business catalog article new catalog business opportunities finance catalog deposites money catalog making art loan catalog deposits making catalog your home good income catalog outcome issue medicine catalog drugs market catalog money trends self catalog roof repairing market catalog online secure catalog skin tools wedding catalog jewellery newspaper catalog for magazine geo catalog places business catalog design Car catalog and Jips production catalog business ladies catalog cosmetics sector sport catalog and fat burn vat catalog insurance price fitness catalog catalog furniture catalog at home which catalog insurance firms new catalog devoloping technology healthy catalog nutrition dress catalog up company catalog income insurance catalog and life dream catalog home create catalog new business individual catalog loan form cooking catalog ingredients which catalog firms is good choosing catalog most efficient business comment catalog on goods technology catalog business secret catalog of business company catalog redirects credits catalog in business guide catalog for business cheap catalog insurance tips selling catalog abroad protein catalog diets improve catalog your home security catalog importance

juin 2004 Archives

Flying free, feel the ecstasy

No és que ell sigui millor o pitjor, és que és un geni: la seva gràcia es realitza més enllà de les limitacions humanes. Ell no vola, ens sobrevola.
Salvador Sostres*

Només dos dies després, amb la cama espostissada i portant una crossa que l'estintolava per davall l'aixella, arribà fins al moll i, assegut a un pedrís, romangué hores i hores contemplant les gavines. A partir de llavores, aquell va passar a ser el seu observatori. S'hi estava vides, capvespres sencers. Adesiara, si algú, que mai no era la dona, se li antasava amb un tros de pa, ell donava les gràcies, hi clavava les tres dents de dalt i les dos de baix que li restaven, i tot seguit recuperava l'aire beatífic amb què romania com a hipnotitzat observant les evolucions d'aquells ocellots. Els matins no sortia per por a la dona, feinejava pel porxo, rumiava coses i esperava l'alliberament que li vendria en haver dinat.

Alguns mesos després, era ja a tocar la festa de la Mare de Déu, en aquell temps Sencera, i considerà que era una bona ocasió. S'hauria dit que la gent també ho pensava, impacient perquè arribàs aquell moment. I fou prou que ell ho mig digués a alguns coneguts, i l'expectació que covava a l'interior de les cases va fer una mena d'esclat i els carrers, el dia de la festa, pujaven plens.

Escollí l'horabaixa, quan l'aire es posa tranquil i es fa més majestàtic el vol de les gavines i dels coloms. Des d'aquell migdia, es veien pel poble alguns forasters. Ni el rector ni les monges no s'hagueren d'esforçar gaire per aconseguir, animant la gent a col·laborar, que, al peu del campanar, hi quedàs formada una doble gruixa de matalassos, grossa com una era. Es formà un llit immens, on quedava resumida, com en un llibre acabat d'enquadernar, tota una llarga història de cossos estabornits.

El sol era ja a punt de pondre's. La plaça, reblida de gent, era una enorme impaciència i una inquietud. Arribat el moment, se'l veié aparèixer per la cornisa nua de su ran les campanes. Donant-li el sol allà dalt, encara ple, se'l pogué destriar ajustant-se bé les ales. Després, les va obrir amb molt d'esment i, amb aquella lentitud, semblà que, dins l'altària esdevinguda solemne, s'hi havia detingut una enorme libèl·lula provinent qui sap d'on, de pas cap a qui sap on. I el silenci espès que s'havia format al moment d'ell comparèixer, amb aquell espectacle, cop en sec es convertí en una remor creixent de to admiratiu.

Allà dalt, en Beno, tot i que des de baix no es veia, seguia duent a la cara el somrís de sempre, dirigit a ningú. L'instant era arribat. Era com si ara pogués viure el tràngol de tornar néixer. Era l'hora esperada. La de jugar-s'ho tot, a tot o res.

Se'l veié signant-se fins a tres vegades, i l'ala dreta, resseguint aquell gest, es mogué amplament dns l'aire, solemne com unes quaranta hores. Tot seguit, sense més preàmbuls, se'l veié saltar. Per un moment que semblà llarg com tota una vida de passar fam, anà caient en vertical com una mala cosa i de l'empedrat de la plaça s'aixecà un murmuri d'horror acabat amb una cresteria de xiscles de dona. Aquell crit col·lectiu creixia amb rapidesa cap al registre més alt on devia estar situat el cim del dolor i del desencant. Hi va arribar tard. Un instant abans, quelcom de prodigiós l'havia retingut, i en Beno, després d'estar un segon suspès dins l'aire com un abellerol, començà la volada. Primer, va fer un gir a la dreta, iniciant una corba que gairebé agafava tot el perímetre de la plaça. Quan l'hagué arrodonida, no s'aturà i amb un vol majestàtic i silenciós començà a donar-hi voltes, planant per damunt la gentada, feta tota ulls, que ell contemplava, des de l'altària, amb l'aire d'haver assumit a l'aire aquella jerarquia ansiejada a la terra.

Cop en sec, en una boca de carrer destrià la dona, mig amagada. S'havia incorporat ben a darrere hora, decidida a no perdre's ni aquella calamitat ni el cas de la gent quan la desgràcia s'hagués consumat. En Beno la mirà un moment, només el temps de veure com aquell avortó de dona, amb les mans fent botzina una a cada banda de la boca, li enviava algun improperi que, de tan intensos que eren els aplaudiments, ni tan sols li arribà. Des de feia un moment, semblava com si es preparàs per aterrar en algun lloc que no havia acabat d'escollir. Per un instant, se'l veié vacil·lar i semblà que perdia altària d'una forma més precipitada. Però aviat, com si s'ho hagués pensat millor, el seu aleteig, deixant de ser nerviós, va anar recuperant el seu ritme poderós i majestàtic i, durant una estona de no acabar mai, es pogué ben veure i reveure com, després de deixar la plaça endarrerida, s'anava allunyant cap a l'infinit fins que, al cap d'algun temps, acabà perdent-se de vista dins la glòria de les vermellors enceses del sol ponent.
Miquel Àngel Riera. Illa Flaubert.

Illa Flaubert (1989) parla de la lluita d'un home de casa bona per evadir el pas del temps. Després de la mort de tota la seva família marxa cap un poble mariner, a tocar d'una illa amb forma de lleó ajagut, deshabitada, que es converteix en el seu refugi solitari, i on reflexiona sobre els conceptes de la vida i la mort, la solitud, el sexe i les relacions socials, entre molts d'altres temes.

En M.A. Riera, nascut a Manacor l'any 1930 i mort a Palma l'any 1996, és un dels escriptors més importants de la literatura catalana de finals segle XX, i és considerat un dels millors de tota la història nascut a Ses Illes. Va estudiar Dret i Filosofia i Lletres, i ha guanyat infinitat de premis: el Josep Pla, Ciutat de Barcelona, Joan Crexells i nacional de la Crítica per Illa Flaubert.

*(Les cursives substitueixen Baltasar Porcel. Fragment d'aquest article, publicat a l'Avui)

L'Ajuntament Informa

| No Comments
Canalització en subterrani d'una línia elèctrica en els carrers Vallerona i Quintana

A partir dels dilluns 28 de juny s'iniciaran les obres per canalitzar en subterrani una línia de 318 metres de llargada en els carrers Vallerona i Quintana.

Les obres seran executades per Lectro S.A., empresa concessionària d'Endesa Distribución Eléctrica, i es preveu que finalitzaran el 31 de juliol.

Per a més informació, pot trucar al telèfon gratuït d'atenció ciutadana, 900 30 00 82.

Ajuntament d'Esplugues.

Potser algú va creure que exagerava quan vaig escriure això, però ara podeu comprovar que és cert, només heu de telefonar al número anterior.

Avui ja ha començat la fressa, el brogit continuat de vuit a deu del matí. Ja tinc despertador fins l'agost, just el mes que vaig de vacances. Moltes gràcies, Ajuntament d'Esplugues, per tornar a aixecar el meu carrer, moltes gràcies per tornar-ho a fer durant l'estiu i, en definitiva, moltes gràcies per la vostra incompetència. Això només agreuja una mica més la meva tírria vers els socialistes.

Tan difícil deu ser deixar els pobres espluguencs dormir fins les deu un sol estiu, només un? Sisplau, senyors que ocupeu aquest edifici: deixeu de fer obres al meu carrer, ni que sigui només un any seguit, cagondéu òstia puta ja.

23 de juny

| No Comments

Nit. Revetlla de Sant Joan. - Cap al tard, la gent escombra i rega els carrers. Les acàcies fan una olor dolça i espessa. Les criatures transporten tota mena d'andròmines per cremar a les fogueres. El poble, tan crepuscular sempre, s'anima una mica. Gent a les terrasses dels cafès. Les llums públiques no semblen tan grogues com els altres dies. Passen unes noies mudades. Deuen anar en una o altra festa major. Deixen un perfum dolç a l'aire, embafador. Si hi anés -penso-, ¿què hi faria? Quan es fa vespre, hi ha un cel blau fosc immens. Buidor angoixosa, opressiva.
He sortit tard de casa. Tot ha estat ja cremat. En l'aire flota una olor, un gust de suro socarrimat i refredat. La gent fa anar al llit les criatures. Encara se'n veu alguna amb una ditada de negre al front o a la cara, que vol saltar sobre els focs extingits. A les cantonades, hi ha una mica de caliu sota les cendres. Fa una nit dolça, quieta, i, quan l'olor de fum s'esvaeix, l'aire té una qualitat de seda. A les portes de les cases, immòbils, mig adormida, la gent para, asseguda i silenciosa, la fresca -com si les flames s'haguessin emportat els pàlpits de les vides i haguessin quedat, només, figures de cera.

Josep Pla. El Quadern Gris.

Banalitats

| 3 Comments

Abans, mai trobava el què a les converses banals. M'enervava sentir a parlar d'anuncis televisius, per exemple, o de les notetes que es passaven a classe. Amb la quantitat de gent que es mor de gana -pensava- i aquests tabalots debatent sobre els pits de La Veneno. M'ho prenia tot seriosament.

Més endavant -no fa pas gaire- vaig adonar-me de què ser seriós en totes les relacions és negatiu -tot i que jo encara ho sigui molt, de seriós. La gent ja té prous problemes a casa seva com per anar amb cara d'all per la vida. No s'ha d'enraonar, s'ha de xerrar: alegrement, de banalitats molt banals. Tot s'ha de dir mig en broma, i allò que es digui mig seriosament ha de referir-se a foteses sense la més mínima importància, com per exemple la roba, o la política. La política és la cosa més banal que hi pot haver, però la gent no ho sap veure.

El cas és que el tema em va vindre al cap quan vaig llegir aquest tros del gran Quadern Gris d'en Josep Pla. El text parla, sobretot, de la solitud, però cap al final es centra en aquest tema.

26 de juliol

[...] la fórmula més agradable de la convivència humana és la banalitat -la conversa banal, banalíssima. La relació banal és positiva i reposant, contribueix a mantenir-se en aquell punt de confusió mental que és indispensable per a tenir una bona salut i anar tirant en la vida. La banalitat es pot allargar o escurçar a voluntat. No es pot, em sembla, demanar més.

Enric Frigola m'ha dit moltes vegades que la filosofia de la vida social anglesa és la banalitat. El que xoca desagradablement als anglesos és una qualsevol pretensió humana a l'exploració excessiva, a la profundització indiscreta. [...]

Au, vagi bé, gent.

About this Archive

This page is an archive of entries from juin 2004 listed from newest to oldest.

mai 2004 is the previous archive.

juillet 2004 is the next archive.

Find recent content on the main index or look in the archives to find all content.

mensuelles Archives

Pages

Powered by Movable Type 4.23-en