El malefici de la bici continua. La primera setmana després de tornar de vacances va relliscar la roda inopinadament i vaig donar-li un cop al mecanisme del canvi del darrere. Com sóc il·letrat, indocte, gens versat en la mecànica de la bicicleta, vaig haver de carregar-la fins a casa com carrego la meva feixuga ignorància per tot arreu.
Poca cosa més havia passat fins avui; els vianants gairebé envestits i els vehicles motoritzats agressors són cop picades de mosquit durant un interrogatori a una caserna de la Guàrdia Civil (no res). Tinc l'orgull de poder exclamar que no ha estat culpa meva, però el cas és que el malefici de la bici continua.
I és que ja m'havia avisat una moto que ben bé m'atropella i em fa caure a la carretera. Una mica més tard baixava pel carrer paral·lel al meu, només faltava tombar a la dreta i arribar a la meva cantonada. Però la cantonada de la puta era aquella, perquè un cotxe aparcat un poc passat mig carrer ha fet marxa enrera sense amoïnar-se de mirar enlloc més que la porteria d'on sortia la seva xicota. Aquell carrer fa molt de pendent, i anava força ràpid, i m'ha estat impossible evitar l'impacte, malgrat que havia pogut reduir bastant la velocitat.
Deien que estava blanc: potser sí. M'oferien d'anar a l'hospital: m'he conformat amb què em posessin la cadena a puestu. S'ha disculpat, jo li he donat la mà, i tots tan contents. Però renoi, la mort t'espera al racó més impensat, la cantonada de les putes pot distar un tir de pedra de casa teva.
He arribat fins el parc de sota de casa sobre dues rodes, l'he lligada i au, cap amunt. No us preocupéssiu pas: sóc sà i estalvi i completament il·lès, i aquesta tarda hi tornaré a pujar.
Leave a comment