business catalog article new catalog business opportunities finance catalog deposites money catalog making art loan catalog deposits making catalog your home good income catalog outcome issue medicine catalog drugs market catalog money trends self catalog roof repairing market catalog online secure catalog skin tools wedding catalog jewellery newspaper catalog for magazine geo catalog places business catalog design Car catalog and Jips production catalog business ladies catalog cosmetics sector sport catalog and fat burn vat catalog insurance price fitness catalog catalog furniture catalog at home which catalog insurance firms new catalog devoloping technology healthy catalog nutrition dress catalog up company catalog income insurance catalog and life dream catalog home create catalog new business individual catalog loan form cooking catalog ingredients which catalog firms is good choosing catalog most efficient business comment catalog on goods technology catalog business secret catalog of business company catalog redirects credits catalog in business guide catalog for business cheap catalog insurance tips selling catalog abroad protein catalog diets improve catalog your home security catalog importance

avril 2010 Archives

DSC04072

La diada d'ahir va ser força estranya per a mi per algunes raons i el cas és que no sé com escriure aquesta crònica, i de fet potser només em dedicaré a comentar-ne quatre coses perquè el temps no me l'esborri de la memòria completament. Per començar, direm que era la primera actuació a Esplugues d'enguany i que ja hem pogut completar el primer castell de set i mig, un èxit històric que significa un nou salt qualitatiu.

D'entrada, el 3de7 acostumat, que ja fa algun temps que el despatxem sense cap dificultat i és el castell de set més fàcil per a nosaltres. A segona ronda, el 4de7a, primer castell de set i mig, que en diuen, de la temporada. Potser hi havien nervis, tot i que no gaires; van tancar el quatre una mica més que de costum, però tampoc no gaire; el cas és que va pujar força bé, jo no ho sé perquè des de la meva posició només hi veia la cuixa del segon del pilar del mig, però les sensacions eren bones. El pilar no va remenar gaire i es va descarregar molt fàcilment. El primer castell de set i mig, a la primera i sense maldecaps, no ha sigut gaire celebrat, realment, com si fos una cosa d'allò més normal. A tercera ronda, un pèl estrany, el 5de6, per assajar la pinya, evidentment, a plaça, ja que a assaig costa molt de lligar el 5. Tanmateix, havent-ne fet alguna, ja, de pinya de 5 a assaig, potser --és només el meu parer-- no hagués calgut i podríem haver fet un tercer castell de 7, però bé, tant és. En tot cas, devem ser l'única colla que a assaig descarrega un castell net divendres i en acabat diumenge no el du a plaça. Per acabar, el Pilar de 5, que el fem també sense cap problema amb gran joia i gaubança.

Després de tot plegat, viatge al local a veure els vídeos dels castells (no m'hi vaig fixar gens i per això no els puc comentar més en detall) i dinar, amb quatre dels Castellers de Terrassa que se'ns hi van ajuntar perquè ho havien vist a la pàgina web (ha servit d'alguna cosa!). Més tard vem estar jugant unes quantes hores a la botifarra i per prendre comiat vem estar discutint de castells. La meva solitària opinió és que el dia que tots els que parlen tant vinguin sempre als assaigs, també als dels dimarts, aleshores no caldrà fer el 5de6 a plaça.

Fotos.

Salut.

Contra les trialeres

| No Comments

[Després que em demanessin que comentés les sortides en bici en aquest bloch, hi torno tot i que em costa una mica fer-ho. Com que el traçat era complicat, ni tan sols he mirat de reproduir-lo amb foto-xop]

Tinc les mans i els turmells plens d'esgarrapades dels matolls de Collserola. Ha plogut molt i la vegetació baixa, on no hi han grans arbres, és esponerosa i ofega els corriols. La nevada va tombar moltíssims arbres i molts d'aquests corriols de pedres anomenats trialeres són bastant impracticables. Cal mànigues llargues i guants per evitar fer sang, i força tècnica sobre les dues rodes per no fotre-s'hi de lloros. Jo anava despullat de l'una cosa i de l'altra i he patit com un condemnat al darrer cercle de l'infern. Avui (ahir) hem experimentat tres d'aquestes anomenades trialeres que m'han xuclat les meves minses energies.

Lleixant a part el meu germà gairebé quatre hores, amb dos dònuts i una cafetera, pujant a la bici negra per enfilar-me a les meves muntanyes, m'he aplegat amb el mateix grupet de sempre amb un canvi significatiu, puix que per qüestions personals en Quique inlassable no ha pogut comparèixer però se'ns ha unit en Pau. L'ascens a les alçades de la serra ha estat motiu de breu debat, car volíem canviar l'itinerari i fer-lo un pèl més senzill per a en Pau, una mica desentrenat. Hem triat una via que ens havia de dur a la plaça Mireia, i ens hi ha dut, però per arribar-hi hem hagut de travessar conreus d'una propietat privada i escalar vessants de muntanya amb la bici a l'espatlla. Un cop en camí homologat, tot era molt estret i de matolls i amb esbalços sempre a la dreta; finalment hem passat de llarg per la font (de la Beca?) i hem assolit la carretera que du al tennis de l'emissora. I hem pujat per allí pel camí que jo en dic «dels tres turons» o «camí del mig» perquè està entre les Aigües i els que davallen més endins de la vall de Sant Just. Al Turó d'en Cors hem pres la segona trialera, en la qual en Jonàs ha esclafit un esgarip en ensopegar amb alguna pedra. El caminet acaba a les Aigües, i quan jo hi he arribat pràcticament es feia de nit (és una forma de dir). En acabat hem seguit les Aigües fins al tram que puja fins als bombers i l'Observatori, per on hem arribat a la carretera de Vallvidrera ja a prop del Tibidabo. Hem fet cap a Vallvidrera i hem pres el camí paral·lel al pantà, que ens ha menat a l'esplanada semicircular a la carretera de Molins.

Allí hem pres la tercera trialera, la més difícil i esfreixurant. Hem hagut de superar algun arbre fet llenya i passar entre l'esplet d'arbustos que proliferen en aquesta primavera tan humida. Després de molt de patiment per part meva, hem arribat a la pista dels ponis, que en diuen, que és la que puja per la Coscollera i que fem gairebé sempre de pujada. L'hem feta de baixada i a casa ràpid a canviar-me per tornar a agafar la bici i camí de l'hospital.

Jo, des d'aquí, em declaro vençut per les trialeres i per la meva basarda a rodolar rostos avall. I com que així em declaro, enganxo Martí i Pol i tal dia farà un any.

Em declaro vençut

Em declaro vençut. Els anys que em resten
els malviuré somort. Cada matí
esfullaré una rosa -la mateixa-
i amb tinta evanescent escriuré un vers
decadent i enyorós a cada pètal.
Us llego la meva ombra en testament:
és el que tinc més perdurable i sòlid,
i els quatre pams de món sense neguit
que invento cada dia amb la mirada.
Quan em mori caveu un clot profund
i enterreu-me dempeus cara a migdia,
que el sol, quan surt, m'encengui el fons dels ulls.
Així la gent que em vegi exclamarà:
--Mireu un mort amb la mirada viva.

Miquel Martí i Pol

A mata-degolla a Cornellà

| No Comments

DSC04032

Les sensacions són les sensacions i eren molt bones després de l'assaig de divendres: tres, quatre, quatre amb agulla i cinc de sis nets i sencers a assaig, proves de torre que van recuperant el to i pilar de cinc rodat. Les apostes eren unànimes el divendres a la truiteria: tres i quatre de set i un tercer castell de sis per provar pinyes, segurament el 5de6 o el 4de6a, tot i que la majoria es decantava pel primer. Mai no havia sigut tan fàcil pronosticar els castells d'una diada.

A diferència d'altres anys, només dos vem baixar amb bici a Cornellà; el descens és fort ivarçós mes muntar tro Esplugues és aitambé pus veloç que el transport públic i el motoritzat. Res com la bici per sentir el vent a la cara, al vent, la cara al vent, el cor al vent, els ulls al vent, al vent del món, buscant la llum, buscant la pau, al vent del món.

Cornellà, Cornelianus, poble on vaig pujar per primer cop al tronc d'un castell, municipi on encetem cada any la temporada, vila dels Castellers rivals de la triturada comarca del Llobregat Jussà, és un lloc que em plau per moltes raons malgrat que, pobra ciutat, li deuen esperar dies més joiosos.

Segons tots els nostres pronòstics, havíem de començar amb el Tres de Set o amb el Quatre; la Tècnica (sembla Alemany, això) va triar el Tres per vés a sapiguer quins motius, potser senzillament perquè calia triar-ne algun, jo diria que en general quan tens Tres i Quatre ben apamats és més senzill el primer perquè té menys problemes de pinya (he arribat jo tot sol a aquesta conclusió). El primer castell de set de la temporada va pujar i va baixar en un tres i no res sense problemes destacables, ben rodonet i tot allò que se'n pot dir de bo d'un Tres de Set. Al vídeo, tanmateix, es veia que un dels rengles, diria que la buida, estava molt més alt que tota la resta, però a la foto, tot i que sí que s'intueix, no ho sembla gaire, i fet i fet tant se val.

El Quatre també va pujar bé, un pèl més lent, una mica obert ja d'entrada, fent que les mides de quarts es perdessin un xic i que els dosos, des de la meva posició d'agulla, semblessin el Pont del Diable d'estirats que els veia. A la descarregada hi va haver algun problema molt petit a baixos i segons i pinya, però res a destacar.

El Cinc de Sis va servir senzillament per provar la pinya, que costa molt de lligar en aquest castell, i com és lògic no va oferir problemes més enllà dels d'una pinya que no s'havia tornat a assajar des del final de la temporada passada. Per plegar, un Pilar de Cinc que va sorprendre perquè malgrat ser el primer va ser espectacularment tranquil amb només una petita batzegada en el moment d'entrar a fer la motxilla l'enxaneta, com és típic d'altra banda.

I què més dir-ne? Al local vem veure els vídeos dels castells amb allò que anomenen «Quarta Ronda»; vem fer uns entrepans i vem veure el Barça gloriós que va tornar a humiliar el Madrid. La gresca i el bon rotllo es van allargar fins força tard a la mateixa Closca dels Cargolins, comentant la jugada i jugant a destruir i incendiar la Junta, que com tothom sap és cosa d'avis canuts i de gent avorrida que parla molt sense dir res.

Voldria comentar, ja per acabar, el dia dels Castellers de Cornellà, que només van poder amb castells de sis (l'any passat tant ells com nosaltres vem fer el Tres o el Quatre de Set en aquesta mateixa actuació). És evident que si ja anaven perdent llençols durant les darreres temporades, per enguany encara semblen anar una mica més fluixos i, malgrat que és tan sols l'inici i no vol dir res, esperem que aixequin el vol perquè seria molt divertit que a la comarca hi haguessin dues colles al mateix nivell que rivalitzessin.

Pel que fa a nosaltres, Castellers d'Esplugues, Speluncae, Spēlunks, si havíem començat a mig gas a Badalona, ahir vem començar a tallar colls, i que no pari fins que rodin els caps més ínclits del Reialme.

Sant Just - La Floresta - Tibidabo

| No Comments

biciruta

Aquí dalt teniu la ruta aproximada que vem fer ahir amb bici. A manca de GPS's i altres technologies xupiguais ultramodernes i megaespatarrants, jo faig servir el Foto-xop de tota la vida, que ara no fa gaires anys era la cosa més ultramoderna i megaespatarrant que hom podia brandar per gallejar sobre el domini de les últimes technologies xupiguais.

Vem pujar a Collserola pel cantó acostumat, que és el de la Penya del Moro i la Coscollera, amb pendents molt pronunciats però molt directes i que ja et deixen a una alçada interessant des d'on contemplar les serres de la serralada com Jaume I al cim de Sant Jeroni de Montserrat:

Per veure bé Catalunya,
Jaume primer d'Aragó
puja al cim de Sant Jeroni
a l'hora en què hi surt lo sol:
¡quin pedestal per l'estàtua!,
¡pel gegant quin marador!
Les àligues que hi niaven
al capdamunt li fan lloc;
sols lo cel miraven elles,
ell mira la terra i tot [...]
Tot mirant a Catalunya
s'ha sentit robar lo cor:
-¿Què puc fer per ma estimada?
-va dient tot amorós-;
si del cel vol una estrella,
des d'ací l'abasto jo.[...]
Posant a sos peus l'espasa,
cau en terra de genolls:
A rescatar les catives,
Maria, guiau-me Vós;
a mon pit donau coratge,
a mon braç força i braó,
i si al pujar a la serra
vui me deien rei hermós,
quan tornaré a visitar-vos
me diran Conqueridor!

Jacint Verdaguer, Don Jaume en Sant Jeroni


Aleshores acabem de pujar fins a Can Pasqual i fem de baixada un camí que és esfreixurant si es fa de pujada com vem fer fa cosa d'un any amb precisament en Jaume I, al qual saludo. Hola!

Vem arribar a una masia que no sé exactament quina és, però com que és molt gran ha de ser Can Bosquets i, per tant, si us fixeu en el mapa, hauríeu de retallar el vèrtex que apunta cap al nucli de Sant Cugat i traçar una diagonal per on diu K9; en efecte, ara que ho recordo, vem deixar les pistes d'aquesta banda de la via del tren pel quilòmetre 9 i des d'allí vem enllaçar al camí que he marcat de vermell.

Aquest camí era estret, de pedres i amb molts matolls punxeguts esgarrinxants. No sé si en diuen, d'això, trialera, però era estret i difícil per a mi, i encara més en fer-ho de pujada. Bé, el cas és que passat el Turó del Soldat, i si no m'erro, vem enllaçar amb pistes molt amples i carreteres asfaltades que ens van dur al Turó del Penitent, des d'on vem engaltar els camins de la banda d'obaga del Tibidabo i les rutes de la Budellera, entre Vallvidrera i Les Planes. Vem davallar camí del Turó dels Mussols, nom bucòlic i evocador, i aleshores vem pujar pel vessant del Tibidabo, primer per un corriol de pedres que també anomenen «trialera», després ja per pistes forestals amples que ens van menar a un carrer que desemboca a un dels pàrquings del parc d'atraccions. Com que ja estàvem a tocar del cim, vem pujar al mirador del Tibidabo i vem contemplar Barcelona amb un cel nítid i límpid de capvespre primaveral, i tothom se'n gaubà pregonament. Llavors ja vem baixar per l'altra banda i vem enllaçar amb la carretera de les Aigües des de darrere del Tibidabo, sostre majestuós de Collserola.

Això és si fa no fa la ruta que vem fer ahir des de la meva perpectiva esbiaixada, demagògica, errívola i errada. Les meves impressions poden resumir-se en que vem fer molta via molt ràpid i que anar fora pista em fa patir, però cada cop menys. En concret, el corriol que portava a Can Bosquets era per a mi perillós i estava ple d'arbres tombats, per la qual cosa havíem d'anar baixant de la bici constantment. I després, la pujada al Turó del Soldat entre matolls i arbrissons, també propi d'idil·lis horacians, em va cansar molt més que quatre pujades seguides a tota hòstia pel Turó de la Coscollera. Però també val a dir que vaig perdent la por als camins pedregosos i que al final acabaré participant en concursos de descensos d'aquests en què participen els bojos.

I això és pràcticament tot el que en podria dir. Som sempre els mateixos quatre que esperem que algú més se'ns uneixi, però esclar, això no és per a tots els públics, tot i que a la colla n'hi ha uns quants més que podrien venir si tinguessin temps. I apa, avui tenim més castells.

En bici per Collserola

| No Comments

[comentari sobre la sortideta amb bici per Collserola]

Aquest matí m'he llevat a quarts de deu, m'he fotut dos cafès en deu minuts i amb la bici hem anat a l'altra punta de Collserola, més enllà de la qual només hi ha Rubí. No havia arribat mai fins tan lluny a Collserola, hi han moltes pujades i baixades i almenys hem fet un parell de muntanyes, el Puig d'Olorda (Santa Creu), de 424m, i el Puig Madrona, de 337. Arribats en aquest punt, hem baixat pel Papiol fins al Llobregat i hem tornat per Sant Joan Despí. Segons els GPS, 48km.

El meu estat era força lamentable, sense esmorzar, amb ressaca i amb els cafès que gairebé els vomito a l'alçada de la Penya del Moro (vall de Sant Just). Jo tinc molta resistència i ho aguanto pràcticament tot; d'altra banda, tinc molt poca tècnica amb la bici i per muntanya de vegades estic al caire de l'abisme. Sóc més aviat un ciclista de ciutat, per a mi la bici és un objecte pràctic i ràpid que em facilita molt la vida. La muntanya és el meu pulmó verd a tocar de casa i un paradís entre autopistes i ciutats.

El Llobregat està molt cabalós i estan arranjant-ne molt de mica en mica les ribes amb arbrissons, gespa, espais de nidificació per a aus, neteja, etc. El Llobregat encara no acaba de fer goig, continua sent un riu lleig i industrial, però cada cop és un pèl més maco.

Anàvem en Quique incombustible, en Jonàs de cames de roure, la Marta amazona de Collserola, i un amic d'en Quique inlassable, l'Àlex de pedaleig ingràvid. Menats per aquest Àlex pujàvem i davallàvem puigs i valls a velocitats inversemblants; amb prou feines jo li seguia l'estela, malgrat que ja es veia que ell anava amb una marxa menys. Jo, tanmateix, llevat d'algun moment de fluixera, com ara la pujada al Madrona, el seguia a molt poca distància, i en alguns moments jo hauria accelerat més el pas.

Avui, però, sense haver esmorzat, havent dormit poc i amb la ressaca, no em trobava del tot còmode, i en alguns moments hauria plegat veles. Baixant al Papiol, per exemple, per un camí d'aquests rural de transició que hi ha per la comarca, jo ja en tenia prou. Per la riba del Llobregat, amb aquell terra d'argila dur, em sentia avorrit completament i hauria accelerat al màxim per tornar al més aviat possible.

El retrobament amb les meves muntanyes ha estat apoteòsic. El primer dia, per Can Pasqual i camins de pedres; avui, fins al Papiol. Ens hem posat en forma en només dos dies i ara que se'ns faci petita Collserola.

About this Archive

This page is an archive of entries from avril 2010 listed from newest to oldest.

mars 2010 is the previous archive.

mai 2010 is the next archive.

Find recent content on the main index or look in the archives to find all content.

mensuelles Archives

Pages

Powered by Movable Type 4.23-en