Un any més ha passat Santa Magdalena. Enguany segueix sent tot molt estrany per molt diverses raons llargues d'explicar; com a novetat estrictament externa, s'ha donat el cas que el dia 22 ha sigut diumenge i ha fet que tots els actes s'ajuntessin en un cap de setmana. D'aquesta manera, hem celebrat una "Festa Major petita" molt atapeïda de tres dies, a partir de la nit de divendres. Aquesta és la raó per la qual ara mateix estic mig afònic i molt cansat i ressacós.
Les cròniques de Santa Magda són divertides però es fan molt llargues i ara no estic perr això (en tot cas, m'ha quedat molt extensa...). Començarem per dimarts: organitzàvem un assaig especial que va anar força bé i en què vem poder fer proves bones de pinya i de tres per sota. Les proves d'aquest castell es resumeixen en: una de molt rebregada que va estar a punt de caure i una segona de molt bona que va pujar de forma gairebé immillorable. Després de l'assaig, a la Closca, comentàvem que, gairebé segur, el provaríem per tercer cop a plaça diumenge, però que depenia una mica de divendres.
I divendres què va passar? Que, amb menys gent que dimarts, vem fer una sola prova de 3 per sota que va anar bé però que podria haver anat millor, i no en vem fer cap més a causa d'algú que havia de marxar i que provocava que s'haguessin de fer molts canvis en els equips d'aixecadors, etc. Per la resta, l'assaig va anar relativament bé i, un altre cop a la Closca, era clar que el provaríem a plaça.
El divendres vem fer el sopar d'estiu a la Closca. A causa de l'assaig no vaig anar al cercatasques i vaig estar a punt de no anar als concertillus que feien a les Tres Esplugues; si ho arribo a saber, però, no hi vaig, perquè de fet quan hi arribàvem (cap a quarts de tres) ja no quedaven birres, i a més el concertillu era reggae enllaunat (punxat) i no em venia gaire de gust. En fi, vaig engolir un gintònic i en acabat cap a casa, que no estava gaire begut però sí molt cansat.
El dissabte em llevava més o menys bé i em fotia a pintar el putu menjador. A la tarda la Colla feia paellada popular però jo dinava a casa; vaig anar-hi per a les partides de butifarra, vaig jugar una mica i vem estar ensenyant alguns a jugar-hi: amb les cartes d'un company vaig cantar una butifarra espectacular que ens ho va fer guanyar gairebé tot llevat de dues o tres bases. Cap a les vuit va sortir la Processó del Ferro, que la recordava una mica més animal; va acabar-se el licor de ginjoler al revolt de la cruïlla amb el Torrent d'en Farré, cosa que em va emprenyar una mica: dos dies seguits que s'acabava el beure. El pilar va anar força bé, tot i que era més pesat que el de l'any passat i que no en vem canviar el baix quan s'ha de fer baixar un pis perquè passi per una biga. El fet és que el vem fer de tres durant uns metres, abans de tornar-lo a pujar, cosa que desvirtua una mica la història, però era l'únic que podíem fer, gairebé... Als assaigs havia caigut.
I a la plaça de l'Església els Diables van cremar una mica i va haver-hi concert i sopar. Jo estava rebentat i vaig passar per casa a descansar una mica. Vaig tornar-hi cap a la una tocada i vaig estar-hi fins que es va acabar, a les tres passades. El grup ho feia força bé i va animar molt l'ambient. Jo estava força tristot per alguna raó indefinible i de vegades, d'un racó estant, em mirava el panorama i em venien ganes de... escriure un llibre. També em van venir ganes de matar. En fi...
L'endemà, havent dormit unes quatre o cinc hores, em llevaven per pintar el pis, altre cop. El rudillu anava fent esses, però cap a les onze ja estava mig despert: vaig dutxar-me i vaig enfilar cap al Brillas, que sortíem en cercavila cap a l'església, amb els Diables al capdavant, que no van cremar perquè a l'Ajuntament d'Esplugues són subnormals profunds. I l'actuació va ser la que va ser, ens hi posem i aviam si acabem aviat.
Obríem plaça amb el 5de7; segons una piuladora habitual, abans "feiem el 5d7 com a gran objectiu en 1a ronda. Ara serveix per donar confiança al castell difícil, que fem en 2a ronda". Doncs això: el 5de7 a mi em va semblar molt tranquil i tampoc no sé si va tenir res d'especial, jo diria que no. Així agafàvem confiança per a la segona ronda, en què portàvem el 3de7s, el castell difícil del dia, el peix gros del cove, etzètera. Va pujar més o menys rebregat; la penúltima aixecada va anar relativament bé, mentre que a l'última, quan semblava que havíem aturat la primera sotragada forta, el castell va tenir una rebrincada insalvable i se'n va anar avall. Segons vaig veure al vídeo, els segons van pujar molt torts, i quan van poder recuperar els terços van perdre la posició i van caure. Buscant explicacions al desastre, tothom tenia una teoria pròpia: una que m'emprenya moltíssim és allò que sona a "és culpa meva perquè no he donat tot el que podia donar", o semblants: segons com concebo jo els castells i com els visc normalment, el responsable, llevat de casos molt comptats, no és gairebé mai una sola persona; en un castell com aquest, el fracàs és més que en cap altre cas un fracàs "col·lectiu". Mirant el vídeo, semblava que el 3 pugés tremolós, sense confiança, com si la colla d'Esplugues fos molt poruga, etc. La meva opinió és que ha faltat, en general, més compromís de tothom i més trempera col·lectiva: si el 3 puja amb por i sense confiança deu ser per alguna raó que vagi més enllà dels cops que l'hagis provat a assaig.
Però tot això, tanmateix, no ho estaria dient si haguéssim parat la segona rebrincada. En el fons, podria ser només una anècdota si no fos que no m'acaba de semblar anecdòtic. Però ja dic que tothom té una teoria pròpia sobre aquest assumpte. Una altra teoria força estesa era que el context (una llenya prèvia de Barcelona, l'arribada tard d'un casteller mai no falla, i altres circumstàncies) ens havien marcat. Però jo no ho crec gaire, això, és com la diferència entre la causa aparent i la causa real (allò típic que tothom coneix d'haver llegit Tucídides, esclar), però no seguiré per aquest cantó, que això ja se m'està allargant massa. La llenya no va tenir conseqüències en forma de lesió, llevat que a la piuladora habitual d'abans van posar-li un collarín (sobre aquest mot, teniu la crònica d'Arreplegats d'hivern) però no el necessitava perquè de seguida estava fent saltirons per la plaça.
El cas és que en repetició fèiem el 4de7a, que no va tenir res a destacar: va anar com oli en un llum, igual que el 4de7 del final. Plegàvem amb un vano de 5. Amb això hem clos aquesta primera part de la temporada, que així, fent balanç, ha sigut relativament pitjor en resultats que la de l'any passat, amb els mateixos castells sostre, i amb una llenya més de tres per sota. Pel que fa al nivell tècnic, diria que estem millor que la temporada anterior, però si no es transforma a plaça en realitat és gairebé com el Bojan, l'eterna promesa que no acaba de materialitzar res: som la colla Bojan del món casteller? De vegades sembla que falta una mica de mala llet, potser ens falta ser una mica una colla més "boja" en el bon sentit del terme, si és que en té cap...
Així, hem passat de l'"ha caigut per culpa meva" a dir "és culpa de tot cristu". I a la merda.
Pel que fa a les altres dues colles, actuàvem amb Barcelona i Xicots de Vilafranca. Els vermells (els primers) feien el 4de8 a primera ronda, però a la descarregada l'enxaneta o l'acotxador va ensopegar i va arrossegar la resta del pom de dalt, caient per l'altra banda d'on era jo amb un cop sec molt lleig de sentir i de veure: van fer una tombarella a l'aire i sortosament van caure bé damunt la pinya, perquè podrien haver pres mal. En segona ronda han fet el 2de7 i per acabar, segons llegeixo al blog del Tete, van renunciar al 5de7 per problemes a la canalla i van completar un tranquil·let 4de7a. Pel que fa als vermells (els Xicots), començaven amb el 5de7, que no recordo gaire, seguien amb un 2de7 la hòstia de girat que van defensar molt bé, i plegaven amb el 3de7a, un castell que segueix sense agradar-me. Com també diu el Tete, va acabar-se la cervesa a la plaça de l'Església: tercer dia consecutiu que passava això.
Amb molta ràbia i mala hòstia vaig anar cap a la Closca. Tot i que vaig fer força marrada i que vaig baixar-hi sense pressa, en arribar encara era tancada i vaig haver d'esperar les claus. Vem cruspir-nos els pollastres del Cardona i vem veure els castells per primer cop en força temps: i és que això dels vídeos, sense una càmera pròpia de la colla, presenta molts problemes. La gent va anar caient: becaines i migdiades, capcineigs i cluculls, i algun gintònic. Jo vaig anar a ritme lent de cervesa perquè encara quedava força teca: el pilar de Santa Magdalena.
Cap a les set o les vuit de la tarda o vespre, ens plantàvem novament al Brillas, ple de gom a gom. S'hi feien els balls típics, el ball del Babau (malgrat que l'Esbart digui no sé què: mira que són pesats aquesta gent), etcètera, i jo, amb una xibeca a la bossa, vaig anar pujant xino-xano. Vem fer els pilars habituals i l'ofrena habitual a la patrona; per tercer any consecutiu, no vaig entrar al pilar, me'l vaig quedar mirant des de l'altar fent-hi fotos. Com que se m'allarga massa això, no diré els problemes que hem tingut amb el mossèn i ho resoldré amb un "que se'n vagi a cagar a la via, l'imbècil". A fora, els Diables van dir els seus versots, que enguany vaig trobar força millors que els de l'any passat. Van sortir-hi a parlar menys diables que altres anys, però els que ho van fer trobo que ho van fer a un nivell molt bo. No ens va tocar el rebre enguany: l'any passat ja ens va tocar prou. De vegades, que no diguin res de tu és encara pitjor que si ho fan, però tant és. El que sí que és evident és que sembla que estaven molestos amb una certa emprenyada de la nostra colla per un versot de l'any passat. Jo, amb el temps, també tendeixo a relativitzar aquella emprenyada: no n'hi havia per tant, segurament. En fi, els versots del Vinyoles em van fer riure molt (recitava assegut en un vàter i com llegint El Pont, la revista municipal d'Esplugues). L'Isac va recordar el Pau Albornà (era de l'Arboç i tenia molta relació amb els diables d'allà i amb els d'aquí; els arbocencs, si algú no ho sap, fan una carretillada espectacular i els nostres Diables volen orientar Santa Magda cap a un model semblant de festa, cosa que a mi em sembla molt bé i tal). De fet, en el pilar dins l'església, el Jordi, que hi feia de segon, va portar el mocador de l'estelada del Pau. Vaig sortir amb un sanglot de l'església, i és que si aquest primer tram de temporada ha estat marcat per alguna cosa, és evident que ha estat per això...
I prou, que no acabaré mai. Ha estat una primera meitat de temporada estranya i dura, en què com el 2011 el més calent ha quedat a l'aigüera. Tenim els mateixos reptes que l'any passat: descarregar el 2de7, enfilar el 4de8, potser provar la "truita de set", aixecar el 3de7s. Hi ha molta feina per fer i gairebé tot és possible, i així, estrafent el fill de puta del Martí i Pol, enllesteixo això i em disposo per a unes vacances que no sé si seran merescudes, com diu el cony de tòpic, però sí que aprofitaré per descansar una mica i pensar com encararem aquest segon tram, amb Festa Major a la vista, el putu Concurs de merda i tota la pesca.
Les fotos les penjaré quan em funcioni algun lector de targetes. Aquí n'hi ha alguna.
Leave a comment