant i vagarejant pels corriols. He begut de la font i he fet mitja volta fins la cruïlla que baixa a la font de la Beca, a la Vall de Sant Just. Que maco estava tot! M'encanta la tardor, amb la catifa ataronjada de fulles per terra, amb la fresqueta i quan fa sol. En fi, m'hi hagués estat allà tot el dia, però he proseguit el trajecte fins la carretera que puja a Santa Creu (aquesta muntanya també és especial per mi... per començar, el meu cognom és Santacreu...). He baixat fins el nucli urbà de Sant Just, he comprovat que els dimecres al matí la biblioteca d'aquest poble no obre (dimarts divendres i dissabtes només) i ja només m'ha quedat arribar fins Esplugues. He anat a comprar un parell de pollastres però la llum s'era anada, i finalment he arribat a casa i he escrit la crònica.

Potser d'aquí poc agafo la bici de mon germà i em planto a Sant Cugat en un tres i no res.

M'agrada la UAB

| 1 Comment

Havia oblidat la boira matinal de l'Autònoma quan el sol està tapat. O que el senyor Molins no sap fer classe en català. Feia temps que no veia els meus companys, ja portem dos anys i aquest n'és el tercer. He vist moltes rastes, molts heavies i la inconfusible flaire de porro als passadissos de la Facultat i a l'Autònoma en general. Tot de pancartes, enganxines, cartells i pintades i propaganda política de tota mena abunda a la meva Universitat. És un ambient on m'hi sento molt còmode, tot i que faci riure tanta gent disfressada i tanta demagògia junta. M'agrada molt més això que no pas l'ambient piju i prepotent de la Facultat de Dret de la UB.

Bé, he tornat a recordar moltes coses. No ho sembla, però ja porto dos anys. Quan anava a la biblioteca m'han envaït mil records: les farres de Ganàpies, companys que s'han quedat pel camí del quals ja no en sé res, assignatures suspeses, campanes, hores avorrides, etc. Imagineu quan he anat al bar de la Cívica...

He tornat a la UAB perquè és ja com casa meva, perquè em conec força bé el Campus, perquè hi tinc els amics i perquè hi tinc la colla. Perquè m'agrada el pla d'estudis, perquè ja conec molts professors, perquè m'atenen en català, perquè odio el centralisme que regalima la UB (amb una classe en vaig tenir més que prou). Perquè quan vaig visitar l'Autònoma al Batxillerat ja em va agradar, i perquè ara ja m'hi he enamorat, malgrat els defectes que pugui tenir.

I així avui he començat segon cicle i m'hi estic posant al dia. Ara que no treballo a les tardes tinc molt més de temps lliure per estudiar i descansar, i suposo que podré treure'm la carrera amb molta més facilitat. Fins que no abandones casa teva no t'adones del que has perdut. Abans que fos massa tard, he preferit tornar-hi. M'agrada la UAB i m'agrada autojustificar-me per convènce'm.

El Malefici de la Bici

| No Comments

El malefici de la bici continua. La primera setmana després de tornar de vacances va relliscar la roda inopinadament i vaig donar-li un cop al mecanisme del canvi del darrere. Com sóc il·letrat, indocte, gens versat en la mecànica de la bicicleta, vaig haver de carregar-la fins a casa com carrego la meva feixuga ignorància per tot arreu.

Poca cosa més havia passat fins avui; els vianants gairebé envestits i els vehicles motoritzats agressors són cop picades de mosquit durant un interrogatori a una caserna de la Guàrdia Civil (no res). Tinc l'orgull de poder exclamar que no ha estat culpa meva, però el cas és que el malefici de la bici continua.

I és que ja m'havia avisat una moto que ben bé m'atropella i em fa caure a la carretera. Una mica més tard baixava pel carrer paral·lel al meu, només faltava tombar a la dreta i arribar a la meva cantonada. Però la cantonada de la puta era aquella, perquè un cotxe aparcat un poc passat mig carrer ha fet marxa enrera sense amoïnar-se de mirar enlloc més que la porteria d'on sortia la seva xicota. Aquell carrer fa molt de pendent, i anava força ràpid, i m'ha estat impossible evitar l'impacte, malgrat que havia pogut reduir bastant la velocitat.

Deien que estava blanc: potser sí. M'oferien d'anar a l'hospital: m'he conformat amb què em posessin la cadena a puestu. S'ha disculpat, jo li he donat la mà, i tots tan contents. Però renoi, la mort t'espera al racó més impensat, la cantonada de les putes pot distar un tir de pedra de casa teva.

He arribat fins el parc de sota de casa sobre dues rodes, l'he lligada i au, cap amunt. No us preocupéssiu pas: sóc sà i estalvi i completament il·lès, i aquesta tarda hi tornaré a pujar.

Perdona'm

| No Comments

Jo escolto música que per la immensa majoria és només soroll, música molt extrema que a alguns faria enyorar el soroll de les obres eternes de sota casa seva. És música eixordadora, estrident, molt instrumental, on les veus guturals esdevenen un altre instrument i no s'entén res del que es pronuncia. És una bola de so que va a petar al cervell dels oïdors, i els que no el comprenen el blasmen i el ridiculitzen i en malparlen injustament, incapaços de gaudir de la seva bellesa.

Però hi ha una altra mena de música, que pot ser apta per totes les orelles, però que per a mi és molt més extrema, i no perquè no m'agradi, sinó pel que significa per mi. Hi ha en especial un disc d'un grup que vaig comentar que, cada volta que l'escolto, em fa pensar en un devessall coses, em neguiteja de valent, m'entristeix molt més que qualsevol grup de Doom Metal.

La música evoca sentiments, episodis de la vida, alguns dels quals són molt durs de recordar. Aquell disc, cada cop que el fico, em transporta uns mesos enrera, em redueix a memòria un seguit de fets que no són per oblidar, però que em fan mal per la forma en què van succeir. Me'ls vaig repassant ancorat al passat, gronxat per les ones musicals, i vaig avançant fins ara planyent-me de tot plegat.

No puc escoltar aquell disc, però el meu caràcter masoquista provoca que ho faci de tant en tant, i començo a pensar i em vénen ganes de plorar, però jo no ploro mai, fa anys que no ho faig.

Crònica sobre dues rodes

| No Comments

Fa deu anys, vaig pujar a una bici. Prova no superada, al final va acabar a les escombraries.

Fa un any, mon germà va comprar una bici. Jo me'l guaitava envejós i embadalit.

Fa quatre mesos, vaig tornar a pujar a la bici. La Policia Nacional em va demanar que m'identifiqués. Tan malament ho feia?

Fa una setmana vaig anar de l'Església de Santa Magdalena a casa. Ja veus quina cosa.

Dimarts vaig comprar-me la bici. Una estona més tard, per poc que no atropello una bona dona. Al vespre feia el primer viatge útil, del carrer de casa meva al carrer de Sant Llorenç, i tornada.

Ahir volia pujar a Cal Suís, però la pujada es resistia. Quan anava a escometre-la per darrer cop, la poli local s'hi va aturar al costat, i vaig decidir tocar el dos. Baixant per Països Catalans vaig reventar la càmera del pneumàtic en mirar de pujar a la vorera pel "burdillu" (com se digui). Em va sorprendre, el cabron. Això passa per no anar per la carretera. Em salto tots els semàfors i per la nit vaig contradirecció quan s'escau (la línia més recta).

Avui ja me l'han arreglada. El paio de la botiga es deu estar fregant les mans.

Doncs res: ja tinc bici nova. Ja penjaré la fotu.

Camises rostides

| 1 Comment

Pots estar emprenyat amb part de la gent d'un grup, però el que no pots fer és insultar tot el grup en conjunt, perquè això és injust i simplista. Si hi ha deu brètols a una colla de cent persones, pots dir que una proporció gens menyspreable dels seus membres són imbècils, però no pots dir que tot el grup és format per imbècils.

Fins aquí, crec que tots som d'acord, fins i tot aquells que tots coneixem també ho dirien. Però quan ja comencen a generalitzar, a inventar-se històries rocambolesques per demostrar que ells porten la veritat absoluta i legitimar les seves tesis mesquines, aleshores, per bé que ho neguin, s'estan posant molt per sota dels "deu imbècils del grup". Si més no, per mi són l'escòria.

Aprofitaran qualsevol detall per fer-nos palès el que per ells és natural: que la colla és una merda. Ens explicaran les seves tràgiques experiències de pa sucat amb oli, tan malinterpretades com puguin, dramatitzant al màxim collonades obviables. Veuran conxorxa on no hi ha res, veuran complots inexistents. Cada membre que hagi marxat del grup, emprenyat o no, serà una altra prova concloent de la seva realitat figurada.

Però si volen viure amargats, és el seu problema, allà ells amb les seves malfiances i rancúnies. Me'ls escoltava bocabadat amb les seves raons de parvulari, però, quan van pronunciar la frase fatídica, vaig decidir marxar –i revenjar-me amb aquest post–. Perquè una cosa són les percepcions de cadascú, o els mals rotllos entre persones, que poden cremar i fer-les dir ben grosses, i una altra és el que ja deien.

– Cremaré les camises davant seu, i jo seré el més content en fer-ho.

Perquè allò em va doldre moltíssim, que vaig tenir ganes de trencar-li la crisma. Una cosa és la fellonia més o menys pueril, més o menys legítima, i una altra és expressar ideies d'aquest caire. Insultant, irrespectuós amb tot un grup de gent, agredint els sentiments de gent "innocent". S'ha de ser imbècil, la pitjor púrria del món, i només per això me n'alegro de què no sigueu amb mi a la colla.

Sou uns fills de puta.

L'església

| No Comments

Ahir feia ben bé un any que no entrava a cap església. Estàvem assajant el pilar caminat que farem per Santa Magdalena, aquest divendres, dins el temple. L'any passat ho vaig veure des de la graderia, i vaig flipar mandonguilles amb aquella gent enfilada els uns sobre els altres, que a poc a poc avançaven i que, a més, pujaven els graons de l'altar, feien mitja volta i el descarregaven. Enguany, jo faig d'agulla petita al pilar.

Vaig adonar-me, però, que per molt que escolti música satànica, em cagui en déu trenta cops al dia, i me n'enfoti de la religió constantment, el que no faig mai és dir-li a un cristià a la cara: «ets subnormal». Potser no respecto aquestes creences, però si més no, el que no faig és entrar a una església i pixar per les capelles.

Deu ser el resultat d'anys de misses setmanals al Natzaret (tretze anys d'escolarització al col·legi de monges), però quan entro a l'església, no puc comportar-me de qualsevol manera. La gent cridant, jugant al meu voltant, blasmant... Vaig sortir-hi perquè la situació em feia vergonya aliena. Jo, del mossèn, no ens hi deixava assajar.

No demano que es faci tot en silenci sepulcral i es senyin abans d'entrar i en sortir, ni res d'això. Només demano una mica de respecte. Després, però, les fotos del pilar amb el crucifix i les pintures resulten d'allò més tradicionals, que sembla molt conservador tot plegat. Però allà no hi ha ningú que respecti res, com si fóssim a una plaça qualsevol.

Vaig fer un tomb per observar les diferents pintures i escultures que hi havia per allà. És impressionant com ha canviat el paper de la religió en la societat al llarg dels segles. De vegades em demano quin món era millor, si el feudal esclavitzant de l'antigor o el capitalista d'avui dia. Acostumo a dir que aquest és, en general, millor, però que certes coses del temps de l'avior és una tragèdia que s'hagin perdut (i ara no em refereixo al paper de l'església).

Cal barber

| 1 Comment

Avui he passat per cal barber i a còpia d'estisorada el meu rull cabell ha anat caient lànguid i las, mentre me'l mirava amb ulls tristos, atès que, dos anys després, ens acomiadàvem per sempre més. Amb la meva visió translúcida, despullada d'ulleres, clissava espaordit l'efígie de la botxí rera meu, armada grotescament amb estisores i una pinta com a instruments de tortura. Bellugava el meu cap a voluntat, la hi clavava sense miraments i a cops de pinta mirava de desembullar els meus inextricables flocs. Aleshores era quan els tallava, pèrfidament, car amb la túnica amb què m'havien abillat i amb la miopia no podia reaccionar... Els floquets anaven caient, retuts a la impotència de contemplar que jo no els salvava... Com a una pel·lícula de xinesos, a sobre, he hagut de pagar la bala que ha executat l'ajusticiat: onze euros.

I això que només m'he tallat les puntes! Fins al gener que ningú no digui res de tornar a visitar cal barber.

And Joseph spoke...

| No Comments

És curiosa la vida. Un dia comences a escriure un bloc mig anònim, un altre hi poses el teu nom, comences a fer ping, a parlar del teu poble, i resulta que mitjançant Google tothom et llegeix, t'aconsella i et controla.

És curiós com pot canviar la vida en dos o tres anys. Encara ara, quan veig a través de la finestra la barana de la terrasseta em vénen impulsos suïcides. Ara per ara ja no esmerço tant de temps en pensar en coses d'aquestes. D'una banda, perquè ja no sé què pensar, em trobo en un atzucac. D'una altra, perquè ja no tinc tant de temps. Un estudiant universitari que treballa cada dia no pot estar compromès amb dues colles castelleres i una plataforma ecologista, perquè alguna cosa se'n ressentirà, ni que sigui que ja no llegeixo amb tanta atenció el diari.

Necessito unes vacances. Vull deixar la feina, vull estudiar el segon cicle a la UB i vull aprendre a anar en bici. He dit.

Kabezabolo

| 1 Comment

Dimarts a l'assaig de castells van donar-me la notícia: l'endemà, Kabezabolo en concert. Així que quan vaig sortir de l'assaig, i després de passar-me una estona per l'Avenç, vaig notificar-li a mon germà la bona nova: demà, a no sé quin hora, al Campus Nord, per la Telecogresca, ve aquell degenerat borratxo drogoaddicte.

kabezaboloVem arribar una mica passades les onze, hora en què el web de la telecogresca afirmava que començava el concert. Vora les dotze, un grup de punk amateur va tocar versions d'altres grups punk i alguna cançó seva. Ben tocada la una, en Manolo Kabezabolo va pujar a l'escenari. Després de fer esment del sol tòrrid que hi cardava, i alguna collonada més, va iniciar el seu repertori.

Anava tot sol, sense els "que se van del bolo", i esclar, ja sabem com toca la guitarra. Enmig del concert va dir el següent: «se me ha jodido una cuerda, pero como llevaría tiempo arreglarla, seguiré tocando así». De fet, no vaig notar gaire diferència. Va tocar moltes cançons, velles i noves, amb clàssics rotunds com «Millones de Polizías Muertos», «Demokrazia Basura», «El Aborto de la Gallina», «Sid Vicius», «El tonto l'haba que llamó a la puerta», «Reptil Gusano», etcètera. Va tocar les típiques versions, tot i que es va deixar la de «Véndemelo» (Breaking the Law, Judas Priest), que va substituir per una adaptació d'una cançó de Black Sabbath. I de les noves, no en puc dir gairebé res perquè no les coneixia.

En acabat, els punkarres van pujar a l'escenari a donar una mica la tabarra al penjat que havia estat tocant. Mon germà va aconseguir que li signés el disc: «Para Dani y Josep. God Save the Spiz. Manolo Kabezabolo». La seva cara era un poema: haurà dormit cinc minuts la darrera setmana? Ingerirà res més a banda de drogues, de sustent? És un enigma. En resum, però, va estar prou bé el concert, i només va faltar alguna cançoneta que a mi m'agrada molt (sobretot, una...).

Pancartista

| 2 Comments

Avui ha perdut el Barça 4-2 al Bernabeu. I no és que m'importi gaire, però com ja va sent costum, el futbol torna a tocar-me la pebrotera. Si en anteriors ocasions va ser la baixa assitència als assaigs de castells quan jugava la Champions, ara ha estat el torn del "rollo pancartero" i la fugida de mà d'obra cap al bar de l'Avenç.

Per primer cop en molts anys ni tan sols he seguit el partit per la ràdio. Estava fent pancartes per la mani del dia 30. Realment han quedat molt maques. Si ahir per la tarda vaig fer "domassos" amb esprai, avui he perdut tot el dia fent pancartes força "ganses" amb tinta xina. El procediment que es segueix per fer-les és curiós: primer penges la pancarta blanca i neta a una paret, i amb un projector connectat a l'ordinador o de diapositives vas dibuixant i escrivint el que toca a la tela o al plàstic amb un retolador permanent. Quan es té la cosa feta, es despenja de la paret i s'acaba de pintar amb tinta xina i cotó fluix: es fan una mena de canutos amb cotó i precinte adhesiu i es mulla un extrem en tinta. I res, es va pintant. La resta de pancartes es fan calcant la primera.

A l'antiga foto (foto que ha estat retirada per evitar taquicàrdies als pobres internautes desprevinguts) es podia veure un ésser tremendament subversiu, esquitxosament sanguinari, violent okupa antisistema, esbudellador de velletes simpàtiques de parlar mel·liflu, esquarterador de membres per pura diversió i protèrvia (sense ironia, això és així, tots ho sabem, la poli els primers), calcant una pancarta que anuncia que el dia trenta d'aquest mes se celebrarà una manifestació festiva a les sis partint del parc Onze de Setembre, que a les quatre hi haurà festa infantil al parc de les Tres Esplugues, i que al mateix lloc, a partir de les vuit, hi haurà botifarrada popular i concert de diversos grups estranys (Desechos, Kayo Malayo, Komando Oreneta, los Fankis, Latino de Hospitalet i los Llobregantes...) fins a l'albada. Hi esteu tots convidats. I hi participaran els Uniconis.

La nova foto correspon a una d'aquestes pancartes, penjada a la rotonda del Pont d'Esplugues, a tocar de l'Ajuntament, que m'he trobat avui, dia 17, camí de casa...

Pancarta

Au, salut.

Fem un any

| 9 Comments

Doncs res, ja porto un any de budells i de castells, de foscors i de pors, de malparits i de tripartits, d'especulació i de drogoaddicció; en definitiva, de molta MERDA.

Simconversa

| No Comments

Hi ha un videojoc que es diu Sims i que tracta de conduir la vida d'un personatge per tal que creï una família i tingui èxit laboral. Quan et relaciones amb un altre personatge pots realitzar diverses accions: xerrar, jugar, veure la tele, nedar a la piscina o ballar. Si l'altre «Sim» no té prou confiança amb tu i li fas pessigolles, per exemple, s'emprenyarà i baixarà tres o quatre punts el nivell d'amistat. Per exemple, imagineu que esteu parlant dels vostres gustos:

–...i estic escoltant un programa de Heavy.
–No m'agrada el Heavy, més aviat el hip hop, el rock català i espanyol i tal. (-2)
[...]
–A mi no m'agraden les matemàtiques.
–Doncs a mi sí, molt. Quan acabi el Científic faré Biotecnologia o Enginyeria Industrial. (-1)
–Doncs aleshores fes Biotecnologia, que aniràs a la UAB.
–I per què vols que vagi amb tu?
–Ehh... fes el que vulguis (-2), però aquí podries unir-te als Ganàpies.
–Ui, però a mi m'agraden més els Arreplegats de la Zona Universitària.
–Què dius? (-4) Si són els pitjors, ens van fer boicot a la nostra diada, [són una mica prepotents (això únicament ho va pensar el Sim en qüestió...)] i a més a més són abstemis.
–I què hi ha de dolent en això?
–Bé, en realitat, no hi ha res de dolent en ser abstemi, però està mal vist en l'ambient universitari.
–Doncs quin fàstic! (-4)
-A tu no t'agrada l'alcohol?
-Gens ni mica.
–Doncs és força bo i, de tant en tant, alguna borratxera cau.
–Si et sents bé així... (-5)

Després d'això, el Sim abstemi va acabar la conversa i se'n va tornar cap a casa seva. Esperem que la propera sàpiguen trobar més punts en comú.

PD: No funcionen els comentaris. Un altre error de ZL; problemes diversos amb el nombre màxim simultani de visites. No acabarem mai. A senkreu.blogspot.com trobareu el mateix post totalment operatiu.

Sonet laboral

| 1 Comment

Cap l'atzucac jo sol m'hi vaig abocar
car sense la pecúnia no hi ha estudis
amb uns pares gasius plens de repudis
per lleixar una carrera sense avisar.

Content de poder estudiar i treballar
mes sense desvagar-me ni fer interludis,
sens ningú a qui dir: «espero que m'ajudis»;
solitud, estrès, boira familiar.

Clients estults, na Marta un corcó infernal,
caixes que no quadren i un llom caducat.
Mil despeses però jo no veia un ral.

Amb prous diners i un any al supermercat
ara per fortuna tot rutlla com cal
a punt de reprendre la universitat.


Bé, feia dos lustres almenys que no escrivia un sonet. És penós, ho reconec. Ja porto un any a l'Àrea de Guissona, i la situació d'ara no té res a veure amb la d'abans.

Quant val una vida?

| 5 Comments
Imaginem que el lector ha estat escollit regidor de l'Ajuntament. L'enginyer de la vila li presenta aquesta proposta: la ciutat pot esmerçar deu mil euros en la construcció i funcionament d'un semàfor. [...] El semàfor reduiria el risc d'accidents mortals de trànsit de l'1,6 a l'1,1 per 100. Hauria l'Ajuntament de gastar els diners en el nou semàfor? [...]

Al començament, potser tingui la temptació de creure que una vida humana no té preu. Això suggereix que la vida humana té un valor monetari infinit. [...] Nogensmenys, no hi ha semàfors a cada cantonada i de vegades optem per comprar cotxes sense airbags ni frens ABS. Tant en les decisions públiques com en les privades, de vegades estem disposats a arriscar la nostra vida per estalviar alguns diners. [...]

Comparant els salaris de les ocupacions més arriscades amb els de les menys arriscades, tenint en compte l'educació, l'experiència i altres determinants, els economistes poden fer-se una idea del valor que condedeixen els individus a la seva pròpia vida. Els estudis basats en aquest mètode arriben a la conclusió de que el valor d'una vida humana és d'uns 10 milions d'euros.

[...] El semàfor redueix el risc de mort en 0,5%. Per tant, el benefici esperat del semàfor és 0,005 x 10 milions d'euros, o sigui, 50.000 euros. Aquesta estimació del benefici és molt superior al cost de deu mil euros, per la qual cosa s'hauria d'aprovar el projecte.

Principios de Economía, Gregory Mankiw.

El millor del cas és que dedueixen el valor de la vida a partir de les decisions de les pròpies persones. Jo suposo que algú que treballa a la construcció no s'hi juga la vida per gust, sinó que ho fa perquè li calen els diners. De la mateixa manera, un no es compra un cotxe petit pel poc valor que li atorga a la vida, sinó perquè la renda familiar no dóna per a més. Un magnat dels negocis de ben segur que, segons aquests criteris, valora més la seva vida que un pobre caixer de supermercat com jo. No crec que mai acabi d'entendre aquest llibre d'economia.

Per què? Per res!

| 3 Comments
6.3.1. Els signes d'interrogació i d'admiració

El signe d'interrogació (?) i el signe d'admiració (!) s'escriuen al final del període d'entonació interrogativa, l'un, i exclamativa, l'altre: Què et passa? Per què ho dius, això? Però com és possible? Què sé jo...! Bona nit! Què hi farem...! Per la seva mateixa naturalesa, el signe d?admiració s?associa sovint a les interjeccions i les onomatopeies: Ep! Bub! Ning-ning!

Moltíssima gent escriu el signe d'interrogació i d'exclamació també a l'inici del període d'entonació interrogatiu, l'un, i exclamatiu, l'altre. He consultat el web de l'Institut d'Estudis Catalans i he trobat el paràgraf anterior. És a dir, si ja no l'escrivia, ara encara menys.

El Grotesc Entrepà

| 2 Comments

Un bon dia que no tenia gaire gana vaig amagar un entrepà a l'armari de la meva habitació. Estava fet de pa de motlle amb alguna mena de llonganissa, i descansava sobre un plat de mida mitjana de vidre verd. Vaig fer-li una única mossegada, i amb aquesta ferida va romandre latent la seva ira durant seu particular exili.

El pobre entrepà va restar en l'oblit un bon munt de dies, sense sortir de l'armari, en la foscor, en l'ostracisme, trist en no poder escometre la missió que donava sentit a la seva curta existència, és a dir, nodrir-me. Pobre entrepà, atrapat en les ombres de l'oblit!

Una nit, uns dies després, vaig enrecordar-me'n d'ell. L'única llum que m'arribava era la que s'escolava per la finestra, provinent dels milions de bombetes de Barcelona, allò que en diuen contaminació llumínica. Els meus pares ja dormien, tot restava en pau i en silenci, i l'únic so que es sentia era el de les llagostes.

Amb decisió i delit vaig obrir la porta de l'armari, a les palpentes vaig trobar el plat i amb tota la seguretat del món vaig mirar d'agafar el grotesc entrepà. De seguida el vaig llençar, amb plat i tot, al lloc d'on havia sortit: Al miserable entrepà, de tant esperar-se, li havia crescut una barba marxiana i uns cabells heavies! Què coi era allò? L'entrepà, de color verd, exhibia al crostó una pobladíssima renglera de fils de més de cinc centímetres, amenaçants, enfurismats, diria que indignats per allò que havia fet amb ell. Els pèls, però, li creixien de totes bandes, i allò verd era semblant a la gespa seca: decadent, no uniforme, com morta. La mossegada era un quadre abstracte, encara es besllumava la marca de les meves dents tortes. Hi creixien pèls més curts que els del crostó però més llargs que els de la gespa. A més, l'embotit es veia en tota la seva gamma de colors pansits, pudents, podrits. Quan em vaig adonar de quina cosa era el que m'havia fet pessigolles a la mà i que, si s'hagués desenganxat del plat, m'hagués cruspit, em van entrar basques.

Tot corrents vaig anar a despertar el meu germà. Després d'una estona deliberant, vem coincidir en què la millor -única plausible, al capdavall- opció era la de tirar a les escombraries aquell entrepà mutant. Tanmateix, érem dos vailets -crec recordar que menys de deu anys- i estàvem cagats de por, davant d'aquell berenar monstruós. Arreplegant tot el valor que vem poguer, vem dur el plat amb l'entrepà a sobre a la cuina, on s'esdevingué el segon estadi del Via Crucis. Ara tocava extirpar-lo del vidre on s'afermava tant com podia. No, l'entrepà no capitularia tan aviat.

Vem discutir una bona estona, que si jo ja l'he portat fins aquí, que si és culpa teva, que si ets un marica, que si tu ets el germà gran, etc. Finalment, va ser el meu germà qui, valent-se d'una palina, crec recordar, va aconseguir amb prous feines reduir l'enemic, forçar-lo a abandonar la seva posició i conduir-lo, per acabar, al seu cementiri: la brossa.

D'aleshores ençà, mai no he subestimat un entrepà.

About this Archive

This page is an archive of recent entries in the Llard category.

Etilista is the previous category.

Lletres is the next category.

Find recent content on the main index or look in the archives to find all content.

mensuelles Archives

Pages

Powered by Movable Type 4.23-en