Contra les trialeres

[Després que em demanessin que comentés les sortides en bici en aquest bloch, hi torno tot i que em costa una mica fer-ho. Com que el traçat era complicat, ni tan sols he mirat de reproduir-lo amb foto-xop]

Tinc les mans i els turmells plens d'esgarrapades dels matolls de Collserola. Ha plogut molt i la vegetació baixa, on no hi han grans arbres, és esponerosa i ofega els corriols. La nevada va tombar moltíssims arbres i molts d'aquests corriols de pedres anomenats trialeres són bastant impracticables. Cal mànigues llargues i guants per evitar fer sang, i força tècnica sobre les dues rodes per no fotre-s'hi de lloros. Jo anava despullat de l'una cosa i de l'altra i he patit com un condemnat al darrer cercle de l'infern. Avui (ahir) hem experimentat tres d'aquestes anomenades trialeres que m'han xuclat les meves minses energies.

Lleixant a part el meu germà gairebé quatre hores, amb dos dònuts i una cafetera, pujant a la bici negra per enfilar-me a les meves muntanyes, m'he aplegat amb el mateix grupet de sempre amb un canvi significatiu, puix que per qüestions personals en Quique inlassable no ha pogut comparèixer però se'ns ha unit en Pau. L'ascens a les alçades de la serra ha estat motiu de breu debat, car volíem canviar l'itinerari i fer-lo un pèl més senzill per a en Pau, una mica desentrenat. Hem triat una via que ens havia de dur a la plaça Mireia, i ens hi ha dut, però per arribar-hi hem hagut de travessar conreus d'una propietat privada i escalar vessants de muntanya amb la bici a l'espatlla. Un cop en camí homologat, tot era molt estret i de matolls i amb esbalços sempre a la dreta; finalment hem passat de llarg per la font (de la Beca?) i hem assolit la carretera que du al tennis de l'emissora. I hem pujat per allí pel camí que jo en dic «dels tres turons» o «camí del mig» perquè està entre les Aigües i els que davallen més endins de la vall de Sant Just. Al Turó d'en Cors hem pres la segona trialera, en la qual en Jonàs ha esclafit un esgarip en ensopegar amb alguna pedra. El caminet acaba a les Aigües, i quan jo hi he arribat pràcticament es feia de nit (és una forma de dir). En acabat hem seguit les Aigües fins al tram que puja fins als bombers i l'Observatori, per on hem arribat a la carretera de Vallvidrera ja a prop del Tibidabo. Hem fet cap a Vallvidrera i hem pres el camí paral·lel al pantà, que ens ha menat a l'esplanada semicircular a la carretera de Molins.

Allí hem pres la tercera trialera, la més difícil i esfreixurant. Hem hagut de superar algun arbre fet llenya i passar entre l'esplet d'arbustos que proliferen en aquesta primavera tan humida. Després de molt de patiment per part meva, hem arribat a la pista dels ponis, que en diuen, que és la que puja per la Coscollera i que fem gairebé sempre de pujada. L'hem feta de baixada i a casa ràpid a canviar-me per tornar a agafar la bici i camí de l'hospital.

Jo, des d'aquí, em declaro vençut per les trialeres i per la meva basarda a rodolar rostos avall. I com que així em declaro, enganxo Martí i Pol i tal dia farà un any.

Em declaro vençut

Em declaro vençut. Els anys que em resten
els malviuré somort. Cada matí
esfullaré una rosa -la mateixa-
i amb tinta evanescent escriuré un vers
decadent i enyorós a cada pètal.
Us llego la meva ombra en testament:
és el que tinc més perdurable i sòlid,
i els quatre pams de món sense neguit
que invento cada dia amb la mirada.
Quan em mori caveu un clot profund
i enterreu-me dempeus cara a migdia,
que el sol, quan surt, m'encengui el fons dels ulls.
Així la gent que em vegi exclamarà:
--Mireu un mort amb la mirada viva.

Miquel Martí i Pol