Recently in Llard Category

Avui (ahir, avui, no ve d'un dia) aquest bloch fa (o ha fet) la friolera de 6 anys. Començà el periple el 4 de febrer del 2004 i encara aguanta. Moribund, però aguanta. El mes de gener passat va ser el primer sense cap post des que el vaig crear. Convalescent, però rebutjant l'últim combregar, el bloch dels collons no s'enfonsa en els oceans d'internet (molt suada metàfora). Viento en popa a toda vela! (quants castellanismes)

Salut

I si demà trobava feina de "lu meu" i deixava la filologia, i llavors començava una vida com la de qualsevol: independent, lloguer, busca't una nòvia, fes-te una vida.

Perquè de vegades només desitjo poder fer totes aquestes coses i només hi veig el costat bo, el conte de fades. La caseta i la canalleta i la bonica vida de les pel·lícules. I m'encantaria que tot pogués tornar a ser com abans, tan idíl·lic i meravellós. Perquè tothom sap que abans les coses estaven millor que ara.

Avui ha vingut un home a fer una xerrada i estava molt nerviós. Jo havia deixat la bici a l'entrada perquè m'havia descuidat les claus a casa i l'he haguda d'arrossegar tot el matí. Ell ha demanat d'agafar-la si de cas havia de sortir corrents. En parlar, s'ha equivocat alguna vegada, ha començat a suar, ha fet que es marejava, s'ha assegut, ha begut aiga, ha marxat escortat per la professora, al bar, on després no hi era, quan deu minuts més tard hi hem anat nosaltres. La professora, abans, gairebé somicant, i molt irada, ha dit que està "esparverada" de la nostra actitud, que com continuem així farà només "teoria de la dura" perquè "nosaltres ho volem, ha quedat clar?". Al capdavall per una lleugera remor de xerradissa del tot normal, gens irrespectuosa.

Normalment, com més inútil és l'assignatura, més importància hi dóna el professor. Si bé té la seva part d'importància, per sort només és una eina més. I sempre hi haurà un corrector per corregir el filòleg. I sempre hi haurà temps d'esmenar-se. I sempre tindrem temps de trobar feina o no, i d'aquí quatre anys ja no ens recordarem de res del que ens estàs dient ara. No cal somicar, dona, ni prendre's això (i en general res) tan a la valenta. El seu valor és molt i molt relatiu —relativíssim—. Trobo que tenien raó a dir que s'ha construït el seu ideal de classe i el seu ideal metodològic. N'està convençuda. Per molt que sigui una puta merda, ella somica si trontolla. Sota la seva aparent màscara de dona marmòria, hi deu haver un ésser molt insegur que necessita reafirmar-se contínuament en el mirall del seu entorn. Deu ser algú molt egocèntric, que només s'escolta a ell mateix. S'ha construït la torre d'ivori, només veu el que vol veure.

Jo, però, no ho puc criticar perquè faig el mateix. Per això agraeixo tant que em diguin que no deixi filologia, perquè jo hi valc. Potser aquesta persona també té raó en això, moltes gràcies de debò.

Escric al teclat com si toqués el piano que em reca tant no haver après a tocar. Si per casa meva es passegés cada tarda un membre emèrit de la secció filològica de l'IEC segurament per comptes dels eructes catòdics que escolto a casa sentiria cants de sirena d'una exhuberant illa d'autodestrucció, no aquest desert d'Almeria ple de rocs. Segurament allargaria la mà i tindria el cant de les sirenes, i ara tocaria el piano. Toco aquesta música agònica de cada dia.

Com vaig dir, hi ha mil teories per fer-ho, i només ho faig com a trist salvavides enmig de la mar furient(a). Per buscar què sé jo en l'horitzó difús i per no enfonsar-me en l'avorriment que m'ofegaria. És bell incloure poesies al blog i fotos boniquetes i exhibir la bellesa impúdica i enlluernadora d'un dia d'abril, que en diuen. A mi m'agrada la tardor, el fred i la neu, i la meva balma obscura al peu de l'obaga soliua. I no dic coses boniquetes perquè vull ser sincer, com aquells estúpids d'entreguerres, que mentien. Entre guerres agonitzem abans d'una altra guerra, que serà demà o demà-passat.

«Pensava: si ara et mors, ni els cucs no se n'adonaran, i el meu cos jaurà sencer potser tota una eternitat; ningú no el descobrirà, ningú no s'hi interessarà, tothom passarà de llarg. I, així que tingué aquesta idea de la mort, ja no pogué abandonar-la». Trabal, Francesc: Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon. Barcelona: Quaderns Crema, 1987. (Veus, imbècil, com sé citar?)

Si sapigués tocar el piano, si sapigués alguna cosa de música més enllà de black metal, si fos compositor i per comptes de prémer aquest teclat els meus dits ballessin al so d'una melodia, com seria? Em sento com un pallasso a tomballons d'un cantó a l'altre, i m'encaterinen els cants de sirena.

«—Què ha estat això?
—El què?
—Aquest xiulet.
—Oh! és que aviat marxarem.
I Càrol es tornà groc. Dissimulà el seu neguit i s'abocà damunt el mar com volent refer-se: però les aigües tèrboles del port el xuclaren. [...] Començà a anar, ell també, d'ací d'allà, com els pallassos del circ que van darrere els homes que enretiren la catifa o lliguen els trapezis. [...] Pel seu davant passà furient un cuiner amb una ganiveta enorme; un gat es tirà a l'aigua; un cove d'enciams es desféu en voler tirar-lo a la bodega; la sirena de nou, i un altaveu cridava que els no passatgers abandonessin el vaixell. [...] Sentí un mal terrible, s'abaixà un mitjó i es veié sang. SANG. Un filet vermell li ensangonava la lligacama, i perdé el món de vista. Volia cridar: Maria! Amb la mà al peu, mig ajupit, cercava algú que anés al seu auxili; només la sirena li respongué aleshores amb un xiscle que li posà els cabells de punta. Cap on anar? On era? Què passava? Ningú no en feia cas. Més avall d'on estava desesperat, uns mariners començaven a treure les cordes de la barana de l'escala que donava al moll: l'altaveu de nou escridassà l'ultimàtum:
NO PASSATGERS A TERRA!
A terra! A terra!» Trabal: op. citada.

És l'allegro de la simfonia, quan els violins s'empaiten els uns als altres i l'home de la batuta sacseja frenètic la seva barba blanca amb severitat i rellent de suor. Després, arriba el passatge tranquil i melangiós, com ara aquest, esplèndid, magnífic, meravellós:

«Em creia que podria oblidar-te, que quan fores fora a poc a poc tornaria a sentir-me com abans a la meva llar. Però és tot al contrari. D'ençà que no véns a desvetllar-me que ja em llevo amb una mena d'odi terrible a tot i a tothom. No sé treballar, no sé viure, no sé ni pensar. Només una fúria tot el dia: tu, tu, tu, tu, tu... Ahir a la tarda entrava una claror al meu despatx com aquell dia que tinguérem la nostra darrera conversa: el sol semblava riure's de mi; com reflextint-se en un mirall, em resseguia el rostre esquitxant-me. Vaig cloure els ulls per no veure'l... quan vaig obrir-los, el sol ja no hi era. El meu despatx era tot fosc. Vaig aixecar-me, vaig obrir els finestrons de bat a bat, la cloaror de la posta s'esllanguia. Anava a encendre el llum, anava a prémer el mateix botó de l'interruptor que aquell dia tu obrires; vaig resistir-me, aquella cloaror somorta m'era massa plaent, i vaig caure al divan plorant com una criatura...»

En aquest punt, el piano deixa de tocar i la claca aplaudeix: o, que bonic, quina sensibilitat, quina tristesa. Com podria haver estat tot si per comptes de la Meca haguessin apuntat a París quan em parien? Crying is for writers, o sigui que paro de planye'm. Si per comptes de saber pronunciar Suarzenèguer a vuit anys hagués vist, cada matí en obrir els ulls, Uelbèc? Sí com cell que un cafè triple sense sucre es pren, me preneu a mi, qui concentro tot mon temps en ço que no me fa la vida pus dolça, mes me fa romandre despert encara.

«Ara encara podem tornar enrere: però si travessem aquest petit pont, tot s'haurà de decidir amb les armes!»

Aquesta frase és de «El diví Juli», de Suetoni; és el que se suposa que va pronunciar Juli Cèsar abans de creuar el Rubicó i començar la guerra civil. Un cop a l'altra riba, va dir allò de «ala iacta est», molt més conegut per tothom.

I aquesta frase em ballava pel cap quan vem travessar un pont de vianants sobre les vies del tren per Cornellà, amb la intenció d'anar seguint la riba del nostre Rubicó, el Llobregat, fins Martorell. Eren vora les nou del matí i érem cinc expedicionaris: tres arreplegats, tres castellers d'Esplugues i un ganàpia, perquè dels tres arreplegats una és d'Esplugues, i perquè un d'Esplugues és també Ganàpia.

Els auguris no eren pas bons ja d'entrada, puix que baixant la carretera de Cornellà un de la comitiva va caure de la bici sense fer-se gaire mal. Però va caure. La riba del Llobregat a l'alçada de Sant Boi era un bassiot pudent i escumós. Unes obres ens tallaren el camí, i el nostre corifeu exclamà: «Hem de travessar el riu per aquí: per aquesta mena de pontet fangós de fusta». L'altra riba era tallada, i vem haver de girar cua i obrir unes tanques d'obres per poder seguir el camí, que s'estenia entre grues i excavadores i runes i deixalles, i l'autopista a una banda i fàbriques a una altra.

Vora Sant Vicenç dels Horts les noves vies del TGV —que no va tan ràpid com diuen— van tornar a desorientar el guia, i vem entomar un camí que ell desconeixia que ens va dur entre vies de tren i un polígon industrial horrible, un núvol de fums i un abocador de residus; i la pedrera de Molins que s'havia cruspit mitja muntanya, que ens sotjava. I era impactant contemplar davant meu quatre frikis en culots i casc pedalant per un camí de grava movedissa, amb les fàbriques monstruoses a un costat i un tren de mercaderies estrambòtic per un altre, una imatge com futurista o de ciència ficció.

Havent-nos barallat amb uns obrers —allí també feien obres—, i havent jo buidat els budells, que tenia cagarrines, vem tornar a girar cua i vem retrobar el nostre camí, que tornava a obrir-se pas entre aigües fecals i pics i pales. Vem fer molta via, però a l'alçada de Martorell noves obres van barrar-nos el camí, i uns altres obrers ens van informar que havíem d'escalar la muntanya amb la bici a l'espatlla si volíem arribar algun dia a Martorell. I així ho vem haver de fer.

Si més no, el descens al poble va ser per pistes forestals ben arbrades. Vem creuar el Pont del Diable i ja vem enfilar per la carretera fins a Vilafranca. Abans, a Gelida, vem parar a esmorzar: ja era la una. Fins a Sant Sadurní hi havien onze kilòmetres, i fins a Vilafranca si fa no fa el mateix. Pel camí de Vila les cames ja no responien, a mi em tremolaven i els bessons amenaçaven d'enrampar-se; el quàdriceps de l'esquerra, a l'alçada del genoll, encara el tinc sobrecarregat, però vaig posar-me primer del grupet de tres que encapçalàvem la comitiva per tallar l'aire —perquè s'havia destapat la capsa dels vents violents— però van cridar-me per radera: «Josep, no podem més, aturem-nos a la benzinera!», una llàstima perquè només restaven cinc kilòmetres per arribar triomfants a Roma.

I això és tot el que havia de dir sobre això. M'hagués agradat escriure-ho millor, però no sabia com fer-ho.

Avui el bloch fa quatre anys. Gaubem-nos-en.

Ahir es van inaugurar les Primeres Jornades Catosfèriques, o no sé quin altre pompós i risible nom li han encolomat a la cosa. Primer, desconec quantes "primeres jornades" o "primeres trobades" o primeres què-collons-sé-jo sobre els blogs es deuen haver fet ja en aquests quatre anys que faig de blogaire o blogger o com en vulguin anomenar. Deia, em penso que un article de l'Aragay a l'Avui sobre el nou museu Catalònia, que per comptes de fundar i refundar tantes coses, el que podríem fer és consolidar el que ja teníem. Bé, suposo però que unes jornades com aquestes són totalment noves i per això els escau tan bé l'epítet de Primeres. Sobre l'adjectiu catosfèric, millor no en parlem.

A mi totes aquestes coses em rebenten. Mireu sinó aquesta frase d'un entusiasta de la puta Catosfera: «I per a mi la literatura és salut. Escriure blog és salut.» Jo crec que aquesta frase resumeix a la perfecció la patologia de tota aquesta tropa. Es pensen que són importants, que són protagonistes avançats de la Història, que fan (ai, agafeu-se fort!) Literatura. Alguns blogs estan ben escrits, d'altres són infumables, i d'altres senzillament no m'agraden. Els que llegeixo, alguns podrien ser Literatura, però llavors entrem en el debat de la literalitat que no interessa ningú. El que faig jo és literatura?, és Literatura? M'importa una fulla de rave. Però per aquesta colla deu ser cabdal: escriuen per fer literatura, publicar llibres catosfèrics, filosofar (marededéu) sobre l'ètica als blogs, i mil collonades més.

L'ètica del meu blog és només la meva. Els meus estàndars de qualitat responen només a les meves intencions bloguístiques. Escric perquè em dóna la gana, perquè m'agrada i em surt espontàniament, no necessito justificar-me en més lectors, en més Literatura, en l'objectiu lluminós d'un palau d'ametistes o en una sardana gegant d'imbecil·litat. Més aviat, sembla una orgia d'onanisme compartit. Però jo m'estimo més fer-me palles en solitud, és més discret i és més saludable (noteu la ironia amb la cita d'abans).

També diuen que qui no les pot haver diu que són verdes. Però és que, de debò, a mi em fan nàusees.

Per cert, continuo la meva campanya perquè s'adapti com cal al cathalà el terme anglosaxó weblog.

inspirat en la L2P

Estava regirant una mica les plantilles d'aquest meu bloch que aviat farà quatre anys; quatre anys per aquí pul·lulant! Els retocs han estat sobretot afegir el meu correu electrònic aquí dalt al bànner i renovar algun enllaços.

Rellegia els meus posts de fa anys, quina vergonya, però encara la cosa va de forma similar. Per aquella època tenia dinou anyets, i feia alguns anys que ja escrivia per internet les meves cabòries, molt abans que que el mot cabòries el popularitzés Polònia. Per aquella època feia poc que caminava Minoria Absoluta a Rac1, i jo n'era un gran fan. Avui ja gairebé no escolto la ràdio, i amb prou feines miro la tele, i estic a punt d'acabar la carrera que en aquella època tot just havia iniciat: però ara en començo una altra!

Aquest bloch és una mica el que volia que fos: un dietari que em recorda què em treia la son per aquella època, amb el morbo que fa que et puguin llegir. Escriure blochs és una sensació molt estranya, entre exhibicionisme i cripticisme; m'ha ensenyat a posar distància entre el que realment penso i el que escric, però sense arribar a nivells exagerats.

Aquest bloch està mig abandonat, s'arrossega pobrissó. Només el faig servir per relatar les diades castelleres, i fora de temporada està sota mínims. Aquest bloch està força fotut. Han canviat massa coses! Potser no tantes: encara sóc el mateix Josep, aquest friki estrany que s'amaga rere la cabellera pollosa. Aquest bloch pertany a una altra època, però continua en la línia grisa-fosca de sempre. Tanmateix m'abelleix donar-li peixet alguna vegada, que se senti una mica ressuscitat.

Salut!

Obro la finestreta blanca del meu obscur blog gris, per veure si puc espargir una mica de felicitat lluminosa en aquestes dates tan assenyalades, que en diuen. Espargir rigolatge i gaubança extrems, o si més no esbossar un somriure nadalenc encomanadís. Som a punt d'abandonar aquest any 2007, que ha estat força simpàtic i ha llevat llast del meu farcell. Ara veig alguns horitzons més clars, i navego més lliure sempre sempre mar endins, tot i sol i vern al meu gussi entre perills. De vegades, la mar s'esvalota i vol enfonzar la barca; de vegades és tan plana que no hi ha cap alè hostil que faci onejar l'aiga salada. Segurament he triat la ruta que més em podia convenir, donades les característiques del gussi i del mariner. Potser el meu destí ja estava escrit, i era vogar sense destinació vers l'infinit enmig de l'absurditat abassegadora. Malaurat, o benaurat fat? Que Neptú i Èol i Venus i Apol·lo m'ajudin, i totes les tribus de la terra que tinguin pietat d'aquest desgraciat.

Bon Nadal!

Avui he après una nova paraula: pixafreda. Encara no sé ben bé què vol dir, ni quan es fa servir. Segons el senyor Alcover i el senyor Moll, és algú irresolut i mancat d'entusiasme, que així de primeres em sembla sinònim de cagadubtes i apàtic. Continuaré informant.

Vaig tenir l'honor de presenciar el recital de l'il·lustre ínclit i dilecte pròcer Quimi Portet, Astre (intercomarcal) d'eixordadora lucidesa que ahir il·luminà eixorbadorament la ciutat de(ls) Sants —per cert, en Portet és de Vic. Quan finalment la colla tabalera Drinking Band, o algu així, arribà del correbars, l'Astre començà a abraonar-se amb el seu recital. Quin recital, marededéu! En Quimi és en directe molt millor que compactat en un disc compacte, s'expandeix, fa el pi, crida i, evidentment, ens enlluerna a nosaltres, deixebles intel·lectuals seus, incondicionals que mirem la plebs per damunt l'espatlla.

Va començar amb algunes cançons de Matem els dimarts i els divendres, que no em conec de memòria, tot i que em sonen. A primera fila, just quan començava a cantar les de La Terra és plana (com tothom sap), s'hi va ficar un borratxo amb barba de comandant estalinista i dentadura emmerletada, abillat amb rampoines de pollós, a qui el nostre Astre li dedicà la cançó del ratolí suau i petit —sense que el protagonista se n'adonés.

En fi, va fer una repassada per les cançons dels dos darrers discs més celebrades per la premsa nacional i internacional, a banda d'alguna altra que jo no domino gaire i més reculada en el temps. Una que em va agradar molt és Flors i Violes, que veig que és d'Hoquei sobre Pedres, i que no tenia apresa (però progresso adequadament). Amb aquesta cançó vaig enlairar-me de la Terra per viatjar per ignotes dimensions interespacials; quan vaig adonar-me que havia entrat en un estat de trance, i vaig tornar a aterrar, no vaig poguer fer cap més cosa que mirar l'Astre i admirar-lo en tota sa grandesa, astre enlluernador a l'estelada. Clap, clap, clap.

Em va agradar la versió Gold dels Macarrons, amb la qual, em penso, liquidà el recital. El pasdoble dedicat a Francesc Pujols em va encantar. A la vora, hi havia les Festes Adotzenades de la Plebs, però aquella plaça nostra era només per als intel·lectuals de les Festes Alternatives, abrandats damunt l'escenari del savi. Allà hi havia fins i tot la Sharon Stone, que també cantussejava les cançons atès el caràcter internacional del llemosí, llengua franca, parlat a tots els racons de món i més enllà. S'hi escaigueren alguns crits per la Llibertat: perquè l'aristocràcia també tenim grans ideals. I finalment, en Portet no cantà la Rambla, perquè ja està démodé. En tot cas, em penso que l'èxit que aquesta cançó ha obtingut entre la plebs l'ha envilida irreversiblement.

I parlant una mica més seriosament, pensava que algú digué un cop que a un concert d'un grup anglès s'hi trobava tan bé que li hagués agradat que el temps s'hagués aturat eternament en aquell instant. Jo, sense ser tan exagerat, diria que m'hagués agradat que el concert es perllongués per tota la nit, i que el Bar hagués estat més a prop de mi i el meu porret. Salut, Portet.

Dilluns: Rom Pujol, baixa baixa. Juguem a la primera consola que vem tenir, un emulador de la Nintendo. Battle City i el Tennis. Si el meu aniversari va ser una puta merda, el de mon germà ha estat encara pitjor. Per què el meu pare s'entesta a amargar-nos l'existència? Em salto l'Executiva d'Esquerra per buidar el Freixenet. I Rom Pujol.

Dimarts: Ressaca. Faig castells amb Ganàpies, però per culpa meva cau una prova. Ressaca. Gelocatil. Ressaca. Glop d'Estrella. Ressaca. Respiració entretallada, alenar feixuc. L'assaig amb Esplugues, molt millor. En Jaume I em segresta fins quarts de tres de la matinada. Vi agre, vinagre, quatre petes, la Sílvia a dormir. Ressaca oblidada. No sopo.

Dimecres: Amb alguns rodaments de cap, em llevo. Barreta energètica. Bici cap el Campus de Bellvitge: festa del Campus. Facultats depressives, brogit d'ambulàncies, un helicòpter del RACC, facultats com búnkers grisos, escorxadors, i tot de desgraciats de merda de xarnegos del Llobregat Jussà.

Que corri la cervesa, però que corri sense escuma! Conec la Bel, filoanarchista que vaig conèixer pel blog i que vol afiliar-se a la CNT: no ho facis! Vine't a fer castells! Llonga xerrera, no veu House, llegim molt altrament, té xicot, és de Sant Just, té sang peruana, xinesa i gallega. El Campus de Bellvitge és una puta merda.

Arribo a la feina a les cinc en punt i amb dos porros a sobre, tres cerveses i una sangria, i sense haver dinat. Dur viatge en bici.

I el Barça ha guanyat 5 a 2. La vida avança a empellons, o potser deliqüescent, evanescent, subliminal. De tant en tant s'obre pas a colzades i guitzes, molts cops tot és difús d'una boira que no s'esboira, però a l'últim, no te n'adones i ja s'ha fos.

Per cert, el dia 4 d'aquest mes aquest blog va fer 3 anys. Tres anys amb aquest cau de merda, no sé com encara no m'han tancat a Sant Boi. Aprofito aquestes dates tan assenyalades per cagar-me en el Rei i tota la seva família, i per demanar la República Bananera Independent de Catalunya (la República de BIC).

Salut i polla con piedra.

salut

Jo vaig abandonar les terres del meu padrí perquè no volia anar al tros. El bar dels meus pares el tancaran quan es jubilin perquè jo no vull fer cafès. Em van enviar a la universitat i l'únic que he fet ha estat pendre cerveses, fumar i follar. Ara que he acabat després de nou anys, m'adono de què el meu títol és paper mullat, que sóc un desgraciat, un mentider de merda, un traïdor als orígens, primer de pagès i després de treballador i a la meva família. Només em queda una cosa: perdre la dignitat i fer-me MOSSO D'ESQUADRA. Anònim.

Em llegiu. Vosaltres. Em llegiu.

Abans això només ho llegia jo. Em trobo pels puestus gent que no conec de res que diu que ha llegit el meu blog. Que em retreu alguna cosa que he escrit. Em trobo pels puestus gent que conec que m'ha llegit i no m'hauria d'haver llegit. Estic fins els collons d'aquest blog.

Abans l'escrivia només per mi. Ara escric pensant en els lectors. En els qui mai no m'heu dit que el llegiu, però sé que ho feu. Els qui veu esperar massa a dir-me que el llegíeu. Els qui encara no sé que em llegiu. Penso en vosaltres i sento que cada cop perdo més la sobirania del blog. Ja no em pertany. Ara és vostre. Dictadors.

Per això cada cop estic més tip d'aquest blog. Ja no em puc desfogar, ni puc desbarrar, haig de mesurar les paraules. Ja no puc dir, per exemple, què vaig pensar quan es desmuntava el tres de set. Ja no puc ni escriure aquest post. L'esborraria, el post. L'esborraria, però no ho faig perquè seria segellar-ne la defunció. Estic fins els collons d'aquest blog.

Tanco els comentaris perquè no em digueu que no deixi d'escriure. El blog ja no és meu.

Catalunya triunfante
volverá a ser rica y llena
detrás de esta gente
tan ufana y tan soberbia
¡Buen golpe de hoz!
¡Buen golpe de hoz
defensores de la tierra!
¡Buen golpe de hoz!
Ahora es hora, segadores,
ahora es hora de estar alerta
para cuando venga otro junio
afilemos bien las herramientas
¡Buen golpe de hoz!
¡Buen golpe de hoz
defensores de la tierra!
¡Buen golpe de hoz!
Que tiemble el enemigo
al ver nuestra ensenya,
como hacemos caer espigas de oro
cuando conviene segamos cadenas
¡Buen golpe de hoz!
¡Buen golpe de hoz
defensores de la tierra!
¡Buen golpe de hoz!

L'himne traduït sona diferent, sembla que tingui un significat més combatiu. Llegit el nostre himne, sorprèn veure càrrecs del PP cantant-lo. Potser no copsen el que vol dir, o potser no s'identifiquen com a enemic. Potser es creuen que cantant-lo el desactiven, com desactivats són els independentistes al Congrés dels Diputats. Quan feia mates integrar em costava força. S'escarrassen a integrar, integrar discursos, integrar indepes. Estem tan integrats en el joc que ja tot ens ho empassem sense piular?

Potser Esquerra hauria de repartir l'himne traduït. Rellegir-lo en espanyol et fa repensar cap on anem. Potser en un futur només el podrem cantar en castellà, però sempre que hi hagi algú que el canti la flama seguirà encesa.

Em diuen que primer és la societat i després el país. Sense projecte de país no hi pot haver país. Però amb el país segrestat no pots escriure cap programa. Per això sempre he estat a favor del pacte nacionalista. I, en tot cas, reconec que això és fer volar coloms, bufar núvols i somiar truites. Per acabar, al meu projecte de país no existirien els Enfants i els cubates valdrien tres euros. A més, el metro no tancaria de nits.

Tenia deures per avui. Els deures de tot el que faci referència a Relacions Internacionals a mi m'avorreixen d'allò més. Per això miro de divertir-me una mica fent-los. En aquesta ocasió he escrit en vers l'enunciat del treballet:

La classe finia i n’Oriol Costa
ens encomanà una feina per ‘vui:
Vegeu com l’actualitat és resposta
a temes que hem estudiat aquí.
Cinc paràgrafs és la meva proposta:
un per notícia, i c’est fini.
Remenant entre tota la virosta
dels diaris, n’he triat aquests cinc:

I el que ve a continuació he mirat de fer-ho amb llenguatge desenfadat i estil jovenívol. Visca.

Després de llegir el Mecanoscrit del Pedrolo, un llibre una mica apocalíptic però esperançador al cap i a la fi, estic llegint-ne un altre que s'intitula Parties and party systems, d'un prestigiós politòleg anomenat Sartori. Per superar la desolació i la desgràcia del Mecanoscrit, enceto les Festes i sistemes festius, perquè la política és una festa, és gresca i és xerinol·la. Si la política cerca la satisfacció de demandes dels ciutadans; si la política vol fer-nos feliços; aleshores entenc el perquè d'un estudi tan exhaustiu sobre les farres i les festes.

La meva facultat és una festa contínua que se celebra a la gespa i al bar entre porros i cerveses i animats i xardorosos debats sobre la placenta de Tom Cruise.

He tingut temps més anarcoides i comunistoides que ara. Un dia vaig apuntar a una llibreta que no a la policia, ni a la propietat privada, i no a no sé què més. Es dóna el cas que la mateixa llibreta vaig pensar que me l'havien presa junt amb la motxilla que la contenia, ja que l'havia deixada sense tancar a la guixeta de l'Abacus de la UAB. Quina ironia: veritablement, em pensava que ja havia deixat de ser de la meva propietat (privada). Vaig trobar la motxilla i la llibreta, però.

Això ho pensava perquè ara imagineu que us prenen la bici. La teníeu lligada amb la piton, però malgrat tot us l'han presa. Al capdavall, no és la pèrdua material del vehicle no motoritzat el que recaria: se'n compra una altra i a córrer. El problema seria que, a partir d'ara, ja no podries deixar més la bici al carrer durant la nit, que hauries de patir per què no te la robessin, etc. Una societat sense la seguretat de la propietat privada és trontolladissa, és viure amb l'ai al cor.

Fins i tot seríeu capaços d'anar a la Policia i denunciar-ho. No perquè ni tan sols somiéssiu que us la trobarien (o que la buscarien), sinó senzillament perquè així ho sapiguessin i sortís a les estadístiques. Potser amb unes quantes denúncies d'aquestes es posarien a buscar els lladres.

Dimarts comencí les classes a la Facultat. Tot pujant les escales dels comunistes, avui he vist una petita pancarta on s'hi llegia un lacònic «Resisteix». Doncs sí, un curs més, resisteix Josep, que serà el penúltim. Resistència...

Avui fa tres anys

TRES ANYS!

Avui fa tres anys que vaig entrar al Guissona.

TRES ANYS!

Avui fa tres anys que treballo a la mateixa llodriguera.

TRES ANYS!

Direu que com hi he pogut aguantar tres anys.

TRES ANYS!

La meva estada es resumeix en tres estadis:

Estadi u. L'època de penúries econòmiques, lloms caducats i el corcor infernal.

Estadi dos. Fix a la feina, tot pagat, companys normals i tot per la mà, però sense un segon de temps lliure.

Estadi tres. Reducció encara més de la jornada. Menys diners però més temps per estudiar i llegir i fer el que em roti.

Ja hi porto tres anys, aviam com seguirà això.

TRES ANYS!

Com he manifestat en diverses avinenteses, sento deler per... Puff

Com he dit vàries vegades, m'agrada molt passejar, córrer o pujar en bici quan plou, com més fort millor, i sense cap més intenció que mullar-me i gaudir de la pluja. Ahir tenia l'excusa de què anava a l'assaig, i així, l'únic que em podia donar emoció era que el cordill de la bossa que duia a l'esquena se'm trenqués, o la xancla un cop posés el peu a terra. I guaita tu, totes dues coses alhora.

Ja a casa, vaig comprovar com s'havia fet borrós l'skyline que conformen edificis i arbres i que ofereix la meva finestra, com si allò fos un quadre de Turner. La foscor del carrer esdevingut riuada, la solitud i el silenci només trencat per trons i la fressa de l'aigua, donava a l'ambient un toc tenebrós, decadent, com de naufragi. Com sempre, la pluja és formidable, tot i que potser ahir ho era una mica més.

L'aigua neteja els carrers de brutícia (de merda) i el cel de pol·lució (de merda). L'aigua lleva la merda de la ciutat, i aconsegueix endur-se'n una mica de la que hi ha el meu cap. I així a l'endemà tot és més verd i més blau.

Sí que és curiós com se'ns fan de llargues les hores a classe, per exemple, escoltant els eterns discursos dels professors, frisant perquè arribi l'hora i sortir al passadís a fer-la petar o a fer la birra al bar de la Plaça Cívica. És curiós, com diuen, perquè malgrat que les hores es facin interminables, de cop i volta t'adones de què ja portes quatre anys a la facultat i de què és arribada l'hora dels adéus. Aviat ens lliuraran un paperot signat pel fill de puta del Rei que ens acreditarà com a llicenciats en-alguna-cosa-inútil, que podrem penjar al nostre despatx (el lavabo, per exemple), i que ens servirà per, quan anem a demanar feina al Telepizza, poder incloure al currículum: llicenciat en Ciències Polítiques i de l'Administració. Potser aleshores no ens agafaran: «Polítiques? —ens diran—, què pretens, que ens fugi la clientenla? Au, busca feina al restaurant del Parlament, dropo». Com qui no vol la cosa som ja a quart, a empentes i rodolons i un únic excel·lent al currículum acadèmic, on he conegut gent molt maca que ha fet que la carrera no sigui una cursa feixuga sinó una agradable passejada per un jardí gemat sota un cel blau estúpid i un lleu oratjol bressolant-me les grenyes. En començar, duia els cabells curtets, i guaita ara, sóc el monstre pelut. En fi, enguany també és l'any dels Erasmus i la gent que toca el dos. Les hores potser passaran ara una mica més lentes, però si més no us tindrem en el cor i el record, i saber que ens tornarem a veure d'aquí uns mesos serà com la claror del sol a l'horitzó abans de l'alba.

Vinga, que us vagi bé a tots, en especial a la Griselda, que serà a Gringolàndia. Salut.

Avui és el Blog Day. Felicitats. Fa temps que corre la brama que el català és el segon idioma més present als blogs després del totpoderós i omnipresent anglès, i per sobre del castellà. Aquestes dades es podrien matisar i qüestionar, però tant és: sense Institut Cervantes, amb un Llull que fa figa, el català és un idioma dinàmic a la xarxa. També a desgrat de Telefònica, un dels serveis més cars i més lents d'Europa. Amb un Euskaltel a la catalana, funcional i modern, quina seria la presència del català? No hi ha hagut cap intenció política per resoldre aquesta mancança, a bastament blasmada per sectors independentistes durant el regnat d'en Pujol. I així ens va. Nar-hi nant, nar-hi nant, nar-hi nant. Com sempre, és a la societat civil on aquest dinamisme, fora de les institucions polítiques, es tradueix en fets, on la presència del català en el món dels blogs és només un exemple, però on en podríem trobar tants d'altres, en especial el domini punt cat.

D'altra banda, un estudi d'un italià catalanòfil ha demostrat que les cròniques de Bernat Desclot eren segurament molt parcials, i es desviaven de la veritat per tal d'ajustar els fets a la percepció i interessos del cronista. I potser no sabeu que hi ha un cronista a l'Avui, a la contra del diari, que es fa dir Desclot, i que aquest paràgraf de dalt mira d'imitar sense gaire èxit, que també es dedica a interpretar la realitat de la forma que més li convé per demostrar que Madrid és Mordor i Catalunya una pobra nació sotmesa a la tirania de Sauron-ZP, el Senyor Obscur.

Acabo de llevar-me: he clapat onze hores com un soc. I és que havia dormit la nit anterior només una hora i mitja, deu quarts, agreujats per la dosi de porros i alcohol nihilistes. Cada cop tinc més clar que els porros són nihilistes, i que l'alcohol només ho pot ser. Bé, tant se val, el cas és que vaig perdre igualment el tren de les set i vaig haver d'esperar el de quarts de nou.

A Girona m'esperaven impacients l'Imma, en Pemi, la Rose i la Tramuntana. Un dia blau i joiós i moltes cues a la carretera, d'altres xoriços com jo que fugien de la grisa, bruta, sorollosa Barcelona. La bellesa es pot trobar en qualsevol cantonada polsosa plena de rates i escombraries, on potser el teu amant et pessigollaria el clatell i et faria creure que et trobes al paradís. En qualsevol cas, Port-Lligat és un altre paradís terrenal. Molt poc habitat, una caleta molt maca, llaguts de pesca, una mar preciosa i una tramuntana que m'esperrucava violentament. De poc que no entrem perquè hi arribàrem també cinc minuts tard, però al capdavall visitàrem la casa d'en Dalí, que és una cosa ben curiosa de veure, i que mereix una tesi doctoral, no una merda de post.

En acabada la visita, passejàrem i dinàrem a Cadaqués, un poble molt curiós. Amb una caleta a cada retomb del passeig marítim, amb una urbanització respectuosa i una església que encara conserva els sobrecarregats i foscos retaules barrocs, que a mi em fan més angúnia que cap altra cosa. Tot de guiris, sí, però si t'hi fixaves veies bohemis, gent amb camisa i sabates amb un llibre a la mà a l'hora del bany, i altra gent de l'art. De fet, estiguérem molta estona amb un pintor que la Rose coneix.

No ens banyàrem, tot i que ens remullàrem els peus. Cadaqués i la seva tramuntana em va encantar. Vem veure passar un mort: és el yin yang, el punt fosc en qualsevol matí enlluernador. Per qui cantaven a l'església? Qui ocupava el taüt? Potser ens hagués pogut explicar mil històries sobre els surrealites, els artistes, els hippies dels anys cinquanta i seixanta, que revolucionaren el poble. Ara, però, ja no dirà mai res.

Bé, poca cosa més puc dir, només que cada cop que vaig per la vegueria de Girona quedo encisat, corprès, per aquest país tan bell que tenim. A més, acostumo a retrobar l'Imma, que deu ser l'única persona amb qui parlo de temes íntims havent-nos vist sis o set vegades només.

A l'istiu ja fa prouta calor... (au, va, tornem a començar)

A l'estiu ja fa prou calor com per a sobre seguir com fins ara. Per això ara diposem d'aire condicionat. Però jo us el regalo junt amb la tele. Sempre he estat contrari a l'aire condicionat, com amb la tele, però a casa qui aparia l'amanida d'esqueixada són mons pares. Quina despesa més absurda.

Avui, mentre instal·laven l'andròmina de la fresca, la tele ha estat fora de servei. He pogut llegir tranquil·lament sense la seva fressa un llibre que potser millor no comento, però que m'està costant de llegir.

Ma mare ha estat llegint Dan Brown. No manifestaré aquí com odio aquest fill de puta, però m'estimo més veure-la ocupada amb aquesta deixalla que no pas empassant-se la palterada catòdica. L'hauré d'apuntar a un esplai. És curiós com de vegades em surt la vena paternalista amb els meus propis pares.

Per acabar, vull dir que demà en principi acaben les obres a la meva llar. Tindrem cuina i bany d'una maleïda vegada. Em quedo amb les ganes d'una banyera on remullar-me mitja hora tot endrapant novel·letes sicalíptiques. Jo vull Los Cuernos de Roldán. Si algú sap on trobar-los, que m'ho digui immediatament al meu e-mail (correu-e, perdó).

Què diria un extraterrestre si entrés a una discoteca d'aquestes tan atapeïdes de jovent, música eixordadora i beguda cara? Potser una cosa semblant al que jo n'opino. I és que moltes vegades em sento com un extraterrestre en aquest món tan nostre.

Jo escolto música no per lligar ni per ballar, sinó perquè em transmeti alguna mena d'emoció. Sovint necessito escoltar diverses vegades la mateixa cançó perquè m'emocioni d'aguna forma. La música d'un disco-bar o com se digui, com ara Tijuana de Cornellà, o l'Allen Rock de la mateixa ciutat, a mi em deixen absolutament indiferent, quan no em repugna directament.

Però com van dir-me ahir, es balla música no perquè t'agradi, sinó per lligar, per 'xò s'han de tocar totes les tecles. Lligar a un espai on amb prou feines t'entens cridant a cau d'orella és francament difícil, tot i que en tenen molta traça d'experiència acumulada. El procediment per lligar de tan simple fa cagar: primer clissar l'exemplar del sexe contrari que et faci trempar, segon ballar amb ell, tercer compartir beguda i dir-se alguna cosa. A partir d'aquí, millor sortir al carrer o seguir ballant sensualment.

Jo no sé ballar, ni ganes d'aprendre'n. Potser sí sóc més místic del que em penso, perquè lligar/cardar amb alguna idiota disfressada d'allí (poca personalitat, redéu) deixondeix la meva repulsa més viva. Potser tampoc no depèn de mi, i aquella fauna tampoc no s'interessaria en algú com jo a primera vista, ni a segona ni mai de la vida.

L'homo sapiens sapiens és tan saberut i intel·ligent que només pensa amb la punta de la polla, o del cony, ja m'enteneu. Visitar llocs tan sòrdids com el Tijuana, amb tot de miserables que es pensen que s'ho passen bé a set euros el cubata fent senyes al que està a vint centímetres per fer-se entendre, per mi és una imbecilitat. Més quan del que es tracta és només de follar. Jo seria molt més feliç passant l'ampolla de whisky al bosc a les fosques i enraonant de ximpleries o del sentit de la vida, que és una altra banalitat.

La meva habitació és petita, de forma rectangular, molt més llarga que ampla, amb els llits a una banda i un armari amb prestatges a l'altra. L'habitació és petita però està molt atapeïda amb tot d'andròmines i de llibres que pertanyen, majoritàriament, a ma mare i a un servidor de vostès.

La meva cambra, com és petita i està tan reblerta de trastots, fa angúnia de veure. Sempre desendreçada, no pots fer una passa sense ensopegar pel petit corredor que s'obre entre els llits i l'armari. No s'hi pot estudiar a l'escriptori perquè sempre és ple de diaris i revistes endarrerits i d'un miler de fútils foteses.

En fi, jo dormo amb mon germà; ell, a la llitera de dalt mentre que jo ho faig a la de sota. Però el seu jaç no és tan còmode perquè no té somier, sinó una taula de fusta, i no hi corre tant l'aire perquè no està tan aprop de la finestra. Així, per la mandra que li fa a mon germà sempre haver de pujar al xardorós llit seu, el que acostuma a fer és okupar-ne el meu quan li rota. Com a més a més, és allí on sempre llegeixo, estudio, menjo fuets i me la casco de tant en tant, que mon germà m'arrabassi la meva propietat més preuada representa per mi el major dels ultratges.

Però què fer? L'he mullat, l'he arrossegat, l'he insultat, he fet de tot, però ell continua arrabassant-me el que em pertany. Així, jo ara escric això mentre espero que el desgraciat es llevi i em permeti acabar-me les cent paginetes i escaig que em resten per enllestir el Comte de Montecristo.

Per cert, a la meva cabellera creixen els nussos i les rastes com la fruita a un hort; només cal passar-hi la mà per comprovar la grossària i ufanor d'aquests fruits peluts. Avui, però, tocava fer collita, i, armat amb unes estisores, m'he dedicat a omplir senalles amb cabdells procedents del meu hortet capil·lar.

Avui he acabat els exàmens. És un tòpic, però ja n'estava fins els collons: cada cop que potolejava, o que romancejava, o que llegia desvagat, o que folgava, o que jeia, o que dropejava, o que, en definitiva, esmerçava una estona del meu temps als vicis mundans; aleshores en Pepet Saltamartí (Pepito Grillo) em burxava per recordar-me que hauria d'estar cremant-me les celles per treure matrícula d'honor... o per aprovar, senzillament. Però jo no podia, i sovint mandrejava, ara amb en Dantès, ara amb l'Ariadna, i així no hi ha manera.

I estic molt cansat. Perquè no és només el que hem passat, sinó la promesa d'unes vacances de pics i cops a casa i al carrer. Fem obres a la cuina i el lavabo, i soterren no sé quins fils elèctrics (un altre cop). Aquesta setmana la treballaré a jornada completa. Els d'ERC em demanen feina. I tinc pendent la pàgina dels castellers.

He dit algun cop que els dilluns em llevo molt més cansat de com em vaig llevar divendres. Hi ha hagut força caps de setmana on m'he lliurat a la mala vida i ho he notat a les migdiades dels dilluns. Doncs sospito que acabaré aquest estiu més cansat de com l'he encetat. Per això avui estic més baldat que de costum: perquè porto tot el curs a darrera, i perquè veig tot el que em ve al damunt. Enguany no tindré vacances. Dantés, ja et llegiré.

Llegia el diari Expansión quan un article m'ha cridat l'atenció. És de Lucy Kellaway, del Financial Times, i ens dóna un seguit de raons per les quals és molt recomanable anar en bici a treballar. Vista la campanya anti-bici que hi ha per Barcelona (o, si més no, a l'Avui), llegir articles com aquest em renova l'esperança en la humanitat.

DAMUNT LA BICICLETA, by Lucy Kellaway.

El millor mitjà per canviar casa teva per la feina i treure's pors.

Una de les emocions més fortes que pots experimentar com a periodista és descobrir que un desconegut assegut al teu costat al tren està llegint àvidament un article que vas escriure pel diari del matí. Per desgràcia, jo ja no puc gaudir d'aquest plaer: fa 18 mesos vaig abandonar el tren per, en el seu lloc, anar a treballar en bicicleta. L'altre dia, però, em va passar una cosa molt més gratificant tot anant a la feina. M'havia detingut a un semàfor al costat d'un home elegant vestit amb un trajo car no dissenyat per muntar en bicicleta. Em va fitar i em va dir: "Avui vaig en bicicleta gràcies al teu article del diari". El llum es posà en verd i ell marxà.

Això em va fer feliç. També va ser desconcertant, atès que mai havia escrit sobre muntar en bicicleta, sinó sobre la maduresa. Tot i així, ell havia llegit el meu article i s'havia convertit al ciclisme com a resultat. Llavors vaig pensar que si puc convertir algú sense ni tan sols intentar-ho, quants homes més podré convertir si m'hi escarrasso una mica? Per la qual cosa avui exposo algunes raons excel·lents per les quals anar en bicicleta a la feina és una bona idea per vosaltres. Us farà més rics, més sans, possiblement més prims i per descomptat psicològicament més equilibrats. Us ajudarà a fer nous amics, farà que us sentiu més orgullosos, us donarà més temps lliure. Sereu més productius a la feina i també salvareu el planeta. Cal admetre que anar en bicicleta fa suar, i també que es pot ser atropellat, però ja tornaré a aquests inconvenients més endavant.

Per a mi, el major avantatge és allò que la bicicleta aporta al meu esperit. Cada dia, la passejada em relaxa i recomforta. La bicicleta és el millor esmorteïdor per passar de casa a la feina. Quan condueixes et concentres, cosa que implica que no tens temps per preocupar-te. Un altre gran avantatge de muntar en bicicleta és la seva eficàcia. El meu viatge diari en bicicleta dura cinc minuts menys que el del tren i em costa 115,6 euros menys al mes. No haig d'esperar, ni m'esclafen els cossos d'altres persones a l'hora punta. Tampoc necessito anar al gimnàs i gastar-me centenars d'euros a l'any, malbaratant moltes hores en aquelles horribles màquines. Descobriràs que pots fer nous amics mentre col·loques la bicicleta al suport per aparcar-la i converseu sobre el temps.

Ara anem amb els dos principals desavantatges. El primer és la suor, moltes persones em diuen que és el que evita que pugin a la bicicleta. Jo no veig que això sigui un gran problema: munto amb tacons alts, els llavis pintats i roba normal d'oficina, i vaig directament des de la bicicleta fins la taula de treball sense estar excessivament amarada ni despentinada. Pels ciclistes que insisteixen en fer el canvi vestits per córrer el Tour de França, la majoria d'oficines importants tenen dutxes, de forma que poden desempallegar-se de la roba cenyida, rentar-se i mudar-se amb alguna cosa més adequada. Finalment, està la qüestió dels que et poden matar. Els ciclistes som bultos tous sense gaires possibilitats contra aquells enormes busos articulats. Tot i així, i malgrat el risc, pocs cops tinc por quan vaig en bicicleta. Em sento amatent i viva, però no esporuguida. Fa poc temps anava en bicicleta cap a una reunió per fer un discurs a uns homes de negocis. Gaudia de la passejada però no de la imminent xerrada. Pel camí, gairebé vaig ser colpejada per la porta d'un cotxe oberta de cop i volta, vaig girar bruscament i vaig esquivar per poc una furgoneta. Vaig pensar per mi mateixa: com és possible que no em faci por que m'atropellin i que estigui aterroritzada per una humiliació menor davant d'una petita audiència de gent civilitzada?

Tot d'un plegat, ja no tenia por. La qual cosa és l'avantatge més inesperat de tots. La bicicleta m'ha fet més intrèpida, no només sobre el selló, sinó també fora d'ell.

Quan era jove, en l'època de les cintes de cassette (K-7, que en deien), n'hi havia una que ocupava un lloc destacat a la lleixa de les cintes: el super mega mix italo-espanyol. No és gran cosa, però ens agradava a mi i a mon germà i dec haver escoltat les seves cançons mil vegades.

Avui mon germà l'ha tornada a reproduir, i gairebé em saltava la llagrimeta. La cançó que més m'agrada és Happy song, de Baby's Gang, que data de 1984, any en què vaig néixer, i que parla de deixar els llibres i els mestres i anar a ballar i menjar gelats —molt temptador en època d'exàmens, no trobeu?

Aquí hi ha una versió de Boney M a YouTube. Podeu trobar la versió del megamix esmentat a l'emule. En qualsevol cas, és curiós que un heviot com jo recomani música tan maricona.

Ahir en principi era el final dels exàmens, malgrat que encara me'n resten dos. L'últim era de Política Exterior Espanyola, que no va anar tan malament com podria haver anat, i que junt amb les pràctiques ja aprovades fóra un cataclisme no passar-la.

Per celebrar-ho, vem anar la colla de la pessigolla a Vilanova a casa d'un amic de classe. És un tros de casa enorme amb piscina, situada als afores del poble. Vem comprar la teca a un Àrea de Guissona i vaig fondre'm a la barbacoa tot rostint la carn. Encara flamejava massa el carbó i si et descuidaves un instant quedava ben socarrat.

La festeta va estar bé, però em penso que em vaig passar amb l'alcohol, tot i que crec que ho vaig sapiguer dissimular. Amb prou feines podia llegir el diari. Vem tornar cap al tard i vaig sopar a casa. Vaig passar-me per castells, on la cap de colla va esbroncar-nos per mil coses (quan acaben així els assaigs vénen ganes de no haver-hi anat), i aleshores vaig assistir a un concert de thrash/death metal d'un grup espluguenc anomenat Nythro, que va expulsar tota la colla de iaios que havien estat cantant havaneres.

En acabat vaig fer el gintònic a un bar del poble okupat pels castellers, El cau de les arts. La beguda segurament em va sentar fatal, que afegit a les cerveses i el que arrossegava del matí, em deu haver provocat una reacció tòxica explosiva que aquest matí m'ha obligat a abandonar la feina quan encara restava un hora per tancar. He estat fent tota la feina (descarregar, omplir prestatgeries, endreçar, etc), però cada cop em sentia pitjor: el mal de cap no remetia, i estava més marejat. L'estómac s'ha negat a pair la secallona i l'he hagut de vomitar, i aleshores he acabat de fer quatre coses i he demanat permís per marxar.

Ara em trobo millor, he fotut una becaina de les bones i l'estómac s'ha oblidat de la vaga. Això em recorda, un cop més, que haig de deixar d'emborratxar-me cada setmana d'una puta vegada.

L'ambient al bloc de veïns està enrarit de fa temps, però ara és enxubadíssim malsà miasmàtic. Potser exagero, però la cosa va degenerar el dia de la revetlla en què un desaprensiu va gitar els pops i l'alcohol pel balcó i va esquitxar la terrassa del pis de baix. Ahir la bruixa nana grassa subnormal pujà a queixar-se, però al final tot acabà amb que allò havia caigut de més amunt... i tots contents.

A la una de la matinada, després d'allò, se sentí una fressa metàl·lica i la veu d'uns joves que hi colpejaven. Sortiren veïns que els cridaren, perquè estaven obrint un forat horitzontal de paret a paret a la persiana del bar de baix, per robar alguna cosa. Marxaren increpant els veïns i a tota canya amb el cotxe, i a la poca estona aparegué la Policia Nacional. Quan he anat a comprar el pa i el diari de cada dia, he sentit diverses converses sobre aquest fet.

Per acabar-ho d'arrodonir, avui al migdia es flairava pudor de gas, i ha resultat que la vella del pis vomitat no n'havia passat la clau. I de poc que no volem tots enlaire, focs artificials de cloenda de Sant Joan.

Ara només falta que vingui l'Ibànyez i escrigui un 13 Rue del Percebe.

Parlant de la meva interessant vida, us diré que als dos propers exàmens no m'hi presentaré. I no perquè no els pugui aprovar perfectament, sinó perquè en tots dos casos he relliscat a la primera part (en el de demà, no vaig sapiguer què contestar al primer parcial i vaig escriure ximpleries; al de dimecres, no vaig lliurar el treball pertinent). A més a més, resulta que en tres setmanes tinc vuit exàmens i així descanso una mica. El proper és el de divendres de Política Exterior Espanyola, que no és gaire difícil i que, a més, tinc la part de pràctiques ja aprovada.

Així que aquest cap de setmana he aprofitat per emborratxar-me (visca!) i per llegir dos llibres curts; ahir, La rebel·lió dels animals d'Orwell, que és una crítica força directa a les dictadures comunistes, en especial a la soviètica, i que no m'ha agradat tant com 1984, potser perquè aquest és més fàcilment ampliable a qualsevol altre règim (capitalista). En qualsevol cas, és interessant la seva teoria de la revolució, present als dos llibres, i que consisteix en què un vuitanta per cent treballa com esclaus, un quinze per cent manté l'aparell de l'Estat, mentre un cinc per cent el controla i se n'aprofita, i viu a Pedralbes. Aquesta frase més o menys modificada és de 1984.

Això fou ahir. Avui, per no abaixar el to (tot i que l'he abaixat), he llegit per primer cop Eduardo Mendoza. En primer lloc, comentar quin mal d'ulls em fa llegir d'un català «Esplugas», «Sardanyola», «Molins de Rey» o «Pueblo Nuevo». Ja posats, podria dir «Santos» per comptes de «Sants». Dir en favor seu, però, que escriu «Montjuich», amb hac. El llibre en si és Sin noticias de Gurb, que no passa de ser una crítica satírica i mordaç, però no gaire, de la Barcelona dels Jocs Olímpics. Està bé, en alguns moments les rialles m'han fet saltar les llàgrimes (en tres moments, concretament), però a mesura que el llibre avança l'humorisme s'esbrava. En fi, un llibret per passar l'estona i riure una mica.

O sigui que resumint, em resten només tres exàmens i tot l'istiu per llegir tota la llista que he anat confegint, que es tracta de totxos, totxanes i maons de mida no inferior a la Bíblia.

La revetlla de Sant Joan, la nit més curta, que quan tot just vas pel quart gintònic ja despunta l'alba. Portaren la Flama des del Canigó fins al poble i llegiren l'escrit d'en Josep M. Ainaud de Lasarte, acompanyats de pomada i aigua de València. A dos quarts de deu s'abandonà el pebeter i en cercavila encapçalada pels diables i tancada pels tabalers, férem cap a la plaça roja de la foguera. Pel camí els castellers aixecaren tres pilars, un dels quals caigué malauradament, tot i que benauradament no reportà cap lesió. A la plaça roja dos nens muntanyencs llegiren uns mots i uns versos sobre el foc i la pàtria, s'encengué la pira i els diables es lluïren amb tant de fervor que ruixaren d'espurnes incandescents el darrer pilar que bastiren uns castellers bocabadats i enfurismats davant aquell atac diabòlic. Els quatre pilars dels castellers, com les quatre barres, d'un país que s'enfonsa i que es bleeix. Quan hi vaig ser tornat, de la flamarada de quinze metres només en restaven les cendres, i tothom ja plegava, tot plegat una mica decadent. Al local dels castellers, escoltant els Scorpions, el cap em rodolava tot bevent un nou gintònic, i a l'horitzó ja clarejava.

Acabem un examen i ja estem pensant en el següent. Diuen alguns que ser universitari en època d'exàmens és com ser xai en un escorxador, però per mi és com ser carnisser a una carnisseria. És l'única època de l'any en què faig el que hauria de fer, però tampoc no gaire, perquè mentre aprovem per què volem més.

Aquest divendres és Sant Joan i tindré l'excusa per emborratxar-me. Des d'inicis d'aquest mes que no m'emborratxo, i és trist dir-ho però ara és una altra forma d'alliberament més. També és perillós, però tant se val, morirem igual.

Ahir vaig veure l'entrevista que, els de l'Illa del Tresor, en Joan Barril i en Joan Ollé, van fer a en Vargas Llosa. Va dir una cosa que està bé, i és que la vida té sentit gràcies a què hem de morir. Perquè si fóssim immortals, no ens podríem motivar, és la proximitat de l'abisme el que ens fa actuar. I és cert, i tot i que ho pensava no ho havia formulat mai d'aquesta manera, i em sembla bé i molt optimista dins el pessimisme.

En fi, que ja estic preparant el següent examen, el d'Administració Pública, que em va quedar de l'any passat. Espero aprovar-lo sense masses problemes, i una cosa menys.

De vegades sembla que tot es posa en contra. Jo volia estudiar, i vull, esclar, però no em deixen. Jo voldria haver començat en acabar el llibre que llegia, però vet aquí que tot i que acostumo a enllestir-los en tres o quatre dies a tot estirar, un de mida estàndard (200-300 pàgines, amb tres o quatre hores de dedicació diària), resulta que el darrer m'ha tingut ocupat del 29 de maig ençà.

Aquesta novel·la filosòfica que avança a comptagotes, pregones reflexions que no em colpeixen, o no entenc, les ninetes arrossegant l'esguard per les lletres que s'empetiteixen i s'esmunyen, i es barregen, i ara una línea sobre una altra, el capítol XLV segueix al LXX. Batibull de noms (Juchniewicz, Peikswa...) i d'arbres i bèsties (què coi és un carpí, un trèmol, què és una mallerenga, un xarrasclet?).

A més a més, el meu llit sempre okupat per mon germà, mirant la tele de l'habitació, dormint, escoltant rap. Jo llegeixo ajagut al jaç. O quan mon pare posa la tele del menjador a tota canya, música o una pel·lícula de merda, o em mana anar a comprar pa i vi. Ahir tot lo dia fent una feina per ERC... només em faltava aquesta.

Avui per fi he acabat el llibrot dels collons. Ara aviam quina excusa trobo per no estudiar... Escriure al blog?

Em trobo com esverat, amb la tensió alta i el cor bategant amb força. Em tremolen les mans i m'està costant escriure això. Tinc calor però fred alhora, és com si m'hagués sentat molt malament un porro. Tinc un neguit semblant a quan em llevo després d'una borratxera en què l'he feta grossa, i vaig recordant allò que he perpetrat i em sento culpable sense cap raó aparent... Doncs em sento taquicàrdic sense cap raó aparent, i voldria recloure'm a casa i no veure ningú, per la por de trobar la meva culpa reflectida als seus ulls.

Bé, tant se val. Aquesta sensació és molt desagradable, totes dues de fet, i m'estimaria més fer d'ermità uns dies a una muntanya pirenenca, prenent notes sobre la Bíblia i a cinc hores de qualsevol altre ésser humà.

Avui ha estat sississis, i la campanya pel Referèndum continua, esclar. És una llàstima que aquest holocaust apocalíptic tampoc no s'hagi acomplert, perquè aleshores ens haguéssim estalviat aquesta campanya i tot el cicle electoral que ens espera, amatent, com un trinxaire romanès rera la cantonada més impensada.

Avui ha estat sississis i l'he celebrat amb molt de Black Metal. He escoltat Deicide, Mayhem, Emperor, Behemoth, Darkthrone, Hellhammer, Dark Funeral, Secht, Venom, Impaled, Deathless, una mica de Foscor i alguna altra cosa que segur que me'n descuido. Us recomano que dongueu un cop d'ull a alguna d'aquestes pàgines... comprovareu per què és impossible que hi toqui gaire si em passo tot lo dia amb això. Per cert, avui també he escoltat un disc de l'Ovidi Montllor.

He aturat la música demoníaca. L'ordinador brunzeix de forma estranya, una remor que sembla un gemec, un somiqueig somort i perllongat que abans no feia. Un ocellot solitari gralla pel cel, alhora que s'estronca el zumzeig de l'ordinador. Tot d'una, tot és en silenci, no corre l'aire i el temps sembla aturat. Quebrant dramàticament el silenci passa una moto eixordadora, l'ordinador torna a somicar i, quan tot és en relativa calma... un esgarip i un so de vidre trencat contra la persiana del taller del davant. Uns borratxos fent el brètol.

I res, la remor continua i per això torno a engegar Hellhammer, perquè fa mitja por. Avui ha estat l'últim apocalipsi programat i no ha succeït res, però jo ja fa temps que em vaig vendre l'ànima al diable, o sigui que això tant se me'n dóna. Em passaré tota l'eternitat torturat implacablement i sense compassió pel judici inflexible d'un déu que és tot amor i benvolença.

El que diré ara no és res d'innovador, que no s'hagi dit abans. Jo m'estimo molt la meva llengua, quan llegeixo un llibre d'un autor català, moltes vegades em corro del gust de gaudir de tal domini de la llengua, del lèxic, de la retòrica, etcètera. Me l'estimo tant, que quan noto que una paraula es mor o és morta, vull plorar —però jo no ploro mai—. En fi, que em sap greu profanar la meva pròpia llengua amb aquesta merda de blog, i és quan decideixo que vull tancar-lo d'una puta vegada —però no en sóc capaç.

Quan bec café, a l'hora de pixar sento la ferum de la cafeïna enlairar-se riuet amunt, fins el meu nassarró. Deu ser perquè les substàncies que no assimila el cos i que passen a sang, són filtrades als ronyons i se'n van canonades avall, cap a la mar.

Em passa una cosa similar amb el fuet. Jo en menjo habitualment per berenar a l'Àrea de Guissona, i me'ls cruspeixo a queixalades sense llevar-ne la pell. Per si no ho sabíeu, pixapins de ciutat, allò blanc dels fuets i de les llangonisses en general, que enfarina l'embotit, són llevats. En queixalar el fuet, m'estic empassant milions de fongs, a banda de diferents menes de colorants i conservants menys naturals. A l'hora de visitar el senyor Roca, la pixarada també flaira com l'aliment ingerit, igual que en el cas anterior, i és de suposar que per una raó semblant.

Ara bé, el que més em destarota els budells són les torraderes eixelebrades que encadeno de tant en tant. L'alcohol d'elevada graduació, barrejat i sacsejat al sistema digestiu, genera una bombolla química altament tòxica que a poc a poc va perdent gas pel ses, empudegant l'entorn més proper. Les buidarades majors, ai las!, són capaces de fondre la trona de ceràmica. Aquest procés d'excreció difereix substantivament dels dos anteriors; si abans primer passava a sang i després es filtrava, el que s'esdevé ara és que tota la bola química reacciona entre sí (bilis, sucs intestinals, alcohol no processat) sense sortir del conducte intestinal. Aquestes tifarades solen ser pastoses i pudents i, preveient-lo, mai no trobes el moment oportú per evacuar... però el conflicte químic s'ha de bandejar de l'organisme.

Per acabar, afegir que fa anys que vaig estudiar Biologia i Química, i tot això és pura especulació. Si voleu alguna pregona reflexió, penseu què significa per vosaltres paint; si vol dir pintura, aneu molt errats.

No sé quin ha de ser el paper de la Universitat, però el que és cert és que no forma intel·lectuals. Jo sóc del parer que és cadascú individualment qui ha de procurar-se a si mateix la seva pròpia formació, i que esperar que sigui la Universitat, o el que sigui, qui ho faci, és perdre el temps.

Evidentment, la Universitat mostra uns camins, però els has d'intuir. Alguns professors estan molt conscienciats en això, però la majoria passen. I, de fet, inclús els més exigents, a l'hora de l'avaluació, abaixen el llistó per permetre'm de passar a mi, fins i tot.

Jo no estudio. Avui he enllestit gairebé cent pàgines d'un llibre (El vigilant en el camp de sègol, d'en Salinger) i me n'he cruspit un altre de sencer aquesta tarda (L'amic retrobat, d'en Fred Uhlman, no arriba a les cent pàgines). A més a més, he vist una pel·lícula (Pi, d'Arren Aronofsky) que m'havia recomanat un amic de classe. Avui no he fet res per la carrera, però per demà encara tinc una feinada monumental d'una merda d'assignatura, i que encara no he començat.

Sí, avui dia, qualsevol pot tenir el títol de llicenciat. Quan l'obtindré, el faré servir de paper de vàter. O potser me'n liaré porros. Però deu ser infumable.

És curiós però sembla que el calendari estigui un mes endarrerit, i que les estacions sempre comencin trenta dies abans del que toca. Avui ja és istiu quan falta poc més d'un mes pel sostici, i Sant Joan i foc i anem a fer el trepa.

Ara el viatge en bici fins Sarrià em fa suar força, i quan sec al tren tinc tota l'esquena xopa. M'agrada suar i fer esport, però jo sóc dels que sua poc i fins que el bat del sol no em toca el clatell amb força, les glàndules secreten poca suor.

Cada estació de l'any té el seu què, però l'hivern és el que més m'agrada; fred gebrat i nit fosca, solitària i llarga. M'agrada que sigui fosc a les sis de la tarda, i passejar per l'Esplugues deserta, tota per mi. M'agrada aquell període de febrer en què ja he acabat els exàmens i tinc temps lliure per les passejades nocturnes. També m'agrada el temps de nadal i de novembre. Anar borratxo pel carrer fent pintades i enraonar amb la policia. Anar en bici i que les mans se't tallin del fred. O que fins i tot nevi, i pujar a la Collserola pelada.

La primavera m'agrada perquè plou i la natura està exultant. Però no ha plogut gaire i ja som a l'istiu. S'acaba el curs i aviat exàmens. S'acaba un nou curs, i ja comencem quart i la UAB comença a perir, entra la seva tardor.

El meu substrat lingüístic és, però, el castellà. Vaig aprendre abans a parlar castellà, i segurament (o no) em dedico a traduir directament en enraonar en català.

De vegades escolto mon pare i em sorprenc. Ahir vaig sapiguer que a casa meva diem juriol. A casa meva diem juriol i jo sempre havia pronunciat juliol. La troballa m'ha sobtat i omplert de joia; ara podré dir i escriure juriol a tort i a dret i, si algú se m'en riu o queda amb un pam de nas, només caldrà afegir-hi: «és que a casa meva ho diem així»

Juriol, juriol, mes xardorós, que ja ens aguaita per escanyar-nos de xafogor. L'estiu ja és aquí, quina merda de primavera eixarreïda, ni una gota. Se'ns assecaran els clavells de la revolució...

Com diuen els americans, shit happens, però don't worry, babe, don't mind les putadetes, que fan la vida més divertida. Una de les coses que més gràcia em fa és enviar un mail a una persona i, sense volguer, enviar-lo també a tota la llista de correu. És més divertit encara si només volies que ho llegís la persona en concret, perquè el contingut podria ser una mica compromès, sobretot pel receptor.

Potser això no és tema d'un post, però el que sí que és cert és que, quan me n'he adonat he quedat amb un pam de nas i me n'he fet creus de la meva facilitat innata per ficar la pota. He somrigut, i m'he dit: ara l'has feta bona, senyor Senkreu! Però tant se val, espero que s'ho prengui bé l'interessat/da, em penso que no m'he passat.

Oh, quina gràcia, acabo de rebre el correu que he enviat a la llista on sóc subscrit! És curiós, si més no, com ha trigat en arribar (un parell de minuts), potser perquè la tortura sigui una mica més xinesca. Si ho llegeixes, doncs em sap greu, ha estat sense volguer.

Oh, quina gràcia, acabo de rebre la resposta de l'interessat/da. Doncs ja el llegiré en arribar de l'assaig de castells. Fa por, ja m'enteneu.

Després d'hores de xardoroses batalles amb els fogons i l'oli que saltava, i d'heure-me-les amb esmolats ganivets i paelles pèrfides amatents a qualsevol badada per frustrar la meva empresa, vaig aconseguir cuinar anit a les quatre de la matinada el meu primer bikini. Regalimant un esplet d'orgull i vanitat, heus ací que us presento la meva portentosa obra:

L'altre dia va venir en Tomás Alcoverro a l'Autònoma a presentar el seu llibre de cròniques des de Beirut. L'acte es perpetrava a la Facultat de Comunicació, un modern edifici ben il·luminat, de vidre i ferro, passadissos amples i jardinets interiors. Té el bar a la mateixa facultat i la millor biblioteca de la universitat. La comparació amb el búnker claustrofòbic de formigó gris que és la Facultat de Ciències Polítiques em deixondeix una pregunta insidiosa: i aquí, qui és el titella i qui el veritable poder fàctic; qui és qui remena les cireres i qui subordinat? Els politòlegs no tenen gaire a veure (ehem) amb els polítics, però els periodistes fan i desfan i basteixen en conxorxa la seva veritat, que tothom s'empassa. Interpreten el món al seu antull i a sobre ens el venen a un euro diari.

Una altra demostració de fins a quin punt es creuen els reis del mambo és que el ponent fa gairebé mitja hora tard. Si a tot arreu hagués arribat tan puntual, hagués hagut d'escriure les cròniques copiades dels diaris de l'endemà. Presentava l'acte un jove amb barba de quatre dies, cabells una mica llargs, una mica esperrucats, amb samarreta grisa, roba informal però estudiada; només li faltaven les ulleres rodones i heus ací un clon de John Lennon. Aquest noi no parla, recita la crònica de l'acte com si la trametés en directe a Telecinco. Una veu poderosa, decidida, mel·lòdica, segura de si mateixa, com donant-se importància.

El ponent, però, el talla i rara vegada el deixa acabar les frases, el corregeix; al cadavall, és ell l'important. Ens explica les anècdotes de guerra, des del canari que es comprà fins als cadàvers fosos a les parets d'una barraca iraquiana. En David, l'entrevistador, és amic seu, mostra contínuament complicitat, ensabona en Tomás sense parar. S'esforça en exhibir la seva sensibilitat cultural i humana, parlant de l'art de l'Iraq, de la por, amb pregones reflexions i preguntes colpidores.

Llegeix un fragment d'una crònica d'en Tomás amb afectació i veu de locutor de 40 Principals. Tant d'entusiasme i tants ditirambes podrien donar lloc a pensar que en David Lennon està actuant, o millor, sobreactuant, que l'interès per l'Iraq és fictici, que tanta cultureta és per només fardar i bravejar, que el periodista aquest és un actor. Però això només deu ser la missperception d'un futur politòleg, i ja sabeu què diuen, cree el ladrón que todos son de su condición.

En tot cas, no penséssiu pas que aquesta qualitat era única d'en David. Al torn de preguntes, els futurs periodistes parlaven amb la mateixa prepotència i autocomplaença. Alguns esguardaven cap el nostre sector, irats pels nostres comentaris. Però és recomanable almenys una visita d'aquestes a la vida, com qui va al zoo, per conèixer de primera mà quins són els micos que ens redacten els diaris. Per mi, aquesta hipocresia manifesta és pròpia de l'esquerra de fireta, molt especialment del PSOE-PSC. Aquella conferència era com un acte cultural socialista.

[I bé, si cap periodista o estudiant de periodisme llegeix això, estic segur que no tots sou així, que va ser mala sort trobar-se en David i que a totes les facultats hi ha setciències amb l'autoestima regalimant per les orelles. És semblant als que es comporten com escriptors reconeguts només per tenir un blog i creure's les lloances dels amics que el llegeixen]

Vaig dir fa un temps que potser parlaria cada mes d'un disc...

Ara he trobat un recopilatori dels Scorpions que, collons, m'ha agradat. Pels ignorants il·literats que no sàpiguen de què parlo, aquest grup és una banda de Heavy Metal / AOR, un rock molt melòdic que parla d'amor i té moltíssimes balades.

Sí, jo el super heavy, he caigut a les urpes de l'AOR. A mi també m'agraden els Scorpions, amb les seves lletres insulses, les seves tornades (estribillus) apegaloses i ensucrades, el seu cantant mediocre, etc. Han estat més d'un cop èxit als 40 Principals. Quina paüra!

M'han enganxat, no sé pas per quant de temps. És més, haig de reconèixer que ara estic escoltant altres grups d'AOR i heavy melòdic. Potser, com van dir-me fa dos dies, m'estic moderant. Potser ja no sóc el jove antisistema que odia tothom i es caga en tot. Ara ja fins i tot m'agraden (m'encisen) els Scorpions.

Però al meu favor haig de dir que aquest encís no és total, i que mai seran un dels meus grups favorits. Perquè per mi és important el que es diu, i quan la lletra és incapaç de generar sinèrgies, un esclat d'emocions fins i tot contradictòries, aleshores perd molt. El missatge dels Scorpions no m'arriba de cap de les maneres en cap de les cançons. Sense una essència, són un grupet mig pop que senzillament m'agrada, com tants d'altres n'hi pot haver. Aquests, però, hi encabeixen solos de guitarra a llurs cançons.

Avui m'he assabentat de què tinc un club de fans a la Facultat. El Santa's Fan Club, cosa que me llena de gozo, regocijo y satisfacción.

Resulta que al bar dues xicotetes de Sociologia han explicat a uns companys de la meva classe que llegeixen l'humil llodriguera, catau on s'ensitja aquesta esfereïdora bístia d'humida espluga insalubre; és a dir, lo QG i moi.

Aquesta entrada no té cap altre motiu que, primer, fer palès el meu ego ensabonat, i en segon lloc saludar-les virtualment. A una la conec, he parlat amb ella al tren una vegada, l'altra no sé qui és. Suposo que si no les he conquerides ja amb dos anys d'exquisida prosa, vol dir que potser sí que els hi agrada, però que no han trobat oportú conèixer les pregoneses de la meva rica personalitat; tanmateix, també és possible que en sapiguer qui sóc, xicot de vint-i-dos anyets barbamec, amb acné i ulleres tortes, d'un metre setanta i que a sobre escriu aquestes bretolades, hagin decidit mantenir-s'hi al marge.

Però en fi: hola, gràcies, i podríeu deixar-hi algun comentari de tant en tant.

S'ha acabat la Setmana Sancta amb la sensació aquella d'haver perdut molt el temps. Estic una mica cansat de moltes coses i m'ha anat bé emborratxar-me i llevar-me a l'hora en què els europeus dinen.

He llegit Solitvd de Caterina Albert, el vaig enllestir ahir. Està bé, no estic gaire acostumat a la forma d'escriure dels modernistes i em costava d'entrar-hi. A més, les ressonàncies a les altres poques obres que he llegit de l'estil me'l feien menys interessant. Però en fi, està bé, si en Vicente Aranda el dugués al cinema seria la cosa més pornogràfica del món, i si ho fes en Tarantino la pel·lícula començaria pel capítol La relliscada on mor en Gaietà i la Mila es venjaria occint l'home, l'Ànima i tot el poble tafaner, i el Rector contractaria una escamot de legionaris (de Crist) especialitzats en arts marcials per fer-hi front.

També he llegit un petit article sobre la unificació llingüística a França, en un Méthode de français. Fent-ne via, diu així:

Au Moyen Âge, la France est politiquement et linguistiquement un puzzle [...]: Dans la moitié nord, les pays de langue d'oïl [...], dans la moitié sud, les pays de langue d'oc. Cette diversité, qui subsistera dans les parlers régionaux jusqu'au milieu du XXe siècle, va disparaïtre progressivement. [...]

En 1881, la IIIe République crée une école obligatoire, laïque, gratuite. Le français est l'unique langue d'enseignement.

Au XXe siècle, la centralisation politique, économique et médiatique achèvera l'unification.

Aujord'hui, les accents et les expressions régionals sont des survivances de l'ancienne diversité.

Certains, par nostalgie ou par militantisme politique, essaient de faire revivre les langues régionales.

Com el francès és un dialecte del català, és molt fàcil d'entendre que va ser imposat políticament i que l'escola gratuïta va ajudar a fer camí (qui no ha llegit mai allò de «parlez français, soyez propres»?), però sobretot els mitjans de comunicació i bé, també les guerres mundials. Les llengües i cultures no francòfones varen ser exterminades amb el pas dels anys, però encara queda gent que malgrat tot hi manté viva la flama... per nostàlgia o militantisme polític.

Defensar la pròpia cultura no és militantisme polític, és autodefensa bàsica i essencial.

Vinch del Moll de la Fusta, en bici. És una odissea pedalar pels carrers de Can Fanga un dissabte ¿Sant? (la jornada de reflexió abans de la descomunal erecció de Jesucrist, esdevinguda mil·lenis enllà): patolls amunt i avall de consumistes i guiris amb bosses del Corte Inglés i de la Botiga del Barça, i un batibull atabalador de vehicles botzinants.

Demà és l'aniversari de mon germà i alguna cosa li havia d'obsequiar. Noteu que fa mesos que no llegeix aquest blog, mes avui l'obrirà. Tant és; bé, el cas és que el fill del jefe treballa a la botiga del Barça del Maremàgnum. Fa dues setmanes vaig demanar-li que em portés una samarreta estampada amb el nom i número de mon germà, però segons ell mateix, en tots els anys que hi porta, aquest n'és el primer en què es queda durant tant de temps sense samarretes blaugranes.

Al capdavall he hagut d'anat al Corte Inglés de Portal de l'Àngel. 65€ és el que costa la samarra dels collonets; me n'he rescabalat adquirint sense contraprestació pecuniària el llibre El Jersei de Blanca Busquets, que havien recomanat al programa «De llibres», que fan els dimarts a les 23:00h pel 33, que condueix en Villatoro amb la Natza Ferrer i que està prou bé.

En fi, que d'allà he enfilat per les Rambles al cafarnaüm comercial dessusdit. El trànsit és boig i la gent s'encreua sense mirar-s'hi gaire. Hi feia molt de vent i m'esperrucava, encara més. A les set plegava el seu fill, i hi he arribat a tres quarts i deu minuts de l'hora; li he donat l'equipació futbolera i en gairebé un hora me l'ha duta ja amb el nom imprès, de franc, i encara m'ha convidat a una Heineken. He conegut sa muller, son fillet ja el coneixa, família molt avinguda i simpàtica, en especial aquest home, una mica guillat —en el bon sentit.

I au, eren prop de les vuit quan me n'he tornat a Esplugues, ràpid com el pet del llamp, i ja fa una estona que sóc per qui, amb la flaireta del pop a la cassola que embauma tota la casa, i una cervesa mexicana amb sabor de menta molt estranya...

PD. Acabo d'atalaiar-me que avui és Dissabte de Glòria.

Jo crec que hem nascut per donar ronyons desinteressadament, i que d'altres visquin gràcies a la nostra mort. Donar ronyons i el fetge, els ulls, els pulmons i sang fins ser un parrac de pell damunt una carcassa d'ossos. Jo crec que moriríem per perdurar en la memòria dels altres. De fet, crec que vivim perquè, quan morim, el nostre nom no s'esborri aviat.

També crec que el nostre origen social ens determina, però crec que tenim prou iniciativa per trencar aquests lligams que ens fermen. És potser com travessar corrents un camp d'esbarzers; les branques t'atrapen i t'esgarrapen, però si superes el dolor i els impediments pots arribar a l'altre banda. Això em recorda la pel·lícula de Disney de la Bella Dorment... Suposo que tothom pensa així.

En fi, la vida potser és tan idiota que consisteix en morir creuant l'esbarzerada intentant d'arribar a l'hospital on et treurien el cor per transplantar-lo a un altre.

[Foto presa d'aquí per Stephen.squared]

El professor Ballvé ens deia que molts dels nostres drets reconeguts i dels somnis pels que lluitem s'han aconseguit o originat als EUA. Per començar, el moviment antiglobalització.

El senyor Arcadi Oliveres ens explicava com va anar a petar a la cimera aquella de Seattle del 99. Ens comentava com s'organitzaven de bé les ONG's, els procediments murris i minuciosos que segueixen i les artimanyes que s'empesquen. Deia que allò li va servir per reconciliar-se amb els EUA.

Però és impressionant, a poc que miris al voltant, el reguitzell d'organitzacions i plataformes i grupuscles i colles de gent que esmercen bona part dels seus recursos, de temps i de diners, a fons perdut, només amb l'esperança de millorar un petit aspecte insignificant d'aquest món en el que vivim.

Avui el senyor Oliveres ens deia que abans, per no anar quinze mesos a la mili, et tiraves tres anys a la garjola: sembla estúpid, però de mica en mica s'omple la pica i de gota en gota s'omple la bóta...

L'altre dia, al Consell de Cultura de l'Ajuntament, hi va aparèixer un representant d'una entitat que treballa pels damnificats per Txernòbil: els beneficis serviran per pagar la calefacció a uns orfenats que passen l'hivern a 25 graus sota zero. També van aparèixer uns metges que es dediquen a les donacions de sang, i sense comptar la resta d'entitats culturals sense cap mena d'afany de lucre, començant pels Castellers i passant pels que munten les festes populars.

Hi ha tantes coses per les que lluitar, que fa feredat que el món estigui tan malament. Crec que el teixit cívic a Catalunya és molt gran.

Sota casa meva hi ha un parc nou amb molta gespa i algun arbre, i gronxadors i un quiosc al vèrtex del triangle que forma. Es diu Petit Parc de l'Amistat i es va construir quan van tancar el CEIP Puig Coca per establir-hi unes dependències municipals polivalents.

Davant l'entrada del Puig Coca hi ha un aparcament de bicis, cada matí m'hi dirigeixo amb el diari sota el braç per anar a Sarrià i agafar-hi el tren. Però ara amb el canvi d'hora, quan hi arribo el sol és ixent, enlluernador, al meu davant, per l'escletxa que s'obre entre l'edifici municipal i els arbres del parc. A mà dreta, el verd espletant, ufanós, de la natura artificiosa, un verd humit, gemat, nòrdic, no sé com dir-ho. Davant tinc la zona de vianants, i els raigs del sol que sembla que surin a l'aire. Una mica més enllà hi ha l'esbalç del torrent per on diuen que hi havia baumes o esplugues que donaren el nom al poble. Amb temperatura fresca i un cel net i clar, pujo a la bici cap el sol i au, a bregar amb cotxes i fums i bosses de plàstic per la calçada.

Tant de bo pogués anar fins Sarrià cada dia pel mig del bosc, respirant l'alè de les flors i les alzines i escoltant el cantusseig dels moixonets. Per comptes d'això, aleno fums tòxics dels tubs d'escapament i les indústries baixllobregatines, i només sento la melodia de les botzines i del trànsit. Encara sort que Sarrià-Sant Gervasi és un districte diferent.

Podria anar fins Vallvidrera per Collserola. Però no tinc forces ni temps per pedalar dues hores i escaig cada dia i remuntar aquells rostos. I així, cada dia, aprofito per respirar fondo al Parc de l'Amistat, amb el sol ixent i el verd espletant.

Fa tres setmanes l'Avui va treure el nou dominical, una revista que han anomenat Plaers. M'imagino la nova direcció del diari deliberant sobre el futur de l'antiga revista, establint les prioritats i les línies mestres del que havia d'oferir l'enlluernador Avui. Havia de ser gran, prestigiós, luxós, burgès, havia d'oferir el paradís cada diumenge a casa dels lectors. Van defenestrar l'antic dominical per ser massa tradicional, ortodox, fins i tot massa proletari.

La setmana passada parlaven de diamants; avui, de la cuina de la galera. Han parlat de tòfones, de xampanys de cent euros, de viatges a illes paradisíaques. Parlen de plaers inabastables per la majoria. Què pretenen amb aquesta cosa? Fer-nos venir salivera amb edens terrenals? O potser, fer-se forat a Pedralbes o Ciutat Diagonal (barri ric d'Esplugues)?

L'antic dominical era francament dolent, tot i que algunes coses m'agradaven: la caricatura d'en Vizcarra, l'article de l'Orteu, algun reportatge de tant en tant... Però el que hi ha ara no m'interessa gens, poc més enllà d'una prescindible i irrellevant curiositat. Són uns papers que escartejo i tot seguit llenço a la paperera.

Sembla fet a la mida d'en Sostres. Els Plaers són molt macos, però no m'interessen. Els Plaers de ma vida d'en Navarro Arisa, que es publicaven a la contra del diari vell, eren propostes abastables i quotidianes, senzilles: un llibre, una exposició, un restaurant especial que hagués trobat... Però això d'ara és només elitisme.

Ahir vaig sortir volant tombarella amunt amb la bici a la plaça de la Catedral de Barcelona. Hi havia un graó que em va passar inadvertit enmig de les ombres de la nit i la boira de les cerveses. Estava accelerant quan tot d'un plegat la roda del davant va aturar-se inopinadament, i la inèrcia va fer la resta. Feia ja un grapat de mesos (cinc) que no em fotia de lloros amb la bici.

Vaig entrar al Tio Canya de carrer Regomir. Hi he passat forces vegades per allà, però per anar al local que hi ha un pis més amunt: el dels jerquis. En anglès, un jerky és un imbècil. Ja fa molt de temps que no m'hi faig trobadís.

Ahir vaig rebre també un e-mail de la Jerc demanant-me l'adreça física correcta. Després de temps sense notícies d'aquesta organització, vaig tornar a veure algun militant saludat i vaig rebre noves seves.

El Tio Canya està molt bé, la música no està alta i és força ample. La beguda està bé de preu, la llàstima és que tanquin tan aviat. Havíem estat abans a una mena de restaurant de menjar ràpid/bufet lliure d'enciams i amanits, anomenat Lactuca. Ahir m'ho vaig passar força bé amb els universitaris castellers, a diferència d'altres vegades que m'avorreixo com un estaquirot. Suposo que és cosa del meu humor de «Guadiana», que a voltes brolla i a voltes desapareix. Ahir el vent bufava favorable i el penell assenyalava bona direcció...

Però sempre, l'endemà, hi ha coses que em requen; des de la trompada amb la bici, fins a coses que no sé si he somniat ni si són de debò, o quan van esdevenir-se, ni si van reproduir-se tal com les record. Potser hi contribueix el fet d'haver arribat cap a les quatre a casa i avui 'ver fet la segona campana a la uni.

El món és foll. Avui despatxava a la caixa sense ni un bitllet de canvi. Cridava el jefe, me'n donava, i se n'anava... fins el proper client. Bé, això era cap al final i només ha durat tres persones.

Al meu súper, només donem bosses de plàstic si les demaneu, d'una en una i amb mala cara. No les cobrem, però se't passen les ganes de demanar-ne. Si només porteu una dotzena d'ous mereixereu la mort.

El jefe, fins i tot, arriba a dir que no sé què els hi passa als clients, sembla que vinguin del botellon (botellot, segons la Jerc...). Això davant els clients. I vinga a dir que el jovent d'avui és una llàstima que s'emborratxi d'aquesta manera. Segur que ell no s'ha emborratxat mai.

Abans el mínim per cobrar amb targeta eren vint euros. Però un dels molts clients molestos va queixar-se a la central, i ara ja no pot dir res. Ara demana que escriguin el DNI sota la signatura, perquè no sé si La Caixa o els "de dalt" l'hi demanen. Si fos necessari, fins i tot obligaria a marcar les emprentes dactilars i tindria un notari, un guàrdia civil i un grafòleg que certifiquessin que és correcte, i que escorcollessin cadascú que sortís per la porta.

Perquè ho dic jo, em va dir una vegada. Hem venut cent-cinquanta quilos menys per culpa teva, va etizibar-me'n una altra. No sé qui pot haver estat, però falten diners i casualment érets tu a caixa, va acusar-me. Vine sisplau divendres vinent, que no t'ho pagaré...

Cada dia sembla més xaruc, té més manies. No accepta devolucions de gairebé res, el client mai no té la raó. Sembla que li sàpiga greu estar al servei del client, per això sempre té un no a la punta de la llenga: són els altres qui li deurien d'estar agraïts, però només són sospitosos de robar canyes de llom.

Per tant, és de CiU.

L'esport preferit dels universitaris, a banda de mirar ties i fer sudokus, deu ser criticar els professors. He vist professors de tota mena, però aquest semestre-quadrimestre-trimestre és especialment divertit.

—Política Comparada. Tenim un xicot argentí que, a la primera classe, va fer humitejar les dones. S'assembla físicament al Belleti i al final s'han desencantat una mica, millor. Potser també hi ha ajudat a la destrempada el fet que no se l'entengui gens: portem un mes i encara no sabem del cert què estem fent. Els continus aclariments (en otras palabras, para entendernos, de vuelta) no aclareixen res. És metafísica pura.

—Dret Administratiu. Tenim tres professors diferents. La primera noia no deu tenir trenta anys i, segons explica, és un perill al volant. Farà servir qualsevol tripijoc legal per no pagar les multes, però li sortiran malament. És una mica pija i xerra dels descosits.
Un altre dia va venir un catedràtic paranoic, que ens explica l'evolució històrica del federalisme, és de suposar. Fa por entrar a classe, perquè després tot ho veus cancerigen: el xampú, les patates fregides, les ampolles d'aigua, tot el campus sencer (de debò...). Ha deixat anar que és una sort que una votant del PP no li fes cas una vegada, perquè així es moriria de càncer i una menys, i també que els advocats són els éssers més rastreros que hi ha.
La tercera professora és la més normal, ens explica les administracions. Va col·laborar en un llibre amb el segon professor, per la qual cosa també està una mica tocada del bolet.

—Economia Mundial. Ens la imparteix l'ínclit i senecte Arcadi Oliveres, reconegut arreu dels Països Catalans. Un altre conspiranoic, ja ens ha aclarit qui va assassinar Kennedy, qui va enderrocar les Torres Bessones i el Pentàgon, tots els secrets obscurs de totes les guerres i els interessos foscos de tots els governs i empreses del món desenvolupat i subdesenvolupat. Surts de classe comprovant que no hi hagi càmeres ocultes sota les rajoles.

—Política Exterior Espanyola. És potser de les més avorrides. La professora parlava castellà pels Erasmus, fins que un dia va adonar-se que no n'hi havia cap. Dimarts va informar-nos de què els Erasmus de la tarda li van demanar que fes les classes en català.

—Hisenda Pública. No parlem d'impostos a aquesta assignatura. De fet, no vaig acabar d'entendre de què va l'assignatura. La professora parla xisclant, esgaripant, baladrejant, xerricant, i acabes com un timbal. S'emprenya amb una facilitat esfereïdora, l'altre dia va fer fora de l'aula dos alumnes.

En fi, aquest semestre encara no he fet cap campana. És força divertit tot plegat.

Avui és el dia de la dona treballadora. Darrerament ha sortit als diaris la notícia de què el Govern de l'Estat Espanyol, aquell Estat al qual pertanyo però que ni és el meu ni m'hi identifico, està elaborant una llei d'igualtat de gènere, o quelcom semblant. El que més ha esvalotat el galliner ha estat la imposició de quotes de dones (almenys el 40%) als càrrecs directius públics i privats, així com també a les llistes electorals, entre d'altres.

A una conversa a classe, la majoria coincidíem que tot i que la discriminació positiva pot estar bé, reduir la dona a una quota és com a mínim una vergonya per a ella. Ara la dona, a més d'una xona, serà un ròssec a l'hora de confeccionar llistes o promocionar-les.

Això, de fet, ja passa, amb el cas paradigmàtic de la Mieras: què hi fot aquesta incompetent destrossant la cultura? Només faltava aquesta mesura de les quotes per assegurar que més inútils ocuparan els alts càrrecs. Ara penso que potser les empreses crearan nous càrrecs balders només per complir la quota.

No vull semblar masclista o sexista. Em sembla just i necessari que les dones tinguin les mateixes oportunitats i condicions que els homes. Però ficar dones amb calçador a cop de llei em sembla contraproduent per a les mateixes dones i també per la bona gestió i govern de la societat i les empreses...

I, com a regal per a les dones en aquest dia tan assenyalat, us he copiat aquest text d'en Pep Coll, publicat a L'Edat de les Pedres, Empúries, 1990.

Jo vaig penjant les fotos aquí, a Flickr. En penjo sobretot de diades i esdeveniments castellers. Les hi penjo amb el que anomenen Creative Commons, que pels profans és una mena de Copyright laxe: per comptes de reservar tots els drets de la propietat intel·lectual, o del que sigui (sona molt pompós), només en reserva uns quants: els que tu vulguis. Jo com sóc així de desprès i liberal, tinc el nivell més baix de Commons: només demano que se'n citi la font per fer-les servir. No és gaire, és el mateix que demano per aquest blog.

Hi ha pel món una revista que es diu Castells. Si la voleu comprar, ho tindreu magre perquè la distribució és dolentíssima. Vaig trobar-la al Torneig de Futbol Casteller de Mataró i vaig comprar-la, i la meva sorpresa va ser majúscula quan vaig advertir que hi havien inclòs fotos meves per il·lustrar el tema de les colles universitàries, sense citar-me. Ja els hi he enviat un mail, però encara no m'han contestat.

No és el primer cop que m'adono que fan servir fotos meves sense ni tan sols citar-me. Els maleïts Arreplegats també van fer-les servir per il·lustrar les seves diades.

Em demano: cal lluitar contra la "pirateria" de les meves fotos? Jo les penjo perquè la gent les pugui veure, és molt trist que d'Esplugues i de Ganàpies hi hagi tan poca cosa a Internet, i per això escric cròniques i penjo fotos (bé, entre d'altres motius). Crec que el que faré en endavant és ficar el meu nom a les fotos amb Photoxop. Si coneixeu un programa que faci això de forma automàtica, per no haver d'obrir foto per foto, us ho agrairé.

Hi ha dies que just llevar-me ja noto que aniran mal dades. Que no hi ha pa per apariar l'entrepà, que la cisterna del vàter no té aigua, que fa molt de fred al carrer, que surten de quatre garatges diferents cotxes que s'entrecreuen a la vorera, que la papereria-merceria on recullo diàriament l'Avui és tancada perquè l'amo és prenent el cafè a un bar de dues illes enllà, que passen motos eixordadores i camions empudegadors contínuament, que trobes velles que ocupen tota la vorera que no deixen passar la bici, que tots els semàfors són vermells... Bé, i així fins arribar a la Universitat després de tres quarts d'hora de viatge, assistir a cinc hores de classe, dinar, anar a la feina...

Avui m'he llevat amb un cert pessimisme. De vegades ja em passa, sóc pessimista de mena. Però no ho sóc en el sentit de què tot anirà malament perquè ha d'anar malament, sinó perquè sóc, si fa no fa, i amb moltes cometes, nihilista, i això em fa veure-ho tot fosc i gris. En dies com avui regna la tristor, melangia i atipament, i el pitjor és que és completament irracional.

Encara estic trist, no sé de què. Vaig descobrir l'altre dia un avantatge al gimnàs: i és que, per bé que no en tingui ganes (avui no en tenia), a poc que m'hi poso me'n vénen. Dic jo, és com un mecanisme per desfogar-me tot sublimant les meves frustracions en cops cecs amb les peses... És una manera de descarregar l'energia que he reprimit, per exemple, quan les velles ocupaven tota la vorera, la moto ha passat fent soroll o m'he trobat el quiosc tancat perquè el venedor era prenent el cafè. Aixecar una pesa substitueix d'alguna manera el cop de puny mortal que hagués clavat al subnormal de classe. Així doncs, anar al gimnàs ja té tres funcions: millorar la forma física, millorar el rendiment casteller i una mena de psicoteràpia.

Com ja m'he afartat de dir, escriure aquest blog és una altra manera de fer psicoteràpia de franc.

Diumenge va haver-hi calçotada castellera. El dia va ser plujós i els cubates al final no es van fer pagar. Personalment, trobo bé que s'incloguin amb el preu general, però potser fóra bo que els cobressin a banda, perquè així em posaria el fre. Recordo que de tornada vaig pujar a la bici però vaig haver de girar cua perquè em descuidava la motxilla. Me'n vaig tornar a casa no sé com, vaig saludar ma mare, que a la primera va veure'm ben pitof, i vaig ajaçar-me i no sé quantes hores vaig dormir. Vaig llevar-me cap a quarts d'onze de la nit.

No m'agrada el metro i menys a hora punta. L'acostumava a agafar a Can Boixeres (L'Hospitalet, a tocar d'Esplugues) per anar a l'Autònoma. Fins fa poc, els trens eren els més vells de la xarxa de metro de Barcelona. La gent fa pena, perquè xerra cridant, no té estudis i són grassos i llardosos: en aquest món de mones, hi ha més bèsties que persones. Sempre hi ha aglomeracions i gairebé mai no em puc asseure. A sobre, el metro s'esgavella diverses vegades l'any.

En fi, que em fa fàstic el metro i l'ambient enxubat i empudegat. És una de les raons per les quals vaig començar a anar fins Sarrià en bici, on prenc els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, els FGC.

L'anomenat tren de Sarrià és, i sobretot a aquest barri, una meravella. Anant a hora punta, el màxim que em passa és que haig de quedar dret, molt allunyat de les empentes i estretors del Metro. La parada de Sarrià té quatre vies i tres andanes i molt d'espai, i bancs per seure i gent amb corbata i tot, i moltes carpetes universitàries i gent jove. Se sent parlar francès o anglès sovint. Bé, m'agrada.

Esclar, això és així perquè hi pujo a Sarrià. Pujar al mateix tren a Provença és igual d'humiliant (com de bestiar) com anar a la línia blava del Metro. L'andana és molt petita i no s'hi cap gens, que si no fos per unes mampares cada dia cauria algú a la via. Un treballador passa l'estona demanant que ocupem tota l'andana i que deixem sortir. Dins el tren no s'hi pot respirar. A Sarrià baixa molta gent i en puja poca i es fa espai i s'alliberen seients, i és on comença l'excel·lència.

A l'estació de Sarrià es nota que hi ha calés. El trajecte fins la Universitat passa per Vallvidrera, les urbanitzacions de Sant Cugat i per Sant Cugat. Algunes estacions són d'estil modernista; d'altres, són com torres d'estiueig de principis de segle XX, molt boniques. Per les finestres es pot contemplar Collserola, gairebé verge. L'ambient és força silenciós i respectuós amb la lectura; la gent enraona, no bramula.

Bé, avui pel que he sentit s'ha trencat una catenària per Sarrià i per això he fet més d'una hora tard a classe. Això passa fins i tot a les millors famílies. El Tren de Sarrià és, però, el millor ferrocarril que conec de l'àrea de Barcelona: molt més confortable que el metro, moltíssim més puntual que la Renfe, molt millor en tots els aspectes que el Tramvia. I au, 'nar-hi 'nant.

Avui disset de febrer és un dia... egregi. Avui he fet el darrer examen.

i avui mon pare ha desmuntat el pessebre de Nadal.

L'afer pessebre és curiós. Abans em desvivia per muntar-lo però aquest darrer Nadal es va fer el mateix dia de Nadal. L'arbre bigarrat i extremadament atapeït, aquell enciam epilèptic, fa alguns anys que va deixar de fer-me gràcia i per fi, enguany, ha estat bandejat del menjador. No ha sortit del taüt de cartró. Crec que ara és el millor moment per parlar de temes nadalencs, ara que ningú no en parla.

Pel que fa als exàmens, doncs si fa no fa com sempre, potser una mica millor. Ja veurem.

Hi ha exàmens que són una loteria. La previsibilitat de la justícia implica que, un mateix procés, dut per dos jutges o magistrats diferents, ha de donar un resultat semblant. La seguretat jurídica, que té més característiques, és un dels pilars de l'Estat de Dret... Doncs bé, i anant al tema, és evident que l'ensenyament (i l'universitari en aquest cas), mai no ha estat un Ensenyament de Dret, almenys en aquest aspecte.

Hi ha professors que et deixen fer els exàmens amb els apunts, d'altres que amb dos treballets sobre qualsevol cosa ja t'aproven, n'hi ha d'altres molt i molt exigents, que pretenen que ens llegim tota la Biblioteca i ens expressem com il·lustres catedràtics de reconegut prestigi intergalàctic. En fi, n'hi ha molts, el gruix més important potser, que demanen un esforç raonable i fan exàmens de nivell alt però assolible.

N'hi ha una altra mena de professors que no saps què demanen. Un d'ells és de reconeguda família franquista, amb càrrecs ministerials durant la dictadura. I dius: bé, jo em sabia prou bé la matèria, però què collons em demanaves, fill de puta? Jo sabia que el que havia escrit no t'agradaria: un totus revolutum, que en dius. Però jo no faig faltes d'ortografia i llegeixo el diari cada dia, dos dels requisits que creies imprescindibles per un universitari. Esclar, també saber-se la lliçó; però la sabia.

No sóc ningú per avaluar-me millor que el meu professor; si m'ha suspès, deu tenir les seves raons. Clar, que amb un 1.5, una nota que no treia des de Telecos, doncs potser s'ha passat. Potser volia dir-me: per la propera, no siguis tendenciós i sigues més científic. Amb professors tan dolents com tu la Universitat perd molt de nivell. Si demanes precisió politicològica comença per aplicar-la tu mateix. I, ja que hi som, encadena dues frases coherents seguides.

L'altre examen de la setmana passada l'he aprovat amb un notable.

Una ampolla de Ginebra mínimament competent val uns deu euros. Un cubata a casa meva em costa molt barat, me'l carrego al meu gust, sense gel i ben fred. A l'Allen Rock, a Cornellà, un bar musical, val set euros un gintònic. Quatre una cervesa.

Aquí podem pensar: paga la pena pagar aquesta quantitat? Què m'aporta aquest recinte que no pugui trobar, per exemple, a casa meva?

A casa meva puc posar la música que em roti, puc comprar tres ampolles pel que em costarien quatre cubates i tinc el dret d'admissió: no hi entren nazis, per exemple. El terra no és enganxifós, la boira no es talla amb ganivet, sents el company que està al teu costat. Si m'emborratxo, no haig de viatjar enlloc. El problema, potser, és que hi dormen mons pares.

Mai no m'han agradat les discoteques ni els bars musicals en general. Per fer una birra i passar l'estona, un bar o cerveseria normal va prou bé. De tota manera, de tant en tant va bé anar a aquests llocs per comprovar que no t'estàs perdent res de l'altre món.

Avui fa dos anys del meu primer post. És a dir, porto dos anys escrivint aquest meu Quadern Gris de pa sucat amb oli. Ara m'adono que el vaig obrir en període d'exàmens; me n'he adonat, sobretot, perquè he estat canviant l'aparença del bloc i m'ha llevat una micona de temps que hauria d'haver esmerçat per estudiar. El bloc continua essent gris i fosc i amb la lletra petita. Potser fa mal als ulls i no convida a ésser llegit, però a mi tant me fot. M'importa ben poc.

Encara hi ha algunes coses a arreglar. Els darrers dies no he avançat gaire feina i no he retocat els detalls que s'havien de redreçar. Els canvis són notoris i no cal que els comenti més.

Quan vaig obrir el bloc no en sabia ni fava d'html i molt menys de CSS i PHP. Ara el CSS ja el manego força bé i he programat alguna coseta amb PHP. Quan vaig engegar el Quadern Gris, a més a més, estava aprenent a fer servir el Fotoxop. A hores d'ara ja el domino força, malgrat que cada volta que l'empro n'aprenc alguna de nova. I això és tot: dos anys i, amb aquest, 576 posts, la majoria de palla, més alguns que he esborrat. No hagués estat possible sense la Zona Lliure, moltes mercès a vostès.

Un noi molt trempat de la colla ha estat habilitant el gimnàs per a poder fer activitat física. Fins ara, la sala del gimnàs acomplia totes les funcions a què es pot destinar un espai força ample cobert. Ara, a més a més, el gimnàs també servirà de gimnàs.

Jo mai no havia alçat peses, ha estat tota una novetat. Vaig arribar a quarts de nou en punt i ells ja estaven preparats. El noi que ho està muntant (perquè encara falten coses) explicava el procés pel qual avui tindríem el cos ple d'agulletes. Vaig anar a buscar una catifa d'aquelles i au, abdominals. Havia transcorregut molt de temps des del darrer cop que en vaig fer. Vaig acabar amb una mena de distensió estranya que no havia notat mai.

En acabat vem fer quatre estiraments i vem col·locar els bancs per fer peses d'aquestes. De fet, sí que n'havia fet algun cop en la meva curta existència, però com qui es baixa un disc de música desconegut d'internet per provar i deixar-lo arrecerat i oblidat un cop escoltat dues vegades. El que sí que no havia fet mai és estirar-me a la banqueta i aixecar una barra gran amb pesos als extrems (deu tenir un nom tècnic). Em costava d'aixecar-la recta, paral·lela al pla, sense que se'm desequilibrés dels costats.

Avui tinc com fiblades als braços i una certa fatiga a l'abdomen. També feia temps que no patia agulletes, llevat d'alguna vegada que he fet molta estona de bici últimament. Farem tres dies a la setmana aquesta mena d'exercicis, liderats pel noi trempat que està com un armari, que porta el mateix temps que jo a la colla i que entra a tots els troncs de segon. És una gran oportunitat aquesta que ens ofereix de fer exercici patrocinat per la colla, veritablement és molt d'agrair el seu esforç. Tant de bo n'hi hagués més com ell.

La biblioteca d'Esplugues està força bé, molt millorable, però. Hauria d'ampliar horaris, per començar. Hauria d'ampliar el fons documental, amb especial èmfasi a l'escrit en llengua catalana. I s'hauria de convertir en un lloc plausible d'estudi.

Hi he anat moltes vegades a estudiar, a la biblioteca d'Esplugues. Hi va gent diversa, compresa en una franja d'edat majoritària que abarca del segon cicle de l'ESO fins la Universitat. Sovint hi van grupets que no paren de xerrar. Esdevé un galliner aleshores, i em costa de concentrar-me.

A casa em concentro encara menys (per exemple, ara estic escrivint aquest post). Als matins i a primera hora de la tarda hi ha força silenci, a la biblioteca. A partir de les cinc comencen a aparèixer colles d'adolescents i parelletes d'universitaris que són a la biblioteca com podrien ser al bar. I no menteixo si dic que em concentro més al bar de la plaça Cívica de la UAB que no pas en aqueixa biblioteca.

Els funcionaris, bibliotecaris, no belluguen un múscul per fer callar aquella trepa. La trepa no se sent al·ludida de cap de les maneres. De cap de les maneres se'm fa possible l'estudi en aquell recinte. Me'n torno cap a casa i ocupo l'ordinador. Aprofito per engegar-los tots a la merda, que morin sebollits sota la misèria de tres tones de carbasses.

Mon germà em digué: «comprem un disc dur amb més capacitat?». No! Mai de la vida. Amb vuitanta gigues en tenim de sobres. Per què tenim aquests problemes d'espai? Per la mateixa raó que els éssers humans es multipliquen com conills i s'estenen com una taca d'oli (o com un càncer): tendència irresponsable a devorar fins exhaurir els recursos disponibles. «Ah rai!, que encara en resten deu gigues», que van dient; però la informació baldera i irrellevant que s'hi acumula aviat curulla la memòria i aleshores surten les icones d'unitat plena, alliberi espai.

MALHAJA LO PÈRFID E-MULE!

Però com es pot descarregar i acumular informació tan indiscriminadament? És desencoratjador compartir ordinador amb gent amb tan poc criteri. Després, potser, criticaran als «rics» perquè acumulen capital: però si demostreu que sou iguals! I vinga capital ¿cultural? fins que el disc esclati. Ah, si almenys fos cultural! Però entre pel·lícules gore, porno i bèl·liques, música de ràdio-fórmula i d'altres excrecències que fan mal de dir, tinc l'ordinador infestat.

Ara quan es llevin (perquè van quedar-se fins tard amb el Buenafuente) els renyaré, però de poca cosa servirà, perquè en cas que em facin cas en dos dies estarem igual.

L'altre dia vaig anar al funeral del pare d'una dona que conec, però no gaire, del poble. La dona és molt simpàtica i, malgrat el mal moment, encara conservava mig somriure. Devia ser un moment molt dur per ella, una experiència que ha de marcar un abans i un després, gravat amb ferro roent al cor.

Ja no diguem pel difunt el que havia de suposar aquell tràngol: absolutament tot. Per ell, el seu funeral significava deixar de ser. Per això, realment, el seu propi funeral, en aquell moment, no significava absolutament res.

Pensava en la relativitat de la mort: per alguns ho és tot però, pels treballadors del tanatori, només són la nòmina a final de mes. El pianista tocava Mozart deixant-se gronxar per les notes. L'orador, de dicció castellanitzada, parlava amb cadència cerimoniosa, tal com acabava de fer amb el cadàver anterior. La xicota de les claus va entrar per la porta del darrera quan quedava poc, quan els familiars ja no podien retindre les llàgrimes. Va fer dringar les claus i va avançar pel passadís de la dreta amb cara d'exhortar l'orador perquè acabés ja. Era només un altre mort.

Vaig pensar quants morts es sebollirien aquell dia al món, quants funerals simultanis aquell matí, i quantes persones moririen aquell diumenge. I que jo no en coneixia ningú i que, per tant, tant m'era que fossin morts com vius, perquè de fet per mi no existien. Que un fet tan cabdal i significatiu per alguns, per mi no era res.

Quan veiem un mort al vetllatori se'ns fa present el nostre irremissible fat. Vivim com si no haguéssim de morir, llevat d'aquests moments puntuals. Però quan t'hi trobes t'adones de la teva vertiginosa relativitat, i és aleshores quan et refermes en el pacte: la vida té massa poc sentit com per tenir-ne por, i que s'ha de viure a la teva sense amoïnar-se del què diran els altres ni de la mort.

El suïcidi, però, tampoc no té importància, si la vida en té tan poca.

En primer lloc, vull disculpar-me per la foto. Ja està molt suada, però sempre m'ha agradat. Hi ha mil milions de fotos més punyents, originals, desconegudes o actuals, però he anat a triar aquesta.

I res més que això: en Josep us desitja bon Nadal. Ara que la fosca nit és la més llarga de l'any és temps de gaudir-la al màxim. Visca la nit! Visca la foscor!

És la Maledicció del Guant. En vaig trobar un parell abans que comencés el fred siberià d'aquestes setmanes. Va haver-hi convulsió a l'habitació i, quan els vaig anar a la recerca, ja n'havia perdut un.

Com els mitjons.
Com l'ull de la cara i la universitat.

Després de buscar-lo i remenar andròmines i regirar el meu jaç, vaig decidir comprar-ne uns de nous, dimarts passat. Heu encertat el final d'aquest esgarrifós relat: el mateix dia, poques hores després, vaig trobar el guant díscol, l'ovelleta esgarriada, el fill pròdig. No sé com se l'havia empescada per resistir les meves pesquises i diversos llits fets i llençols nous. Però allà hi era, sorneguer, enfotent-se de mi, saludant-me rioler amb els seus ditets negres entre els plecs de la flassada.

Deu ser la Llei de Murphy del mitjó, o quelcom de semblant: sempre perdràs un mitjó, o un guant en el seu defecte, i el trobaràs quan en compris uns de nous.

Amb la meva bici de carrer, amb rodes ben primes i res que s'assembli a una suspensió, he pujat avui una mica per Collserola, per la Carretera de les Aigües fins Vallvidrera. El pitjor ha estat la primera pujada, fins la font de la Mandra. Fa molta mandra de pujar fins allà dalt, he hagut de fer els últims metres a peu amb la bici al costat, perquè feia estona que havia gitat el fetge per la boca. He descansat una mica, he begut de la font i he pres el passeig de les Aigües, que s'aixeca sobre Sarrià i Sant Gervasi i ofereix una bella vista de tot Barcelona, del Besós al Llobregat, i més enllà si no fos per la boirina, o la calitja, no sé... El cel, però, era bastant net avui.

Un cop arribat a la carretera que va al Tibidabo m'ha assaltat un dubte: com agafo el camí de tornada, jo ara? Estava gairebé segur de què una mica més endavant es pot agafar una carretera que du a un mirador – aparcament, on neix (o mor) el camí de tornada a Esplugues. Però no n'estava del tot segur, i no em venia de gust ficar-me en una carretera plena de revolts, així que he girat cua fins un corriol impracticable i gairebé selvàtic i l'he remuntat amb la bici a un costat... He mirat de pedalar per allà un parell de cops, però corria el risc de davallar fins les Aigües tot rodolant.

Creuar el camp per allà ha estat fatigós i lent; tot lassat, com diria en Bertrana, he aplegat, com diria en Martorell, a la fosca i densa pineda que creix com una clapa verda enmig de la muntanya pelada. Allà he mirat d'avançar sobre la bici, però entre el pendent i el pedregal i les arrels estava més estona a terra, i he avançat a peu fins que el camí s'ha fet més pla, fins la capelleta de Santa qui-sap-lo.

Fora d'alguns turonets, el camí a partir d'aleshores ha anat molt coll avall, potser massa, tant que el començava a veure coll amunt i tot... Per fi he arribat al carrer Pau Vergós, la carretera d'Esplugues que baixa a Esplugues, però m'he dit que era massa aviat per tornar i he tombat a la dreta fins la font del Ferro, que em penso que es diu. Aquella zona d'obaga és de les millors d'aquest tros de Collserola, molt humida i esponerosa, i amb molts records de la meva infantesa, amb mon pare i mon germà per allà explorant i fent de tot... quins temps aquells.

Com ara ja no hi anem gaire hi haig d'anar jo pel meu compte. Moltíssims dies de campana a la Universitat els he passat per allà perdent-me, llegint, contemplant i vagarejant pels corriols. He begut de la font i he fet mitja volta fins la cruïlla que baixa a la font de la Beca, a la Vall de Sant Just. Que maco estava tot! M'encanta la tardor, amb la catifa ataronjada de fulles per terra, amb la fresqueta i quan fa sol. En fi, m'hi hagués estat allà tot el dia, però he proseguit el trajecte fins la carretera que puja a Santa Creu (aquesta muntanya també és especial per mi... per començar, el meu cognom és Santacreu...). He baixat fins el nucli urbà de Sant Just, he comprovat que els dimecres al matí la biblioteca d'aquest poble no obre (dimarts divendres i dissabtes només) i ja només m'ha quedat arribar fins Esplugues. He anat a comprar un parell de pollastres però la llum s'era anada, i finalment he arribat a casa i he escrit la crònica.

Potser d'aquí poc agafo la bici de mon germà i em planto a Sant Cugat en un tres i no res.

Ahir se'n va anar la llum a la Biblioteca Central d'Esplugues.

La tarda era freda i el fort vent bandejava la bici a dreta i esquerra. El sol feia estona que s'havia perdut per l'horitzó i començava a tancar-se la nit, malgrat no ésser ni vespre, segons em van ensenyar a escola, tot i que ja hi vorejava. Els vianants feien petar la xerrada enmig del carril-bici, els iaios el creuaven sense més ni menys, mares amb els nadons a llurs respectius carretons avancaven en ramat ocupant la meva via. Fatigat de bregar amb l'incivisme peatonal vaig baixar a la carretera i, després d'engolir fums de carburadors tronats i d'esquivar algun cotxe que, tot despreocupat, sortia marxa enrera del seu aparcament, vaig arribar a la Biblioteca Central Pare Miquel d'Esplugues.

L'odissea no havia finalitzat encara, però. Haurien transcorreguts deu minuts des que m'havia assegut i havia començat a llegir, que un altre ramat, de púbers en aquesta ocasió, va ocupar llocs a la meva taula i la del costat. Com tots els estudiants de l'ESO eren incapaços de copsar íntegrament el missatge que exhibeix l'omnipresent retolet de l'estentori «Silenci!», acompanyat de dibuixet per a analfabets. Per descomptat van fer-ne cas omís i, per evitar l'esguerrada total, vaig traslladar-me de taula.

Allà m'hi vaig trobar unes noietes conegudes, aquestes de Batxillerat. Vem creuar alguns mots i vaig poder llegir una estona, allunyat de les lloques de dues taules més enrera. Però la Providència, si és que existeix, estava enjogassada aquell vespre, i va decidir de tallar el corrent elèctric. Els fluorescents van pampalluguejar dues o tres vegades i, a l'últim, es va fer la foscor. Era el moment de fer fotos amb els mòbils (ja els venen amb flaix i tot), de proferir apotegmes («qui m'ha tocat el cul!?») i de robar el Diccionari Català-Valencià-Balear. Encara hi havia empollons que demanaven que es complís la divina sentència dels ubicus retolets, una responsable crida al civisme il·lustrat no compartida per la majoria dels no erudits (o sí) que omplíem (o no) les estances del recinte.

I què vaig fer jo? L'única cosa que podia fer, a banda de furtar el diccionari Moll aquest: tocar el dos. Era ja fosca nit, el fred era més intens i encara bufava fort el vent.

Sí, ahir se'n va anar la llum a la Biblioteca.

Ha tornat a ploure i fa fred, i això em transporta invariablement a l'últim hivern, que va ser el millor des de fa moltíssim temps. L'hivern passat no sé si vaig ser feliç, però si més no m'ho vaig passar molt bé i vaig pensar, a estones, que la vida tenia algun sentit.

No vull pas dir que ara estigui completament deprimit, ara mateix estic igual que abans, però potser la fal·lera ja ha passat, ara estic més en fred. La meva vida continua anant força bé en comparació al que era abans fa uns anys. He fet moltes cagades però sobretot alguns encerts que han il·luminat aquesta nit perpètua i han donat color a la cervesa grisa. Si més no ara hi ha un fanalet que m'acompanya allà on vaig.

Com sóc tronat, m'he tornat a queixar del fred, com cada any. Però és indiscutible que amb fred, pluja i vent jo gaudeixo més de l'ambient. M'agrada el vent gèlid a la cara, anar en bici sota la pluja, les nits polars de borratxera –o no–. I m'agrada recordar les gèlides i ventoses nits passades (no gaire plujoses, però) del febrer d'aquest any o del Nadal del passat.

Per això deu agradar-me tant el cel tan blau i els nuvolets de cotó-fluix.

Un xiquet amic meu, de trenta pocs anys, em deia que hom no s'ha de callar el que pensa perquè aleshores és quan es crea mala maror. Si no s'està d'acord amb alguna cosa, el millor que es pot fer és dir-ho. Guardar-s'ho, o anar-ho remugant per sectors, desuneix i crispa.

I jo vaig opinar i se n'ha parlat. A mi no m'agrada defensar projectes davant de ningú, més aviat faig la meva i si haig de retre comptes ho faig amb el menor nombre de consultes possible. Hi ha certes coses que necessiten un mínim quòrum. Hi ha certes coses que han de ser decidides entre tots, per un consens més o menys ampli. Hi ha, per tant, certes coses que és impossible que avancin.

Sóc jove, inexpert, mai m'he trencat un braç i me la porten fluixa els calés —més enllà de l'estrictament necessari per 'nar-hi 'nant. Sóc força desapasionat i, si m'il·lusiono per alguna cosa —rarament—, no ho exterioritzo gaire. Ara bé, us ho dic ben clar: n'estic fins els collons. Deu ser que sóc jove...

No tinc paciència, no. De fet, mai no m'ha altat gaire la gent. Si són un obstacle pels meus interessos, i en el càlcul utilitarista inconscient trobo que fan més nosa que servei, me'ls trec de sobre. Si hem de singlar amb ells... bon vent i barca nova.

Treieu la il·lusió a qualsevol, collons. Voleu gent jove però això fa l'efecte de ser la Nomenklatura soviètica. Sembleu catalans, de tan garrepes i conservadors. Per moments hagués donat un cop de porta. Així no es va enlloc. M'estimo més viatjar en tren que en autocar, si és aquest el greu problema —esclar que no tothom és com jo.

1394 és un grup que fa un Black Metal sorollós, del que no m'agrada. A mi m'agrada el Black Metal lent, fosc, melangiós i trist. Un dels problemes que hi trobo és que el seu ritme és massa ràpid, com si tinguessin pressa per alguna cosa. Els riffs que haurien de transportar-te a una caverna freda i humida, amb aquesta velocitat és com si et transportessin a l'infern. Per mi hi ha dues menes de Black Metal: el de les forestes eslaves i els cingles esquerps i solitaris, i el de les flames de l'avern i les banyes dels dimonis.

Com a anticatòlic obstinat, tot i que no militant, m'estimo molt més el primer. Primer, perquè no crec en l'infern i, segon, perquè trobo ridícul sotmetre's a la voluntat d'algú que no sigui jo mateix, i Satanàs, Belcebú i els seus amics me la porten fluixa.

El segon tipus de Black Metal acostuma a ser més pagà. El paganisme mal entès fa que molts siguin racistes i nazis, i alguns ni tan sols ho amaguen. M'agrada la música i certs missatges d'aquests grups, i els que no m'agraden senzillament no faig cap esforç per entendre'ls (perquè si d'anglès esquinçat no n'entenc un borrall, de suomi encara menys).

La música de 1349, als primers segons, no saps si és Black o Death Metal, així és la seva bola de so. Quina pressa? El bateria baqueteja embogit. Em sembla bé pel Death i també pel Black però d'una altra manera. M'agraden molts grups de Death Metal, però no em produeixen mal de cap. 1349 fan fressa. Deu ser que estic mig encostipat.

La segona cançó del Hellfire (que és el disc de 1934 que tinc al Winamp) té algun passatge més malenconiós i lent. Però aquesta bateria tot ho esguerra, quin afany de protagonisme; aquesta veu, massa clara, una mica gutural, s'allunya dels paràmetres d'esquinçament que em sedueixen; les guitarres la majoria de vegades foten riffs estridents i supersònics. Ai...

Res, res, a mi no m'enganyen.

[Podria escriure cada dia sobre un disc, però ho deixaré estar de moment per aquest mes]

Us parlaré de la peli que he vist avui. Ja en vaig parlar un dia, de les pel·lícules on els policies són com valeroses i fornides tereses de Calcuta i aguts com la fulla d'una guillotina. Avui he vist una pel·lícula que qualsevol diria que era autoparòdica, però el problema és que se la prenien seriosament. Dos o tres lladres assaltaven un banc amb armilles antibales i armats amb fusells automàtics. Quaranta policies de Los Àngeles es passen quaranta-quatre minuts disparant-los sense matar-los. Un puja al cotxe mentre l'altre el cobreix caminant al seu costat; i no els aturen!!!. Els policies van a una botiga d'armes i compren fusells semiautomàtics, dels que fa servir l'exèrcit, i arriben a acorralar-los i matar-los. Veus com els dolents (que així els anomenen els mateixos polis!) disparen tota l'estona i abaten algun agent, però a l'últim només moren els atracadors. Hi ha un moment en què es treuen el passamuntanyes, quines cares més simiesques, quines mirades, quins gestos!

Es van alternant entrevistes amb policies, que relaten els esdeveniments. També és grotesc sentir-los enraonar tan filantròpicament, altruista, amable... Com si fossin més que herois, semidéus: de fet, només van estar tres quarts d'hora quaranta polis disparant contra tres lladres que van estar dempeus tota l'estona davant la porta del banc sense més protecció que l'armilla.

De pelis d'aquestes n'hi ha a cabassos, tot i que aquesta –que no sé com es diu– és de les pitjors que he vist. I això em recorda aquestes paraules d'en Josep Pla, al Quadern Gris...

Pel meu gust, si els detectius d'aquestes novel·les fessin de tant en tant un paper ridícul, serien molt més simpàtics. Però no n'erren ni una i totes se les pensen. Quin prestigi no va prenent Scotland Yard! Sospito només que aquestes novel·les tindrien encara més compradors si alguna vegada plantegessin les coses, no pas des del punt de vista de l'indefectible triomf de la policia, sinó des del punt de vista dels interessos dels lladres. No es pot pas matar tot el que és gras, em sembla!

Estàvem parlant del Parlament Europeu a Política Internacional Europea i comentava el professor Serra el perfil dels polítics que acostumen o acostumaven a triar els partits per dur-los a Brussel·les. I ens va preguntant els noms dels europarlamentaris dels diferents partits: Borrell, Vidal-Quadras, Ignasi Guardans, Bernat Joan i... Raül Romeva. — I on és en Romeva en aquests moments? —ens pregunta— Doncs a l'Aula Sis de la Facultat. Anem-hi, que ens explicarà l'experiència a Europa...

El teloner era l'Arcadi Oliveres, professor a la UAB. Interessant el seu discurs visceralment antiliberal. Ens ha explicat tots els problemes de l'euro i del procés històric de construcció europea, la política monetària comuna, les incoherències proteccionistes, en Giscard d'Estaing, els paranys dels Estats per quadrar els comptes, la llibertat total del Banc Central Europeu, la inexistència de política social, els reptes insuperables d'una economia espanyola que perd competitivitat contínuament, etc. També ha afirmat que el millor de la Constitució Europea és que no s'ha aprovat i ens ha citat els articles que demostren que la pena de mort es reintrodueix.

En Raül Romeva ha comentat sense tant humor com va la política actual al Parlament, de les amenaces a l'Estat del Benestar i tal. Poca cosa. Al torn de preguntes me n'escapat perquè teníem com una mena d'actuació a la Cívica amb Ganàpies.

En resum, gran pesimisme europeista. Diuen que ells són els primers europeistes, però potser posen el llistó massa alt. Evidentment, tots voldríem una Europa més dinàmica i més social, però això no és flor d'un dia. Una Unió més política ha d'anar acompanyada abans d'una convergència econòmica major, és la teoria famosa. La cosa és lenta, però no demaneu més encara.

Per això, potser, la Constitució era demanar massa. Primer, acceptar un sistema tan liberal, malgrat que deixava prou marge pels respectius models europeus. Segon, per la rigidesa inherent de la Constitució. Tercer, perquè la majoria de societats no estan preparades ni conscienciades pel que suposa la pèrdua de sobirania. Prou en tenen amb la política monetària. Quart, per la presa de decisions (el poder).

En fi, que visca Europa.

M'han tornat a multar, dos cops en sis mesos. Aquesta vegada ha estat per viatjar amb un bitllet d'una sola zona quan tothom sap que l'Autònoma forma part de la segona corona...

Ahir llegia al diari que augmentaran les subvencions al transport públic, cobrint el preu del bitllet fins al 50% del seu preu real (ara en cobreixen vora el 40). Això, no cal dir-ho, no significarà més ajuts als estudiants, pensionistes o aturats, per dir algu. El seu preu continuarà sent el més elevat de tot l'Estat espanyol i jo hauré de continuar deixant-me una morterada mensual.

Reconec que el preu real que pago pel bitllet és molt més car. També reconec que el meu sou és molt limitat. En suma, concloc que no estem per massa alegries i que no només continuaré pagant una sola zona, sinó que la incívica acció de colar-se potser es generalitzarà i tot.

A quants quilòmetres es troba l'Autònoma d'Esplugues? Trigo més d'un hora diària amb metro i FGC. Anem com seitons enllaunats en un mitjà de transport lent i car. Considero legitimat el meu frau zonal i encara més després d'una multa que encara m'estic rumiant si pagaré o no. Encara la cremaré.

Una de les lliçons més importants de Parc Juràssic que vaig aprendre va ser aquesta: «la vida s'obre camí». I una de les coses més importants que vaig aprendre de llegir Escric molt bé d'en Salvador Sostres és que, si la vida no té sentit, és de covards i malparits tenir por d'arriscar, o de fer coses noves. Perquè no tens res a perdre.

Davant d'una situació nova, o d'una avinentesa, només un fill de puta tindria por, perquè res no té a perdre. A mi se'm presenten contínuament ocasions propícies per alguna cosa, que desestimo amablement o que accepto amb tota la il·lusió de què en sóc capaç. Ben poca. No saps quin greu em sap.

Jo puc desenvolupar funcions mecàniques de prole. En puc fer moltes alhora fins a rebentar. Tinc poca empenta per endegar projectes propis que impliquin un col·lectiu, i encara menys per arrossegar la gent. Si ho hagués de fer, però, ho faria.

Ara no es fa, però jo encara ho faria. Jo treballaria per un concepte abstracte amb la rauxa que em donaria estar treballant només i només i només per a mi. Jo hi treballaria de valent només pels beneficis que em suposaria per a mi. Els altres només servirien per a què jo em realitzés, i és aquest el seu únic sentit a la meva vida. Suaria la cansalada per ells però només pel que signifiquen per a mi, no pas per ells, perquè no m'importen gaire. Aquesta és la raó per la qual diria que sí a gairebé qualsevol cosa. És molt important per a mi, i estic disposat a molt. Fet i fet, ma vida per ma vida no val res.

No hi ha repte tan dur —res no deforma tant— com la vida mateixa. Tant me fa emmerdar-me fins el moll de l'os perquè sé que, si vull, puc fer-ho, i perquè la vida s'obre camí i no estaria sol. I perquè no tinc por de res. I perquè l'alternativa és la mort.

Quan em diuen d'entrar a aquell bar sempre m'ho rumio dos cops, i encara més quan abans ja ha begut una mica massa. Les converses acostumen a ser incòmodes perquè quan comença a xerrar a mercè de la cervesa no hi ha mercè per ningú al seu voltant. És l'il·luminat. El xicot que ha passat al costat, pel que sembla, feia mala olor, i ha bescantat les seves aixelles amb prou força perquè ho sentís tot l'aforament. A l'altra taula hi seien quatre quillos, encara sort que hem marxat aviat, però segur que ens han sentit. Això no és dir el que un pensa, sinó buscar marro. I no comento tota la resta.

Aquests atacs de sinceritat a mi, sincerament, em fan por. Sempre acabo rebent perquè, evidentment, jo sóc jo i vaig a la meva, cosa que li deu sapiguer greu, tot i que a mi em sàpiga bo. I no tinc gaires més ganes de parlar d'aquesta persona.

Després, en bici, he dut mon germà a Kan Kadena (casal okupat), però ja havia acabat tot. Hem fet dos cubates i hem tirat cap a Sant Just que hi havia Correllengua. Ell gairebé no em seguia, va molt lent i té por d'anar per la carretera. El cas és que allà també havien acabat, tot i ser només quarts de tres tocades. Malgrat tot, va ser molt interessant aquesta part de la nit.

Porto un cap de setmana una mica esbojarrat, des de divendres al migdia que no menjo a casa. Faré un resum començant per dijous, va:

Lo Dijous
Dijous al vespre vaig anar a sopar i prendre unes copes amb companys de la universitat. Es va parlar del que deia l'altre dia i vaig fer campana divendres.

Lo Divendres
Divendres vaig llevar-me tard i bé, a la tarda, a la feina, ens van atracar. Van saltar sobre la caixa de la meva companya però només van poder endur-se'n cinc bitllets de deu. Al vespre vaig anar a assaig, i després a sopar amb alguns de la colla, i vaig veure el món a través del gintònic.

Lo Dissabte
Dissabte en sortir de la feina vaig anar a dinar a la rotonda de Ca n'Oliveres, que està en obres. La van acabar fa mesos, però encara està tancada al trànsit perquè és on s'ha de fer el Caufec Sud: oficines i el centre comercial gegantí. La vem obrir al trànsit, vem jugar a bitlles pallaresses, a futbol, vem plantar un hortet-jardí i vem xerrar amb la policia, que es va acabar emprenyant, demanant reforços i fins i tot cridant la Nacional.
Per la tarda era el Correllengua, vem fer tres pilars de quatre consecutius, sense ni desfer la pinya (es descarregava, es canviava el segon o el terç o l'enxaneta, o tots tres, i es tornava a fer). Va haver-hi correfoc teatral de Boc de Biterna, amb una tele estimbada d'un balcó i paròdia de programes del cor o grans germans, va haver-hi sopar i gresca fins molt tard.

Lo Diumenge
Hi havia diada a Sant Feliu de Llobregat amb Esparreguera, Lleida, Figueres i Sant Feliu. Finalment vaig decidir d'anar-hi, perquè la nostra cap de colla és de Figueres i perquè collons, m'encanten els castells. En poc més d'un quart d'hora en bici m'hi he plantat, he donat un tomb pel poble i arran d'ajudar a fer pinya al pilar d'entrada m'han donat una faixa i m'han fotut a tots els seus castells, per bé que no he oposat massa resistència: és més, n'he gaudit un munt. El millor moment ha estat el tres de set de Sant Feliu, el seu primer d'enguany, que ha estat molt celebrat i que m'ha emocionat molt. Ajudar a la consecució de les fites d'altres és molt gratificant per a mi: va ser primer al pilar de set de la Joves a Sant Fèlix, després al quatre de vuit amb l'agulla de la mateixa colla per la diada de l'Onze de Setembre (tots dos feia sis anys que no els completaven), i avui ha estat aquest tres de set. En fi, la vida pot ser maca i tot. L'actuació sencera ha estat la següent:

Diada de Tardor de Sant Feliu
Castellers de Figueres: Pd4, 2d6, 3d6, 4d6a, Pd5
Castellers de Lleida: P4, 3d7, 5d7, 4d7, Vano de cinc
Castellers d'Esparreguera: P4, 3d7, 4d7, 2d6, Pd5
Castellers de Sant Feliu: P4, id3d7, 3d7, 5d6, 2d6, 3Pd4

I el dinar a Sant Feliu ha estat força bé. Hem fet un cafetó a un bar, Figueres se n'ha anat i jo he agafat la bici i cap a Esplugues en un quart.

M'adono que si no parles de sexe o de noies o si, pitjor encara, més que no tenir-ne ganes no saps com parlar-ne, estàs al marge a la conversa del bar. Els cubates lubriquen les perorates insofribles i van enfilant-se tot de vivències més o menys versemblants i opinons més o menys eròtiques, pornogràfiques, masclistes, feministes, extremades o paròdiques. És a dir, que jo, amb un bagatge d'allò més escarransit (potser és això el que més m'empipa, ho reconec), me'ls miro avorrit si no em vagareja desvagat l'esguard pel sostre del local.

No crec que estigui preparat per aquest món.

Va ser divertit en alguns moments, hoc. Però va arribar un moment en què em clapava. Hi ha gent interessant però es parla massa de sucar el melindro i els que podrien aportar-hi coses més sucoses no xerren gaire. Això suposo que deu durar uns deu anys, fins els trenta, després ha de baixar molt.

Una altra cosa interessant és el ball d'articles definits. Quan marxàvem cap el Nit Bus la vorera havia estat regada. Va haver-hi un petit diàleg de mots semblants a aquests:
—Lo terra és moll.
—Sí, han ruixat es terra.

I vaig arribar a casa amb una pudor de tabac fastigosa.

Havia oblidat la boira matinal de l'Autònoma quan el sol està tapat. O que el senyor Molins no sap fer classe en català. Feia temps que no veia els meus companys, ja portem dos anys i aquest n'és el tercer. He vist moltes rastes, molts heavies i la inconfusible flaire de porro als passadissos de la Facultat i a l'Autònoma en general. Tot de pancartes, enganxines, cartells i pintades i propaganda política de tota mena abunda a la meva Universitat. És un ambient on m'hi sento molt còmode, tot i que faci riure tanta gent disfressada i tanta demagògia junta. M'agrada molt més això que no pas l'ambient piju i prepotent de la Facultat de Dret de la UB.

Bé, he tornat a recordar moltes coses. No ho sembla, però ja porto dos anys. Quan anava a la biblioteca m'han envaït mil records: les farres de Ganàpies, companys que s'han quedat pel camí del quals ja no en sé res, assignatures suspeses, campanes, hores avorrides, etc. Imagineu quan he anat al bar de la Cívica...

He tornat a la UAB perquè és ja com casa meva, perquè em conec força bé el Campus, perquè hi tinc els amics i perquè hi tinc la colla. Perquè m'agrada el pla d'estudis, perquè ja conec molts professors, perquè m'atenen en català, perquè odio el centralisme que regalima la UB (amb una classe en vaig tenir més que prou). Perquè quan vaig visitar l'Autònoma al Batxillerat ja em va agradar, i perquè ara ja m'hi he enamorat, malgrat els defectes que pugui tenir.

I així avui he començat segon cicle i m'hi estic posant al dia. Ara que no treballo a les tardes tinc molt més de temps lliure per estudiar i descansar, i suposo que podré treure'm la carrera amb molta més facilitat. Fins que no abandones casa teva no t'adones del que has perdut. Abans que fos massa tard, he preferit tornar-hi. M'agrada la UAB i m'agrada autojustificar-me per convènce'm.

L'aula setze és petita i hi ha poca gent i una professora liberal espanyolista que fa classe en català sense vocals neutres. La cambra està ben il·luminada i ventilada, i del poc espai que en té encara en sobren dos terços: tants pocs alumnes que hi ha. I els que hi són són una colla de setciències milhomes impertinents. La gent no m'agrada gaire, no. On són els rastes? On són els hippies? On els okupes i els pollosos? No hi són, només hi ha pijus de merda. Així és la majoria de l'alumnat de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona.

La Facultat té diversos edificis en una mena de minicampus de gespa i zona peatonal, al costat del Palau Reial. La Secretaria és la cosa més lenta que he vist des que vaig anar a renovar-me el DNI. Els qui t'hi atenen ho fan en castellà i encara sort que t'entenen. El vestíbul és fosc i la gent... una colla de pijus.

Enguany comença un nou pla d'estudis per a Ciència Política a la UB. A més a més, fins ara no es feia primer cicle i per tant encara no s'imparteixen classes de segon curs. Jo haig de començar tercer i, com ja he comentat, fins ara només s'impartien classes de segon cicle, els alumnes no són de «tradició politològica», ans vénen d'altres bandes (com ara Dret...). El temari està enfocat d'una altra manera perquè fins ara l'alumnat tenia unes altres característiques. I tot plegat, no m'agrada.

Resumint: que he considerat que seguiré a la UAB. Perquè potser no hi crec, en l'amor a primera vista, però això no m'ha agradat. Encara sóc a temps de fer la matrícula a l'Autònoma, la faré aviat i em posaré al dia. I au, salut i gràcies.

Ara escric una mica menys i a sobre sobre coses que no interessen a la immensa majoria del món. El cas és que estic en un procés de canvis: canvi de centre universitari (amb moltes incerteses) i canvis laborals. Tot plegat és un merder que encara haig d'ordenar. Sobre els estudis, només els imparteixen per la tarda a la UB, per la qual cosa he hagut de deixar la feina (avui ha estat el darrer dia de treball). Encara m'ha de trucar el cap per veure si s'hi pot fer res perquè pugui treballar alguna horeta, però ho veig difícil.

Per no fer-ho més llarg aquí ho deixo estar, esperant que la cosa es solucioni i que tot siguin flors i violes.

Avui és ja tardor. No ho negaré pas, és l'estació que més m'agrada, amb pluges, fresqueta i la decadència. M'agraden les tonalitats de colors dels boscs caducifolis, la catifa humida de fulles, els bolets, els cargols. Tot torna a començar quan sembla que tot comenci a acabar. Classes, assemblees, el segon tram de la temporada castellera. Dec ser un xirucaire, que en diuen.

Ahir era el dia sense cotxes. Diu avui el diari que en Clos anava en moto d'alta cilindrada per celebrar-ho. Em penso que aquest paio no ho ha acabat d'entendre, i així va. Mentrestant, és festa a la Ciutat Comtal. Creia que farien avui la diada de la Mercè amb les colles barcelonines, però és demà al migdia i no hi podré anar. La de diumenge la tinc ja descartada.

I avui hi ha hagut Ple municipal. Han canviat l'hora a darrera hora. Hi havia poca gent, i era el primer en què el públic no hi podia intervenir espontàniament, només entrant les preguntes per registre vint-i-quatre hores abans. M'he adormit i he arribat, com sempre, quan els grups municipals pronunciaven els precs i preguntes. Ha estat com sempre.

Encara em sobta el petit retoc al Quadern Gris, després de tant de temps. I bé, també ha tingut un atac de cor l'entrenador Anzai.

El malefici de la bici continua. La primera setmana després de tornar de vacances va relliscar la roda inopinadament i vaig donar-li un cop al mecanisme del canvi del darrere. Com sóc il·letrat, indocte, gens versat en la mecànica de la bicicleta, vaig haver de carregar-la fins a casa com carrego la meva feixuga ignorància per tot arreu.

Poca cosa més havia passat fins avui; els vianants gairebé envestits i els vehicles motoritzats agressors són cop picades de mosquit durant un interrogatori a una caserna de la Guàrdia Civil (no res). Tinc l'orgull de poder exclamar que no ha estat culpa meva, però el cas és que el malefici de la bici continua.

I és que ja m'havia avisat una moto que ben bé m'atropella i em fa caure a la carretera. Una mica més tard baixava pel carrer paral·lel al meu, només faltava tombar a la dreta i arribar a la meva cantonada. Però la cantonada de la puta era aquella, perquè un cotxe aparcat un poc passat mig carrer ha fet marxa enrera sense amoïnar-se de mirar enlloc més que la porteria d'on sortia la seva xicota. Aquell carrer fa molt de pendent, i anava força ràpid, i m'ha estat impossible evitar l'impacte, malgrat que havia pogut reduir bastant la velocitat.

Deien que estava blanc: potser sí. M'oferien d'anar a l'hospital: m'he conformat amb què em posessin la cadena a puestu. S'ha disculpat, jo li he donat la mà, i tots tan contents. Però renoi, la mort t'espera al racó més impensat, la cantonada de les putes pot distar un tir de pedra de casa teva.

He arribat fins el parc de sota de casa sobre dues rodes, l'he lligada i au, cap amunt. No us preocupéssiu pas: sóc sà i estalvi i completament il·lès, i aquesta tarda hi tornaré a pujar.

Dimarts tretze, i ha estat un dia com qualsevol altre i, per tant, bo. Hoc, ara m'agraden els meus dies malgrat que, com avui, siguin una merda. Perquè tot i haver treballat vuit hores ha estat un bon dia perquè avui, sí, avui plovia. I quan plou sempre és un bon dia.

M'han dit que aquesta aiga més que fer brollar rovellons els arrossega i arrassa. Però, tot i que això pogués arribar a ser cert —que només endarreriria la collita per més endavant—, si més no els cargols s'ho deuen estar passant d'allò més bé.

Perquè un dia gris és un bon dia, i un dia plujós o, encara més, procel·lós, és el millor dia que et puguis immaginar. Sentir tronar mentre tu, com a bon cargolí, vas fent la teva amb la resta de cargolins. Que plogui, que em mullaré. Que plogui, que entraré per primer cop de segons i sentiré ploure. Ha estat un bon jorn.

Xerrava amb l'anarcoide sobre alienació, anarquistes de radiofórmula, l'egoisme i el compromís amb la societat. I m'ho ha reduït a l'Hakuna Matata. Visca! Això demostra que qualsevol dia pot ser un bon dia, per bé que grisegi i llampegui i es treballin vuit hores. Perquè hi ha llibres per comptes de televisions, i colles castelleres per comptes de penyes de futbol, i gent amable per comptes de fills de puta. I perquè collons, pot ser dimarts tretze, però pots debatre sobre com salvar la societat amb un noiet de la meva edat.

Quin dia més bo!

—Si em dónes només una sola raó per la qual no puc baixar la bici, no ho faré més.
—¿Pues quieres una? Porque son las órdenes; pero por hoy la puedes dejar aquí.

Per raó divina, deu ser. Ho diuen els de dalt, i els llimacs de sota som tan limitats que llurs ordres se'ns fan inescrutables i inopinables. Ens semblen arbitràries, però estigues segur que no ho són pas: totes són motivades. Si ho diuen els de dalt ha de ser cert. Si més no, són els que ens donen peixet, peixem gràcies a ells, però a mi no m'alimenten molles. Quan són ells qui m'ho diuen l'efecte aconseguit és l'invers, és de rebuig, d'entrada. Algú que es passa la vida maquinant mil formes variades de putadetes diverses, si més no, al meu parer, en principi, és algú de qui no me'n refio.

He dit ja que sóc jo el meu criteri i que accepto les normes dels altres si les trobo justes i adients pel fet que han de servir. Però no trobo cap raó lògica a no baixar la bici a on fem els assaigs i per tant la continuaré baixant. Perquè les vostres normes són prou febles com per trencar-les quan em plagui, però massa aspres com per netejar-me el cul amb elles cada dia. És a dir, que faré el que em plagui, però no em toqueu els collons amb les ordres dels qui manen, perquè és com paper de vidre i no m'agrada emprenyar-me. Que em deixeu estar, idiotes! L'Estat paternalista que es faci fotre i llibertat negativa en la majoria dels casos.

He recordat els exàmens d'Història del Batxillerat, quan tot m'ho sabia i anava escrivint amb una facilitat insultant. Encara els meus companys es queixaven de què treia millor nota escrivint menys... com si la qualitat vingués donada per la quantitat, carallots. I, de fet, la meva lletra sempre ha estat més petita que la mitjana. Però tant se val, el meu fort eren aquests exàmens, sense estudiar massa tenia una gran capacitat per recordar les historietes i les batalletes, malgrat que mai no he estat massa bo per les dates. Treia bones notes (tinc de mitjana nou al batxillerat, i notable a l'ESO), però aviat se m'oblidava gairebé tot, els noms s'esvaïen i les dades es dissipaven.

Avui he fet el darrer examen d'Història de la meva història, de moment, esclar. I bé, com sempre, sense haver estudiat massa, l'espai se m'ha fet curt i he omplert gairebé les tres hores que tenia. En aquesta ocasió no m'ho sabia massa bé, perquè tota la feina d'un any no es resol en una tarda, la d'ahir (quatre hores per vuit mesos de feina). Si més no, el treball obligatori sí em va ocupar més hores (unes trenta, si fa no fa), que vaig fer servir per estudiar unes altres assignatures (Economia i RRII). Però no m'ha anat tan malament, déu dirà.

I bé, ara que he acabat els exàmens, ja puc descansar. Però ara, d'aquí una hora, se m'acaben les vacances. No, jo no acostumo a descansar massa. Dimarts vaig començar a llegir la Pandora al Congo, només vuitanta pàgines, el trajecte de l'UAB fins a casa. Ara haig d'arreglar un projecte interneteru, déu me'n guard de ficar-m'hi en més. I estic empiocat, i collons, em passo el putu dia pensant en castells. Vull descansar, vull unes vacances de veritat! —però amb castells—.

No és la síndrome postvacacional, és la síndrome de qui gairebé no en fa.

«Jo puc fer-ho», era l'únic que em voltava pel cap tota l'estona, més d'una hora palplantat a terra mirant com els altres se n'atipaven. L'autoconfiança apareix quan menys te l'esperes, però si t'ho creus, n'ets capaç. I jo sé que puc fer-ho, només necessito oportunitats per demostrar-ho. Potser a la primera no ho faré tan bé, però tinc moltíssimes ganes de millorar. Jo sé que puc fer-ho.

Cap al final (anava a dir cap al tard... ingenu) finalment vaig tenir l'oportunitat, però estava desanimat per com havia anat la cosa (que de fet comprenc perfectament però, vés què hi farem, sóc també egoista. Sé que ha de ser així, de moment, però no em resigno). Estava desanimat, però no podia deixar que s'escolés l'oportunitat, i així vaig fer-ho tan bé com vaig poder. Perquè jo sé que puc fer-ho, ahir i arreu quan sigui. Al capdavall en vaig sortir prou content perquè vaig reeixir força bé, però amb la frustració de tot el que havia precedit. Ara bé, també sé que puc treure foc pels queixals com el dia D es torci.

En plegar, que faltava ben poc, vaig fer un tomb amb la bici per Esplugues. L'airet nocturn a la cara per carrers mig buits és un dels petits plaers de ma vida, d'aquells que fan que pagui la pena viure-la malgrat no tingui sentit racional fer-ho.

L'Adrian era un aturat de llarga durada que molt de tant en tant trobava alguna feina. Quan cobrava tot s'ho gastava al bar, i tenia el fetge fotut. Era divorciat i tenia dos fills. Vaig parlar molt poc amb ell, però era bon paio. Era amic de mon pare i de vegades se n'anaven a pescar, i així he pogut conèixer algunes coses interessants del barri mitjançant el que l'Adrian li va explicar. Era un inadaptat, una vegada va dir en broma que no sabia si saludar-me perquè duia l'Avui sota el braç. En fi, que era un carallot simpàtic que es barrejava i s'integrava a la xusma del barri. El cas és que fa dues setmanes el fetge li va acabar de petar i ara està a dos metres sobre terra, a un nínxol fastigós d'un cementiri qualsevol. Aquests cementiris em recorden el barri de Bellvitge o de Sant Ildelfons de Cornellà, blocs de pisos impersonals que alberguen gent que no m'interessa massa, i uns carrers petits i grisos. La mort és una cosa que tinc força present en tot el que faig, perquè la irracionalitat de tot plegat rau en la seva gratuïtat. Això no obstant, sempre neguiteja la desaparició d'un conegut, i més quan és tan jove com ell ho era. Jo no m'ho esperava.

Apa, nano, salut.

L'altre dia en Salvador Sostres va donar-me l'empenta necessària que cap sociata no ha aconseguit per a convertir-me en un ciutadà cívic. He llegit l'«Ordenança del Civisme» d'Esplugues, he llegit mil articles d'opinió i notícies als diaris, he suportat la propaganda institucional i fins i tot he pagat una multa, i amb tot, res no m'havia fet canviar de parer tant com aquest article enllaçat d'en Sostres. L'argument és prou sòlid: pixar-se o gitar al carrer és com cagar-se a Esplugues, i jo me l'estimo, el meu poble. De fet, molt poques vegades ho faig a l'any, i encara menys a l'estiu, perquè fot una ferum insuportable. Però el fet de pensar que m'estic pixant al damunt d'«Esplugues», gairebé personalitzant-la, és un cop d'efecte que no ha aconseguit tota la resta de misèria que m'inunda cada dia.

L'única cosa que pot justificar un acte incívic és si serveix a una causa cívica de més envergadura. Així, fer pintades a les parets si és per una bona causa (la meva), encara està justificat, i en Sostres no m'ho ha pogut llevar, per bé que darrerament hi ha insistit força. I sobre pixar, ja no ho tornaré a fer més, si puc evitar-ho. Anit vaig fer-ho per darrer cop, simbòlicament, a un cau de rates del carrer.

Acabo d'instal·lar el Gran Lladre de Sant Andreu (GTA San Andreas) i suposo que si no demanés un ordinador de la NASA almenys els gràfics serien millors que els de la Ciutat del Vici. He viatjat una mica pel poble, he robat uns quants cotxes, he mirat d'atropellar un poli que malauradament no ha mort, i quan una banda de negres m'estava atonyinant he decidit tocar el dos –és una altra versió del «no ploro mai»: jo no moro mai–. He vist que estic gras i no tinc respecte al carrer. Tinc molta experiència en carrers d'aquesta mena, jo: si l'ordinador m'acompanyés sabríeu qui sóc, jo. De moment, fins que no canviï el processador per una cosa més adient, ho hauré de deixar aquí.

L'ordinador que tenia abans (i que encara faig servir de tant en tant a la meva cambra, quan aquest és ocupat i haig de fer alguna cosa urgent) només disposa de dos gigues i mig de disc dur. Quines viciades em fotia a l'Age of Empires, amb 250 megues que requeria. Ara calen quatre gigues i una bestiesa de velocitat megaherziana per a poder jugar a qualsevol cosa. Si a això unim que no sóc pas cap malalt dels videojocs, doncs ja se'ls poden confitar.

Diuen que hi ha peixos que si els hi vas posant teca acaben atipant-se tant que rebenten literalment. Diuen que l'home exhaureix tots els recursos disponibles fins al límit, fins que tots petarem. D'això en diuen insostenibilitat, oi? Vull dir: que podrien espavilar-se i aprofitar més els recursos que ja tenen, i no escampar-se com el càncer. I què haig de fer? Comprar un processador nou? I un bé negre, aquest em va de conya.

Parlant de Sant Andreu, demà a la tarda hi ha diada a ídem de la Barca, els castellers de negre, no sé pas a quin hora, però a partir de les sis. Salut.

Jo escolto música que per la immensa majoria és només soroll, música molt extrema que a alguns faria enyorar el soroll de les obres eternes de sota casa seva. És música eixordadora, estrident, molt instrumental, on les veus guturals esdevenen un altre instrument i no s'entén res del que es pronuncia. És una bola de so que va a petar al cervell dels oïdors, i els que no el comprenen el blasmen i el ridiculitzen i en malparlen injustament, incapaços de gaudir de la seva bellesa.

Però hi ha una altra mena de música, que pot ser apta per totes les orelles, però que per a mi és molt més extrema, i no perquè no m'agradi, sinó pel que significa per mi. Hi ha en especial un disc d'un grup que vaig comentar que, cada volta que l'escolto, em fa pensar en un devessall coses, em neguiteja de valent, m'entristeix molt més que qualsevol grup de Doom Metal.

La música evoca sentiments, episodis de la vida, alguns dels quals són molt durs de recordar. Aquell disc, cada cop que el fico, em transporta uns mesos enrera, em redueix a memòria un seguit de fets que no són per oblidar, però que em fan mal per la forma en què van succeir. Me'ls vaig repassant ancorat al passat, gronxat per les ones musicals, i vaig avançant fins ara planyent-me de tot plegat.

No puc escoltar aquell disc, però el meu caràcter masoquista provoca que ho faci de tant en tant, i començo a pensar i em vénen ganes de plorar, però jo no ploro mai, fa anys que no ho faig.

He perdut els apunts de Relacions Internacionals (RRII), no els trobo enlloch. Estava mirant el correu de la universitat, que no el miro mai, quan n'he vist un de la Patata Brava, l'he obert i he llegit, com si fos un capítol dels Simpsons: «Busques apunts com un desesperat? Entra al nostre web!». He pitjat l'enllaç i voilà, els apunts "oficials" de RRII del meu professor, en Federico Guerrero. Encara no m'ho crec.

I bé, tornava a somiar truites al llit, potser en això d'aquí o en aquella d'allà, quan m'he girat cap a una banda i m'he estirat dels cabells, que els tenia sota un braç, i m'he llevat cagant-me en déu i en sa mare, un dels inconvenients de les grenyes. I és que té molts costats foscos, això de les cabelleres. Avui, sense anar més lluny, en sortir de la dutxa, en mirar de pentinar-me, he estat quinze minuts per desfer un nus que tenia fet. M'agafen agulletes o fiblades al braç de tant d'esforç. Però queden bé.

I estic escoltant un CD amb les cançons de la xatonada. Algun dia esborraré aquesta merda de post.

Fa un dia blau pur i net, el blau que m'encisa i que puc observar hores embadalit. Fa una temperatura molt agradable i una brisa que em fa onejar els cabells. He pujat corrent fins la Font de la Senyora, on va originar-se el petit incendi d'ara fa uns mesos a Esplugues. El canyissar s'ha regenerat en tan poc temps que me'n faig creus, els matolls van creixent si fa no fa com abans, i alguns pins mig socarrats resisteixen allà palplantats. He continuat per la Carretera de les Aigües, pel vessant que dóna a Finestrelles i Sarrià, però he decidit baixar per un camí privat que duu cap a unes dependències d'Agbar, a la part més alta de Finestrelles, una zona que va patir un greu incendi encara no fa quinze anys. Hi sobreviu un grapat de pins molt alts, a la zona sota la propietat d'Agbar, una petita pineda que dignifica una mica el Puig d'Ossa. Com aquell tros de carretera finia a les dependències esmentades, he sortit del camí i he travessat el camp per una zona on hi ha masies antigues. He sortit dels camins privats, he passat per Cal Suís i per la zona del motocròs, que és on es farà el Caufec.

Ja sóc arribat al poble, per fi. He somiat molts dies amb Esplugues, amb la Colla i amb gent d'aquí; en fi, que estar a més de vuit-cents quilòmetres del poble i no assabentar-me'n de res és una putada. I ja sóc aquí, i el cap m'ha dit que aquesta setmana no obrim la botiga perquè estem d'obres... una setmana més de vacances.

Encara pateixo ressaca d'ahir, tota la tarda borratxo. Les vacances han estat prou bé, hem voltat per tota l'Andalusia, que és molt maco de veure. Bé, potser un altre dia comentaré alguna cosa més. Au, salut.

Malbaratant els pocs minuts que tinc de connexió a internet, em retrobo amb el meu Quadern Gris a vuit-cents quilòmetres del meu benvolgut ordinador. Enguany no podia estar-me de vogar una mica per les aigües virtuals aquestes, l'addicció és massa forta. L'Avui no hi arriba, aquí, i La Vanguàrdia és difícil d'aconseguir, així que he imprès la pàgina castellera referent a Firagost (derbi vallenc). He mirat el correu, poca cosa a la bústia. Què s'hi cou pel meu poble? Quan començaran les obres? Avui al barri de Sant Llorenç, sopar i concert.

Doncs aquí fot una calda de cal déu, tinc la platja infestada de meduses a pocs metres, i el puig de pintura blanca de Salobrenya al meu cap. Ahir vaig fer jornada intensiva del Tirant lo Blanch, l'enllestiré d'aquí no-res. I en cinc minuts he escrit aquesta breu crònica, salut companys.

Feia temps que em voltava pel cap. He vist per les estadístiques que hi ha gent que entra aquí mitjançant google amb una cerca directament adreçada al meu bloc; també sé que hi ha gent que conec en persona que el llegeix, però mai no em comenta res. Ara que marxaré de casa una temporada, m'altaria que aquests anònims coneguts em deixessin aquí el seu comentari, no res, desitjant-me bones vacances i tal, per tal de verificar que, en efecte, hi sou i em llegiu de tant en tant...

Si ens coneixem i llegeixes això, deixa el teu comentari. Gràcies.

Fa deu anys, vaig pujar a una bici. Prova no superada, al final va acabar a les escombraries.

Fa un any, mon germà va comprar una bici. Jo me'l guaitava envejós i embadalit.

Fa quatre mesos, vaig tornar a pujar a la bici. La Policia Nacional em va demanar que m'identifiqués. Tan malament ho feia?

Fa una setmana vaig anar de l'Església de Santa Magdalena a casa. Ja veus quina cosa.

Dimarts vaig comprar-me la bici. Una estona més tard, per poc que no atropello una bona dona. Al vespre feia el primer viatge útil, del carrer de casa meva al carrer de Sant Llorenç, i tornada.

Ahir volia pujar a Cal Suís, però la pujada es resistia. Quan anava a escometre-la per darrer cop, la poli local s'hi va aturar al costat, i vaig decidir tocar el dos. Baixant per Països Catalans vaig reventar la càmera del pneumàtic en mirar de pujar a la vorera pel "burdillu" (com se digui). Em va sorprendre, el cabron. Això passa per no anar per la carretera. Em salto tots els semàfors i per la nit vaig contradirecció quan s'escau (la línia més recta).

Avui ja me l'han arreglada. El paio de la botiga es deu estar fregant les mans.

Doncs res: ja tinc bici nova. Ja penjaré la fotu.

Pots estar emprenyat amb part de la gent d'un grup, però el que no pots fer és insultar tot el grup en conjunt, perquè això és injust i simplista. Si hi ha deu brètols a una colla de cent persones, pots dir que una proporció gens menyspreable dels seus membres són imbècils, però no pots dir que tot el grup és format per imbècils.

Fins aquí, crec que tots som d'acord, fins i tot aquells que tots coneixem també ho dirien. Però quan ja comencen a generalitzar, a inventar-se històries rocambolesques per demostrar que ells porten la veritat absoluta i legitimar les seves tesis mesquines, aleshores, per bé que ho neguin, s'estan posant molt per sota dels "deu imbècils del grup". Si més no, per mi són l'escòria.

Aprofitaran qualsevol detall per fer-nos palès el que per ells és natural: que la colla és una merda. Ens explicaran les seves tràgiques experiències de pa sucat amb oli, tan malinterpretades com puguin, dramatitzant al màxim collonades obviables. Veuran conxorxa on no hi ha res, veuran complots inexistents. Cada membre que hagi marxat del grup, emprenyat o no, serà una altra prova concloent de la seva realitat figurada.

Però si volen viure amargats, és el seu problema, allà ells amb les seves malfiances i rancúnies. Me'ls escoltava bocabadat amb les seves raons de parvulari, però, quan van pronunciar la frase fatídica, vaig decidir marxar –i revenjar-me amb aquest post–. Perquè una cosa són les percepcions de cadascú, o els mals rotllos entre persones, que poden cremar i fer-les dir ben grosses, i una altra és el que ja deien.

– Cremaré les camises davant seu, i jo seré el més content en fer-ho.

Perquè allò em va doldre moltíssim, que vaig tenir ganes de trencar-li la crisma. Una cosa és la fellonia més o menys pueril, més o menys legítima, i una altra és expressar ideies d'aquest caire. Insultant, irrespectuós amb tot un grup de gent, agredint els sentiments de gent "innocent". S'ha de ser imbècil, la pitjor púrria del món, i només per això me n'alegro de què no sigueu amb mi a la colla.

Sou uns fills de puta.

Ahir feia ben bé un any que no entrava a cap església. Estàvem assajant el pilar caminat que farem per Santa Magdalena, aquest divendres, dins el temple. L'any passat ho vaig veure des de la graderia, i vaig flipar mandonguilles amb aquella gent enfilada els uns sobre els altres, que a poc a poc avançaven i que, a més, pujaven els graons de l'altar, feien mitja volta i el descarregaven. Enguany, jo faig d'agulla petita al pilar.

Vaig adonar-me, però, que per molt que escolti música satànica, em cagui en déu trenta cops al dia, i me n'enfoti de la religió constantment, el que no faig mai és dir-li a un cristià a la cara: «ets subnormal». Potser no respecto aquestes creences, però si més no, el que no faig és entrar a una església i pixar per les capelles.

Deu ser el resultat d'anys de misses setmanals al Natzaret (tretze anys d'escolarització al col·legi de monges), però quan entro a l'església, no puc comportar-me de qualsevol manera. La gent cridant, jugant al meu voltant, blasmant... Vaig sortir-hi perquè la situació em feia vergonya aliena. Jo, del mossèn, no ens hi deixava assajar.

No demano que es faci tot en silenci sepulcral i es senyin abans d'entrar i en sortir, ni res d'això. Només demano una mica de respecte. Després, però, les fotos del pilar amb el crucifix i les pintures resulten d'allò més tradicionals, que sembla molt conservador tot plegat. Però allà no hi ha ningú que respecti res, com si fóssim a una plaça qualsevol.

Vaig fer un tomb per observar les diferents pintures i escultures que hi havia per allà. És impressionant com ha canviat el paper de la religió en la societat al llarg dels segles. De vegades em demano quin món era millor, si el feudal esclavitzant de l'antigor o el capitalista d'avui dia. Acostumo a dir que aquest és, en general, millor, però que certes coses del temps de l'avior és una tragèdia que s'hagin perdut (i ara no em refereixo al paper de l'església).

Ahir havia d'haver anat a l'Acampada Jove aquesta que fan les Jerc, enguany a Sant Celoni, i ara hauria de ser a Campllong sota el Pi de les Tres Branques. Però, malgrat comprometre-m'hi i tota la pesca, vaig decidir no anar-hi. Justificant les poques ganes que tenia hi ha diverses raons: des de no suportar sis hores servint a borratxos, a què la música no era del meu grat, passant per un allunyament més que notori devers aquest partit polític, amb el qual cada cop m'hi sento menys identificat i còmode.

El que més greu em sabia d'anar-hi era perdre'm la trobada d'oients del Vuitè Jorn, un programa de metal de ràdio Cornellà.

Vem quedar a quarts de deu a La Marina, parada de la Línia U del metro. Ens hi vem aplegar nou persones, de les quals en persona només en coneixia tres. Vem tirar cap a l'Ovella Negra on vem sopar i vem començar la ingesta d'alcohol. La música era una bírria, el més heavy que van posar va ser en Mark Knoffler. Vem petar la xerrada, i quan es va acabar la darrera gota de sangria vem enfilar cap al BB+, un bar musical amb música a tota canya. Aquí la cosa va començar a degenerar, amb posturetes d'«unholy true metal», pentagrames a les taules, gerres de litre corrent amunt i avall i un munt de paranoies.

Una estona més tard, per descansar les orelles, vem anar al Bar Manolo, típic nom de bar cutre. Una birreta més, una pudor insuportable al carrer, i cap al Metal Zone, que va començar molt bé, fins i tot van posar el Battery del Master of Puppets! A mesura que el nivell etílic m'afectava, començava a ensopir-me i embadocar-me encara més, com m'acostuma a passar. El temps s'anava escorrent, vem prendre alguna foto en situacions estranyes, jo vaig mirar d'asserenar-me, i cap a quarts de sis vem acabar sortint-hi.

Una de les noies que hi anava no es trobava massa bé, així que vem estar prenent la fresca a davant de l'Auditori de Barcelona. Mentre uns van anar a comprar xurros, altres filosofaven sobre els estels i el Cinturó d'Orió. Quan per fi vem poder aturar un taxi, aquesta noia va poder tornar a casa, i nosaltres vem pujar al metro, on una manada de segurates vigilava que ningú no es colés. Vaig ser a casa al voltant d'un quart de set.

Fotos aquí

Això de mirar enrera i passar factura del que han estat aquests sis mesos sembla la típica pel·lícula. I què vaig fer els primers sis mesos de l'any passat? Doncs estudiar i treballar, i als vespres i caps de setmana perdre el temps. Enguany ha estat molt diferent.

M'ho miro com si jo ja no fos el protagonista. Què hi feia el nano aquell a les dues de la matinada amb una rasca polar encartellant, o fent altres coses pitjors? Què hi fotia desobeint el cap de la feina i escapolint-se'n per collonades com el Caufec? Cada vespre, una reunió o una activitat, llevat dels de dijous. Els caps de setmana, encara més.

He pujat per primer cop a un castell a una plaça, i encara conservo aquella primera impressió, i és com una pel·lícula. De fet, tinc la pel·lícula física dels fets. De tantes ximpleries com n'he fet, el que he deixat de fer ha estat estudiar, i malgrat tot, dos notables (i dos suspensos...).

Ha fet fred, aquest hivern, ha nevat i tot, cobrint amb un tel de gel coses que ni la calor sahariana canicular podrà fondre, i que només de tocar amb els capcirons dels dits glaça tota la sang. Una Guerra Freda. Però bé, encara poden anar fent, i ha estat molt positiu en termes generals.

Moltes coses, bones i dolentes, que potser hauria d'haver començat a tastar molt abans.

Trepitjo Esplugues amb unes espardenyes com les que els meus avantpassats feien servir per trepitjar Esplugues. Sents la palla sota el peu cruixint i fent massatge a la planta, humanitzant una mica l'asfalt agressiu i els blocs de pisos grisos que s'aixequen amenaçadors. L'espart deixa grans clapes nues per on s'escola el vent fresc del plugim que em remulla un peu que respira i és feliç. Entro a l'ajuntament per salvar Collserola; poca cosa més per salvar hi ha al poble, i per això ho faig amb les meves espardenyes, de pagès que en diuen, noves i flamants. Diuen que estan de moda: i a mi què? Jo no ho sabia, i a Esplugues ja no en venen i vaig haver d'anar a Sants. Jo no sé a quina revista hi surten, però quan deixin d'aparèixe-hi jo en seguiré portant, com si a mi m'importés el més mínim el que facin els altres amb els seus peus.

Vaig amunt i avall amb les espardenyes "catalanes". Amb faixa i mocador castellers, amb espardenyes de pagès, encara ara jo, subscriptor de l'Avui que angoixat espera l'anunciat canvi de format per l'Onze de Setembre, freturo de barretina per abillar el cap. Us ho juro: no menjaré el raïm amb el cap nu.

I avui he acabat els exàmens. Hoc, a set de juliol, encara fent exàmens. Doncs és el que hi ha, com digué la ministra Salgado a n'Huguet quan tragué de Barcelona la seu del Centre Europeu de Consum per ubicar-la a Madrit. De moment, dels exàmens que he fet, me n'ha quedat un per setembre; n'hi ha tres més als que no m'he presentat, quatre d'aprovats i uns quants en espera.

El millor de tot va ser l'examen de dimarts. El professor no s'hi va presentar, va ser d'allò més divertit. Era il·localitzable enlloc, els altres alumnes van desaparèixer, i al final un noi va fer l'examen d'un altre grup i jo vaig entregar l'endemà (ahir) un munt de feina que no havia preparat (i que tenia quatre mesos per haver fet).

En fi, l'examen d'avui em penso que m'ha anat bé, i amb un xic de sort pel curs vinent estudiaré a la UB. És el principi de l'adéu a l'Autònoma, espero.

Avui he passat per cal barber i a còpia d'estisorada el meu rull cabell ha anat caient lànguid i las, mentre me'l mirava amb ulls tristos, atès que, dos anys després, ens acomiadàvem per sempre més. Amb la meva visió translúcida, despullada d'ulleres, clissava espaordit l'efígie de la botxí rera meu, armada grotescament amb estisores i una pinta com a instruments de tortura. Bellugava el meu cap a voluntat, la hi clavava sense miraments i a cops de pinta mirava de desembullar els meus inextricables flocs. Aleshores era quan els tallava, pèrfidament, car amb la túnica amb què m'havien abillat i amb la miopia no podia reaccionar... Els floquets anaven caient, retuts a la impotència de contemplar que jo no els salvava... Com a una pel·lícula de xinesos, a sobre, he hagut de pagar la bala que ha executat l'ajusticiat: onze euros.

I això que només m'he tallat les puntes! Fins al gener que ningú no digui res de tornar a visitar cal barber.

Entesos que avui comenci l'istiu... però collons, calia de debò que ens ho demostrés d'aquesta manera?

Aquest hivern, per primer cop en diversos hiverns, vaig tenir ganes que arribés el bon temps. Però el bon temps no ha pas arribat, vem passar del fred siberià a la calor sahariana en dues setmanes. I ara, que ja és istiu, ens torrem sota el sol. I el bon temps? No existeix, tot són contrasts.

Pau, sisplau.

Cent cinquanta euros.

Us els pagaré en monedes d'un cèntim. Repetiu amb mi:
Us els podeu fotre pel forat del cul.

Es redueix a la meitat si pago en quinze dies. Creieu que això és qüestió de diners? No en teniu ni ideia, però s'agraeix el gest.

Si, per ventura, esmenéssiu el meu error, cosa que no penso pas fer jo, no en tingueu cap dubte: l'endemà, la meva caguerada, hi tornarà a ser. Però potser, aquest cop, un xic més a l'esquerra...

Potser, només potser, podria compartir alguns dels vostres valors. Tanmateix, si ho fes, o si ho faig, és net de la vostra hipocresia. Em feu pagar hipòcritament, ben profitosos serien els meus diners si el que hem de pagar tots plegats per culpa vostra es reduís només a cent cinquanta euros. Què són quatre rals més, després de tot el que hem de suportar? Què és aquest fastigós grapat de calés, comparat amb el cost del que voleu fer? Què és la meva tifa, en comparació amb la vostra monumental buina?

Cen cinquanta euros. Us els podeu ficar moneda a moneda pel cul fins que les giteu per la boca, fills de puta.

En Jordi del Petit Castell i dels Cinc Quilòmetres de Sorra m'ha passat des del seu bloc el testimoni de la típica cadena que volta per internet. Per no ser descortès, la contestaré, i ho faré tal com segueix:

Mida total dels arxius musicals al teu ordinador
En tinc molts i molt dispersos en diferents carpetes, per la qual cosa em costa molt sapiguer-ho del cert. A l'incoming de l'Emule en tinc poc més de 6Gb, sumeu-n'hi un o dos gigues més.

Darrer disc que em vaig comprar
Diria que va ser el darrer de Foscor, un grup de Black Metal català prou bo, ara farà un o dos mesos.

Cançó que estic escoltant ara
Ways of a Parasite dels suecs Thyrfing, un grup de Viking-Pagan-Folk-Black Metal (és el que tenen aquesta mena de grups, que són bastant difícils d'etiquetar). Hòstia, ara fan una versió del mític Over the Hills and Far Away...

Cinc cançons que escolto molt o que tenen un significat especial
Jo no tinc cançons preferides, ni discs preferits, ni llibres, pel·lícules, colors o menges preferits... Pensant-ne, en podria dir alguna, però va en contra dels meus principis.

Cinc persones a les que passo el testimoni
Les cinc primeres que ho vulguin, que ho diguin als comentaris.

Salut.

Ahir esdevingué quelcom espectacular, ben entrada mitjanit. Bé, no és per tant, diguem que va ser inesperat, insospitat. Arribàrem vora un quart d'una a la parada del Tram de Cornellà Centre: acabàvem de perdre el tramvia, el proper passava en mitja hora. Com anàvem carregats no podíem tornar caminant, o sigui que vem esperar.

Quan restaven si fa no fa deu minuts, va aparèixer per l'altra via un altre tren. Per darrera, provinents de les escales, un grup de joves d'estètica... alternativa, van irrompre cridant i corrent cap al comboi. Van ficar pals a les rodes del ferrocarril i van començar a pintar-lo amb esprai. Després d'una estona, el conductor va arrencar, deixant enrera els pals i els nois, els quals se'n van anar per on havien vingut, tot omplint de tags les parets de l'estació abans d'esvair-se en la nit.

Uns minuts després va passar de llarg el nostre tren, i vem haver d'esperar mitja hora més. Una hora per anar de Cornellà a Esplugues, és el rècord. Caminant hi ha uns vint minuts.

Hitler va patir un intent d'assassinat. Van arrestar els terroristes i els van condemnar a mort. Els van penjar amb una corda de piano al coll, per fer més llarga llur agonia. Als judicis de Nuremberg es va sapiguer que el dictador es delectava visionant el vídeo de l'execució els vespres a casa seva, un cop rere un altre...

I bé, avui ens han robat a la feina. Un paio pudent, que pel que sembla era gitano (un paio gitano...), després de voltar per la botiga preguntant ximpleries, ha esperat que la dependenta obrís la caixa per arreplegar tots els bitllets que ha pogut. Finalment, però, el molt babau només n'ha pres quatre de deu. Un client molt simpàtic l'ha seguit i ha apuntat la matrícula de la moto. Hem tingut sessió de policia local i nacional, i ha estat una tarda molt estranya.

Dilluns passat també ens van robar. Un jove d'estètica i parlar killu va entrar a la botiga i se'n va endur una safata de costelles, una de pit de pollastre i una altra de botifarra. La policia el va trobar uns carrers avall i ens van retornar els articles robats.

No voldria lloar un dictador feixista assassí, covard i malalt, però collons, de vegades m'agradaria penjar algú d'una corda de piano, observar amb fruïció com es va escanyant fins expirar, i més tard tornar a veure el vídeo gravat tants cops com em vingués de gust.

És curiosa la vida. Un dia comences a escriure un bloc mig anònim, un altre hi poses el teu nom, comences a fer ping, a parlar del teu poble, i resulta que mitjançant Google tothom et llegeix, t'aconsella i et controla.

Josep Santacreu. 29 d'abril.

Potser l'hauria d'haver mantingut tan anònim com abans.

Ara estic fent alguns retocs. He afegit una capçalera a la majoria de pàgines d'arxius (categories, per mesos, etc) i he canviat la de la pàgina principal. També he canviat el "about me". Sé que poca gent l'haurà vist, però l'he canviat perquè en tinc constància de què algú sí l'havia vist, i només hi deia bajanades. Ara no hi dic res.

He suprimit, per fi, una de les categories, la de «Garusi», que havia quedat obsoleta feia ja deu mesos almenys, però que fins avui no he acabat d'esborrar. Les entrades sota el seu paraigües són ara desades a les seves categories escaients.

Finalment, he modificat, amagat o eliminat directament algunes entrades velles, en especial dues o tres que referien a la meva família i la meva vida en profunditat. No és gens difícil, llegint altres posts, recuperar aquella informació, però si més no ara no està tota aglutinada. També n'he esborrat alguns de qualitat ínfima (la més baixa...) i alguns altres que no tenien raó de ser.

Per acabar, veureu que a la capçalera ja no hi ha el meu nom, ni les birres ni el logo del Caufec. Així queda més senzill i amago una mica el meu nom (però només cal que viatgeu al peu de pàgina per retrobar-lo). D'aquesta manera recupero una mica de la intimitat perduda.

Havia pensat que podria xerrar aquí donant el meu nom i les meves dades, però és impossible. Un dia algú va dir que no s'hauria de dir res per messenger o per internet que no es fos capaç de dir en persona. Doncs jo en sóc incapaç, per la qual cosa continuaré com feia darrerament: o parlaré des d'al·legories indesxifrables per la majoria, com la d'ahir, o me'n cuidaré molt de manifestar pensaments massa íntims o que impliquin terceres persones.

Au, salut.

La ideia ahir era tornar al cau de llardosos i carronyaires porcs ventruts i hienes escanyolides que embruta el bon nom de la mil·lènaria vila d'Altafulla, on ja vem menjar una vegada i del qual ja en vaig malparlar prou quan va escaure. Per sort, a l'alçada del Prat ja hi havia trànsit lent i s'albirava impossible arribar al Garraf, per la qual cosa vem girar cua per enfilar cap el Penedès per la Nacional de les cues.

Afortunadament, quan érem ja aprop de Vilanova, les retencions ens van tornar a atrapar. Un altre cop girant cua i fins a Avinyonet, el típic poblet penedesenc envoltat de vinyes, casetes baixes, carrers mig morts i una esglesiola romànica restaurada a mitges. Vem entrar al restaurant que teníem clissat del primer cop que hi havíem passat, direcció Vilanova, i va estar prou bé, infinitament millor comparat amb allò d'Altafulla. Malauradament, com es pot comprovar a la foto, de les mossegades troglodítiques no ens en vem acabar de deslliurar, però a un nivell molt més baix.

Quan vaig als restaurants sempre miro de no demanar res que tingui massa ossos precisament per no haver de fer porcades. Sóc un desastre amb el «protocol» de la teca, i com menys m'exposi a aquesta mena de situacions, doncs millor. Però bé.

Quan vem acabar vem voltar una mica pel poble i vem tirar cap a Esplugues... mes quan ja hi érem, agafà altra volta la Ronda i enfilàrem cap El Prat, cap a la platja i l'espigó dels pescadors. Sense gaire trànsit a aquelles hores de la tarda, vem arribar-hi força aviat. A mi el vi m'havia endormiscolat i feia cara de soca, però la cerveseta encara em va reviscolar una mica. El conductor, com ja és habitual, fent gala de gran prudència i responsabilitat, es va demanar un cubata. I au, cap a casa a descansar.

Per acabar, dir només que feia temps que no passava per aquella zona, i que ser tan aprop de Vilafranca em feia ensumar tradició castellera a qualsevol pedra, qualsevol ombra era l'indici incontestable de la seva ubícua presència. I, tanmateix, l'únic que vaig trobar va ser un diari de comarques que es diu Tres de Vuit, ben trobat, ben trobat.

He descobert que m'agrada en Quimi Portet. No puc fer-hi més, no el puc suportar del que m'agrada. Te'l poses i comences a escoltar les seves dèries surrealistes de tota mena, és que és impagable, per això no he pagat pel disc. Sóc del parer de què és impossible trobar un sentit lògic a tot el que canta, sinó que és la cançó en conjunt o el disc el que per si té un sentit. És diguem-ne «poesia» abstracta, malgrat que el que hi hagi al darrera puguin ser ximpleries. La música és lenta, una mica ensopidota, de tarda d'agost tombat a la gandula, amb marinada i còctel tropical amb umbrel·la. Podria arribar a recordar els clàssics cantautors catalans coneguts per l'enèrgica trempera que transmeten, com n'Albert Pla o en Lluís Llach, però com aquests, el que realment trempa és escoltar la lletra, cadascú en el seu àmbit.

Doncs com a tribut a les seves collonades, una fotografia surrealista: jo vestit de blanc. Siau.

Tot mirant enrera he contemplat la vulgarització d'allò sagrat, la ignomínia, la iniquitat més barroera. Tot escoltant aquella cançó, tot rellegint allò, he recordat l'insospitat transbals que provocà, i la forçada desmitificació posterior. Ara ja és res, només algú amb qui hom es creua tres o quatre cops per setmana.

L'hivern ha glaçat les relacions, i la primavera calorosa i eixuta les ha acabades de pansir. De fet, no hi havia res per pansir. Potser, d'aquí deu anys, o d'aquí quaranta, totes les oportunitats seran perdudes, i aleshores serà el moment de penedir-se per una joventut que s'escola indeturable per les clavagueres.

És curiosa la vida. Un dia comences a escriure un bloc mig anònim, un altre hi poses el teu nom, comences a fer ping, a parlar del teu poble, i resulta que mitjançant Google tothom et llegeix, t'aconsella i et controla.

És curiós com pot canviar la vida en dos o tres anys. Encara ara, quan veig a través de la finestra la barana de la terrasseta em vénen impulsos suïcides. Ara per ara ja no esmerço tant de temps en pensar en coses d'aquestes. D'una banda, perquè ja no sé què pensar, em trobo en un atzucac. D'una altra, perquè ja no tinc tant de temps. Un estudiant universitari que treballa cada dia no pot estar compromès amb dues colles castelleres i una plataforma ecologista, perquè alguna cosa se'n ressentirà, ni que sigui que ja no llegeixo amb tanta atenció el diari.

Necessito unes vacances. Vull deixar la feina, vull estudiar el segon cicle a la UB i vull aprendre a anar en bici. He dit.

Dimarts a l'assaig de castells van donar-me la notícia: l'endemà, Kabezabolo en concert. Així que quan vaig sortir de l'assaig, i després de passar-me una estona per l'Avenç, vaig notificar-li a mon germà la bona nova: demà, a no sé quin hora, al Campus Nord, per la Telecogresca, ve aquell degenerat borratxo drogoaddicte.

Vem arribar una mica passades les onze, hora en què el web de la telecogresca afirmava que començava el concert. Vora les dotze, un grup de punk amateur va tocar versions d'altres grups punk i alguna cançó seva. Ben tocada la una, en Manolo Kabezabolo va pujar a l'escenari. Després de fer esment del sol tòrrid que hi cardava, i alguna collonada més, va iniciar el seu repertori.

Anava tot sol, sense els "que se van del bolo", i esclar, ja sabem com toca la guitarra. Enmig del concert va dir el següent: «se me ha jodido una cuerda, pero como llevaría tiempo arreglarla, seguiré tocando así». De fet, no vaig notar gaire diferència. Va tocar moltes cançons, velles i noves, amb clàssics rotunds com «Millones de Polizías Muertos», «Demokrazia Basura», «El Aborto de la Gallina», «Sid Vicius», «El tonto l'haba que llamó a la puerta», «Reptil Gusano», etcètera. Va tocar les típiques versions, tot i que es va deixar la de «Véndemelo» (Breaking the Law, Judas Priest), que va substituir per una adaptació d'una cançó de Black Sabbath. I de les noves, no en puc dir gairebé res perquè no les coneixia.

En acabat, els punkarres van pujar a l'escenari a donar una mica la tabarra al penjat que havia estat tocant. Mon germà va aconseguir que li signés el disc: «Para Dani y Josep. God Save the Spiz. Manolo Kabezabolo». La seva cara era un poema: haurà dormit cinc minuts la darrera setmana? Ingerirà res més a banda de drogues, de sustent? És un enigma. En resum, però, va estar prou bé el concert, i només va faltar alguna cançoneta que a mi m'agrada molt (sobretot, una...).

Vaja, no sé, que et demanin un llibre que explica per a nens de cinc anys la llegenda de l'origen de la senyera durant la diada de Sant Jordi pot ser una cosa d'allò més normal. Ara bé, que te'l demanin en castellà, potser això no és tan normal. I bé, jo anava contestant en català a la senyora, que pel que sembla no m'acabava d'entendre. Li he donat un "flyier" (o com s'escrigui, un paperet informatiu) dels castellers, dient-li que allà el seu fill s'ho passaria molt bé i aprendria català. I se n'ha anat.

Una estona més tard ha aparegut el seu home, m'ha llençat el paper a la cara i ha comprat el llibre, tot dient que sóc un maleducat i no sé què. Yuju!

Fa temps que vaig deixar de mirar d'entendre aquests problemes de l'idioma. Resulta que som maleducats per parlar en la nostra llengua, però ells no ho són pas, que es neguen a aprendre la del país d'acollida. O la del lloc d'acollida, per evitar suspicàcies. Som maleducats, provincians, anacrònics, radicals, imbècils, un cas únic a Europa, només per parlar la nostra llengua i voler perservar-la. Amb anècdotes com la d'aquesta tarda, però, la cosa arriba a ser ja esperpèntica i ridícula.

Si sóc extremista només per voler conservar una part essencial de la meva identitat, com és la llengua, doncs sí, ho sóc. Però no crec que sigui gaire més extremista que qualsevol altre ciutadà del món. El català és la llengua de Catalunya, no cal ser independentista per capir-ho. Es pot ser anarquista de mena i no renunciar a l'idioma. No crec que ningú en renunciï, almenys de forma conscient (una altra cosa són les actituds de dimissió lingüística, assumides i executades inconscientment). Tant me fa el que digueu: jo només sé parlar català.

Munipes, guripes i nazis, jo us ajudo! Ja sé que les meves grenyes no us agraden, que anar amb una placa de Mercedes cusida a la motxilla és subversiu, i que Burzum és un grup molt minoritari de música satànica i estrident. Com sé tot això, i sé que no us en podeu resistir, ja us avanço una mica la feina, per quan em trobeu pel carrer i no sapigueu què fer.

Em dic Josep Santacreu i Garcia, visc al carrer Quintana número 2, vaig néixer el 12/3/84 i el meu DNI és 4777658x. Apunteu les dades, que ja n'estic tip de dir-vos-les un cop cada deu dies, pesats.

Però ja us adverteixo d'una cosa: per molt que m'identifiqueu, em multeu o m'engarjoleu, jo seguiré pensant igual. Els diners no em faran canviar de parer, ni 10€ ni 10 mil. Sóc un desviat, i així no em redreçareu mai. Heu pensat en practicar amb l'exemple, hipòcrites del consistori? El vostre incivisme se m'encomana, i malgrat els esforços, encara no he pogut encalçar-vos.

El fet de fer de secretari no seria tan novedós per a mi si no fos perquè ho faig a l'oficina d'algú a qui feia quinze anys que no veia. No m'agrada gaire parlar per telèfon ni passar encàrrecs, però és estranyament motivant quan ho fas en aquests termes. També em resulta si més no peculiar escriure des del seu ordinador. Fa uns mesos parlava d'ell des del meu ordinador. Avui fins i tot l'he ensenyat a fer servir l'Emule.

I li anava a ensenyar el quatre de sis que va servir per a què debutés al tronc a plaça, però ara ha sortit amb un xiquet xinès i m'ha deixat aquí tot sol. Duia el reproductor d'MP3 i l'he connectat a l'USB, i guaita tu, a escoltar La Polla. Els altaveus vénen de sèrie amb el monitor, i no se sent massa bé. Tant se val.

Fa ja mitja hora que ha marxat. Se'l veu bastant estressat, sempre organitzant bolos i coses d'aquestes. M'ha donat un dossier escrit per ell amb exercicis per aprendre a anar amb xanques. Ja me'l miraré. També m'ha donat un CD amb un espectacle que fan. Ja me'l miraré. Aviam si el puc lligar perquè vingui a l'assemblea del Caufec d'aquest vespre. Ja em trucarà...

Algunes coses em sobten. Com les moltes coincidències que té amb mon pare. Com per exemple, els grups de música que li agraden: Pink Floid, Supertramp, Tina Turner... O les formes de parlar, com l'«equilicuà». Interessant. Ja li he dit alguns cops, suposo que se'n deu estar afartant.

I au, salut.

Avui ha perdut el Barça 4-2 al Bernabeu. I no és que m'importi gaire, però com ja va sent costum, el futbol torna a tocar-me la pebrotera. Si en anteriors ocasions va ser la baixa assitència als assaigs de castells quan jugava la Champions, ara ha estat el torn del "rollo pancartero" i la fugida de mà d'obra cap al bar de l'Avenç.

Per primer cop en molts anys ni tan sols he seguit el partit per la ràdio. Estava fent pancartes per la mani del dia 30. Realment han quedat molt maques. Si ahir per la tarda vaig fer "domassos" amb esprai, avui he perdut tot el dia fent pancartes força "ganses" amb tinta xina. El procediment que es segueix per fer-les és curiós: primer penges la pancarta blanca i neta a una paret, i amb un projector connectat a l'ordinador o de diapositives vas dibuixant i escrivint el que toca a la tela o al plàstic amb un retolador permanent. Quan es té la cosa feta, es despenja de la paret i s'acaba de pintar amb tinta xina i cotó fluix: es fan una mena de canutos amb cotó i precinte adhesiu i es mulla un extrem en tinta. I res, es va pintant. La resta de pancartes es fan calcant la primera.

A l'antiga foto (foto que ha estat retirada per evitar taquicàrdies als pobres internautes desprevinguts) es podia veure un ésser tremendament subversiu, esquitxosament sanguinari, violent okupa antisistema, esbudellador de velletes simpàtiques de parlar mel·liflu, esquarterador de membres per pura diversió i protèrvia (sense ironia, això és així, tots ho sabem, la poli els primers), calcant una pancarta que anuncia que el dia trenta d'aquest mes se celebrarà una manifestació festiva a les sis partint del parc Onze de Setembre, que a les quatre hi haurà festa infantil al parc de les Tres Esplugues, i que al mateix lloc, a partir de les vuit, hi haurà botifarrada popular i concert de diversos grups estranys (Desechos, Kayo Malayo, Komando Oreneta, los Fankis, Latino de Hospitalet i los Llobregantes...) fins a l'albada. Hi esteu tots convidats. I hi participaran els Uniconis.

La nova foto correspon a una d'aquestes pancartes, penjada a la rotonda del Pont d'Esplugues, a tocar de l'Ajuntament, que m'he trobat avui, dia 17, camí de casa...

Au, salut.

Em trobava jo treballant de valent, àrduament, abnegada, quan tot d'una va vibrar el meu mòbil a la butxaca. Sense minvar significativament la meva altíssima productivitat, mantenint estable el meu eficient rendiment, vaig treure l'aparell i vaig clissar la pantalla: número ocult. Vaig despenjar i vaig pronunciar semblants mots farcits de saviesa:
– Digui?, digui?
Una veu coneguda, massa potser, va contestar «Hola, Josep», a la qual cosa va seguir un diàleg com el següent:
– Hola.
– Res, que quan pleguis passis per casa, no vagis directe a assaig de Castells com de vegades fas.
– Vale, vale.
– Vinga, passa't per casa que vull dir-te una cosa.
– Vale, vale.
– Vinga, déu.
– Déu.

Era mon pare. Ara sí, vaig disminuir de forma apreciable la meva velocitat d'escanejament, atès que el meu cap campava per can Pistraus: quina podia ser aquesta cosa tan important?

Havia parlat amb ma mare abans d'anar a la feina. Havia volgut ser sincer i li havia explicat què havia fet diumenge passat a Cal Suís i li havia comentat per sobre una de les activitats: ens havíem de posicionar a favor o en contra d'una proposició i justificar-ho després, i una d'elles era precisament «Com menys sàpiguen mons pares del que faig al Caufec, millor». Jo estava lleugerament en contra, perquè és cert que hi ha certes coses que m'estimaria més que no les coneguessin, però que al capdavall és millor que en tinguin constància.

Li vaig resumir molt per sobre què es fa a les assemblees i què m'havien demanat que fes a la de dimecres passat: que parlés amb en Xavi Santacreu d'Unicornis per tal que ens ajudi el dia de la mani. Abans de donar-li la notícia, li vaig advertir de què no li faria gràcia i tal i qual, vaig parlar de sinceritat abans de tot i pasqual. No li va sentar bé, però almenys no li ho va explicar a mon pare.

Perquè el que ell volia dir-me és que ens han comprat aquest monitor enorme de pantalla plana pel qual encara em perdo. És molt maco veure el Quadern Gris tan ample i tan gran, i potser ara és l'hora de fer-hi quatre retocs.

Doncs avui he après a no caure amb xanques i caminar i voltar i tal. He après, amb qui? Doncs amb l'innominat, amb el Santa, el Xavi.

Poca estona després que publiqués el post m'ha trucat al mòbil. Sabia qui era, sabia què volia, el cor glatia i bé, al final l'he despenjat. He sortit de casa i en un minut m'he plantat a l'oficina. Ho repeteixo: és molt fort que treballi a només un minut de casa meva, que hi sigui gairebé cada dia. I que, a sobre, visqui a un minut de la meva feina, i que hi vagi a comprar de tant en tant (el que passa és que, si l'he despatxat, no ho recordo. Acostuma a vindre pels matins).

Hem anat al bar del costat i hem xerrat durant gairebé dues hores. La veritat, no hem tractat els temes espinosos, només tangencialment. M'ha semblat molt simpàtic. De fet, el comprenc: conec mon pare. Potser ell no el pot perdonar, però jo no tinc res en contra d'ell: no el conec, i avui m'ha semblat bon paio.

Li he explicat el que volia, el tema del Caufec, el cercavila de la mani i l'animació per la canalla. Hi ha accedit. A banda d'això, el veia molt content d'haver-me conegut. Què esperava trobar? Un dimoni? Un fill de puta? Tenia por, en part perquè no sabia quina podria ser la seva reacció, i perquè no sabia si de debò tenia ganes de conèixe'm, si em diria que em fotés el Caufec pel cul, que tornés d'on havia sortit. Però és un paio molt obert i molt simpàtic.

A dos quarts de tres ens hem acomiadat i a les quatre hi he tornat per a què m'ensenyés a anar amb xanques amb uns altres dos que ja portaven una setmana practicant. Es tracta d'una estranya sensació, però molt bé tot plegat.

M'agradaria escriure millor, que ho faig sense solta ni volta. Estic, però, cansat i desorientat, i escric tal com raja. No ho he rumiat massa, no m'hi he parat a pensar, aquí està tot gitat. Ha estat un dia molt positiu, trobo, al capdavall.

Hi ha certs passos en aquesta vida que, per molt petits que siguin, semblen quilomètrics, com si s'estigués saltant un abisme sens fi. A cinc minuts de casa meva hi viu de tota la vida mon oncle i a un minut i mig hi treballa, a la companyia de teatre de carrer Unicornis. Però, malgrat aquesta distància irrisòria, fa una corrua d'anys que no el veig. El darrer record d'ell que tinc és d'un cop que va entrar a la meva classe quan jo tenia sis o set anys, perquè m'havia descuidat l'entrepà a casa. Era alt com un Sant Pau i em vaig sentir orgullós d'ell. D'això ja en fa quinze anys i ara ell en té quaranta i jo m'apropo molt a l'edat que ell tenia aleshores.

Ahir vaig anar a l'assemblea del Caufec i vem estar parlant dels propers actes, entre els quals hi ha la botifarrada i mani del dia trenta. A partir de les quatre d'aquell dia es faran jocs infantils, i a més a més es pretén que la mani sigui festiva. El fet és que des de la Plataforma es cerca gent que pugui animar l'ambient, i van pensar en els Unicornis, i va sortir el seu nom: el Santacreu. M'ha tocat fer de contacte i aconseguir que vingui.

Ara fa uns instants em trobava al local dels Unicornis parlant amb una noia molt simpàtica que ha quedat a quadres quan li he dit el meu nom i cognom. Després d'explicar-li una mica què volia, ha agafat el telèfon i l'ha trucat. Han estat uns segons molt tensos, el temps s'ha aturat, m'he quedat en "trance", guaitant de fit a fit el telèfon negre del dimoni. Totes les pors, els prejudicis, anys en blanc, pica-baralles i suposicions es reduïen a una simple trucada. Per sort estava ocupat i no m'ha pogut atendre.

He donat el meu número de mòbil, m'he acomiadat i me n'he anat. Ara miro amb desconfiança el meu telèfon: abans o després sonarà, i a l'altra banda hi serà ell, per primer cop en quinze anys. Una última reflexió: per culpa del Caufec estic quedant amb ell molt més sovint (tres cops en set dies!) i, a més, també estic retrobant la família. És tot plegat molt estrany.

Aquest breu poema es diu "Primavera" i és d'en Jacint Verdaguer. Resulta que avui s'ha fet sentir la vaga convocada pel sindicat de maquinistes Simaf a la línia del Vallès, i quan anava el meu tren pel Baixador de Vallvidriera uns piquets han ocupat les vies i tota la circulació de trens compresa entre Sant Cugat i Sarrià s'ha vist afectada.

Dúiem un hora en allà aturats, i tot i que suposo que no deu haver trigat gaire més estona, he marxat perquè ja n'estava fart. Sabia que la Font de la Budellera es troba força a prop del Baixador, així que m'he fotut per un viarany absolutament desconegut que s'endinsava en la serra. El primer que he trobat ha estat un museu dedicat a en Verdaguer i d'entrada gratuïta. Pel que sembla el poeta havia residit un temps en aquella zona i havia estat font d'inspiració de poemes com el que enceta aquest post. Malauradament, els dilluns el museu resta tancat i no hi he pogut entrar. Un altre dia de vaga serà.

He anat seguint els rètols que indiquen el camí de la Budellera, però no és tan senzill. He arribat a una cruïlla fatídica a on, si es pren el camí de dalt, se'n va al Turó del Puig, mentre que si s'agafa el de baix hom arriba al Turó del Penitent... i a Les Planes. Jo em pensava que el camí bo és el que tira cap amunt, però de tota manera he preguntat a uns homes que hi havia just a sota de les fletxes i que m'han aconsellat el que tira cap avall. Més de mitja hora perduda. Desfent camí me'ls he tornat a trobar, s'han excusat i m'han mostrat el plànol. Gràcies.

A causa de l'endarreriment he trencat a córrer. Portava la motxilla amb la carpeta i coses de la universitat i d'altres collonades, i a més no estic en el meu millor moment de forma, per la qual cosa he acabat treient el fetge per la boca. Però un cop a la font tot era molt més maco: un pi blanc de més de cent anys, un roure espatarrant, la font realment molt maca; un locus amoenus típic, amb remor d'aigua, xiuladissa i cantar d'ocells, flaire de flors, etcètera. Verd esclatant de primavera, un cel resplendent i la terra plena d'hermosura...

No m'hi he detingut massa estona, i aviat he trobat la carretera de Vallvidriera, que m'ha dut de dret al passeig de les aigües, el qual enllaça directament els afores d'aquest poble amb la Font de la Mandra, al Puig d'Ossa (Esplugues), amb Sarrià als peus i una panoràmica esplèndida de tot Barcelona. He tornat a contemplar els estralls de l'incendi d'ara fa dues setmanes, però des d'una perspectiva més elevada, i bé, és molt trist veure aquella zona socarrada, el Coll de Finestrelles, si no m'erro.

Hi ha hagut moments en què realment he pensat que no sabria com arribar al poble. Moments en què he hagut de confiar en mi mateix, en el meu sentit de l'orientació, en la meva obstinació. Quan, ja a la carretera de Vallvidriera, he vist al lluny l'emissora del Puig d'Ossa, he recordat també els versos d'en Verdaguer, que lleugerament modificats, diuen així:

Anit vaig agafar la bici i me'n vaig anar al carrer de l'Església per aprendre a muntar-hi. Les meves necessitats de mobilitat en desplaçaments mitjans han experimentat un augment considerable, i a més em feia vergonya no saber-ne. Motivació doble: necessitat i orgull. I bé, anit la vaig agafar i amb mon germà vaig anar al carrer de l'Església per aprendre'n. Això ja ho havia dit.

Eren quarts de dues. Dúiem un hora, si fa no fa des de mitjanit, amb l'església de fons, la presència del monestir i la plaça de les Moreres, amb moreres que més que podades semblen talades. Eren quarts de dues quan passà la Policia Nacional. Passà de llarg, però tornà. No sé què collons em passa, que potser la policia m'empaita? És que potser és prohibit anar amb bici a mitjanit? Vaig triar aquell carrer perquè és solitari i gairebé peatonal, i a més ubicat al centre històric del poble. Però la puta policia havia d'aparèixer. Tres cops en un mes, la segona vegada que em fan identificar en una sola setmana. I no portàvem el DNI, i l'imbècil ens amenaçava d'anar a comissaria.

Per a què serveix la policia? Si és per tocar els collons a mitjanit, que vagi a la merda. DGP 2029 RC, fent la ronda nocturna: si algú que ho llegeixi té la capacitat d'engegar-los a l'atur o de destinar-los als deserts d'Almeria, li ho agrairé molt. Si ja ni tan sols es pot muntar amb bici sense que et facin identificar i t'amenacin amb anar a comissaria, em cago en tota la vostra puta policia. No serviu per res, si tan avorrits esteu feu mandonguilles amb el nas, però deixeu-me estar ja, cabrons. A la puta merda.

Però quan se'n van anar, vaig continuar. I ja faig trajectes llargs, aviam si per la propera n'aprenc definitivament. I em fa mal l'entrecuix, cagondéu.

Centenars de cossos suats s'arrosseguen suportant tot el pes i la intransigència dels déus. Segles de tortura, fuets, deixuplines. Penitents ensangonats que cauen a terra mentre canten corprenedores saetes gitanes polloses. I au, amunt, que continuï el martiri esdevingut espectacle. Les velles cridaran "pobret!", les mares potser apartaran la vista, i els nens aniran a jugar als tolls de sang. I, entretant, que la sangria, la birra o la sidra corri.

I tu, oh Sant Karol!, a què esperes per morir? Morirà la dona dels EUA que porta en coma quinze anys, morirà el malparit de Mònaco, però tu insisteixes en aferrar-te a la vida. Que potser tens por de morir? Reuneix-te d'una puta vegada amb el teu déu, i allibera'ns a la resta de la teva molesta presència.

Qualsevol mesura és bona per una societat laica i uns ciutadans ateus: des de negar-se a pagar a l'església a la declaració de la renda, fins a cremar bíblies i esglésies en general.

Potser a l'Avui se'l pot acusar de ser un xic provincià. Són detalls, com l'abast de les notícies del Món (mancança que, al cap i a la fi, molts d'altres diaris també comparteixen), o les de cultura. Que, fins i tot, em sembla bé, almenys això darrer. Però certes coses passen de taca d'oli. Perquè, en efecte, anar publicant cartes relatives el pa amb tomàquet! Què és això? I si jo n'envio una parlant del Pla Caufec, me la publicaran també? Si de res és mancat l'Avui és precisament de sensibilitat "esquerranosa", que ni tan sols es van fer ressò de quan es van encadenar a l'Ajuntament, quan la majoria de diaris de per 'quí sí ho van fer; mes ara bé, tu redacta una carta mínimament ben parida de caire barretinaire, especificant els tomàquets més adients per sucar-hi el pa, que de ben segur sortirà a l'edició de l'endemà. De fet, però, tot són plaers de ma vida; tan plaent com un bon pa amb tomàquet és gaudir de la natura, o preservar el patrimoni urbanístic històric, perquè aquesta joia gastronòmica també és patrimoni històric, però culinari. Així queda tot justificat: com a hedonista radical, puc fruir tant sota l'ombra d'un pi bicentenari com tastant un entrepà de pernil. O no.

Aquí sota, la carta en qüestió, desencadenadora d'aquesta profunda reflexió.

Em fa por i tot tot el que he arribat a escriure aquí sobre mi mateix, per això no en faig massa publicitat (faig ping i prou). Em fa por, segurament, que gent de la nova o la vella (què és això?) se n'assabentés dels meus secrets més íntims. Aquí he parlat de coses (tragèdies, humiliacions, traumes, capteniments) de les quals no n'he parlat mai o gairebé gens. Algú que m'hagi llegit sovint sabrà coses de mi que no sap ningú més. Alguns cops les escric de forma més diàfana, d'altres més abstrusa. Això és un diari íntim, cagondéu.

Com per exemple, cada cop que manifesto que necessito que em donguin l'ordre per penjar la pancarta, o quan demano ajut per escriure al diari, o quan necessito un, dos o tres carnets per refermar la meva identitat. En el fons, això no és anomia, com deia l'altre dia, és senzillament manca d'autoestima, acomplexament, heteronomia.

Em considero molt independent, vaig molt per lliure en tot, però pel que sembla necessito una tutela, un manaire que em marqui el camí. També aquí puc culpar la societat: de fet, des que naixem no fan més que legitimar l'ordre, la llei, l'Estat, l'autoritat... Però seria autoenganyar-me. Si no tinc iniciativa i ni penso ni actuo per mi mateix, és només culpa meva. Si no em crec a mi, i haig de creure els altres, tinc un problema. Si haig de mostrar fetitxes, com un escut o un carnet, per reafirmar-me, malament rai.

En conec un amb qui no se'n pot parlar. De res. És com jo en aquest bloc. Però jo no us obligo a llegir-me, podeu tancar la finestra ara mateix. Podria fugir-ne, però cap on? Si fugís, desapareixeria encara més. Senzillament, ja no m'hi discuteixo. És com una paret de frontó, no escolta, només et torna la pilota a la seva manera. No es deixa amarar per idees estrafolàries alienes, no, perquè el seu parer va a missa.

És militant d'Esquerra al districte de Sarrià–Sant Gervasi (amb això tot el que anava a dir en aquest paràgraf ja està dit).

I jo dic: no. Contra la teva prepotència, la meva indiferència: tant me fots. Ja ni m'emprenyes. Ets un mal menor. Ara bé, que si no cardes potser que t'ho facis mirar.

Com sabreu els FGC estan de vaga. Agafo cada dia el Tren de Sarrià, que en deien, per pujar a l'Autònoma, i bé, el servei és força bo però amb moltes coses a millorar que ara no vénen al cas (una d'elles, els cartells que adverteixen «no segueu a les plataformes», publicitat anticatalana subliminal socialista: no, no seguem, segadors, però sí que seiem). Avui, i aprofitant aquesta vaga parcial, he viatjat cap a Cerdanyola amb Renfe, i el servei és molt pitjor. Fins i tot la gent que hi va a dins és pitjor. Fent-ho bé, trigo si fa no fa el mateix que amb Ferrocates. Amb Renfe, però, a més a més haig de fer servir un servei gratuït de bus de la Universitat, que em du de l'estació cap a la Facultat de Lletres. El bus és molt maco, sembla dels anys cinquanta, és com els que surten a les pel·lícules de l'Àfrica negra però amb el logo de la UAB i de color turquesa. I fotia una pudor de benzina...

A la tornada he pres els Ferrocarrils de tota la vida, més modernets i còmodes i estranyament sense patir cap endarreriment. He fet transbord a la Línia 5 a Provença fins a Pubilla Cases, on he pujat al Trambaix a la parada de Can Rigalt, de fatídic record perquè va ser allí on els gossos de quadra van carregar contra els del Caufec el 20 de Novembre... Si hi ha res que m'agrada del Tram és que té unes finestres molt amples per on es pot veure, per exemple, Ca n'Oliveres, i fins fa un mes Can Cases, més patrimoni històric enderrocat. S'hi passa per davant del parc de Can Vidalet, per la casa de Can Clota, pel costat del carrer de Montserrat i aprop de l'Ajuntament. Hi baixo al Pont d'Esplugues i aleshores creuo el Parc Onze de Setembre, on tinc la mania de tocar amb el palmell estès de la mà una placa en homenatge a en Companys... Amb tot plegat no perdo gaire temps, a tot estirar uns quinze minuts més dels que perdria si baixés a Can Boixeres, però ja no em ve d'aquí, i sempre vaig llegint alguna cosa, per la qual cosa no desaprofito el temps.

Metro, tren, tramvia i autobús: es pot dir que sóc usuari habitual del transport públic. De fet, no estem tan malament, tot i que segur que s'hauria de potenciar encara molt més. S'hauria de fer com a Londres, on s'ha de pagar peatge per entrar al centre de la ciutat, així la gent no faria servir tant el transport privat. No m'agrada gens el brogit del trànsit ni els fums dels cotxes. A mi, si volen, que em portin en cotxe; ara bé, en els meus plans no entra ni de conya treure'm el carnet (i, encara menys, comprar-me'n un).

Simplemente, di no (antiga campanya contra les drogues...).

Acabo d'arribar d'enganxar poc més de trenta cartells del Pla Caufec, tot sol, enmig de la nit. L'acte que anuncia el cartell és un torneig de futbol sala que s'ha de celebrar el dotze de març al Pou d'en Fèlix. Els equips han de ser d'un mínim de cinc persones, i si voleu participar-hi podeu enviar un mail a paremoselcaufec (arrova) rusc.net o me'l trameteu a mi mateix i jo ja els hi faré sapiguer.

Doncs res, no ha passat res d'especial: he voltat pel meu barri i una mica pel Gall (he encartellat a la meva antiga escola de monges, al local dels castellers, al Lola Anglada...) i bé, quan ja només me'n restaven dos, i un d'ells l'anava a fixar a una parada de bus de la Plaça de la Sardana, va i passa un cotxe de la poli local. Res, se'n va direcció la comissaria i a córrer. Aleshores torno a treure el cartell i la cinta adhesiva i, tot enganxant la primera punta del paper, apareix un cotxe de la Poli Nacional. Me'l quedo mirant i ells, pel que sembla, també a mi, fins que s'aturen. Desfaig ràpidament el que feia i enfilo el camí cap a una altra banda, però ells m'aturen dient: «¿Qué llevas ahí?» Bé, jo no tinc gaire experiència amb la policia, i suposo que estava una mica espantat. Ja veus, si no feia res, només cometia un acte incívic. Jo contesto, tan tranquil·lament com he pogut, gairebé desafiant-los: «Doncs aquí porto un cartell –tot bellugant la mà esquerra– i aquí cinta adhesiva –tot bellugant la dreta». «¿Qué? Ah, pero yo me refería a qué llevas, que qué dice el cartel». Molt bé, jo ja em pensava que em volia escorcollar. Potser havien vist l'objectiu del Mercedes a la meva motxilla, i amb el palestí, el jersei i els cabells llargs semblava una mena d'okupa. Li començo a explicar de què va el tema a l'home que m'estava preguntant, a la vegada que els hi passo el cartell: «Doncs ja veieu, un torneig de futbol sala que...»; «Perdona, que no entiendo el catalán quillo». I després d'aquesta merda de frase, típica d'un subnormal de la Nacional, he hagut de reprimir molt la meva hostilitat manifesta, i el més suau que m'ha sortit ha estat «Ja, però jo no entenc el castellà». L'home ha emès un «què» desconcertat, i aleshores la seva companya ha parlat: «Que no sabe hablar castellano», i l'home m'ha mirat amb cara de dir: «Qué gilipollas, se la está buscando». Jo li he acabat d'explicar de què anava el torneig, i llavors m'ha preguntat què és el Caufec. Alhora, dos furgos més de la Nacional han fet acte d'aparició, una s'aturat al costat mentre que l'altra ha seguit Carretera de Cornellà amunt. Li he comentat molt per sobre de què va el Caufec, cosa absolutament absurda perquè ell ho sabia segurament millor que jo, ateses les seves preguntes dirigides. Suposo que els del Caufec s'han guanyat un bon renom a les comissaries dels Mossos, de la Nacional i de la Local, i jo me n'aprofitava de manera immerescuda.

M'han deixat marxar tranquil·lament, no sense abans advertir-me que anés amb compte. I això ha estat la meva història policíaca d'aquesta nit.

A Terrassa són ja dos-cents mil i han superat d'aquesta manera Sabadell. A Sant Cugat els mosquits tigres dormiten i a Cerdanyola tenen una Universitat. És maco el Vallès sobretot si no hi vas cada dia a estudiar. Per aquest motiu estic pensant en cursar el segon cicle de Polítiques a la UB, a vint minuts de la Vila d'Esplugues. En aquesta Universitat només s'hi imparteix aquest cicle i, a més, a la Facultat de Dret. No sé fins a quin punt és possible que el nivell general sigui inferior; del que no en tinc cap dubte és de què el temps de viatge és inferior.

Fent plans pel curs vinent, el tercer, l'avantpenúltim, ja em veig pràcticament amb el títol de politòleg. Allò que vaig iniciar gairebé com una activitat de lleure ha acabat esdevenint un llast. El quadrimestre passat em va resultar molt feixuc, per l'augment de càrrega lectiva, per l'increment de les meves activitats "extraescolars" (sobretot els castells, però també una cosa semblant a la política i algunes altres actvitats menys planejades) i per la feina. I les assignatures no m'acabaven d'agradar. Sóc difícilment motivable perquè sóc potser massa pessimista en tot. Aquest semestre (o quadrimestre, o com se digui) està sent més estimulant... per fi.

El pitjor de canviar de centre és, sens dubte, Ganàpies. Amb quina cara els miraria amb la camisa Arreplegada? Me'n faria tanta vergonya que, per descomptat, no me'n faria pas, d'Arreplegats. I si potser fossin uns altres, doncs encara, però d'aquesta colla ni parlar-ne. Altres putadetes són, per exemple, el fet d'acomiadar-me d'un hàbitat conegut, d'unes coneixences i d'un petit cercle de persones amistançades (greu diferència amb "amics"). Però si bé em costa molt adaptar-me al medi, al cap i a la fi sempre m'hi acabo adaptant prou, mal que sigui el mínim exigible per la supervivència.

I, per acabar, tindríem que en quatre anys hauria passat per tres Universitats diferents: UPC, UAB i UB. Tot un rècord.

Molts cops he dit que m'agrada el futbol, però de fet mai no havia jugat a futbol amb una certa periodicitat fins enguany, entrenant per un torneig de futbol sala de colles castelleres. Jo mai no he jugat a aquest esport, fins i tot m'he vantat de jugar-hi només un cop l'any (la qual cosa, al capdavall, s'ajusta força a la realitat, l'any passat ni recordo quan hi vaig jugar). No està tan malament, l'esport. Només em sap greu no haver-hi jugat abans, perquè potser ara no seria tan maldestre amb els peus.

Al torneig intercasteller, organitzat pels Castellers de Lleida, la meva colla va quedar dinovena (de vint-i-quatre): de cinc partits només en vem guanyar un, però perquè el rival havia estat eliminat per no haver-se presentat a l'arbitratge d'un altre partit. Jo no hi he pogut anar per culpa de la feina, però amb la meva presència no haguéssim millorat gaire...

Ara s'està jugant el Barça — Espanyol, i per això hi havia molt poca gent avui a assaig (menys encara de l'habitual). Jo ja fa molt de temps que tot això m'ho miro molt de lluny. Amb tot, he estat seguint una mica el partit, a la represa de la segona part, i estava sent força maco. Però, per descomptat, ni punt de comparació amb l'assaig. Tot i que no ho pugui semblar, no hi voldria ser a cap altre lloc en aquell moment.

I de fet, futbol televisat (televisió en general), pàtria, religió, videojocs, alcohol, etcètera, no són més que diferents menes d'alienació. Les he tastades totes fins l'avorriment.

Avui, després d'un dia molt llarg i cansat, sense un segon de descans, ja estic preparat per... fer els deures d'Economia Política. Au, va, que ara els farem...

Fins que no he estat al cim del Puig d'Ossa no he pas tocat la neu. Durant el camí de pujada contemplava indignat els tòtils fendint les seves grapes dins la catifa de neu, sacsejant herèticament els arbres per fer-la caure del brancam, confeccionant horribles figures humanoides que només demostren fins quin punt arriba la megalomania, l'egocentrisme de l'homo sapiens (?!).

No podeu deixar estar aquest regal de la natura? Heu de demostrar a tothora el vostre infinit menyspreu per ella, heu de deixar sempre el senyal de la vostra prescindible presència, existència?

Fins i tot, de tornada, quan reconeixia les meves petjades, em maleïa a mi mateix per haver-la profanat. Jo també sóc humà, sóc menyspreable i també sobrava. Jo, si més no, avançava en silenci. En el meu fur intern ideava macabres mètodes de tortura per a tots els que feien emmudir el cant dels ocells amb les seves cridòries vergonyants.

Un cop al cim, com deia, he tocat per fi la neu. No era pas freda, d'entrada. N'he arreplegat un bocí, l'he premut un xic amb la mà i me l'he empassat en tres mossegades. He menjat neu. El misticisme ha arribat al clímax: la neu i jo som el mateix neguit, la natura és en mi de la mateixa manera que jo sóc en ella; un acte d'eucaristia real on m'he sentit més aprop que mai de déu –moltíssim més proper que durant totes aquelles avorridíssimes misses a l'escola. Literalment, me l'he cruspit.

Del cim estant observava la Ciutat Comtal als meus peus, Esplugues del Llobregat, Sant Just i tot el Baix Llobregat, i per un moment m'he sentit per damunt de tot allò. Res no té sentit per si mateix, la Humanitat encara menys. Tota aquella jungla d'asfalt, contaminada, infestada de paràsits assassins, tan aprop i tan lluny alhora.

El sol eixia per l'altra vessant del Puig, pujant puixent, fonent la neu. Jo he passejat per la vall, he begut aigua mineral natural i me n'he tornat al poble. Això és l'infern.

Un dels problemes de portar un any escrivint gairebé cada dia al bloc és que em repeteixo molt sovint. Potser fóra bo espaiar més els posts, o potser tant se val. Bé, això treu cap a què ara recordo que un dia ja vaig afirmar que les perspectives de futur influeixen molt en la nostra percepció del present; així, la tarda d'un dissabte sol ser més agradable que la d'un diumenge, tot i ser objectivament idèntiques. I per això, per a molta gent, els divendres són el millor dia de la setmana.

Doncs potser per a mi també. Avui m'he aixecat a les set del matí i fins fa un hora no he parat: he tornat de la Universitat a les tres de la tarda, he acabat de dinar cap a dos quarts de quatre i en Jordi m'ha entretingut al messenger... A dos quarts i mig de cinc he anat a la dutxa, i deu minuts més tard he sortit a corre-cuita camí de la feina, on he hagut de suportar el nou company que està una mica esverat.

A la sortida m'he passat per l'Ajuntament, on una colla d'okupes l'estaven fent ben grossa: dos s'han encadenat a la balconada i uns altres dos s'han donat la mà i s'han encimentat, a les portes de la Casa de la Vila... Quan jo he arribat ja havien despenjat els dos penjats, però els dos encimentats encara ara (en el moment d'escriure això) hi són allà. Fins demà les dotze, de ben segur. Ha sortit el batlle i uns regidors socialistes, que han rebut l'esbroncada i l'escridassada d'aquella gentalla. Protestaven pel Pla Caufec, per variar.

I després d'un quart d'hora per allà he enfilat el camí de les Moreres, dues hores fent castells i perdent el temps. Avui he après que he d'aferrar ben fort els braços dels altres castellers enmig del castell; un altre cop el tema de flexionar els genolls no massa però sí prou per aturar les batzegades (i algun dia trobaré l'angle correcte); l'afer dels peus, que se m'obren massa sobretot quan pugen a damunt meu; i potser el més complicat, que és no abocar-me cap endavant. Ara he trobat la manera de posar els braços de manera que eviti que m'avanci massa alhora que em trobi còmode. Ja veurem.

A la sortida m'he retrobat amb els del Caufec. Encara hi eren allà, a dos quarts d'onze, un grup gens menyspreable d'okupes i els dos nois encimentats. Hi ha encara, fins les dotze de dissabte, una tauleta amb teca i birres, a la Plaça Santa Magdalena, davant l'Ajuntament. Demà escriuré una crònica tan bé com podré.

Estic cruixit, baldat, mort de son, clapant-me damunt el teclat. Pau i amor.

Al pis on vivia abans tenia un petit pati obert que donava a la resta de la comunitat. Allà vaig jugar a escacs i dòmino inombrables vespres amb mon pare, i a soldadets i cotxes amb mon germà molts i molts dies d'estiu i d'hivern. D'aquell pati tinc tants bons records com dolents en tinc de l'hora del pati del col·legi. Potser menteixo, també guardo alguns molt bons records d'aquells esbarjos: tots els jocs d'esplai que jugàvem amb el profe de quart, en Josep Maria Mestre, allà a la terrassa; els partidets de bàsquet del curs següent; el joc de la «colleja» (o clatellot); etcètera, etcètera. Però algunes coses no s'obliden, i aquí les tinc sense cicatritzar encara.

La ràdio Rac1 emetia, fins la temporada passada, un magazín de matí anomenat «L'hora del pati», conduït per n'Albert Om (o com s'escrigui el cognom), que jo escoltava de tant en tant quan podia i tenia temps. El presentador i director volia que fos un espai de diversió però d'informació alhora, d'entreteniment però seriositat, i crec que ho va aconseguir força bé. Sobretot el vaig seguir durant el meu primer curs fallit de Telecos, perquè com estava de vacances permanents tenia temps per a tot. Aquell temps va coincidir amb les manifestacions contra la guerra: jo n'hi vaig anar a un bon grapat. Avui, ves per on, també n'he anat a una, i he recordat aquells bons temps: en aquesta ocasió tocava protestar contra la Constitució Europea. Començava a Plaça Universitat i, com aquelles altres manis, acabava a Pla de Palau, tot i que en aquesta ocasió vem creuar les Rambles i vem passar per Sant Jaume. He apuntat a una llibreta tota la policia que he anat trobant, sense gaire exhaustivitat: a radera, onze cotxes de policia, incloses sis gosseres de la Policia Nazional i quatre furgonetes; a Pla de Palau, n'he comptat catorze gosseres. Calia tanta puta policia? Calia que l'helicòpter del dimoni sobrevolés tota l'estona una manifestació majoritàriament d'universitaris? Potser sí. El reducte anarquista pintava parets i s'encarava amb els comerciants, tot i que la poli no actuava.

Jo sóc simpatitzant anarquista: comparteixo els seus objectius, moltes de les seves anàlisis i estic d'acord amb alguns dels seus mètodes. El que no pot ser és que quatre brètols que es creuen alternatius i amb la raó del seu costat es dediquin a pintar polles als aparadors de les botigues. Deuen tindre les consciències ben tranquil·les pensant que foten al capital, quan el que estan fent és tirar-se pedres a la seva pròpia teulada. Així mai no aconseguiran respecte i comprensió, sinó que el veïnatge frisi pel desallotjament d'un altre Pati Blau.

El pis on visc ara no té pati, només una terrassa molt estreta on no s'hi pot fer gairebé res. Tant de bo en tingués un com aquell...

La vida és com un pastís de patata casolà: primer n'has de fer puré per després poder tastar alguna cosa mitjanament païble, quan a més a més tothom sap que hi ha mil maneres més fàcils de consumir aquest tubercle que resulten molt més bones, al capdavall. Se n'ha de ser artista per poder cuinar un pastís de patata deliciós, o tindre molta sort amb les patatones i conèixer algú que t'ajudi a confegir-lo.

Amics, alguns tenim tan mala sort que no disposem més que de patates podrides i records de pastissos amargs. El seu tast agre em revé inexorablement per moltes vies, i tots els intents que faig per conrear-ne de noves i fresques són debades. Aquest humil bloc, per exemple, n'és un bon exemple, d'agrors revingudes: primer em van afegir uns indesitjables del Natzaret al messenger que em van trobar per Google. Ara resulta que un tal Francesc Xavier (qui deu ser, qui deu ser...) ha deixat un comentari per aquí. Allò forma part d'un dels pitjors pastissos de la meva vida. I bé, realment no sé si és per culpa de les patates (que segur que sí, en especial de dues de la mateixa branca), o si el pastís va sortir massa aviat o massa tard del forn. El fet és que poc en vaig tastar, allà al congelador està, esperant la meva queixalada, però entre les pors i, sobretot, els negres advertiments («menjar aquest pastís de patata pot matar i provocar càncer intestinal») fan que no gosi ni tan sols enviar-li un correu a santa@unicornis.com.

Atesa la importància qualitativa i la proximitat de les patates emprades en aquest pastís;
atès l'estat límit de conservació del pastís;
atesa la meva gana insadollable de patís de patata;

Proposo que

Primer; en Josep gosi obrir el congelador i tastar el pastís.
Segon; un cop tastat, decideixi si vol continuar amb ell o si s'estima més llençar-lo, per fi, a les escombraries, com deixalla que és.
Tercer; fomentar el consum de pastissos de patata d'aquelles característiques i fer tot el possible perquè les diferents classes de patates implicades s'hi sentin de gust al mateix puré i compartint pastís.

Moció rebutjada.

Però no seria bonic que tu, ell i jo forméssim part del mateix pastís?

Ahir, al Casal de Cultura de Sant Climent del Llobregat es va celebrar el primer Festival Kanya Sant Climet de Metall Extrem. Hi tocaven els The Bleeding Sun, Death Silence i Vidres a la Sang, que qui conegui mínimament l'escena catalana segur que els ha sentit. A més a més, com a cap de cartell, hi havien els madrilenys Avulsed, que ara estan de gira i venien de tocar de València, precisament.

Vaig quedar a Sants-Estació amb en Dani, Webi del Vuitè Jorn, web d'un programa de metall de Ràdio Cornellà, i amb la Laura, que també conec d'aquell web (en aquests moments inoperatiu) i de l'Autònoma. El primer concert començava a les deu, però abans de les nou ja érem per allà voltant.

Allà ens vem trobar amb l'Alberto àlies Grumantor, guitarra dels Death Silence. Van aparèixer també l'Ivan, baixista, i el Jose, bateria, i allà vem fer una mica de temps parlant del Murray i l'Smith. L'Ivan no hi toca gaire, hehe.

Devien ser dos quarts d'onze quan els The Bleeding Sun van començar a tocar. El Casal no era ple, però a poc a poc es va anar omplint, tot i que no pas com un ou. El so em semblava més que correcte, i potser l'únic que sobrava era la fumera que sortia pertot arreu i que feia que les fotos sortissin amb un tel de boira. Els Bleeding Sun van començar potser massa tous, i la gent, que no els coneixia gaire, estava força ensopida. Fins i tot n'Oriol, el baixista, va haver de demanar que es belluguessin els caps... La segona part de la seva actuació em va agradar més. Potser ells també eren massa freds... De tota manera, va estar molt bé.

Després de poc més de mitja hora i d'un petit descans, va ser el torn dels Death Silence. Potser els més justets de la nit, però bé, només tenia una lleugera ideia del que podia sentir a partir d'una cançó emesa per la ràdio i pertanyent a la demo que l'Alberto havia fet ell tot sol.

La veritat és que després de Vidres a la Sang, vaig patir com una mena d'amnèsia de tot allò que havia sentit abans. De Death Silence i Bleeding Sun recordo poca cosa, però de Vidres a la Sang... Estava allà, en primera fila, just a davant del Guitarra, l'Albert, flipant mandonguilles. El seu disc sona de conya en directe, jo allà cantant i cridant i sacsejant el cap com un possès, tota una descàrrega d'adrenalina, de fúria, d'energies, que em va deixar realment baldat i esgargamellat. De fet, va ser com una mena de massatge cerebral, que em va dur fins el paradís infernal. Brutal. A més a més, van aprofitar per presentar una cançó del seu proper disc, «Negre destí, roja venjança», que va estar molt per l'estil de les altres cançons. Qui no hagi sentit res d'aquest grup, que es baixi per la mula el disc o que el compri a travès de Xtreem Music. Jo vaig aprofitar anit per compra'l.

I bé, com jo havia vingut exclusivament per veure els Vidres, els Avulsed ben bé em sobraven. Només he sentit el «Gorespattered Suicide», el seu darrer disc, i bé, m'agrada el seu Death, però és com un de qualsevol. El fet és que, amb poques esperances per part meva va començar el concert, i suposo que vista la canya que foten comprenc millor el seu renom arreu de l'Estat i del món del metall extrem en general. El cantant, en Dave Rotten, tota l'estona fent l'imbècil, fent ballar els cabells de totes les maneres possibles, d'ací cap allà, etcètera. El repertori no es va centrar només en el seu darrer disc, i això crec jo va ajudar molt a què fos un concert més atractiu. Va estar molt bé, i van enllestir la feina amb el «Exorcismo Vaginal» per omplir el cupo en espanyol, suposo. De tota manera, se'm va acabar fent un mica llarguet.

I au, cap a casa en taxi.

Vint carnestoltes. Una vintena de carnavals no celebrats. Els divendres, a escola, cada any, vestia la pitjor disfressa, ridícula, humiliant. Mai, fora d'escola, l'havia celebrat. En cap dels sentits.

Enguany ha estat diferent.

Realment, no és que m'ho hagi passat especialment bé. Però el carnestoltes, tot i ser una festa idiota, ha estat, enguany, una altra evidència de què ara la meva vida és molt diferent de la d'ara fa un any, i diametralment oposada a la d'ara en fa dos.

Doncs res, ja porto un any de budells i de castells, de foscors i de pors, de malparits i de tripartits, d'especulació i de drogoaddicció; en definitiva, de molta MERDA.

Avui és dijous gras, dia en el qual hom menja ous i botifarra barrejats, ja sigui en la versió truita de botifarra o en la modalitat més estesa de botifarra d'ou. En aquest cas, tant se val contingut i continent mentre ambdós ingredients hi siguin presents.

Diuen que "Sabadell" té la mateixa arrel que "Sabbat", és a dir, que dissabte. Tothom sap que els jueus celebren la seva festa setmanal precisament aquest dia i li diuen d'aquesta manera, sàbat, en una catalanització més que necessària. I tothom deu conèixer la polèmica del Carnestoltes de Valls. Es tracta, per tant, i sens cap mena de dubte, d'una conxorxa jueva per ensorrar la nostra civilització i capgirar els nostres valors.

Aquests vallencs, que fan molt bons castells els malparits (Visca la Joves!), tenen una capacitat innata sorprenent per esverar l'Església i els seus fidels feligresos; fa catorze anys un penis gegant repartia preservatius per comptes de carmels; l'any passat, com si es tractés d'una processó de Setmana Santa, van passejar una Mare de Déu amb la cara de l'alcaldessa, amb l'objectiu de demanar més subvencions; enguany, que ja cobren quatre mil euros, també han polemitzat.

Realment, m'ha agradat molt el cartell amb Jesús al Sant Sopar i cara d'un boc com el de la portada del Black Metal de Venom. El mossèn del poble va arribar a cremar un exemplar del Punt a mitja missa, on sortia en portada aquest cartell.

El segon cartell també ha ferit susceptibilitats, perquè estava inspirat en el model franquista, totalment escrit en castellà i amb el nom dels carrers d'aquella època. Hi van afegir la foto d'uns pallassos trobada d'internet, i ara aquests s'han queixat perquè no tenen res a veure amb el feixisme.

La rua d'Esplugues no serà tan polèmica, ni tan sols sortirà a cap diari que no sigui el del poble ni a cap televisió que no sigui la nostra, l'ETV. Els castellers anirem disfressats d'idiotes, i els del Caufec de mosso i presoner. A partir de les set comença tot plegat a la Plaça Macael. No hi haurà barricades, i a tot estirar, l'única cosa satànica que veurem seran les tres colles de diables que volten pel poble. Els Unicornis ja podrien fer algu...

Jo escolto grups de música que professen ideologia feixista, que són obertament xenòfobs, racistes i nazis. El que m'agrada és la seva música, no les seves ideies. Podríeu argumentar que es traspuen les seves ideies a les lletres, i tindríeu raó segurament. Però ells mai no parlen directament de Hitler ni del Ku Klux Klan; ells parlen dels déus pagans i cultura vikinga, de satanisme, de cames amputades; d'odi i de mort i d'essències.

Imagineu, un noi de setze anys sol i perdut, amb tendències suïcides i crisi religiosa, de personalitat, familiar, acadèmica...; és terreny abonat pel Metall Extrem. Qui m'havia de dir el dia que vaig comprar el Kill'em All que acabaria escoltant Burzum, Mayhem, Darkthrone, Emperor, Immortal, Dissection, Macabre, etc. D'aquests, alguns més que d'altres, tots són d'extrema dreta. Tret del darrer grup (nord-americà i pioner del Death Metal, la foto de la dreta és seva), tots pertanyen a la primera fornada de Black Metal norueg i van constituir l'Inner Circle, que es dedicava a perseguir els cristians, cremar esglésies i jutjar si les bandes que es feien dir de Black eren realment Black.

Algunes de les ideies del desaparegut Inner Circle les comparteixo o les veig amb una certa complaença. Jo em considero d'esquerres, potser d'extrema esquerra, per la qual cosa tot això del feixisme, homofòbia, xenofòbia, racisme, etc., em queda molt lluny i em rellisca i me la sua. Si són subnormals i es creuen la supremacia d'una raça sobre l'altra, que els aprofiti. El que no puc evitar de contemplar amb simpatia és la voluntat de recuperar les essències culturals noruegues. Sé que això també pot resultar molt fatxa, però ho és només en el moment en què les vols imposar als altres: l'Inner Circle va cremar vint-i-dues esglésies i conspiraven contínuament per trobar la manera de derrotar el cristianisme i ressuscitar Odín. Jo només estic interessat en la cultura catalana precristiana i fins i tot preromana, en d'on vénen les dances de foc, en el follet del reig bord, en el culte a la mort, en les llegendes de Montserrat, en els orígens valencians de les muixerangues, etcètera.

Com més en sé de tot axò, més me n'adono del poc que sé, i realment, quan tingui més temps, em dedicaré a aprofundir en el tema. Potser acabaré fent antropologia, ja no ve d'aquí.

Ara és el millor moment per anar de vacances, ara que acaben els exàmens (me'n queden només dos) i és temporada baixa fins i tot a les pistes d'esquí, perquè resulta que a causa de l'alarmisme per l'onada de fred els hotels són buits. Ara és el moment d'anar on sigui, tant se val, desconnectar de tot i estudiar els núvols. No cal marxar a Austràlia ni a París, tot i que en Sostres digui que qui no hi va no és per diners, sinó per pura incultura i provincianisme. La qüestió és, sobretot, fugir de la inhòspita i bruta ciutat i descansar, ja sigui sol o en companyia. Fer un kitkat.

Quan acabi els exàmens estic pensant en anar a un festival de Heavy Metal que es celebra a un poble d'Andalusia. No hi trobaré massa tranquil·litat, naturalment, però per fer un parèntesi anirà de conya. També el fet d'allunyar-me del poble i del Poble, i de tota la merda que l'envolta, és, per a mi, molt sa. I oblidar el bloc ni que sigui dos o tres dies.

Però... tampoc no cal eixir de casa per anar de vacances. És un putu tòpic que els llibres et transporten arreu del món i de la Història, i encara més enllà. Quan enllesteixi els exàmens ja tinc un seguit de llibres esperant ser devorats. Cagoncony.

Neguitoses esgarrifances m'han posat la carn de gallina: la meitat dels pollastres que passo per l'escànner a la feina contenen residus d'antibiòtics. Diu la Cooperativa que no és culpa seva, que és culpa dels grangers, que no segueixen fil per randa la normativa europea que ells mateixos s'han encarregat de facilitar. Els grangers, per la seva banda, es queixen de què és la Cooperativa Agroalimèntaria Guissona (CAG) els qui no avisen amb prou antelació (almenys cinc dies abans de l'execució massiva), atès que és aquest el temps necessari per a eliminar de l'organisme de l'aviram aquesta mena de substàncies, temps durant el qual s'alimenten els pollastres amb pinso lliure de medecines.

Amb l'experiència que jo tinc a la botiga del Guissona puc comprendre perfectament els avicultors: Guissona és un poble de la Segarra, i esclar, el tarannà taujà d'aquella bona gent es tradueix en una bona colla de nyaps, esguerros, bunyols i barroeries. Tanmateix, però, la CAG és la desena major franquícia en nombre de facturació de l'Estat espanyol, i la quarta pel que fa a l'alimentació, la qual cosa em fa pensar que sí, que molts pegots són causats per pròpia incompetència, però que molts d'altres són més aviat conseqüència d'una calculada i capciosa estratègia per retallar despeses i maximitzar beneficis. Us podria il·lustrar amb una bona colla d'exemples que palesen llur roïndat i gasiveria: com aprofiten la tinta de les impressores fins que gairebé no es llegeixen els fulls de comandes, les «felicitacions» de Nadal al franquiciat, la forma de recaptar els ingressos, etcètera. Però tampoc no en vull fer sang.

Ara esperem que no s'esbombi massa aquesta polèmica, perquè ja estic veient les brètoles, grasses, llardoses i rebregades velles ignorants (¿Teneih cocletaaah?) esverades per por de morir de... d'una sobredosi d'antibiòtics, o d'una grip a causa precisament dels antibiòtics (tot i que això darrer no sé si mai ho entendrien...). Treballar al costat d'una farmàcia, però, em fa pensar que el seu neguit és debades: més que de les restes de medicaments que puguin contenir els pollastres, haurien de preocupar-se pel carregament de metzina per tres anys que consumeixen cada setmana. Drogoaddictes.

Mes hoc, teniu raó: ja només cruspim merda.

Hi ha un videojoc que es diu Sims i que tracta de conduir la vida d'un personatge per tal que creï una família i tingui èxit laboral. Quan et relaciones amb un altre personatge pots realitzar diverses accions: xerrar, jugar, veure la tele, nedar a la piscina o ballar. Si l'altre «Sim» no té prou confiança amb tu i li fas pessigolles, per exemple, s'emprenyarà i baixarà tres o quatre punts el nivell d'amistat. Per exemple, imagineu que esteu parlant dels vostres gustos:

–...i estic escoltant un programa de Heavy.
–No m'agrada el Heavy, més aviat el hip hop, el rock català i espanyol i tal. (-2)
[...]
–A mi no m'agraden les matemàtiques.
–Doncs a mi sí, molt. Quan acabi el Científic faré Biotecnologia o Enginyeria Industrial. (-1)
–Doncs aleshores fes Biotecnologia, que aniràs a la UAB.
–I per què vols que vagi amb tu?
–Ehh... fes el que vulguis (-2), però aquí podries unir-te als Ganàpies.
–Ui, però a mi m'agraden més els Arreplegats de la Zona Universitària.
–Què dius? (-4) Si són els pitjors, ens van fer boicot a la nostra diada, [són una mica prepotents (això únicament ho va pensar el Sim en qüestió...)] i a més a més són abstemis.
–I què hi ha de dolent en això?
–Bé, en realitat, no hi ha res de dolent en ser abstemi, però està mal vist en l'ambient universitari.
–Doncs quin fàstic! (-4)
-A tu no t'agrada l'alcohol?
-Gens ni mica.
–Doncs és força bo i, de tant en tant, alguna borratxera cau.
–Si et sents bé així... (-5)

Després d'això, el Sim abstemi va acabar la conversa i se'n va tornar cap a casa seva. Esperem que la propera sàpiguen trobar més punts en comú.

PD: No funcionen els comentaris. Un altre error de ZL; problemes diversos amb el nombre màxim simultani de visites. No acabarem mai. A senkreu.blogspot.com trobareu el mateix post totalment operatiu.

En primer lugar, gracias y felicidades a Roge y al equipo de ZL por haber arreglado con tanta presteza los desperfectos provocados por el Tercer Impacto.

Para una traducción del post podéis ir a Internostrum.

I ara que pel que sembla puc entrar a Zonalliure vull recomençar.

Hoc, ho vull, mes és impossible, així que continuaré com fins ara, amb una munió d'entrades absolutament insulses, un devessall de posts completament balders, una tirallonga d'articlets íntims que no poden interessar ningú i algunes opinions sobre política que faran les delícies dels qui s'encarreguen de dibuixar tires còmiques.

Ara, si fa no fa, tots a la ZL em coneixeu una mica, sabeu un xic com sóc i un poc com penso. Sóc el referent radical independentista quasi terrorista de la comunitat, un ésser indesitjable que habita a l'inhòspit darrer racó de la Zona. Vull, però, aclarir un punt important:

No penso contestar cap comentari en castellà de qualsevol desconegut passavolant que no demani disculpes per parlar en un idioma diferent del del bloc. De la mateixa manera que jo no vaig als vostres blocs escrivint en xinès o català, no hi ha cap raó per a què vosaltres feu el mateix ací. Una mica de respecte, sisplau.

Per la resta, felicitats i gràcies un altre cop a en Roge i tot l'equip de ZL per haver arreglat el problema del cracker aquell. Mushas grasias.

El camell és aquella bèstia tan poc afavorida per l'alegre, gaia natura: és ben geperut, molt lleig de cara, mastega com si se li bellugués la dentadura i, a sobre, el pobre remugant viu en zones desèrtiques, sens aiga ni menjar. Per si això no fos poc, els feixucs habitants d'aquelles inhòspites contrades es munten al damunt seu, fent més penós el seu pas per la terra, vivint sempre lligats i carregant pes d'ací cap allà. El camell és, veritablement, un animal de plànyer.

Doncs ahir vaig conèixer un camell. Realment ja el coneixia, però fins ahir no sabia que era camell (potser el confonia amb un dromedari...). Quin fàstic de bèstia, tan orgullosa de la seva vil condició! I, a sobre, es creia amb drets sobre nosaltres per haver portat la càrrega, amb dret extra d'abeurar-se i menjar, i de tastar la seva càrrega. Ho sento, tu ets només un camell de merda, el més baix que es pot caure en aquesta jungla d'asfalt, o què et pensaves? És que no en tens prou amb la pastanaga que et vem donar quan ens la portares? Per què ara en demanes una altra? A què treu cap aquesta actitud xulesca, aquests inverosímils aires de superioritat? I des de quan els camells opinen de política? Des de quan els camells tenen «banderas imperiales» o són falangistes (i, a sobre, sense tenir ni ideia de què és ser falangista)?

–Jo no subiría a ningún negro a mi casa.
–¿De verdad? ¿No tienes ningún amigo negro?
–No...
–Eres un racista.
–Ya lo sé, jajaja.
–¿Pero de verdad no tienes ningún amigo negro? ¿No hablas con ellos?
–Hombre, sí que los tengo, pero a mi casa no suben.

Ara resulta que els camells també tenen principis. Espero que deixi d'esnifar trenta ratlles de farlopa, com diu, abans de què el cervell se li acabi d'aturar. Subnormal dels collons.

Estava mirant un xic les estadístiques. Només el dotze per cent dels ordinadors que em visiten tenen instal·lat un sistema operatiu diferent de Windows: Un onze per cent Linux, i la resta Mac. I jo em pregunto, per què nou de cada deu ordinadors es troben monopolitzats per Microsoft? Per què no existeix una veritable competència en aquest sector?

Jo en sé molt poc d'aquest tema, en sóc completament profà. I aquesta és la causa, crec jo, que provoca que tothom faci servir Microsoft: perquè el món del Linux i tota la pesca és ignorat per la major part dels usuaris: alguns n'han sentit a parlar, d'altres ni tan sols això. Pocs són els que rebutgen les múltiples facilitats del Windows: divulgació, profusió, disponibilitat, compatibilitat... O, si més no, davant del dilema de comprar un Mac o un PC, la gent acostuma a triar el segon pels motius esmentats.

I, realment, potser el problema som nosaltres mateixos, que no ens n'hem informat gens ni mica. És molt més còmode anar al que tothom coneix que haver d'aprendre gairebé per compte aliè un sistema tan exòtic com el Linux. D'on el puc treure? Com el puc instal·lar? Haig de treure el Windows? I això, és compatible amb no sé què? I això del programari lliure, què coi és? I no s'ha de ser hacker per entendre-ho, tot plegat? I, al capdavall, quins avantatges té respecte a Microsoft? Dubtes que, n'estic segur, amb un mínim d'interès són fàcils de solventar.

Jo, per la meva banda, estic interessat en aprendre'n. N'estic tan interessat com, per exemple, en conèixer les llegendes dels déus pagans Thor i Odin i l'ineluctable Ragnarok. Que si fessin un curs gratuït prop de casa meva (a Cal Suís, per exemple) segurament hi aniria si els horaris fossin compatibles.

Però, mentrestant, continuo amb el Windows XP, que va prou bé.

Podria explicar-vos moltes coses d'aquell vell amic meu; ja n'he parlat una mica en d'altres ocasions. Avui, però, ha estat diferent. Només em sap greu que després de tants anys de relació només sigui capaç de parlar d'aquestes coses per internet.

Anava a quart de primària quan el vaig conèixer. Era l'inici del tercer trimestre, i com sempre, el professor ens va fer canviar de lloc a tots. Em va tocar seure amb un nano molt xerraire amb qui havia tingut fins aleshores molt poc tracte. Em penso que el primer que li vaig etzibar va ser una cosa semblant a «Estáte en silencio durante las clases», o una fórmula sinònima o similar. Una setmana després, però, la xerrameca brollava incesantment, els professors van començar a cridar-me l'atenció, i jo vaig ser un nen normal.

Allò va durar dos o tres anys. Va ser, potser, l'època més feliç de la meva vida en tots els aspectes: escolar, familiar, d'amistats... Per aquella època no és que fos ateu, era més aviat verge: no creia en tot allò i ni tan sols m'ho plantejava. No tenia conviccions polítiques (era molt jove!), però m'ho passava molt bé. Mai no oblidaré aquells bons moments.

Tot va començar a tòrce's sobretot a sisè de primària. Va ser quan el fill de puta del professor Manel va aconseguir, durant una llarga tutoria de tres anys (fins a segon de l'ESO) el que ningú abans no havia aconseguit: convertir-me en cristià. Alhora, l'amistat amb el meu amic es va anar afeblint a poc a poc, sense ni adonar-me'n. A més a més, a finals de cinquè vem canviar de pis de residència la nostra família. Tota la màgia es va esfumar.

Després d'un segon cicle de l'ESO i un Batxillerat realment molt dolents per molts motius, la nostra amistat era pràcticament inexistent. Ja no tenia cap confiança amb l'únic amic íntim que he tingut mai, no em veia amb cor de comentar-li res, i mira que ho vaig arribar a passar malament. El punt més negre va ser, potser, el viatge de fi de curs de quart d'ESO, del qual no vull ni parlar. Ell no em va ajudar el més mínim quan els seus amics em van fer la vida impossible, i algunes de les coses que em va dir les tinc encara clavades. Va ser més còmplice per omissió que per acció, però m'és igual. Sóc molt rancuniós.

Al Batxillerat vem coincidir també, tots dos féiem el Científic. Durant aquells dos anys tot es va aplegar: la crisi religiosa, la crisi de personalitat, la crisi acadèmica i la crisi familiar. Tot plegat, sense ningú al meu costat, va ser molt difícil de superar. Cada avaluació acadèmica esperonava les altres crisis, les alimentava com qui llença més combustible a una benzinera en flames. Ell, però, d'això no en té cap culpa, tot i que després del que m'ha explicat avui pel messenger, potser una mica sí.

Vaig sortir del Batxillerat fart de tot, amb ganes de penjar-me. No hagués suportat un any més en aquell antre, encara sort que vaig aprovar el Treball de Recerca amb un assaig sobre l'ateisme que pretenia refermar unes idees de les quals dubtava, per una banda, i per una altra explicitar un seguit de dubtes existencials que encara avui no he resolt i que no resoldré mai, i que porten cap a la bogeria.

Bé, després d'allò ja l'he vist molts pocs cops. Amb el bàsquet l'he anat veient i en alguna festa d'aquí d'Esplugues. Ell ha deixat la gentussa amb qui anava... i bé, el que ha passat avui.

Resulta que avui hem coincidit al Messenger, cosa que no acostuma a passar. Hem començat a xerrar de ximpleries, de la festa de cap d'any, etcètera. Hem parlat de religió, perquè ell era molt catòlic, però ara pel que sembla no, i això m'ha portat a esmentar-li la crisi del Batxillerat, que ell mai no havia ni ensumat. Ell m'ha dit que no m'hauria pogut ajudar gaire sobre allò perquè era massa cristià, i llavors li he comentat que, tot i que no ho hagués estat, no li hauria demanat opinió perquè no li tenia cap confiança.

Hem anat parlant del Batxillerat, li he explicat com vaig aprovar el Treball de Rercerca i m'ha comentat que es va odiar ell mateix per la seva poca personalitat i volubilitat. La veritat és que era força penós, no li tenia cap respecte, i potser avui se l'ha guanyat una mica després d'aquestes confesions. I ha dit una cosa que no recordo que m'hagi dit mai: que sóc una mica "timidillo" i que m'haig d'integrar a la classe. No m'ho va dir mai des que a primer d'EGB va entrar a l'escola, i m'ho diu ara, després d'onze anys de relació.

I en aquest punt li he explicat el bròquil de la «vida nova» i la «vida vella» que vaig desenvolupar fa poc en aquest bloc. L'he fotut sense cap mena de concessions de pet al grup «vell», tot dient-li que aquell grup, com més allunyat de mi, millor. De tota manera, li he dit que ell és un cas especial, perquè ha estat l'únic amic de debò que he tingut mai.

Aleshores m'ha dit que li sap molt de greu, que sons pares li van demanar que només es relacionés amb «cristians», que les seves amistats el van influenciar massa, però que mai ha deixat de ser el meu amic. I, sobretot, ha dit que jo li he influenciat encara més que els altres, perquè sempre he estat fidel a les meves ideies, sempre, i que gràcies a mi ha deixat de creure en Déu com creia. Que vaig plantar la llavor del dubte i que gràcies a mi ja no va a missa. Que moltes de les coses que vaig fer a classe li van marcar i li van fer pensar molt.

Que jo vaig ser el seu model a seguir.

Jo no en tenia ni puta ideia. Jo era un noi sorrut i solitari sense amics a l'ESO i el Batxillerat. No ho hagués pensat mai. Avui, a la feina, només pensava en això. Encara estic trasbalsat. No m'ho hauria pogut dir abans? No hauria pogut estovar el calvari que vaig haver de patir? Per què no em va estendre la mà quan més ho necessitava?

Li estic molt agraït per les seves paraules, tot i els retrets. Mai m'ho hagués pensat.

Avui encetem enguany. Aquesta ximple oració simple em fa gràcia com l'he escrita. Diré també que he trobat el CD on tenia gravada la capçalera, en format de Photoxop, i que per tant potser d'aquí poc la canviaré. Hoc, molt interessant.

Ahir, emperò, fou el darrer jorn de l'any dos mil quatre. Un any que per mi ha estat positiu en termes generals. Miro enrere i, per descomptat, el balanç és positiu: he passat bé el primer curs de CCPP, m'he consolidat al Guissona i he conegut molta gent nova. Per primer cop es pot dir que m'estic obrint al món. Àdhuc he experimentat quelcom que alguns podrien anomenar "amor", terme que refuso amb vehemència, i que considero més aviat un lleu capficament.

La festa d'ahir va seguir un esquema semblant al cap d'any de l'any passat. Sopar abundant, cava i hipnosi catòdica fins una hora després de les campanades; a continuació, festa a casa d'un noi, festa menys etílica que l'anterior però més concorreguda i sorollosa. Val a dir que l'amfitrió tenia pressa per plegar perquè sons pares tornaven d'hora, per la qual cosa no vem estar-hi més de dues hores. En aquest punt vaig truncar el guió establert i vaig pujar a la festa de Cal Suís, abandonant aquella gent. Quan vaig arribar-hi ja eren les quatre de la matinada i la festa era a punt d'acabar. Vaig conèixer quatre arreplegats d'allà dalt, vaig tacar-me les mans d'esprai negre i vaig col·leccionar un punt de mira de Mercedes, que cosiré a la meva motxilla.

Això és tot. Breu balanç de l'any i resum de la farra en temps rècord.
Bon any.

Au, quatre coses.

-Ahir, l'editorial de l'Avui anunciava que el grup Godó ha comprat la capçalera i que ha liquidat el deute que tenia el diari, i tot plegat sense renunciar a allò que més el caracteritza: la sensibilitat nacional. Si és tal com deia en Sanchís ahir, el millor diari de Catalunya continuarà com fins ara i sense el llast econòmic. Doncs a veure si és cert i a veure si, ja de pas, tornen a fotre la contraportada, que ja fa temps que em quedo sense plaers de ma vida.

-L'altre dia vaig anar a veure el partit Catalunya Argentina que vem perdre nosaltres per golejada. Si els fills de puta dels espanyols ens deixessin competir oficialment potser els resultats serien uns altres. Jugar dos partits l'any no dóna per més.

-El mateix dia vaig conèixer la Mar, que volta per aquí la blogosfera, i vaig comprar la samarreta Gumet. Ja em faré una foto un dia. Encantat de conèixe't, i a en Jordi, gràcies per la birra, que ja tocava xD.

Volia dir alguna cosa més, però un imbècil feixista que m'ha afegit al messenger i que no sé com collons ha trobat el bloc me n'ha fet oblidar. Bé, de totes formes, bon cap d'any.

[PD: Ja me n'he enrecordat. Volia haver parlat del Pla Ibarretxe una mica. Només diré que és fruit de la voluntat democràtica del poble basc i que és un projecte polític completament legítim en el marc actual. Les acusacions per part de PSOE i PP de què respon només a la voluntat d'ETA, de què és il·legal perquè li dóna suport un grup terrorista il·legalitzat, no s'aguanten per enlloc. Que us aprofiti pel 2005, feixistes.]

Als senyors de tevetrès: no m'importa el més mínim que a Burgos siguin totes les carreteres tallades, barrades, tancades; és a dir, no m'importa més que l'estat de les comunicacions terrestres, aèries o marítimes al Tibet (si els de Cervera tenen port de mar, els tibetans no seran menys). No puc dir el mateix del tsunami, però el meu interès no és tan gran, profund ni pregon com per esmerçar-hi una vintena de minuts.

Vint + deu = mitja hora de notícies redundants, reiteratives, repetitives (triadjectivacions amb dedicatòria per en TdQ). Per favor, si us plau tindre en compte la meva queixa us n'estaré molt agraït.

Acabem: Visca el terra lliure de tifes de gos.

Estic acostumat a discutir de política amb ma mare: les nostres posicions són irreconciliables (es pensa que perquè portem tres segles d'esclavatge hem d'acceptar l'status quo). Amb mon pare no discuteixo mai d'aquests afers (em discuteixo per futeses enervants), perquè a més a més és, en principi, independentista. I és realment molt divertit veure com ell, que no té ni ideia d'Història, branda arguments de caire històric per defensar les seves postures. Mon pare i jo fent front comú contra ma mare en aquest aspecte: i jo sabent que ell va molt errat, però en aquest cas la seva caparruderia i ignorància em són propícies (Al·leluia!).

De la mateixa manera, ahir tenia el Cant dels Maulets al Winamp i mon pare, que quan era jove havia anat de campaments i fet escalada, em diu que "aquestes cançons jo les cantava quan era jove". I ara ací jo em pregunto, incapaç de concebre la imatge: mon pare, Maulet? Aaaaaaaaaaaah!

Doncs, ves per on, no m'ha tocat pas la grossa, no he tingut tanta Sort. Tanmateix, el número 42400, del qual tinc una participació astronòmica d'un euro, ha sortit premiat amb 1200 euros al dècim, la qual cosa vol dir que jo què sé, però bé, no està malament. Aquest número era del Guissona.
De la mateixa manera, el número 20560 també ha estat premiat, però amb només 200 euros. És de la loteria d'ERC, per la qual cosa podem sospitar que hi han hagut converses secretes entre en Carod i els nois de Sant Ildelfons per sortir-ne beneficiat.

Per un moment, m'he sentit un ludòpata, al web del Mundo comprovant numerets.

D'altra banda, diré que avui era el meu darrer dia de classe tot i que vaig començar les vacances divendres per la tarda, ja que no he trepitjat la universitat des d'aleshores i per imperatius acadèmics (perquè era assistència obligatòria). A veure si faig alguna cosa de profit aquest nadal.

L'altre dia vaig anar a renovar-me el DNI. Vaig anar a actualitzar les dades que han de permetre l'Estat controlar-me. Es veu que me'l posaran també en català sense jo demanar-ho. Quin dia em posaran sense jo demanar-ho "Nacionalitat: catalana"?

A banda de què vaig trobar a la comissaria en Dueñas, el pivot del Barça de bàsquet (alt com un sant Pau, el malparit del dimoni) vaig adonar-me un cop més de com odio la Policia Nacional. Bé, odio la policia en general, però la Nacional encara més. Per això no em va sapiguer massa greu la mort d'aquelles dues policies de fa poc a mans d'aquell presumpte pertorbat. Bé, siguem sincers, em va agradar llegir com les havia agredit i com havia abusat d'elles, i com les havia mort. Ni tinc cor per certes coses ni en vull tindre, tot i que jo mai no ho faria.

Doncs res, que hi entro i una hora de cua. Per sort duia l'Avui, em vaig divertir llegint la notícia sobre un adolescent que va trametre un mail a tres empreses diferents demanant que traduïssin les etiquetes dels seus productes al català, perquè si no els bombardejaria a correus electrònics. Com el nano va signar amb el harrypotterià nom d'Exèrcit del Fènix vint policies van envoltar casa seva, van entrar a punta de pistola i van confiscar els dos ordinadors. Està detingut acusat de terrorisme.

Tenia avorrit ja el diari quan per fi em va tocar a mi. «Hooola bon dia, vinc a renovar el DNI», diguí jo. «Déme el DNI antiguo, dos fotos y seis con treinta», m'etzibà la imbècil. «Sí, espera't, aviam, té», reblí jo, amb la mosca començant-me a pujar ja per damunt del nas. «¿Has cambiado de dirección?», em preguntà sense ni tan sols esguardar-me, fitant la pantalla de l'ordinador. «No», contestí, tot afegint-hi «bueno, qué dirección tinc?». Quin dia els torrecollons de la policia aprendran català? Per què parlen amb aquell aire de perdonavides, amb aquell urc fatxenda? En fi, que ja ho havia aconseguit, l'Administració central havia aconseguit que dimitís del català. Per què no tinc el dret de ser atès en el meu idioma? Per què no foten el camp cap el seu país i ens deixen en pau? En fi, que em recita la meva adreça i jo li l'aprovo en castellà. Després em demana pel telèfon, i jo li contesto en català. Després em demana si tinc un euro amb trenta, i li dic que sí en italià. I aprés d'un asèptic «Tienes que volver en cuarenta días», sense ni acomiadar-se enceta el mateix procés amb un altre paio que, ai las, també du l'Avui sota el braç. Jo li dedico un «Adéu», amb el va desig de no haver de tornar a tractar amb aquella colla de desgraciats.

Podeu ficar-vos el DNI vell pel forat del cul.

Com vaig dir al sonet laboral de fa uns dies, la filla del cap fa unes setmanes que se'n va anar. Visca perquè ja no l'haig de patir més. Ara una nova companya és arribada. És nouvinguda a Catalunya (bé, ja en du un any, segons ella) i és de Cadis. Evidentment no sap parlar català i no n'entén un borrall, i entre l'amo i jo li anem ensenyant molt de mica en mica. Avui, suposo, deu haver après els mots «endreçar» i «clau». Si vol que li renovi el contracte ha de poder entendre'ns, si més no. D'altra banda, se n'anirà al carrer.

Sé que és dur, la feina potser no és tan fàcil de trobar (o potser sí, no ho sé, ella té trenta-tres anys...) i que et facin fora per la qüestió de la llengua deu ser una tocada de nassos. Però també ha de comprendre que ara és a Catalunya i que ha de saber parlar (almenys entendre) català. El cap ja li ha dit, i ella ha acceptat. Diu que mira TV3 (encara sort que ja han tret el Buenafuente...) i que només li costa molt de captar algú que parla amb accent molt tancat... com jo, segons ella. Ja m'han dit dos cops que parlo amb accent tancat i dos que parlo amb accent de Lleida, i me n'estic començant a emprenyar. Jo parlo amb la barreja de català barceloní amb el futimer d'impureses castellanes, i a qui no li agradi que el donguin pel cul.

Doncs això, que una nova etapa ha nascut a can Pollastre amb Botifarra, veurem quina és la seva durada.

La pirateria és un dels més greus problemes dels nostres temps. Les còpies il·legals de material discogràfic representen potser el més conegut, sobretot a causa del cànon que la SGAE ens ha encolomat a tots els que d'una forma o altra fem servir discs compactes per gravar informació de l'ordinador. Però no és l'únic sector de l'economia que es veu afectat per la pirateria, també és prou conegut el cas dels videojocs i, en menor mesura a Europa, però amb molt de ressò a Amèrica Llatina, el de la literatura. Hoc, en efecte, a Amèrica Llatina és un problema molt seriós; el mercat negre del llibre és enorme a aquells països, àdhuc la majoria dels professors universitares hi col·laboren venent a benefici propi llibres per a les seves classes... De tot això es parlava fa poc a l'Avui, el millor diari de Catalunya.

Tanmateix, ara per ara no és tan fàcil com sembla piratejar, posem per cas, un videojoc. Exemple: passos que he hagut de recórrer abans de poder jugar al Sims 2.

1. Disposar d'un programa p2p, com l'Emule o el Bit Torrent.
2. Cercar la font de la qual baixaràs la informació.
3. Un cop trobada, esperar fins que es baixi tot. Són quatre Cd's, per la qual cosa, amb ADSL pots trigar tres o quatre dies.
4. Gravar els CD's amb l'Alcohol 120%. Si no el tens, com era el meu cas, te l'hauràs de baixar.
5. Instal·lar.
6. Cercar per l'Emule els números de sèrie per poder continuar. Un número que rutlla és, per exemple, XUT3-6LHW-ZOR1-JH7N-VV7I
7. Acabar d'instal·lar.
8. Cercar per l'Emule un crack pel joc.
9. Jugar
10. Adonar-te de què no funciona el mode constructor.
11. Cercar informació per internet per resoldre el problema.
12. Adonar-te de què has de muntar la imatge del primer CD amb el programa DAEMON tools i desactivar les unitats de CD virtuals que hagi creat l'Alcohol.
13. Jugar durant només tres dies.
14. Desinstal·lar el joc. Si t'ha agradat, hauràs d'anar a comprar-lo.

És molt important el darrer pas. A can Santacreu no es pirateja res...

Un dia, vaig estar a punt de donar un petó al meu cap. Em va obrir la porta de la feina, i després del «bona tarda» vaig apropar-me perillosament a la seva galta. Ell ni se'n va adonar, perquè mirava a una altra banda, i perquè les alertes van sonar abans de què fos massa tard. Hagués estat una situació prou divertida.

Durant els set o vuit anys que fa que porta la franquícia, el cap s'ha guanyat ja una bona anomenada pel barri. És molt desconfiat, es malfia de gairebé tothom. De vegades empaita algun client que li sembla sospitós, de forma poc dissimulada. D'altres els pregunta insistentment què busquen, o què volen, sense allunyar-se mai del presumpte lladregot. Realment té motius per estar amoïnat, atès que el nombre de furts és considerable. Tanmateix, la mala fama l'acompanya.

Potser el que més ha contribuït al seu mal renom és que parla a tothom en català. Això, al poble, és un crim, una blasfèmia. La Inquisició popular entrediu el nostre idioma, qualsevol que no contesti en castellà és bandejat automàticament, sempre que sigui possible, del recorregut botiguer. Malgrat tot, el negoci rutlla força bé. Malgrat que tothom sàpiga que és nacionalista acabat. Malgrat el barri, rutlla prou bé.

No dóna mai una bossa de més. Abans les cobrava i tot, com al Dia. Ha anat apujant l'import mínim per poder pagar amb tarja, ara són vint euros. El xou de les targetes porta molta cua: el servei és lent i a voltes no funciona, la qual cosa fa pujar la mosca al nas a la gent. Els clients recompten dos cops el canvi per comprovar que els hi ha donat correctament. I és que té fama de gasiu, com a bon català, esclar. Garrepa. Pessetero. Agarrao.

Nogensmenys, a mi el cap em sembla bon paio. És molt simpàtic, tot i que la gent no ho sàpiga veure. Als quaranta anys llargs, té un esguard joganer, rialler, uns ulls grisos que brillen quan somriu d'orella a orella. És molt de la broma, i tot i ser l'amo es pren la feina amb molta filosofia, sense mai agobiar-se massa. Deixa treballar de gust, sense donar més ordres de les necessàries, i mai com ho faria un dictador (com ho faria la seva filla, per exemple). Si li demanes un favor, te'l fa si pot, i àdhuc sense demanar-li-ho. Esclar que mira pels diners, però és normal, és el seu negoci i no vol que li pispin, ni pagar massa per les targes, ni que li prenguin deu bosses per un sobre de pernil. És normal. Compra l'Avui, i tot i ser convergent no és gens partidista (em va comentar que altres vegades havia votat Esquerra). Està, doncs, molt ben informat, i és noresmenys força lletraferit i, en general, molt amant de la cultura, en especial la catalana. Tan bon punt t'està parlant d'un llibre que versa sobre el Corpus de Sang, com t'informa sobre els seus plans d'anar a l'Aplec del Bolet o de les vibracions que se senten en veure pujar un castell i de les baralles entre les colles de Valls.

En resum, a mi em cau força bé, parlo més amb ell que amb mon pare, i per això vaig estar a punt de donar-li aquell petò.

Cap l'atzucac jo sol m'hi vaig abocar
car sense la pecúnia no hi ha estudis
amb uns pares gasius plens de repudis
per lleixar una carrera sense avisar.

Content de poder estudiar i treballar
mes sense desvagar-me ni fer interludis,
sens ningú a qui dir: «espero que m'ajudis»;
solitud, estrès, boira familiar.

Clients estults, na Marta un corcó infernal,
caixes que no quadren i un llom caducat.
Mil despeses però jo no veia un ral.

Amb prous diners i un any al supermercat
ara per fortuna tot rutlla com cal
a punt de reprendre la universitat.

Bé, feia dos lustres almenys que no escrivia un sonet. És penós, ho reconec. Ja porto un any a l'Àrea de Guissona, i la situació d'ara no té res a veure amb la d'abans.

No m'acaben d'agradar les seves lletres. No m'agrada gairebé gens la seva mena de música. Tot i així, tenen un no sé què engrescador que m'ha enganxat lleugerament. Perquè, a veure, qui no ha pensat mai una cosa com aquesta?:

És la típica reacció de la massa il·literada davant l'obra de l'artista. La massa ignorant i adotzenada és incapaç de copsar i fruir amb l'elevat producte intel·lectual de l'artista, hermètic per les ments no iniciades, inferiors podríem dir. Doncs això, qui no ha parat mai atenció al quadre de tal o qual pintor i no ha cregut que son cosí de tres anys dibuixaria millor? La clàssica impotència de qui és ignorant, que no reconeix la seva mediocritat o que és tan lúcid que és capaç de reconèixer la mediocritat de l'artista (inversemblant, aquesta darrera, en la majoria dels casos)...

Jo ho reconec, molts cops no entenc l'artista. Sóc un altre adotzenat. Per la mateixa línia va aquest altre vers, a la mateixa estrofa:

A mi em sol passar a la inversa: que tota pel·lícula que veig em sembla molt mediocre. Són molt poques les que m'agraden, i pocs cops em costa de trobar el missatge implícit.

Per acabar amb les cites, una mostra del seu llenguatge barroer, políticament incorrecte, mancat de tota poesia, de tota lírica. Una mostra del seu pensament radical, àdhuc racista, que esquitxa altres cançons. És aquesta:

Hoc, exacte, l'heu encertada: «però què dius, pallús, si aquest missatge és recurrent en tu!» Però aviam, hi ha una certa diferència: jo no he insultat mai ningú per ser xarnego. Dir "rata xarnega" em sembla una mica bèstia.

El grup? El vaig conèixer per mitjà d'un enllaç del bloc d'en Roger, compte!. El grupet es diu Herois de la Katalunya Interior, les cançons es poden descarregar de franc, i bé, estan bé, he he.

Ahir vaig tindre l'últim examen. No vaig estudiar absolutament gens. No tenia apunts, no tenia el llibre, no tenia ganes, i només vaig assistir a tres o quatre classes seves. Tinc molts dubtes d'aprovar, però si haig de repetir l'assignatura, penso canviar-me de grup per no veure el Molins aquest.

Per comptes d'estudiar, em vaig dedicar a llegir la Pell Freda aquest cap de setmana. No entrava en els meus plans llegir-la, però el divendres la vaig veure a l'Abacus, demanant a crits que la comprés, i mireu, sóc molt feble.

El llibre està prou bé. Realment no sé ben bé quin és el tema de llibre: dubto que sigui la lluita desesperada dels dos homes per sobreviure a l'illa deserta; sembla que són les relacions del protagonista amb el seu company i els visitants nocturns, el procés que el transforma de l'home del principi de la novela a l'home del final, el mateix que tant havia odiat. El darrer capítol et fa replantejar el comportament del company de l'illa durant tot el temps de convivència, les raons de la seva conducta. El llibre comença igual que acaba. També és interessant el plantejament dels visitants nocturns. Al principi semblen únicament caníbals, però a mesura que avança el temps es va adonant de què aquells enemics no són tan diferents d'ell com sembla, fins i tot arriben a entendre's... però és incapaç d'acceptar i es torna a atrinxerar.

No serà la novel·la que marcarà la història de la literatura catalana, però a mi em va atrapar des del segon capítol i ja no la vaig poder deixar. Salvant les distàncies, com em va passar amb el Harry Potter.

Imaginem que el lector ha estat escollit regidor de l'Ajuntament. L'enginyer de la vila li presenta aquesta proposta: la ciutat pot esmerçar deu mil euros en la construcció i funcionament d'un semàfor. [...] El semàfor reduiria el risc d'accidents mortals de trànsit de l'1,6 a l'1,1 per 100. Hauria l'Ajuntament de gastar els diners en el nou semàfor? [...]

Al començament, potser tingui la temptació de creure que una vida humana no té preu. Això suggereix que la vida humana té un valor monetari infinit. [...] Nogensmenys, no hi ha semàfors a cada cantonada i de vegades optem per comprar cotxes sense airbags ni frens ABS. Tant en les decisions públiques com en les privades, de vegades estem disposats a arriscar la nostra vida per estalviar alguns diners. [...]

Comparant els salaris de les ocupacions més arriscades amb els de les menys arriscades, tenint en compte l'educació, l'experiència i altres determinants, els economistes poden fer-se una idea del valor que condedeixen els individus a la seva pròpia vida. Els estudis basats en aquest mètode arriben a la conclusió de que el valor d'una vida humana és d'uns 10 milions d'euros.

[...] El semàfor redueix el risc de mort en 0,5%. Per tant, el benefici esperat del semàfor és 0,005 x 10 milions d'euros, o sigui, 50.000 euros. Aquesta estimació del benefici és molt superior al cost de deu mil euros, per la qual cosa s'hauria d'aprovar el projecte.

Principios de Economía, Gregory Mankiw.

El millor del cas és que dedueixen el valor de la vida a partir de les decisions de les pròpies persones. Jo suposo que algú que treballa a la construcció no s'hi juga la vida per gust, sinó que ho fa perquè li calen els diners. De la mateixa manera, un no es compra un cotxe petit pel poc valor que li atorga a la vida, sinó perquè la renda familiar no dóna per a més. Un magnat dels negocis de ben segur que, segons aquests criteris, valora més la seva vida que un pobre caixer de supermercat com jo. No crec que mai acabi d'entendre aquest llibre d'economia.

Doncs res nois, ja marxo de vacances. Avui ha estat el darrer dia de feina, ha estat però el primer en què hi vaig borratxo. La farra es va allargar fins les quatre de la matinada, i vaig tornar a agafar una d'aquelles borratxeres memorables. En fi, no estic gaire ressacós, em trobo destemplat, i la suor em put de manera especialment fastigosa. Demà, abans que surti el sol, desapareixeré d'Esplugues i visitaré terres andaluses per veure el que queda de la meitat de la família. Bé, estaré ben bé dues setmanes sense connectar-me, o sigui que podeu posar-me verd impunement fins el dia tretze. Passi-ho bé.

Mirant la tele, vaig veure l'altre dia un fragment d'una pel·lícula antiga, en blanc i negre, d'un home malhumorat i la seva família. La família tenia problemes, sobretot perquè el pare era massa intransigent i un dels fills, rebel. La taula era un dels llocs que més afavorien les batusses dialèctiques. Me'n vaig adonar de què el que en realitat feia estralls en aquella família era la manca de televisió.

A casa meva gairebé mai no es parla mentre es menja. Paradoxalment, un lloc preferent per a comunicar-se s'ha perdut precisament a causa d'un medi de comunicació, la televisió, aparell el qual gairebé sempre comunica només bajanades. És difícil d'imaginar com seria la vida a casa meva sense aquesta caixa tonta: potser hauríem de parlar i tot. Jo ja he perdut el costum de parlar. Només parlo amb ma mare i a la cuina, és l'ùnic indret de la casa on m'hi sento de gust.

Jo només encenc la televisió per dinar, i després l'apago. No m'agrada pràcticament res del que hi fan. Odio estar a l'ordinador, o a la meva habitació llegint el que sigui o escoltant qualsevol cosa, i sentir com algú l'engega. Sempre tanco la porta per no sentir les imbecil·litats que s'hi poden sentir, com això de l'Ordonyes. Miro poc la tele perquè no m'agrada, no perquè estigui en contra d'ella, com sembla que estan alguns. Si m'assabento d'alguna cosa que crec que em pot agradar, miro de mirar-ho. És a dir, consumeixo alguns programes en especial, veig només el que vull veure, i evito sempre que puc ajeure'm al sofà amb la tele encesa, veient sense veure.

És indignant la poca cobertura mediàtica de l'afer. Ni deu segons als informatius estatals, un breu retall amagat als diaris. Amb prou feines me n'he assabentat. És un assumpte cabdal, que ens afecta a tots per igual, el decurs habitual de les nostres vides perilla; una crisi internacional, hecatombe, apocalipsi. Ha mort Carmen de Mairena. Ai, perdó, vull dir Carmina Ordónyez. I jo encara no sé qui collons és aquesta tia (cap de les dues).

6.3.1. Els signes d'interrogació i d'admiració

El signe d'interrogació (?) i el signe d'admiració (!) s'escriuen al final del període d'entonació interrogativa, l'un, i exclamativa, l'altre: Què et passa? Per què ho dius, això? Però com és possible? Què sé jo...! Bona nit! Què hi farem...! Per la seva mateixa naturalesa, el signe d?admiració s?associa sovint a les interjeccions i les onomatopeies: Ep! Bub! Ning-ning!

Moltíssima gent escriu el signe d'interrogació i d'exclamació també a l'inici del període d'entonació interrogatiu, l'un, i exclamatiu, l'altre. He consultat el web de l'Institut d'Estudis Catalans i he trobat el paràgraf anterior. És a dir, si ja no l'escrivia, ara encara menys.

Fa un dia de sol rabiós, rutilant, enlluernador. Com tots els jorns anteriors, pujo (gairebé escalo) el rost que és el meu carrer: quan plou molt, els autobusos amb prou feines avancen, les rodes rellisquen sobre la calçada xopa, que sembla un torrent. Tot badallant i traient-me les lleganyes, vaig pensant en tot el que haig de fer aquell dia naixent. Com cada dia, però, el primer que faré serà comprar el diari a l'«Enxaneta». Però, com ja és habitual, el quiosquer que m'ha venut, entre molts altres llibres, el gran Quadern Gris d'en Pla, resulta que no es troba a dins i ha tancat amb pany el seu negoci. Abans, quan em passava això, l'esperava i m'emprenyava, però ara simplement passo d'ell. Avui no he comprat l'Avui perquè el meu quiosquer era al bar del costat prenent un cafè. Jo t'asseguro que com et trobi gaire més sovint prenent el cafè, et comprarà el diari ta mare.

El noi nou que porta com dos mesos a la feina i que és tan simpàtic i tal, ara resulta que aquest estiu no seguirà perquè el cap vol algú amb experiència quan sigui de vacances (que hi serà molt poc temps, però bé). El cas és que el nano marxa i potser tornarà cap a setembre. Per aquest estiu ha fitxat un paio que té experiència a una altra Àrea de Guissona d'un altre poble, ja que diu que un noi experimentat anirà millor. Digueu-me superficial o xenòfob o el que sigui, però només l'he vist dos cops: al primer anava amb un brau d'Osborne al pit i avui amb una samarreta de tirants de camuflatge, militar. Tan simpàtic com és el Dani que hi ha ara, me l'han de canviar per un fatxa...

Parlant de vacances d'estiu avui mon pare m'ha dit que atès que finalment només jo i ma mare tindrem festa la primera quinzena d'agost, vagi amb ella a Atarfe (Granada), amb l'àvia. Si no ho havia dit encara, ara és el moment: ma mare és granadina. El cas és que odio la família, i encara més odio anar a Atarfe. Gairebé sempre que hem tingut vacances hem anat a Granada. Abans almenys dormíem a l'Albaizín, un barri meravellós, maquíssim d'allò més. Atarfe és un poble fastigós que put tot a oli d'oliva refinat i més mort que una biblioteca. L'única cosa bona d'aquell poble és que fan concerts de Heavy Metal a un poliesportiu, i que té unes pistes de bàsquet que fan goig de veure. Precisament a aquelles pistes vaig tindre un bell succés amb uns gitanos desgraciats, d'aquells que fan mereixedora la fama que tenen de mafiosos i xoriços.

El cas és que els meus quinze dies de descans les hauré de passar en família, la cosa més cansada que hi ha. No puc sofrir la família, tu. T'has de mostrar simpàtic, has de riure els seus acudits (i fer-ne tu algun), has de dir alguna cosa, parlar dels estudis i tota la pesca. Es esgotador. Jo m'estimo molt més quedar-me a casa mirant-me el borrissol del melic que anar a allà.

Però ja veurem.

Hi ha coses difícils d'entendre. Per molt que hi penses no hi trobes sentit. Si algú em pot explicar el perquè d'aquesta nota, que m'ho faci saber:

«Al "listillo de la familia".

NO QUIERO VER LA BICI en ESTA CASA.
La vendes, buscas un parking o la tiras.
Te recuerdo que en la escalera, que es donde la dejaste ayer para que no la viera, no se puede dejar NADA.
Igual sería bueno que dejaras de pensar en tonterías y ESTUDIARAS.»

Aquesta nota l'ha escrita ma mare aquest matí. Mon germà ha comprat una bici però ella no la vol ni veure. A més, la vem guardar a la nostra cambra, no pas a l'escala com ella diu. En fi...

Acabo d'arribar de la universitat. És tot just el segon examen d'aquest semestre, i és també el segon examen al que em presento sense haver estudiat gens. Això em recorda a Telecos, on les assignatures eren inaprovables per molt que et cremessis les celles. Havent estudiat gairebé res i sense haver anat a gairebé cap classe tinc moltes probabilitats d'aprovar les dues assignatures, però en cas de suspendre no seria problema perquè per setembre sí estudiaria com cal.

La gran llàstima és que una cosa que se'm dóna tan bé i em conformo amb el cinc pelat. Si m'hi esforcés mínimament treuria de notable cap amunt.

Apa, que ara haig de fer dos treballs d'Història per dilluns que encara no he començat.

Bufet lliure!

Jo ahir volia anar a Calafell. Malauradament, jo no remeno cap cirera i les meves paraules se les emporta el vent, però amb tot vem anar al maquíssim poble d'

ALTAFULLA

Amb olor d'estiu m'esperes
com un núvol oblidat,
Altafulla, amb cent palmeres
i un castell de vi daurat.

Saules tens vora la via
i moresc a l'hort tancat,
i al rec l'aigua que somnia
si no corre el vent salat.

Ai, adéu, vila menuda,
oliveres, camp de blat!
Pels camins, vora la ruda,
l'ase té un pas delicat.

I com l'ordi de les eres
el cloquer s'ha endormiscat,
Altafulla, amb cent palmeres
i un castell de vi daurat.

(Marià Manent)

Vem fer una passejada al voltant de l'església i el castell (suposo que allò era el Castell de Montserrat dels marquesos de Tamarit) i vem baixar fins la plaça de l'Ajuntament (bé, era la plaça on es troba l'Ajuntament), on a banda d'unes ruïnes suposo que romanes i els edificis d'època, hi ha un monument al pilar de vuit que va aconseguir la Vella de Valls l'any 1878. Un casc antic molt ben conservat que a tots tres ens va recordar una mica, salvant les distàncies, els carrers de Granada, la ciutat de ma mare.

Després de gaudir d'aquell bell paisatge vem anar a dinar al bufet lliure, on per dotze amb cinquanta et podies atipar tant com et vingués de gust. Jo, que tinc molt poca experiència en bufets lliures, allò em va semblar una colla de jueus acabats d'alliberar de Mauthausen per les tropes aliades: es llençaven damunt el menjar com qui no ha tret el ventre de pena en un mes, obrint-se pas a colzades, engolint sense pudor amb les mans tot tacant-se la cara com si fossin porcs, atacant a la desesperada plats de teca amuntegada, com si les cloïses, els musclos i les escopinyes fessin honor a la tradició castellera del poble... La gent no té vergonya: per postres s'agafaven un tall de braç de gitano, brioixs, gelats i pastisseria de tota mena, tot al mateix plat, i els anaven mossegant alternativament, llençant després a les deixalles totes les restes regalimants i llefiscoses que no havien pogut endrapar. La meva pregunta és, si només pots menjar deu cargols i un tros de conill, per què agafes trenta mol·luscs hermafrodites i tres bocins de mamífer vaginal (sí, és molt trist)? És igual, com que és de franc...

Jo, recordant la meva anterior experiència a un bufet d'aquests, em vaig proposar de menjar només el que em vingués de gust. Vaig mirar de combinar mitjanament els plats i no posar-me'n en excés, objectiu que no crec tan difícil d'assolir, però que atesos al panorama, deu ser complicadíssim (seria com una Selectivitat, que és facilíssima però de la que tothom en fa escarafalls).

Més tard vem estar una estona a la platja, jo a l'ombra tota l'estona, car no m'agrada prendre el sol, i tot seguit de dret cap Esplugues i per la carretera vella. Per aquella carretera vem poder contemplar el famós Arc de Barà i, una mica més tard, el castell de Calafell, que de lluny em va semblar, en efecte, un petit castell.

I a casa, per comptes d'estudiar l'examen d'economia que he fet avui i no m'ha anat gaire bé, vaig estar veient la pel·lícula Titus, que és una adaptació de l'obra de Shakespeare. Bé, jo entenc molt poc de cinema, però em va agradar. Tanta retòrica al final arriba a cansar (sobretot quan dura dues hores i mitja), però comparat amb el trist nivell literari (nul) de la majoria de films actuals, m'ho va fer passar bé. No he llegit el llibre, però entenc que el director va fer un treball d'adaptació força interessant, incorporant elements com cotxes i pistoles a una obra original ambientada en l'època romana. Vaig trobar increïble la història, de revenges i re-revenges, d'amor, de poder, de mort i de tot el que vulguis, i aquest estiu miraré de llegir-la.

Bé, això és tot, al final m'ha sortit una entrada prou llarga.

Ahir vaig anar amb tres noies al Kasal Okupat Alta Tensió del Prat del Llobregat per assistir al concert organitzat per la CAL (la Jerc del Prat, vaja), on tocaven els Avalots, Red Banner i Xaca Laveri. Només vaig veure els dos primers. Van començar els Red Banner, jo suposo, fent una mena de folk estrany amb bateries sintètiques, un guitarra que semblava zombie, una noia amb una flauta travessera i una cantant. Una mica avorridots, però no estaven tan malament.

Els Avalots van molar molt. No sé els noms dels integrants, era el primer cop que els sentia, no vaig entendre un borrall del que deien i va sonar molt heavy. La bateria simple que feien servir no crec que pugui donar gaire més rendiment del que en treien, i el baix i la guitarra eren molt canyeres. La part instrumental ofegava completament la vocal, però amb tot es veia que es desganyitaven cantant. Va ser molt maco, però eixordador: potser massa alt tot plegat. En alguns moments semblava només una bombolla caòtica de soroll. Els solos de guitarra eren molt bons, la veritat.

La gent que hi havia no es va entregar gaire: fins i tot jo vaig estar tota l'estona assegudet. Amb tot, em van agradar. A veure si ara puc sentir algun disc seu d'estudi, on la lletra sigui intel·ligible.

Doncs res, de tornada cap al poble vem estar esperant el nit-bus més de mitja hora amb un paio tirat pel terra i vomitant. I ja al bus vem estar aturats una estona a l'altura de Sant Boi, si no m'equivoco, per una òstia que va fotre un camió a un cotxe tot aixafat. Una estona després vem agafar un taxi, i a dormir.

Em cago en el dia que vaig tindre per primer cop internet a casa, i en l'altre en què vaig decidir començar a escriure sense mirar el teclat.

Ahir vaig aconseguir la meva primera planta. Me'n van regalar tres plantetes petitones que semblen males herbes del camí, però que han de créixer exuberants, alegres, fecondes i vives. Han de créixer sanes, vigoroses i poncelles per què, quan sigui el moment, me les pugui fumar fulla a fulla. Al·leluia!

He mort les estadístiques.

Les he mort.

HAHAHAHAHAHAHA!!!
-riallada destarotada-

Ja mai més no em tornareu a esclavitzar.
Estadístiques filles de puta, m'heu estat tocant els pebrots des que us vaig incorporar al "projecte". Però ara sou ben mortes, us he mort per sempre més.

HAHAHAHAHAHAHA!!!
-riallada desballestada-

Avui sóc un home més lliure gràcies a que me n'he desfet de vosaltres.
Us he assassinat a sang freda i sóc feliç;
la vostra mort és la meva felicitat.

Ahir vaig conèixer dos nois de Barcelona que van tocar el dos del bar sense pagar, la pràctica coneguda com a "Simpa". Un d'ells es movia molt i quequejava, semblava com nerviós. Això no és res: la mateixa que em va dir un dia que la meva lletra és molt semblant a la d'un esquizofrènic conegut seu, l'altre dia em va dir que quan jo parlo sembla que m'ofegui. I per ajudar-me, em va proposar una postureta de ioga. La noia es va ofendre perquè li vaig demanar si la gent que fa ioga els dimarts i dijous a les deu del matí no té res més a fer, ja que jo treballo i estudio i tinc poc temps per a mi. I em va etzibar un "lo teu no és vida, replanteja-t'ho. Deixa sa universitat o sa feina, però això no és vida". Trobo que els anarquistes són els més incompresos de tota la societat: són vistos com a mandrosos i delinqüents. Haurien d'explicar-se una mica millor.

Bé, amb els dos nois hi havia tres noies que tampoc no coneixia, a banda de la troupe de sempre, i en especial, una d'elles, de les noves, estudiant de Ciència Política a la Pompeu Fabra, em va semblar una criatura digne d'estudi. Els seus moviments, la seva forma de parlar, de vestir, les seves opinions: tota ella volia aparentar pija. Però tot i la forma de fumar, de moure les mans i els dits, i les setències que proferia, ella no ho era pas. Era una "quiero y no puedo" fastigosa. Vaig sentir com menystenia un dels dos nois d'esquenes a ells i el que deia sobre "en qué me fijo primero de un tío" i tal. En fi.

Les Volls Damms que em vaig pimplar varen ser molt bones, i el peta també. Va ser el primer cop que me'n vaig fumar un a una cerveseria normal, a la taula entre cerveses, i el perill de ser expulsats va fer que el peta fos encara millor. Per tal que no es noti, mon germà els lia amb una maquineta especial i els petes semblen cigarros normals. Va de conya pels bars.

Doncs res, nois, vagi bé.

Avui he fet la meva primera classe -quasi- particular a la Universitat. Érem només tres d'una assignatura on som matriculats més de cent. Un escàs tres percent. A què és deguda aquesta desbandada de classe d'Història? Hipòtesis:

1. Tothom sap ja el tema. Mentida! Només cal que preguntis al primer que trobis què recoi va ser la Home Rule o el nom de la directora oficial de cinema del règim nazi, per comprovar que, en general, no saben res.

2. Perquè no troben l'aula. Mentida! La majoria dels de primer curs fem totes les classes a la mateixa aula. Amb tot, els que només estan matriculats d'aquesta assignatura ja venien el primer quadrimestre, i per tant no és excusa.

3. Perquè no s'han de presentar a l'examen. Mentida parcial! I és que, tot i que sembli mentida, el professor va deixar exempts d'examen aquells que ja van aprovar el primer quadrimestre. Per aprovar-ne el segon només cal presentar dos treballs. Però jo puc donar fe que són moltes més de tres persones les que van suspendre. I no, jo no vaig suspendre.

4. Perquè per vicisituds de la vida tothom té coses a fer a aquella hora. És probable, sí, però una probabilitat molt improbable, que tots a les dotze fugin. Com no solem ser més de vint persones (sent optimistes) a les seves classes, la probabilitat és major, però així i tot, no convenç, perquè van suspendre més de vint persones, i les altres mirant-se el borrissol del melic.

5. Perquè la classe anterior de Sociologia els crema les neurones i les han de reposar amb porros i cerveses. Aquesta és una explicació més satisfactòria, atesa la fumera que creen els estudiants i atesos els bars, plens de gom a gom. Sí, el futur de la societat, a bars i passadissos.

6. Perquè no els agrada la Història. També és molt possible. La gent va a classe només per aconseguir un títol, no per aprendre. Jo vaig a classe perquè m'agrada, tot i que no em sigui obligat. Dels tres que érem avui, dos haguem supès. Mols no hi assisteixen pel mateix motiu que suspengueren: perquè no els hi agrada. I, per tant, sempre suspendran. Només pensen en la llicenciatura que els obrirà portes, i no tenen cap interès en la revolució anarquista del 36.

En resum: només tres. El pobre professor, que no és gaire bo, però que ho fa amb molta il·lusió i en sap molt, li deu sapiguer greu que tan poca gent vagi a les seves classes. A mi també em sap greu, la veritat. La setmana passada ens van passar una enquesta per valorar-lo (els de l'Autònoma són molt moderns...) i ens va demanar que siguéssim bons amb ell. Mai cap professor m'havia demanat que apugés a l'alça la seva pròpia puntuació, sempre ho havia vist a la inversa. Jo vaig ser optimista en la valoració, però amb tot, malgrat alguns defectes, no ho fa pas tan malament. Li falta potser més locuacitat, que de vegades sembla la Palacio.

Apa, vagi bé.

Per què són els nanos tan emprenyadors? Jo estic a favor de què els homes també s'ocupin dels fills perquè, d'aquesta manera, les mares no anirien amb la quitxalla a comprar. Et remenen tots els articles, et dispersen els carros, criden i ploren fins a rebentar timpans, corren i s'enfilen pertot arreu, treuen les etiquetes de lloc, etcètera. Són imprevisibles, mai no saps si ensopegaràs amb un d'ells que s'arrossega per terra o si et tiraran el monitor de l'ordinador. Gairebé sempre van enganxats al llurs pares, més propers a ells com més petits són, pronunciant cada deu segons el mot "mama". Ai mama que tinc caca, ai mama que tinc fred. Ai mama que vull anar al parc, ai mama que ara vull tornar a casa. Ai mama això, ai mama allò. No callen per res del món, amb la seva veueta cridanera i enervant, amb la seva cantarella avernícola.

Sisplau, mares del món, obligueu els vostres homes a cuidar els vostres fills, i deixeu d'anar amb la mainada a comprar. O millor, que vagin els homes i vosaltres quedeu-se a casa amb els xiquets mentre mireu Sabor a Ti o el que sigui.

MAI no tindré fills.

Avui he voltat per la Rambla, pel Raval i Sant Antoni. Feia temps que no hi anava. Bé, és en realitat la meva primera excursió pel meu compte amb una miqueta de profunditat per aquells barris. Des del carrer Tallers he anat cap el MACBA, passant per davant de les típiques persianes pintades on es diu que votar no és democràcia i que parlar pel mòbil no és llibertat. Passant per davant del MACBA he arribat finalment fins al mercat de Sant Antoni. En aquest mercat anava amb mon pare i mon germà quan érem petits a comprar minerals i bescanviar cromos. Eren bons temps. Hi he donat una volta i me n'he sortit. Aleshores he agafat el carrer de Sant Antoni Abat o algu així i creuant sencera la Rambla del Raval he arribat al Paral·lel. Un cop en aquest punt he entrat a un carrer que m'ha dut de dret a la Plaça Reial. M'he perdut una mica pel barri gòtic fins que finalment he anat a parar de nou a la Plaça de Catalunya, on he agafat el metro.

Aquests barris són maquíssims. El barri gòtic, per la història, pels carrerons tortuosos, per tot, és el que més m'agrada. Però el barri del Raval, que amb prou feines coneixia, també m'agradat. Lluny de ser un barri marginal, com jo me l'imaginava després de les notícies dels diaris, l'he trobat dinàmic, molt maco, ple d'història, amb un museu enorme, una Rambla oberta, molt acollidor en general. M'ha agradat molt. És un barri on és gairebé més fàcil sentir el català que que a Esplugues, tot i la immensitat d'immigració que hi ha, tots amb un supermercat o una botiga de telefonia; deu ser el barri més mestís de la ciutat. L'únic que no m'ha agradat ha estat veure unes oficines geganitines de la Guàrdia Civil i, a prop, les de la Policia Nacional. Però bé.

Doncs res, nois, m'ha agradat molt el barri. Ha estat una sorpresa agradable.

Sí, sóc un sapastre descrivint coses, no cal que m'ho digueu. I mira que vaig llegir el Senyor dels Anyells quan tocava, però mira, hi ha coses que no arrelen... Per suplir les meves flagrants mancances, us fico dues fotos d'allò descrit, o sigui que no us queixeu. Per veure les fotos com cal heu de clicar damunt de la que volgueu. He après a "programar" mapes amb Html, o sigui que feu-lo servir, que per alguna cosa he après.

La Cambra de l'Ordinador

O quarto de l'ordinata o, per què no, quarto dels mals endreços. Aquí la brossa s'acumula, les llaunes de cervesa abunden i els CD's s'emmagatzemen a un ritme tal que semblen aparèixer per generació espontània. Val a dir que no fa ni una setmana, tot va ser arregladet més o menys per l'arribada de la Tia Lola, i que avui mateix s'ha fet net de llaunes i s'ha fregat el terra. Això no obsta per a què tot de llibres, papers, revistes, bosses i andròmines de tota mena s'amunteguin sense solta ni volta.

La màquina d'escriure i l'ordinador: quina cosa, un al costat de l'altre. Un de tan vetust i un altre tant polivalent. La pobra màquina, avorrida, sota la finestra, compartint Reich amb una impressora espatllada i una capsa buida, amb una colla de clauers penjant que a la imatge no s'aprecien... Ets més inútil que la impressora.

El monitor, miop, té una pantalleta per salvar els meus ulls dels raigs perillosos... quina ximpleria. Té damunt el Silvestre a punt de caure i el meu nom en un rètol que amb prou feines es llegeix. El monitor descansa sobre una mena de peana que no li és pròpia, però que mon germà li va fotre perquè el volia més alt... A darrera hi ha una xarxa que mon pare fa servir per què els peixos que pesca no s'esmunyexin i s'escapoleixin.

Discs formant gratacels, cables, llibres i paperots campen per l'escriptori. També tres llapissers amb bolis i llapis. Un micròfon que va fatal. Un rellotge despertador mut al costat d'una grapadora, d'uns auriculars, de piles, de la funda de la càmara, d'un boli bic...

En primer terme, l'escàner que tampoc no funciona. Com és mort el vem enterrar sota els llibres. Al costat, entre ell i el llum, hi ha paper de vàter, una bandera quatribarrada, un altre llibre, un CD de Bob Marley i el mòdem, damunt d'una fusta bruna. Tot això, però, està tapat per la peixera elèctrica grisa que veieu d'esquena, amb peixets de plàstic i que em van inspirar un dia. La fusta és una plataforma d'un armariet que guarda una màquina de cosir que pertanyia a la meva àvia. Sense sortir a la imatge, més a prop de la porta, es troba l'altra impressora, la qual sí funciona però que es passa mitja existència sense tinta.

Just a sota de la fusta bruna hi ha una altra màquina d'escriure, de disseny més modern però igualment oblidada. Hi ha la caixa del mòdem, un radiador elèctric i, al prestatge, molts discos i disquets i alguns paperets.

A l'altra paret s'erigeix un moble supervivent encara al pis del carrer Gall, del quan un dia en vaig parlar. Els prestatges estan tots bombats pel centre degut al pes de llibres, més discos i cassets (k7) i moltes cintes VHS que també estan caient en l'oblit. L'armari té un llit, com podeu entreveure, en el qual és pràcticament impossible que ningú hi dormi a causa de les tones de roba que ha de suportar.

Bé, podria descriure la resta de l'habitació, però crec que ja n'hi ha prou. Apa, bon dia tinguin.

- Vamos, deja eso, que ya somos adultos!

És el que va dir la dona que tallava el bacallà en una colla d'unes tres parelles molt sorolloses i emprenyadores. Ella és d'aquelles que per agafar un paquet de mortadel·la et remenen tot el pretatge t'ho llencen tot per terra i per altres prestatges es tiren mitja hora triant impedeixen el pas amb els seus cinquanta quilòmetres de perímetre i sempre et pregunten que quina diferència hi ha entre la mortadel·la d'olives i la normal. Doncs sí, un adult d'aquests tan madurs, amb el seu enteniment tan limitat i el seu capteniment tan corrent, cridant enmig del súper que són adults. I la gent va i s'ho empassa.

Però com és possible que hi hagi gent com aquesta? Era de les que llegeix el diari d'embolicar tonyines «Metro» al metro i devora hores de programes del cor. És de les persones aquestes de ment quadrada que es pensen que només hi ha una forma de veure les coses i que per designi diví són elles qui la posseeixen. És, en definitiva, un vailet mental.

I després he sentit la senpai...

(Senpai: persona que porta més temps que tu fent la mateixa feina i que per tant li deus un respecte)

... xerrant amb un client. És de les típiques que no tenen ni puta ideia de res, però quan li preguntes sempre té una resposta. Li pots preguntar: què vol dir que aquest entrecot sigui madurat? I et respon: doncs que està envasat al buit. I tan ampla. I ho sol acompanyar amb un: gràcies a això, està com més tendre, saps allò?, com més tendre? Saps allò... Entens? Acompanyat d'una sèrie de gestos amb les mans i mirant-te de fit a fit amb una cara d'entre bona persona i d'autoconvenciment.

Per tant, ella també és de les que déu nostru senyor va dotar de la veritat absoluta. No li portis la contrària, no diguis que s'ha equivocat: sempre té excusa, sempre té raó. Les seves ordres són incontestables, són dogma de fe, i pobre de qui no les compleixi diligentment. Si per casualitat hom s'equivoca, serà durament represaliat. Però si és Sa Excel·lència, no pas, mai de la vida, perquè tot serà degut a un malentès.

Ella telefona almenys dos cops al dia, pel telèfon de la feina. Però com és la filla del cap, no passa res. Un dia, tonto de mi, vaig gosar dir en broma, quan son pare li va donar la raó en alguna cosa en què estava, per mi, equivocada: Clar, com ets la filla del jefe... La seva resposta deixava entreveure una ira reprimida a punt d'esclatar: Què?. I jo, desmentint el que acabava de dir. No dona, si no t'equivoques mai!

Ella sempre surt a prendre el cafetó pel matí. I qualsevol altre surt. Ella sempre es posa a xerrar amb el primer que troba a la botiga, i pobre de tu que ho facis. Ella es fuma sempre alguna cigarreta al lavabo, passant de qui no és fumador. Ella surt sempre deu minuts abans que jo, perquè clar, ella també treballa pel matí. Ella no arrossega mai cap caixa, perquè o li fa mal l'esquena o està molt cansada de la resta del dia. Sempre té excuses. Sempre fa el que li rota.

Doncs nena, n'estic fins als collons. Vés a pastar fang.

Ahir va vindre la tieta de ma mare, la germana de la meva àvia, acompanyada del seu marit, de Gasteiz o Vitòria (m'agradaria saber per què hi ha tanta diferència en els noms). La tia Lola i son home, Eduardo, van fer una estada aquí en el seu camí cap a la Costa Daurada. Jo feia com mil anys que no la veia i no la recordava, i tot i que no m'agraden gens ni mica les trobades familiars, amb ella em vaig endur una grata sorpresa. A mi, que em costa parlar amb la gent que no conec, amb ella no tenia cap problema per xerrar agradablement. Parla de moltes coses, i també de política, cosa que em va sorprendre, tenint com a referència la meva àvia, que no té ni ideia de política. Explicava acudits i tot, cosa inaudita a la família de ma mare.

En general, doncs, em va donar bona impressió. La seva cara bondadosa, molt semblant a la de l'àvia, amb les celles sempre una mica enarcades i un somriure ample, més enllà de la sensació de bona persona em suscita desconfiança, com si amagués el que de debò pensa, les seves veritables intencions. Això sí, abans de marxar em va dedicar tota una rastellera de consells, com "que tus ideas no te ofusquen la razón" o suggerir-me que no fos d'esquerres "porque su ideología es muy pobre", però tampoc de dretes, sinó de centre, ja que els extremismes són dolents "el centro es la verdad"... També em va dir que la felicitat només es troba si s'és bo de cor.

En fi, jo afrontava amb el meu típic pessimisme la trobada però vaig restar agradablement sorprès amb la seva forma de ser. Del seu home poca cosa puc dir, ja que va parlar molt poc. Semblava bon paio.

I bé, that's all, folks. Au, que us vagi bé.

Avui ha estat Sant Jordi, guaita quina notícia. M'he passat tot el matí venent roses i merchandising de la Jerc, a la plaça de l'Ajuntament (o de Santa Magdalena) del poble. Com podeu veure no he estat sol, a la foto surt tota l'executiva de la Jerc del poble. No surten els militants d'ERC, amb els quals compartíem la meitat de la paradeta. Al final hem vengut totes les roses, a banda d'algunes samarretes, encenedors, clauers i parides d'aquestes. Per la tarda ha plogut, però jo era a la feina. Una feina de la qual cada dia n'estic més avorrit: ni m'agrada ni necessito els diners. Si encara hi continuo és per tindre calerons estalviats i per pagar-me tranquil·lament la matrícula del curs vinent.

En fi, nois, aquest any he viscut el Sant Jordi des d'una altra perspectiva, que d'una banda és cansada però divertida, i per l'altra és cansada i fastigosa. Aviam si l'any vinent vaig un altre cop a les Rambles... aquell ambient és meravellós.

Au, gent, fins demà. Ah, i al final no he comprat cap llibre. Ja me'n compraré algun la setmana que ve o l'altre, sense aglomeracions i amb més temps.

Bé, que us vagi bé el que queda de diada, salut i visca Catalunya lliure.
Jo (sep).

Avui, jo tot solet, he fet una proesa digna del més gran i major pròcer del Regne: jo, en Josep d'Esplugues, he emboçat el vàter de la feina. I no m'ha calgut cap ajut extern: només una galleda amb aiga llefiscosa i un drap camuflat a dins. Un servidor de vostès ha llençat la dispersió col·loidal per la comuna sense enrecordar-se de què, igualment en suspensió, es trobava el causant de la posterior obstrucció.

El fet és que pel matí havia estrenat el Tramvia meravellós. I si això és una meravella, el metro ha de ser la rehòstia, noi: més ràpid, millor servei, més freqüència de pas. Això sí, al metro el sol no es pot veure en la majoria dels trajectes. Segur que el metro enveja els amplíssims finestrots que, quan toca el sol, no et deixen ni llegir el diari, de lluent i llampant que és.

En fi, un dia molt productiu, com podeu veure. He aprofitat que el tramvia et deixa a Francesc Macià i he tornat a visitar, per tercer cop, Rac1, per veure un altre cop com fan Toni Soler i companyia el Minoria Absoluta.

Apa, vagi bé, nois.

Com veieu, estic fent obres. He canviat l'antiga i ensopida capçalera en què hi havia una sola cervesa i a sobre Heineken per una de nova on tenim cinc birres de millor qualitat. I sí, em fa una Voll Damm: anit, mentres ho arreglava tot, me'n vaig trincar una. Són bones, les condenades.

Doncs res, amb el tràfec d'anar construint i deconstruint (i no és un plat d'en Ferran Adrià) no he tingut temps de preparar-me l'entrada que tenia prevista per 'vui i que si no passa una catàstrofe (com que en Carod torni a ser Conseller en Cap) o si no té lloc un esdeveniment miraculós (com que en Kluivert hagi tocat el dos) jo la perpetraré demà. Els posts es perpetren? Doncs sí.

Què us sembla el canvi? A mi no m'acaba de convèncer. La capçalera sí, però això de la dreta (dreta, maleïda dreta) em toca els pebrots. A més, el quadre que té la data per ella sola em sembla massa desproporcionat, i estic pensant en posar-hi el títol de l'entrada al mateix quadre, però no sé com ho faria per que quedés bé. Això ho deixaré així com dos mesos més, quan acabi els exàmens, i aleshores ja vorem com ho canviem.

O sigui que amb això i un brioix, no em trepitgis que vaig coix.

Tinc i teniu i tenim cent entrades. Cent entrades, o posts, o gumets, o entries, o qui-sap-lo. Això, cent entrades, en aquest bloc meu. Un dia, després d'una festa, vaig gitar damunt d'una llibreta de la meva cambra: això és el que és aquest bloc. Un lloc ple de vòmits meus que, ai las!, la gent llegeix. I àdhuc comenta. Haig d'agrair, per tant, a mi, perquè sense mi aquesta merda de projecte no tiraria endavant, i també als quatre gats que em llegiu i als inconscients que han rebaixat el seu propi bloc per enllaçar-me (massoques!). Gràcies a mi i a vosaltres, perquè demostrem que també els imbècils poden escriure a Internet.

Doncs el que deia, tenia preparat un post especial, o plantejat, però necessito la càmara de fotos. O sigui, que si abans de les dotze d'avui, com si un vulgar ventafocs jo fos, no disposo d'ella, us quedareu sense aquest petit

obsequi (actualitzat)

que vol demostrar el meu amor per tots vosaltres.

Au, demà parlaré (o més aviat pontificaré) sobre l'escritura de símbols extralingüístics en els blocs).

Una setmaneta més, torno a fer un post palla d'aquests. Les cinc del divendres em serveixen per poder prendre'm un dia de descans al bloc. Perquè per poc que m'ho proposés escriuria un post mitjanament coherent, però així no he ni de pensar.

Només diu-se quatre coses. Primera, que ahir va ser un gran dia per mi pel que fa a l'autoestima a internet. Sé que el meu bloc no és ni millor ni pitjor que ahir, però que m'enllaci segons qui i que sgons qui enganxi un article pensant en mi em suposen una dosi extra d'autoestima, d'aquesta que tot i que no ho vulgui reconèixer potser la tinc sota mínims.
Segon, ara hauria d'estar fent un treball en grup d'aquests de la universitat però no m'agafen el telèfon (i a més, no l'he fet), per la qual cosa no hi aniré. Sóc un irresponsable, ja ho sé.
Tercer, estava escrivint una altra ximpleria però m'han fet una perduda, suposo que d'una Anna, que ara m'enviarà un missatge i em dirà que quan vindré. Ai!
Quart, ara contesto les cinc preguntes i demà ja diré alguna cosa. Bona Pasqua per qui tingui festa, i a reveure.

1) Si necessites consell, a qui li demanes?
Depèn de quina mena de consell. Si és un consell personal, normalment no li consulto a ningú.

2) Fas cas dels consells dels altres?
Si em semblen bé, sí.

3) Acostumes a donar consells als altres?
Normalment, no.

4) Quin ha estat el millor consell que t'han donat mai?
Nousépas.

5) T'has penedit mai de seguir el consell d'algú?
Molts cops és millor fer les coses pel teu compte que escoltar el que et diuen els altres. Això és un sí.

El proper individu que em comenti alguna cosa assolirà la gens menyspreable màgica xifra de cent comentaris. Oi que és maco?

Bé, penso que aniré a dormir. Acabo de diguem-ne patir una conversa llarguíssima amb en Jordi de Gumets i n'he acabat extasiat. Doncs res, escriviu alguna futesa sense importància, el que sigui, però feu-ho, perquè és el vostre deure i la vostra salvació. Amén.

Això em recorda que un tal Adrik, del Cau Secret, acaba de fotre un rotllo existencialista de baix nivell, o sigui, del meu, on diu més o menys les mateixes coses que jo, però sense tant d'art, ejem. Pot estar bé per tindre una altra perspectiva una mica diferent del problema.

I tinc dues notícies:

1. Aquest mes he decidit rentar-me les dents després de cada àpat. Promès.
2. Aquest mes he decidit no prancticar el jerking. Sí, és penós, ho sé, tan fàcil com és anar al Drolma a tocar conys. Ah, que encara no es fa. Perdoneu.

O sigui que res. Això és tot. Adéu. Fins dissabte. Vagi bé.

Parlant amb la meva companya de feina em faig fixar amb els castellanismes que fotia. Igual vaig fer amb el Monegal, de BTV. No els vaig apuntar, però alguns dels que recordo van dels típics "lo" i "buenu" a coses com "bandeja", "paro" (d'atur), "petxugues" i "pavo". Van haver-hi moments dels seus discursos en què en feien un o més d'un per frase. Arriba un moment en què tinc ganes de capitular en la meva "militància" lingüística. Primer, deixar de parlar català amb tota la immensitat de gent que em parla en castellà i que mai se'ls hi ha passat pel cap d'aprendre l'idioma de la seva terra d'acollida. Segon, perquè fins i tot gent com la meva companya, que té tots els besavis amb cognoms catalaníssims, fan servir un català edulcorat, castellanitzat. Per sort, aviat torno a refermar-me amb la necessitat de parlar català, i de parlar-lo bé. No sóc filòleg i parlo tan bé com puc. Miro d'aprendre cada dia, millorant el meu lèxic (no gaire ampli, tampoc) i deixant de banda els castellanismes. Però és difícil quan cada dia et trobes ximpleries com "seguritat" o "inglès", que és potser només una lletra, però que em treu de polleguera. M'agradaria que els catalans badessin menys amb la llengua.

En un altre ordre de coses, vaig estar discutint en conya amb en Jordi sobre si deixar-se la bossa al tren és conseqüència d'haver badat en aquell moment o si, pel contrari, és una conseqüència lògica de la condició d'ésser despistat, aplicat en especial al meu cas. Anant més enllà, també debatíem si badar molt sovint et converteix en despistat.

La meva postura és clara. Descuidar-se la motxilla al tren, almenys en el meu cas, és clarament un exemple de badoqueria, entenent aquest terme no com a Acte i efecte de badocar o mirar sense fixesa sinó com a condició de badoc, que fóra en aquest cas Persona que bada, mirant coses que li distreuen l'atenció. Explicaré el cas: jo arribava a la darrera estació del trajecte absort per la interessant lectura del diari. Em vaig aixecar del seient tot llegint-lo, sense pensar en cap altra cosa. Quan ja era fent classe vaig adonar-me de la meva badada, però ja era massa tard, puix que a Objectes Perduts dels Ferrocates res en saben, no l'han vista.

Vaig badar: immers en la lectura, amb els ulls fixos a la notícia, em vaig despistar i vaig tindre un descuit. Badar és una manera específica de despistar-se, per la qual cosa crec que és més idoni aquest primer mot que no pas el segon. Si, a més, filem prim i agafem la definició del diccionari, tenim que un despistat és algú desorientat; mancat de direcció per a resoldre les dificultats, per a deseixir-se dels problemes, la qual cosa reforça la meva posició. Si prenem el significat popular de la paraula, segueixo pensant el mateix: pots ser despistat per norma o només en certs casos, però algú que és badoc és una mena específica de despistat, aquell que es distreu perquè té la mirada dirigida cap on no toca.

Si jo, en el moment de baixar del tren, hagués deixat de llegir el diari, hagués lliurat la vista i la ment d'allò que em va privar de fer com sempre i carregar la bossa a l'espatlla. Em vaig distreure, em vaig despistar, vaig badar. Però una badada no em converteix en despistat, tot i que molts cops sí que badi, en aquest cas com a sinònim d'empanat.

Apa, bon dia tinguin.

Bé, avui parlaré de tot una mica.

En primer lloc, per si tu saps català, cosa que dubto, o si pel contrari et ve de gust desxifrar el que estic escrivint, però, en tot cas, si estàs llegint això que ara escric, sàpigues que no saps rebre les crítiques. Que algú et contradigui deu ser per tu una catàstrofe, tal és el teu complex d'inferioritat, tal és la teva manca de personalitat i d'identitat. Si algú em diu que els meus gustos són una merda, jo li diré que està equivocat i punto. Tu deus pensar que és impossible que estiguis equivocat o que algú pensi diferent. Maco, agafa aquest diccionari i cerca el mot expirar i reconeix que tu també, com jo, com tots, ets ignorant en moltes coses. Si et vols venjar d'allò referent al trist desgraciat de Nek, pots dir la teva aquí, on parlo dels déus del Thrash, el millor grup de música que ha trepitjat aquest devastat planeta.
En segon lloc, que jo recordi no he dit enlloc que el teu blog sigui una merda. A banda dels problemes abans descrits, en tens un de ben greu de comprensió lectora. Escolta, que et baixin els fums una mica, maco. Ja sé que el meu blog, a diferència del teu (jojojojo), és una merda, però això ho porto dient des que el vaig inaugurar. Fins i tot en la tonta entrevista que podràs trobar a baix a la dreta veuràs que sóc força humil. T'emplaço a que tu facis igual.

Bé, acabades les presentacions, explicaré quatre coses que m'han passat avui i a una altra cosa, papallona. En primer lloc, aquí no ho havia dit, em vaig descuidar la motxilla als Ferrocates divendres passat. Avui he anat a la centraleta dels objectes perduts, a l'estació de Provença (que cagoncony que n'és de complicat d'anar-hi. Sempre entro als Ferrocates fent transbord de la Línia 5, i la centraleta aquesta està ubicada a l'altre vestíbul. He sortit pel de sempre, i el paio dels Ferrocates m'ha dit que anés a l'altre. Clar, he hagut de sortir al carrer perquè no estan comunicats, i fins que no he trobat l'altra entrada... Sóc com el Ryoga, cony). Doncs això, que hi he anat i m'han dit que no han trobat res. De conya. He perdut la primera part del Quadern Gris! Això és el que més greu em sap, perquè els apunts ja els fotocopiaré i llestos. On recony tinc el cap... bado massa.

Res més? Sí, avui he cobrat. Jo rebo un missatget al mòbil cada cop que m'ingressen la nòmina i la sorpresa ha estat que el meu cap m'ha apujat el sou sense dir res. Ja cobro cinc-cents euros per mitja jornada, no està malament xD. Quina alleujament això de no tenir problemes econòmics, comparat amb la meva situació a l'inici del curs, en què vaig tenir prou feines per pagar la matrícula.

En un altre ordre de coses, avui fan cent dies de Tripartit. M'hauria de sobtar que encara s'hi mantingui en peu després de totes les crisis, però coneixent com són els polítics, que volen ostentar el poder a tot preu, res no em sorprèn. En cent dies hem tingut prou evidències dels desacords d'aquesta entesa catalanista progressista. Hem vist com Maragall passejava ZP per la Generalitat i com cessava Carod perquè li deien de Ferraz. Com feien passar pel túnel (de Bracons) els seus socis en aquest tema i amb la CCRTV, incomplint un punt del pacte del Tinell. Hem assistit a la incompetència de Carod i a l'aparent pèrdua d'influència d'ERC en el si del Tripartit. De tota manera, també té coses bones, com això d'ajornar la LOCE i una munió de petites decisions que queden bastant ofuscades per l'ombra de totes aquestes desgràcies que he comentat. A mi em feia més patxoca el pacte amb CiU, però els dirigents d'Esquerra m'han acabat convencent de què potser el tripartit no és tan dolent com sembla. Té coses bones i dolentes, igual que les tindria amb CiU. Espero que el que queda de legislatura, que és la majoria, sigui més feliç que aquests inicis erràtics.

Apa. Demà, més.

Per Ciència Política estic fent un treball en grup sobre els partits Republicà (PR) i Demòcrata (PD) dels EUA. Jo sabia ben poca cosa d'ells, i és realment molt curiosa la trajectòria d'ambdues formacions: si els Republicans havien estat liberals progressistes fins, sobretot, el govern Demòcrata de Frankling L. Roosevelt; els Demòcrates havien defensat tradicionalment l'esclavatge i les posicions més conservadores. Quan el PD va començar a defensar els drets dels afroamericans i van adoptar un discurs més liberal, amb F.Roosevelt, Truman i sobretot Kennedy, l'ala conservadora del PR va cobrar força, fins que l'any 64 el governador d'Arizona, Goldwater, va guanyar les primàries republicanes, i amb ell el conservadorisme dins el PR.

També és molt curiosa la història de les seves "mascotes": un ase pels Demòcrates i un elefant pels Republicans. Al link de sota hi ve explicada. A continuació hi ha el resum que he fet d'aquesta pàgina: http://bogota.usembassy.gov/wwwsdmrp.shtml

Com ja és habitual, tornaré a respondre les cinc preguntetes dels collons. Aquest cop m'he plantejat seriosament no contestar-les, per com són de tontes. Però bé, les contestaré.

- Acostumes a protestar o criticar allò que no t'agrada?

Jo protesto i critico tant que a vegades semblo el Rondinaire dels set nans. No puc evitar de veure sempre els aspectes negatius de les coses. Sóc dels que en una rosa s'hi fixa més aviat en les espines. Si les té tallades, aleshores també critico aquest fet. La qual cosa no implica que en "societat" em passi el dia criticant. Per regla general no vaig dient a la gent tot allò que no m'agrada d'ells o del que farem o tal.

- Discuteixes abrandadament àdhuc amb els teus amics?

Bé, més que amb amics, amb companys. I no, no acostumo a dona'ls-hi la tabarra. A ma mare i mon germà sí. Per ser família.

- Quan va ser el darrer cop que et vas queixar per alguna cosa que et va desagradar?

Al començament d'aquest post, he criticat aquestes preguntes.

- Si t'emprenyes de veritat, com cony reacciones?

No ho sé, sempre miro de reprimir els impulsos assassins. També depén d'amb qui m'empipi i de la natura de l'emprenyament. Per exemple, amb ma mare parlant de política reacciono molt diferent que amb la companya de feina. Finalment, però, acostumo a allunyar-me de la persona.
També, quan se'm puja la mosca al nas jugant a videojocs, acostumo a llençar coses al terra, donar cops a la taula, fins i tot a apagar l'ordinador amb el reset.

- Per què respons a les cinc del divendres?

Em penso que ho he dit en totes les ocasions que les he respost. Per passar l'estoneta.

Igual que la setmana passada, ara mateix estic a classe d'Excel (no rigueu, que és nivell universitari). Ja vaig dir divendres passat el que em sembla. Ara aprofitaré per posar una mica verd aquest professor tan pesat.

En primer lloc, no és agradable de veure. Té una cara de pera àcida, m'explicaré. A la típica cara de pera, que pot tenir per exemple ZP, se li afegeix uns trets facials que a mi em suggereixen fàstic, mala òstia, complex malaltís de superioritat. Cada cop que obre la boca fa una ganyota despectiva, mostrant les seves prominents dents. Porta unes patilles com aquell de "Bonanza" i una barba de tres dies que en conjunt li atorguen una imatge de pidolaire de les Rambles. Duu unes ulleres de pasta negres sobre un nas petitó, que es perd en la immensitat de la seva cara, sobretot de nas cap avall.

El seu aspecte físic, que iradia menyspreu pels seus soferts alumnes, és un fidel reflex de la seva forma de parlar, que sembla que et perdoni la vida a cada frase. És el primer en criticar tothom, però l'últim en fer autocrítica. Està a l'alçada del PP en aquest aspecte. Autoritari, superb, perdonavides: no és el primer professor que menysté els seus alumnes per ser ignorants en allò que ell ensenya. No, ell mai no ho reconeixerà, però els seus gestos i forma de parlar, de moure's, tot ell, ho manifesta claramanet.

Ha començat la classe, que per ell deu ser transcendental, el secret del sentit de la vida, fotent-nos el rotllo de què no anem a la seva classe (som menys de vint, on hauríem de ser uns cinquanta). Anem a pams: el que ens ensenyes no és nivell universitari, més aviat són coses de l'ESO. Això que ens ensenyen ja ho vaig aprendre jo pel meu compte. Si hi vaig és per si alguna cosa nova me'n diuen. Segon, que si no anem a la teva classe pot ser potser a causa de la teva forma de fer classe: la gent normal no és masoca, i si sap que ha d'aguantar la teva tortura per aprendre coses que ja sap, s'hi queda a casa. Que hi ha part de culpa nostra? Sí. Que tu hi tens molt a veure? També. Que podríem estar estudiant coses més profitoses que l'Excel? I tant.

A veure, Federico, la teva tasca principal és la de fer entenedors uns conceptes que sense el teu ajut ens costaria més d'aprendre (no ets imprescincible). Per assolir el teu objectiu és cabdal la teva forma de comunicar. Si parles emprenyat, què cony vols? Si no ets bon comunicador, ja pots dominar el tema tan bé com sigui (que no cal cap càtedra per això), que veuràs com l'aforament a les teves tedioses classes serà tan reduït com és ja habitual.

Penso que podria anar parlant dels professors que tinc a la uni. Ja he parlat del Molins. Nova notícia: dimecres vem començar el tema del Franquisme, i va esmerçar mitja classe per denotar que el règim no fou feixista, sinó totalitari o no sé què, cosa que no es ni mejor ni peor, sino diferente. Ja, home, ja, això ja ho vaig veure a una altra assignatura. Sembla que es vulgui recalcar que el Franquisme no fou feixista, tu, quan els primers anys va tindre més coincidències que no pas diferències. Quan la IIGM acabà, el règim tombà cap a formes menys totalitàries (o més totalitàries però menys feixistes, segons aquestes classificacions idiotes). Ahir a l'Àgora van convidar un tal Jorge Moragas. Aquest cognom em sembla català de mena, però el paio parlava fatal el nostre idioma. Com el senyor Molins. Conclusió: burgesos benestants que fa generacions que abandonaren el català per parlar la llengua de l'imperi. Visca! Reitero que no conec la història personal de cap dels dos, i que no sé si aquesta conclusió és certa. Com a hipòtesi, com a mínim em sembla fonamentada.

Apa, vaig a atendre una mica al que diu aquest home.

[PD. Havia acabat ja el post, però és que això és per comentar-ho. Des de la meva privilegiada posició, veig un noi jugant a un joc d'ordinador, una noia xerrant pel messenger i un número indeterminat navegant per internet, com jo. Si t'hi fixes, hi ha algú que sí que para atenció al nostre Federico. Collons, si amb el profe som només dotze!]

Avui tinc diverses coses per contar.

La primera, és que han penjat a Racó Català el mateix rumor o "hoax" (com diu algú) que vaig publicar jo en aquest blog fa quatre dies (aquí ), en el que es deia que un estudi d'una universitat alemanya (la de Friburg) revelava que l'origen del castellà és el català. En l'article de Racó Català algú va enllaçar en el seu comentari de l'article el meu blog. Arran d'això, i de què moltíssima gent ha entrat per Google al meu blog cercant aquesta notícia (esperonat sens dubte per l'article, i per la qual cosa segurament van acabar enllaçant-me), ahir vaig batre el rècord de visites. Per tant, no puc fer res més que agrair a qui va penjar l'article i a qui va enllaçar-me, a banda de tots el que han entrat i entren. Gràcies, nois.

Més notícies del blog. S'ha incorporat a l'staff de la diguem-ne redacció un nou membre. S'anomena Dani, és del poble i la seva orientació política, pel que sé és semblant a la meva, però des d'una posició menys compromesa, la qual cosa pot voler dir que serà més crític que jo en alguns temes de caire polític, sobretot. De tota manera, qui m'hagi llegit una mica sabrà que sóc tan crític amb CiU com amb ERC o el partit que sigui, cosa que no implica que en certs partits hi trobi més aspectes criticables que en d'altres. Si no fos així, no tindria sentit que ni tan sols anés a votar.
A aquest noi, el Dani, el conec de fa molt de temps. Podria parlar una mica de com és i tal, però passo, entre d'altres coses per evitar que ell faci igual amb mi. Ja l'anireu coneixent, de forma que us anireu fent una idea del seu tarannà, igual que de mi ja sabreu alguna cosa, aquest ésser que sóc jo misantròpic amb rampells existencialistes, tenyit d'un pessimisme general.
El Dani ja ens ha escrit dos diguem-ne articles. El segon és una mica criticable, però ara no és hora (i per quina raó? Doncs perquè no. Aznar dixit) de discutir si l'home és bo per natura o no i futeses semblants. En fi, esperem que ens agradi, perquè si no el fotrem fora xD.

En un altre ordre de coses, avui s'ha m'acabat el contracte a l'Àrea de Guissona. No sé per què, però tenia la impressió que no me'l renovarien. Ja duc sis mesos, i molts més que m'hi estaré, fins que jo vulgui o els astres se'm girin en contra. Al·leluia.

A la feina també ens han portat uns uniformes horribles, lletgíssims, ridículs. No m'agraden gens, i el que em vaig provar era incomodíssim. M'anava una mica just (per això potser el vaig trobar tan incòmode), i amb tota la roba que acostumo a dur a sobre, semblava una llonganissa. Si per collons he de portar aquesta merda de roba, que així sigui, però que almenys sigui de la meva mida.

Fins aquí, l'informatiu d'avui. Demà més informació esbiaixada i sectària. Gràcies per la vostra atenció, no us descuideu de riure, i etcètera, etcètera per a tots.

Estava aquest matí avorrit, sense ganes de fer res, quan he descobert a Ozú el joc Shanghai, que m'ha entretingut el temps que dura escoltar dos cops del disc de Carpathian Forest, Defending the throne of Evil. El disc està bastant bé, però bé, ara no és l'hora de donar el meu punt de vista sobre el Black Metal.

Com cony es juga al Shangai? Bé, és fàcil: és només qüestió de fer parelles: hi ha tres menes diferents de números, de l'u al nou, i de cada mena diferent hi ha dues parelles. És a dir: 3 (menes de fitxes de números) * 9 (fitxes de cada mena) * 4 (dues parelles de cada número de cada mena) = 108 fitxes. A més, hi ha quatre fitxes corresponents a les quatre estacions, quatre fitxes corresponents a quatre flors, setze fitxes corresponents als punts cardinals, quatre indiots i quatre fitxes rares.

Cada cop que fas una parelleta, les dues fitxes desapareixen. L'objectiu és fer desaparèixer totes les fitxes. I no és pas tan fàcil com sembla! En fi, que és un joc entretingut que m'ha servit per recordar els números i els punts cardinals en japonès (que són igual que en xinès), que se m'estava oblidant. Ara, el proper pas és aprendre a jugar al Mah-jong.

He acabat posant això de l'estadística. Primer vaig posar el de Site Meter, que està bé. Ho tinc ja des de fa uns dies, i bé, no he sapigut trobar una llista que digués de quin país procedeixen les visites (és que sóc molt exigent), a banda que no és massa atractiu visualment, per la qual cosa m'he instal·lat també el de Nedstat, que té té alguna coseta menys que el primer però és més maco. Amb tots dos plegats tinc tota la informació que no necessito però que em motiva a continuar, atès que veig que la gent entra malgrat que no digui res.

Des de diumenge per la tarda, he rebut ja un total de 93 visites. No és pas gran cosa, però tot just estic començant. Calculo que, si segueix aquest ritme de creixement, en poc temps el Quadern Gris serà un dels webs més llegits de tot el ciberespai.

Acabo de veure "algo pasa con Mary", a Antena 3. Bé, amb la fama que té la peli, pensava que seria bona, però, tonto de mi, estava completament equivocat. Es basa en l'atracció física que pateixen diversos personatges vers una dona molt maca, i en les disputes entre ells per conquerir-la, i res més. Serà que ja estic massa acostumat a aquesta mena de pel·lícules i ja no em sorprenen. Sí que té coses divertides, per passar una estoneta està bé, però crec que la fama de "desternillante" no se la mereix. Si resulta que l'escena de l'ou a la bragueta és una de les millors, ja ens podem fer una idea de com n'és de dolenta. En fi.

Avui he tornar a escoltar el millor disc del món (sense exagerar...), el Kill'em All. Va ser el primer disc que vaig comprar i el primer cop que el vaig sentir només em va semblar soroll (valoració que segurament molts li atribuirien si el senten). Va ser el disc que em va servir de porta d'entrada al món del veritable Heavy Metal. Després de moltes audicions, encara no em sé la lletra de memòria (maleït anglès...), però encara em sorprèn la guitarra i la veu de Hetfield, tan diferent del d'ara. Això, amb una qualitat de so no gaire bona, és una puta obra mestra del gènere. Molts grupets de Power Metal, amb sons immaculats i produccions magnífiques, no són més que fems comparats amb els primers Metallica. No voldria despotricar massa del Power Metal, un subgènere enorme amb el qual no m'acabo d'aclarar, però en general em desagrada. Edguy, Rhapsody, Blind Guardian (si són tots tres Power, que ja he dit que tinc molts dubtes) em treuen de polleguera. És com quan omples molt ràpidament una gerra calenta amb cerveseta de la nevera, i en un tres i no res l'escuma vessa el recipient: una estoneta aquests grupets poden estar bé, però em saturen massa ràpid.

El descobriment del Kill'em All va ser alhora el descobriment d'un univers musical meravellós. Abans ja havia sentit el Reload, que com venia de gent com Limp Bizkit i companyia, em va sembla bo (molt bo). El Reload sí que me'l sabia de memòria, i encara avui, quan el sento, em ve la lletra al cap. I per això em va sobtar trobar-me amb el Kill'em All, un disc que no tenia res a veure. Fins i tot pensava que no cantava Hetfield. A força d'escoltar-lo, vaig començar a apreciar-lo. Un dia em vaig passar pel Corte Inglés i em van regalar el Master of Puppets i el Justice for All. I de mica en mica em vaig anar fent amb tota la discografia, tot i que avui encara em falta el Load, que no l'he sentit mai.

Durant molt de temps, la cançó de Heavy que més m'agradava era el Motorbreath. L'he sentida tants i tants cops, que ja no em frepa tant. Gràcies a una versió de Cannibal Corpse del No Remorse, vaig redescobrir aquesta cançó, i amb aquesta la resta del disc, que el tenia una mica apartat. El vaig escoltar mil cops més, fins a la sacietat. És incommensurable la qualitat d'aquest primer disc de Metallica. És impresionant com quatre matats del sud dels EUA tocaven els instruments i les cançons que composaven (amb el permís de Mustaine).

I l'any passat aquesta gent ens va oferir el St. Anger. Què voleu que us digui, si ho comparem amb els tres primers discs, és una putíssima merda. Si ho comparem amb el Justice i el Black, és acceptable. I si ho comparem amb la resta, és un bon disc. Però no aconsegueix fer-me vibrar com tots fins el Load. No m'encisa com els tres primers. No em captiva, no em segresta gairebé, no em colpeix fins al fons de l'ànima com el Kill'em All.

Com els adventistes, encara espero la tornada de déu a la terra. Metallica.

M'acabo de fer el cromo més lleig de la història. L'única finalitat d'aquest post és comprovar que funciona com cal.

Hoc, avui faig vint anys. Ara podria fer una mica de balanç del que ha estat la meva vida i cap a on la dirigeixo. El balanç ja el vaig fer fa un temps, i no tinc ganes de tornar-ho a fer. Els meus horitzons són molt borrosos, no sé ni què n'espero ni què n'hauria d'esperar. No m'agrada gaire viure aquesta vida. Des que es va desmoronar tot el sistema de valors i significacions que tenia abans, la vida i la mort no tenen per a mi cap sentit. I viure d'aquesta manera no és sempre massa fàcil, sobretot quan et planteges el perquè de tot plegat. Que sí que tinc alguna resposta, però en general no em satisfan.

SUBNORMAL


És l'únic que em ve al cap. Està parlant l'Aznar de fons a les meves paraules. Està dient totes les imbecil·litats que se li poden ocórrer, és inaguantable.

Això d'ahir és terrible. Tantes morts, tan absurdes... Com ja em semblava de bon començament, sembla que no ha estat ETA, sinó AlQaeda. No sé què pretenen aquests matant tres mil persones a Nova York o dues-centes a Madrid. Amb el que va passar als EUA només han aconseguit dues guerres a països islàmics. Estan tronats.

Si hagués estat ETA, que tot apunta que no, les coses hagueren estat diferents. Per començar, almenys sabem què volen aquests. I jo continuo demanant que es dialogui amb ells. Otegi ha dit que ETA mai farà cap atemptat com aquest, però en pot fer un quan vulgui. De la manera que Aznar ha conduït el tema només es polaritza la situació al País Basc (i també a Catalunya). Es crea confrontació, odi mutu.

(Ara Aznar està dient que és treball ben fet això d'acusar ETA sense cap mena de prova).

Bé, avui és el meu aniversari, i miraré d'oblidar-me dels malparits dels terroristes i dels imbècils del govern.

Resulta que al blog d'en Sofert vaig llegir aquestes preguntes, que com un babau vaig pensar que eres les cinc oficials de les 5 del divendres. Ara resulta que no, que les oficials són les que he llegit al camí de rajoles grogues i en d'altres blogs.

He pensat que potser hauria de ser militant (que no sé com collons dir-ho) del webring de les 5 del divendres, però he llegit les condicions i m'he dit: per respondre cinc estúpides preguntes al mes, tanta conya? A més, si no és en castellà, no s'hi val. O sigui que, per ser correcte, diré que no m'interessa ni gens ni mica, ni poc ni gaire, rè de rè, ser membre d'això. I així contestaré només quan em vingui de gust.

Avui ha estat una tarda molt cansada a la feina. Amb prou feines podia entrar a la càmara frigorífica a les cinc de la tarda de plena que estava, però a les vuit ja hi cavien els cinc o sis palets que vénen cada dia. Encara sort que només són tres hores, però val a dir que pel matí vaig a la universitat, que tot i estar assegut tot el matí, l'esforç de concentració per pendre apunts i les dues hores de viatge fatiguen molt. En fi, que ara només escric per dir-vos que estic baldat. Durant el primer semestre a aquesta hora anava a l'entrenament de bàsquet. Ara ja he abandonat, perquè amb la feina, els estudis i l'eterna campanya electoral no tinc temps per a res. I, a més, cansa molt.

Bé, és que m'avorreixo. Segueixo pensant que això és una estupidesa, però bé, és que ja he dit que sóc estúpid. Per tant, respondré la versió catalana de les 4 del divendres, i penso que hauré d'acabar escrivint el link aquí sota a la dreta.

Apareix un bruixot amb un aspecte grotesc (és que m'encanta aquest adjectiu) i us concedeix un desig després de fer l'amor amb ell. El desig ha de fer mal a algú que coneguis i afavorir algú que no coneguis. Quin seria el desig?
Desitjaria que un grup d'skins desconeguts es desfoguessin amb ell (conegut) fins matar-lo, per voler violar-me.

Què triaríeu: una salut de ferro, molts diners, sexe depravat i salvatge o un amor etern, tinguent en compte que només podeu tenir una d'aquestes coses.
Home, no ho sé: Si tinc bona salut i un nivell d'ingressos normal, sexe normal i un amor que acabés amb la mort d'algun dels dos, em quedo amb aquest. Al capdavall, la salut és el més important.

Digues un color que conegui poca gent i que t'agradi
Blanc fosc o negre clar. Quines preguntes més estúpides.

Si estiguessis al govern series honrat o desviaries ingents quantitats de diner públic cap a amics i familiars?
El que no faria mai és anar a Perpinyà amb cotxe oficial sent president en funcions i a més en precampanya. Miraria de no ser nepòtic (que això sí que està relacionat amb el tema). Tampoc filtaria informacions confidencials al meu germà si ell fos director d'un diari, com l'ABC, per exemple, i jo alt càrrec dels serveis d'intel·ligència. Ni atorgaria llincències a les empreses dels meus fills, com la família Pujol. En general intentaria ser un bon governant.

I això és tot. Fins la setmana vinent, al Món d'en Beakman.

Un bon dia que no tenia gaire gana vaig amagar un entrepà a l'armari de la meva habitació. Estava fet de pa de motlle amb alguna mena de llonganissa, i descansava sobre un plat de mida mitjana de vidre verd. Vaig fer-li una única mossegada, i amb aquesta ferida va romandre latent la seva ira durant seu particular exili.

El pobre entrepà va restar en l'oblit un bon munt de dies, sense sortir de l'armari, en la foscor, en l'ostracisme, trist en no poder escometre la missió que donava sentit a la seva curta existència, és a dir, nodrir-me. Pobre entrepà, atrapat en les ombres de l'oblit!

Una nit, uns dies després, vaig enrecordar-me'n d'ell. L'única llum que m'arribava era la que s'escolava per la finestra, provinent dels milions de bombetes de Barcelona, allò que en diuen contaminació llumínica. Els meus pares ja dormien, tot restava en pau i en silenci, i l'únic so que es sentia era el de les llagostes.

Amb decisió i delit vaig obrir la porta de l'armari, a les palpentes vaig trobar el plat i amb tota la seguretat del món vaig mirar d'agafar el grotesc entrepà. De seguida el vaig llençar, amb plat i tot, al lloc d'on havia sortit: Al miserable entrepà, de tant esperar-se, li havia crescut una barba marxiana i uns cabells heavies! Què coi era allò? L'entrepà, de color verd, exhibia al crostó una pobladíssima renglera de fils de més de cinc centímetres, amenaçants, enfurismats, diria que indignats per allò que havia fet amb ell. Els pèls, però, li creixien de totes bandes, i allò verd era semblant a la gespa seca: decadent, no uniforme, com morta. La mossegada era un quadre abstracte, encara es besllumava la marca de les meves dents tortes. Hi creixien pèls més curts que els del crostó però més llargs que els de la gespa. A més, l'embotit es veia en tota la seva gamma de colors pansits, pudents, podrits. Quan em vaig adonar de quina cosa era el que m'havia fet pessigolles a la mà i que, si s'hagués desenganxat del plat, m'hagués cruspit, em van entrar basques.

Tot corrents vaig anar a despertar el meu germà. Després d'una estona deliberant, vem coincidir en què la millor -única plausible, al capdavall- opció era la de tirar a les escombraries aquell entrepà mutant. Tanmateix, érem dos vailets -crec recordar que menys de deu anys- i estàvem cagats de por, davant d'aquell berenar monstruós. Arreplegant tot el valor que vem poguer, vem dur el plat amb l'entrepà a sobre a la cuina, on s'esdevingué el segon estadi del Via Crucis. Ara tocava extirpar-lo del vidre on s'afermava tant com podia. No, l'entrepà no capitularia tan aviat.

Vem discutir una bona estona, que si jo ja l'he portat fins aquí, que si és culpa teva, que si ets un marica, que si tu ets el germà gran, etc. Finalment, va ser el meu germà qui, valent-se d'una palina, crec recordar, va aconseguir amb prous feines reduir l'enemic, forçar-lo a abandonar la seva posició i conduir-lo, per acabar, al seu cementiri: la brossa.

D'aleshores ençà, mai no he subestimat un entrepà.

Aprofitant que som en temps de Quaresma i per tant, de penitència i dejuni, encetada la setmana passada amb el dimecres de cendres, aquest diumenge vem fotre una bona costellada. Ja que som en època de reflexió religiosa, i ja que fomenten tant la religió catòlica, podrien els del partit popular pensar detingudament què coi estàn fent i posar una mica del famós seny. Però bé, no és ara moment de parlar de política. Aquella mateixa tarda vem poder contemplar com nevava a Barcelona, un fet prou infreqüent però molt maco, i esvalotador, atès que al carrer i als balcons propers la gent feia molt de xivarri, cridant i cridant la paraula clau, cuallar, la qual es fa servir amb profusió cada cop que neva, però que resta en l'oblit la resta de l'any. A la imatge, de l'Avui, es pot veure el Tibidabo cobert per la neu.

Avui, als Ferrocarrils, el paisatge de la serra de Collserola em transmetia una mena d'optimisme estúpid, m'esperonava a gaudir del dia. Quan he arribat a l'Autònoma els típics tolls d'aiga eren glaçats. He pensat que, si la gent no anava amb compte, algú relliscaria i es fotria de lloros irremisiblement. I en efecte, de vegades em faig por a mi mateix, una de les noies que xerrava alegrement rera meu ha relliscat i ha caigut.

Més tard, sortint de classe de Pràctiques Instrumentals, un company de classe, un Jordi, ha relliscat al replà d'una escala a l'aire lliure. El pobre noi una mica més i es trenca la crisma, perquè la caiguda ha estat perillosa. Jo ho he presenciat en primera fila, ja que era just darrera seu quan ha perdut la verticalitat.

Quina mena de malestruc té la neu? Quan anava cap al metro, jo també he relliscat, però no amb gel, sinó amb un plàstic que he hagut de trepitjar a causa d'un home que monopolitzava tota la vorera. Quina bestiesa, sembla que l'optimisme i la bellesa de la neu amagava la veritable naturalesa pèrfida i traïdorenca del gel.

A la tornada, la major part de la neu ja s'havia fos.

N'estic fart dels meus cabells rebels impossibles de pentinar. Jo voldria tenir-los tan llisos com els tenia en Dickinson al Numer of the Beast, però els tinc com en Puyolete del Barça.

Fa temps, però, que els vaig acceptar, i ara no m'estic mitja hora al lavabo per allisar-me'ls. Visquen els rínxols! Mort a la gomina!

Això és només per veure si funciona el Bitàcoles.

Havia vist ja en diversos blogs el títol "Las cinco del viernes", però no savia a què venia perquè no m'havia dignat a llegir aquells posts. Ara, casualment, llegint el sofert m'he enterat que en aquest blog es fan cinc preguntes estúpides setmanals, i la gent va i les contesta. Bé, com jo sóc igual d'estúpid que ells, les contestaré només avui.

Com collons vas passar el Carnestoltes de l'any passat?
Com tots, no vaig fer res especial. Ni tan sols em vaig pintar els cabells de colors perquè no vaig jugar cap partit de bàsquet.

A quin Carnestoltes del món t'agradaria assistir, i per què?
Al de les Seychelles, que fa bon temps i té platges paradisíaques per descansar.

Quin tema tindria el teu carro de Carnestoltes?
Un porro gegantí, amb esveltes dones de carnoses curves ballant seductorament sobre enormes fulles de marihuana.

Si t'escollissin rei del Carnestoltes, quin seria el teu discurs?
Em fumo aquest peta a la vostra salut. Visca la legalització!

Després de la gresca ve la ressaca. Quina ha estat la pitjor que has patit?
N'he tingut tantes... Potser la més propera més forta fou la d'aquest Cap d'Any, que vaig barrejar massa i vaig vomitar diverses vegades.

Bé, amb això s'ha acabat. Suposo que no tornaré a respondre absurdes preguntes d'aquesta mena.

Salut!

Avui he tornat a faltar a la Universitat. Això de l'absentisme, quan anava a Telecos era una cosa molt corrent, i en diverses assignatures només vaig assistir a dues classes i l'examen. És la llibertat de l'estudiant, si vol pot no anar-hi, però ell carrega amb les conseqüències d'aquesta decisió. Perquè a mi no m'agrada demanar apunts. Malgrat la meva lletgíssima lletra, trobo que els meus apunts són els més complets, i els dels altres estan plens d'errors i -ai las- encara són més il·legibles.

Però perquè faig campana de tant en tant? Les causes són diverses. Una de molt freqüent és perquè tinc son. Per comptes d'aixecar-me a les set, em poso dempeus tres o quatre hores més tard. A vegades ho faig expressament i ja ni tan sols em preparo el despertador, però unes altres sona, l'apago i segueixo dormint feliçment. En aquest últim cas, que en mi em passa molt poques vegades (no recordo cap aquest curs, tot i que a punt de quedar-me adormit he estat molts cops), pot ser degut a un cúmul interminable de causes: per la pròpia son, perquè fa fred, perquè no tinc ganes d'anar-hi, perquè no vull buscar roba, perquè tinc mal de coll, perquè plou, perquè les assignatures del dia no són gaire importants (com avui)... en resum, totes aquestes envolten el concepte de mandra que ahir ja vaig apuntar.

Una altra manera de fer campana és saltar-se la darrera classe, que acostuma a ser Història, per anar a fer un treball (atjó) o, simplement, per més mandra, i anar directe a l'estació, amb velocitat, per poder arribar aviat a casa i sentir el Minoria Absoluta a RAC1.

Jo he entès que és necessari anar a classe, sobretot en aquesta carrera, perquè moltes coses de les que diu el professor se't queden al cap, i a l'hora d'estudiar tens molt guanyat. També, si per alguna casualitat no has estudiat gens, almenys tens un lleu substrat per no treure un zero patatero. Anar a classe és fonamental per saber què vol el professor i com ho vol, per saber a què dóna més o menys importància, i per saber-ne més i treure, finalment, millor nota.

Ahir, abans d'anar a fer l'indi a casa d'un amic, vaig entrar en aquesta web, de manera totalment casual: merda.it. Vaig escriure una traducció del conte que narra la pàgina, tan bé com vaig poder, ja que mai he estudiat italià. Podria haver agafat un diccionari, que per casa en tinc un, però no em venia de gust buscar-lo. La meva gran obra és aquesta:

Fa molt de temps, al bell mig de l'àrea mesopotàmica.

Fes d'aquesta civilització naixent el referent d'aquest món...

Apa, bon cap de setmana.

Bé, ara estic fent obres. Com no tinc ni puta idea d'HTML estic fent el més bàsic: canviar els colors, posar banners, etc. Ara és una mica més fosc, d'acord amb el títol.

D'on ve el títol del blog? Doncs d'un llibre de Josep Pla. Jo no estic ni de lluny a la seva alçada, però després de llegir una mica el seu llibre autobiogràfic em van venir ganes de fer una mena de diari. No sé si el faré com el fa ell, o si simplement escriuré parides, com ahir. Tampoc sé si l'escriuré tot en català o també en castellà: de moment he combinat tots dos idiomes. És molt pesat traduir els posts, com ja vaig fer amb el bus. O és en un idioma, o és amb l'altre. Tots dos tenen coses a favor i en contra: en un et llegeixen més, però en l'altre t'expresses millor. Tampoc no sé si em durarà gaire l'embranzida aquesta dels primers dies: escriure cada dia... Això sí, escric posts no massa llargs. Ja veurem.

De moment aquest blog m'està servint per aprendre HTML, per una banda, i també per aprendre a fer servir el Photoshop. La imatge de dalt és el meu primer "treball" amb aquest programa.

Salut.

Bé, mentres vagi aprenent a fer servir el HTML aniré escrivint les ximpleries que vulgui. No espereu que digui res d'interessant, ja esteu avisats.

Jo, com de moment no tinc carnet, ni ganes que tinc, acostumo a fer servir el transport públic. En una hora arribo a l'Autònoma, entre el metro, els Ferrocarrils i l'estoneta que tinc caminant. Gairebé sempre vaig assegut al metro, però dempeus al tren. A l'estació de Sant Joan baixa un ramat de nens i joves uniformats, amb corbata i americana i pantalons grisos que alguns d'ells, sobretot els més menuts, porten curts, i em sembla la cosa més ridícula del món. A més, les infantils motxilles de coloraines desentonen enormement.

Però avui no els he vist, perquè ells van a l'escola de l'Opus Dei cap els volts de les vuit, i jo he anat a l'Autònoma a fer l'examen a les dotze. Avui he pogut seure, i on acostumen a haver-hi els nens cridaners hi havia un grupet de quatre nois riallers amb símpdrome de Dawn. Parlaven prou bé i eren molt simpàtics. Davant meu, asseguda també, hi havia una dona molt grassa i molt lletja, guerxa, amb una parpella mig tancada i l'altra oberta de bat a bat, la pell colrada i el cabell castany (més prima i jove i seria Maritornes). Duia una cartera o maletí i una bossa de plàstic, recolzats al seient del costat, per a què ningú més s'hi assegués. Quan els vailets amb símpdrome de Dawn s'hi han apropat per seure's en els seients de darrera seu, la desgraciada ha agafat els seus paquets i se'ls ha amagat sota l'abric. Quan finalment s'han assegut, la vella bruixa, que no ha parat de fer ganyotes i mirades estranyes a tort i a dret, ha tornat a desar les seves maletes en el seu antic puesto. Quin fàstic de tia.

He fet l'examen, tipo test, 28 preguntes i n'he respost 22, suposo que l'aprovaré, no era gaire difícil. Economia.

A la sortida m'han portat en cotxe fins la Diagonal, on he agafat l'autobús, que com sempre estava ple de gom a gom. Una de les raons per les quals m'agrada més el metro. Si al metro no pots seure, al bus amb prou feines pot entrar; si vas molt apretat al metro, el bus passarà de llarg. Avui el bus no és que hi anés excepcionalment ple, però a la darrera sortida de la Diagonal, després del Parc de Cervantes, ha fet un blom, com si hagués envestit un conill o se li hagués desprès alguna cosa. Després d'aquest so ha anat molt més lent, en una pujada semblava que s'aturava, i en les rotondes de l'Avinguda dels Països Catalans semblava que anés a volcar. A més, ha sonat un mòbil (bé, en realitat n'ha sonat un bon munt) amb la musiqueta de Missió Impossible. La gent preocupada, i jo rient-me. Aquestes situacions em fan riure molt.

Bé, és el meu primer post una mica llarguet.

Bé, per estrenar el blog i aprendre'n una mica, he pujat la imatge d'un racó ple de merda de la meva habitació. La meva cambra és plena de llibres i de CD's, i gairebé sempre plena de merda a vessar.