Flying free, feel the ecstasy

No és que ell sigui millor o pitjor, és que és un geni: la seva gràcia es realitza més enllà de les limitacions humanes. Ell no vola, ens sobrevola.
Salvador Sostres*

Només dos dies després, amb la cama espostissada i portant una crossa que l'estintolava per davall l'aixella, arribà fins al moll i, assegut a un pedrís, romangué hores i hores contemplant les gavines. A partir de llavores, aquell va passar a ser el seu observatori. S'hi estava vides, capvespres sencers. Adesiara, si algú, que mai no era la dona, se li antasava amb un tros de pa, ell donava les gràcies, hi clavava les tres dents de dalt i les dos de baix que li restaven, i tot seguit recuperava l'aire beatífic amb què romania com a hipnotitzat observant les evolucions d'aquells ocellots. Els matins no sortia per por a la dona, feinejava pel porxo, rumiava coses i esperava l'alliberament que li vendria en haver dinat.

Alguns mesos després, era ja a tocar la festa de la Mare de Déu, en aquell temps Sencera, i considerà que era una bona ocasió. S'hauria dit que la gent també ho pensava, impacient perquè arribàs aquell moment. I fou prou que ell ho mig digués a alguns coneguts, i l'expectació que covava a l'interior de les cases va fer una mena d'esclat i els carrers, el dia de la festa, pujaven plens.

Escollí l'horabaixa, quan l'aire es posa tranquil i es fa més majestàtic el vol de les gavines i dels coloms. Des d'aquell migdia, es veien pel poble alguns forasters. Ni el rector ni les monges no s'hagueren d'esforçar gaire per aconseguir, animant la gent a col·laborar, que, al peu del campanar, hi quedàs formada una doble gruixa de matalassos, grossa com una era. Es formà un llit immens, on quedava resumida, com en un llibre acabat d'enquadernar, tota una llarga història de cossos estabornits.

El sol era ja a punt de pondre's. La plaça, reblida de gent, era una enorme impaciència i una inquietud. Arribat el moment, se'l veié aparèixer per la cornisa nua de su ran les campanes. Donant-li el sol allà dalt, encara ple, se'l pogué destriar ajustant-se bé les ales. Després, les va obrir amb molt d'esment i, amb aquella lentitud, semblà que, dins l'altària esdevinguda solemne, s'hi havia detingut una enorme libèl·lula provinent qui sap d'on, de pas cap a qui sap on. I el silenci espès que s'havia format al moment d'ell comparèixer, amb aquell espectacle, cop en sec es convertí en una remor creixent de to admiratiu.

Allà dalt, en Beno, tot i que des de baix no es veia, seguia duent a la cara el somrís de sempre, dirigit a ningú. L'instant era arribat. Era com si ara pogués viure el tràngol de tornar néixer. Era l'hora esperada. La de jugar-s'ho tot, a tot o res.

Se'l veié signant-se fins a tres vegades, i l'ala dreta, resseguint aquell gest, es mogué amplament dns l'aire, solemne com unes quaranta hores. Tot seguit, sense més preàmbuls, se'l veié saltar. Per un moment que semblà llarg com tota una vida de passar fam, anà caient en vertical com una mala cosa i de l'empedrat de la plaça s'aixecà un murmuri d'horror acabat amb una cresteria de xiscles de dona. Aquell crit col·lectiu creixia amb rapidesa cap al registre més alt on devia estar situat el cim del dolor i del desencant. Hi va arribar tard. Un instant abans, quelcom de prodigiós l'havia retingut, i en Beno, després d'estar un segon suspès dins l'aire com un abellerol, començà la volada. Primer, va fer un gir a la dreta, iniciant una corba que gairebé agafava tot el perímetre de la plaça. Quan l'hagué arrodonida, no s'aturà i amb un vol majestàtic i silenciós començà a donar-hi voltes, planant per damunt la gentada, feta tota ulls, que ell contemplava, des de l'altària, amb l'aire d'haver assumit a l'aire aquella jerarquia ansiejada a la terra.

Cop en sec, en una boca de carrer destrià la dona, mig amagada. S'havia incorporat ben a darrere hora, decidida a no perdre's ni aquella calamitat ni el cas de la gent quan la desgràcia s'hagués consumat. En Beno la mirà un moment, només el temps de veure com aquell avortó de dona, amb les mans fent botzina una a cada banda de la boca, li enviava algun improperi que, de tan intensos que eren els aplaudiments, ni tan sols li arribà. Des de feia un moment, semblava com si es preparàs per aterrar en algun lloc que no havia acabat d'escollir. Per un instant, se'l veié vacil·lar i semblà que perdia altària d'una forma més precipitada. Però aviat, com si s'ho hagués pensat millor, el seu aleteig, deixant de ser nerviós, va anar recuperant el seu ritme poderós i majestàtic i, durant una estona de no acabar mai, es pogué ben veure i reveure com, després de deixar la plaça endarrerida, s'anava allunyant cap a l'infinit fins que, al cap d'algun temps, acabà perdent-se de vista dins la glòria de les vermellors enceses del sol ponent.
Miquel Àngel Riera. Illa Flaubert.

Illa Flaubert (1989) parla de la lluita d'un home de casa bona per evadir el pas del temps. Després de la mort de tota la seva família marxa cap un poble mariner, a tocar d'una illa amb forma de lleó ajagut, deshabitada, que es converteix en el seu refugi solitari, i on reflexiona sobre els conceptes de la vida i la mort, la solitud, el sexe i les relacions socials, entre molts d'altres temes.

En M.A. Riera, nascut a Manacor l'any 1930 i mort a Palma l'any 1996, és un dels escriptors més importants de la literatura catalana de finals segle XX, i és considerat un dels millors de tota la història nascut a Ses Illes. Va estudiar Dret i Filosofia i Lletres, i ha guanyat infinitat de premis: el Josep Pla, Ciutat de Barcelona, Joan Crexells i nacional de la Crítica per Illa Flaubert.

*(Les cursives substitueixen Baltasar Porcel. Fragment d'aquest article, publicat a l'Avui)

About this Entry

This page contains a single entry by JS published on 30 juin 2004 23h59.

L'Ajuntament Informa was the previous entry in this blog.

Santa Magdalena is the next entry in this blog.

Find recent content on the main index or look in the archives to find all content.

mensuelles Archives

Pages

Powered by Movable Type 4.23-en