avril 2005 Archives

Ei! Si avui no sabeu què fer, on anar de festa, etc., veniu a Esplugues i gaudiu de la botifarrada i els concerts que des de la Plataforma encara ara estem preparant.

16:00h. Festa infantil al parc Onze de Setembre
18:00h. Mani festiva contra l'especulació i altres mamoneos (mercats municipals, locals per entitats, patrimoni històric, el projecte de Santa Magdalena i les monges...); comença al mateix parc i acaba a l'Ajuntament.
20:00h. Concert i botifarrada, al parc de les 3 Esplugues. Concert amb Desechos, Kayo Malayo, Komando Oreneta, Latino de l'Hospitalet i Llobregantes, Mr. Kocktail, los Fankis... Fins quarts de quatre de la matinada i el beure baratet.

Cartells: cliqueu-hi per veure'ls més grans.

Com arribar a Esplugues?

Us hi esperem!

És curiosa la vida. Un dia comences a escriure un bloc mig anònim, un altre hi poses el teu nom, comences a fer ping, a parlar del teu poble, i resulta que mitjançant Google tothom et llegeix, t'aconsella i et controla.

És curiós com pot canviar la vida en dos o tres anys. Encara ara, quan veig a través de la finestra la barana de la terrasseta em vénen impulsos suïcides. Ara per ara ja no esmerço tant de temps en pensar en coses d'aquestes. D'una banda, perquè ja no sé què pensar, em trobo en un atzucac. D'una altra, perquè ja no tinc tant de temps. Un estudiant universitari que treballa cada dia no pot estar compromès amb dues colles castelleres i una plataforma ecologista, perquè alguna cosa se'n ressentirà, ni que sigui que ja no llegeixo amb tanta atenció el diari.

Necessito unes vacances. Vull deixar la feina, vull estudiar el segon cicle a la UB i vull aprendre a anar en bici. He dit.

Avui m'han publicat la meva primera col·laboració al diari Avui, en TdQ no ha estat l'únic que ha sortit a l'edició d'avui –i el meu nom surt ben escrit–.

Bé, es tracta només de la típica carta a la bústia, però bé, m'ha fet il·lusió que me la publiquin. La carta comença a la quarta pàgina i acaba a la següent. Tracta dels problemes d'Esplugues i faig publicitat de la manifestació d'aquest dissabte, a les 18:00 al parc Onze de Setembre del poble.

Les monges d'Esplugues

He llegit la carta de diumenge passat de Maximilià Vila referent a les monges d'Esplugues i l'Ajuntament. Com a jove espluguenc conscienciat i implicat activament amb el poble, crec que té tota la raó. Som molts els que estem descontents amb el nostre ajuntament, ja que aquest afer representa només la punta de l'iceberg de molts altres problemes.
L'excusa, en aquest cas, ha estat la preservació del patrimoni històric. Després de molts anys enderrocant-lo (des de masies de tres segles fins a una fàbrica de ceràmica del s. XIX), han presentat un pla que transforma profundament el nucli històric. Les monges benedictines en surten tan perjudicades com altres residents d'aquella zona a qui també faran fora.
Potser el que millor palesa aquest capteniment gens dialogant de l'Ajuntament és un projecte urbanístic conegut com a pla Caufec, que ha suposat l'enderroc de més patrimoni històric i que pretén construir un dens volum edificable en un terreny que ara és considerat zona verda, situat en un espai natural de transició entre Collserola i Esplugues.
Per tot plegat i molt més, dissabte que ve, dia 30, a les 18.00, la Plataforma Popular contra el Pla Caufec hem convocat una manifestació a Esplugues en contra d'aquest pla, però també en contra de la remodelació del nucli històric, en suport dels mercats municipals, per la preservació del patrimoni històric i natural, etc.

Josep Santacreu i Garcia
Esplugues de Llobregat

Només això, és per alimentar el meu ego.
Au, salut.

[PD. Vaig arribar a la feina i què em va dir el cap? Que les monges no són benedictines, sinó dominiques. Doncs jo estava convençut del contrari. I a banda de la conya, li va agradar força]

Dimarts a l'assaig de castells van donar-me la notícia: l'endemà, Kabezabolo en concert. Així que quan vaig sortir de l'assaig, i després de passar-me una estona per l'Avenç, vaig notificar-li a mon germà la bona nova: demà, a no sé quin hora, al Campus Nord, per la Telecogresca, ve aquell degenerat borratxo drogoaddicte.

Vem arribar una mica passades les onze, hora en què el web de la telecogresca afirmava que començava el concert. Vora les dotze, un grup de punk amateur va tocar versions d'altres grups punk i alguna cançó seva. Ben tocada la una, en Manolo Kabezabolo va pujar a l'escenari. Després de fer esment del sol tòrrid que hi cardava, i alguna collonada més, va iniciar el seu repertori.

Anava tot sol, sense els "que se van del bolo", i esclar, ja sabem com toca la guitarra. Enmig del concert va dir el següent: «se me ha jodido una cuerda, pero como llevaría tiempo arreglarla, seguiré tocando así». De fet, no vaig notar gaire diferència. Va tocar moltes cançons, velles i noves, amb clàssics rotunds com «Millones de Polizías Muertos», «Demokrazia Basura», «El Aborto de la Gallina», «Sid Vicius», «El tonto l'haba que llamó a la puerta», «Reptil Gusano», etcètera. Va tocar les típiques versions, tot i que es va deixar la de «Véndemelo» (Breaking the Law, Judas Priest), que va substituir per una adaptació d'una cançó de Black Sabbath. I de les noves, no en puc dir gairebé res perquè no les coneixia.

En acabat, els punkarres van pujar a l'escenari a donar una mica la tabarra al penjat que havia estat tocant. Mon germà va aconseguir que li signés el disc: «Para Dani y Josep. God Save the Spiz. Manolo Kabezabolo». La seva cara era un poema: haurà dormit cinc minuts la darrera setmana? Ingerirà res més a banda de drogues, de sustent? És un enigma. En resum, però, va estar prou bé el concert, i només va faltar alguna cançoneta que a mi m'agrada molt (sobretot, una...).

Naixem plorant, però en el cas de què no ho féssim ja s'encarreguerien de donar-nos cops al cul. Un món hostil, cegador, amb lleis físiques com la de la gravetat, ens atrapa per sempre més. La natura és immoral, perquè vulguem o no ens sotmet a unes lleis que no hem pactat. I si jo vull surar enlaire? I si no vull cagar, ni menjar? Per què haig de dormir? Per què haig de matar?

Tip de tantes normes imposades, em demano si les puc saltar. Sí, és només qüestió de voluntat, tot és teoria de la relativitat: si m'ho proposo podré deslliurar-me'n d'elles i volar fins l'infinit. Ningú no va preguntar-me si volia néixer sota el poder d'un camp magnètic. Doncs no, sóc lliure, per molt incívic que pugui semblar.

Estava mig adormit al metro camí de casa quan la meva vista ha saltat al diari sensacionalista que llegia la dona que seia a la meva dreta. «Ehpanya té un dels millors grups antiavalots del món», en castellà, esclar. Si més no, he après una nova paraula, "algarada", que vol dir això, avalot.

És molt reconfortant sapiguer que tenim els policies més eficaços a casa nostra, em treu un feixuc pes de sobre sapiguer que s'atonyinen de valent les masses violentes i dolentes que estenen l'anarquia pels carrers de la nostra bella nació. Abillats amb kevlar, casc i pijama ignífuc, armats amb pistola, escopeta, porra i escut, amb botes de punta d'acer per acabar d'esclafar els fastigosos llimacs un cop siguin a terra.

Les dades presentades fan referència als cossos especials de l'ertzaintza, que pel que sembla estan tan ben preparats gràcies a ETA. Tanmateix, s'explica que estan a un nivell molt similar les brigades de la Poli Nazional i les de la Guàrdia Civil. Per l'experiència que tenim a Esplugues, els mossos volen reivindicar-se per sortir tan ben parats con els altres a aquesta classificació de gossos perillosos. Al capdavant de tot, però, hi són els xinesos, caracteritzats per un devessall d'atemptats de tota mena contra els drets humans. I nosaltres volem ser com ells. Visca.

Ara fa cosa d'un hora que he tornat de la diada de Sant Jordi, la primera de la temporada al nostre poble. Érem les colles de Figueres, Ripollet i Esplugues, i bé, pel que fa a nosaltres, ha estat millor que la setmana passada, però sense arribar a fer castells de set. La nostra actuació ha estat: 4d6a, 5d6, 3d6 i Pd4. Les altres colles, si no m'erro, han fet també construccions de sis.

Vaja, no sé, que et demanin un llibre que explica per a nens de cinc anys la llegenda de l'origen de la senyera durant la diada de Sant Jordi pot ser una cosa d'allò més normal. Ara bé, que te'l demanin en castellà, potser això no és tan normal. I bé, jo anava contestant en català a la senyora, que pel que sembla no m'acabava d'entendre. Li he donat un "flyier" (o com s'escrigui, un paperet informatiu) dels castellers, dient-li que allà el seu fill s'ho passaria molt bé i aprendria català. I se n'ha anat.

Una estona més tard ha aparegut el seu home, m'ha llençat el paper a la cara i ha comprat el llibre, tot dient que sóc un maleducat i no sé què. Yuju!

Fa temps que vaig deixar de mirar d'entendre aquests problemes de l'idioma. Resulta que som maleducats per parlar en la nostra llengua, però ells no ho són pas, que es neguen a aprendre la del país d'acollida. O la del lloc d'acollida, per evitar suspicàcies. Som maleducats, provincians, anacrònics, radicals, imbècils, un cas únic a Europa, només per parlar la nostra llengua i voler perservar-la. Amb anècdotes com la d'aquesta tarda, però, la cosa arriba a ser ja esperpèntica i ridícula.

Si sóc extremista només per voler conservar una part essencial de la meva identitat, com és la llengua, doncs sí, ho sóc. Però no crec que sigui gaire més extremista que qualsevol altre ciutadà del món. El català és la llengua de Catalunya, no cal ser independentista per capir-ho. Es pot ser anarquista de mena i no renunciar a l'idioma. No crec que ningú en renunciï, almenys de forma conscient (una altra cosa són les actituds de dimissió lingüística, assumides i executades inconscientment). Tant me fa el que digueu: jo només sé parlar català.

Munipes, guripes i nazis, jo us ajudo! Ja sé que les meves grenyes no us agraden, que anar amb una placa de Mercedes cusida a la motxilla és subversiu, i que Burzum és un grup molt minoritari de música satànica i estrident. Com sé tot això, i sé que no us en podeu resistir, ja us avanço una mica la feina, per quan em trobeu pel carrer i no sapigueu què fer.

Em dic Josep Santacreu i Garcia, visc al carrer Quintana número 2, vaig néixer el 12/3/84 i el meu DNI és 4777658x. Apunteu les dades, que ja n'estic tip de dir-vos-les un cop cada deu dies, pesats.

Però ja us adverteixo d'una cosa: per molt que m'identifiqueu, em multeu o m'engarjoleu, jo seguiré pensant igual. Els diners no em faran canviar de parer, ni 10€ ni 10 mil. Sóc un desviat, i així no em redreçareu mai. Heu pensat en practicar amb l'exemple, hipòcrites del consistori? El vostre incivisme se m'encomana, i malgrat els esforços, encara no he pogut encalçar-vos.

Ahir vaig ser a la Universitat de Vic (Uvic). Com a bon universitari, la meva visita no tenia res a veure amb res de didàctic ni lectiu: era només la diada dels Emboirats, els diguem-ne castellers de la Uvic.

El fet de fer de secretari no seria tan novedós per a mi si no fos perquè ho faig a l'oficina d'algú a qui feia quinze anys que no veia. No m'agrada gaire parlar per telèfon ni passar encàrrecs, però és estranyament motivant quan ho fas en aquests termes. També em resulta si més no peculiar escriure des del seu ordinador. Fa uns mesos parlava d'ell des del meu ordinador. Avui fins i tot l'he ensenyat a fer servir l'Emule.

I li anava a ensenyar el quatre de sis que va servir per a què debutés al tronc a plaça, però ara ha sortit amb un xiquet xinès i m'ha deixat aquí tot sol. Duia el reproductor d'MP3 i l'he connectat a l'USB, i guaita tu, a escoltar La Polla. Els altaveus vénen de sèrie amb el monitor, i no se sent massa bé. Tant se val.

Fa ja mitja hora que ha marxat. Se'l veu bastant estressat, sempre organitzant bolos i coses d'aquestes. M'ha donat un dossier escrit per ell amb exercicis per aprendre a anar amb xanques. Ja me'l miraré. També m'ha donat un CD amb un espectacle que fan. Ja me'l miraré. Aviam si el puc lligar perquè vingui a l'assemblea del Caufec d'aquest vespre. Ja em trucarà...

Algunes coses em sobten. Com les moltes coincidències que té amb mon pare. Com per exemple, els grups de música que li agraden: Pink Floid, Supertramp, Tina Turner... O les formes de parlar, com l'«equilicuà». Interessant. Ja li he dit alguns cops, suposo que se'n deu estar afartant.

I au, salut.

Au, va, deixem d'escriure estirabots propis de bajans i maragalls i parlem de política seriosa, parlem del País Basc.

En un Estat on el que es considera «normalitat democràtica» és que no hi siguin permeses totes les opcions polítiques, on només amb indicis es pot tancar la barraca als que no molen, doncs mireu, a aquest Estat, que no és el meu, l'engego a cagar. Ni és el meu Estat ni és el de ningú. És una merda.

Esclar, és també un Estat que condemna a un paio que es diu Franki. Qui coi és aquest noi? És un jove egarenc que ha estat condemnat a dos anys i mig de presó per un delicte que no ha comès. Durant la Festa Major del 2002 va haver-hi una manifestació per Terrassa en què es pretenien despenjar les banderes espanyola i europea de l'ajuntament. La policia, amb valentia i cops salvatges de porra, ho va impedir. Gràcies per la vostra estupidesa, cabrons sense dignitat. No va haver-hi cap detenció fins sis mesos més tard. Dos nois són acusats i condemnats, un a un any i mig i l'altre a dos i mig.

Però lo bo del cas no és només això. És que, pel que sembla, els policies no eren capaços d'identificar-los durant el judici, ningú no sabia si realment hi havien estat durant l'intent d'«ultratge» ni durant la càrrega policial, ni en cap moment del cercavila. Un altre exercici de transparència jurídico-policial.

Doncs el que deia, en un Estat com aquest, no m'estranya que s'il·legalitzi Batasuna i tot el que faci pudor d'abertzale. Diuen els espanyolistes que les eleccions no hauran estat normalitzades de debò fins que els populars i sociates no puguin anar a votar sense escorta. Doncs, sense acabar de treure'ls-hi la raó, jo dic que, per tal de poder garantir la llibertat de vot, el primer que s'ha de fer és garantir la pluralitat democràtica, i això us ho passeu per l'arc del triomf.

I una altra reflexió profunda: el fet que un partit obertament comunista obtingui el 12,5% dels vots és una cosa inaudita. Abans "roja" que "rota", però roja i trencada, això sí que no.

Davant les contínues i devastadores agressions que rep Collserola per part dels nostres ajuntaments, governats en solitari o en coalició per CiU, ERC, IC-V i PSC, i amb el suport incondicional en molts casos del PP, hem decidit que hem de fer alguna cosa.

Ens hem declarat en desobediència. Nosaltres no ens sentim representats per un sistema polític –la democràcia– que en realitat és una plutocràcia. No creiem legitimades les lleis que permeten la destrucció del patrimoni natural, ni les que ens censuren i ens reprimeixen. No creiem en una societat en què els seus joves són adoctrinats en mentides per tal que no aixequin mai la veu, per crear nous consumidors i nova mà d'obra i reproduir fins l'eternitat les desigualtats.

Collserola és només la gota que ha fet vessar el got. Estem farts de veure com els ajuntaments governen dictatorialment, sense escoltar la gent que els ha elegit, ensarronant-los manipulant informació, fent servir recursos públics per legitimar-se i perpetuar-se en el poder. Per què hauríem de vinclar les nostres voluntats cíviques i revolucionàries enfront de la voluntat consistorial? Algú encara es creu que aquesta «voluntat» de l'ajuntament és de debò la voluntat popular? Estem tips de tanta hipòcrita democràcia participativa, volem la democràcia directa, conscient, descentralitzada, popular.

Hem decidit que ja n'hi ha prou i ens hi hem rebel·lat. Hem unit totes les nostres consciències individuals per bastir una consciència col·lectiva i plural. Hem decidit acabar amb aquesta mentida. Ens declarem en insubmissió a l'Estat; cap paper escrit per pingüins amb corbata té més força que la nostra voluntat. Ens proposem deixondir les consciències sedades dels nostres companys. Només serem lliures quan tothom que ens envolta ho sigui també.

Per això, aquest cap de setmana hem decidit en assemblea extraordinària dur a terme un seguit d'accions adreçades a assolir aquests objectius. Si l'Estat es reserva el monopoli de la violència, nosaltres, seguint les nostres consciències, creiem que estem molt més legitimats a fer-la servir.

Que cremin els carrers. No aturarem la lluita fins que acabem amb la dictadura dels diners, que ens esclavitzen i destrossen a cop de talonari els nostres pobles. Que cremin els ajuntaments. Estem disposats a morir per les nostres idees de llibertat i igualtat. No ens fa por la policia, no ens fa por el que dirà la gent: sabem que tenim raó, i al final se'ns acabarà donant.

A qualsevol llamborda es troba la primera línia. Ens declarem en guerra contra tot allò que permet i legitima tanta injustícia sagnant. No calen cotxes bomba ni kalashnikovs per provocar el desori –però poden ser molt útils...–. Que tremoli el poder pudent, perquè està condemnat a desaparèixer. No permetrem que s'allargassi més aquesta dictadura. L'anorrearem amb qualsevol recurs que tinguem al nostre abast. L'anihilarem.

Els drets no són privilegis atorgats, no s'han de pidolar, són nostres, i els prendrem quan voldrem. Ara.

Ahir els castellers d'Esplugues vem fer, per fi, la primera diada. Actuàvem a la plaça de l'Església de Cornellà amb ells i Sant Cugat. La cosa va anar força bé, nosaltres vem fer el dos, tres i quatre de sis sense masses problemes, tot i que jo... jo vaig debutar al tronc.

Mmm... això ja no és el que era. Tinc el cap com un timbal i una sensació embafadora i agredolça. És culpa meva: no es pot escampar merda sense rebre les conseqüències. Ara només tinc dues opcions: o puc deixar d'escampar-la, o puc fer-ho d'amagat. El que no sé és si podré seguir com fins ara.

Quan creia en déu, va haver-hi un temps que em sabia greu no ser bon noi perquè sabia que ell tenia constància fins i tot dels meus més profunds pensaments. Viure així és viure sota massa pressió. De déu, o esdevens ateu, o no te'n pots amagar; tanmateix, en d'altres coses, és més fàcil ser subreptici.

Em demano una decisió: és difícil, sé que al cap i a la fi m'hi acabo acostumant, però certa merda ara m'hagués estimat més no escampar-la, i no em veig amb cor d'estrendre'n més en els mateixos termes d'abans. Perquè això ja no és el que era. Perquè ara ja ni tan sols la puc escampar com a mi em surt dels collons.

Algú amb senderi preferiria una buina a cruspir-se un bon tall de llom? Doncs avui, jo, m'he estimat més embafar-me de merda a anar a l'assaig de castells. Per què? Doncs perquè hi havia Ple municipal a l'ajuntafems.

Gràcies al nou monitor hem pogut reconnectar l'ordinador vell amb el monitor vell. He estat investigant què teníem per allà guardat, i ves per on he trobat el mític discurs anarquista d'en Senkreu. L'he traduït al català i l'he retocat una micona de res, arreglant alguns errors i modificant alguns detalls sense importància.

Rellegit ara, em sembla molt més bèstia del que recordava, val a dir que el vaig haver llegir dempeus davant de tota la classe, allà dret a la pissarra, i amb monja inclosa, quan jo tenia quinze anys.
No és gaire llarg, a continuació us el poso.

De vegades he passat tot el dia ajagut al llit llegint un llibre, fins que el mal de cap ha estat tan gran que he hagut de deixar-ho estar. Diversos cops he passat tota la nit en vela enganxat a les pàgines d'un llibre, i a l'endemà he hagut de llevar-me d'hora. Hi ha certes lectures que m'atrapen i no em deixen lliure fins que no les acabo. Tota la resta roman en un segon pla.

Hi ha també, però, certes lectures que per molt que m'hi escarrassi sóc incapaç d'avançar. Ara mateix hauria d'estar llegint un pal anomenat "Valor público en el sector público" o quelcom de semblant, però ho sento, això també és com un imant, però som pols del mateix signe. No seré capaç d'acabar-ho.

Avui ha perdut el Barça 4-2 al Bernabeu. I no és que m'importi gaire, però com ja va sent costum, el futbol torna a tocar-me la pebrotera. Si en anteriors ocasions va ser la baixa assitència als assaigs de castells quan jugava la Champions, ara ha estat el torn del "rollo pancartero" i la fugida de mà d'obra cap al bar de l'Avenç.

Per primer cop en molts anys ni tan sols he seguit el partit per la ràdio. Estava fent pancartes per la mani del dia 30. Realment han quedat molt maques. Si ahir per la tarda vaig fer "domassos" amb esprai, avui he perdut tot el dia fent pancartes força "ganses" amb tinta xina. El procediment que es segueix per fer-les és curiós: primer penges la pancarta blanca i neta a una paret, i amb un projector connectat a l'ordinador o de diapositives vas dibuixant i escrivint el que toca a la tela o al plàstic amb un retolador permanent. Quan es té la cosa feta, es despenja de la paret i s'acaba de pintar amb tinta xina i cotó fluix: es fan una mena de canutos amb cotó i precinte adhesiu i es mulla un extrem en tinta. I res, es va pintant. La resta de pancartes es fan calcant la primera.

A l'antiga foto (foto que ha estat retirada per evitar taquicàrdies als pobres internautes desprevinguts) es podia veure un ésser tremendament subversiu, esquitxosament sanguinari, violent okupa antisistema, esbudellador de velletes simpàtiques de parlar mel·liflu, esquarterador de membres per pura diversió i protèrvia (sense ironia, això és així, tots ho sabem, la poli els primers), calcant una pancarta que anuncia que el dia trenta d'aquest mes se celebrarà una manifestació festiva a les sis partint del parc Onze de Setembre, que a les quatre hi haurà festa infantil al parc de les Tres Esplugues, i que al mateix lloc, a partir de les vuit, hi haurà botifarrada popular i concert de diversos grups estranys (Desechos, Kayo Malayo, Komando Oreneta, los Fankis, Latino de Hospitalet i los Llobregantes...) fins a l'albada. Hi esteu tots convidats. I hi participaran els Uniconis.

La nova foto correspon a una d'aquestes pancartes, penjada a la rotonda del Pont d'Esplugues, a tocar de l'Ajuntament, que m'he trobat avui, dia 17, camí de casa...

Au, salut.

Em trobava jo treballant de valent, àrduament, abnegada, quan tot d'una va vibrar el meu mòbil a la butxaca. Sense minvar significativament la meva altíssima productivitat, mantenint estable el meu eficient rendiment, vaig treure l'aparell i vaig clissar la pantalla: número ocult. Vaig despenjar i vaig pronunciar semblants mots farcits de saviesa:
– Digui?, digui?
Una veu coneguda, massa potser, va contestar «Hola, Josep», a la qual cosa va seguir un diàleg com el següent:
– Hola.
– Res, que quan pleguis passis per casa, no vagis directe a assaig de Castells com de vegades fas.
– Vale, vale.
– Vinga, passa't per casa que vull dir-te una cosa.
– Vale, vale.
– Vinga, déu.
– Déu.

Era mon pare. Ara sí, vaig disminuir de forma apreciable la meva velocitat d'escanejament, atès que el meu cap campava per can Pistraus: quina podia ser aquesta cosa tan important?

Havia parlat amb ma mare abans d'anar a la feina. Havia volgut ser sincer i li havia explicat què havia fet diumenge passat a Cal Suís i li havia comentat per sobre una de les activitats: ens havíem de posicionar a favor o en contra d'una proposició i justificar-ho després, i una d'elles era precisament «Com menys sàpiguen mons pares del que faig al Caufec, millor». Jo estava lleugerament en contra, perquè és cert que hi ha certes coses que m'estimaria més que no les coneguessin, però que al capdavall és millor que en tinguin constància.

Li vaig resumir molt per sobre què es fa a les assemblees i què m'havien demanat que fes a la de dimecres passat: que parlés amb en Xavi Santacreu d'Unicornis per tal que ens ajudi el dia de la mani. Abans de donar-li la notícia, li vaig advertir de què no li faria gràcia i tal i qual, vaig parlar de sinceritat abans de tot i pasqual. No li va sentar bé, però almenys no li ho va explicar a mon pare.

Perquè el que ell volia dir-me és que ens han comprat aquest monitor enorme de pantalla plana pel qual encara em perdo. És molt maco veure el Quadern Gris tan ample i tan gran, i potser ara és l'hora de fer-hi quatre retocs.

Doncs avui he après a no caure amb xanques i caminar i voltar i tal. He après, amb qui? Doncs amb l'innominat, amb el Santa, el Xavi.

Poca estona després que publiqués el post m'ha trucat al mòbil. Sabia qui era, sabia què volia, el cor glatia i bé, al final l'he despenjat. He sortit de casa i en un minut m'he plantat a l'oficina. Ho repeteixo: és molt fort que treballi a només un minut de casa meva, que hi sigui gairebé cada dia. I que, a sobre, visqui a un minut de la meva feina, i que hi vagi a comprar de tant en tant (el que passa és que, si l'he despatxat, no ho recordo. Acostuma a vindre pels matins).

Hem anat al bar del costat i hem xerrat durant gairebé dues hores. La veritat, no hem tractat els temes espinosos, només tangencialment. M'ha semblat molt simpàtic. De fet, el comprenc: conec mon pare. Potser ell no el pot perdonar, però jo no tinc res en contra d'ell: no el conec, i avui m'ha semblat bon paio.

Li he explicat el que volia, el tema del Caufec, el cercavila de la mani i l'animació per la canalla. Hi ha accedit. A banda d'això, el veia molt content d'haver-me conegut. Què esperava trobar? Un dimoni? Un fill de puta? Tenia por, en part perquè no sabia quina podria ser la seva reacció, i perquè no sabia si de debò tenia ganes de conèixe'm, si em diria que em fotés el Caufec pel cul, que tornés d'on havia sortit. Però és un paio molt obert i molt simpàtic.

A dos quarts de tres ens hem acomiadat i a les quatre hi he tornat per a què m'ensenyés a anar amb xanques amb uns altres dos que ja portaven una setmana practicant. Es tracta d'una estranya sensació, però molt bé tot plegat.

M'agradaria escriure millor, que ho faig sense solta ni volta. Estic, però, cansat i desorientat, i escric tal com raja. No ho he rumiat massa, no m'hi he parat a pensar, aquí està tot gitat. Ha estat un dia molt positiu, trobo, al capdavall.

Hi ha certs passos en aquesta vida que, per molt petits que siguin, semblen quilomètrics, com si s'estigués saltant un abisme sens fi. A cinc minuts de casa meva hi viu de tota la vida mon oncle i a un minut i mig hi treballa, a la companyia de teatre de carrer Unicornis. Però, malgrat aquesta distància irrisòria, fa una corrua d'anys que no el veig. El darrer record d'ell que tinc és d'un cop que va entrar a la meva classe quan jo tenia sis o set anys, perquè m'havia descuidat l'entrepà a casa. Era alt com un Sant Pau i em vaig sentir orgullós d'ell. D'això ja en fa quinze anys i ara ell en té quaranta i jo m'apropo molt a l'edat que ell tenia aleshores.

Ahir vaig anar a l'assemblea del Caufec i vem estar parlant dels propers actes, entre els quals hi ha la botifarrada i mani del dia trenta. A partir de les quatre d'aquell dia es faran jocs infantils, i a més a més es pretén que la mani sigui festiva. El fet és que des de la Plataforma es cerca gent que pugui animar l'ambient, i van pensar en els Unicornis, i va sortir el seu nom: el Santacreu. M'ha tocat fer de contacte i aconseguir que vingui.

Ara fa uns instants em trobava al local dels Unicornis parlant amb una noia molt simpàtica que ha quedat a quadres quan li he dit el meu nom i cognom. Després d'explicar-li una mica què volia, ha agafat el telèfon i l'ha trucat. Han estat uns segons molt tensos, el temps s'ha aturat, m'he quedat en "trance", guaitant de fit a fit el telèfon negre del dimoni. Totes les pors, els prejudicis, anys en blanc, pica-baralles i suposicions es reduïen a una simple trucada. Per sort estava ocupat i no m'ha pogut atendre.

He donat el meu número de mòbil, m'he acomiadat i me n'he anat. Ara miro amb desconfiança el meu telèfon: abans o després sonarà, i a l'altra banda hi serà ell, per primer cop en quinze anys. Una última reflexió: per culpa del Caufec estic quedant amb ell molt més sovint (tres cops en set dies!) i, a més, també estic retrobant la família. És tot plegat molt estrany.

Diumenge, a Cal Suís, es va fer un taller l'objectiu del qual era, si fa no fa, preparar millor els integrants de la Plataforma per si de cas, en una acció, s'han de veure les cares amb la policia. La dinàmica del taller era la següent: primer jugàvem a un joc estrany i després séiem en cercle i posàvem en comú les nostres impressions i tal. L'objectiu dels jocs era treballar un aspecte relacionat amb el tema del taller: des de la millor coneixença i solidaritat mútua, fins a com declarar a dependències policials, conèixer drets, etcètera.

L'avantpenúltim joc consistia en mirar fixament un punt i barrinar durant vint-i-cinc minuts sobre les motivacions que ens havien dut a assistir-hi. I al cap i a la fi em va costar arribar a conclusions. De fet, sobre això hi penso contínuament, per què vaig amb els del Caufec, per què penso d'aquesta manera i no d'una altra, per què tal i per què tal altre. Aviat vaig deixar estar l'inicial «Per què sóc a aquest taller?» per pensar en «Per què sóc al Caufec», fins al postrem «Per què sóc». Les respostes: les mateixes de sempre, però si s'estira del fil s'arriba sempre a la "causa incausada", a allò que fa que tot deixi de tenir sentit, una raó d'ésser.

Era al taller perquè estic en contra del Caufec, perquè ajudo a les accions i vaig a les assemblees. Sóc al Caufec perquè no vull que facin aquesta destrossa, perquè a més sóc partidari de la participació popular directa i perquè combrego amb la majoria dels ideals d'aquella bona gent. La formació d'aquestes ideies és contínua i molt perllongada en el temps (tota la vida); a més considero que s'ha de ser coherent amb el propi pensament, i que quedar-se a casa és covard i conservador. Hi sóc per mi mateix, per millorar el meu poble i per "millorar-me" una mica a mi mateix, en la mesura del que això sigui possible. Hi sóc per altruisme, potser, però l'altruisme comença per acceptar l'egoisme inherent que comporta tota presa de decisions. No hi era per aprendre a declarar davant la policia, ni em motivava el Caufec directament; hi vaig anar només per mirar d'integrar-me una mica més (aspecte que em resulta gairebé impossible).

Evidentment, a l'hora de posar en comú les reflexions, no vaig badar boca. Els altres anaven explicant les seves coses i jo me'ls mirava amb un cert sentit d'inferioritat, com sempre em passa. De fet, però, no sé com podria haver verbalitzat això que tot just acabo d'escriure.

El canvi horari és un refinat i pèrfid instrument de tortura que, com tantes d'altres coses, ens imposen des de dalt, pel nostre bé, evidentment. A més a més resulta que, en coincidir amb la Setmana Santa, les seves conseqüències són molt més macabres.

D'entrada, durant Setmana Santa, acostumo a anar a dormir més tard. Si a sobre em treuen un hora, l'horari queda absolutament destarotat. No exagero si dic que fins fa només dos o tres dies encara no m'hi havia adaptat.

En segon lloc, la gent resulta que està fins més tard pels carrers, la qual cosa dificulta les meves tranquil·les passejades vorejant la mitjanit. A més a més, endarrereix considerablement l'onada forta de clients al Guissona; si abans rondava les set del vespre, ara s'ajunta tot cap a les vuit, l'hora en què tanquem. Repeteixo: l'hora en què tanquem. La gent no sap mirar horaris?

I bé, i a mi què m'importa si s'enfosqueix abans o després? A mi m'agraden les ombres de la nit, m'amaguen i permeten la furtivitat. La claror esvaeix la màgia nocturna; els raigs de llum, com si fossin gotes de pluja, fan sortir els cargols de casa, la presència dels quals m'és d'allò més ingrata.

M'agrada la nit i m'agrada la solitud i el silenci. El canvi horari tot això ho perverteix. Es tracta d'una altra conspiració burgesa per acabar amb els espectres malignes vespertins. Em declaro en insubmissió a l'Estat fins que no es pantegin deixar els rellotges tranquils.

Aquest breu poema es diu "Primavera" i és d'en Jacint Verdaguer. Resulta que avui s'ha fet sentir la vaga convocada pel sindicat de maquinistes Simaf a la línia del Vallès, i quan anava el meu tren pel Baixador de Vallvidriera uns piquets han ocupat les vies i tota la circulació de trens compresa entre Sant Cugat i Sarrià s'ha vist afectada.

Dúiem un hora en allà aturats, i tot i que suposo que no deu haver trigat gaire més estona, he marxat perquè ja n'estava fart. Sabia que la Font de la Budellera es troba força a prop del Baixador, així que m'he fotut per un viarany absolutament desconegut que s'endinsava en la serra. El primer que he trobat ha estat un museu dedicat a en Verdaguer i d'entrada gratuïta. Pel que sembla el poeta havia residit un temps en aquella zona i havia estat font d'inspiració de poemes com el que enceta aquest post. Malauradament, els dilluns el museu resta tancat i no hi he pogut entrar. Un altre dia de vaga serà.

He anat seguint els rètols que indiquen el camí de la Budellera, però no és tan senzill. He arribat a una cruïlla fatídica a on, si es pren el camí de dalt, se'n va al Turó del Puig, mentre que si s'agafa el de baix hom arriba al Turó del Penitent... i a Les Planes. Jo em pensava que el camí bo és el que tira cap amunt, però de tota manera he preguntat a uns homes que hi havia just a sota de les fletxes i que m'han aconsellat el que tira cap avall. Més de mitja hora perduda. Desfent camí me'ls he tornat a trobar, s'han excusat i m'han mostrat el plànol. Gràcies.

A causa de l'endarreriment he trencat a córrer. Portava la motxilla amb la carpeta i coses de la universitat i d'altres collonades, i a més no estic en el meu millor moment de forma, per la qual cosa he acabat treient el fetge per la boca. Però un cop a la font tot era molt més maco: un pi blanc de més de cent anys, un roure espatarrant, la font realment molt maca; un locus amoenus típic, amb remor d'aigua, xiuladissa i cantar d'ocells, flaire de flors, etcètera. Verd esclatant de primavera, un cel resplendent i la terra plena d'hermosura...

No m'hi he detingut massa estona, i aviat he trobat la carretera de Vallvidriera, que m'ha dut de dret al passeig de les aigües, el qual enllaça directament els afores d'aquest poble amb la Font de la Mandra, al Puig d'Ossa (Esplugues), amb Sarrià als peus i una panoràmica esplèndida de tot Barcelona. He tornat a contemplar els estralls de l'incendi d'ara fa dues setmanes, però des d'una perspectiva més elevada, i bé, és molt trist veure aquella zona socarrada, el Coll de Finestrelles, si no m'erro.

Hi ha hagut moments en què realment he pensat que no sabria com arribar al poble. Moments en què he hagut de confiar en mi mateix, en el meu sentit de l'orientació, en la meva obstinació. Quan, ja a la carretera de Vallvidriera, he vist al lluny l'emissora del Puig d'Ossa, he recordat també els versos d'en Verdaguer, que lleugerament modificats, diuen així:

Hi ha notícies que no saps si són bones o dolentes. Ja és oficial: el Papa és mort. I ara, què? Ara l'embalsamaran i l'enterraran, i s'endegarà el procés de canonització. Ara hi haurà fumata blanca, i es formula una pregunta: el nou pontífex serà tan dolent com l'anterior, o encara pitjor? Serà negre?

Schiavo, Karol... ara només falta en Rainier. De la primera no en dic res, però per la resta, sembla que hi corren aires nous. Com deia més o menys en Lluís Llach, un malparit d'avui es marceix just a l'endemà, cal que neixin malparits a cada instant... o no. Siau.

Anit vaig agafar la bici i me'n vaig anar al carrer de l'Església per aprendre a muntar-hi. Les meves necessitats de mobilitat en desplaçaments mitjans han experimentat un augment considerable, i a més em feia vergonya no saber-ne. Motivació doble: necessitat i orgull. I bé, anit la vaig agafar i amb mon germà vaig anar al carrer de l'Església per aprendre'n. Això ja ho havia dit.

Eren quarts de dues. Dúiem un hora, si fa no fa des de mitjanit, amb l'església de fons, la presència del monestir i la plaça de les Moreres, amb moreres que més que podades semblen talades. Eren quarts de dues quan passà la Policia Nacional. Passà de llarg, però tornà. No sé què collons em passa, que potser la policia m'empaita? És que potser és prohibit anar amb bici a mitjanit? Vaig triar aquell carrer perquè és solitari i gairebé peatonal, i a més ubicat al centre històric del poble. Però la puta policia havia d'aparèixer. Tres cops en un mes, la segona vegada que em fan identificar en una sola setmana. I no portàvem el DNI, i l'imbècil ens amenaçava d'anar a comissaria.

Per a què serveix la policia? Si és per tocar els collons a mitjanit, que vagi a la merda. DGP 2029 RC, fent la ronda nocturna: si algú que ho llegeixi té la capacitat d'engegar-los a l'atur o de destinar-los als deserts d'Almeria, li ho agrairé molt. Si ja ni tan sols es pot muntar amb bici sense que et facin identificar i t'amenacin amb anar a comissaria, em cago en tota la vostra puta policia. No serviu per res, si tan avorrits esteu feu mandonguilles amb el nas, però deixeu-me estar ja, cabrons. A la puta merda.

Però quan se'n van anar, vaig continuar. I ja faig trajectes llargs, aviam si per la propera n'aprenc definitivament. I em fa mal l'entrecuix, cagondéu.