septembre 2004 Archives

Un dia, vaig estar a punt de donar un petó al meu cap. Em va obrir la porta de la feina, i després del «bona tarda» vaig apropar-me perillosament a la seva galta. Ell ni se'n va adonar, perquè mirava a una altra banda, i perquè les alertes van sonar abans de què fos massa tard. Hagués estat una situació prou divertida.

Durant els set o vuit anys que fa que porta la franquícia, el cap s'ha guanyat ja una bona anomenada pel barri. És molt desconfiat, es malfia de gairebé tothom. De vegades empaita algun client que li sembla sospitós, de forma poc dissimulada. D'altres els pregunta insistentment què busquen, o què volen, sense allunyar-se mai del presumpte lladregot. Realment té motius per estar amoïnat, atès que el nombre de furts és considerable. Tanmateix, la mala fama l'acompanya.

Potser el que més ha contribuït al seu mal renom és que parla a tothom en català. Això, al poble, és un crim, una blasfèmia. La Inquisició popular entrediu el nostre idioma, qualsevol que no contesti en castellà és bandejat automàticament, sempre que sigui possible, del recorregut botiguer. Malgrat tot, el negoci rutlla força bé. Malgrat que tothom sàpiga que és nacionalista acabat. Malgrat el barri, rutlla prou bé.

No dóna mai una bossa de més. Abans les cobrava i tot, com al Dia. Ha anat apujant l'import mínim per poder pagar amb tarja, ara són vint euros. El xou de les targetes porta molta cua: el servei és lent i a voltes no funciona, la qual cosa fa pujar la mosca al nas a la gent. Els clients recompten dos cops el canvi per comprovar que els hi ha donat correctament. I és que té fama de gasiu, com a bon català, esclar. Garrepa. Pessetero. Agarrao.

Nogensmenys, a mi el cap em sembla bon paio. És molt simpàtic, tot i que la gent no ho sàpiga veure. Als quaranta anys llargs, té un esguard joganer, rialler, uns ulls grisos que brillen quan somriu d'orella a orella. És molt de la broma, i tot i ser l'amo es pren la feina amb molta filosofia, sense mai agobiar-se massa. Deixa treballar de gust, sense donar més ordres de les necessàries, i mai com ho faria un dictador (com ho faria la seva filla, per exemple). Si li demanes un favor, te'l fa si pot, i àdhuc sense demanar-li-ho. Esclar que mira pels diners, però és normal, és el seu negoci i no vol que li pispin, ni pagar massa per les targes, ni que li prenguin deu bosses per un sobre de pernil. És normal. Compra l'Avui, i tot i ser convergent no és gens partidista (em va comentar que altres vegades havia votat Esquerra). Està, doncs, molt ben informat, i és noresmenys força lletraferit i, en general, molt amant de la cultura, en especial la catalana. Tan bon punt t'està parlant d'un llibre que versa sobre el Corpus de Sang, com t'informa sobre els seus plans d'anar a l'Aplec del Bolet o de les vibracions que se senten en veure pujar un castell i de les baralles entre les colles de Valls.

En resum, a mi em cau força bé, parlo més amb ell que amb mon pare, i per això vaig estar a punt de donar-li aquell petò.

Per mi l'estiu ja s'ha acabat. Potser la reravera començà amb el primer encostipat de la temporada. La puta feina. No us enganyo ni exagero: en gairebé vint mesos no vaig agafar cap calipàndria. Va ser entrar al Guissona i encadenar-ne tres de seguides. Doncs aquesta temporada ja n'he enxampat una altra, tot just encetar-la. Visca!

Demà començo les classes. Ja faig segon. Per una banda tinc ganes de continuar amb Ciències Polítiques, per una altra m'avorreix força. I és que de debò que m'interessa molt, però potser no tant com per dedicar-hi la vida. Les perspectives de futur són determinants pel present: així, una tarda de dissabte acostuma a ser més agradable que una de diumenge. I la perspectiva de dedicar-me professionalment al món de l'asecràcia em desanima. Si les perspectives fossin unes altres...

Però si ni tan sols jo sé què vull ser quan sigui gran. Quan em preguntaven a classe, quan era marrec, mai no sabia què dir. Fins que em vaig empescar allò de "científic", perquè aleshores m'agradava molt el «Món d'en Beakman», un programa que emetien al Club Súper 3. Ni astronauta ni bomber ni policia, volia ser el típic químic o alquímic esbojarrat que mescla estranyes substàncies que resulta que, barrejades, són explosives. Però la química va ser la matèria que se'm donava pitjor al Batxillerat, junt amb la física i les matemàtiques. Tot i així, faig fer primer semestre de Telecos, que evidentment va ser un fracàs.

Per què ho vaig fer? Potser perquè, com ara, encara no sé què vull ser de gran. Bé, mentida, sí ho sé: voldria cloure'm a un caseró soliu enmig del bosc, o potser a un pis ample de l'Eixample, només llegint llibres i el diari Avui, connectant-me a Internet, visitant museus i teatres i vivint la vida hedonista. M'agradaria estudiar també tres o quatre carreres més, com Filosofia i Filologia, i potser també recomençar Telecomunicacions i prendre-m'ho seriosament, i sense l'únic objectiu d'un treball ben remunerat. Però aquesta vida és impossible, i hauré de treballar de funcionari fastigós.

No vull ser polític.
No vull ser funcionari.
No vull viure una vida convencional.
Odio masses coses.

Cap l'atzucac jo sol m'hi vaig abocar
car sense la pecúnia no hi ha estudis
amb uns pares gasius plens de repudis
per lleixar una carrera sense avisar.

Content de poder estudiar i treballar
mes sense desvagar-me ni fer interludis,
sens ningú a qui dir: «espero que m'ajudis»;
solitud, estrès, boira familiar.

Clients estults, na Marta un corcó infernal,
caixes que no quadren i un llom caducat.
Mil despeses però jo no veia un ral.

Amb prous diners i un any al supermercat
ara per fortuna tot rutlla com cal
a punt de reprendre la universitat.

Bé, feia dos lustres almenys que no escrivia un sonet. És penós, ho reconec. Ja porto un any a l'Àrea de Guissona, i la situació d'ara no té res a veure amb la d'abans.

Sonà la ràdio-despertador a les set de la matinada. N'Aleix es cagà en tot perquè son germà li havia tornat a canviar d'emissora: per comptes del Kill'em All de Metallica sonaven els 40 Principals. Per què havia de potinejar sempre el seu equip de música? Per què li havia de treure els déus del Thrash per escoltar l'emissora més fastigosament comercial? Entesos -rumià-, potser els Metallica s'han fet comercials, i aprofiten la imatge rebel dels primers discs per vendre més. Però això no treu que, en aquell disc, no fossin ni en pintura comercials -sentencià.

Apagà la ràdio i anà a la cuina. En veure que era Saimaza, n'Aleix passà de cafè. Jo no participo en l'explotació del Tercer Món, pensà. I es preparà una torrada i un tassó de llet Ato, el seu sabor de sempre, etiquetat en català, esclar.

Es vestí tan alternativament com pogué: de heaviata. Algú li va dir que no anava d'alternatiu amb les punxes i els tatuatges i la xupa, que anava clonat. Però n'Aleix l'engegà a la merda, què n'havia de saber ell, profà? Ell demostrava la seva personalitat diferenciada amb aquell indument negre i metàl·lic, que coincidia amb l'estètica heavy. Ell l'havia triada, no li havien imposada com -deia n'Aleix- li havien imposada a son germà, per exemple. Així que es carregà tota la ferralla que trobà: anells, penjolls, arracades, xapes, piercings i braçalets i collarets de punxes, de tal manera que semblava que anés cuirassat.

Agafà el Tramvia, un desficaci, pensà, però que fent transbord amb el metro i el FGC li serviria per arribar a la Universitat en poc més d'una hora. Potser en cotxe arribaria en mitja hora, però no pensava entrar en el joc de les petrolieres ni esmerçar cinc anys de sa vida en pagar una bírria d'automòbil.

Llegia El Punt, l'únic diari realment independent. Evidentment, el trobava independent perquè n'Aleix es considerava d'esquerres i independentista. Si fos de dretes i espanyolista trobaria independent La Razón. S'aturà a la notícia que parlava del dia sense cotxes. Es cagà en en Clos en assabantar-se que havia dit que no fa servir mai el transport públic perquè faria salat arreu arreu.

I amb tot, arribà a la Universitat, un hora i mitja després d'eixir de casa. S'uní amb els companys que celebraven les festes alternatives d'alguna cosa, i discutiren una mica sobre el totalitarisme en general. Se sentiren sentències com aquesta: «Interromprem totes les classes de la facultat dimecres vinent per protestar per la prepotència del Rector. Contra el seu pensament únic, hem d'estendre el nostre». Evidentment, ells posseeixen la veritat.

No m'acaben d'agradar les seves lletres. No m'agrada gairebé gens la seva mena de música. Tot i així, tenen un no sé què engrescador que m'ha enganxat lleugerament. Perquè, a veure, qui no ha pensat mai una cosa com aquesta?:

És la típica reacció de la massa il·literada davant l'obra de l'artista. La massa ignorant i adotzenada és incapaç de copsar i fruir amb l'elevat producte intel·lectual de l'artista, hermètic per les ments no iniciades, inferiors podríem dir. Doncs això, qui no ha parat mai atenció al quadre de tal o qual pintor i no ha cregut que son cosí de tres anys dibuixaria millor? La clàssica impotència de qui és ignorant, que no reconeix la seva mediocritat o que és tan lúcid que és capaç de reconèixer la mediocritat de l'artista (inversemblant, aquesta darrera, en la majoria dels casos)...

Jo ho reconec, molts cops no entenc l'artista. Sóc un altre adotzenat. Per la mateixa línia va aquest altre vers, a la mateixa estrofa:

A mi em sol passar a la inversa: que tota pel·lícula que veig em sembla molt mediocre. Són molt poques les que m'agraden, i pocs cops em costa de trobar el missatge implícit.

Per acabar amb les cites, una mostra del seu llenguatge barroer, políticament incorrecte, mancat de tota poesia, de tota lírica. Una mostra del seu pensament radical, àdhuc racista, que esquitxa altres cançons. És aquesta:

Hoc, exacte, l'heu encertada: «però què dius, pallús, si aquest missatge és recurrent en tu!» Però aviam, hi ha una certa diferència: jo no he insultat mai ningú per ser xarnego. Dir "rata xarnega" em sembla una mica bèstia.

El grup? El vaig conèixer per mitjà d'un enllaç del bloc d'en Roger, compte!. El grupet es diu Herois de la Katalunya Interior, les cançons es poden descarregar de franc, i bé, estan bé, he he.

Españoles:

Es una falta de respeto viajar a un país y hablar a sus habitantes en otra lengua que no sea la suya.
Entiendo que, en algunos casos, pueda ser comprensible; por ejemplo, el inglés se ha convertido en un idioma universal que sirve para comunicarse en todo el mundo.
Sin embargo, nadie considera lógico que alguien vaya a vivir a otro país y no haga jamás el esfuerzo de aprender el idioma autóctono. Es una grave falta de respeto.

Españoles: vosotros decís que somos irrespetuosos los catalanes porque, a veces, os encontráis con alguno que os sigue hablando en catalán en su propia tierra. Es evidente que sois vosotros, el grueso de inmigrantes que no habéis querido jamás adaptaros lo más mínimo, los profundamente irrespetuosos.

Iros a la mierda.

Als altres, moltes gràcies.

Vint-i-dos de Setembre (hoc, no m'he begut l'enteniment, vint-i-dos). Festa Major Grossa (per contraposició a la Petita, la de Santa Magdalena) de les Esplugues del Llobregat amb Nova i Flamant Llera (m'agraden els noms llargs i complets). Enguany, Primer Any de la V Legislatura Eviternal Socialista, i com no podia ser de cap altre tipus de mena de manera, el pregó també s'ha pronunciat un divendres. Què caldria esperar d'un poble amb semblant dinastia de batlles corruptes il·literats i monolingües (i esbrineu quina és la llengua que no saben...)? Hoc, digueu-me carca, però m'agradaria que la festa comencés quan ha de començar. Mes agafeu-se fort a la cadira, car encar desconeixeu tot l'abast de la innominada estolidesa espluguenca, puix que, segons el programa de la Festa Major, el primer jorn de cel·lebracions és, compte, l'ofrena floral per l'Onze de Setembre. Embolica que fa fort! En aquest poble, d'on eixí l'egrègia Carme Chacon (quin futimer de desgràcies!), s'equipara tot tranquil·lament la diada gegantera, de la qual tot just sóc acabat d'arribat, amb l'Onze de Setembre; acte el qual, si es realitza a un parc homònim no és pas per remembrar el fatídic derrocament de n'Allende en cop d'Estat promogut pels EUA, ni encara menys per alertar-nos dels perills terroristes, ans per reduir a memòria el pregonament benastruc, el sempiternalment joiós, el sobiranament oníric pacte signat de mutu acord entre la Corona Aragonesa i el Regne de Castella, segellat aprés de llongues sessions, això sí, sens cap engruna d'inimicícia.

Hic voldria aclarir que m'encanta rescatar mots de l'oblivió, del cementiri on l'evolució de la llenga els trameté.

Doncs després de molt dir i no dir res, potser demà o passat us en parlaré menys abstrusament.

Diuen que, normalment, unes noces o un naixement són esdeveniments més joiosos que un funeral. Tanmateix, en certes ocasions tinc la impressió que el decés d'alguna persona és molt més desitjable que, per exemple, aquelles putes noces; i realment frisso perquè la dalla els hi llesqui el coll.

Mon pare no s'aixeca mai de la vida ni per anar a buscar cervesa a la cuina. És per això que em posa de polleguera que em mani rentar els plats, anar a la fleca o quelcom semblant: no per no donar un cop de mà a ma mare, sinó per la seva nyeunyesa (hipocresia, oi que és maco aquest nou mot?). Ara bé, si hi ha res que m'empipa més del compte és que em facin anar a l'Àrea de Guissona a comprar un pollastre o el que sigui, indiferentment de qui m'ho encarregui.

A la meva primera feina, un altre supermercat, fa dos anys, mon pare es va entrevistar, d'amagat a mi, amb el meu cap d'aleshores. Vaig assabentar-me per una companya que ell li havia advertit que, si jo no xerrava gaire ni era massa simpàtic, no era per desídia a la feina ni res de semblant, sinó per timidesa i tal. Jo, a aquest bon home que és mon pare, no l'acabaré d'entendre mai: el seu ajut sempre acaba essent contraproduent. Mai no li ronda per la clepsa allò que els sociòlegs en diuen «funció latent», que no és sinó el resultat inesperat a què poden conduir les accions. Així, la funció manifesta de mon pare quan va parlar amb l'encarregat del súper era fer-me un favor, donar-me una lleugera empenta. La funció latent era una traveta, però.

Per això, per què dubto que mon pare sigui sempre conscient d'allò que impliquen els seus actes (és a dir, és una mica irresponsable en aquest sentit), he après a acceptar les seves contínues relliscades i sortides de to.

Però el fet és que aquí, a l'Àrea de Guissona, també m'ho han dit, que sóc tímid, en aquest cas la filla del cap. Infereixo, idò, que si és tothom qui ho diu, tothom ha de dir ver. Mes a present analitzem per què se suposa que sóc tímid a la feina. I em penso que deu ser perquè molts cops no dic el que penso. Però com dir-ho! Si tot el que em bull al cap ho manifestés en veu alta, no treballaria mai més enlloc. Potser és perquè només em guien els prejudicis o les rancúnies, o que tinc clavats un miler d'apèndixs durs i punxaguts d'aquells que es formen a les tiges d'algunes plantes; dec ser un amargat de merda; però en general (que vol dir la majoria, però no tothom) la gent em fa fàstic. No puc anar dient el que penso de les tristes misèries de la gent, que m'expliquen entre pernil i salsitxes, perquè és que realment no m'interessa gens ni mica, ni poc ni gaire. Sóc incapaç de participar d'una conversa que no em suscita cap mena d'interès; sóc incapaç de fer com la filla del cap, hipòcrita cosa de no dir, aparentment implicada emocionalment en absolutament tot.

Però bé, d'això se'n diu projecció, oi? Per tal de no acceptar les meves limitacions culpo els altres de les seves baixeses, i així jo me'n deslliuro de tota autocrítica. És cert que molts cops m'inhibeixo seguint el típic model de tímid convencional. Deu ser un «problema» (sempre recordaré el concepte que la sociologia té dels «problemes» convencionals, d'allò que la societat considera «anormal», i per tant, problemàtic). La timidesa és conseqüència de manca de confiança en un mateix. Deu ser que tinc baixa autoestima. Això també explicaria la fal·lera desaforada d'autoafirmar-me, és a dir, que sigui un onanista compulsiu o, d'altra banda, que a qualsevol avinentesa mínimament reivindicativa tregui l'estelada, o també que vesteixi samarretes plenes de dimonis i dugui llongs els cabells (no trobeu paradoxal que un home que es dedica precisament a tallar cabells, a escurçar-los, s'anomeni Llongueres?). Sóc un mediocre passavolant, un considerable energumen, un tímid sense autoestima, un pessimista misantrop, un amargat.

L'ordinador m'ha tornat a petar. Ja n'estic tip. El llençaré per la finestra quan me'l tornin de la botiga d'informàtica. Bé, potser millor esperaré una setmana a que torni a petar.

Va estar bé l'acte de la Ciutadella. Només vaig trobar que els mossos haurien d'haver dut trabuc o un fussell, per comptes de la irrisòria pistoleta que duien a la cintura. Una altra cosa: amb penes i treballs s'entrellucava res de l'acte: mireu que vaig arribar amb deu minutets abans que s'iniciés l'homenatge a la bandera, o com li vulguin dir. Vaig veure passar els mossos, calçats amb espardenyes i capell de copa, vaig besllumar a la llunyania el President i el President del Parlament, i vaig contemplar com hissaven la Senyera, portada d'Organyà. Vaig sentir a TV3 o no sé on que a Organyà es va trobar un dels texts més antics escrits en català: ho sento, les Homilies d'Organyà són el més antic.

Això sí: les actuacions dels reputats artistes internacionals, segons la Razón, van estar molt bé. La versió tradicional dels Segadors, exhortant-nos a les armes, va ser prou reivindicatiu. El Venim del Nord, venim del Sud d'en Llach, el Cant de la Senyera i el dels Ocells, tot plegat molt emotiu. Potser em va sobrar en Serrat, però bé, era la quota socialista, suposo.

Vaig assistir també, una poca estona, a l'ofrena floral d'en Casanova. Aquest anys també li ha tocat el rebre a ERC, i no és d'estranyar. Es mereixen l'esbroncada. Potser no són uns caragirats com ho han estat els convergents, però la bírria del Tripartit els ha de passar factura. I és que és cert que a Catalunya li calia un canvi, esbatanar finestres i renovellar l'aire, però no aquesta bravada socialista, empudegadora, espanyolista de baixa intensitat. M'estimo molt més el mal anomenat seny convergent, el seu seny venal; m'estimo molt més uns catalans venuts que uns espanyolistes declarats com ells. Però bé. Malgrat tot, no vaig ser present a l'ofrena d'ERC, però sí a la de CDC, que em va sobtar agradablament en veure'ls amb tantes estelades.

En resum, jo trobo que, com molts diuen, l'acte de la Ciutadella suma, no pas resta. Afegeix un acte institucional, anàleg al de totes les altres nacions del món, sense militarismes, però, i ple de solemnitat i força to reivindicatiu. Fa gairebé tres-cents anys, els espanyols van ensorrar un dels barris més pròspers per construir la Ciutadella. Ara, al mateix lloc, demanem la recuperació dels drets que Felip V i tota la seva colla de malparits ens van arrabassar.

Ahir vaig tindre l'últim examen. No vaig estudiar absolutament gens. No tenia apunts, no tenia el llibre, no tenia ganes, i només vaig assistir a tres o quatre classes seves. Tinc molts dubtes d'aprovar, però si haig de repetir l'assignatura, penso canviar-me de grup per no veure el Molins aquest.

Per comptes d'estudiar, em vaig dedicar a llegir la Pell Freda aquest cap de setmana. No entrava en els meus plans llegir-la, però el divendres la vaig veure a l'Abacus, demanant a crits que la comprés, i mireu, sóc molt feble.

El llibre està prou bé. Realment no sé ben bé quin és el tema de llibre: dubto que sigui la lluita desesperada dels dos homes per sobreviure a l'illa deserta; sembla que són les relacions del protagonista amb el seu company i els visitants nocturns, el procés que el transforma de l'home del principi de la novela a l'home del final, el mateix que tant havia odiat. El darrer capítol et fa replantejar el comportament del company de l'illa durant tot el temps de convivència, les raons de la seva conducta. El llibre comença igual que acaba. També és interessant el plantejament dels visitants nocturns. Al principi semblen únicament caníbals, però a mesura que avança el temps es va adonant de què aquells enemics no són tan diferents d'ell com sembla, fins i tot arriben a entendre's... però és incapaç d'acceptar i es torna a atrinxerar.

No serà la novel·la que marcarà la història de la literatura catalana, però a mi em va atrapar des del segon capítol i ja no la vaig poder deixar. Salvant les distàncies, com em va passar amb el Harry Potter.

«La immigració a Catalunya està arribant a uns límits fora de l'aconsellable, sobretot perquè aquesta immigració rep els ajuts socials que s'haurien de destinar als espanyols més humils i necessitats que no reben res»

Així comença una carta publicada a una revista comarcal de notícies regionals i anuncis immobiliaris que es porta publicant ja dinou anys al Llobregat Jussà, l'Aquí. El lector diu que els immigrants no són gens beneficiosos per l'economia, perquè ens roben la feina i els ajuts socials. L'he cercat per mitjà del Google, i he trobat que l'autor, un tal Gandia, no és l'autor real, sinó un tal Feliciano o, potser, una tal Maria.

No paro de sentir que els immigrants, en especial els il·legals, no tenen dret a reclamar uns drets que al seu país no veurien ni en pintura. No garantir el seu salari mínim, o que cotitzin, o simplement permetre que els tractin com atzembles, és rebaixar el nivell de l'Estat espanyol al dels països d'on provenen. Bramar que s'haurien de prohibir les mesquites fins que a aquell país àrab no es permeti el culte cristià és ser igual que ells. I tots sabem que els sarraïns són lletjos, bruts i ignorants, i no volem ser com ells...

Augurar la fi de la nostra cultura a causa de la immigració és alarmista i innecesari. Només el poble basc (ara m'he passat...) és tan pur que pot cridar als quatre vents que la seva cultura és absolutament pròpia i ancestral, que no ha estat tacada per d'altres tribus o civilitzacions. Per Catalunya i Espanya han passat mil pobles diferents. Els musulmans, per dir-ne un a l'atzar, van portar una de les cultures més avançades d'aquell moment, i van crear les Giraldes i les Alhambres, i construïren fonts de diferents colors i olors molt abans que els catalans ens haguéssim rentat mai... La península Ibèrica, però en especial Catalunya, per ser terra de pas i poble de comerciants, és el resultat de la barreja de mil pobles, del mestissatge.

La immigració no és perjudicial, sempre i quan s'integri bé. D'això ja en va parlar el TdQ, segurament molt millor que jo. En un país normal, la integració no crec que representi massa problema, però a casa nostra ja n'hem rebut un bon munt. Realment, no em fa res aquesta nova immigració sudamericana i africana, la que m'amoïna és l'espanyola, és clar. Potser és perquè visc a Esplugues, però més aviat semblem els catalans els qui ens hem d'adaptar a ells que no pas a l'inrevès. Aquí, els catalans som minoria.

Catalunya ha d'afrontar aquest repte. No sé si la solució són papers per a tothom. Si només Catalunya ho fes, l'allau seria increïble. De moment necessitem plenes competències en immigració. Jo no crec ara per ara que sigui cap problema seriós, però si no podem legislar per nosaltres mateixos, sí que ho serà. Tindre Estat propi seria ja la rehòstia, però el que hi ha ara, l'espanyol, no ens té gaire en compte.

El que més greu em sap és que es titlli de delinqüents els nouvinguts. Els pobres tenen, estadísticament, moltes més probabilitats de ser-ho, i una de les causes que els manté en la pobresa són els impediments per regularitzar la seva situació, de trobar una feina digna. Només troben sortida en contractes il·legals o en màfies de pirateria, de prostitució, tràfic de drogues, etcètera. Els europeus de l'est, abans sota el jou comunista, ara tenen tota una Europa sense fronteres físiques, però amb moltes altres fronteres de moltes menes de maneres. A més a més, posaria la mà al foc que els autèntics lladregots es diuen Ferrer o Martínez i ocupen càrrecs directius, i a sobre que ens roben els enfaristolem.

Els que sí que estan encara sota jou rus són els txetxens. I mireu que sempre he estat pro-txetxè, però ara n'han fet un gra massa. S'ha d'entendre la llarga opressió soviètica, les interminables guerres, Grozni esbocinada... Jo no crec que, com diuen, els txetxens siguin nacionalistes; són desferres humanes, espectres sense infantesa plens d'odi i rancúnia -una mica com els palestins. Només així es pot entendre el que han perpetrat ara. "Les nostres mares han patit molt. Ara que ho facin les vostres", és la frase que han repetit deu mil cops pel sensacionalista telenotícies de Telecinco. No és nacionalisme, ja ni tan sols és supervivència. És venjança per tot el que l'exèrcit rus els ha infringit, per tota la història de sang i fetge. Si Txetxènia no tingués petroli seria independent des de començos dels noranta. L'atemptat és condemnable i execrable, però és almenys comprensible.

Amics, jo us dic: no tracteu els immigrants com bèsties o com delinqüents; tracteu-los com tractaríeu qualsevol altre català (parleu en català!), sense discriminar ni positivament ni negativa. Només si ells es troben bé a Catalunya voldran esdevenir catalans.

PD: A causa d'una altra caiguda de la ZonaLliure, aquest post l'he hagut de publicar avui per comptes d'ahir al vespre, com tenia previst.

Fa algun temps ja que em passava per la barretina de fer-ho, i ho he dut posat a la barretina des d'aleshores ençà. Fent càlculs, sense oblidar mai que tant se val barretina vermella com vermella barretina, i evitant que surtin més caps que barretines, no vol gaire barretina
capir que m'estalvio prous calerons. I a qui no li càpiga al barretinot, que s'ho faci mirar: pagaré uns vuitanta euros menys l'any.

Sí, com podeu comprovar, m'he fet subscriptor de l'Avui. A partir de dilluns vinent el recolliré diàriament al meu quiosc habitual. Ja sóc un barretinaire complet.