Diada de Primavera de Cornellà

La cap de colla m'havia comentat als assaigs que debutaria en poc temps, un mes o així, i jo estava la mar de content. Però ahir em va llevar l'ensopiment pregon que duia quan va dir-me que res, que pujava de terç al quatre. I clar, la perspectiva de la tarda va capgirar-se completament.

Perquè aviam, jo anava mentalitzat per fer de pinya a castells de sis, no gaire problemàtics. Havia dormit poc (unes sis hores), estava cansat de la feina, havia begut una mica de cava (dues copes generoses) i bé, que m'havia enfaixat com aquell qui es posa el pijama.

Si hagués estat més suspicaç, potser hagués pogut interpretar els indicis del darrer assaig. Vaig arribar molt tard, quan només restaven quinze minuts per plegar, però amb tot la cap de colla va preparar a corre-cuita una prova de quatre. No sé si té res a veure, però ara, en perspectiva, potser sí es pot relacionar. D'altres indicis hi hagueren menys clars.

Vaig descalçar-me. Doncs sí, estava potser bastant nerviós. O, si més no, és la sensació que tenia. Vaig situar-me rera el meu rengle, rera la pinya. Van pujar segons. Vaig demanar un darrer consell a l'Adal: sobretot que no em posés nerviós (bon consell xD), que si tremolava ajuntés més les cames, i que tregués jepa.

Allà, avançant una mica matusserament per la pinya, fins a segons, on havia de pujar per en Dídac. Abans em costava molt pujar per ell, però ara és amb un dels qui més còmode em trobo, sobretot quan sóc a damunt seu, perquè té les espatlles molt amples. I au, terços amunt!

Tenia aquella sensació estranya de no saber si seria capaç de fer-ho, de si em relliscaria la cama i no podria pujar, de si cauria... Va estar present tota l'estona, de si no seria jo el causant d'una desgràcia. Suposo que aquestes coses no s'han de pensar, però bé, era el primer cop. Van ajudar molt les paraules de la cap de colla, que es sempre molt amable, dient coses com que si no cregués que en sóc capaç no em faria pujar i tal –moltes gràcies per tot plegat, de debò–.

Vaig pujar, tremolant una mica, i els terços ens vem agafar. Vaig col·locar bé els peus, vaig mirar d'adoptar la postura correcta, vaig mirar de concentrar-me per fer-ho tot bé. Quan van començar a pujar dosos ja no escoltava gairebé res; ni la cap de colla, ni l'Adal, gairebé ni tan sols els companys de terços. Era tot un batibull de gralles, públic i castellers. Sabia que em parlaven, però no entenia res. Bé, a en Paco, que estava amb mi a terços, potser sí que l'entenia, i em deia que estava tot molt bé.

Pel meu rengle només va pujar l'acotxador i baixar l'enxaneta (o viceversa). Quan l'enxaneta s'hi col·locava, jo ja frisava per descarregar. Perquè tot i que pel que sembla estava tot perfecte, tenia la sensació de què allò no aguantaria. Potser és perquè a assaig no s'acostumen a acabar de carregar les proves, per això són proves. Mirava d'equilibrar pes, de recuperar la posició, de concentrar-me... I bé, per fi, cap avall. Mentre baixava vaig rebre moltes mostres de suport: moltes gràcies, nois.

Un cop a terra, a banda de molts copets a l'esquena, va envair-me una felicitat gilipolles més profunda que la de la darrera diada, la X Trobada del Baix, quan vem descarregar el primer castell de set des que jo sóc a la colla. Aleshores només estava a la pinya, i esclar, no es pot comparar amb ser al tronc.

Ahir també va debutar la cap de colla, que era la seva primera diada des que va ser elegida a l'assemblea de desembre, així com també en Meli, que va estrenar-se de segon a un pilar de quatre.

Vem anar al local de Cornellà i vem picar una mica, i una estona més tard vem tirar cap Esplugues, on la nit es va fer molt llarga entre unes coses i unes altres. Finalment, vaig sopar a dos o tres quarts de dues.

Diada de Primavera de Cornellà
Esplugues: 4d6, 3d6, 2d6, 2Pd4
Cornellà: 4d7, 3d7, 5d6, 3Pd4
Sant Cugat: 2d6, 3d6s, 3d6, Pd4

Fotos (cliqueu-hi per veure-les més grans):
4d6	3d6	2d6	Pilars	2Pd4