mai 2010 Archives

Diumenge, diada a Manresa, capital del Bages, històrica comarca de la Catalunya Vella, ciutat dilecta d'En Pere III dit el Cerimoniós, així anomenat per haver estat fort interessat en la modernització de l'antiga Cancelleria Reial i diguem-ne fundador de l'antiga Generalitat, escriptor d'una de les quatre grans cròniques catalanes, pare d'En Joan I el Caçador, així dit per haver mort en circumstàncies estranyes durant un exercici cinegètic, defunció que dugué Martí I l'Humà, darrer dinasta del casal de Barcelona i germà seu, al capdavant de la Corona d'Aragó fins l'any 1410; després d'allò, Compromís de Casp, Trastàmara, Habsburg i Borbó.

Allí, sota l'esguard amatent d'En Pere III, en una cantonada davant l'església del passeig que porta el seu nom, actuàvem, un manyoc de segles més tard, els Castellers d'Esplugues --Speluncas!--, amb els companys de Manresa i els de Vic, els Sagals d'Osona.

Nosaltres viatjàvem, doncs, a Manresa, a fer algun castell, i cap porra no n'encertà el pronòstic, ja que la Tècnica juga a despistar el personal i ni els qui van a assaig ni els qui no hi van esbrinen el programa del dia.

Núvols d'incertesa ens environaven en compacta boira, així que només la ventada de l'actuació podia aclarir-nos l'avenir més acostat. La nostra primera proposta castellera era el cinc de set. Segons fonts assabentades de la Colla, aquest cinc de set ha anat millor fins i tot que el de Sant Cugat, del quan se'n deia que havia estat el millor del nostre historial, més bé que el de Festa Major de fa dos anys, considerat per molts fins aleshores com a ideal del passat en què emmirallar-nos. Doncs aquest sembla que era millor encara que aquests dos i, per tant, s'ha situat a l'alçada del cinc de set anterior dels Sagals i s'ha allunyat a anys llum del cinc dels Tirallongues, que era un flam de dubtes.

A segona ronda hem abaixat el peu de l'accelerador amb un quatre de set dels dits lleugers, que si ha semblat a alguns un pèl lent en tot cas ha pujat i baixat amb mides esplèndides --tot i que, per a alguns, potser tan obert com en un quatre amb agulla-- i sense cap mena de moviment estrany a l'òptima realització de la construcció.

Amb dos castells de set tocava l'hora del tercer, potser del tres, amb la qual cosa s'hauria acomplert el meu pronòstic; però com que el misteri envolta els nostres destins, els quals no es desvetllen sinó amb gran sorpresa i meravella de tothom, hom va decantar-se per un castell inèdit, el tres de sis per sota. Es donava el cas, doncs, que la nostra colla començava amb un castell de la gamma alta de set executat a la perfecció i acabava amb un castellet de sis com aquell qui res.

Bé, aquest tres de sis era el primer tres de sis que els Cargolins aixecàvem per sota, ara ja tenim carta blanca per descarregar-lo a assaig deu mil cops sense fer escarafalls. Segons el vídeo, el rengle de la plena pujava més lent que els altres dos, i a més a terços semblava una mica més oberta, però al capdavall cap mena de problema. Mentre es descarregava, els baixos demanaven a crits que volien un pis més.

Per plegar, el clàssic pilar de cinc, aquest cop girat a esquerra i dreta per iniciativa del Jordi. M'ha agradat aquell pilar d'una colla que fa les coses com les ha de fer, a diferència d'altres que fan les coses a la babalà i blablà.

I com que en la darrera crònica se'm van plànyer perquè no havia parlat de les altres colles, ara en faré un repàs ràpid i així em guanyaré potser algun insult o cop de puny a la cara per la propera vegada. Els osonencs, segons en l'ordre d'actuació, colla de Concurs, van plantar sense problemes un cinc de set de puta mare, paradíssim, un tres de set per sota molt ràpid i bonic i un quatre amb agulla esplèndid amb alguns problemes intranscendents de mides. Els del Bages, primers en l'ordre d'actuació, van començar també amb un cinc de set, molt dolent i de mides nefandes que va perillar més d'un cop d'anar al terra, van continuar amb dos intents desmuntats consecutius de quatre de set amb agulla, que costaria d'escatir quin dels dos estava pitjor, tot i que el segon va arribar més amunt; en la teòrica tercera ronda van fer el quatre de set i en la ronda extra que es van treure de la màniga el tres de set. Jo, de fet, veient els nyaps que anaven perpetrant l'un darrere l'altre, d'una banda recordava els Ganàpies, i de l'altra tenia el dit àvid al botó de la càmera per fotografiar una llenya que semblava imminent, però veus tu quina cosa, sense pinya i sense verecúndia també es poden descarregar castells.

Ja per acabar, només remarcar un parell de coses. D'una banda, que el nostre primer pilar de quatre era de dol, descansi en pau. En segon lloc, cosa que no hi té res a veure, avui era el segon dia que tocava la gralla amb nosaltres la Noe, aquest cop sense la Gwen, amb qui debutava la setmana passada, i que pel que he anat sentit ho fan molt bé i me n'alegro infinitament. Per acabar volia dir una altra cosa però no la recordo, senzillament dir que he tornat a estar a punt d'anar-hi amb bici, que avui han pujat deu nens diferents als nostres castells, i que aquesta colla m'encanta i som la puta hòstia.

Fotos

Sagals d'Osona: 2Pde4, 5de7, 3de7s, 4de7a, Pde5
Tirallongues de Manresa: Pde4s, 5de7, id4de7a, id4de7a, 4de7, 3de7, vano 5
Castellers d'Esplugues: Pde4 dols, 5de7, 4de7, 3de6s, Pde5 girat

Doncs bé, actuació a Sabadell per la Creu Alta, que en bici deu estar a poc més de dues hores. El dia era radiant, massa radiant; diuen que passem de l'hivern a l'istiu sense primaveres ni tardors, tot i que per a mi aquesta primavera ha sigut molt amable i les signaria totes com aquesta, però potser sense la nevada pels volts del meu aniversari (tot i que encara era hivern aleshores).

Resulta que jo no havia anat a l'assaig de divendres, però pel que sé les proves van centrar-se en la torre i el tres per sota. Així que ningú no sabia ben bé què havíem de tirar avui; jo suposava que seguiríem l'estela de les diades passades i, coneixent la prudència proverbial de la nostra colla, apostava per un sol castell de set i mig i tres i quatre de set. Però estava equivocat.

Així que el primer castell que hem presentat era el tres de set, en el qual un dels baixos era nou, i que, com és costum, ha pujat i baixat sense més problemes, molt rodó. Em diuen fonts fefaents que ara devem estar fent els millors tresos de set de la nostra història, i el d'avui n'havia de ser un d'aquests.

A segona ronda, ja escalfats, tiràvem el cinc de set, que ens costa una mica més que el quatre amb agulla, esclar. El de la setmana anterior a Sant Cugat havia sigut, segons també fonts fidedignes, un dels millors, sinó el millor, que hem fet mai, però el d'avui, segons altres fonts, era potser el pitjor o un dels pitjors. Jo ara no recordo cincs dolents, només crec que no n'hi havia per tant, que la pinya potser era un petit guirigai però que ha fet la feina com cal, que potser la rengla ha bellugat una mica massa (el segon em deia que el castell anava fent voltes, i el baix sembla que ha fet unes passes enrere i l'ha acabat d'obrir), i que, sobretot a la descarregada, amb dosos per quarts, hi ha hagut una batzegada interessant que ha rebregat un moment tota l'estructura. Ha sigut l'únic moment de relatiu perill, però és que normalment, si no és que els tens molt i molt apamats (com al cas del tres), els castells solen bellugar-se i solen rebregar-se en algun moment. En fi, que comparat amb el nostre, el de Reus d'una mica més tard era un autèntic cafarnaüm, i si no sabeu què vol dir això teniu, com sempre, el DCVB.

Dels Xiquets de Reus en volia parlar de passada al final, però faré un incís ara per comentar la seva actuació. Eren pocs i, tot i desconeixent de primerà mà les seves intencions abans de començar, només diré que sembla que han forçat la màquina al final per tal de no ser la «ventafocs» del dia. Han començat amb el tres de set, sense problemes destacables, i han seguit amb el cinc de set, que com que tenia poca pinya ha perdut aviat les mides a segons i que per tant s'ha destarotat i destruitat del tot als pisos de dalt, sobretot del tres i de la rengla, que era un festival. Però defensant-lo força l'han completat, una cosa que no semblava que amb el següent castell hagués de succeir, per tal com el seu quatre de set amb agulla ha sigut horrible sobretot fins que el quatre no s'ha descarregat: què dir-ne, sinó que no hi havia pis arrenglerat amb el seu pis de sota, que els segons s'asseien com a la bartola amb primeres mans que no hi arribaven, estintolades per castellers de les altres colles que innocentment els feien suport. Ah!, a mi no m'hi veureu, no, i la meva indignació sempre serà molt grossa.

I que després els de la nostra colla diguin que els nostres castells són lletjos perquè la rengla s'obre uns centímetres de no res i perquè hi ha una rebregada mig perillosa a la davallada, però que trobin que els de Reus descarregaven els mateixos castells amb la punta de la polla i folgadament! Au, va! Esteu tots bojos!

Bé, acabat l'incís torno als nostres castells. Hem plegat, com els Xiquets (que anaven tercers després de nosaltres), amb el quatre de set amb agulla. Sembla que en aquest cas el principal problema és que un segon defensava la seva posició només amb un peu i que, en definitiva, tot plegat estava mogut i remenat com les baralles de cartes dels jugadors de botifarra de la nostra colla vella. Però bé, jo què sé, que ha anat bé, collons, sobretot comparat amb el de Reus, és que en esguard d'allò eren flors i violes.

Potser no hauria de mirar tant què fan les altres colles, que per anar millorant cal ser autocrític, etc. Bé, jo l'únic que vull dir és que fileu molt prim.

I això és gairebé tot. Hem plegat amb el vano de cinc, que si fa no fa ha anat bé. Aprofitem per dir que, d'entrada, havíem fet un pilar de quatre en què en Ferran s'hi estrenava a segons. Ja per acabar, em diu en Lluís que avui han pujat deu nens diferents als castells, i que en les anteriors actuacions havien sigut onze, i que el que vol dir això és que tenim una canalla de puta mare que és una meravella.

Fotos

Castellers de Sabadell: 2Pde4, 5de7, i3de7s, 4de7a, 3de7a, Vano 5
Castellers d'Esplugues: Pde4, 5de7, 3de7, 4de7a, Vano 5
Xiquets de Reus: Pde4, 3de7, 5de7, 4de7a, Pde5

Aquest dissabte actuàvem a Sant Cugat, una ciutat força maca del Vallès en què governa Convergència i que està voltada de muntanyes i rieres. Vaig arribar-hi amb bici, tot sol, perquè els únics que haurien pogut 'nar-hi amb mi, en Jonàs i el bèstia d'en Quique, que és un màquina i que s'estima la Colla com ningú més se l'estima, estaven fora de servei per causes personals. És una llàstima, perquè la resta de la Colla són uns mariques, tothom té mil excuses per mil collonades, però els únics que s'hi deixen la freixura són ells dos i, esclar, jo també. Porque yo lo valgo.

El viatge amb bici va ser molt maco i el recomano a qualsevol que em llegeixi. Però la diada va ser encara més maca, tot i que sembaria impossible després de veure Collserola tan gemada i esponerosa, selva negra. Vem començar amb qualsevol cosa, el tres de set, que havent vist el vídeo dos cops i havent sentit els comentaris dels de tronc mil milions de cops, no sé què dir-ne sinó que va pujar i baixar tan bé que qualsevol gamarús que hagués d'escriure'n el relat es veuria fotut i refotut perquè estava tan bé que encara ara me'n faig palles. Som tan bons que no ens ho creiem.

El Cinc de Set era el que tocava tot seguit. Ho diré aviat: segons la Gemma, ha sigut el millor Cinc de Set que hem fet mai. Jo vaig patir com un capullu i el segon de la rengla deia que l'esquerra fèiem figa una mica. Jo m'hi vaig deixar els dits i la pell i etcètera, fer el Cinc era molt important i veure'l descarregat tan folgadament em va fer moltíssim més feliç que la lliga del Barça. Un cinc en què només pateixo jo, l'Adrià i no sé qui més, i que al vídeo i a les fotos surt insultantment feliç. Tan insultantment feliç com jo en aquell instant. Va ser molt bonic.

Per plegar, el quatre de set mitjanament lleuger, que no sé quins problemes va tenir. Jo hi vaig patir moltíssim menys tot i estar de lateral, que en els darrers dos anys no l'he assajat gaire fora de Ganàpies, jo diria. El Quatre va ser divertit perquè l'Abuelo, que s'hi estrenava, va quedar-se en calces amb estoïcisme exemplar. Així n'aprendrà, a lligar-se'ls bé! Per ser el primer castell de set amb nosaltres, ho va fer molt i molt bé, ja m'agradaria a mi tenir tanta sang freda.

Vem acabar amb el vano de cinc per treure'ns l'espina de l'any passat. El vem fer molt fàcilment i vaig ser un xiquet molt feliç. Sóc molt fàcil d'acontentar, i fins i tot he arribat a acceptar, amb recança, el tarannà de la nostra colla, i si hem de renunciar a tot el que podem fer per tal que el futur imminent sigui més gloriós, hi renuncio a gratcient. Hi renuncio si aquest quatre de set trontollant ha de ser molt més en el futur. Crec en el futur i renuncio al present només si trobo que la promesa és tangible i que som fidels a un tarannà que ens defineix i que ha donat, i donarà, resultats. Però jo hauria forçat la màquina.

En fi, el millor cinc de la història i tres i quatre. El vano amb què vem acabar em va semblar òptim i vem pensar que si fa un parell d'anys ens costava tant el pilar i ara el despatxem com si res és que hi ha hagut un canvi molt burrro entremig. La Colla ha canviat molt, no només castellerament, però castellerament també, que és el que importa. Tenim almenys dos cordons a assaig i a diades anem forts. Aquesta Colla tira amunt, molt amunt, jo me la crec molt, espero que ensorri tots els sostres. Espero que fem tot el que podem fer. Tot el que sabem fer. Podríem fer molt més en cada diada; un castell de set i mig més per a l'estadística, però qui collons pensa en estadística quan té al davant el somni glatint per nosatres. Serem el que voldrem ser. Demà farem el que voldrem fer. Som els millors.

Fotos

Castellers de Sant Cugat:4d7,3d7,4d7a,p5xs
Colla Jove de Sitges:4d6a,2d6,3d6a,p4
Castellers d'Espluges:3d7,5d7,4d7,v5

Apa, després de molts mesos he tornat a escriure a lamalla:
http://www.lamalla.cat/castellers/croniques/article?id=365599

El baix, o jussà, està infravalorat en termes generals, tant en castells com en política. Quan dius Baix Llobregat només penses en els killos de Cornellà, i quan dius baix en castells és com si no diguessis res, tan sols el pringat que no surt a les fotos i és enterrat de kilos i de mans i que no necessita gens de tècnica per fer la seva tasca, només aguantar. Oh, prejudicis contra el baix!

M'he llevat fa una estona, després de mitja hora donant voltes entre els llençols esperant que la sensació d'ebrietat em baixés. Enivrez vous!

Il faut être toujours ivre.
Tout est là:
c'est l'unique question.
Pour ne pas sentir
l'horrible fardeau du Temps
qui brise vos épaules
et vous penche vers la terre,
il faut vous enivrer sans trêve,

Ahir seguia la paraula del Senyor al local i vaig oferir, com és costum d'altra banda, la imatge lamentable de paio que no toca vores. Em va provar, tanmateix, ser al local, perquè vaig sentir les palpitacions del temps, com diria l'Ors. La sensació era estranya, ahir, i no hi ha qui entengui aquesta colla, a mi em costa molt d'entendre-la i m'agradaria una colla més intel·ligible, com ara Ganàpies, que són d'allò més normal en aquest sentit, que si poden tirar una cosa la tiren, i si la poden celebrar la celebren, i en acabat la majoria s'emborratxa d'alegria o tristor. A Esplugues tot és molt diferent, és cert que semblem socis de tribuna del Camp Nou.

Així que vem aterrar a l'Ajuntament de l'Hospitalet a perpetrar la XVI Trobada del Jussà, l'actuació dels castells «leri-leri» i comme ci comme ça. Voldria comentar l'actuació de la resta de les colles abans de res, per tal de dibuixar el panorama en què ens trobàvem un 1 de maig a una ciutat que pertany al Barcelonès però que voldria ser del Baix Llobregat --vet aquí la importància del Baix--, un panorama que acostuma a ser gris.

Per ordre d'actuació, els primers eren els Matossers, que sense excessius problemes van fer castells no molt complicats de 6; el 3de6a del final va tenir mides horribles però passables, i van acabar amb un Pde5 que no vaig veure però que diuen que va anar molt bé. Chapeau per a ells! Nosaltres érem els segons i els tercers anaven els de Castelldefels, que van desmuntar un 3de6 que van només carregar en segona ronda amb molts problemes, i en tercera ronda es van conformar amb el Pde4. Els Castellers de Cornellà, que deuen estar escandint elegies per a remembrar millors temps, ens van seguir la petja amb 3de7 i 4de7, que en general van anar millor que els nostres, i van plegar amb 2de6 i pilars de 4 sense problemes. I els de la Jove de l'Hospitalet van guanyar-se la reprovació de les altres colles, almenys la de Cornellà i la nostra, amb castells sense pinya pròpia molt al límit malgrat que van fer una de les seves millors actuacions de la història (això no obstant, el 5de6 i el 2de6 van irèixer més d'un). Aquest era el panorama: colles que heroicament lluiten per sobreviure en l'àmbit dels castells més bàsics, algunes ultrant les pròpies possibilitats, i els de Cornellà, que són els únics que estan més per sobre, fa algunes bugades que van perdent llençols.

Nosaltres, així, apareixíem per aquelles contrades amb previsions d'esbotzar motlles i matar tot el que és gras, ço és, fer el 5de7 i el 4de7a. Una altra cosa sonava a decepció. D'aquí que la meva sang, que sembla molt freda en general, bullís en saber que començàvem amb el 3de7. La racionalització argumentava que calia escalfar abans de cremar la pólvora, però la sang no es calma fàcilment quan ha començat a bullir. El 3de7 va anar bé i rodonet en termes generals, i per més senyes comuniqueu-vos amb algú de tronc, que us n'explicarà mil milions de collonadetes sobre un mil·límetre ençà o enllà que us farà fredat i perdre la son durant tres o quatre lustres. Voldria només fer notar que a la rengla hi van haver canvis i que amb tot no es van notar, i que ja va bé que el tronc es vagi renovant pel que pugui passar.

A segona ronda ja només hi havien dues possibilitats plausibles, però es va dicidir la tercera, el 4de7. La tempesta va esclatar amb bell assortit de trons i llamps i mar esvalotat, i allò que seràs aire que s'inflama, seràs astre rutilant, correràs per monts i planes i per la terra, que és tant gran, muntat en cavall de flames que no se't cansarà mai. El teu pas farà basarda com el pas del temporal. Totes les veus de la terra cridaran al teu voltant, i etzètera.

El 4de7 va pujar desquadrat i romboidal tot i que al vídeo es veia bé i a les fotos també. Va semblar que anava molt lent i que això contribuïa a augmentar-ne els turments, i des de dins del pou del castell no era precisament un 4 modèlic, però tant és. Ja descarregat, vaig dedicar-me a voltar per la plaça fent fotos i, en un d'aquests passeigs, vaig veure la Marta fent aliniacions per al 4de7a: un pes feixuc com tota la ciutat de l'Hospitalet em va fugir del damunt. Faríem una cosa amb cara i ulls.

Aquest 4de7a va pujar, en tot cas, hòrrid i nefand. Els baixos remugaven molt; el Soto, que és nou, va patir com un malparit; no sé qui tenia al damunt, jo diria que era l'Eloi, a qui li lliscaven els peus; a terços, després de no sé quina fuetada, dues rengles van marxar a can taps (l'Aleix i el Rai estaven fatal, segons diuen, molt pitjor que qualsevol cosa que pugui jo dir, però infinitament millor que castells de la Vella que els he vist descarregar) i, amb l'enxaneta baixant, el 4 tremolava com una fulla un vespre ventós de tardor. El pilar, no ho sé gaire, també va bellugar, però sembla que sense perill, i au.

Per plegar, vem despatxar el pilar de 5.

Acabada la gresca, cap al local. La Sílvia em seguia amb bici i hauria de pedalar més sovint. A la Closca la discussió versava sobre si hauríem d'haver tirat el 5, sobre els problemes del quatre amb agulla i sobre la importància del baix. El baix, diuen, és un component essencial, tant com l'enxaneta o el terç. Sense baix, no hi ha 5. Necessitem, per tant, més baixos. Cal posar en valor el baix. Vet aquí la importància del Baix.

Algunes fotos.

(Aviat, amb més temps, més fotos i resultats sencers)