Recently in Etilista Category

Hi ha gent que beu per oblidar, i d'altres que ja han oblidat per què beuen. No recordo d'on ho vaig llegir. Hi ha coses que es volen oblidar, tot i que l'alcohol sovint és proditori i et fa recordar. He minvat la freqüència de les borratxeres (ja no compro l'ampolla de ginebra setmanal) però encara algun cop tinc més alcohol etílic que eritròcits i el cap empantanegat. I no sou vosaltres, no és déu ni es sa puta mare, sóc jo, i per això bec, per oblidar-me, bec per no veure i no veure'm sobretot a mi. Aleshores, hoc, allavòrens orxego el quim (que faig què amb qui?) i la fel i els budells sencers, em gito a sobre i ruixo els altres, que m'observen astorats un moment, i a l'instant ja es relaxen: un altra buidarada d'en Josep, no és pas la primera. Ofereixo gintònic a una nena de deu anys que em vacil·lava. I em recullen la motxilla, pujo a la bici i a una cantonada caic i m'escairo una incisiva.

Anava gat, anava moix, però ho he recordat tot.

Va sortir de casa i va entrar al bar. Les dues, tot sol, un gintònic. Per què un altre gintònic? Però li caigué el got i s'esberlà en mil bocins, i en fou foragitat. En una cantonada, plorant sense vessar gota, pixant, es demanava per què. Perquè bevent, el temps passa com si no existís. Perquè està fart de viure i vol que el temps passi. Perquè vol morir ja, perquè ja és mort en vida. El fetge se li podrirà, però tant és. Perquè el dolor el fa agonitzar, i l'alcohol és morfina. No el sent, el dolor, malgrat que de vegades s'ajup en una cantonada i plora sense plorar. El dolor d'una vida insulsa sense sentit l'estaborneix i el mata, i amb alcohol no el colpeix tan fort. Perquè vol viure sense aquest dolor, però l'empaita pertot arreu i només l'espanta amb alcohol, que accelera les busques del rellotge i atansa una mica més l'hora d'anar al clot. Perquè, com tothom, vol morir d'una vegada. Però no ho pot reconèixer, i té por, i s'arrossega dels bars a les cantonades i ja és mort en vida.

But crying is for writers...

Típica reflexió de dues de la matinada, i estic serè.

Crònica d'anit.

Vem beure'ns entre tots dos sencera una ampolla de rom, dues cerveses negres i dos cubates més de Passport. Vem sortir de casa a les cinc de la matinada gravant amb la càmera de vídeo i vem entrar a l'obra, on vem fer algunes malvestats, com robar un sac de ciment, un gorro i dues granotes de treball (feia fred!), i llençar fustes de la barana pel pou de l'escala. Jo anava vestit de casteller sense faixa, mon germà de raperillu.

Però que no veieu que això és broma! Avui som a vint-i-vuit de desembre, innocents! Com volíeu que féssim això, bèsties de prat! Just kidding

El món a través d'un gintònic es veu diferent. L'alcohol modifica la percepció de les coses, fa que semblin més grosses o més amples, o més petites o amables. A mi em fa perdre pors i em reviscola la llengua. Remenava suaument el got de cervesa, mirant al seu través, mentre cantava Les Barricades, i me'n vaig adonar que era l'únic que la coneixia. I mirava el cel i cantava, cada cop més fort, mentre el meu fetge feia figa. Bé, doncs beure un gintònic és com veure-hi a través d'ell perquè tot es fa diferent. Jo el demano sense glaçons perquè el gel l'aigualeix i perquè tinc comprovat que així me n'acostumen a posar més i d'aquesta manera es dissipen abans les negres tempestes de núvols sinistres que sacsegen els aires.

Explica una rondalla que, essent Jaume I jove encara, i amb molts gentilhomes i cavallers al seu voltant cobejosos de poder que volien treure-se'l d'enmig, va caure un vespre al parany que aquests caragirats havien ordit, que consistia simplement en fer-li beure més vi del que un Rei ha de comportar, de tal manera que va acabar el sopar protagonitzant estirabots i accions vergonyoses. L'endemà, conscient del que havia fet, va aplegar la cúria a la mateixa taula i va beure un got de vi. En acabat, féu principi a un semblant parlar: «Aquest vi que he begut, serà el darrer que em veureu beure». I tots van restar sorpresos d'admiració davant la virtut d'en Jaume I.

Jo, a diferència seva, i tot i que m'he trobat en situacions compromeses a causa de l'alcohol, no he fet mai vot de semblant estil, sinó que vaig determinar que vigilaria de no emborratxar-me massa. Avui, després d'un dia ressacós i fastigós, torno a comprovar com en sóc d'idiota. Quan no recordes si anit havies gitat pel balcó en arribar a casa els gintònics sobrecarregats, és prova de què alguna cosa no rutlla. No, no, no, per molt que m'agradi el gintònic, no puc fer això.

He trobat un article d'en Salvador Sostres que em va agradar especialment, d'ara fa un mes, gairebé, quan era a punt d'acabar els exàmens. El poso aquí sota. Comentaria les frases més eloqüents i evocadores per mi, però no tinc ganes de disseccionar-me de viu en viu, perquè em faria mal i perquè per sang i fetge ja en tenim prou amb el telenotícies.

Les hores tèbies

Són aquestes hores confuses, les que fan de frontissa entre el dia i la nit. A l'estiu són les 5 i les 6 i a l'hivern les 6 i les 7. Quan els gintònics t'han marejat creus que el que et passa és molt graciós però en el fons no té cap gràcia. Se t'acuden primeres frases d'article que et semblen brillants però que quan l'endemà encens l'ordinador i les llegeixes t'adones que eren una merda. Trobes el món molt més dúctil i l'entesa amb tots els altres et sembla que només depèn d'un gest. Ets de telèfon fàcil i no és estrany que et posis en ridícul amb trucades intempestives i absurdes, de vegades a velles nòvies que ja no saben què fer perquè les deixis en pau o fins i tot amb algun director a qui li dius d'anar a fer l'última creien-te molt original i simpàtic i l'acabes de despertar. Això per no parlar de la mena de locals que un dia algú et va ensenyar i on l'ànima humana es negocia a la menuda. Si la ginebra no et fa vomitar et fa sentir un geni, àngel de llum única, capaç de sobrevolar-ho tot. És com si et resistissis a l'alba, com si no rendint-te a la son poguessis empènyer el temps o deturar-lo. Són les hores tèbies i tu llisques riu avall de l'excés i el cansament amb l'eufòria agònica dels soldats que es fan al camp de batalla amb la fe intacta en la victòria encara que davant tinguin un exèrcit sencer i dels seus ja només en quedin 3. Algú t'ofereix una pastilla al lavabo i de sobte sents el calfred del mal que t'estàs fent. No l'acceptes però t'adones que ets en aquella hora i en aquell labavo, i que només ha estat qüestió de sort: funciones ja amb la lucidesa de reserva i la consciència és precària i es va quedant a cada hora més indefensa. Decideixes marxar i damunt de la torre Nouvel la lluna ja té el perfil rosa que n'anuncia la retirada. Crec que sospitem que al fons de la nit hi ha alguna cosa que ens està esperant, i potser beure i aguantar fins tan tard sigui la nostra manera de buscar-la: entre l'ànima assedegada i el fetge que aguantarà el que aguantarà. Que tanqui la porta l'últim a marxar.

SALVADOR SOSTRES

Semblava allò Palestina, era la guerra. Pólvora que esclatava a cinc metres, i un foc que s'alimentava contínuament. Tinc les ulleres impregnades de merda d'aquella batalla, i el meu cap és el primer damnificat pel conflicte. Voldria que la terra m'engolís.

Com molt bé van predir, ahir anava amb la papa. Tan forta la duia, que no trobava les claus a la butxaca del pantaló. Vaig fotre un altre cop black-death metal a una festa, i vaig ser optimista quan en vaig pronosticar cinc minuts. Ahir anava amb la borratxera, i collons, espero que per la propera em controli una mica. Bec per beure i això potser ja és un problema.

Haig de jaquir el consum desmesurat d'alcohol, perquè l'endemà no recordo què he fet, i perquè no sé on sóc, dic coses que no hauria de dir mai i faig coses que són força tristes. Alguna cosa podria rescatar d'ahir, però tot és brut i put per l'alcohol.

Estrella Damm patrocina...

«Aquest és un borratxo»

Si no és culpa teva, sóc jo l'exhibicionista, però vaja, tu també et passes les hores llegint la meva vida. De qui és la culpa, de qui ofereix o de qui demanda? Demandes.

Ara sí que em faig amb ell. No ho havia fet mai. Ell se n'ha anat abans que jo al llit, ara fa uns segons, no arriba als minuts, i jo faig retrospecció: cordills.

Avui ha estat un vespre-nit-matinada força especial. Sinceritat estranya, confessions inusitades, usos inconfesables. Hem creuat paraules que feia temps que havíem d'haver creuat; ens hem dit coses que feia temps hauríem d'haver dit.

Parlar amb ell d'ella? Parlar amb ell d'Ella? Qui és qui en aquí? Vull dir, potser no beuràs alcohol, però jo sí; felicitats, i merda per mi. Em cal la birra per confesar? Hoc. Em cal l'alcohol per ser jo? Hoc. I he confesat i dit coses que no l'hi dic mai. Tremoleu.

Aviat sabràs qui és. Merda per mi.

Avui he après alguna cosa. L'ensabonament del tipus «tu ets més madur que els altres» no m'afectarà; tanmateix, te n'estic agraït.

I res, salut. Demà serà un altre dia i és hora que comenci a pensar-hi. Salut.

No heu pensat mai què faríeu si avui fos el darrer dia, o si avui fos avui i avui i avui, i avui es repetís fins l'avorriment? Si tinguéssiu almenys un sol dia balder, que no haguéssiu de retre comptes l'endemà.

Jo ho penso sovint. En un sol dia, què coi faria? Els complexos, angoixes, pors, els deixaria del cert de banda; no sé si seria normal, però ho seria més que ara. No importaria què fos el que fes perquè demà no existiria, no hi hauria expectatives sobre res.

Què et diria a tu? Et sorpendries.
Què seria el que diria? Em sorpendria.

Potser, potser, un sol dia no en fóra prou. Però en tindria prou amb un sol dia, un sol jorn, vint-i-quatre hores només d'irresponsabilitat total, per conèixer fins on poden arribar els meus límits.

No tinc cura. Avui ha estat un dia pèssim.

L'altre dia anava una mica borratxo. Vaig agafar una ampolla que creia de kalimotxo i vaig omplir-me el got, que a poc a poc vaig anar bevent. Quan havia begut ja la meitat del segon got omplert d'aquella ampolla, una noia que voltava per allà em va dir que allò era coca-cola sola. El bo del cas és que no me n'havia adonat fins aquell moment, la qual cosa em demostra que, donat un estat etílic llindar que anomenarem X, és indiferent què prenguis perquè el nivell d'alcohol a sang és prou elevat com perquè ni te n'adonis del que engoleixes. A més a més, se'n va prou pitof, que en deia la meva àvia, com per poder augmentar l'estat d'eufòria sense necessitat de drogar-se més.

Però en vaig beure un glop i me'l vaig acabar d'omplir amb kali de debò.

Tinc llard nou per enllardar mil iardes, però bé, em limitaré a comentar que em vaig sentir com al conte aquell de Hansel i Gretel, en què la bruixa els convidava a tota la xocolata que volguessin per després engolir-los vilment. Des del primer moment m'ensumava el pitjor, flairava la capciositat que surava a la petita cabana (doncs així es diu el bar), i a cada glopada de cervesa albirava més propera la mort. Les entomava sense oposar gaire resistència, agreujant irrefrenablement el meu estat etílic. N'era conscient, àdhuc li ho havia comentat a mon germà, el qual feia de Gretel, però tant era, perquè era jo l'ase dels cops.

Primer, sense venir gens a tomb, m'ho torna a espetar: «i tu des quan fumes?». Més que res, m'ho demana perquè ha vist aquesta foto pel meu ordinador. La hi vaig desar per allà sense gaires prevencions perquè bé, com mai no li diré que fumo porros, que si més no se n'adoni pel seu compte. I clar, ara deu veure en mi un putu drogata i m'ho ha de recordar sempre que pot.

En un altre bon moment, no sé ben bé per què, va sortir el tema de què gairebé sempre guanyen els bons a les pel·lícules. I va i ens recorda que algú que pensava com jo ara és a la presó, i que sa mare (mon àvia al cel sia) doncs això, que fa anys que va traspassar (que perí, passà avall, finà, és al clot... o al nínxol). I bé, en aquest punt jo ja no m'hi sentia gens còmode amb ell.

Va tornar a sortir el tema de Lleida i la diada de Marracos, parlant del meu mòbil. Que em van donar cent euros perquè me'n comprés un de nou perquè van entendre que quan vaig nar a Lleida no vaig poder trucar perquè el tinc espatllat. Bé, no sé com ho van entendre, però van recordar-me que havien trucat als mossos, als bombers i a tot déu per trobar-me. És que són idiotes.

I a la fi la cirereta: per alguna estranya raó, torna a sortir el tema vacances, que tornarem a anar a Granada, com sempre. I ens diu que si no hi volem anar que ens busquem casa perquè en aquí d'on escric no ens hi quedarem sols. Visca. I ho miren de justificar, però de cara a nosaltres no ho aconsegueixen (però ells es veien molt convençuts...). I, per acabar, ell se'm torna a adreçar directament a mi per retreure'm que durant l'any passat vaig passar tot el temps queixant-me, però queixant-me només d'ell, i cita un fragment d'una conversa que no recordo, que ve a dir que ell no acostuma a llegir res, només un llibre de Granada que tenia per allà (li ho vaig dir? Ho va sentir? No ho sé, el que sí és cert és que ho vaig pensar i segurament li ho vaig comentar a mon germà i potser també a ma mare). Que sí, que potser no sembla tan fort, però collons, una cosa és que jo ho pensi, i una altra és que ell sàpiga el que penso d'ell: que és un ignorant. (I de fet no hi ha res de dolent en ser ignorant, jo ho sóc també en moltíssimes coses. El que em sap greu és que algú s'hi senti còmode, només així es pot comprendre que l'individu en qüestió es cregui amb la veritat absoluta)

De tornada, per acabar d'arrodonir la vetllada, em pregunta si una pintada feta amb guix a un armariet de connexions elèctriques o telefòniques l'he feta jo. I per cert, és molt frustrant veure com esborren només les meves pintades, mentre al costat n'hi ha de tota mena.

Regirant papers del Batxillerat m'he trobat amb els apunts de bioquímica. He anat de pet als de catabolisme, fins a trobar la fermentació alcohòlica. Breus conceptes, del que recordo: el catabolisme són tots els procesos pels quals es degraden molècules al nostre organisme, forma part del metabolisme i es contraposa a l'anabolisme, que és tot just el contrari. La fermentació és tot aquell procés catabòlic que es produeix en absència d'oxigen, de forma anaeròbica, si no m'erro, la qual cosa té d'altres consequències que ara no vénen al cas.

Bé, he cercat per Google informació sobre la fermentació alcohòlica, però només he trobat el procés diguem-ne "natural", que degrada glucosa i crea etanol i proporciona vi i cervesa. El procés invers, el que fan els nostres fetges, no he estat capaç de trobar-lo enlloc, així que aquest diagrama és el mateix que vaig apuntar de la pissarra ara fa uns quants anys (quatre, per ser exactes).

El problema de la degradació de l'etanol, segons els meus apunts, és que la molècula aquesta que es diu NADH més el protó d'hidrogen es produeix per glucòlisi, un procés molt profús i normal, universal a totes les espècies vivents. L'absència d'activitat glucolítica al fetge, que és on es duu a terme la fermentació, dificulta alhora el Cicle de Krebs pel qual es catatabolitzen àcids grassos, la qual cosa indueix l'aglomeració en aquest òrgan de lípids i glúcids, que l'inflamen i poden produir hepatitis lleus o perilloses. Una ingestió excessiva i continuada d'alcohol pot ocasionar una cirrosi hepàtica (destrucció de cèl·lules hepàtiques), que pot derivar en càncer.

Per això us aconsello, nens, que no beveu. I demà copiaré aquí un conte de Quim Monzó, d'El perquè de tot plegat, que de ben segur us agradarà molt...

[Si algú que hagi estudiat biologia, o biologia molecular, o bioquímica, em vol corregir, endavant, que jo tot això ho tinc molt oblidat i em puc haver equivocat a dojo]

Hauria d'obrir una nova secció a aquest bloc anomenada cròniques borratxes o quelcom de semblant. Encara ara no passaria un control de trànsit, d'aquests de bufera. És la una, i bé, ja veieu.

Hauria de deixar l'alcohol, però per a què? Per a després haver-lo de cercar? Doncs, per a això, deixo el meu Gin Giró a la lleixa de sempre.

Hauria de ser més prudent. No sabia ni que tenia esprai disponible. El que sí sabia era que tenia guix. En vaig agafar la capseta i el cilindre i, amb una borratxera que m'abona indeleblement al club de la cirrosi, vaig sortir al carrer. Vaig escriure a la tapisseria d'aquí davant. I, al carrer següent, la policia em va aturar. No ho recordo gaire, però em vaig identificar sense DNI i, de ben segur, multa. L'espero dissabte. Aquí, assegut, o treballant al Guissona. I jo, mentre ho confirmaven, bevia la birra, convidant i tot el poli! La va rebutjar amb un diplomàtic «no, gràcies, estic de servei».

Hauria de tindre en compte que escriure davant de casa meva, a banda de facilitar les coses a la policia, les facilita a la pitjor policia: mons pares. Suposo que coneixen la meva lletra, i si veuen que arribo a dos quarts de set, no ha de ser massa difícil d'esbrinar qui ha estat. Si més no, duia l'Avui, coartada no gaire bona.

Vaig trobar-me pel camí un tal Ricard que no coneixia de res, a davant del PP, al mateix lloc on va acabar la seva companyonia després d'una o dues hores. Jo gastava el guix, perquè l'esprai era requisat. I vaig explicar-li què és el Caufec, però tal i com anava em costava molt d'articlar mot. Ell tampoc no em va semblar que anés massa fi, però més que jo sí. A Laureà Miró va aconseguir-me una Sant Miquel: gràcies. Vem tirar cap a Can Cadena, però era tancada. Eren dos quarts de cinc, em sembla.

En acomiadar-nos vaig fer la ruta de Can Clota. No recordo la trajectòria, però vaig voltar molt (unes dues hores), fins exhaurir la capsa de guixos. Cap patriulla enlloc: només van aparèixer per tocar-me els collons. Aneu a la merda.

Hauria d'adonar-me de què tot plegat és, al capdavall, patètic (adjectiu de moda).

Un dia que anava tot borratxo vaig arreplegar un con d'aquests de trànsit i el vaig pujar a casa. Jo no acostumo a beure als bars cubates, perquè els carreguen massa poc i són molt cars. Aquell dia vaig demanar dos gintònics; el primer, amb dos glaçons i una llimona, i molt poca ginebra, només tenia sabor de tònica. El segon, però, i molt amablement, me'l va carregar molt, més que jo i tot, i sense gel.

On jo em prenc un gintònic, normalment als bars te'n posen dos o tres. Així, anit, els tres que me'n vaig beure, van ser com sis o set dels homologats. Anava força moix. Vaig agafar el con aquell i el vaig llençar pel balcó. Adéu.

I que cansat que estic. Avui, per primer cop, he pujat de quart. M'encanta.

I quan deia "carnet" em referia, especialment, a la Jerc.

[Glop de Ballantines sol, a temperatura ambient]

Sempre m'he manifestat com a filoanarquista. Considero la societat anarquista com una utopia gairebé inabastable, però que a nivell individual és possible d'apropar-se.

[Glop de Ballantines]

Alguns dels darrers posts, si fa no fa, anaven per aquest camí. Vull dir: dubto de si un món sense lleis escrites, sense dominació, sense desigualtats, és viable; el que penso és que és possible viure al marge de tot plegat en un grau força elevat. És impossible no entrar al joc capitalista, cal treballar, cal un sostre on viure, etc. Però, en molt bona mesura, se'n pot restar al marge. És una qüestió purament intel·lectual.

I, prenent l'argument tradicional anarquista de què l'honor és un constructe social, què importa votar o no, mentres tu visquis la teva vida llibertària? Doncs jo voto, però alhora no trepitjo l'Illa Diagonal, per posar un exemple. És que la principal característica d'un anarquista és no votar? És ser contrademocràtic? No. Ser anarquista, al meu parer, és un posat intel·lectual davant la vida, és no conformar-se amb el primer que et venen, és anar més enllà, és dubtar, és inconformisme, és... és... no diré justícia, tampoc no diré egoisme... ser anarquista és, a més de procurar-se una llibertat pròpia, particular, intransferible, única, egoista, és solidaritat amb la resta, és denunciar el seu esclavatge. Però l'anarquisme sóc essencialment jo, no és proselitisme.

[Glop de Ballantines. Got gairebé buit. Encara tenim per un altre paràgraf]

Si l'honor no existeix, què importa votar o no? He dit: no crec gaire en la societat anarquista. I no hi crec perquè, d'una banda, penso que la societat no n'està preparada, i per una altra, perquè tot i que ho estigués, dubto que funcionés. Però l'anarquisme individualista o en grups petits sí. Per això: què importa votar? I, en el súmmum de la contradicció: què importa ser militant?

És incompatible democràcia amb anarquisme? Hoc, segurament. Però des de la meva perspectiva, de gran escepticisme pel que fa a aquest darrer, accepto el primer com a mal menor, perquè jo seguiré sent anàrquic i anarquista de cor i de ment. I, com no m'ho acabo de creure, de què serveix militar? Doncs acabaré marxant, segurament.

Independentista! Nacionalista! On ets? Sóc aquí, sóc aquí. Sempre havia dit que era nacionalista pel que fa a la cultura i la llengua. En una societat anarquista la meva cultura no patiria gaire. No necessitaríem Estat perquè no hi hauria perill. Cremar la bandera, aquí, sí. A la merda! Però en democràcia, l'única forma de sobreviure és sent independent (i bé, aquí, més polèmica).

[Got buit]

No crec, al capdavall, en cap partit. Ho trobo denigrant per la persona, i el cas del comunisme, en aquest aspecte, és absolutament vergonyant, és com la religió. Ho repeteixo, sóc anarquista, anarquista des dels quinze anys, des que vaig crear a en Senkreu. Jo no us demano que no voteu, sinó que penseu per què creieu en un déu, l'Estat, i lluiteu per ell i us en deixeu dominar: no us fa vergonya?

M'agrada el Vodka amb llima, ves què hi farem. Quan no tinc llima, haig de posar-hi Fanta de llimona. Encara, un dia, em vaig trobar que només tenia suc de llimona, i vaig haver d'empassar-me aquell beuratge. En una ocasió fins i tot es va donar el cas que el que em faltava era el Vodka, i vaig haver de beure el suc tot sol, a pal eixut. I, ara que ho penso, és potser la millor solució de totes, sobretot si encara tinc ressaca...

L'alcohol és una altra mena d'alienació, ni que sigui només transitòria. De tota manera, diuen alguns que els rojos no tenen aigua al cos, sinó vodka. Doncs dec ser un roig de cal déu.

Sortí de casa amb presses, acomiadant-se de son pare encara llevat a quarts de quatre. Per les venes del fill hi corria més alcohol que no pas sang, i en cada bravada que expel·lia per la boca la pudor etílica es confonia amb la cannàbica. Li féu un petó, adéu i a córrer. Tanmateix, era com la Caputxeta en un corriol bigarrat de flors esponeroses, i cada volta que es topava amb una paret blanca sentia deixondir-se al seu dedins l'incívic frèndol impetuós que el duia a escriure-hi subversius missatges de pintura negra.

D'aquesta forma, saltà la tanca del solar en obres brandant l'esprai a la mà. No era el primer cop que s'hi colava, però en aquella ocasió li va costar més perquè les baranes eren ben subjectes les unes amb les altres. D'aquesta manera, en veient la impossibilitat d'introduir-s'hi creuant per mig les tanques, s'hi esmunyí creuant-les per dalt. Anà al fons del solar i, subreptíciament rere una excavadora, pujà a un enreixat metàl·lic i aconseguí pintar una estelada.

De camí cap el Parc dels Torrents trobà's el mur gris del Polisportiu del barri. A l'ombra d'una conífera en pintà una altra, i marxà d'allà amb les mans ben brutes i ben negres i una bufeta urinària fent fortes pressions per retornar els líquids sobrants. Mirà cap a la dreta: el local del PP el cridava. Nogensmenys, i obviant de la mateixa manera el de CDC, al centre, esguardà l'esquerra: el local del PSC, sota el Símbol. Creuà la Plaça de Catalunya i, a la porta del PSC, sentí el celestial (escatològic) plaer que el pixar produeix.

A l’entrada dels Torrents, però, una torrentada de guiris l’abordaren. Es dirigien a l’Espluga del Francolí, greu errada per la seva banda, puix a les del Llobregat hi havien anat a raure. Els hi explicà com fer-ho per arribar-hi, mes davant llur negativa de pagar autopista encolomà la feixuga tasca a son germà, que havia ascendit de l’obscur rieral fins el llindar del parc. Mentre el germà els hi marcava el camí al mapa, ell aprofità per fer una altra pintada, ara demanant que s’acabi l’especulació.

Tot pujant pel carrer Montserrat, cap a les quatre de la matinada, i prenent l’Avinguda dels Països Catalans fins al restaurant dels Tres Molins; torçant a la dreta camí Sant Joan de Déu pel carrer del Casal Sant Jordi, i finalment tombant rost amunt pel carrer de Finestrelles, arribà a Cal Suís. Pel camí va haver-hi una lleu pluja incívica d’estels anticonstitucionals.

I què us haig de dir de Cal Suís que no conegueu ja? La festa era ja acabada, el sopar era ja paït, els músics feia estona que s’havien endut els instruments. El nostre home voltà per aquella masia plena de vida, tants anys abandonada per l’Ajuntament. Xerrà clar i català amb en Jose Detingut i alguns altres éssers indesitjables (indesitjables, s’entén, pel PSC), contemplà les fotos dels actes que han anat fent i tocà el dos. Mes quan ja rossolava rost avall sentí un bram que el demanava: «Incívic! Vine!». Hi anà i es trobà amb un parell de coneguts de la Colla i un seguit de gent desconeguda o poc coneguda. Una altra hora malbaratada, malmesa, malmenada, maltractada, malgastada.

El nostre home escurà fins la darrera gota mitja ampolla de cocacola amb whisky, arreplegada d’una altra festa (penseu-ne en una que tingui res a veure amb quelcom Arreplegat). El bon home, sense equilibri, sense capacitat de pronunciar els fonemes sonors, va acompanyar n’A. i en D.F. a casa seva, al carrer de Santa Rosa, ben a la vora. Pel camí, en un pàrquing on havia parat per pixar, escrigué «Terra Lliure». Hoc, era un ximple, un talòs, un cap de pardals; actuava com un ganàpia: com un xiquet a l’edat de vint anys. I, tanmateix, en D.F. li prengué l’esprai i, a davant de casa seva, a la calçada, escrigué mots semblants: «Poble armat, poble respectat», tot amanit de la falç i el martell comunistes.

S’acomiadà del futur activista clandestí i entrà al portal de n’A. Breus mots de qui no sap com desempallegar-se d’un embriac i, per fi, n’A tanca la porta. Sol com un mussol, el nostre home desfà el camí, Finestrelles avall, Casal Sant Jordi, Tres Molins, Països Catalans, tot cercant amb la vista les seves obres pictòriques. A La Masia n’hi pinta una altra de nova: «Caufec No», que avui quan ha tornat a passar ja no hi era. Cabina telefònica, parada de bus: més pluja d’estels. L’esprai es consumeix. I capcot torna cap a casa…

Mes, què és això? Un aparcament de cotxes. Hi entrà, cec d’alcohol, i trobà l’objectiu: Mercedes. No, no és una dona, és un cotxe. I li trenca el punt de mira, i se l’endú com a trofeu fetitxe, com a amulet urbà, que l’endemà cus a la motxilla. Enfila el carrer de Montserrat, mes… mes a l’entrada del carrer veu una barana i hi puja i salta a l’altra banda, caient agombolat enmig d’unes bardisses. Com pogué s’aixecà, branquillons i fulles es colaven pertot arreu: butxaques, mitjons, pantalons, calçotets. Aconseguí fer una passa, una altra… i contemplà, des de les alçades, el seu objectiu: un solar on mai no havia estat abans. Féu una passa tímida gairebé al buit, i aleshores rodolà estimball avall. Encara li fa mal la cama dreta de l’esgarrapada que es produí. Però l’alcohol, si alguna cosa té, és que fa d’anestèsic i no se sent el dolor.

Sota el Pont d’Esplugues, en aquell racó de poble inexplorat, d’ací cap allà errant i amb l’esprai buit. Saltà la tanca i, poc més tard, arribà a casa, on dormí la mona el nostre incívic, sòmines, sòpit personatge.

Aviat se li acabà el riure, puix de dret al passat va anar a raure, reculada ensopegadissa que el féu caure als inferns i li estroncà el viure. Arrosegant-se, amb el feixuc desplaure que allò li provocava, tant plorava que semblava ploure.

El beure no el farà veure més clar.

Em molen aquests texts críptics que no tenen cap significat.

MERDA

Faig pena.

Fa catorze dies van tancar per sempre més el supermercat on vaig entrar en contacte amb el món laboral per primer cop. Des que van obrir el Mercadona fa uns anys que el Consum ja no rutllava com abans, i quan jo hi vaig anar ja havia minvat molt el seu volum de vendes. Després de marxar jo, al poc temps van treure la xarcuteria i la carnisseria, i quan vaig entrar-hi per darrer cop, l'agost passat, era en plena decadència. El trenta d'abril fou el seu darrer dia. Coincidint amb el Dia del Treball, el dia u de maig va ser el primer dia que no va tornar obrir les portes.

Al Consum hi havia una noia, una senpai com la d'ara, que em feia la vida impossible. Aquesta sí me la tenia jurada, no sé pas per què. Bramava improperis contra mi a les meves esquenes, que els companys m'explicaven amablement. Un dia, fart d'ella, i fart de cubates i birres, vaig enviar-li un missatge al mòbil (el seu número era escrit a un paper, amb els de la majoria dels que hi treballàvem, a l'oficina de l'encarregat) on li vaig etzibar una cosa semblant a «Per què em toques tant els collons? Sóc el Josep del Super». Durant la setmana següent no ens vem parlar, casualment no ens trobàvem gaire, fins que un dia em va dirigir la paraula per comentar-me una collonada. Em vaig assabentar de què li havia explicat l'afer al segon encarregat, però que havia esborrat el missatge del mòbil. Ella se'n va anar de vacances, jo vaig anar fent la meva vida, i prou.

En fi, no crec que aprengués gaire d'aquella estada. Ja sabia que em toparia amb imbècils, sabia que hauria d'aguantar al caps i bé, en general, ja m'ho esperava tot. Només va ser la primera experiència, va servir per passar de la teoria a la pràctica.

M'han fet treure la meva música. A la gent no li agrada el Brutal Death a tota canya. Prefereixen Extremoduro baixet. Foten pena. La gent no vol les coses pel seu nom. No volen la veritat. Volen veure la seva veritat corroborada un cop i un cop i un altre cop. Sempre. Però la gent no es pregunta per què. No perquè tenen por. I no se n'adonen de la seva por. Porucs. Jo sé que tinc por i sé que és inútil lluitar. Ho és, ho és. La vida és com és, malgrat no ho vulguis. Penedeix-te, perquè sobtadament et trobaràs de cara la Por. I no sabràs què fer-ne. Ho saps però no ho saps. No ho vols saber. La dissort: ho saps. No hi pensis si no vols. Però te la trobaràs.

L'estil d'aquest post ve motivat per aquest bloc: Enfant Terrible.

He esborrat les ximpleries i només he deixat el que realment pagava la pena. Gaudiu-ne:

4. Quina és la cosa més estúpida que has fet?

Mmm... un dia que vaig sortir de casa a les tres de la matinada, tot borratxo. Em vaig creuar tot l'Hospitalet corrent amb xancles i una samarreta del Barça posada del revès. Em vaig colar al metro (devien ser com les cinc) per Collblanc i vaig acabar baixant a les Rambles. Vaig fer el gilipolles fins arribar a la Barceloneta, em vaig despullar i em vaig banyar en pilotes abans que sortís el sol. En sortir de l'aiga un moro em va tocar el culet i va fotre el camp. Em vaig vestir i vaig colar-me a l'autobús a la Plaça de Catalunya. Vaig tornar a casa cap allò de les onze, i sense dormir vaig anar a la feina. D'això fa gairebé dos anys.

Lesbianes nues i verges practicant sexe anal altament agressiu alhora que universitaris gais fan pluja daurada al damunt d'una escultural polla de làtex. [Imant goguèlic –de Google–, és a dir, porno].

Ara parlaré d'allò que, si no en vaig parlar, segur que ho tenc en esborrany.

Mallorquí, meravellós dialecte. Més llengua que no pas valencià. A la merda PP, divisionistes de la llengua.

Friends. Una merda de sèrie més americana. Les odio. Maleïts pijos americans, maleïda american way of life. Mentida sobre mentida; cultura de la por, consumisme, valors reaccionaris, puritans. Sens dubte, hipòcrites.

Els amics. Em pregunto què collons és un amic: algú amb qui confraternitzar, intimar, ser confident. Ja ho he dit, només n'he tingut un, i s'esvaí, com tota la resta. Tot és efímer, res no dura.

Amb qui parlar... algú que t'escolti... tinc una vaga idea de què pot ser, perquè un cop ho vaig tastar. Ja ho he dit altres vegades. Però em resulta tan aliè a mi... Sense els altres, la vida no té raó de ser. Si no m'agraden les relacions socials, què he de fer? Per això potser no tinc availables els comments. No m'agrada el tracte social.

Ara mateix vinc d'una mena de sortida. He tingut sort amb el dau i he begut molt més que els altres, altrament amb els petes. Sempre em passa igual, no sé cde què parlar, la veritat és que no sé per què parlar. No m'agrada parlar, tot i que sí que m'agrada escoltar la gent, riure'm amb i d'ells. Però tenir una relació amb ells, no. Potser m'agradaria ser com ells i tenir-ne de normals amb ells, però això no treu que, essent com sóc, no m'agradin. I no m'agraden.

Doncs res, algun dia diré per què crec que no m'agraden.

Cerveza
6 Voltios

Quiero ir a tomar una cerveza con mis amigos.
Y ser feliz, tan solo una vez más.
Quiero ir a tomar una cerveza con mis amigos.
Y sentirme vivo, tan solo una vez más.
tan solo una vez más.

Sí que és estrany l'efecte de la cervesa. Jo, que sóc poc parlador, enraono discursos perfectes. El que més em sorprén és la capacitat per trobar nous matisos a les coses. M'encanta escoltar el Kill'em All de Metallica o el Master of Pupets amb dues o tres cerveses: trobo significats ocults, els solos de guitarra de Hammet em semblen millors que mai, fins i tot trobo que Hetfield canta de conya.

També trobo el sentit de la vida. Trobo mil maneres de ser feliç, i en realitat suposo que en aquests moments, sóc feliç. Però dura molt poc. Tot d'una, tot s'enfosqueix i em deprimeixo. Com més begui, més radical és el trastorn bipolar; més gran és l'eufòria i més profunda és la depressió.

Bé, potser ara per ara no em deprimeixo tant. Només em tiro a una cantonada, d'un sofà o a l'entrada de l'església del poble, i callo. Sento parlar els altres, jo ric, però no parlo. Puc estar pensant en tots els pensaments "elevats" d'abans, però solen ser pessimistes.

Abans dedicava el temps que més abans feia servir per resar per pensar en aquesta mena de coses. Ara aprofito els poders introspectius de l'alcohol i del porro. Sé que aquesta és millor manera per patir cirrosi que no pas per pensar. Per això darrerament no m'emborratxo tant. Suposo que ofegar les penes amb alcohol més que ajudar, empitjora.

De tota manera, us recomano que aprofiteu per escriure el que us passa pel cap en una nit de borratxera. En un paper si és possible. El paper és molt més fidel als pensaments que l'ordinador. Ara bé, entendre la lletra l'endemà no serà bufar i fer ampolles. Ho recomano, perquè m'he adonat que al dia següent és impossible recordar allò que pensaves, i que l'ordinador no ho pot recollir pas tot. El paper em permet recordar les veritats absolutes que em ballaven pel cap i enfotre'm d'elles. És molt divertit recordar la borratxera...

Bona nit!