business catalog article new catalog business opportunities finance catalog deposites money catalog making art loan catalog deposits making catalog your home good income catalog outcome issue medicine catalog drugs market catalog money trends self catalog roof repairing market catalog online secure catalog skin tools wedding catalog jewellery newspaper catalog for magazine geo catalog places business catalog design Car catalog and Jips production catalog business ladies catalog cosmetics sector sport catalog and fat burn vat catalog insurance price fitness catalog catalog furniture catalog at home which catalog insurance firms new catalog devoloping technology healthy catalog nutrition dress catalog up company catalog income insurance catalog and life dream catalog home create catalog new business individual catalog loan form cooking catalog ingredients which catalog firms is good choosing catalog most efficient business comment catalog on goods technology catalog business secret catalog of business company catalog redirects credits catalog in business guide catalog for business cheap catalog insurance tips selling catalog abroad protein catalog diets improve catalog your home security catalog importance

juillet 2012 Archives

Santa Magda 2012

| No Comments

Un any més ha passat Santa Magdalena. Enguany segueix sent tot molt estrany per molt diverses raons llargues d'explicar; com a novetat estrictament externa, s'ha donat el cas que el dia 22 ha sigut diumenge i ha fet que tots els actes s'ajuntessin en un cap de setmana. D'aquesta manera, hem celebrat una "Festa Major petita" molt atapeïda de tres dies, a partir de la nit de divendres. Aquesta és la raó per la qual ara mateix estic mig afònic i molt cansat i ressacós.

Les cròniques de Santa Magda són divertides però es fan molt llargues i ara no estic perr això (en tot cas, m'ha quedat molt extensa...). Començarem per dimarts: organitzàvem un assaig especial que va anar força bé i en què vem poder fer proves bones de pinya i de tres per sota. Les proves d'aquest castell es resumeixen en: una de molt rebregada que va estar a punt de caure i una segona de molt bona que va pujar de forma gairebé immillorable. Després de l'assaig, a la Closca, comentàvem que, gairebé segur, el provaríem per tercer cop a plaça diumenge, però que depenia una mica de divendres.


2de6 net sencer


I divendres què va passar? Que, amb menys gent que dimarts, vem fer una sola prova de 3 per sota que va anar bé però que podria haver anat millor, i no en vem fer cap més a causa d'algú que havia de marxar i que provocava que s'haguessin de fer molts canvis en els equips d'aixecadors, etc. Per la resta, l'assaig va anar relativament bé i, un altre cop a la Closca, era clar que el provaríem a plaça.

El divendres vem fer el sopar d'estiu a la Closca. A causa de l'assaig no vaig anar al cercatasques i vaig estar a punt de no anar als concertillus que feien a les Tres Esplugues; si ho arribo a saber, però, no hi vaig, perquè de fet quan hi arribàvem (cap a quarts de tres) ja no quedaven birres, i a més el concertillu era reggae enllaunat (punxat) i no em venia gaire de gust. En fi, vaig engolir un gintònic i en acabat cap a casa, que no estava gaire begut però sí molt cansat.

El dissabte em llevava més o menys bé i em fotia a pintar el putu menjador. A la tarda la Colla feia paellada popular però jo dinava a casa; vaig anar-hi per a les partides de butifarra, vaig jugar una mica i vem estar ensenyant alguns a jugar-hi: amb les cartes d'un company vaig cantar una butifarra espectacular que ens ho va fer guanyar gairebé tot llevat de dues o tres bases. Cap a les vuit va sortir la Processó del Ferro, que la recordava una mica més animal; va acabar-se el licor de ginjoler al revolt de la cruïlla amb el Torrent d'en Farré, cosa que em va emprenyar una mica: dos dies seguits que s'acabava el beure. El pilar va anar força bé, tot i que era més pesat que el de l'any passat i que no en vem canviar el baix quan s'ha de fer baixar un pis perquè passi per una biga. El fet és que el vem fer de tres durant uns metres, abans de tornar-lo a pujar, cosa que desvirtua una mica la història, però era l'únic que podíem fer, gairebé... Als assaigs havia caigut.

I a la plaça de l'Església els Diables van cremar una mica i va haver-hi concert i sopar. Jo estava rebentat i vaig passar per casa a descansar una mica. Vaig tornar-hi cap a la una tocada i vaig estar-hi fins que es va acabar, a les tres passades. El grup ho feia força bé i va animar molt l'ambient. Jo estava força tristot per alguna raó indefinible i de vegades, d'un racó estant, em mirava el panorama i em venien ganes de... escriure un llibre. També em van venir ganes de matar. En fi...

L'endemà, havent dormit unes quatre o cinc hores, em llevaven per pintar el pis, altre cop. El rudillu anava fent esses, però cap a les onze ja estava mig despert: vaig dutxar-me i vaig enfilar cap al Brillas, que sortíem en cercavila cap a l'església, amb els Diables al capdavant, que no van cremar perquè a l'Ajuntament d'Esplugues són subnormals profunds. I l'actuació va ser la que va ser, ens hi posem i aviam si acabem aviat.

Obríem plaça amb el 5de7; segons una piuladora habitual, abans "feiem el 5d7 com a gran objectiu en 1a ronda. Ara serveix per donar confiança al castell difícil, que fem en 2a ronda". Doncs això: el 5de7 a mi em va semblar molt tranquil i tampoc no sé si va tenir res d'especial, jo diria que no. Així agafàvem confiança per a la segona ronda, en què portàvem el 3de7s, el castell difícil del dia, el peix gros del cove, etzètera. Va pujar més o menys rebregat; la penúltima aixecada va anar relativament bé, mentre que a l'última, quan semblava que havíem aturat la primera sotragada forta, el castell va tenir una rebrincada insalvable i se'n va anar avall. Segons vaig veure al vídeo, els segons van pujar molt torts, i quan van poder recuperar els terços van perdre la posició i van caure. Buscant explicacions al desastre, tothom tenia una teoria pròpia: una que m'emprenya moltíssim és allò que sona a "és culpa meva perquè no he donat tot el que podia donar", o semblants: segons com concebo jo els castells i com els visc normalment, el responsable, llevat de casos molt comptats, no és gairebé mai una sola persona; en un castell com aquest, el fracàs és més que en cap altre cas un fracàs "col·lectiu". Mirant el vídeo, semblava que el 3 pugés tremolós, sense confiança, com si la colla d'Esplugues fos molt poruga, etc. La meva opinió és que ha faltat, en general, més compromís de tothom i més trempera col·lectiva: si el 3 puja amb por i sense confiança deu ser per alguna raó que vagi més enllà dels cops que l'hagis provat a assaig.

Però tot això, tanmateix, no ho estaria dient si haguéssim parat la segona rebrincada. En el fons, podria ser només una anècdota si no fos que no m'acaba de semblar anecdòtic. Però ja dic que tothom té una teoria pròpia sobre aquest assumpte. Una altra teoria força estesa era que el context (una llenya prèvia de Barcelona, l'arribada tard d'un casteller mai no falla, i altres circumstàncies) ens havien marcat. Però jo no ho crec gaire, això, és com la diferència entre la causa aparent i la causa real (allò típic que tothom coneix d'haver llegit Tucídides, esclar), però no seguiré per aquest cantó, que això ja se m'està allargant massa. La llenya no va tenir conseqüències en forma de lesió, llevat que a la piuladora habitual d'abans van posar-li un collarín (sobre aquest mot, teniu la crònica d'Arreplegats d'hivern) però no el necessitava perquè de seguida estava fent saltirons per la plaça.

El cas és que en repetició fèiem el 4de7a, que no va tenir res a destacar: va anar com oli en un llum, igual que el 4de7 del final. Plegàvem amb un vano de 5. Amb això hem clos aquesta primera part de la temporada, que així, fent balanç, ha sigut relativament pitjor en resultats que la de l'any passat, amb els mateixos castells sostre, i amb una llenya més de tres per sota. Pel que fa al nivell tècnic, diria que estem millor que la temporada anterior, però si no es transforma a plaça en realitat és gairebé com el Bojan, l'eterna promesa que no acaba de materialitzar res: som la colla Bojan del món casteller? De vegades sembla que falta una mica de mala llet, potser ens falta ser una mica una colla més "boja" en el bon sentit del terme, si és que en té cap...

Així, hem passat de l'"ha caigut per culpa meva" a dir "és culpa de tot cristu". I a la merda.


P1090618


Pel que fa a les altres dues colles, actuàvem amb Barcelona i Xicots de Vilafranca. Els vermells (els primers) feien el 4de8 a primera ronda, però a la descarregada l'enxaneta o l'acotxador va ensopegar i va arrossegar la resta del pom de dalt, caient per l'altra banda d'on era jo amb un cop sec molt lleig de sentir i de veure: van fer una tombarella a l'aire i sortosament van caure bé damunt la pinya, perquè podrien haver pres mal. En segona ronda han fet el 2de7 i per acabar, segons llegeixo al blog del Tete, van renunciar al 5de7 per problemes a la canalla i van completar un tranquil·let 4de7a. Pel que fa als vermells (els Xicots), començaven amb el 5de7, que no recordo gaire, seguien amb un 2de7 la hòstia de girat que van defensar molt bé, i plegaven amb el 3de7a, un castell que segueix sense agradar-me. Com també diu el Tete, va acabar-se la cervesa a la plaça de l'Església: tercer dia consecutiu que passava això.

Amb molta ràbia i mala hòstia vaig anar cap a la Closca. Tot i que vaig fer força marrada i que vaig baixar-hi sense pressa, en arribar encara era tancada i vaig haver d'esperar les claus. Vem cruspir-nos els pollastres del Cardona i vem veure els castells per primer cop en força temps: i és que això dels vídeos, sense una càmera pròpia de la colla, presenta molts problemes. La gent va anar caient: becaines i migdiades, capcineigs i cluculls, i algun gintònic. Jo vaig anar a ritme lent de cervesa perquè encara quedava força teca: el pilar de Santa Magdalena.

Cap a les set o les vuit de la tarda o vespre, ens plantàvem novament al Brillas, ple de gom a gom. S'hi feien els balls típics, el ball del Babau (malgrat que l'Esbart digui no sé què: mira que són pesats aquesta gent), etcètera, i jo, amb una xibeca a la bossa, vaig anar pujant xino-xano. Vem fer els pilars habituals i l'ofrena habitual a la patrona; per tercer any consecutiu, no vaig entrar al pilar, me'l vaig quedar mirant des de l'altar fent-hi fotos. Com que se m'allarga massa això, no diré els problemes que hem tingut amb el mossèn i ho resoldré amb un "que se'n vagi a cagar a la via, l'imbècil". A fora, els Diables van dir els seus versots, que enguany vaig trobar força millors que els de l'any passat. Van sortir-hi a parlar menys diables que altres anys, però els que ho van fer trobo que ho van fer a un nivell molt bo. No ens va tocar el rebre enguany: l'any passat ja ens va tocar prou. De vegades, que no diguin res de tu és encara pitjor que si ho fan, però tant és. El que sí que és evident és que sembla que estaven molestos amb una certa emprenyada de la nostra colla per un versot de l'any passat. Jo, amb el temps, també tendeixo a relativitzar aquella emprenyada: no n'hi havia per tant, segurament. En fi, els versots del Vinyoles em van fer riure molt (recitava assegut en un vàter i com llegint El Pont, la revista municipal d'Esplugues). L'Isac va recordar el Pau Albornà (era de l'Arboç i tenia molta relació amb els diables d'allà i amb els d'aquí; els arbocencs, si algú no ho sap, fan una carretillada espectacular i els nostres Diables volen orientar Santa Magda cap a un model semblant de festa, cosa que a mi em sembla molt bé i tal). De fet, en el pilar dins l'església, el Jordi, que hi feia de segon, va portar el mocador de l'estelada del Pau. Vaig sortir amb un sanglot de l'església, i és que si aquest primer tram de temporada ha estat marcat per alguna cosa, és evident que ha estat per això...


391466_4460107670413_1950518040_n


I prou, que no acabaré mai. Ha estat una primera meitat de temporada estranya i dura, en què com el 2011 el més calent ha quedat a l'aigüera. Tenim els mateixos reptes que l'any passat: descarregar el 2de7, enfilar el 4de8, potser provar la "truita de set", aixecar el 3de7s. Hi ha molta feina per fer i gairebé tot és possible, i així, estrafent el fill de puta del Martí i Pol, enllesteixo això i em disposo per a unes vacances que no sé si seran merescudes, com diu el cony de tòpic, però sí que aprofitaré per descansar una mica i pensar com encararem aquest segon tram, amb Festa Major a la vista, el putu Concurs de merda i tota la pesca.

Les fotos les penjaré quan em funcioni algun lector de targetes. Aquí n'hi ha alguna.

FM del Raval, 2012

| No Comments

Doncs amb força temps de retard, escric la crònica de l'actuació d'ahir.

Què va passar ahir? Doncs que havíem de fer d'un cony de vegada el 3de7 aixecat per sota, però va tornar a quedar en intent. L'any passat també ens vem fotre dos 3de7s pel cap al primer tram de temporada; tanmateix, van ser tots dos a la mateixa actuació, a Gràcia. Enguany sembla que alguna cosa és diferent de la resta d'anys, sembla que un fantasma ronda per La Closca: el fantasma del comunisme. Bé, aquest no, no sé pas quin, tant se val, o potser sí, vés a saber, el cas és que hi ha un xup-xup que detecto de fa algun temps, alguns mesos, que fins i tot quan la colla estava pletòrica es feia sentir, i que amb el temps, potser, ha anat madurant. I quin és aquest fantasma, aquest xup-xup? Ah, amics, ahir a La Closca en parlàvem una mica, tot i que jo no pas gaire: me'ls escoltava fent xarrups de cervesa, la ressaca d'avui n'és testimoni. En fi, he començat tirant pel dret cap al pinyol de la qüestió, però no aclareixo res; no tinc un discurs raonat elaborat i ferm, sinó només un seguit d'impressions, algunes constatacions, i aquesta sensació de xup-xup. Però això és tan subjectiu com allò de cadascun per allà on l'enfila i tants caps tants barrets, i per tant aquí es queda això. Però el cas és que d'aquestes impressions, una mica ja en vaig parlar fa un parell de setmanes i no cal seguir-hi aprofundint.

Arribàvem a la Rambla del Raval els tres estrenus ciclistes habituals i aparcàvem la bici en un lloc vigilat, tot i que jo trobo que en feien un gra massa. És estrany ravalejar de dia; el Raval és territori nocturn per excel·lència, fa uns mesos vaig perdre-hi la cartera amb 50 euros a dins i pels seus carrers s'hostatjava La Mala Dona de Marc Pastor. Oh, quins bells records afloren a la meva memòria, pensant en el Raval! Però això també ho deixarem estar per un altre dia que parlem d'alcohol i drogues.

DSCN2052

Crònica meteorològica: els núvols ocultaven el cel fins a migdia; a partir de les dotze els simpàtics xaiets de cotó van anar a peixar-se a un altre pastura blava --van fotre el camp--, sobretot a la línia de la costa: pel cantó de muntanya es veia el mar blanc i gris força compacte. Així, malgrat que a primera hora havia fet un airet agradable, gairebé primaveral, amb l'escampada dels núvols el bat del sol va colpejar amb violència damunt les nostres closques, malaurats cargolins assolellats. En segona ronda va allargar-se molt l'actuació, com tindrem l'ocasió de comprovar més endavant, estimats, dilectes, benvolguts lectors meus d'aquest repugnant bloch. La dilació en la construcció de castells va aprofitar molt a l'Astre Rei, que va senyorejar implacable fins que a les tres llargues enllestíem l'assumpte. Els tres estrenus ciclistes, amb l'egrègia incorporació d'En Jaume I el Conqueridor de Places, enfilàrem, suant com pollastres, Paral·lel amunt, carrer de Sants amunt, etcètera amunt, fins a La Closca, on menjàrem per dinar els indicibles pollastres d'en Cardona, una mica més secs que les nostres esquenes. Calor.

Després d'aquesta pallassada parlarem dels castells, però per la vida ràpida. Obríem plaça amb el 5de7, que segons si parlaves amb els del 3 --a la Colla diuen «castell» al tres i «torre» al dos del cinc; jo sempre n'he dit «tres», però bé-- era més aviat un xurro, i si en parlaves amb els de la torre et deien que estava molt tranquil i molt bé. De fora estant, em van dir que potser sí que estava malament de mides en algun lloc, però en general estava molt segur i parat, que és la sensació que vaig tenir de lateral estrenyent la cuixa del segon de la torre. Caram, al final em sortirà una crònica castellera llarga.

DSC01574

A segona ronda tornàvem a provar el 3de7s, després de la pataca de Poble-sec de fa cosa d'un mes o dos. Jo diria que no ha avançat gaire el castell; sempre hi ha algun problema en l'aixecada, en el tronc, etcètera, i els assajos, que en general van més o menys bé, és cert que sovint pateixen contorsions distretes. Sense més anàlisis tècniques, el problema principal que hi trobo és que la pinya varia massa sovint d'equips, bàsicament perquè el gruix de la pinya és poc fidel a assaig i falla força (jo també he fallat alguns dies a assaig aquests últims temps, tot i que força pocs... en fi). Una resposta tècnica la tenia el Quique, que deia que els vents estan mig venuts per la dreta, perquè quan el segon posa el peu damunt la cama està leri-leri i cal estar-hi molt a l'aguait. En aquesta ocasió, el meu rengle, que és la plena --fins fa quatre dies era la buida-- va regirar-se molt a la penúltima aixecada, amb el meu segon --el Rai-- molt tort cap a una banda; quan va poder recuperar la posició, sembla que els terços no ho van poder fer i va acabar petant tot. Farem aquest castell aquest cap de setmana? La Colla és prendrà seriosament els assajos? Qui ho sap, jo de moment tinc força ressaca.

3de7s

En repetició provàvem el 4de7a, que va alçar-se molt ferm tot i que per dins es bellugava força i el xivarri habitual de les nostres pinyes era constant. Un dels baixos patia força, amb algun xiscle d'aquells esfereïdors. El segon del pilar va aguantar molt bé, però deia després que li feia mal el coll o l'espatlla de la caiguda del 3 i que quan es refredés el múscul potser seria pitjor. Val a dir que va estrenar-s'hi al tronc la Marina, felicitats per ella i alabat sia Déu.

DSCN2092

En tercera ronda portàvem un avorridíssim 4de7, lleuger de pes, que ja veurem si algun dia acabarà en 4de8. Els problemes amb aquest castell --el carro gros-- són els mateixos que els del tres per sota, i és que sense una pinya atapeïda i pròpia durant almenys dos o tres divendres seguits, per molts 4de7 nets que tirem a assaig, mai no el podrem portar a plaça, a menys que ens arrisquem un pèl massa (cosa que és ben possible i que fet i fet fins i tot acabaria trobant bé, jo). Sobre les qüestions pinyaires, vaig sentir que avui va ser el primer cop que tiràvem el 5de7 amb algun segones laterals aliè, d'una altra colla. És una dada força important a tenir en compte.

Acabàvem amb un pilar de 5 i adéu-siau.

DSCN2102

Per a les altres colles, podeu anar a buscar el blog d'en Tete, que segur que ho fa molt millor que no pas jo. Per fer via, diré que Barcelona va fer una tripleta força maca amb un 2de8f que van haver de desmuntar a segona ronda però que van descarregar en repetició. No vaig veure les torres perquè estava a la pinya, vora el folre, però en general van anar força remenades i va caldre defensar-les molt. Un del folre baixava cridant «quin trunyaco, quin bunyol», etcètera, després de descarregar-la. També cal dir que ens van agrair moltíssim la nostra ajuda, com feia temps que no veia. La col·laboració entre pinyes va ser força bona.

DSC01589

Pel que fa als Castellers de Cerdanyola, volien fer-hi castells de 7, però anaven molt limitats d'efectius i després de desmuntar en primera ronda el 3 o el 4 de set --eren els tercers en l'ordre d'actuació i per tant es van ajuntar els intents desmuntats i les repeticions de totes tres colles, d'aquí que la diada s'allargués-- van rebaixar pretensions amb castells de sis pisos que no acabaven de ser gaire modèlics.

DSC01576

I això va ser tot. El camí a La Closca va ser interessant, gairebé ens liem a hòsties amb uns imbècils que no ens deixaven passar per la vorera perquè el bar l'ocupava tota, i amb aquella alegria vem estar amorrats a l'aixeta de la cervesa fins que em vaig morir de son. Per cert, alguns a la Closca van perdre el pèl:

DSC01634

FM d'Arenys de Mar, 2012

| No Comments

Diumenge actuàvem a una hora relativament intempestiva, les vuit del vespre, a Arenys de Mar, una bella vila més coneguda per tothom per Sinera:

Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
passatgera d'un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre.

L'arribada a Sinera és dura des de Barcelona: peatges, cues a la Nacional II, o un bon grapat de quilòmetres amb bici. Tres estrenus cargolins dicidírem d'enfilar-nos-hi per fer cap a la bella vila del Maresme. La crònica ciclista demanaria un post per a ella sola, però com que suposo que a ningú no l'interessa això (bé, segurament a ningú no interessa res de tot això, però bé), podeu saltau-se el sigüent paràgraf i fer més via. Aquí sota teniu el Quique pujant amb l'urbs afrosa al fons:

DSC01470

Havíem quedat a les 8.30 del matí. Com sempre, vaig decidir d'anar-hi al darrer instant: el dia abans havia estat mirant La naranja mecánica per enèsima vegada fins a quarts de tres de la matinada, i dubtava de la meva força de voluntat, oi més tinguent en compte que dijous ja havia fet uns quilòmetres amb bici i tenia les cames força carregades. Així i tot, vaig posar-me la motxilla a l'esquena --que pesava com un mort-- i al Parc de Cervantes, amb uns minuts de retard, vem tirar cap amunt, paral·lels a la Ronda de Dalt. L'itinerari? Molt estrany i poc planificat, allò que jo en dic sortida estil Jep d'Arreplegats, perquè un dia que vaig sortir amb ell ens va fotre per tot de llocs inversemblants, des dels polígons industrials del Llobregat a una muntanya sense camí ciclable que vem haver de grimpar amb la bici a l'espatlla. La idea era penetrar a Collserola des d'un accés que hi ha a la plaça Karl Marx; per allà, que semblava una processó de ciclistes, vem arribar fins a una esplanada a tocar d'un cementiri. Quan va haver arribat el Quique vem baixar una mica la carretera --que a mi m'emprenya força; havíem fet la Ronda per ciutat i ara tornàvem a anar per carretera-- fins que, poc més endavant, vem trencar per una pista forestal que ens havia de dur al GR 92. Ara en parlaré, d'això del GR. El cas és que seguint si fa no fa les indicacions d'aquest GR, vem arribar a l'entrada de Cerdanyola del Vallès: la idea era haver tombat cap a Montcada i Reixac. A la Informació del Parc de Collserola estaven tan perduts com nosaltres, però si més no ens van orientar mínimament perquè anéssim per la riba d'un riuet --el Ripoll?--, que després d'algunes altres marrades ens va menar de pet a Montcada. Entesos, però allà seguíem igual de perduts, i la ciutat em va semblar terriblement lletja. Vem voltar una mica, vem tirar amunt i vem tornar a davallar, i al cap i a la fi vem trobar el camí del Besòs i l'entrada, al·leluia, del GR 92. Però quina cosa és aquest GR 92? Doncs si no sou tan ignorants com jo, sabreu que és una «Gran Ruta» o un «Gran Recorregut» i tal, i que és una mena de camí que abasta una distància més o menys llarga i que no té per què ser ciclable. En efecte: el corriol que vem agafar, estret i relativament mal indicat, permetia el pas de bicicletes tot just fins a l'entrada del Parc de la Marina. Un cop allà, el famós GR 92 s'alzinava com un dimoni i esdevenia un camí de cabres, ple d'esbarzers, per fer descensos en bici d'aquells suïcides. La pujada amb la bici a l'espatlla va ser força dura i es va fer força llarga; la calor començava a apretar (perdoneu: a intensificar-se, estrènyer, collar, escanyar, jo-què-sé) i els núvols s'anaven desfent de mica en mica. En arribar al cim del puig vem divisar una pista forestal ampla, perfecta per a bicis. De moment, però, la «Ruta Jep AZU» acomplia tots els ingredients: trams desagraïts i industrials, remuntades de puigs carregant la bici i marrades incomprensibles per camins variats. Només faltava una meteorologia adversa: aquella vegada va començar a fer molt de vent; en aquesta ocasió, el sol començava a imposar-se. Vem seguir bé la pista forestal fins a l'alçada del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra; a partir d'aquell moment el camí va començar a perdre molta alçada molt ràpidament, vem deixar el conspicu GR 92 a la dreta un moment, i de cop i volta ens trobàvem a la Ronda Verda de Badalona, que és un projecte que també passa per Barcelona i que podria estar bé però que de moment em sembla una xapussa (un nyap). Després d'un estira-i-arronsa, vem decidir baixar a Badalona i oblidar-nos de la Serra de la Marina, si més no fins un altre dia. Si haig de ser sincer, dubto que hagués pogut fer gaires més quilòmetres, i molt menys els 40 llargs que encara ens restaven, per muntanya, pujant i baixant i cercant els camins contínuament, amb la calor que anava augmentant, etcètera. En el moment que vem decidir tirar cap a Badalona, podríem haver seguit la Ronda Verda famosa i sortir més endavant; vem decidir baixar al Passeig Marítim i, després de fer-hi un beure, avançar per la platja xino-xano fins abans de Mataró. I què va passar abans d'arribar-hi? Que el Passeig Marítin, que en general no està gaire ben condicionat per a les bicis, esdevenia un cony de camí de sorra inviable, i vem haver de fer per la Nacional II. L'itinerari tornava fer-se lleig: molts de cotxes, de fums, d'asfalt, de merda. Abans, però, a l'alçada de Montgat, vem haver de baixar de la bici perquè tres policies ben uniformats, els fills de puta, ens obligaven a complir la prohibició municipal de pedalar pel seu passeig marítim. Per quina raó? Evidentment, perquè hi havia força xiriguitos. Caminant per allà, em dedicava a bescantar, blasmar i injuriar el «civisme socialista», que és la cosa més incívica del món, però ara no m'hi posaré. El cas és que vem fer molts quilòmetres de NII, una experiència molt poc agradable, fins que a la fi vem deturar-nos a Sinera, bella vila del Maresme:

Quan et deturis
on el meu nom et crida,
vulgues que dormi
somniant mars en calma,
la claror de Sinera

Vem dinar al bar on vaig emborratxar-me fa uns anys amb un amic de la UAB justament després d'haver visitat el Cementiri de Sinera, lloc on reposa algun escriptor important. Aquí sota, els estrenus ciclistes castellers amb el pap ple de musclos i arròs:

DSC01478

Vem passar l'estona a la platja havent dinat i cap a les vuit ens plantàvem davant l'església del poble per celebrar la Diada de Festa Major amb els Capgrossos de Mataró, que ens hi van convidar, com qui diu.

L'actuació va ser molt ràpida, molt més que les sis hores de bici del matí per fer 68 quilòmetres ben curiosos. Diria que va ser l'actuació més ràpida que recordo: en poc més d'una hora, despatxada. Nosaltres vem fer uns castells molt parats i tranquils: 4de7a, 4de7 lleuger i 3de7a després d'un peu i mig desmuntat. Van ser construccions molt avorrides, no com la pujada al Puig de Castellar, de 302 metres. Tan fàcil que era imprimir el cony de plànyol, i amb una mica de senderi triar els senders... vaig acabar ben rebentat d'aquell puig. Doncs això, vem acabar amb un pilar de 5 una actuació que no passarà als annals de la història, però jo Arenys me l'estimo força no sé ben bé per què, és un afecte literari irracional.

DSC01497

«Vilatans, patricis de Sinera: som a les acaballes de la faula. El sol s'ajoca enllà dels turons del Mont-Alt, una ora suavíssima es desvetlla al Mal Temps i ens portarà sentors de fonoll i de menta...». Enllestim, doncs: els Capgrossos, que protagonitzaven la tercera actuació en només dos dies, feien sense problemes 4de8, 5de7 i 4de7a més un vano de 5, i tots contents. Tots contents? En les ombres del capvespre enfilava cap a l'autocar, com tots aquests dies, força pensarós, i seguia recordant allò que quan roures enyorosos de verds marins comencen crepusculars missatges, volent-te foc, demano nova claror, que siguis, davant altars on cremen ardents silencis d'ales, encès cristall, més flama, llum de cançó senzilla. No t'oblidem...

Fotos.

About this Archive

This page is an archive of entries from juillet 2012 listed from newest to oldest.

juin 2012 is the previous archive.

août 2012 is the next archive.

Find recent content on the main index or look in the archives to find all content.

mensuelles Archives

Pages

Powered by Movable Type 4.23-en