Recently in Brou bullent Category

Post estúpid sobre les putes eleccions espanyoles.

No se'ns hi ha perdut res, i votar-hi ve a repèl, i encara fer-ho a ERC-SI-R.Cat és molt més estúpid, però és l'únic partit/coalició que no voldria ser a Madrid, explícitament. Per això és l'únic que jo puc votar.

No se'ns hi ha perdut res: se'ns hi ha perdut tot, sempre diuen. El no-vot independentista em sembla la subnormalitat més grossa i un típic exemple que Catalunya té exactament el que es mereix.

Els resultats d'ERC són justets però ha resistit el cop i això és relativament bo, en el context de què parlem.

Els resultats de CiU són molt bons per a ells però són una merda relativa per a Catalunya. Està bé que Catalunya no sigui del PSC-PSOE per primer cop i que sigui, junt amb Euskadi, d'un color diferent de la resta de l'Estat. Però CiU és el reflex d'aquesta Catalunya cagadubtes i poruga que no sap ben bé què vol i que va fent la puta i la ramoneta. La Catalunya de CiU és una puta merda. Només amb un CiU independentista Catalunya podrà ser independent --però que lluny queda un Amaiur+PNB a Catalunya!--. El nostre país fa pena.

El PP ha pujat a l'Estat, però el fracàs i desintegració del PSOE és estrepitós. A Catalunya el PSOE perd 11 diputats (de 25 a 14), una desfeta impressionant, per tal com Catalunya era un feu sociata indestructible fins ara. A tot l'Estat, només a Astúries el PSOE no perd a escons, empatat amb el PP. La fuita de vots a partits d'esquerres (UPD obté més d'un milió cent mil de vots, per 300 mil de fa quatre anys) i altres opcions diverses i barroeres, és una ferida de dessagna el PSOE. No me'n puc estar de dir que frueixo amb aquesta debacle del PSOE, un partit que em fa un fàstic profund, igualment com em rabejo amb la derrota de la Chacon, l'exemple palmari de la inutilitat dels socialistes espanyols i catalans. En tot cas, a tot l'Estat, les úniques províncies que han guanyat han estat Sevilla («tiene un color especial...») i Barcelona, per un sol escó.

Part de l'ensulsiada del PSOE ve d'una esquerra que no sap què vol o què votar, gent dels indignats i forces com IU que pugen molt.

La majoria absoluta del PP és una merda, però espero que Rajoy no farà d'Aznar, si més no al principi. M'agradarà veure què fot CiU amb aquest panorama. Aposto que no podrà fer gaire cosa --els pactes amb el PP català potser influeixen però a Madrid no té cap influència, malgrat el resultat històric de 16 diputats. Jo espero de tot cor que CiU se'n vagi a la puta merda, que es mengin la crisi eterna i que el PP se'ls folli pel davant i pel darrere, i que ERC espavili i que Catalunya desperti.

Espero que Amaiur+PNB facin la feina que han de fer i que, ara que Catalunya està perduda, ens fressin el camí. Però tampoc no hi confio gaire.

Del País Valencià i de les Illes Balears no en parlo, però sí que vull dir que Esquerra, si s'hi ha de presentar, que ho faci en coalició amb altres grups i deixi de fer el préssec.

Els propers 4 anys a Espanya albiro que seran difícils i que obligaran Catalunya a decidir per ella mateixa. És l'únic vessant positiu que hi trobo.

Doncs les eleccions han passat. A Catalunya CiU ha escombrat per fi el PSC, que perd Barcelona i Girona i moltes capitals de comarca. Alhora, ERC s'enfonsa dramàticament, assolint registres paupèrrims com els d'abans de la irrupció de Carod-Rovira. Les CUP apareixen, el PP puja, ICV es manté, PxC empesta molts ajuntaments...

Els resultats a Esplugues han estat aquests:

En regidors, PSC 10, PP 4, CiU 3, ICV 3, ERC 1.

Comentaré la història de forma ràpida. D'entrada, el llindar electoral és del 5%: Esquerra, doncs, ha entrat justíssim. A mesura que l'escrutini avançava ERC pujava de menys del 4% cap al 5, superant PxC, els vots en blanc... Amb el 98,4% ERC estava al 4,99%, però amb el 100% escrutat baixava al 4,98. Ben passades les 22h, més d'una hora més tard, van tornar a actualitzar la web de l'ajuntament, que donava representació a ERC a costa del cinquè regidor del PP. Després d'alegria continguda i escèptica, i de trucades a l'Ajuntament, es va confirmar el representant d'Esquerra. Ara cal esperar les impugnacions del PP per consolidar en Jordi Figueres. Va ser força emocionant tot el procés, de la tristesa i els plors als plors d'alliberament i alegria. Ha anat d'un 0,02% i de només 4 vots (de 894 a 898, 400 vots menys que el 2007).

El regidor d'Esquerra, però, no treu que arreu del país el partit s'hagi fotut una patacada enorme. Ja fa un seguit de comicis que ERC perd pistonada, fins al punt d'anar zombi a hores d'ara. Si ERC no es renova urgentment se l'empassarà la terra del cementiri.

Pel que fa a la resta de partits d'Esplugues, el PSC segueix la inèrcia de cada legislatura i, com deien les enquestes i el senderi, després que fa 4 anys perdés la majoria absoluta de sufragis, enguany ha perdut la de regidors: el consistori espluguí té 21 regidors, la majoria absoluta s'assoleix amb 11 i fins ara en tenien 12. Amb el plenari que es constituirà amb aquestes eleccions, sembla difícil que el PSC pacti amb ningú, malgrat que ERC en té la clau i podria suïcidar-se si li plagués, així com també ICV. Els altres dos partits, més allunyats, però, del PSC, també podrien entendre-s'hi.

La meva aposta és que governaran en solitari amb pactes puntuals amb el PP en qüestions espanyolistes (fins ara sempre han votat plegats en aquestes matèries), mentre que en afers més o menys d'esquerres, però no massa, podran aconseguir els suports dels altres dos partits. Això pot fer que l'Ajuntament viri més a l'esquerra, que estaria molt bé. CiU pot fer de frontissa o dedicar-se a destruir el PSC, ja veurem què decideixen. En qüestions de centre polític, que és cap a on convergeixen els sociates, tant els convergents com els populars són els aliats més naturals.

El PP ha pujat un regidor, però només 1 i deu ser un petit fracàs per a ells. Impugnaran els resultats, perquè el cinquè regidor l'han perdut a darrera hora per l'entrada d'ERC. CiU puja una miqueta (pràcticament tot el que puja ho perd ERC, cosa que ja havia passat fa quatre anys) i ICV entoma molt bé la crisi i es manté gairebé impassible.

D'altra banda, els Ciutadans han tornat a fer el ridícul, aquest cop baixant molt el seu percentatge, fins al 2,5%. Plataforma per Catalunya arriba al 4%, després de poc més de l'1% de fa quatre anys, però la divisió interna amb Via Democràtica, que ateny l'1%, evita que entrin al consistori (els racistes sí que han entrat a Sant Just). Finalment, el vot en blanc supera el 4%, gairebé dos punts més que abans, la qual cosa reflecteix el descontent general.

[Un descontent, no vull deixar de dir-ho, que no s'ha traduït en les urnes si no és pel canvi a favor de CiU, força paradoxal si més no, i és que, digue-m'ho d'una puta vegada, aquest cony d'assemblees no canviaran res ni són cap revolució (Revolució?, #vahomeva) de res.]

En resum, a ciutats com Esplugues la gent vota més les sigles que no la gent que encapçala els partits. Això passa factura als partits del Tripartit. En ciutats tan castellanitzades com Esplugues, a més, es vota molt en clau espanyola, i la Pilar Díaz rep també la patacada de Zapatero, afegida a la del Montilla. Per sort, el PP només puja 1 regidor.

La crisi sempre esclafa qui mana, i més si són uns ineptes com els sociates. ERC ho ha estat fent fatal, ha traït l'electorat repetidament i després de dividir-se ha confegit sopes de lletres il·legibles que provoquen indigestió. A més, ERC d'Esplugues no ha aconseguit acostar-se al poble, ni al jovent, i en definitiva està amb la mateixa base social de sempre. Les inèrcies apuntaven al que s'ha donat i jo no sé si hi ha cap campanya electoral que serveixi de res en casos com aquest. Els iaios d'Esplugues troben que els parcs del poble estan molt bé i que la ciutat és molt tranquil·la i com que sempre han votat als sociates des que fa quaranta anys van fugir de la misèria d'Andalusia, segueixen fent-ho ara com si no hagués passat res. Però aquest electoral pateix la mort natural, sembla que només la renovació demogràfica farà fora el PSC del poder d'Esplugues. És un electorat en perill d'extinció, i si no és molt dur dir-ho, espero que es mori naturalment.

Ara esperem que la crisi destrueixi la dreta, que CiU es foti l'hòstia que es fotrà quan haurà traït les esperances de no sé ben bé qui sobre no sé quin canvi fal·laç, i que ERC es reorganitzi, elabori un nou projecte creïble i engrescador i... bah, sembla impossible, estan zombis. Si més no, l'Ajuntament, aquest quatrienni, serà millor que el que teníem fins ara. El nacionalisme assoleix el quart regidor, tot un rècord a Esplugues.

D'altra banda, amb CiU governant a tot arreu, la pudor de gomina i corbata pot ser nauseabunda. Estic veient una Barcelona amb ordenances restrictives contra les bicicletes, per exemple, i a petar de policia, benpensant, endreçadeta i assenyadeta. Faran una Barcelona capital de Catalunya, potent i cosmopolita i?... i una merda. Si més no, hem desallotjat els quinquis de tot arreu en només 9 mesos. Que obrin les finestres per airejar l'enxubament de més de 30 anys d'ajuntaments sociates, però que sàpiguen que probablement la joia no arribarà al lustre.

Fent un incís, ara, sobre política internacional, Bildu ha arrasat a Euskal Herria; que es fotin els feixistes d'aquelles contrades, i no diré que els bombin, perquè té connotacions lletges.

La veritat és que està animada la campanya electoral amb aquestes mobilitzacions. Però fora d'eteris aplecs de masses furibundes i exaltades que no saben si estan a favor o en contra del sistema operatiu, anem a alguna cosa tangible, el manifest.

Segons se'n desprèn, sembla a Catalunya una nova manifestació del descontent que s'ha anat reproduint durant els darrers anys: la gent està tipa de la política i de la manca de solucions. En aquesta ocasió el desencís està orientat vers el vessant social; per això, el perfil de gent és una mica diferent, si més no el que jo he percebut a Esplugues i Barcelona. Al poble, la flaire era de postCaufec, amb la mateixa mena de gent i amb els mateixos prejudicis que puguin comportar.

A Sant Just, pel que en sé, i tot i que sembla que la gent és molt diversa, el perfil em sembla molt més... santjustenc. Cosa que em sembla molt bé, i que és un reflex, segurament, de per què s'acosten més a la colla que els d'Esplugues. (anàlisi sociològica que em suposarà la mort instantània)

El manifest DENUNCIA, bàsicament, la pobresa democràtica de la societat actual, que també es tradueix en la manca de respecte pel dret d'autodeterminació de Catalunya. Denuncia alhora la manca de futur del jovent. I això, segons el perfil del manifestant, pot ser molt graciós d'escoltar, si no és que se solidaritza amb els que tenen poques oportunitats de debò.

Les EXIGÈNCIES del manifest són d'ordre social i democràtic. Es torna a incidir en el dret d'autodeterminació de Catalunya a més de defensar la sobirania fiscal sense renunciar a la solidaritat interterritorial.

Finalment PROPOSA l'abstenció activa i la reflexió. Pel que s'insinua, si és la classe política en general la que ens ha menat a aquesta situació, l'abstenció s'ha d'adreçar a tots els partits. Sobre No els votis, d'inspiració molt més espanyola-madrilenya, s'hi esmenta el tema de la corrupció política però se centra bàsicament en la llei Sinde i demana no votar ni PP ni PSOE ni CiU.

La gent diria que porta temps indignada, almenys a Catalunya; no sé ben bé d'on ha sorgit això, a Madrid: no sé si imitant els països àrabs, no sé si per la imminència de les eleccions o si el pamflet de Hessel ha sigut l'espurna que ha encès tota la fullaraca.

Pel que fa a Hessel, partint dels valors del Consell Nacional de la Resistència francesa, es plany que les conquestes aconseguides amb tant d'esforç es perdin a causa d'uns governs titelles sota el control dels mercats financers antidemocràtics i neoconservadors: la premsa ja no és lliure, l'interès particular preval sobre el general, etcètera. Afirma:

El motiu principal de la Resistència era la indignació. Nosaltres, veterans dels moviments de resistència i de les forces combatents de la França lliure, cridem a les joves generacions a viure i transmetre l'herència de la Resistència i dels seus ideals. Nosaltres els diem: preneu el relleu, indigneu-vos! Els responsables polítics, econòmics i intel·lectuals, i el conjunt de la societat no han de dimitir ni deixar-se impressionar per l'actual dictadura dels mercats financers que amenaça la pau i la democràcia.

Al capdavall, equipara el poder financer amb el nazisme:

Us desitjo a tots, a cadascun de vosaltres, que tingueu el vostre motiu d'indignació. És una cosa preciosa. Quan alguna cosa ens indigna, com a mi em va indignar el nazisme, ens tornem militants, forts i compromesos.

Hessel identifica dos motius poderosos per indignar-se: la diferència cada cop més ampla que separa els rics dels pobres, que sembla que orienta més aviat cap al tercer món, i la defensa dels drets de l'home, especialment els relacionats amb la immigració i els drets socials bàsics. Tot seguit repassa el tema de Palestina, justificant de passada els actes violents de Hamàs, malgrat condemnar-los, la qual cosa el porta a defensar les vies pacífiques i democràtiques, a una cosa del tipus diàleg intercultural. La transgressió de qualsevol dret ha de suposar la insurrecció pacífica.

I, en resum, acaba amb la còlera dels antics resistents contra «els mitjans de comunicació de masses que no proposen com a horitzó per a la nostra joventut més que el consumisme de masses, el menyspreu dels més febles i de la cultura, l'amnèsia generalitzada i la competició a ultrança de tots contra tots.»

Vaja, un pamflet de merda, postexistencialista i socialdemòcrata, que no diu res de nou. Segons Hessel, és un petit grup d'indignats o de mobilitzats els que lideren els moviments d'indignació o compromís i que somouen tota la societat en expandir-se. La meva experiència en moviments prometeics d'aquesta mena és que els mobilitzats solen creure's amb la veritat absoluta dels déus de l'Olimp i no admeten cap ombra de dubte o crítica perquè sovint són més totalitaris que el sistema que critiquen.

Com a resum de la meva opinió sobre tota aquesta ximpleria:

--La indignació, l'esperit crític, és una conquesta que ja ens ve dels grecs. Demano, sobretot, una cultura humanística.

--La indignació, a Catalunya, contra la política en general, atiada per la crisi econòmica i agreujada per les relacions amb Castella, ja fa temps que dura.

--La indignació castellana, apareguda no se sap ben bé d'on, ha reactivat el moviment de protesta català, sempre tan actiu. Si d'entrada semblava clònic a l'espanyol, ara la protesta catalana té veu pròpia, com ha de ser.

--La indignació era, d'entrada, un simple moviment de protesta contra el sistema corrupte en crisi, o així venia de Madrid. Si més no a Catalunya s'ha transformat en reivindicació concreta, com es pot veure al manifest.

--Les reivindicacions són, però, punts programàtics d'Iniciativa per Catalunya i, també, d'ERC. Malgrat la crítica contundent contra el sistema de partits encarcarat, no hi ha partit polític, en el fons, que no parli de renovació democràtica. Els indignats volien «democràcia real ja», però això ho trobo més aviat utòpic.

--Una democràcia real, crítica i participativa, només és possible des d'una consciència cívica de l'estil humanístic. I així torno al principi d'aquests punts.

La meva perplexitat continua sent gran. Malgrat el programa, no sé què demanen, ni si totes les assemblees que es van formant demanen el mateix. Trobo molta diferència entre Sant Just i Esplugues, per exemple, i Barcelona té una dimensió molt més grossa.

I en resum, la meva opinió és que això no anirà gaire enlloc; a Catalunya serà una nova manifestació de la fatiga dels ciutadans, que potser, després de les consultes, de les manifestacions i de tot el que va passant, arribarà un dia que de debò es canviarà alguna cosa. Jo, però, m'ho veig amb molt escepticisme i no hi confio gens. Segurament, perquè la major part dels votants seguiran equivocant-se el dia de les eleccions...

Una altra mani al sarró, ja en són un grapat. Ara estic reflexionant al voltat de la frase de l'Albert Forns: «Punys. Només quan et manca una causa surts al carrer i ho manifestes», que suposo que ve a tomb de tot això, però que potser té ressonàncies líriques privades, o què sé jo, perquè aquest xiquet és molt estrany.

A mi el que em sembla que vol dir és que les manis són inútils i falses, i que per lluitar per una causa el que cal és treballar, estudiar i suar, i no cridar pels carrers. I si no és això el que vol dir, que s'expliqui millor. En general, estic tip de vagues d'estudiants, tancades de facultats, assemblees i festes i reivindicacions de tota mena, i què sé jo, que cada dos per tres aturen les classes.

Quan ells anaven al Rectorat, jo visitava la Biblioteca. Avui, en tot cas, a causa de l'infantilisme de l'Assemblea de Lletres he anat a la mani. Hi havia molts estudiants: la vaga ha estat del 90% a la UAB, segons Vilaweb, i hi érem entre deu i cinc mil estudiants. Molts mossos que no ens han deixat baixar per les Rambles, hi ha hagut algun estira-i-arronsa i algun cop de porra que no ha esdevingut pitjor: hagués estat divertit aldarulls universitaris contra la policia, hauria donat la volta al món. Però si d'allò de dimarts no se n'ha parlat gaire, potser d'això tampoc.

Hem baixat fins el passeig de Colom, jo he tirat cap al carrer del Regomir, pujat fins Sant Jaume, Ferran fins la Virreina, on tenia la bici, perquè havia visitat una exposició de fotoperiodisme que m'ha agradat molt. I en mitja hora en bici he tornat a Esplugues.

Ahir vora quaranta o cinquanta estudiants van tancar-se a la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB per protestar contra la LOU/LUC, és a dir, contra el procés de Bolonya (EEES) i la precarietat de la universitat, i van demanar al rector que, com ja s'havia fet el 2001, es declarés la UAB insubmissa a l'EEES.

Cap allò de la una del migdia els estudiants van aixecar barricades per barrar els accessos a la Facultat i van encadenar-s'hi. A l'entrada algun centenar d'estudiants els donaven suport. Esperaven que el rector hi anés a negociar, però ell considerà que les demandes dels estudiants no ho eren, de negociables, i va enviar els Mossos d'Esquadra, els quals, cap a les set del vespre, i després d'apagar els llums per evitar que els mitjans de comunicació poguessin gravar, van carregar contra els manifestants, contusionant-ne una cinquantena, segons la SEPC, sindicat estudiantil. La càrrega va ser molt violenta i sense provocació prèvia. Un cop dins, van deslligar els estudiants i els van identificar. El rectorat ha dit que no emprendrà accions legals però que els expedientarà.

I després del relat dels fets esdevinguts a la meva Facultat, em posicionaré. En primer lloc, estic en contra parcialment del procés de Bolonya. En carreres de Lletres cal aplicar-lo amb molta cura perquè són les menys rendibles econòmicament, generalment, i per les característiques de les matèries que s'imparteixen. La llicenciatura en Filologia Catalana, per exemple, pot patir un greu sotrac com a conseqüència de tot això.

En segon lloc, si bé estic en contra de l'aplicació de l'EEES en la versió mercantilista i neoliberal (alguns diran que és l'única versió possible, però crec que pot adaptar-se a un model d'esquerres, socialista, etc), normalment també estic en contra de la SEPC i dels que estan en contra de Bolonya. Potser fer barricades és passar-se de la ratlla, o les demandes eren de màxims i no estaven ben vehiculades. En tot cas, han aconseguit ressò mediàtic, que era el que volien, segurament.

Perquè, en darrer lloc, la decisió del rectorat ha estat pèssima, pròpia de les dictadures comunistes (càrregues policials contra estudiants inermes), i l'actuació de la policia totalment exagerada. Els Mossos d'Esquadra, per l'experiència que tinc, sempre es passen de la ratlla, accionen la porra a la mínima que poden.

Per tot això, finalment, demà aniré a la mani; perquè l'EEES és un perill real i imminent; perquè el finançament de la Universitat pública, i de l'ensenyament en general, és molt deficient; però sobretot perquè estic fins els collons que tot ho resolguin a bastonades, que gosin agredir estudiants dins la universitat i en surtin impunes.

Notícia a Vilaweb: http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2766809

Notícia a Indymedia: http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/335597/index.php

«Construir Catalunya», volum 2, de Jordi Pujol: «És català qui viu i treballa a Catalunya, i té voluntat de ser-ho». Escrit a la dècada dels 50.

Barcelona, 20 de novembre de 2007. Celebrem la mort de Franco amb indiferència. Catalunya no té res a veure amb aquella Catalunya desolada que Pujol va veure al Tagamanent. Es pot dir que, de les històriques reivindicacions del catalanisme polític, les més importants han estat assolides (encara falta alguna Base de Manresa). Calen, per tant, nous objectius. Mas s'acosta al micròfon del Palau de Congressos, i diu:

«El cathalanisme es una cosa que ha d'ésser superada»
«Cal posar al dia la brillant definició que el president Pujol va fer fa molts anys de la condició de català. Proposo una definició del tipus: és català qui se'n sent, o qui viu a Catalunya i ho vol ser.» Artur Mas, 20/11/2007

Efectivament, no hem avançat gens en cinquanta anys pel que fa al discurs. Pujol deia que si dins el marc federal o autonòmic, Catalunya no se'n sortia (i no ens n'hem sortit), Catalunya hauria d'estripar la baralla i fer via vers la independència. Pujol, que no és precisament independentista, fa cinquanta anys era més agosarat que el CiU d'avui dia.

«Dos canvis més va introduir respecte al pujolisme. Un és la posada al dia de la definició de català, remarcant que ara té com a element més determinant la voluntat de ser-ne. I, per tant, no n'és d'entrada tothom qui viu a Catalunya, com deia Pujol.» Lluís Bou, pàg. 6 Avui, 21/11/2007

«Artur Mas gosa reformular una de les definicions emblemàtiques de Pujol: "És català qui se'n sent o qui viu a Catalunya i ho vol ser"» Francesc Puigpelat, Avui p.8, 21/11/2007

Per tota la resta, el catalanisme no s'ha de refundar, sinó, com deia, cal superar-lo. Al segle XIX, el catalanisme es declarava apolític i només feia promoció cultural. Arran dels modernistes regeneracionistes, i sobretot de l'assumpció del programa per la burgesia conservadora, el catalanisme va passar a nacionalisme polític. En aquell moment el nacionalisme era molt conservador i molt hipòcrita, malgrat que va fer grandíssimes coses durant la Mancomunitat. A la República es va tornar a refundar a l'entorn de l'ERC, que era federalista o confederal, però que rebutjava explícitament l'independentisme (fins al punt d'expulsar alguns militants que van anar a refer l'Estat Català). Bé, durant el franquisme es va anar gestant el nou catalanisme, hereu en bona mesura del de la Lliga, i va florir sota l'ègida autonomista, cristiana i pactista de Pujol, que anava construint el país amb cada cop més recursos autònoms.

Crec que últimament el nacionalisme ha arribat a una nova fita. Va començar amb el creixement espectacular d'ERC alhora que en Pujol es retirava. Sembla que l'independentisme, per primer cop, comença a ser important. Fins i tot CDC comença a girar cap a posicions més sobiranistes. I ara, que sembla que, com deia Pujol, la via autonomista i federal sembla impossible (i com també deia la Conferència Nacional d'ERC); en aquest moment, en què els catalans tornem a estar emprenyats, sembla que cal una nova empenta que ha de venir d'alguna banda. Ha d'haver alguna cosa que canalitzi totes aquestes frustracions i tingui els collons de proposar un nou horitzó, sense embuts. I bé, a mi no em sembla que ni en Mas, ni l'actitud poruga de CiU, hagin de liderar res. I també em sembla que ERC està perdent una oportunitat immillorable. Però ja no se'ls creu ningú, a aquests, tampoc.

L'Avui ha canviat de director. En Sanchis (pronuncieu Sànxis) deixa la poltrona al bell conegut Xavier Bosch. En Bosch el conec de fa molt de temps, ha estat un dels màxims responsables del fenomen RAC-1, i cal dir que si em vaig enganxar a aquesta ràdio fa bastants anys fou per culpa seva. Però, cal dir-ho, vaig enganxar-me per la forma com tenia de narrar els partits del Barça: m'agradava molt ell i el seu equip (que ha anat canviant moltíssim, i amb en Basté és una puta merda, tot i que millor encara que els altres). Bé, jo ja no sento gaire el Barça per la ràdio.

També feia, en aquella època, el Cafè Baviera, un magazin nocturn esportiu que s'ocupava sobretot del Barça. Jo el vaig seguir des de la seva segona temporada, i estava molt bé per ser futbol. Però també vaig deixar d'escoltar-lo, i amb en Basté és insuportable (ara té un altre nom).

Per aquella època vaig enganxar-me també al Problemes Domèstics, un programa que feia en Manel FUentes a les dotze, seguit per Minoria Absoluta, que encara aguanta en antena amb salut de ferro. De vegades escoltava altres programes: El primer toc, Tot és Possible, i el que feia en Gonzàlez i el dels matins.

Bé, de tot plegat, podem dir que la ràdio estava bé, però que hi dominaven sobretot els esports (el futbol) i l'entreteniment de pa sucat amb oli. El Minoria Absoluta ha anat perdent nivell, el Problemes Domèstics mai no va ser gaire bo, el Gonzàlez és un idiota... Però estava bé, com ja he dit.

En Xavier Bosch sempre m'ha semblat un paio intel·ligent que fa bé la seva feina. Ara bé, no me'l veia jo director del meu diari. El Món a Rac1, que conduïa i dirigia l'any passat, sembla ser que estava molt bé tot i que jo no el vaig escoltar gairebé mai. L'article que escriu cada setmana a la contra del diari sol estar més o menys bé, una mica populista, nacionalista pesat i inconcret (no se sap si és d'ERC o CiU, tot i que sembla independentista, però no deixa res clar: com el mateix diari, vaja), i li agrada molt Josep Pla i n'és un fan irredempt i tant se li'n fot que sigués espia com minaire a Astúries.

En Xavier Bosch em sembla un paio pencaire, intel·ligent, culte i amb empenta, però també una mica populista i massa futbolero, i em temo que les portades de l'Avui continuaran amb el dramatisme d'aquelles campanyes contra en Losantos, contra la Renfe, contra el PP, o contra Espanya.

Siguent com és l'Avui, un diari que només es diferencia dels altres pel seu nacionalisme militant, el que hauria de fer, dic jo, és cercar formes de regeneració del panorama polític. Hauria de servir per mirar de trobar solucions, d'analitzar de debò els problemes i allò que els catalans fem malament, hauria per exemple de jubilar en Duran, d'apropar CiU i ERC, de conciliar els uns amb els altres, d'explicar teoria política, història política, donar arguments per la independència, recolzar tots els independentistes, deixar de banda el seny conservador burgesot, etc.

Hauria d'obviar aquesta faramalla populista de fem foc del Carmel, anihilem el PSC-PSOE, de què les bicicletes atropellen vianants, el cànnabis abalteix el jovent, la Mercè és incívica i collonades d'aquestes. Però haig de dir que l'Avui, malgrat els seus tics conservadors insuportables, en general s'allunya moltíssim del groguisme del Periódico i tifes d'aquestes.

I pel que fa a la informació internacional, m'agradaria que fos una mica més aprofundida i millor. El suplement cultura, que me l'han canviat fa dos mesos, hauria de potenciar-se força més (ara és molt maco, però ha perdut qualitat). I bé, espero que continuï en Sostres.

No sé pas què farà en Bosch, jo com sempre desitjo que vagi tot a millor. Aviam si es fica el seny pel cul i comença a sacsejar les aigües estantisses del nacionalisme català.

Dijous passat vingué en Carretero a l'Ateneu de Sant Just. L'Ateneu em semblà un bell lloc per emborratxar-se amb distinció. On és, però, l'Ateneu de Sant Just? Doncs de cap al Carrer de l'Ateneu. Molts senyors amb corbata i senyores ben vestides. Em trobo en Damià, que xerra amb dos altres jerkis, un de Tarraco i un altre de Manresa. Tots quatre estudiem Ciències Polítiques, els meus companys a la UB, jo a la UAB.

Abans de sopar. En Carretero parla. Comença amb la gestació de Reagrupament.cat al si del Departament de Governació, del qual ell n'era titular. Completa coses que no havia explicat la Rut Carandell uns dies abans a la seu local d'ERC-Esplugues. Diu que hi havien coses que el destarotaven del pas d'ERC pel govern, com ara la Llei Electoral, la Carta de BCN, i sobretot el paperot de l'Estatut. La Rut deia que ells mai no tingueren hissada la bandera espanyola a la seu de Governació. En Carretero repeteix que el Federalisme és inviable (perquè els únics federalistes som els catalans), i que ens cal una nova estratègia, però com la petició d'un Congrés Extraordinari només comptà amb 90 signatures, més endavant penjaren el manifest al qual ens hem adherit unes 900 persones (perquè sembla que el nombre és poc de fiar). Llavors repassa algunes de les coses que propugnen: fort assemblearisme, atansar-se la societat civil per aprofitar el fulgor de la mani del Dret a Decidir, recuperar com a essencial l'eix nacional i ser més laxe pel que fa a l'eix esquerra-dreta, i renovar l'estratègia, pels motius que tothom coneix: perquè sense diners ni poder decisori no es poden fer polítiques socials, perquè ERC no pot perdre la seva ideologia satel·litzant-se al voltant del PSC, perquè no és el mateix ser un partit de govern que un partit ancorat al govern, etc.

D'aquí la Ponència Alternativa (l'esmena a la totalitat): ERC, pal de paller de l'independentisme.

I poca cosa més afegí a tot això. Algunes frases llampants, llampegants, llambrejants: com ara que Catalunya depèn exclusivament d'ella mateixa i que cal deixar de mirar a Madrid tant políticament com econòmica, lligant-ho amb la internacionalització del nostre cas. Referent a la multiculturalitat, digué que «Jo no sóc multicultural, jo sóc només català», «Sóc essencialista», «Sóc de la ceba»; parlant dels catalans no independentistes, i dels xarnegos i immigrants en general, deia que cal dir-los: «Tu ets català, però no t'ho han explicat bé.», «Vas venir aquí perquè allí et mories de fam... i si fem com allí, també ens en morirem aquí».

Finalment va acabar així: «A mi no em creguis. No vull que em creguis; mira el que hi ha i decideix». Això és molt aclaridor: no sé qui pot mentir ni qui pot creure's allò que ell mateix s'empatolla; ara bé, si més no, està bé que algú avantposi els fets consumats a les paraules (perquè, hehe, a ell el van cessar per dir el que pensava quan era al govern. El va substituir en Vendrell).

Avui llegia a l'Avui que la cúpula d'ERC diu que els carreteristes tenen un discurs primari i són uns fonamentalistes de la barretina, i a més són uns irresponsables en propugnar la sortida dels governs, perquè ERC remenant les cireres fa molt més per l'independentisme que no pas mil pardalets cremant fotos del rei. Jo sóc partidari de què ERC redreci el rumb, recuperi el discurs equilibrat entre independentisme i socialdemocràcia (i no socialisme), i que sigui més autocrítica amb el seu paper al Tripartit i amb la imatge que dóna als votants, de ser un partit sense criteri i apoltronat, aburgesat, com qualsevol altre partit d'ideologia difusa de l'arc parlametnari. ERC hauria de recuperar, una mica, aquella mena de rol antisistema, perquè nosaltres estem en contra del sistema de l'Estat actual. I no ho sembla. Semblem els porcs de la Granja dels Animals.

Acabo de comprar el diari i he llegit dues notícies contradictòries. La primera és sobre la nova ordenança de l'Ajuntament de Barcelona sobre l'ús de la bicicleta, i l'altra és sobre els morts causats per la contaminació dels gasos dels vehicles.

L'ordenança sancionarà amb fins 450 euros el fet de circular en bici per vorera quan no hi hagi almenys tres metres entre la bici i els vianants. Això prohibirà, de fet, anar en bici per la majoria de les voreres de Barcelona, una ciutat sense gaires carrils-bici, on circular per la carretera és gairebé un suïcidi. És curiós que un dels llocs on més topades amb vianants hi ha sigui el carril-bici de la Diagonal (de Francesc Macià avall). L'ordenança ho vol regular tot, des de com hem d'anar per la calçada, fins on l'haurem de lligar. No sé si també obliga al casc.

Com diu en Jordi, un estudiant entrevistat per l'Avui: «La bicicleta ha de ser lliure, com el vianant». La bici va de puta mare en una ciutat de trànsit col·lapsat i transport públic caríssim, lent i saturat. Arribo abans als puestus en bici que no pas en metro, que a més a més s'espatlla sovint. Però el problema sempre som nosaltres, els ciclistes. Aneu a fotre faves.

Diu la segona notícia que moren a Catalunya més de 3000 persones cada any, el 90% dels quals a l'àrea metropolitana, per malalties derivades de respirar els gasos dels vehicles. Aquesta dada dobla els límits permesos per la UE, i quintuplica els morts per accidents de trànsit. El director de l'estudi, Jaume Curbet, assenyala «la necessitat d'emprendre iniciatives per rebaixar la contaminació atmosfèrica».

A l'estiu, els concerts de botzines em desperten cada dia. Sortir a fer esport per la ciutat és respirar merda. A Catalunya moren més de 500 persones per accidents de trànsit. I les bicis, quanta gent maten? Per què tanta mà dura contra els ciclistes? Per què no es dediquen a arreglar el transport públic, que fa fàstic i és caríssim? Per què no fan carrils bici com cal, i no com el de la Diagonal? Per què m'haurien de multar a mi amb 450 euros mentre el cotxe de davant m'està assassinant?

Els ciclistes som molt dolents. Ens saltem tots els semàfors, circulem borratxos i atropellem els pobres vianants. Anirem a l'infern.

Com diuen, el problema potser no és que fiquem l'enemic a dur el pòndol de la casa, sinó que hi posem això:

Una mena de Homer Simpson (sense exagerar). Té cara de cowboy al bar prenent el darrer whisky barrinant com robarà les gallines del seu veí. En aquest cas, el que deu barrinar és com s'ho farà per seguir robant, ara des de la Generalitat.

Un personatge gris que, com veiem a la foto, es deu creure un il·luminat. Au, vés-li fotent al vi, de Montilla si pot ser.

Parlaré de futbol, però perquè el futbol és política, per la qual cosa també parlaré de política, o sigui que demano perdó per abordar els dos temes més avorrits que es poden tractar i que, al capdavall, qualsevol cavaller de vida domina a les converses de bar. És a dir, qui no ha sentit mai..., o millor encara, qui no ha assegurat mai que si fos a La Moncloa assoliria la pau mundial i eradicaria la pobresa d'arreu en dues hores? I quin afeccionat al futbol no idea alineacions infinitament millors que les de qualsevol entrenador de pa sucat amb oli?

Però parlaré de futbol perquè ahir van botar Espanya del Mundial, i jo vaig riure i vaig celebrar el gol de Zidane al balcó, mentre els del bar de sota es cagaven en la puta Catalunya —que és Espanya, jodeos— tot eixugant-se els mocs a la rojigualda. Però jo encara me n'enreia més.

El senyor Domènech, seleccionador de França, fill d'exiliats catalans durant la guerra, quan era petit i els gavatxos l'insultaven tot anomenant-lo espanyol, es defensava cridant que era català. En fi, ahir un altre cop es va fer evident que Espanya és un país mústic, per dir algu. Parlaria d'aspectes tècnics de futbol, però tant se val. Ahir no vaig veure el partit perquè era fent castells, però vaig arribar tot just per veure en Puyol pastant gespa i en Zidane foradant Casillas.

I tot i que a mi, tenir seleccions esportives catalanes no m'interessa especialment, però que crec que és un dret nostre; i a mi, que els espanyols ens han fotut Fresno pel cul (com l'Estatut, com el CGPJ, com la llengua, i com tot); i com que un estic (stick) per l'anus fa mal, sobretot segons per quin extrem l'introdueixis primer; doncs per tot això, i perquè una derrota dels meus enemics més propers (perquè no caldria oblidar que els francesos són també uns fills de puta empedreïts) sempre m'abelleix, doncs avui sóc content. I més veient-los mocant-se en el seu toro. Que plori aquesta caterva tercermundista.

Aquesta imatge és d'en Ferran, que no sé si és seva o no, però que és molt bona i m'agrada i per això l'hi manllevo, tot demanant-li permís:

Lordi són un grup de heavy molt suau i innocent de Finlàndia que s'ha fet famós de cop i volta gràcies a Eurovisió. Jo els havia escoltat abans i un disc seu, el Monsterican Dream, em va captivar una temporadeta amb les seves lletres fantàstiques sobre monstres infantils i les seves melodies apegaloses. Fan gràcia i no estan pas tan malament, tot i que no són res de l'altre món.

He llegit algunes crítiques als Lordi. Es poden resumir en què en el marc d'un festival de música caspós i repetitiu, el grup més monstruós se'n va endur el premi perquè, al capdavall, va ser el menys terrible. Lordi fan gràcia amb aquella pinta i la seva forma de cantar, però a mi no em sorprèn perquè ja estic curat d'espants i perquè ja els coneixia, esclar.

Potser tots els heavies d'Europa van votar Lordi i per això va guanyar de golejada. Jo el festival d'Eurovisión no el vaig veure tot i que m'hagués agradat presenciar la seva interpretació. Jo no el miro mai, aquest festival, però per una vegada un grup heavy, tot i que sigui descafeïnat com Lordi, ha guanyat, i a sobre amb aquesta solvència. Felicitats a Finlàndia, heavy metal is the law.

Acabo de llegir un article d'en Sostres que ja havia vist publicat al diari però que no recordava. És aquella mena d'articles que fan gràcia quan els veus i no els hi dónes més importància. Crec que en Sostres diu coses que molts pensem, però les diu massa clares, sense matisos, te les venta a la cara sense filtres, i pot fer mal. És un ultraliberal independentista radical però convergent alhora, i és curiós veure com va superant les aparents contradiccions. Ha llegit molt i sembla força intel·ligent. Molts cops és simplista i reduccionista en els seus arguments, però la successió d'articles a l'Avui, i sobretot els de la web, va fent que el vagis entenent i siguis capaç d'interpretar-lo bé.

Jo crec que la gent se n'enfot perquè no llegeixen entre línies i es queden només amb l'evidència literal. Un exemple és l'article que esmentava, aparegut l'abril de l'any passat:

Llir entre Cards
Parlar espanyol és de pobres

A Barcelona fa molt hortera parlar espanyol, jo només el parlo amb la minyona i amb alguns empleats. És de pobres i d'horteres, d'analfabets i de gent de poc nivell parlar un idioma que fa aquest soroll tan espantós per pronunciar la jota. Aquests que no parlen en català sovint tampoc no saben anglès, ni francès, ni qui és monsieur Paccaud. Però no només a Catalunya l'espanyol és un símptoma de classe baixa. L'amic Riera em facilita aquestes dades de l'ONU del 2002. Renda per càpita de Noruega, 36.600 dòlars; Dinamarca, 30.940; Islàndia, 29.750. Tots tres països riquíssims, amb economies internacionalitzades i llengües més petites que la nostra però que les parlen sense complex. Contra aquesta absurda creença que el català ens tanca portes, aquestes dades prou eloqüents de si serveix o no serveix una llengua minoritària. En canvi en el meravellós món hispànic la pobresa és l'única dada. La mitjana dels 13 principals països americans que tenen l'espanyol com a llengua, comptat des de l'Argentina, Xile i Mèxic fins a Nicaragua, Hondures i l'Equador, és de 6.209 atrotinats dòlars de renda per càpita. Catalunya parlant català i malgrat l'espoli fiscal infligit per una Espanya que no té ni la decència de publicar les xifres del robatori, té una renda de 26.420 dòlars. Hem de triar model: Noruega o afegir-nos a la caravana de la misèria. Només cal veure com les zones més riques de l'Estat tenen una altra llengua pròpia: i és evident que l'Estat el mantenim, pagant molt i molt, els que no parlem en tercermundista. És veritat que en espanyol s'han escrit pàgines d'una bellesa emocionant, però el destí dels països que el parlen ha estat històricament d'una fatalitat irrevocable. Parlar espanyol sí que tanca portes, i destins: mira. L'independentisme a Catalunya està absolutament justificat encara que només sigui per fugir de la caspa i de la pols, de la tristesa de ser espanyol.

El que crec que ningú discutirà és que l'idioma no fa ric o pobre una nació o un Estat, pel sol fet de parlar-lo. El que jo crec que vol dir és que, a banda que a Noruega parlin molt bé l'anglès, defensen la seva llengua minoritària sense complexos (i també n'ha parlat molt d'això). En canvi, a Catalunya, ens arronsem davant el castellà, la qual cosa, a banda de diluir-nos com a poble, és un signe més de la covardia dels nostres empresaris provincians. El que en Sostres voldria dir és que hem de sentir-nos orgullosos de la nostra llengua i del nostre país i deixar d'etiquetar en castellà perquè això és tirar-nos més pedres a la teulada.

A l'article d'ahir a la seva web parla d'això.

En general, defenso en Sostres perquè crec que no hem de prendre seriosament tot el que diu, perquè s'ha de saber llegir entre línies, perquè posa sobre la taula el que els porucs dels catalans n'amaguem a sota, perquè parla amb una claretat meridiana punyent. Malgrat les seves contradiccions i les opinions que poden fer mal (classistes, xenòfobes, etc), cal esforçar-s'hi una mica i saber interpretar-lo. Ell busca polemitzar, però se n'ha de ser més llest i anar més enllà del sentiment visceral per trobar unes reflexions que retraten la societat catalana en general (perquè quan es queixa dels empresaris, critica bona part de l'electorat convergent). Però els esquerranosos són sectaris, i els convergents cecs i no se n'adonen. Per sort he vingut jo a aquest món, per il·luminar-vos l'existència.

Tornen al ciberespai les sigles més temudes: SS. En Salvador Sostres torna a escriure a internet. Com sembla que ja no el volen enlloc més que a l'Avui, li han fet una pàgina color rosa marica en què escriu el que li rota amb total impunitat, i que està oberta a col·laboracions amateurs futures. Immagineu-se el panorama! Ja ha parlat de Can Zam, de sociates i comunistes i de la Catalunya homosexual. Hi diu coses impublicables. Això no és pas cap mèrit; jo, a casa meva [Lo QG], també opino com em plau. Però potser ell ho fa amb més gràcia, malgrat no combregui amb els seus parers.

Impagable l'article d'avui, he rigut força amb la desmitificació d'algunes coses mig sagrades. De vegades està més fi que d'altres, però no acostuma a deixar indiferent —llevat de quan parla de la Guia Michelin i els restaurants.

Quan sento l'Aznar o en Losantos, lamento que siguin víctimes del terrorisme. Però el que de debò lamento és que no tinguessin més punteria.

ETA va néixer en franquisme i va assassinar franquistes. En dictadura, ETA tenia tota la legitimitat del món. Cada feixista mort era un triomf de la resistència. Si els ciutadans de l'Estat espanyol no haguessin estat tan majoritàriament passius davant de Franco, el règim no hagués durat tant. Però els espanyols (i els catalans també, malauradament), passaven força del tema. Diuen que només entre el quinze i el vint per cent eren obertament contraris al règim (percentatge polititzat).

En democràcia, ETA no ha tingut mai gaire legitimitat. Se suposa que ara hi ha llibertat per plantejar qualsevol tema. Però Espanya mai no s'ha mirat al mirall i no s'ha adonat encara de què dins seu hi ha més d'una nació. La negativa reiterada de reconèixer els drets col·lectius dels pobles que la integren ha servit de legitimació a ETA.

No dic que ETA tigués dret a matar. Dic que ETA trobava l'excusa en la impossibilitat de dialogar per vies polítiques. D'exemples en tenim a cabassos: Espanya és sorda pel que fa a reivindicacions nacionals de qualsevol mena. Així, el grup terrorista trobava la seva legitimació.

I bé, ara ETA estava tan descol·locada que sembla que per fi comencen a desaparèixer. Jo, malgrat tot, crec que alguns dels seus assassinats eren desitjables, i no els planyeré. L'únic que podia fer de bo era proclamar l'alto el foc, i mirar aviam si per la via política es pot avançar cap alguna banda. Jo espero que sí per la part que ens toca, tot i que ja hem vist amb l'Estatutet que són una colla d'impresentables.

He llegit al diari diverses cartes al director queixant-se de què les bicis «fan nosa». Es queixen de què un dia gairebé un ciclista els va atropellar, o que no respecten els carrils bici, o que es salten semàfors, o què se jo. Els més sofisticats, com ara en Salvador Sostres, afirmen que anar en bici a la feina, posem per cas, és completament antiestètic i antihigiènic (ja sabeu, després de fer esport, hom es dutxa), tercermundista.

Però fora d'enrevessades teories sostressianes, el que haig de dir a la gent que tan amargament es queixa de què nosaltres els ciclistes som una indòmita espècie urbana per civilitzar, és que quan creuïn un pas de vianants de l'Avinguda Diagonal a les vuit del matí, a l'alçada de La Caixa, per exemple, s'aturin un moment al mig i observin la riuada ingent de cotxes que es perd en tots dos sentits de la marxa (Esplugues i Francesc Macià).

Si no en tenen prou, que respirin fondament. Que escoltin la melodia de les botzines i els carburadors, i les motos i els autobusos. Però que no s'hi aturin gaire, perquè la calçada és molt més ampla que les voreres i els carrils bici, i potser no hi seran a temps d'arribarar a l'altra vorera.

També aquesta gent pot pujar a Collserola, al Tibidabo, i contemplar a aquella hora el núvol tòxic que cobreix Barcelona. I aleshores, que es queixi; que es queixi d'aquell conductor que va saltar-se un semàfor i de poc no l'atropella, d'aquell que el va despertar perquè hi havia un embús al seu carrer i va interpretar la Traviata amb el clàxon, d'aquella moto de fressa infernal, de la merda, del quitrà, del petroli consumit i l'IPC, de la preferència de què gaudeixen els cotxes en detriment dels vianants...

Au, va, queixi's de tot això, i després em creuré que també li molesten els pobres ciclistes com jo, tros d'imbècil.

Quan llegeixo segons què per la catosfera sento vergonya de ser independentista. Tanta fel per un mot (Nació!), tanta mala sang per una nimietat absurda com una sola majúscula o minúscula (això em recorda el país dels gegants de Gulliver...). Acusacions, insults, revenges, faccions, amenaces, mentides... entre catalans, la tirallonga és interminable.

Quan llegeixo segons què als diaris sento vergonya de ser català. D'un poble que no es posa d'acord en res, ni en el que és o vol ser, un poble on tothom du una coltellada a l'esquena. Un poble que fa riure, un poble poruc que s'escandalitza per no res però que no troba la biga al seu propi ull. Catalunya és un patoll.

Pensava en la pel·lícula de Forrest Gump: com explicaria un border-line la seva Història contemporània, d'aquí trenta anys? Segurament les soflames abrandades, els odis irreconciliables, les declaracions més solemnes, serien autèntics estirabots, tal com si ara contempléssim dos catedràtics ben mudats discutint si a l'extrem de la Terra els oceans vessen a l'espai o l'aigua hi queda retinguda...

Em fa vergonya tot plegat. Ens mereixem com estem.

Senyor Mas, Maragall i Saura, escoltin al senyor Ibarra, el qual està molt content d'aquest Estatut perquè, segons ell, se'n desprèn que:

Nació: «només hi ha una nació: l'espanyola, la resta són nacionalitats o regions»
Finançament: «no s'ha aconseguit un sistema bilateral al marge de la Lofca, on ells cobraven tots els impostos»
Agència Tributària: «hi haurà dues agències, una que cobrarà els impostos cedits o propis de Catalunya i una altra, l'estatal, que ha existit, existeix i existirà»

Diu que està francament content perquè «els nacionalistes han perdut». I ara! Qui ha perdut és Catalunya. Aquest text és una ignomínia, un insult, i acceptar-lo és una humiliació. No hem perdut els nacionalistes, ha perdut el Parlament de Catalunya, que ha vist com un text consensuat pel 90% dels representants ha estat desnaturalitzat fins a una fórmula de Loapa.

Les negociacions poden haver estat dures, i el PSOE intransigent. Però si la part catalana hagués estat també intransigent, ara no tindríem aquesta merda de pacte PSOE-CiU. Convergents, com podeu estar contents? Si el teu enemic es vanta de l'acord, com us en podeu vantar vosaltres també?

I ERC encara no ha acceptat l'acord, en concret per la definició de nació. Diu el preàmbul que Catalunya és una nació perquè així ho ha decidit el nostre Parlament... No, som una nació perquè així ho sent majoritàriament la ciutadania de Catalunya. No va aplegar-se un dia el Parlament i, després de tres gintònics, va decidir que érem una nació. Ho som, i prou. Acceptar dins l'articulat que Catalunya és una puta nacionalitat doncs mireu, ja passa de taca d'oli, ens han pres per imbècils i el pitjor és que, pel que sembla, ho devem ser.

Jo ara per ara votaria que no a aquest Estatut. L'anterior em semblava bo dins les possibilitats del Parlament actual, però el que ha sortit de Madrit és una gasòfia, una pedregada al teulat, un enterrar-se en vida amb un somriure estúpid d'ànec. És rubricar la pròpia sentència d'afusellament, o potser és anar de grat a la caserna de la Guàrdia Civil a què et torturin durant trenta anys més, sense poder-te queixar, perquè ho vas signar.

Per això jo votaré que no. Encara hi ha temps per arreglar-ho, però.

Aquesta tarda era al bar prenent la cervesa quan dos homes s'han col·locat al costat meu a la barra, tot fumant. Era un bar de fumadors, per tant la llei els empara: poden ofegar-nos impunement. Si hagués estat només això, encara rai, però el seu fum era realment insuportable, mai no havia olorat ferum tabàquica més nociva. Els paios parlaven com si els del lavabo els haguessin de sentir, per la qual cosa, sense parar l'orella, he sentit el que deien. Parlaven de què Espanya es trenca i de què he robat els papers d'un arxiu; de què Zetapé té les mans lligades i de què amb Franco això no passava. I que tant de bo tornés Aznar i ens fes passar a tots per l'adreçador.

Aleshores un d'ells ha tret la capseta dels cigars per encendre'n un altre, però l'hi ha caigut a terra, als meus peus. Com sóc cortès de mena, m'he ajupit per recollir-la, i ha estat aleshores quan ho he entès tot:

Veureu que no comento el diari ni les notícies... és perquè hom el comença a avorrir. El diari és una tirallonga de despropòsits, un reguitzell de desgràcies, un seguit d'exabruptes, una munió d'oprobis, un fotimer de mentides i un refugi de mentiders, un cau de merda, un devessall de malvestats, un degoteig de morts, un niu de desesperació i tristor, un plec d'històries indignants, un espill que ens mostra la més obscura essència humana, una corrua d'enervats, d'enravenats, d'exaltats, d'hipòcrites, de cínics, d'intolerants, de totalitaris, de sords, de poca-soltes, de besucs doctorats amb micròfon, de subnormals i de fills de puta. Això és un diari, una manera com una altra de començar emprenyat el dia.

Per això ja no el comento. Darrerament està encara més insuportable. Vivim a un Estat de concepció unitària, pels segles dels segles, amén. Els fills dels antics ministres de Franco, els opusins, els legionaris de Crist i tota aquesta bordissalla ens neguen el dret democràtic més essencial com a comunitat política: el dret a decidir per nosaltres mateixos. M'alta fora-mida que els nostres drets individuals siguin respectats en elevat grau; el que em desconhorta pregonament fins nivells d'odi visceral és el menyspreu feixista, jacobí, stalinista i colonialista (imperialista, ultranacionalista) que tant la dreta com l'esquerra espanyoles manifesten vers la nació catalana. Us odio.

Us odio: Ibarra, Fraga o Mena. Gràcies a vosaltres cada dia em sento menys espanyol, cada vegada menys representat per la vostra merda de Constitució (i una constitució és només un paper!), cada volta més independentista. Porteu més de tres segles esborrant-nos com a nació, lògic que ara no ens volgueu reconèixer jurídicament. Porteu anys i panys robant-nos, Sagasta i Cànoves se'n recorden (i potser els negrers dels Vidal-Quadras també...), i evidentment rebutgeu la nostra sobirania fiscal. Heu dictat sentències condemnant-nos a mort, per això ni sentir a parlar de sobirania judicial.

No sóc espanyol. Aquest Estatut és una merda, però és infinitament millor que el que tenim ara. Vosaltres negueu el que el 90% del nostre Parlament ha decidit: aneu a cagar, amb la vostra Constitució de merda i el vostre Imperi Espanyol. Us odio. Majoritàriament sou uns fills de puta.

Hi ha certes coses que no es poden dir. Pronunciar-les és un delicte. La limitació de la llibertat d'expressió ha de servir per protegir el dret a l'honor o si precedeixen un altre delicte... o jo què sé. Per exemple, jo tinc dret a dir (suposo!) que trobo la monarquia anacrònica, antidemocràtica i ridícula, i que la treuria perquè fa mal als ulls. El que no puc dir ni en broma (perquè és en broma!) és que els passaria per la guillotina. Perquè jo no els decapitaria, per descomptat, si ho dic és només metafòricament... però això és delicte.

Això treu cap per això de la Cope. Diuen que vulneren no sé quins drets en difondre totes les mentides que esventen cada dia. Però jo no crec que sigui culpa seva de què tinguin una audiència que se'ls cregui, la culpa és de la pròpia audiència, que se'ls creu. Si algú es pensa que ERC està formada per pistolers de Terra Lliure, i si a sobre ha estat objecte directe un atemptat terrorista, per què no ha de dir-ho per la ràdio? Ara bé, té més delicte qui s'empassa aquesta bestiesa que no pas el poca-solta que l'esbomba. Haurien d'engarjolar els enganyats per ineptes.

Hi ha moltes coses que no poden dir-se perquè s'incorre en un delicte. El problema no és dels emissors, sinó de les orelles receptores. Cadascú hauria de ser lliure de dir que el veí del costat és un autèntic fill de puta, però cadascú hauria de poder tenir prou criteri per adonar-se de què aquestes desqualificacions no tenen prou fonament. La gent hauria de ser prou crítica amb les informacions que rep dels mitjans per adonar-se de quan t'estan deformant (massa) la realitat.

En conclusió: que me la bufa el que digui en Losantos i PedroJota: ni els escolto ni m'importa. I si hi ha una meitat i mitja d'Espanya que es creu que som uns terroristes que hem pactat l'Estatut a Perpinyà, un altre motiu per volguer-me separar d'una nació d'idiotes.

En Bush diuen que té poca credibilitat per haver mentit descaradament per envair l'Iraq, pel seu cinisme religiós integrista, per estar sota els designis dels lobbies en una democràcia perduda, violada, morta. Però no sé si en té gaire menys, de credibilitat, que un exfutbolista de gossos amb llonganisses, que no la balla magra precisament, un comunista de fireta, un revolucionari de pa sucat amb oli. Sí, un cocaïnòman de cent cinquanta quilos que estomaca periodistes.

Doncs en Maradona és un déu i ha de fer mans i mànigues per evitar la gernació que es congrega només per una llambregada fugissera. Aquest paio resulta que pontifica sobre política i les masses se'l creuen com si fos paraula divina. Com pot ser la gent tan ruca? Això és el comunisme, segur. Si Marx aixequés el cap, pobrissó, amb tanta alienació en nom seu...

Si la revolució comença en un mateix, que els ídols se'n vagin a fer punyetes. Sóc un fariseu en aquest aspecte: fora imatges d'ídols, només importen la paraula i els fets, i la coherència. I ni Maradona ni Bush em fan gaire el pes. A pastar fang.

No miro els telenotícies perquè malgrat et donguin les notícies un dia abans que els diaris, ens les donen tan malament que em fan venir basques.

No, no m'importa una fulla de rave el Katrina. Ni el Wilma ni l'Stan ni cap altre huracà. M'importa el Pla Caufec, m'importa el Puig d'Ossa, m'importa Esplugues i el que passa al meu poble. En Companys va dir que al món hi ha moltes causes justes, però Catalunya només té els catalans; doncs el mateix amb el meu poble.

Jo no aniré a l'Àfrica, ni tan sols aniré a treure txapapote de la Costa da Morte. Tenen el meu suport anímic i el meu boicot a la Nestlé i a les petrolieres. Jo no gasto benzina perquè no vull cotxe. Si el problema és estructural, no facis el passerell anant a arreglar problemes puntuals i fixa't en els globals.

La societat és tan cínica que es fot les mans al cap davant una malvestat qualsevol (com els subsaharians [negres] que s'ofeguen a Tarifa) però més enllà de l'almoina no fan res. Diuen que està de moda ser antisistema, però és que aquest sistema és insofrible.

El consum augmenta la inflació, el pitjor maldecap pels economistes: doncs no consumiu. Ara apujaran els tipus d'interès: aviam si els meus estalvis serveixen d'alguna cosa més que per perdre poder adquisitiu. I mentrestant ens parlen d'una grip aviària que només ha aconseguit que baixi un deu per cent les vendes de pollastre. I jo cobro d'això, sabeu?

L'huracà pollastre SALVADOR SOSTRES

Em causa tota classe de disgustos l'espectacle mediàtic organitzat al voltant d'huracans i pollastres. La detallada informació que diaris i televisions vomiten sobre les desgràcies ambientals converteix les tragèdies en causes i les causes en concerts de rock: una moda més, tan absurda com la de dur aquests collars que ara tothom porta i que serveixen per penjar-te el mòbil del coll. Això no és periodisme, això és un circ on en lloc de sortir malabaristes surten cases inundades. Ni per proximitat, ni per novetat, ni perquè en el fons puguem fer-hi res, no té cap sentit convertir aquests tristíssims esdeveniments en portades de telenotícies o de diaris. Això és el que interessa a la gent? Va, home, va. Això és estar a prop de l'actualitat? Però com vols estar a prop d'una cosa que passa a Nova Orleans? Si ha d'arribar algun huracà a Catalunya ja ens avisaran. Per la resta, cada dia mor al món molta gent per causes ben diverses i no per això podem trobar normal que la televisió ens doni el dinar amb inacabables imatges de calamitats. És com passa amb el pollastre: si hi ha una grip que la curin, però no és presentable el groguisme que estem fent aquests dies, alarmant innecessàriament la població, exagerant situacions que segurament no arribaran mai a afectar-nos, i perjudicant sense motiu la gent que viu del pollastre i que veu com les vendes han caigut en picat. No és perquè sí que aquestes coses passen: durant els primers dies de la darrera crisi del govern, TV3 obria i tancava els informatius amb aiguats i grip de bèstia, sense fer cap esment a l'huracà del PSC ni que a Catalunya ja hi tenim Maragall, per pollastre. És el deure del poder, enganyar-nos: però no hauríem de ser tan estúpidament manipulables ni tenir la poca dignitat d'acabar venent sempre la pell tan barata.

Doncs això.

Avui és el dia de la Raça. Els espanyols som un poble soberg com ho testimonien els segles passats de victòries triomfants i triomfs victoriosos, davant dels quals va agenollar-se el món als nostres peus, pregant-nos la nostra mercè. Nosaltres vàrem ser magnànims i els hi ensenyàrem de bon grat la nostra cultura i els governàrem sota les nostres institucions civilitzades, oferint desinteresadament les eines del progrés i la modernitat. El món fou més pròsper mentre el nostre prestigi de poble i raça excepcionals esdevenia llegendari fins els nostres dies.

Avui és el dia de la Hispanitat. Els antics pobles colonitzats avui són lliures i rics gràcies a nosaltres, i així ens ho han d'agrair. Les nostres Forces Armades, garants de les llibertats i la felicitat del nostre poble i de qualsevol altre indret del món, especialment d'aquells territoris germans, han desfilat per la capital del Regne per tornar-nos a recordar, un altre cop, que de poble Espanyol només n'hi ha un, i que la seva funció principal és mantenir intacta la grandesa heretada dels nostres avantpassats. Per Espanya, un Exèrcit humanitari de llibertats, armat fins el moll de l'ós, disposat a matar i morir per la nostra bandera, la bandera de Colom, i de tots nosaltres.

Visca Espanya lliure.

Si heu comprat l'Avui o fins i tot si heu sentit els anuncis, podreu sapiguer que l'edició d'avui és la darrera amb l'actual format. Va adquirir-lo la Corporació Catalana de Comunicació, que és del Grup Godó i Planeta, i van pensar que calia renovar-lo per impulsar-lo. I així tenim el producte que ara tinc a les mans.

Als subscriptors ens han regalat el número zero del nou avui i així tinc el privilegi de poder criticar-lo abans que vostès. El que em sap veritablement greu és que han desaprofitat l'oportunitat per impregnar les seves pàgines d'una imatge més seriosa, menys provinciana. Quan miro la nova capçalera em vénen al cap els diaris esportius o fins i tot els gratuïts. També els diaris de comarques. No ha millorat gaire.

El faig mitja volta i miro la contraportada: s'han acabat els Plaers de Ma Vida d'en Navarro Arisa. Al número d'avui ja s'acomiada. Ara, al nou format, hi escriu en Carles Capdevila un article sota el títol de Pel Darrere. Cada dia, pel que sembla, hi escriurà un paio diferent: Xavi Bosch, Albert Om, en Capdevila, Anna Grau i Orteu. Els primers havien passat o són encara a Rac1, del Godó. Per sort, encara hi resta la columna del Desclot.

Una de les primeres coses que he buscat ha estat la columna d'en Sostres. Per mi és essencial que sobrevisqui i, afortunadament, encara hi és, amb foto i tot. Ara no comparteix pàgina amb les Granotes i en MrHyde (a la pàgina següent, sobre els sudokus! Si volies caldo ara en tens dues tasses). En Sostres està arraconat a la pàgina de l'Agenda, com fins ara. Respirem fondo, després del tràngol de la incertesa de trobar-lo, i continuem fullejant el nou diari.

Els articles d'opinió del començament també van colorejats i amb fotos i nous col·laboradors. L'editorial la posen enganxada a la dreta, i la Bústia a la quarta pàgina. I vet aquí la sorpresa: ara comencen per la Política, per comptes del Món. L'estètica em continua fent la mateixa impressió de diari sensacionalista (poc seriosa), i en alguns moments em recorda al Periódico de Catalunya. Continua havent-hi masses fotos i poc text. De fet, en ser una versió del diari del divuit de setembre, no es pot jutjar amb massa certesa, però tot sembla indicar que les fotos que es mengen el 40% i els titulars gegantins deixaran poc espai a la lletra. Com fins ara.

Ara les notícies del Món van darrera de les de Política, a la inversa que abans. Fins que no disposem de l'edició de demà és absurd incidir-hi gaire més. Només dir que collons, hi ha alguna columna que s'assembla massa a les del Periódico.

Economia, Diàleg i Societat. És estrany que la secció d'Economia, que normalment la gent se la salta o se la mira molt per sobre, hagi adquirit aquesta importància relativa. A la secció de Diàleg ara hi han entaforat la Clara-Simó, la Maria de la Pau Janer i en Marçal Sintes, qui sap si per desaparèixer com a articulistes fixos o per romandre permanentment a aquet nou emplaçament. Aquesta secció és cabdal pel diari, és de les que més m'agraden, espero que la tractin bé.

Per acabar, les pàgines de Societat, semblant, amb tot de coloraines i frases i els titulars del que hi diu. Per la resta del diari, us el compreu demà.

Un altre apunt: sembla ser que el suplement cultura el treuran els diumenges, ara. És de moment una adaptació dels darrers suplements i una idea de les línies que afrontaran, segons el mateix David Castillo, el coordinador de la secció.

En resum, vaja: potser globalment ara és millor, però m'agradava més l'antic (sóc conservador de mena, pel que sembla). L'alteració de l'ordre de les seccions és una putada, per mi, però sobretot pel fet d'haver seguit la política del melic: les nostres misèries en primer terme i les internacionals després. El que més greu em sap, com ja he dit, és que no hagin aprofitat per fer-lo més seriós: potser pàgines més amples, fotos més petites, més lletra i una imatge corporativa diferent de la del diari Marca i El Periódico.

A banda dels testimonis de Jehovà, els venedors ambulants de loteria de nadal o els gitanos que fan quelcom assemblat a música, existeix una espècie totalment diferent i que fins avui no m'havia assaltat al carrer: els militants polítics. De fet, en manis ja m'havia passat, que algú em volgués vendre una revista o convènce'm d'alguna cosa, i bé, podria estar a favor o en contra. Però això d'avui... pitjor que els mormons, noi.

Perquè anava llegint l'Avui direcció al metro, i de sobte algú m'ha començat a parlar molt vehementment, sense sapiguer encara què m'explicaven. He sentit un «m'entens?», perquè anava escoltant música. M'he tret un auricular i l'individu ha persistit amb la seva arenga: «perquè els polítics es passen el dia amb l'Estatut però no hi ha pisos per a joves i tralarà». Realment no he entès gaire cosa més, però no he pogut esbossar un lleu somriure davant la cara severa i emprenyada d'aquell comunista. M'ha donat una revista, «De verdad», m'ha demanat una almoina per continuar la seva missió a la terra, tot assenyalant la bossa roja, i se n'ha anat sense ni acomiadar-se.

La noia de la bossa parlava castellà, m'ha informat del que val el diaret i m'ha ofert la possibilitat d'unir-me a la secta marxista, cosa que he declinat amablement. He pagat quatre rals i al metro m'he llegit aquesta colla de mentides furibundes i atacs sense pietat cap a Catalunya. Es tracta de la revista de la Unificación Comunista Espanyola (UCE), és quinzenal i recull un seguit de textos que miren d'analitzar l'actualitat nacional i internacional des d'una òptica marxista.

En aquest número parlen a bastament de la reforma de l'Estatut. D'un text que encara no se sap si s'aprovarà n'extreuen tants perills per a la unitat d'Espanya que Acebes es queda curt. Acostumats a les conxorxes capitalistes burgeses internacionals, el nou Estatut no n'és cap excepció: respon només a la voluntat de la burgesia catalana, el poc més de 6% de suport directe explícit que té s'identifica amb la burocràcia i la burgesia nacionalista que se'n beneficiarà.

No diuen, però, que molts dels problemes que veritablement importen a la ciutadania els ha de resoldre, o ajudar a resoldre, aquest Estatut, adquirint noves competències i, sobretot, amb un finançament digne. Sobre les competències, noves o desenvolupades, vénen a dir que a l'únic que beneficiarà serà a Alemanya (sí, a Alemanya), perquè podrà dominar un Estat espanyol afeblit i esquarterat, mentre que França s'ho ha de mirar tot des de la barrera i Madrid plora pel seu imperi. Sobre el finançament, la paraula insolidari és el mínim per on comença la crítica, passant per Berlín un altre cop i demanant més equitat a Espanya, menys calés per la burgesia catalana enriquida per mitjà de l'alienació dels catalans i coses semblants, i evidentment, brandant la bandera de l'espanyolitat: la sobirania és només dels espanyols, i un territori no té sobirania sobre la nació.

Per acabar-ho d'adobar, adjunten el fragment d'una entrevista a l'Anzua. Aquí les bestieses adquireixen un caràcter mític, que em faria riure si no fos per com n'és de trist. Els catalans semblem jueus, al diari (i ja sabem com tracten els jueus, els esquerrans radicals, amb el tema de Palestina). Hi regalima un odi profund cap a qualsevol aspiració nacional, perquè no hi tenim cap dret. La mentalitat no és nazi, és estalinista. Si aquesta colla de ximples arribessin al poder molts hauríem d'anar a treballar a gulags d'Almeria, a quaranta-cinc graus sota el sol d'istiu cavant per trobar petroli.

Tot i ser el tema de la quinzena, també parlen de la gestió d'en Zapatero, que és molt dolenta, i a sobre està a la deriva dels deliris nacionalistes. També de la Constitució de l'Iraq i la guerra, i aquí les palles mentals són estratosfèriques. Aquesta gent té problemes.

Jo realment crec que la llei l'escriu la classe governant i respon als seus objectius. Jo m'hi he rebel·lat i miro de pensar per mi mateix. No necessito que una colla d'estalinistes (totalitaris, centralistes, hipòcrites, criminals) em diguin què és el millor per a mi: jo ja ho sé.

Potser la burgesia ha difòs el nacionalisme. Del que n'estic segur és que darrera de qualsevol Estat hi ha una burgesia i una burocràcia que hi suquen. Tant me fa que sigui l'espanyola com la catalana. La llei serveix a la classe dominant. El que no entenc és l'obcecació per l'Estat unitari que demana l'UCE. Em pensava que el moviment obrer era internacionalista, però sou una colla de provincians imbècils que encara penseu en clau estatal. Jo sóc independentista i em considero infinitament més internacionalista que vostès, subnormals. Jo demano un finançament just i em considero infinitament més just i equitatiu que vostès. I és més: al meu ideal utòpic ni tan sols hi han Estats ni Constitucions, i els partits com el vostre haurien de ser prohibits. Per feixistes.

Un estalinista és encara pitjor que un feixista.

[Llegiu el que diu al seu programa sobre Stalin. Demencial]

Han aprovat, per fi, el puntcat. El domini d'Internet és ja una certesa, només hem d'esperar uns mesets de no res i tindrem, aleluia, un domini propi pels catalanoparlants. La Generalitat del País Valencià ja ha dit que demanarà un puntval (i si no ho ha dit ho pensa). Diuen que això és la declaració d'independència a Internet, però discrepo: quan tinguem .ct sí ho serà. O .ppcc, de Països Catalans, esclar.

Per tant, des d'ahir aquest bloc ja té data de caducitat. Així que se'n puguin contractar compraré un hosting i m'emanciparé de la Zonalliure, que tan bé m'ha acollit (em sap greu marxar i tot). Aquest bloc ha de morir abans dels dos anys, és una llàstima, però continuarà. Bastiré de zero el web de la colla, www.cargolins.cat, ja l'estic veient. Ara que ja si fa no fa entenc el .css, no ha de ser massa difícil, i menys amb un ftp que pugui traginar al meu antull.

Pels que llegiu aquest bloc, també pels que ho fan no massa furtivament des del meu ordinador: això comença a acabar-se. El puntcat és una boníssima notícia, ja friso per tancar aquesta barraca i obrir-ne la nova, malgrat l'estima que li tinc a aquesta. És com lo meu piset, lo piset que tenia abans al carrer del Gall, aquesta serà sempre la meva llar malgrat me'n vagi.

De moment, però, encara n'hem de comprar el nou.

En Verdaguer, al cant primer de L'Atlàntida, explica l'incendi dels Pirineus. En una estrofa diu:

La pirenaica Venus anomenà a Portvendres;
l'abrasador incendi, al Pirineu antic,
i, en conca d'esmeragda lo líquid verge al pendre's,
donà nom a Conflent encara més bonic.

Hi ha hagut un incendi al Conflent i el Rosselló, una llàstima que només siguin notícia per les desgràcies. Aviam si les brases, quan es refredin, donen pas un altre cop al paisatge tan bonic que cantava en Verdaguer.

Algú va dir un dia que si pels espanyols la Catalunya Nord és només França i no té res a veure amb Espanya, aleshores, la resta de catalans, que som la mateixa nació, tampoc no hauríem de sentir-nos espanyols. Això ho dic perquè, a "Nacional", no en parlen.

Obres el diari i et trobes que les quatre primeres pàgines d'Internacional parlen de l'atemptat de Londres. Quan per fi s'acaba el tema, et trobes que la Jihad a Tel Aviv amenaça el «procés de pau» i que al Líban volien occir el ministre de defensa amb cotxe bomba.

Com la informació del món és insuportable, et penses que potser com la política va de parlaments i pactes i comissions sotamà, serà tot més pacífic. Però no, la primera pàgina apareix amb l'atemptat d'ETA a una central elèctrica, i amb més teca relacionada amb aquesta banda terrorista.

Passes les pàgines amb amenaces de mort a en Carod i deliberacions sobre Srebrenica, fins arribar a la de Societat, on et trobes amb l'atemptat anarquista contra un institut italià de cultura a Barcelona. Ressuscita la Setmana Tràgica.

Jo segueixo a Indymedia aquesta darrera mena d'informacions, perquè el que explica el diari és només una versió, la de la policia, i m'interessa molt conèixer el parer dels protagonistes i dels testimonis. Aquest atemptat, com es pot llegir als diaris, és el resultat, entre d'altres coses, i pel que sembla, d'unes detencions d'anarquistes a Itàlia, d'aquelles que en diuen arbitràries i repressores. A Gràcia es va celebrar una manifestació en suport d'aquests presos, amb una afluència d'uns dos-cents anarquistes, i que va acabar amb uns quants detinguts. Pel que diuen els diaris, van ser els anarquistes els qui van començar; segons els testimonis i els mateixos manifestants, va ser la policia qui va provocar els avalots. També es dóna el cas de què a Barcelona hi ha molts anarquistes d'arreu d'Europa, però d'Itàlia en particular.

En definitiva, que l'atemptat seria, per una banda, el resultat de la repressió estatal capitalista contra els anarquistes, o per una altra, la degeneració de les protestes d'un col·lectiu ja de per si violent i perillós que cal lligar tan curt com sigui possible.

No m'estranya que després la gent es cregui que el seu problema principal és el terrorisme; amb diaris farcits de notícies catastròfiques sembla que a qualsevol cantonada et pugui caure una bomba al cap. Mentrestant, aneu pagant hipoteques a quaranta anys, pallussos.

No és que sigui cap liberal tipu Alfons Quintà o Xavier Sala, però concerts com el d'ahir contra la pobresa no crec que serveixin de gaire res. Perquè si bé potser es recapta alguna cosa per tal que d'altres no hagin de captar per sobreviure, no deixa de ser només una solució provisional. És el de sempre, allò de «dóna un peix i tindrà menjar per un dia; ensenya-li a pescar i en tindrà per tota la vida».

El problema no són més subvencions ni ajuts al desenvolupament. Molts d'aquests països n'han rebut tants que fa anys que haurien d'haver sortit del seu penós pou de misèria. Aquests països, per una banda, s'acostumen a la subvenció, desincentivant el progrés real; i per una altra, com és ben sabut, malbaraten bona part d'aquests diners en consum, corrupció i guerres, i s'endeuten.

Els Estats desenvolupats això ho saben de sobres. El que han de fer (i, de fet, el FMI és el que més o menys fa o hauria de fer), és atorgar ajuts només per a partides concretes i supervisades, per tal d'invertir en capital físic que afavoreixi la productivitat i que permeti també la millora substancial de la sanitat i l'ensenyament, cabdals pel progrés econòmic i social.

Però, més que d'ajuts, i ja que són tan liberals els EUA i Europa, el que s'ha de fer és trencar amb el proteccionisme dels seus productes, com és el famós cas de l'agricultura europea. Només quan es permeti el lliure comerç real amb aquells països del sud, que han de superar els aranzels als seus productes i les subvencions de Brusel·les a França, Espanya, Itàlia, etc., començarà a capgirar-se la situació i aquests països podran sortir del forat.

Si algú de vosaltres és de pagès, sabrà quines subvencions rep. Sense aquests calerons, potser no podria fer front a la competència dels països pobres, que venen molt més barat. El camp es buidaria definitivament.

Si algú de vosaltres troba cars els llegums o la fruita, que sàpiga que és perquè els hivernacles de Múrcia i Almeria estan subvencionats, que els plàtans de Sud-Amèrica són en realitat més barats que els canaris, etc.

Els països del sud no necessiten més diners, necessiten un suport internacional sense ambivalències per a la instauració efectiva de la democràcia i l'Estat de Dret i la supressió del proteccionisme del nord i de les estructures heretades del colonialisme, que encara avui perduren i llasten el desenvolupament. El que no necessiten són tants concerts que serveixen per poca cosa més que per desviar l'atenció del problema real.

Del darrer cop que el Barça va guanyar la lliga les coses han canviat molt. Sense anar més lluny, fa cinc o sis anys no tenia internet a casa i no tenia ni la més llunyana ideia de què coi és un blog.

A mi m'agrada el futbol, el que no puc suportar és la gent que amb banderes crida histèrica és antimadridista sempre plora pel futbol i bé, la gent per la qual el dia més feliç de sa vida fou quan el Barça guanyà la Copa d'Europa i el d'enguany ahir mateix. El que menys suporto de tot plegat és l'ús que se'n fa des d'on sigui, des de dalt, des dels mitjans, o com ho vulgueu dir: mantenen la gent capficada en una cosa que no hauria de ser res més que un entreteniment, però que esdevé un signe d'identitat molt fort, com religió.

Això s'ha pogut veure amb la campanya dels mitjans per l'Alonso. Fa molt poc, a aquest Estat poca gent veia les curses de F1. Avui dia tothom se'n declara fan. Pot haver passat una cosa semblant amb el tennis. Fot-li a quatre espanyolets una bona temporada, un número 1 mundial, i ja tens negoci assegurat.

Per què no fan les mateixes campanyes amb els castells, per exemple? Per què no retransmeten amb igual furor la diada de Santa Úrsula, que va ser acollonant? O el Concurs de Castells? Per què no hi aboquen calés, els promocionen fins l'avorriment, etc.? Potser, en comptes d'imbècils tocant els collons amb el clàxon a la una de la matinada perquè el Barça ha guanyat una puta lliga, tindríem per Esplugues imbècils tocant el clàxon a la una de la matinada perquè la Joves ha vençut la Vella a la Plaça del Blat.

Jo no només estic a favor de les zones verdes de pagament per aparcar als carrers de Barcelona; si per mi fos, prohibiria directament aparcar al carrer, els faria tots peatonals i limitaria els cotxes a la Diagonal, les Rondes i quatre vies principals més.

I, si per mi fos, prohibiria els vehicles a motor. Tots eliminats. Tots fora. Ja n'estic tip de sorolls i pudors, i de no poder creuar el carrer sense el perill que un desaprensiu m'atropelli.

Per una ciutat més cívica, agafeu la bici, aneu a peu o prengueu el transport públic. Si encara no us heu tret el carnet de conduir, no us el treieu. Si ja el teniu, no us compreu el cotxe. Si teniu cotxe, veneu-lo. Prou fums, prou brogit de motors.

Hem fet un salt conceptual interessant: hem passat de les zones verdes amb gespa i quatre arbres, a zones verdes amb cotxes estacionats. Si el meu ajuntament en pren nota, deixarà potser d'engespar indiscriminadament tot el municipi i començarà a plantar cotxes a cada cantonada?

Avui m'han publicat la meva primera col·laboració al diari Avui, en TdQ no ha estat l'únic que ha sortit a l'edició d'avui –i el meu nom surt ben escrit–.

Bé, es tracta només de la típica carta a la bústia, però bé, m'ha fet il·lusió que me la publiquin. La carta comença a la quarta pàgina i acaba a la següent. Tracta dels problemes d'Esplugues i faig publicitat de la manifestació d'aquest dissabte, a les 18:00 al parc Onze de Setembre del poble.

Les monges d'Esplugues

He llegit la carta de diumenge passat de Maximilià Vila referent a les monges d'Esplugues i l'Ajuntament. Com a jove espluguenc conscienciat i implicat activament amb el poble, crec que té tota la raó. Som molts els que estem descontents amb el nostre ajuntament, ja que aquest afer representa només la punta de l'iceberg de molts altres problemes.
L'excusa, en aquest cas, ha estat la preservació del patrimoni històric. Després de molts anys enderrocant-lo (des de masies de tres segles fins a una fàbrica de ceràmica del s. XIX), han presentat un pla que transforma profundament el nucli històric. Les monges benedictines en surten tan perjudicades com altres residents d'aquella zona a qui també faran fora.
Potser el que millor palesa aquest capteniment gens dialogant de l'Ajuntament és un projecte urbanístic conegut com a pla Caufec, que ha suposat l'enderroc de més patrimoni històric i que pretén construir un dens volum edificable en un terreny que ara és considerat zona verda, situat en un espai natural de transició entre Collserola i Esplugues.
Per tot plegat i molt més, dissabte que ve, dia 30, a les 18.00, la Plataforma Popular contra el Pla Caufec hem convocat una manifestació a Esplugues en contra d'aquest pla, però també en contra de la remodelació del nucli històric, en suport dels mercats municipals, per la preservació del patrimoni històric i natural, etc.

Josep Santacreu i Garcia
Esplugues de Llobregat

Només això, és per alimentar el meu ego.
Au, salut.

[PD. Vaig arribar a la feina i què em va dir el cap? Que les monges no són benedictines, sinó dominiques. Doncs jo estava convençut del contrari. I a banda de la conya, li va agradar força]

Estava mig adormit al metro camí de casa quan la meva vista ha saltat al diari sensacionalista que llegia la dona que seia a la meva dreta. «Ehpanya té un dels millors grups antiavalots del món», en castellà, esclar. Si més no, he après una nova paraula, "algarada", que vol dir això, avalot.

És molt reconfortant sapiguer que tenim els policies més eficaços a casa nostra, em treu un feixuc pes de sobre sapiguer que s'atonyinen de valent les masses violentes i dolentes que estenen l'anarquia pels carrers de la nostra bella nació. Abillats amb kevlar, casc i pijama ignífuc, armats amb pistola, escopeta, porra i escut, amb botes de punta d'acer per acabar d'esclafar els fastigosos llimacs un cop siguin a terra.

Les dades presentades fan referència als cossos especials de l'ertzaintza, que pel que sembla estan tan ben preparats gràcies a ETA. Tanmateix, s'explica que estan a un nivell molt similar les brigades de la Poli Nazional i les de la Guàrdia Civil. Per l'experiència que tenim a Esplugues, els mossos volen reivindicar-se per sortir tan ben parats con els altres a aquesta classificació de gossos perillosos. Al capdavant de tot, però, hi són els xinesos, caracteritzats per un devessall d'atemptats de tota mena contra els drets humans. I nosaltres volem ser com ells. Visca.

Au, va, deixem d'escriure estirabots propis de bajans i maragalls i parlem de política seriosa, parlem del País Basc.

En un Estat on el que es considera «normalitat democràtica» és que no hi siguin permeses totes les opcions polítiques, on només amb indicis es pot tancar la barraca als que no molen, doncs mireu, a aquest Estat, que no és el meu, l'engego a cagar. Ni és el meu Estat ni és el de ningú. És una merda.

Esclar, és també un Estat que condemna a un paio que es diu Franki. Qui coi és aquest noi? És un jove egarenc que ha estat condemnat a dos anys i mig de presó per un delicte que no ha comès. Durant la Festa Major del 2002 va haver-hi una manifestació per Terrassa en què es pretenien despenjar les banderes espanyola i europea de l'ajuntament. La policia, amb valentia i cops salvatges de porra, ho va impedir. Gràcies per la vostra estupidesa, cabrons sense dignitat. No va haver-hi cap detenció fins sis mesos més tard. Dos nois són acusats i condemnats, un a un any i mig i l'altre a dos i mig.

Però lo bo del cas no és només això. És que, pel que sembla, els policies no eren capaços d'identificar-los durant el judici, ningú no sabia si realment hi havien estat durant l'intent d'«ultratge» ni durant la càrrega policial, ni en cap moment del cercavila. Un altre exercici de transparència jurídico-policial.

Doncs el que deia, en un Estat com aquest, no m'estranya que s'il·legalitzi Batasuna i tot el que faci pudor d'abertzale. Diuen els espanyolistes que les eleccions no hauran estat normalitzades de debò fins que els populars i sociates no puguin anar a votar sense escorta. Doncs, sense acabar de treure'ls-hi la raó, jo dic que, per tal de poder garantir la llibertat de vot, el primer que s'ha de fer és garantir la pluralitat democràtica, i això us ho passeu per l'arc del triomf.

I una altra reflexió profunda: el fet que un partit obertament comunista obtingui el 12,5% dels vots és una cosa inaudita. Abans "roja" que "rota", però roja i trencada, això sí que no.

Hi ha notícies que no saps si són bones o dolentes. Ja és oficial: el Papa és mort. I ara, què? Ara l'embalsamaran i l'enterraran, i s'endegarà el procés de canonització. Ara hi haurà fumata blanca, i es formula una pregunta: el nou pontífex serà tan dolent com l'anterior, o encara pitjor? Serà negre?

Schiavo, Karol... ara només falta en Rainier. De la primera no en dic res, però per la resta, sembla que hi corren aires nous. Com deia més o menys en Lluís Llach, un malparit d'avui es marceix just a l'endemà, cal que neixin malparits a cada instant... o no. Siau.

Què òsties és el Rac? El Rac és «rock anticomunista», la qual cosa ja ens fa sospitar que ens trobem davant d'una música que és tot el contrari al que el rock representa, i no tinc més ganes de discutir sobre aquest punt. Aquest anomenat Rac és música que escolten els caps rapats, nazis i gentussa d'aquesta.

Resulta que han desmantellat una distribuïdora discogràfica gironina que es dedicava a vendre CD's de grups d'aquests. Heus ací la lletra d'una cançó d'un d'ells, que apareixia a l'Avui i és molt i molt divertida:

Van por todas partes y cada vez hay más,
es como una plaga digna de ventilar. [millor que espereu l'estiu doncs] Son unos anarquistas también son comunistas, [cada cop són més?]
son como esa plaga que hay que exterminar [com quina plaga? La vostra?]
[...] su cabeza contra el suelo y ponte a patear
con tus botas y tirantes. No nos vais a intimidar [aquests esnifen massa...]
estamos preparados para ejecutar
a toda esa basura que nos "quiere imitar". [tenen l'autoestima alta, els cabrons...]

Cabezas rapadas en las calles esperando una guerra,
[...] una guerra para evitar ese puto mestizaje,
una guerra para evitar el mestizaje racial. [aquests fan bo en Bush i tot...]
Combate, combate sin piedad por una Europa en libertad. [què entenen per llibertat aquests? Exterminar els que no pensen com ells?]
Combate, combate sin cesar por una Europa blanca ya [tantes coses per les que lluitar i n'han de triar aquesta...]

Bé, no sé, jo llegeixo aquesta cosa, que sembla per la forma d'argumentar, no de pensar, un article d'en Sostres, i m'assalten moltes preguntes. D'entrada, per què tenen tanta por del mestisatge? Que potser no saben que ells segurament també són fruit de la barreja? És que qualsevol català o espanyol, però sobretot català, té al seu arbre geneaològic branques que van a parar a terres d'arreu del Mediterrani i Europa. És potser auto-odi? Per què no comencen la guerra entre ells mateixos i es maten o suïciden? Així, si més no, potser sí que hi hauria més llibertat.

El que més gràcia em fa és això de què cada cop hi ha més anarquistes i comunistes. Sembla l'esperit del 36, com aquell qui diu, o que no hagi caigut mai el mur de Berlín: on veuen aquests tants anarquistes, tants comunistes? Ja m'agradaria que n'hi haguessin tants, si més no dels primers.

Això, però, em recorda a la lletra d'un grup de rap, CPV, que abans m'agradava bastant, però del qual he renegat, fastiguejat de la merda del hip hop.

Scratchapella

Una vez más ha llegado la moda y no es poca la masa de gente que loca acude a la tele y siguen la norma: bailar el Rap es lo que toca. Por eso no miento, no peco, si digo que mi ego es más fuerte que el ego del miedo que dejo en todos los cuerpos de esos mamones que dan instrucciones en programaciones de televisiones de como se baila... el Rap así no se baila:

Primero, si quieres bailar en la calle, en la Renfe o en el Metro te debes atar bien las botas, apretar los puños, coscarte de un nazi y correr como un bruto. Segundo, una vez que lo tienes no pares, no dudes, no frenes, te mueves de izquierda a derecha golpeando con ritmo su cara su frente su chepa, su cara deshecha, tus botas no pesan, no sueltes la presa, ves como no sabías: el Rap se baila con un nazi en pareja.

Francament, m'agrada molt més aquesta cançó que no pas la primera. Potser sí que hi haurà guerra...

Diuen que res no ha fet tant per la cohesió d'Espanya com la Lliga de Futbol Professional. Doncs bé, potser res no ha fet tant per sentir-me tan poc espanyol com la Selecció Espanyola de Futbol.

Aquell dia vaig pujar al tren com sempre, com ahir, com demà. Res no em feia pensar que, feia un hora, estudiants com jo de l'Autònoma, de l'Autònoma de Madrid, que també agafen el tren per anar a classe, no havien pogut arribar al seu destí.

Vaig entrar a l'aula, era dijous, tocava Sociologia. Quan em van donar la notícia ben bé no m'ho creia: una bomba a un tren? Però que s'han begut l'enteniment? El primer que vaig pensar va ser ETA, no ho negaré, però a poc que coneixia més dades, i que hi reflexionava, no ho veia tan clar: ells sempre avisen, ells mai no ataquen civils de forma indiscriminada, l'alliberament d'un poble res no té a veure amb una matança d'aquesta mena. Vaig pensar en Al-Qaeda o altres terroristes forans o tocats del bolet.

De camí cap a casa, perquè les classes eren suspeses, dins el tren, notava un neguit estrany. Una mena d'incomprensió i d'impotència, d'incredulitat, el que sempre es diu, i por, no ho negaré tampoc. És el primer i darrer cop que he tingut por del terrorisme. Una altra cosa és el profit electoral que se'n faci d'aquesta por: a mi no m'enganyareu.

El terrorisme ocupa, dins el meu gradient de problemes polítics, un dels darrers llocs. Salut, revolució, i el meu condol.

Avui ha estat el dia de la dona i a Ganàpies hem fet un pilar de tres (perquè no tenim per fer gaire cosa més) format exclusivament per ties. Pitgeu la foto o aquí per veure-la més gran.

Aquesta foto és massa grossa per omplir-la amb aquestes lletres, però farem el que podrem. Ara puc parlar del patriarcat, de com el capitalisme el perpetua, de totes aquestes desigualtats i discriminacions intolerables, però en Maragall ja ha parlat per mi: «el Tripartit és com una dona maltractada». Doncs si les dones maltractades són com el Tripartit, aleshores –oh, el que diré ara!– es mereixen tots els mastegots dels homes i no sortir mai de casa.

Des d'aquí vull solidaritzar-me amb els tres milions i mig de catalanes que es poden haver sentit ofeses amb el seu (i, ai dissort!, també meu) President: perdoneu-lo, no sap què s'empatolla. Per la plena igualtat de gèneres, Maragall dimissió.

Em fa moltíssima mandra parlar de política, i per això ja no en parlo. Perquè aquest circ està prenent dimensions vergonyants (bé, més vergonyants que de costum). Ja vaig mossegar-me la llenga durant la campanya de la Constitució Europea: perquè només hagués esquitxat bilis i metzina. La campanya de tots els partits, els de l'hoc i els del pas, el mateix redactat del Tractat Constitucional, tot plegat era per cremar tots els col·legis electorals; si després d'això l'anarquisme no ha pujat com l'escuma ja no sé quan ho farà.

I l'enèsima crisi del Tripartit, aquest cop provocada pel PSC (per fi se'n pot aprofitar ERC!), torna a sacsejar el panorama polític. Ara fa un any nedàvem entre crisis del Tripartit i ens preparàvem per més crisis i per l'atemptat i el canvi de govern Estatal amb tarantina (by Iu Forn). Avui ja afrontem la primera moció de censura i una querella contra... el President de Catalunya. Són ja moltes crisis les que ens uneixen, estimat govern: ja no ens ve d'una altra, però hòstia puta, aneu tots a cagar. El vostre partidisme, la vostra corrupció, la tàctica del dit a l'ull aliè, arriba un punt en què m'avorreix i em fastigueja i m'atipa tant que només puc engegar-vos a pastar fang. Feu-vos fotre. Cardeu el camp. Moriu-vos tots plegats. Deixeu-nos estar, malparits, d'una vegada, de la vostra retòrica falsa i de tripijocs per set de poder.

És que ja tant me fot, amics meus. Si jo, militant d'un partit, malparlo, despotrico contra els partits i contra els polítics, per alguna cosa deu ser. He estat testimoni directe del moment en què un polític ha posat en segon terme els seus ideals per finalitats electorals: aquí és on comença la perversió del sistema. Avui agafaré el meu carnet i el cremaré, i em delectaré amb encís místic contemplant la seva lenta combustió. Ens cal foc renovellador: prou de pastors capciosos i de ramats servils (que van de cap a l'escorxador).

Avui, tema estrella: Referèndum pel qual es ratifica el Tractat pel qual s'establix una Constitució per a Europa. No he fet campanya al bloc perquè no n'he tingut gens de ganes. Fa un hora que he anat a votar tot i que encara no ho tinc del tot clar, però he votat NO. Per diversos motius que a ningú no interessaran.

Sóc dels pocs que es deuen haver llegit sencera la Constitució dels pebrots. Tot i així, tot i els debats que he escoltat, els articles a diaris, un míting d'ERC a Esplugues i una manifestació d'estudiants; malgrat tot, no l'acabo d'entendre. No sé quin avenç real suposa aquest text. He fet un curs de Dret a la Universitat. Quan parlàvem de les Constitucions déiem que una de les coses que les diferenciaven de les altres normes jurídiques és el seu procés diferenciat i solemne de redacció i aprovació (no cal dir que no s'ha seguit). Conté una declaració de drets, senyeu-vos en lloança a déu! També és la norma jeràrquicament superior a la resta. Això vol dir que els drets que reconeix deficientment s'imposen a la resta de Constitucions, com l'espanyola. Però bé, tant se val.

Potser, com diu n'Obiols, sóc un impossibilista, demano massa a la UE. Però amics meus, jo no puc donar el meu vistiplau a tot aquest seguit de disposicions capitalistes desfermades. No podria dir alegrement que sóc d'esquerres si votés a favor d'això. A classe discutíem la diferència entre «liberalització» i «privatització»: no és exactament el mateix, però n'hi va només un pas.

No puc votar una cosa que no acabo d'entendre. Jo no vull signar una hipoteca a vint-i-cinc anys que no sé a què em lliga. Bé, potser estic sent massa dur amb mi mateix, però el que és per mi evident és que moltes de les implicacions econòmiques no són tan transparents com semblen. Per exemple, no s'atipen mai de proclamar que lluitaran per eradicar la pobresa i fomentar el desenvolupament econòmic, a dins i a fora de la UE, però alhora, veladament, impedeixen quasi per complet la Taxa Tobin. Com això, mil coses més.

Però des de la posició més esquerranosa que en mi resideix, des de la més altermundista, estructuralista o llibertària, tampoc no puc donar suport a aquesta cosa. Jo sóc d'aquells utòpics somiatruites que es pensen que és possible una societat sense classes i sense desigualtat. Per assolir aquesta mena d'objectius esmunyedissos l'alta competitivitat, els màxims beneficis, els capitals, etcètera, són incompatibles. Què vull, una societat comunistoide? No ho sé, com diria en Pujol, jo no proposo una societat alternativa, només critico allò que no m'agrada. I això no m'agrada.

Potser aquesta Constitució és la dels empresaris, la del propietari, la del capitalista burgès, però no és la meva. Segurament que la lliure circulació de capitals i els ajuts a l'agricultura apujaran la renda per càpita dels ciutadans dels Estats membres. També suposo que això ho farà a costa d'altres persones i d'altres agricultors residents a tercers països. Però bé, com els immigrants no són persones, sinó immigrants, que gaudeixen de condicions equivalents, però no iguals (que se'ls pot discriminar, collons), no ens n'hem d'amoïnar gaire. I, de tota manera, i per si de cas, ja lluitarem contra l'arribada massiva il·legal d'aquests indesitjables.

Els proamericans acostumen a dir que els europeus s'omplen la boca de bones intencions però que són els Estats Units els únics que de debò fan alguna cosa per la pau mundial. Doncs en aquest cas, sense dona'ls-hi la raó, estic d'acord en què Europa és si més no tan hipòcrita com els EUA. Fins ara, les seves hipocresies ostentaven el rang de Tractat Internacional; ara volen elevar-les fins al de Constitució. Doncs no en el meu nom.

Problablement, una Europa una mica més democràtica, una mica menys hipòcrita amb els seus propis principis, una mica més social i menys econòmica, hagués rebut el meu suport. Si això hagués estat d'entrada una Constitució veritable, si reconegués de debò la diversitat cultural, si el Parlament servís d'alguna cosa més que per aprovar Presupostos, etcètera. Si almenys el paper fos més suau que servís per netejar-me el cul, doncs potser hi hagués votat a favor. Però, així, només m'heu deixat una sortida:

Fa vint-i-sis anys la policia va metrallar en Martí Marcó quan volia evitar un control policial. En Martí Marcó era militant de Terra Lliure, militant d'Estat Català i exmilitant de les Jerc.

No cal que dongui el meu parer sobre la lluita armada a Catalunya: trobo que, ara per ara, s'està millor sense ella. Això no obstant, mai no acabarà d'indignar-me l'ús que l'Estat fa de la violència, absolutament arbitrari i impune. Si l'Estat vol tenir un mínim de legitimitat ha de ser realment de Dret. Si vol l'Estat que jo l'accepti de forma mínima i transitòria, ha de fer que la seva policia sigui la nostra també, l'ha d'investigar i jutjar quan toca, no l'ha de manipular i ha de servir per defensar el ciutadà, a més de l'Estat i el burgès. Com l'Estat això ho farà d'aquí tres o quatre eons jo no el trobo legitimat almenys en aquest aspecte (tot i que tampoc en molts d'altres). Això, tanmateix, s'emmarca dins d'un corrent pseudoanarquista llibertari-comunista independentista kumbaià molt envitricollat que ara no ve a tomb aclarir (bé, si algú ho fa per mi, li agrairé).

En Martí Marcó era un terrorista, segons uns, o un lluitador per l'alliberament nacional de Catalunya, per uns altres. De la mateixa manera, però, em permetreu que manifesti que, per mi, l'Estat és també terrorista. I el seu és molt pitjor, és omnipresent, gairebé omnipotent i, al damunt, és acceptat per la majoria inconscientment.

D'altra banda, avui és el judici dels dos joves d'Esplugues acusats d'atemptat contra l'autoritat. Demanen dos anys per cadascú. Un altre exemple d'impunitat policial. Absolució d'una puta vegada. No a la criminalització. No al Pla Caufec.

Pel que fa al cotxe bomba a Getxo per part d'ETA, sóc del parer que és més aviat una bona notícia. Vaig llegir no sé on que, per què hi hagi treva etarra, abans ha d'haver-hi alguna mena d'activitat. L'atemptat d'ahir, amb ferits inclosos, podria anar per aquesta via: primer fem petar les bombes, i després negociem la nostra retirada. Paradoxalment, doncs, potser aquest atemptat (i els que possiblement esdevindran properament) ens apropa més cap a la pau que no pas a la guerra.

Jo crec que l'única opció raonable que té ETA i el seu entorn polític és, ara per ara, deixar les armes. S'ha d'afrontar aquest període constituent basc en un clima de pau i llibertat: amb garanties democràtiques. És el millor per tothom, per tota la societat basca i pels propis abertzales radicals. Si, a més a més, enmig de la treva, l'Estatut basc s'aprovés per consulta popular, el Partit Popular i tota la colla d'espanyolistes rancis haurien de cercar un altre argument més elaborat que el de «són els terroristes els qui l'han beneït».

Sense gairebé suport popular, amb clares divergències al si de la banda i de Batasuna, amb la forta repressió policial, ETA ha de fer un cop de cap: no només no serveixen de res sinó que, a sobre, van en contra dels seus propis interessos. Que ho deixin estar d'una puta vegada.

Abans encara mirava la tele; ara ja ni tan sols m'hi fixo quan estic dinant. Abans encara mirava en Buenafuente i m'hi emprenyava, o els Simpsons o àdhuc 7 Vidas. Van treure en Frazier de les tardes del C+, i ara no me'n recordo mai de veure'l els caps de setmana. L'única cosa que seguia era el 2 de 9, el programa de castells del 33, que és molt dolent, tot sigui dit, però com ara s'ha acabat la temporada, ni això.

Ara no miro la tele més que per casualitat. De vegades encara veig l'Àgora. Res més. No paga la pena.

Tanmateix, avui he enxampat la segona part del Telenotícies migdia. I he remembrat com odio els noticiaris televisius, alguns més que d'altres. A mi el que m'interessa és sobretot la política catalana i l'actualitat internacional; em rellisquen força tot els afers de "societat", que no solen ser res més que sang i fetge innecesari completament. Depenent de la cadena, et pots trobar amb cinc minuts i mig de política i internacional, deu minuts de societat i "diversos" i els vint minuts restants esports, dels quals dinou minuts corresponen a futbol.

Els Telenotícies de TV3 són molt millors que els d'Antena 3, per posar un exemple a l'atzar. Tanmateix, això de trenta segons per notícia m'enerva, igual com m'emprenya que dediquin més temps a temes objectivament superflus però que "interessen", com que han matat a trets l'exguitarrista de Pantera, en Barrel, a Ohio, enmig d'un concert de Damageplan.

Hoc, això sí m'ha interessat. Au, nano, vagi bé a l'infern.

Ahir va ser el dia de la Constitució, i com a bon radical vaig anar a manifestar-m'hi en contra. Bé, en realitat m'hi manifesto en contra molt sovint, però bé, ahir vaig anar amb d'altres radicals per manifestar-me pel carrer amb pancartes i estelades. És el que té ser radical.

A quarts de cinc, a l'Hospitalet, una trentena, sent optimistes, de radicals del Baix Llobregat (Llobregat Jussà), vem manifestar-nos des de Just Oliveres fins a l'Ajuntament, cridant radicalitats com «Visca Terra Lliure» o «el Baix Llobregat és un poble armat». Evidentment, estem en contra de la violència, però sempre és divertit recordar temps passats, sobretot essent nacionalistes. Allà, davant les portes tancades de l'Ajuntament, el nostre Miquel Salip va llegir un manifest de suport al rebuig de les dues Constitucions, l'espanyola que ens lliga i l'europea que ens vol negar. I aviat érem al metro camí de Canaletes.

A Canaletes havíem d'esperar una hora i mitja per què comencés la mani convocada per les Jerc, d'abast nacional. Vem tirar Rambles avall i ens vem trobar amb un Che Guevara. El Che viu, i quan li vem donar una estelada, ens va deixar anar mots semblants: «¡Salud camaradas! Yo quiero que sepáis que me considero tan patriota catalán como podría serlo argentino o cubano. Yo lucharía por las libertades de cualquier pueblo, fuesen del pueblo que fuesen, porque todos sois mis hermanos. ¡Viva Catalunya!». Després de tan arrauxades paraules tots anàvem més trempats, per la qual cosa vem anar a un bar. Tanmateix, una castellera de la Jove de l'Hospi, un jerki novell d'Esplugues i jo els vem perdre de vista, i vem anar tirant Canaletes amunt tot comentant les fetes castelleres, una mica de política també i, a més a més, algun afer amb un mínim d'interès; tot plegat fins les sis, que tornaren els del Llobregat Jussà de fer la birra. A poc a poc l'aplec radical començà a fer-se més nombrós, enarboràrem estelades i de camí cap el Passeig del Born. Unes 600 persones segons l'Avui d'avui.

A diferència de l'Hospitalet, aquí sí hi havia policia. Sempre és bo que n'hi hagi, perquè insultar-la sense que hi sigui present no és tan divertit. Cada volta que voltàvem a prop d'una bandera espanyola l'amenaçàvem de dur-la a la foguera. Així, fins cantant els Segadors, corejant eslògans radicals i cançons patriòtiques, arribàrem fins el Fossar de les Moreres, on recitàrem els coneguts versos d'en Serafí Pitarra:

«Al Fossar de les Moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor»

I quan ja fórem arribats al Passeig del Born, al damunt d'una tarima, tot enfaristolats, un radical gallec, un de basc i dos de catalans van llegir els seus respectius escrits, reblerts d'extremisme, sectarisme i amarats d'un odi xenòfob irracional contra tot allò que no fossin els seus mal anomenats «pobles oprimits». Afortunadament, allò es va enllestir aviat. Vem anar a la recerca de l'entrepà, a mi se'm va vessar la birra, i un altre cop al Born per veure La Carrau.

Aquell grupet de folk català va aplegar força gent. Les birres valien un ull de la cara, i fins que no va aparèixer el... el... eeeeeel...botiju dels Ganàpies no vaig poder remullar la gola. Ganàpies? Els castellers de l'Autònoma? Hoc. Ja abans havia vist en Vella de Matadapera i en Sergi Saballut; el primer és alliberat al Vallès i el segon és simpatitzant, i tots dos són Ganàpìes. Tanmateix, a l'hora de La Carrau van començar a aparèixer Ganàpies fins des de la part jussana de les llambordes; àdhuc algun Arreplegat, que em va confirmar el boicot (veieu com són radicals?) a la nostra Diada Ganàpia de dijous passat, ja prou comentada. Doncs amb mitja colla, i enmig del concert, vem plantar un bonic pilar novato, sense faixes ni res. Na Mercè, que ni vol sentir a parlar de castells, es va fotre de lateral només per grapejar les cames de qui feia de segon (just el que jo deia al primer post sobre castellers! I això que no ha fet mai d'agulla en un pilar aixecat per sota!). La castellera de la Jove de l'Hospi i son germà, flipats per «lo bé que s'ho munten els Ganàpies», i gairebé no es creien el que els hi explicava de la nostra patètica diada.

Malauradament, tot el que comença ha d'acabar (bé, esperem que l'ocupació espanyola acabi algun jorn). Com el jerki novell té només setze anys i havia de ser d'hora a casa, na Mercè i jo el vem acompanyar. Serem radicals, voldrem la llibertat nacional, però si la mare diu un hora, allò va a missa. Ni que siguin les deu.

En resum, una tarda molt poc aprofitada.

Ei, que avui ha guanyat Espanya la Copa Davis! Espanya, o Mallorca? I ha sortit en Jimmy Jump, el noi del PI, com na Rahola i n'Àngel Colom! I li ha donat una barretina a en Moyà! En Jimmy Jump el volia fer també català!

JO SÓC CATALÀ
Enmig de la mar
s'aixeca ma terra
ins tocar el cel,
que es deixa en la Serra,
banderes de blau.

Jo sóc balear,
jo sóc de Mallorca,
català insular.

Tot el meu passat
que la història allunya,
el tenyeix de glòria
la Gran Catalunya.
En les rels profundes
de la meva gent,
un conqueridor
portà, proa al vent,
la nau que a Salou
deixà ses amarres,
seguint la bandera
de les quatre barres.

Jo sóc de la raça,
vella i gegantina,
que espantà dels mars
la gent sarraïna.

Jo sóc de la Pàtria
dels agermanats,
Joanot Colom,
vells antepassats,
defensors heroics
de tradicions,
que en sang ofegaren
Àustries i Borbons.

Herois de Mallorca,
herois catalans,
que en les hores greus
us dàreu les mans,
fent del nostre exemple
un sagrat costum,
jo us tinc en ma vida
de guia i de llum.

Jo sóc mallorquí,
i és la meva glòria
esser català
per la meva història.

Estim Catalunya
perquè té un passat
de lluita incansable
per la llibertat;
perquè dins un regne
d'oprobi i de sang,
teixí la grandesa
del Corpus de Sang;
perquè en tots els segles
contra l'esclavatge...

Ui, això deu ser el que els valencians en diuen "imperialisme català"! Ei, jo no vos vull fer catalans, jo vull que sigueu essent valencians i mallorquins! Però perquè no construïm un Estat federal conjunt al marge d'Espanya? Ens uneix la història i la llengua, i quatre segles d'oprobi espanyol! Visquen els Països Catalans!

Quan a estiu vénen al poble visiten el Tio Canya
i el pobre vell se'ls escolta parlant llengua castellana.
Però cròniques més noves expliquen que el Tio Canya
ja compta amb besnéts molt joves que alegren la seua cara.
Mai parlen en castellà (bis) com han après dels seus pares,
sinó com la gent del poble (bis), la llengua del Tio Canya.

Reviscola Tio Canya, amb gaiato si et fa falta
que a València has de tornar.

Quan els burgesos van inventar-se el seu Estat l'únic dret que defensaven era el de la propietat. No creien ni en la democràcia ni en els drets humans, només en què s'havia de garantir que les seves possessions continuessin sent seves. Avui dia continuem vivint en un Estat burgès, i la Unió Europea va pel mateix camí: en el Tractat que hem de votar es parla gairebé exclusivament del mercat.

La propietat s'ha de garantir mitjançant l'ús de la força degut a les grans desigualtats que existeixen a la societat. Si no hi haguessin tantes desigualtats la violència no seria necessària. A més, el monopolista de la violència és l'Estat. L'Estat burgès. Conclusió: l'únic que ens pot matar legítimament és l'únic que marca les regles del joc.

Evidentment, si a nosaltres ens roben, l'Estat també ens defensarà. Però siguem seriosos: algun cop la policia ha recuperat la cartera que us van robar? A nosaltres i uns quants veïns més del barri, un malparit es va fer fonedís amb tots els diners que havíem pagat com a entrada per una plaça de pàrquing . Però el timador no apareixerà mai. De la mateixa manera, si et roben a la botiga o et violen al carrer, és molt difícil que la justícia en tregui l'aigua clara. Ara bé, no enganxis un adhesiu al Trambaix, perquè els Mossos d'Esquadra carregaran contra tu amb diligència rabiosa.

A nosaltres l'Estat ens defensa, esclar, però no té res a veure amb les energies que esmerça per defensar el Corte Inglés o Sacresa. L'Estat, si ha de triar entre ells o nosaltres, els tria a ells. Si l'Estat ens ha de torturar, ens tortura. Segons l'Avui, Amnistia Internacional ha denunciat que a l'Estat espanyol se'n cometen amb una certa freqüència. És indignant que la gent s'esfereeixi amb les tortures a l'Iraq i no clami al cel per les que es cometen aquí. Ni tan sols amb sentències com la del Tribunal d'Estrasburg, que fa un mes va condemnar l'Estat espanyol per no haver investigat les denúncies de tortura contra els independentistes catalans detinguts sota l'operació Garzón, abans dels Jocs Olímplics.

Mon germà, a més, treballa per Prosegur, a l'Illa Diagonal. I més d'un cop ha estat al mòdul de Sacresa, l'empresa del Pla Caufec. A mi em faria vergonya treballar per una empresa que ens destrossa Esplugues.

Au, que no sóc anarquista.

Hi havia una bella vall que hom anomenava la Vall dels Entrepussats. A aquella vall hi pelegrinaven tots els galifardeus i saltaterrats del Regne un cop a la vida. Amb solemnitat i un seguici de deu mil poca-vergonyes com ells trigaven tota una vida en arribar fins a la vall. Pel camí feien tant de terrabastall com podien, malmetent les collites i cremant les cases, robant les pubilles i s'emportant-se els estalvis de tota la família, amb un delit proterv esfereïdor. Un cop eren arribats a la Vall dels Entrepussats, contemplaven astorats el que hi havia més enllà de la seva vida regalada, al fons de la vall. De la basarda que els punyia el cor s'afanyaven a fugir a corre-cuita de la seva perdició, mes aleshores ensopegaven i queien rodolant fins el fons inescrutable de la vall. I, per ventura de la resta del Regne, ja mai més no eixien de la Vall dels Entrepussats.

Potser m'ho he pres amb massa radicalitat. Existeixen molts motius pels quals una persona pot no saber parlar català i, tanmateix, ésser tan català com jo. Perquè qui és qui atorga el certificat de catalanitat? L'Administració potser, amb el Nivell C? Ésser català és un estat d'esperit, un sentiment de pertinença i amor a Catalunya i els catalans. Evidentment, qui estimi Catalunya s'hi voldrà adaptar i integrar, i per pròpia iniciativa voldrà aprendre català i, en la mesura de les seves possibilitats, formar part activa de la vida cultural, social o política de la societat. I, malgrat la voluntat d'integrar-se, no és condició sine qua non l'afer idiomàtic.

Des de l'Administració es pot obligar a aprendre català, però no es pot obligar a estimar Catalunya. És més, en la mesura que és imposat, l'idioma genera encara més rebuig dins un cert sector dels "catalans" que aquí viuen i treballen. Estic a favor de l'obligació de conèixer el català per a ésser considerat català, com diuen que dirà l'Estatut, però això no farà que es parli més als patis dels col·legis si els castellanoparlants no tenen cap incentiu per esdevenir catalanoparlants.

Afirmar que és català només qui parla català és una simplificació absurda. Sobretot des que sóc a Castellers, però també m'ha passat a la feina i a d'altres àmbits de la vida quotidiana, m'he anat adonant de què es pot ser molt català, àdhuc independentista de cinquanta anys, amb accent andalús. I, si a més, ells no parlen català, potser no és només culpa seva, sinó també de tots vosaltres, catalanoparlants, que tota la vida els hi heu parlat en castellà.

Si parlar català és més aviat un acte volitiu, fem que es trobin bé entre nosaltres i, així, que tinguin veritables motius per estimar Catalunya i el seu idioma.

Tinc la impressió que la lluna de mel Madrid-Barcelona s'ha acabat i que ara comença el procés de muntar el piset; és el moment que la muller s'assabenta que pot administrar les despeses domèstiques, però retent comptes al marit, i que el sopar ha d'estar servit quan ell arribi a casa. Tenim Maragall enfadat perquè el govern espanyol ha fet dues còpies idèntiques de la Constitució europea, una diu que en valencià i l'altra en català, i això no té cap ni peus. Tenim María Teresa Fernández de la Vega demanant a les autonomies casos com el del Companys, perquè no es trenqui el confortable sistema de cafè per a tothom. Doncs no senyora: casos com el de Companys no n'hi ha cap, ni tan sols a tot Europa. Ningú no ha afusellat un president rere un infamant procés sumaríssim. Tenim que el cas Egunkaria -que, en la nostra ingenuïtat, crèiem solucionat quan l'Espanya profunda va passar a l'oposició-, tot i la manca de proves, continua amb els seus directius processats; hi ha l'afegitó que un dels processats ja ha mort, i així s'ha demostrat que si hi ha guerrers castellans capaços de guanyar batalles després de morts, hi ha els qui no són guerrers ni castellans, sinó periodistes i bascos, que perden batalles després de morts. Per si no volies caldo, una dotzena de tasses: el Consell Superior del Poder Judicial considera inconstitucional que els jutges coneguin el català, malgrat la decisió del Parlament de Catalunya. Un cop més constatem que tenir Parlament i tenir institucions no vol dir tenir sobirania. Podem legislar sobre l'apassionant tema de la ubicació dels fanals a la via pública, però en les coses serioses legislar equival a dir "¿da usted su permiso?", tot picant suaument a la porta del qui mana.
Posant-hi imaginació, que ara per ara és l'únic de què disposem, fem oportunes propostes com la de Bargalló: si Espanya no vol córrer el risc d'un partit d'hoquei amb la selecció catalana, que es retiri de la competició. El sacrifici esportiu és nul, perquè no hi té cap possibilitat, i a sobre s'estalviarien l'esvalot de l'Espanya superprofunda, que aquesta sí que continua governant, amb les seves afilades ungles clavades al cor dels pusil·lànimes. El PSC, però, diu que en aquests casos s'hauria de retirar l'equip amb menys possibilitats, pel bé de l'esport "nacional". Etcètera, que per avui ja he recollit prou rucades i vostès i jo ja n'estem farts.

Isabel-Clara Simó. Diari Avui, 6-11-2004

Ahir escrivia arrauxadament el mateix que avui escriu n'Isabel-Clara Simó a l'Avui. Ella també fa el mateix llistat de greugues,
1. Divisió de la llengua a Europa i la Constitució Europea.
2. Cas Companys i LOAPA;
3. Egunkaria i llibertat d'expressió;
4. Jutges i català. Poder decisori real a Madrid;
5. Seleccions esportives;

que encaixa prou bé amb el meu d'ahir, però molt millor escrit (no per qualitat literària, que no la trobo enlloc, sinó per la correcció que hi empra).

Au, vagi bé.

Au, va, escriviu que us dicto:

Arafat, coma, en coma.

Doncs hoc, Arafat està a punt de morir. Si jo fos palestí també seria terrorista, perquè si ja sent català molts cops tinc ganes d'anar matant la gent, no us vull dir com em sentiria en el cas dels palestins. Per exemple, avui el diari no es podia llegir. Relació de greuges:

1. El fill de puta d'en Zapatero ha lliurat a en Solana una traducció de la Constitució o Tractat d'Europa en valencià i una altra en valencià del nord. Els pepers de la «Comunitat» Valenciana tot cofois ho han celebrat. En castellà, i tant.

He perdut tota esperança de què els subnormals profunds del PP entenguin que el seu valencià i el valencià del nord són la mateixa llengua. Em penso que ells ho defensen degut a la desconeixença real del català (en Francisco Camps sap pronunciar res més en català a banda del seu cognom?).

El que realment em treu de polleguera són els socialistes. Desgraciats, podeu fotre-us el talante pel cul, a l'hora de la veritat feu el que us surt del collons. No us vull per res, odio el PSOE i el PP i la subordinació política de Catalunya. El jacobinisme és una malaltia mental aguda que pateix la majoria de la població espanyola. Aneu a cagar a la via.

2. El govern d'Espanya demana informació a totes les autonomies sobre casos com el de Companys (AVUI). Em sembla molt bé. Però en Companys era president, no un militat de base, el nostre president, no un republicà més, sinó el nostre President. Se'l va assassinar només per ser President de Catalunya amb la doble finalitat d'acabar amb un referent de la República i de Catalunya. Volien assassinar amb ell Catalunya, simbòlicament. I va ser el Cap de l'Estat espanyol d'aleshores qui ho va signar. És, per tant, el Cap de l'Estat espanyol actual qui ha de demanar perdó d'una puta vegada a nosaltres, catalans. Vull veure el fill de puta del Borbó de merda demanant perdó per un acte comès per qui el va restituir al tron. Perquè els Borbons mai demanaran perdó pel Decret de Nova Planta, fills de puta tots, que si més no demanin perdó per en Companys. Gilipolles.

3. En Zapatero afirma que cap regió espanyola competirà oficialment contra Espanya. N'Iceta diu que, si passés això, Catalunya (hoc, és el que vol dir) ja es retiraria a temps. Botifler maricon.

Escolti, senyor Presidente: àdhuc la Xina, país no democràtic, deixa a Taiwan, Macau i Hong Kong disputar partits internacionals. Escòcia, Gales, Anglaterra i l'Irlanda del Nord porten anys i panys competint entre ells. Però vet aquí que vosaltres no ens deixeu. Aneu a prendre pel cul d'una vegada, jacobinistes resentits.

4. Processen Otamendi per l'Egunkaria. Sobren els mots: tanquen diaris i prohibeixen partits polítics si els hi fan nosa. Si tirem endavant un Estatut no adulterat per Icetes i companyia rebutjat a Madrid ja podeu comptar amb la supressió de la nostra ridícula autonomia. Perquè ja ens han dit mil cops que l'autodeterminació, per exemple, no hi pot sortir, i en Fraga (perquè no el processen a ell? Per què no paga els assassinats i les tortures?) ens recorda que els tancs hi són per quelcom més que per fer bonic un dia l'any.

5. Ens diuen que no podem demanar que els jutges a Catalunya sàpiguen català perquè és anticonstitucional. Evidentment, per a què ha de sapiguer català quan tothom té el deure de conèixer el castellà? El català ha de ser un deure per viure i treballar a Catalunya. Això és inconstitucional. Entesos, ja podeu canviar la vostra merda de Constitució. Beneits el senyor Roca i tots aquells que feren campanya per l'hoc a la Consitució espanyola!

Aquests cinc greuges poden llegir-se avui a qualsevol diari mínimament competent. Són greuges diaris, continus, històrics. Són greuges intencionats, catalanofòbics, destructius (genocides). Són greuges de dretes o d'esquerres però sempre espanyolistes. Perquè per molts segles que hi siguem, aquest Estat el tenim i el tindrem en contra. Els espanyols sempre han pensat que Catalunya és «una regió més» d'Espanya. Els espanyols, per malícia o per ignorància ens esquarteren la llengua i ens prohibeixen o delimiten l'autodeterminació (la capacitat de prendre decisions vinculants).

Jo no vull ser espanyol.
Jo odio Espanya.

A Espanya es cometen tortures. Les denúncies per tortures de tant en tant apareixen als diaris: etarres, okupes, anarquistes, etc., són potser els col·lectius que més en denuncien. Els polítics i la policia sempre treuen ferro a aquesta mena de declaracions, menystenint els presos per ser considerats delinqüents perillosos. Zígor Larredonda, per exemple, en va denunciar, i ni déu n'ha fet cas. El director de l'Egunkaria, Martxelo Otamendi, també se'n va queixar. Si sovintegen tant aquestes denúncies, per què l'Estat no investiga? Precisament per negar-se a investigar les tortures a quinze independentistes catalans l'any 1992, en una operació d'en Garzon durant els Jocs Olímpics contra la ja dissolta Terra Lliure, el Tribunal d'Estrasburg ha condemnat l'Estat espanyol a indemnitzar-los amb 132.000 euros (vuit mil euros per cadascú i dotze mil en concepte de despeses de tribunals).

Tothom es posa les mans al cap per les tortures a les presons iraquianes, però a l'Estat Espanyol també n'hi ha. En segons quins casos, la policia i la Guàrdia Civil no dubten a fer servir la força per intimidar, vexar i forçar declaracions inculpatòries. Això, que es faci a un país subdesenvolupat, encara es pot entendre, però que passi a Espanya hauria de fer caure la cara de vergonya a més d'un. I, evidentment, encara és pitjor si qui ho comet són les forces d'ocupació.

La policia tortura i assassina.

Els resultats de les eleccions no han sorprès ningú, tot i que fins que no van arribar els darrers resultats el vencedor no les tenia totes. Ara, amb la immensa majoria del vot escrutat, Tabaré Vázquez grimpa de letícia fins enfilar-se per les parets, car després de cent setanta-quatre anys d'hegemonia conservadora un candidat d'esquerres, del Front Ampli en aquest cas, ha guanyat els comicis de l'Uruguai. A en Vázquez, amb el 50,7% dels vots, no li caldrà una segona volta i és ja president de la República, amb més de vint punts per damunt del segon més votat, Jorge Larrañaga, del Partit Blanc, que fins ara governava en coalició amb el Partit Colorat, formació política a la que pertany el que fins ara era president, en Jordi Batlle. D'aquesta forma el petit país s'uneix a l'onada esquerrana que circula per Amèrica: el Brasil, l'Argentina i Xile.

Doncs hoc, aquesta entrada va dedicada a la selecció catalana d'un esport que, realment, no m'agrada gaire. Com va dir en Salvador Sostres un dia, l'hoquei sobre patins em pot semblar ridícul i avorrit, però no el vull oficial per això, sinó per dignitat. El poder dels símbols és enorme, més del que no sembla, i el poder polític de l'esport és impressionant. Tenir seleccions oficials catalanes, que a més guanyin mundials, és cabdal per la normalització del nostre país. A més, ser una potència mundial en quelcom sempre és un motiu d'orgull esportiu i nacional.

Au, nois, que a Freixe comença el camí de debò!

Amb gent tan sobreeixint com l'entranyable ministre de defensa i el pacífic president dels EUA, tots dos obsedits per un bel·licisme incomprensible, podem afirmar que ens donat un bono-bus(h) cap a la mort, de temporada.

L'Onze de Setembre, Maragall creà un acte al parc de la Ciutadella. I als seus Mossos d'Esquadra els armà amb una pistola. I tothom ho aprovà, perquè «fóra erroni convertir l'acte en una desfilada paramilitar». Mes, tot joiós, acudeix a la desfilada de la Hispanitat, perquè «ja no representa l'Espanya imperialista». Però aquells avions i tancs i soldats desfilant, i el Rei saludant sota la banderassa de plaça Colom, a mi em sobren. I no sé què coi fot el President de Catalunya a una festa cent per cent espanyolista. On aneu amb les banderes i avions i tot el cercle de canons?

També ens diuen que l'Estat espanyol, el del worldwide-tarannà, no demanarà perdó per l'assassinat d'en Lluís Companys. Me la sua si fou mal President, o si fou un covard, o tot el que digui la gent. En Companys és l'únic President democràticament elegit, de l'Europa Occidental recent, assassinat. I qui si no l'Estat que l'ajusticià ha de demanar perdó?

Per què hem d'agrair que ens tornin la part de Montjuïch que és nostra legítimament?
Per què ens hem d'agenollar per recuperar la documentació que en Franco ens espolià?
Per què demanar un tracte fiscal just és de «pedigüeños»?
Per què defensar el català a Catalunya és un acte d'intolerable imposició?
Per què són tan inviables unes Corts espanyoles plurilingües?
Per què reconèixer el legítim dret a la independència a l'Estatut és tan anticonstitucional?
Per què... per què tanta humiliació?

Sí, potser sóc un radical. Potser no tinc criteri. Potser m'han manipulat tots aquests anys.

Nacionalisme o cosmopolitisme? Tenim cabuda els nacionalistes? Nacionalisme cosmopolita? Hem viatjat mai?

Que us donguin pel cul. Quants idiomes saps tu? Jo puc parlar tres idiomes diferents i encara em defenso una mica en francès. He estat en cinc països diferents i anualment passo dues setmanes a Andalusia. Jo em considero més cosmopolita que la majoria dels que diuen això, raó per la qual em sap greu l'oportunitat perduda del Fòrum. Jo conec els dos sil·labaris japonesos i algun ideograma d'origen xinès. No, a mi no em fa por la cultura. Jo no vull una Catalunya hermètica. Però la vull independent i la somnio completa. Sóc patriota, en efecte, perquè el patriotisme és l'amor a la terra.

Sempre acabo a la defensiva.

Obriu ampolles de cava! En Fabra i en Verdaguer n'estarien molt orgullosos. En Llull se sorprendria, potser, de què la seva obra encara avui dia deixondís tant d'interès. En Joanot Martorell, que va veure com el seu Tirant es feia famós arreu d'Europa en el seu temps, potser no s'acabaria de creure que al segle XXI encara gaudís de renom mundial. Algú ha dit fa poc que això és com el premi nobel a la literatura catalana. La nostra literatura és molt rica (encara me'n faig creus, amb tot el que ha patit), i no em sembla que ara per ara estigui en cap crisi. L'any vinent, o potser l'altre, la cultura catalana serà la convidada d'honor a la Fira del Llibre a Frankfurt, la més important del món. Visca!

Un company de la Universitat duia El País. He llegit la portada: deia un titular que a Catalunya s'ha acollit amb bons ulls els canvis que estan introduint els «socialistes» en els pressupostos per incrementar un xic la inversió estatal aquí. Tanmateix, la portada de l'Avui, el millor diari del nostre país, deia que CiU i ERC estan planejant conjuntament votar-hi en contra per les deficiències que hi troben. La nit i el dia, senyors.

Aquí a la vora, als Països Madrilenys, un tal Jaume Matas propugna el bilingüisme aquell tan famós que es redueix sempre a afavorir el castellà. El bon home es demana "Com pot ser considerat un atac la instauració d'una llibertat?". Hi entrem com sempre al mateix problema. Els espanyolistes sempre han estat a favor de la tria del llenguatge vehicular a les escoles a les terres bilingües per part dels pares. Això, a la pràctica, es converteix en què tothom aprendrà castellà però només qui ho desitgi el català, en la variant que sigui.

Ahir llegia a l'Avui un article a la secció Diàleg que em va semblar molt encertat sobre el tema que està monopolitzant aquest bloc darrerament, la llengua catalana. L'article, de Josep M. Huertas i Claveria, afirma ja cap a les acaballes la següent cosa:

[...] Van sortir les crítiques al fet que s'ajudés el català des de la Generalitat i no també el castellà. Quan algú comentava que a Suècia òbviament ajudaven el suec, que l'anglès ja s'ajudava sol -fet trasplantable al català i al castellà a casa nostra-, deien que Suècia era un Estat, argument que, de retruc, animava i anima aquells que volen la independència.

Heus ací una de les raons per les quals sóc independentista, potser una de les més importants. Si tinguéssim un Estat propi ningú no trobaria provincià o anormal defensar el català per damunt del castellà, que s'imposés com s'imposa el suec a Suècia o l'idioma que sigui a l'estat on és oficial, com el castellà arreu d'Espanya. I per això a les Balears és absolutament necessari fer obligatori el català, perquè el castellà ja s'ajuda tot sol i no cal l'empenta del PP.

I jo em demano, per què els Reis d'Espanya, quan van a l'estranger, només defensen el castellà (com els anomenats Prínceps d'Astúries fa quatre dies al sud dels EUA) però mai no mouen un dit pel català? Evidentment, perquè nosaltres vem perdre la Guerra.

Ah, i ahir van matar dues policies nacionals.

Democràcia
(assaig general)

Els figurants que seuen a la dreta
de l'escenari, que s'intercanviïn
regularment amb els de l'altra banda,
és a dir, amb els que seuen a l'esquerra.
Quan es trobin al mig, es poden dir
tot el que els passi pel cap, des d'insults
a paraules amables, circumspectes,
poden adaptar un aire displicent,
o bé irritat, o de perdonavides,
i fins i tot poden iniciar
un simulacre de baralla física
que el públic sempre sol aplaudir amb ganes.
Un cop ben asseguts a les poltrones
que reprenguin la representació,
però tenint en compte que els papers
són canviats i cal posar més èmfasi
per tal de fer versemblant l'espectacle.
Comptaré fins a tres.
        -I jo?
         -Un moment.
Vós... què? Vós a aplaudir i encara gràcies.

Llibre de les solituds, M. Martí i Pol (1997)

Ara que és mort, he començat a llegir una antologia d'en Martí i Pol. Està bé, és molt... tendre. Té molta temàtica social, esquitxada d'ideologia roja, que no m'interessa gaire. M'agraden sobretot les elegies; la seva vida havia de ser un infern, clos a casa, tuberculós i després escleròtic, i més endavant amb la muller morta. Jo crec que en un estat malaltís o pessimista, solitari, melangiós o, en definitiva, de patiment, és com sorgeixen les millors obres. Però bé, això no ve a tomb.

El cas és que aquest debat sobre l'estat de la Nació, o de Política General, encaixa perfectament en el xou descrit pel poema. Semblava més aviat un seguit de monòlegs, o un partit de tennis: un diàleg de sords. En Maragall pronuncia un discurs de dues hores, en Benach tramet missatges pel mòbil mentre en Boada xerra, en Bargalló ha de fer veure que Esquerra remena alguna cirera, en Puig ens vol demostrar que CiU és més independentista que ERC fent votar impertinències que no vénen al cas, i la imatge d'aparent cohesió tripartita presentant una bella resolució conjunta. Un espectacle lamentable tot plegat. Això no és un debat, és una representació on uns fan veure que governen amb un projecte clar, i els altres intenten fica'ls-hi el dit a l'ull.

L'únic que m'ha agradat ha estat veure votar en contra de la Constitució Europea el PSC. Si el PP hagués presentat una resolució a favor del pacte del Tinell, el Tripartit hagués votat en contra. Una altra escena d'una sessió de teatre al Parlament. Si us plau, el proper cop, al Teatre Nacional.

Españoles:

Es una falta de respeto viajar a un país y hablar a sus habitantes en otra lengua que no sea la suya.
Entiendo que, en algunos casos, pueda ser comprensible; por ejemplo, el inglés se ha convertido en un idioma universal que sirve para comunicarse en todo el mundo.
Sin embargo, nadie considera lógico que alguien vaya a vivir a otro país y no haga jamás el esfuerzo de aprender el idioma autóctono. Es una grave falta de respeto.

Españoles: vosotros decís que somos irrespetuosos los catalanes porque, a veces, os encontráis con alguno que os sigue hablando en catalán en su propia tierra. Es evidente que sois vosotros, el grueso de inmigrantes que no habéis querido jamás adaptaros lo más mínimo, los profundamente irrespetuosos.

Iros a la mierda.

Als altres, moltes gràcies.

L'ordinador m'ha tornat a petar. Ja n'estic tip. El llençaré per la finestra quan me'l tornin de la botiga d'informàtica. Bé, potser millor esperaré una setmana a que torni a petar.

Va estar bé l'acte de la Ciutadella. Només vaig trobar que els mossos haurien d'haver dut trabuc o un fussell, per comptes de la irrisòria pistoleta que duien a la cintura. Una altra cosa: amb penes i treballs s'entrellucava res de l'acte: mireu que vaig arribar amb deu minutets abans que s'iniciés l'homenatge a la bandera, o com li vulguin dir. Vaig veure passar els mossos, calçats amb espardenyes i capell de copa, vaig besllumar a la llunyania el President i el President del Parlament, i vaig contemplar com hissaven la Senyera, portada d'Organyà. Vaig sentir a TV3 o no sé on que a Organyà es va trobar un dels texts més antics escrits en català: ho sento, les Homilies d'Organyà són el més antic.

Això sí: les actuacions dels reputats artistes internacionals, segons la Razón, van estar molt bé. La versió tradicional dels Segadors, exhortant-nos a les armes, va ser prou reivindicatiu. El Venim del Nord, venim del Sud d'en Llach, el Cant de la Senyera i el dels Ocells, tot plegat molt emotiu. Potser em va sobrar en Serrat, però bé, era la quota socialista, suposo.

Vaig assistir també, una poca estona, a l'ofrena floral d'en Casanova. Aquest anys també li ha tocat el rebre a ERC, i no és d'estranyar. Es mereixen l'esbroncada. Potser no són uns caragirats com ho han estat els convergents, però la bírria del Tripartit els ha de passar factura. I és que és cert que a Catalunya li calia un canvi, esbatanar finestres i renovellar l'aire, però no aquesta bravada socialista, empudegadora, espanyolista de baixa intensitat. M'estimo molt més el mal anomenat seny convergent, el seu seny venal; m'estimo molt més uns catalans venuts que uns espanyolistes declarats com ells. Però bé. Malgrat tot, no vaig ser present a l'ofrena d'ERC, però sí a la de CDC, que em va sobtar agradablament en veure'ls amb tantes estelades.

En resum, jo trobo que, com molts diuen, l'acte de la Ciutadella suma, no pas resta. Afegeix un acte institucional, anàleg al de totes les altres nacions del món, sense militarismes, però, i ple de solemnitat i força to reivindicatiu. Fa gairebé tres-cents anys, els espanyols van ensorrar un dels barris més pròspers per construir la Ciutadella. Ara, al mateix lloc, demanem la recuperació dels drets que Felip V i tota la seva colla de malparits ens van arrabassar.

«La immigració a Catalunya està arribant a uns límits fora de l'aconsellable, sobretot perquè aquesta immigració rep els ajuts socials que s'haurien de destinar als espanyols més humils i necessitats que no reben res»

Així comença una carta publicada a una revista comarcal de notícies regionals i anuncis immobiliaris que es porta publicant ja dinou anys al Llobregat Jussà, l'Aquí. El lector diu que els immigrants no són gens beneficiosos per l'economia, perquè ens roben la feina i els ajuts socials. L'he cercat per mitjà del Google, i he trobat que l'autor, un tal Gandia, no és l'autor real, sinó un tal Feliciano o, potser, una tal Maria.

No paro de sentir que els immigrants, en especial els il·legals, no tenen dret a reclamar uns drets que al seu país no veurien ni en pintura. No garantir el seu salari mínim, o que cotitzin, o simplement permetre que els tractin com atzembles, és rebaixar el nivell de l'Estat espanyol al dels països d'on provenen. Bramar que s'haurien de prohibir les mesquites fins que a aquell país àrab no es permeti el culte cristià és ser igual que ells. I tots sabem que els sarraïns són lletjos, bruts i ignorants, i no volem ser com ells...

Augurar la fi de la nostra cultura a causa de la immigració és alarmista i innecesari. Només el poble basc (ara m'he passat...) és tan pur que pot cridar als quatre vents que la seva cultura és absolutament pròpia i ancestral, que no ha estat tacada per d'altres tribus o civilitzacions. Per Catalunya i Espanya han passat mil pobles diferents. Els musulmans, per dir-ne un a l'atzar, van portar una de les cultures més avançades d'aquell moment, i van crear les Giraldes i les Alhambres, i construïren fonts de diferents colors i olors molt abans que els catalans ens haguéssim rentat mai... La península Ibèrica, però en especial Catalunya, per ser terra de pas i poble de comerciants, és el resultat de la barreja de mil pobles, del mestissatge.

La immigració no és perjudicial, sempre i quan s'integri bé. D'això ja en va parlar el TdQ, segurament molt millor que jo. En un país normal, la integració no crec que representi massa problema, però a casa nostra ja n'hem rebut un bon munt. Realment, no em fa res aquesta nova immigració sudamericana i africana, la que m'amoïna és l'espanyola, és clar. Potser és perquè visc a Esplugues, però més aviat semblem els catalans els qui ens hem d'adaptar a ells que no pas a l'inrevès. Aquí, els catalans som minoria.

Catalunya ha d'afrontar aquest repte. No sé si la solució són papers per a tothom. Si només Catalunya ho fes, l'allau seria increïble. De moment necessitem plenes competències en immigració. Jo no crec ara per ara que sigui cap problema seriós, però si no podem legislar per nosaltres mateixos, sí que ho serà. Tindre Estat propi seria ja la rehòstia, però el que hi ha ara, l'espanyol, no ens té gaire en compte.

El que més greu em sap és que es titlli de delinqüents els nouvinguts. Els pobres tenen, estadísticament, moltes més probabilitats de ser-ho, i una de les causes que els manté en la pobresa són els impediments per regularitzar la seva situació, de trobar una feina digna. Només troben sortida en contractes il·legals o en màfies de pirateria, de prostitució, tràfic de drogues, etcètera. Els europeus de l'est, abans sota el jou comunista, ara tenen tota una Europa sense fronteres físiques, però amb moltes altres fronteres de moltes menes de maneres. A més a més, posaria la mà al foc que els autèntics lladregots es diuen Ferrer o Martínez i ocupen càrrecs directius, i a sobre que ens roben els enfaristolem.

Els que sí que estan encara sota jou rus són els txetxens. I mireu que sempre he estat pro-txetxè, però ara n'han fet un gra massa. S'ha d'entendre la llarga opressió soviètica, les interminables guerres, Grozni esbocinada... Jo no crec que, com diuen, els txetxens siguin nacionalistes; són desferres humanes, espectres sense infantesa plens d'odi i rancúnia -una mica com els palestins. Només així es pot entendre el que han perpetrat ara. "Les nostres mares han patit molt. Ara que ho facin les vostres", és la frase que han repetit deu mil cops pel sensacionalista telenotícies de Telecinco. No és nacionalisme, ja ni tan sols és supervivència. És venjança per tot el que l'exèrcit rus els ha infringit, per tota la història de sang i fetge. Si Txetxènia no tingués petroli seria independent des de començos dels noranta. L'atemptat és condemnable i execrable, però és almenys comprensible.

Amics, jo us dic: no tracteu els immigrants com bèsties o com delinqüents; tracteu-los com tractaríeu qualsevol altre català (parleu en català!), sense discriminar ni positivament ni negativa. Només si ells es troben bé a Catalunya voldran esdevenir catalans.

PD: A causa d'una altra caiguda de la ZonaLliure, aquest post l'he hagut de publicar avui per comptes d'ahir al vespre, com tenia previst.

L'altre dia el Barça va guanyar el Gamper. El tros de senyera va recordar-me la banderassa rojigualda de la plaça Colom a Madrid. I és que els catalans som tan imbècils com ells: hem aconseguit que la senyera sigui rècord Guiness; ara podrem exclamar orgullosos que ens trobem a l'alçada d'aquell home que es cruspeix cinc-centes cuques per minut. Diuen que les quatre barres gegants recorreran totes les festes majors dels pobles que ho requestin. Això és fer país. Si això mateix ho hagueren fet els nord-americans, o el Reial Madrid, a casa nostra haguéssim rigut de valent, encara ens en fotríem.

Bé, ho reconec, em va arribar a emocionar veure la senyera, tan grossa ella, ocultant tota la gespa del Camp Nou. Àdhuc em va sapiguer greu que no fos una estelada. Però, amb el cap fred, allò és una patriotada al més pur estil nord-americà. És gairebé com dir: som els millors i per això tenim la major bandera. És estar, com si diguéssim, obsedit per la pàtria, projectar els desitjos de grandesa en un tros (enorme) de tela i, alhora, atorgar al patriotisme la primacia sobre tota la resta de sentiments o valors. Vaja, com dir que Catalunya per damunt de tot.

Jo he arborat molts cops l'estelada. A totes les manis contra la guerra, cada Onze de Setembre, als partits de Catalunya, i moltes altres vegades, l'he portada ben alta. Potser em contradic, però una cosa és una reivindicació puntual, i una d'altra és plantar una senyera mastodòntica a un mer partit de futbol. No ho negaré, potser l'anomenat fet nacional supedita altres afers que haurien de ser més importants per mi. El que sé del cert és que ni de bon tros és el més important a la meva vida.

Suposo que en la resta de partits polítics serà semblant. Aquí no tinc les dades exactes, però a ERC hi ha més homes que dones, diguem-ne que hi deu haver una diferència superior al vint per cent. Del que sí tinc dades exactes és de l'assistència al 24è Congrés Nacional: 76,4% homes i 23,6 dones. És a dir, els homes, pels motius que siguin, acostumen a ser més actius políticament parlant que les dones. Les raons? Això sempre ha passat, durant moltíssims anys la dona no ha tingut drets polítics. El que més perjudica la dona deu ser el fet de ser mare, que els hi estronca molts cops la seva carrera, ja sigui acadèmica o professional. A major nivell cultural, major participació política, i a millor feina, també. Suposo que també hi deu influir l'educació, diferent de la dels homes, abocada pel que sembla a cuidar nines, jugar a pares i mares i preparar truites de plàstic a la cuina de joguina.

I jo proclamo: que mentre la dona no sàpiga, sense necessitat de discriminacions positives, llevar-se aquest pes de sobre, i aconsegueixi que la paternitat sigui tan perjudicial per la feina com és ara la maternitat, i lleixar tota la colla de llasts que arrosseguen, no tenen cap dret de copar les mateixes conselleries o ministeris que els homes només per omplir una quota. Els ministres han de ser al càrrec no per tenir figa sinó pels seus mèrits (i néixer dona no és cap mèrit). No dubto que les ministres del Vogue s'ho mereixin, però potser algú de millor preparat s'ha quedat a fora gràcies a la famosa quota. Perquè això pot passar algun dia a l'inrevès, i una dona quedar-se fora del govern perquè sortia de la quota.

De l'èxit o fracàs de l'Acampada Jove depèn en gran mesura l'economia anual de la JERC. Entesos, però un dels comentaris que més vaig sentir a la barra era "com us passeu amb els preus". No sé ben bé si una cervesa més el got pot valdre 2,5 euros, potser és una mica massa car. Els cubates de whisky només valien 3,5 si duies got, però els posaven molt poc carregats. Jo, tret d'algun cas molt especial, els carregava molt (algú em va dir que els feia massa llargs). Al final no em va acabar de quedar clar si es podien tornar els gots buits; a les barres segur que no.

El pitjor de tot era el rotllo de les gírgoles. No havia sentit mai aquesta paraula, i ara resulta que és una mena de bolet. A l'Acampada, una gírgola era diner fiduciari, que es canviava per euros al costat de les barres. Només es podia pagar a les barres amb gírgoles. Després, pel que vaig sentir, no es podia tornar a reucuperar els euros de les gírgoles: o t'ho gastaves, o t'ho empassaves. Això, amics meus, és un abús. Més endavant vaig veure alguns militants revenent gírgoles fraudulentament.

També se'm van queixar pel preu de l'entrada. Jo no vaig pagar perquè vaig treballar, però el preu del dissabte era 25 euros. Tampoc no està tan malament, tenint com a referència el preu del darrer concert de Metallica amb Slipknot a Saragossa. L'abonament per tota l'Acampada valia 50 euros a guixeta, tampoc no és tant.

La seguretat a l'Acampada era ímfima. La suficient per no deixar entrar qui no hagués pagat i controlar una mica l'assumpte. En aquest lloc ple d'esquerrans, és molt fàcil que et prenguin la cartera. Jo anava amb molt de compte amb les meves coses, i amb tot em van prendre la bossa amb la càmera de fotos. No és culpa de l'organització, sinó de la gent que hi va allà. L'única solució és no confiar-se mai i no dur res de valor a sobre.

Jo no em vaig dutxar a la Zona d'Acampada, però de dutxes la cosa estava molt malament. Jo només en vaig veure quatre. O et banyaves a les gèlides aigües del rierol, amb el risc de trobar-te navegant riu avall d'alguna deixalla, o anaves a unes piscines que no sé per on paraven. Les noies que anaven amb mi van anar a la piscina.

Els lavabos de l'Acampada, que consistien en un cubicle gris made in USA, pudien una barbaritat, la ferum convidava a aguantar-se la pixera tot lo dia. Jo no vaig patir cues, però pel meu gust n'hi havien pocs.

El que no hi havia per enlloc, o no en vaig veure cap, eren papereres o contenidors on llençar la brossa. Potser si n'hi haguessin plantat uns quants no hi hauria hagut tanta merda pel terra. Amb tot, també és problema dels acampats, que són incapaços de no embrutar el bosc. Entre la falta de dutxes i papereres, i els lavabos pudents, el panorama de dissabte per la tarda era un atemptat al nas.

Per acabar. Arbúcies i el Montseny són molt macos, el camp de futbol és un bon lloc pels concerts, i en general el marc geogràfic és immillorable. Els preus són raonables, els de les barres són una clavada, però és també normal, a qualsevol concert t'hi claven. L'organització, a càrrec dels militants, estava bastant bé, però amb algunes mancances. No sé si tornarem l'any vinent; després de la mala experiència dels companys, ja veurem. En fi, que està prou bé. Aviam si per la propera porten algun grup tipu Sepultura, perquè Orishas a mi m'avorreix soberanament.

Un calorós dissabte de juny un hom sortí del seu poble cercant el paradís perdut: un indret on tothom parlés el seu idioma, anés de bon rotllo i pogués gaudir de la natura, amb la remor dels ocells i el rierol i l'ombra dels faigs.

Creí que sería la siudá de la suerte porque regalaban coco', pero estaba profundamente equivocado (El Mariachi)

Avís per si algú pensa anar a l'Acampada Jove per primer cop l'any vinent: abans de fer tota la pujada cap a la Zona d'Acampada aneu a agafar les vostres acreditacions vora la plaça de la sabata, o us exposeu a perdre gairebé una hora miserablement.

Un cop sigueu a dins, si heu quedat amb algú, assegureu-vos que el lloc on quedeu sigui perfectament conegut per tothom. Una font perduda per allà dalt no és el millor lloc. Us exposeu a perdre una altra hora.

Hom, d'entrada, comprova que aquell bell lloc que imaginava no és ni de bon tros l'edèn somniat. Hom ha de sofrir els estirabots d'acampats massa beguts, ha d'anar amb vint ulls per no ensopegar amb la immundícia que curulla el terra i caramulla l'innocent rierol. L'única remor que hom sent són els brams dels embriacs; hom pot gaudir de la natura si dirigeix la mirada o marxa cap els llocs no infestats. A l'aire només ensuma suor, deixalles, tabac i petes.

En Josep, exhibint triomfalment la seva doble identificació (pulsera i acreditació), ja dins la Zona d'Acampada, traba coneixement amb dos nanos de La Comarca. L'Acampada per relacionar-se va molt bé, però clar, en Josep té uns límits molt delimitats (merda de frase), i acaba sempre per escoltar el típic "en Tal és algú que no parla gens, menys encara que el Josep aquest". Doncs collons, si encara parla menys, deu ser mut, perquè el Josep aquest feia estona que no badava boca.

Però abans d'arribar a aquell punt, a les set (bé, a les vuit...) anàrem les tres noies i jo, sense els altres dos de La Comarca, a treballar a la barra del concert. No sé, deu ser potser el que més em va agradar de l'Acampada. La gent borratxa no té vergonya, i és capaç de despullar-se completament per un cubata (sí, de franc, però les rialles eren inpagables). Un tal Bartomeu i un altre, de Sant Hilari o rodalies, van pensar que jo era el pardillo amb qui podrien beure gratis tota la nit. Bé, gratis no, simplement els feia rebaixa, perquè m'amenitzaven la nit. El tercer cop que van vindre vaig passar d'ells completament.

Des de les barres es veien perfectament tots els concerts. El primer fou el d'en Lluís Llach. Bé, va estar bé, cantà com sempre, interpretà l'Estaca, On vas i fragments d'Ítaca, a banda de poemes d'en Papasseit i Martí i Pol. Atenent el marc on es trobava, crec que hauria d'haver cantat les més combatives, per no ensopir massa el personal a primera hora.

En fi, després actuà una rastellera de grups, com Orishas, que no m'agrada (gaire), i Skatalities, La Gossa Sorda i Obrint Pas. Segons una de les noies, estaren molt bé i tal. Jo no hi parava massa atenció, la veritat.

A les dues de la matinada, després de sis hores a la barra atipant-me de cervesa com un lladre i amb un porillo meu i unes quantes calades del d'un paio que s'emportà una birra de franc, anava bastant marejat. Aquells grups retrunyien al meu cervell; és cert que estan bé, però el meu estat físic no acompanyava.

Mentre el cap em ballava, un dels dos nois de La Comarca es barallà per error amb un Skin. Resultat: perdé les cucales. Devien ser entre les dues i les tres de la matinada del fatídic divuit de juliol. No prengué cap mal, però des d'aleshores la seva visió fou boirosa.

Una estona més tard, assegudets enmig del camp de futbol, mentre cantava La Gossa Sorda, una bossa blanca que tenia al costat meu s'esvaní. La busquí, la cerquí, però no la trobí, m'aixequí i una de les companyes digué: "Josep, on és la bossa?". Jo ni puta ideia, el cas és que buscant per les rodalies la trobàrem sense la càmera de fotos d'una altra d'elles. Afortunadament, no robaren una samarreta dels Obrint Pas que ella acabava de comprar i que, tot sigui dit, resulta que li queda massa estreta.

Tot xino-xano, cap allò de quarts de sis, tornàrem a la Zona d'Acampada, on xerràrem una hora sobre banalitats que encara m'ensopiren més, o sigui que quan entràrem a la tenda dels de La Comarca m'adormí ràpidament. Avís: fa fred per les nits a Arbúcies. No dormiu amb màniga curta i amb el sac a una altra tenda, perquè passareu fred i no tindreu un son agradable.

Dues hores després, sent optimistes, ens llevàrem. El fat, la providència o la tragèdia tornà a sotraquejar el nostre tortuós dia. Una d'elles anà al lavabo amb una ronyonera amb més de cent euros i la documentació, entre d'altres coses. Quan tornà a la tenda, i després d'uns ressacosos minuts, s'adonà del seu descuit i sortí com llamp per mirar de recuperar-la. Malauradament, ja no hi era a temps.

La infructuosa recerca dels diners perduts ens alentí els treballs de desmuntatge de la tenda i recollida d'andròmines. Havíem de pujar a l'autobús a les deu, però a un quart de dotze arribàrem. Després de perdre cucales, càmera, diners i documentació, ara tocava l'autocar. Després de moure fils, telefonar i bla bla, aconseguírem pujar gratis (ens volien tornar a fer pagar!) a un altre autocar.

A Berga visitàrem el Pi de les Tres Branques. És un arbre monumental (literalment), amb molta història. Coincidírem amb els Maulets, que venien del Rebrot. Bé, són bona gent però una mica emprenyadors. El tercer diumenge de juliol de cada any (ahir) se celebra l'Aplec del Pi.

A la tornada tingué lloc el darrer cataclisme del dia. Érem ja a Barcelona. Baixàrem a Plaça Universitat. Algú que pujà a Arbúcies i deixà l'equipatge a l'autocar, no tornà a pujar a Berga, la qual cosa vol dir que sobraven motxilles al portaequipatges. Això no ens afectaria si la noia que perdé els diners no hagués agafat una motxilla blanca que no era nostra. Una de les altres noies tenia una motxilla blanca, i ella pensà que li feia un favor, però només aconseguí que ens veiéssim enmig de Barcelona amb equipatge de ningú. Doncs res, després de trucar i riure i fer l'imbècil, anàrem a la comissaria de policia a deixar-la a objectes perduts.

El dia divuit de juliol és un dia malastruc. Ahir només patim desgràcies i fa uns anys aquell fill de puta muntà un cop d'Estat. Visca!

Darrerament ja no llegeixo diàriament el diari. Diverses causes congrien aquest efecte: primer, que les comissions d'investigacions i la guerra de l'Iraq no m'interessen gaire; segon, que em treu temps per llegir coses més interessants; tercer, l'euro que val el diari; quart, que estic molt mandrós i la canícula no acompanya. Així que el que diré ara no està gens documentat per cap diari, sinó només pel que he sentit per la ràdio (perquè ni els telenotícies miro).

I és que jo no treballo ni conec ningú que treballi a cap ambulatori, ni a cap farmàcia. El màxim és que al costat de l'Àrea de Guissona hi ha una farmàcia i veig entrar multituds de medicaments sota els braços dels clients. És evident que per alguna estranya raó la gent té gust d'anar al metge, molts cops de forma abusiva. Ja ho diu en Josep Pla al seu Quadern Gris:

19 d'agost
[...] A més aquestes senyoretes tan pàl·lides, tan vestides, d'una sensibilitat tan trencadissa, solen tenir el mal de mar, perquè, en definitiva, marejar-se és considerat un símptoma de delicadesa i de qualitat de sentiments. La salut plena i normal, la vitalitat franca, és tinguda per una grolleria que s'ha de deixar per al poble, per a la plebs. Si entreu al menjador de les cases, veureu la gran quantitat de medicaments, preparats, pólvors, píndoles i potingues que pren la burgesia. «¿Ja han pres les gotes?» «Porta la cullera per l'oli de fetge de bacallà...» «I en el preparat de calç, ja hi penses?» Aquestes són les frases que se senten, abans de dinar o de sopar, a les casetes del Canadell. Es considera que l'absorció d'aquestes puerils enganyifes fa interessant i distingit. La mar, doncs, ja considerada, de natural, un element horrorós, és tinguda a l'estiu per un mer pretext de grolleria i de populatxeria.

Ara imagineu-vos tota aquesta munió de pretesos petitburgesos, d'una il·lusa i il·lusòria "classe mitjana", que volen reafirmar-se com a classe. S'omplen de penjolls i bijuteria barata, aparenten vestir bé i menjar bé, i van a l'ambulatori de la Seguretat Social quatre cops a la setmana per aparentar. Fóra encara digerible si aquest devessall de gent tingués metge privat. Pel contrari, la gernació acut al metge públic com si fos un recurs inesgotable. Aquest és un dels problemes de l'Estat del benestar, que és fàcil oblidar el valor econòmic de les coses. En ser de franc no es valora prou.

Per això estic a favor de l'euro per visita. S'hauria de fer un estudi per delimitar quan s'ha de pagar i quan no, però en la majoria dels casos, sí. Els jubilats, tot i les seves migrades pensions, haurien de ser els primers en pagar. Abonant aquest minso peatge, que no ha de servir ni de bon tros per sufragar els costos de la sanitat pública, aquesta gent que va només per vici a l'ambulatori s'ho repensaria. Perquè, en primer lloc, no són classe mitjana, s'han de resituar, i perquè fer abús de la sanitat no es pot convertir en un oci per la gent, en especial, la gent gran.

Avui, dia de la independència gringa, el diari Avui porta sis pàgines gairebé íntegres sobre el 24è Congrés Nacional d'ERC, l'únic partit polític amb representació parlamentària obertament independentista. Gairebé m'he corregut del gust en llegir que el model assembleari es manté. Potser un partit amb deu mil militants per poder governar-se eficientment hauria d'adoptar un model representatiu. Amb tot, jo crec que és possible mantenir encara aquest caràcter, i el fet que s'hagi mantingut demostra, com a mínim, que les bases no segueixen cegament el que proposen els líders, i sobretot, la seva voluntat de poder decidir directament en el funcionament del partit.

Un altre punt que m'ha agradat ha estat això de votar per separat el president executiu i el secretari general, que ocuparan segurament i respectiva en Carod i en Puigcercós. Votar-los tots junts volia facilitar l'elecció dels dos càrrecs, però per damunt de tot, crec jo, evitar que es manifestessin diferències de popularitat entre els dirigents. Avui es vota, ja veurem.

Coincidint també amb el dia de la independència, la revista dominical de l'Avui parlava de la història de l'Estelada. És interessant, algunes coses se m'escapaven, i m'ha fet gràcia veure la influència que ha tingut la bandera dels EUA en moltes banderes, com la cubana i, de retruc, en l'Estalada. Ha influenciat àdhuc les comunistes. Increïble.

Apa, tinc una gana pantagruèlica, vaig a dinar.

L'ase tan maco que de moment tinc aquí damunt, bevent Voll Damms quan està assedegat, resulta que és el blanc de totes les crítiques dels il·lustrats. Pel que es veu, és una manera absurda i ridícula (identificar-me amb un burro, on vas a parar!) de fer seguidisme del brau d'Osborne, i per tant és encara pitjor que aquest, ja que representa els mateixos valors però en català, salta a la vista que el disseny és menys estètic i, en definitiva, és una mostra més dels complexos envers Madrid que tenim els catalans que ens posem el ruc.

En primer lloc, l'ase és un animal intel·ligent, manyac, noble, i a més, el català, és considerat el més ben plantat de tots els rucs que volten pel món. I està en perill d'extinció. Aquest burret necessita de tot el nostre caliu per poder sobreviure. El brau d'Osborne, per la seva banda, representa, a més dels valors de bravura, puresa de sang, etc., l'Espanya més encarcarada, la més tradicional, la de l'aguilot a la rojigualda: representa el centralisme i la unitat d'Espanya.

El burro català no representa les essències de Catalunya, és només el simbolet simpàtic que es passeja per les carreteres recordant-nos que Catalonia is not Spain. Mentre que un és tradicional i reaccionari, l'altre és dinàmic i reivindicatiu. Per afegitó, el toro d'Osborne és suïcida, defensa les curses de braus, mentre que el nostre guarà només vol sobreviure a l'extinció.

Amb tot, aquest simbolet és això, només un símbol. Els símbols estan bé pel que representen, però tant de centrar-nos en ells, podem acabar perdent de vista el que realment importa. Parlar català al Congreso és important com a símbol, però molt més important és que es parli al meu barri. Defensar l'ase no sé si estarà bé o malament, però molt més important és defensar allò que diu que representa: Catalunya.

Amb tot, tenia pensat treure'l d'aquí quan acabés aquest mes. Demà passat hi posaré una capçalera diferent, si teniu alguna proposta, doncs digueu-me-la.

Avui, llegint el sens dubte millor diari de Catalunya m'ha diguem-ne sobtat veure que el PSC i el PP estan planejant de fer eleccions anticipades, veient que els nacionalistes estan baixant molt. I jo demano:

Ja n'hi ha prou d'aquest color. Jo no vull que el meu President sigui espanyol, vull que la Generalitat torni a ser catalana. No hi ha cap impediment segons el reglament del Parlament: de motius n'hi ha a cabassos, el candidat a President ha de ser, per collons, n'Artur Mas. No puc sofrir el PSOE a la Generalitat, i el que més greu em sap és que hi és gràcies a Esquerra. Catalunya cada cop s'espanyolitza més amb aquesta gent que cada cop mana més. ERC ja hi pinta ben poca cosa al Govern, ja sabem qui és qui remena les cireres. Durant els sis mesos de Tripartit hem vist ja prou desavinences entre PSC i ERC, i ja n'estic tip. No he compartit mai les motivacions que van empènyer els segons a pactar amb els primers. Vull que ERC recapaciti, pensi en el mal que li està fent al país, i es divorciï d'una puta vegada d'aquest cònjuge violent que, a còpia de maltractaments, acabarà fent un mal irreparable a Catalunya.

Avui comentaré una mica l'entrevista a en Felip Puig d'ahir al diari Avui, que no vaig poder comentar perquè quan l'anava a escriure no funcionava un altre cop ZonaLliure.

Per resumir una mica, vaig veure al Felip Puig molt bé: fent autocrítica i parlant de bastir ponts de diàleg amb ERC. Reconeix que el descens acusat de suport electoral va més enllà de la «supeditació excessiva» al PP, quan diu que «El que ens ha allunyat de la centralitat és no haver tingut actituds una mica més valentes la legislatura passada», és a dir, la seva poca trempera nacionalista que, en paraules seves, donaven la «imatge que no manteníem el nostre compromís social i nacional amb Catalunya. [...] Al Parlament de Catalunya vam exhibir una debilitat que ens ha fet perdre credibilitat». La qual cosa, jo interpreto, vol dir que quan tornin a la Generalitat (espero que la propera legislatura si ERC no té majoria absoluta...) actuaran amb major decisió i ben allunyats del PP.

A continuació deia que l'actitud crítica contra ERC de la federació nacionalista s'ha d'evitar perquè el veritable «adversari» és el PSC i perquè només contribueix a la «fractura nacionalista». Tot seguit afirma que tant CiU com ERC han d'arribar a acords en temes de país com l'Estatut o la Llei electoral, ja que «si no fos així, voldria dir que o bé CiU o bé ERC estaríem primant els interessos de partit per damunt dels interessos del país». El que en Puig reclama és que en els afers en què el PSC posarà pals a les rodes o trepitjarà el fre ostensiblement, els partits d'obediència estrictament catalana s'uneixin per tirar-los endavant.

En aquesta entrevista veig per primer cop a CiU fent autocrítica de debò i apropant-se i identificant ERC com un aliat per comptes de com l'enemic a batrei. Jo espero que aquest acostament sigui constant el que pugui durar aquesta legislatura, i que per la propera facin coalició si (esperem) sumen els seixanta-nou diputats totes dues.

Avui tampoc no escriguí res, a causa de la ZonaLliure que no rutlla com cal. Amb tot, avui ha guanyat la Selecció Catalana de bàsquet a la lituana en un meravellós partit que ha demostrat que si fos oficial, amb rodatge i sense lesionats, seria una ferma candidata al campionat mundial. Catalunya ha jugat un partit de bàsquet molt bo, sobretot la primera meitat, que permet somniar molt més que truites.

Niubò, esperem que la teva boníssima gestió a l'hoquei (que ja venia d'abans, tot s'ha de dir, no és flor d'un dia ni exclusiva seva) s'ampliï també al bàsquet i, per què no, al futbol i a la resta d'esports.

Ahir es van celebrar les eleccions. Ho dic per si formeu part del 60% d'abstencionistes que pel que es veu ahir no sabien que s'havia d'anar a votar. Treure conclusions a partir d'unes eleccions on només vota el 40% és arriscat, vaja, però amb tot, faré de politòleg (o algo) i ho comentaré una mica.

El pitjor de tot, per mi, és el descens de CiU. Han baixat tant que el PP, quedant-se estancat, l'ha superat. Ara Catalunya té com a primera força el PSOE i com a segona el PP, i semblem ja qualsevol altra comunitat autònoma més. Només a Euskadi es van trencar els esquemes amb la victòria de Galeusca gràcies a un PNB fort. A tota la resta, roig i blau. Trobo que CiU hauria hauria de reflexionar molt profundament sobre què està fent amb el llegat d'en Pujol.

ERC ha doblat resultats, però ha quedat a cinc punts dels resultats en percentatge que va obtindre el catorze de març. Crec que ERC està perdent gas ràpidament, i que la seva trista actuació al Tripartit només està fent guanyar vots al PSC. Fins aquestes eleccions, la majoria de vots que havia anat guanyant Esquerra procedien de sectors descontents de CiU que demanaven més determinació nacionalista. El rumb que ha pres aquest govern anirà en contra dels interessos d'ERC i engreixarà el PSC.

Del PP només comentaré que quan aquí Catalunya presenten un candidat fastigosament espanyolista, milloren els resultats. Ara són segona força gràcies a Alejo Vidal-Quadras i a una llista encapçalada pel fatxa del Mayor Oreja. Si se n'adonen, trauran ràpidament en Piqué i fotran algun dels falangistes que encara volten per aquí.

A nivell espanyol, només es pot dir que el panorama és cada cop més bipartidista i que IU cada cop és més residual. A favor del bipartidisme tenim que el maco de n'Aznar va aconseguir que reduïssin en deu el nombre d'eurodiputats espanyols. Com sempre, el PP tan gilipolles.

A tot Europa, la dreta va tornar a guanyar. Al sud d'Europa va triomfar l'esquerra, i al nord la dreta. A la nova Europa ampliada el desinterès encara va ser més extès que a la resta de països, i la participació no va superar el 30%, un autèntic fracàs. A l'Alemanya, França i Gran Bretanya es va donar el cas del vot de càstig. Schröeder va patir la pitjor derrota del seu partit en tota la seva història per les retallades de l'Estat del benestar alemany. Blair també va veure com el partit laborista perdia a causa suposada de la guerra de l'Iraq, mentre a França es va confirmar la victòria esquerrana de les municipals.

Les institucions europees són com el Fòrum, que ningú no les entén i per això ningú no fa cues ni per comprar entrades ni per anar a votar. El Parlament, el Consell de Ministres, la Comissió, són institucions que la majoria no sap què són ni per què serveixen. No saben com poden influir a la seva vida, no saben què fan els eurodiputats. Per no saber, no saben ni què és Europa ni cap a on va. Europa s'ha d'explicar molt millor als ciutadans, perquè això només condueix a l'abstenció.

Avui, però, el més important no són els resultats electoral, ni de bon tros. El més important és que el Barça ha guanyat una altra Lliga ACB. Aquí on em veieu sóc molt més basquetbolero que futbolero, i sempre és per mi un motiu de joia i satisfacció que el meu Barça del cor guanyi l'ACB. Davant teníem uns Estudiantes molt lluitadors que no es ho han posat gens fàcil, però el Palau és un fortí inexpugnable.

Us faria cinc cèntims del partit, però els malparits de Televisió Espanyola ens han tornat a tocar els collons. Ara resulta que com ens han d'oferir l'importantíssim partit de França contra Anglaterra han fet canviar l'hora del cinquè partit dels play-offs, la qual cosa m'ha privat de veure el matx. Gràcies, incompetents. No podíeu haver-ho avisat el dia del quart partit? Us costava molt avisar-nos? Moltes gràcies, desgraciats.

I és que veure un partit de bàsquet per Televisió Espanyola és una merda. La seva realització és de les pitjors que he vist en ma vida. Podria llistar-vos totes les seves incompetències en aquesta matèria, però no acabaria mai, però si penseu en tot allò que es pot fer malament, ell ho fan. Àdhuc són capaços de començar els anuncis vint segons tard, en un temps mort, i fer-nos perdre tota la possessió següent al temps mort. La seva incompetència és tan gran que poden estar en mig atac decisiu a l'últim minut i dedicar-se a enfocar Pesic alhora que Iturbe ens casca un triple.

I, per damunt de tot, són completament incapaços d'anunciar que es canvia l'hora de l'últim partit. Sou uns incompetents de merda.

L'any vinent, que emetin els playoffs per TV3, sisplau.

Sóc idiota i per això demà aniré a votar. Sóc militant de la JERC i podria semblar que tinc clar qui votaré. Doncs no.

Votaré ERC, és clar, però amb moltes reticències. A qui si no podria votar? CiU? Au, va!

Europa és la unió dels estats, però no pas la de les nacions. Europa no reconeix cap dret de cap nació fora d'un estat, i la seva constitució va pel mateix camí. Jo només puc votar una formació política que de debò defensi els drets de la meva nació a Europa. I l'únic amb possibilitats d'obtindre representació és ERC.

Jo votaré ERC perquè crec que és l'únic partit que defensarà com cal Catalunya. L'única veu que s'alçarà estentòria al Parlament Europeu per demanar la independència. I CiU, permeteu-me, em fa pixar de riure, després de veure el que han fet tots aquests anys a l'Estat espanyol.

He dit estentòria? Bé, potser la veu d'Esquerra Republicana no serà tan estentòria com jo vaticino. És més, trobo que s'ha enrogallat molt des que és al Tripartit, i que cada cop rebutgen més parlar d'independència i més d'estat federal. Per això tinc els meus dubtes.

Però està clar que continua essent l'únic que parla obertament d'independència, tot i que ho faci més porugament. I per això els votaré, perquè per davant d'una Europa de dretes o d'esquerres vull una Europa on se'm reconeguin els meus drets nacionals.

Visca la Terra lliure.

BUENAFUENTE, PARLA EN CATALÀ!

N'estic fart de què et passis al castellà amb cada cop més freqüència. Cada cop teniu més personatges castellanoparlants, cada cop convideu més gent de fora dels països catalans. I n'estic ben fart de què parlis en castellà al primer que et parla en castellà. Sàpigues que el públic que va al programa entén el català, si no no hi anirien. No entenc per què els parles en castellà. No ho entenc.

Parla en català, òstia.

Avui fa cosa de seixanta anys que els estatunitencs, o gringos, van envair França per foragitar els nazis d'Europa. Els imbècils dels collons encara ara ens han de recordar cada cop que poden que ens van salvar el cul i que si no hagués estat per ells ara encara Europa seria feixista. Em titllareu d'antiamericà, però òsties, si els EUA fossin el que diuen que representen, jo no ho seria.

Els EUA eren la República Federal Liberal en què s'emmirallaven els nostres republicans cap allà el segle XIX. Propugnaven tota una sèrie de fantàstiques llibertats individuals farcides de mil contradiccions justificades amb pretextos absurds. En realitat era un dels estats més avançats d'aquell temps, a diferència d'ara. Han evolucionat molt poc, i les contradiccions, lluny de superar-les, les han mutat o amagat. Els EUA són el país més influent en l'àmbit internacional, per la seva potent economia i desenvolupament tecnològic, però pel que fa a l'estat del benestar estan molt per sota d'Europa. Tant de liberalisme no pot ser bo. I a més és l'únic estat del món sense nom.

Els gringos ens recorden sempre que poden, però sobretot a la Gran Bretanya i França, que ens van salvar la vida quan van tindre els collons d'intervenir a la guerra. Jo sóc dels que penso que només van intervenir-hi perquè els hi era rendible, si no no haguessin fet res. Als EUA no els importa una merda que hi hagi un règim feixista al món, si no fos així no haguessin estat els primers a reconèixer la dictadura franquista ni haguessin ajudat Pinochet, per exemple. Europa, segons ells, està en deute amb els Estats Units de per vida. Però la II Guerra Mundial va ser el que va ajudar els EUA a sortir definitivament del crac del vint-i-nou, amb la indústria armamentística, amb la reconstrucció d'una Europa devastada, amb crèdits, etcètera, alhora que els erigia com la primera potència al món.

Però Catalunya (i la resta de la Península Ibèrica) no li deuen res. Nosaltres ens vem estar podrint mentre esperàvem que els aliats travessessin els Pirineus, cosa que no feren, principalment, per por de les revolucions obreres (comunista i anarquista). Sí, de ben segur una Europa feixista hagués aguditzat el franquisme (hagués perpetuat el tarannà dels primers anys), però amb això no n'hi ha prou. Els EUA no van voler alliberar-nos perquè no érem rendibles (no teníem petroli, per exemple). Moltes gràcies. 40 anys de dictadura i vosaltres, panxacontents, hipòcrites, entrant en nom de LA LLIBERTAT a Berlín, quan només ho féieu per vosaltres*.

'Neu a prendre pel cul, malparits.

* No em refereixo als soldats, ells segurament sí ho feien per principis. Parlo dels qui tallen el bacallà

I, ja que hi som, n'estic fart de Zonalliure, avui ha estat més de deu hores inoperatiu.

Ahir vaig anar al partit de futbol disputat per les respectives seleccions nacionals de Brasil i Catalunya. La selecció «canarinha» ens va fotre un bany de joc i vem acabar perdent per dos gols a cinc. He llegit per algun lloc que no va haver-hi tanta xera com en d'altres partits: bé, haig de dir que contra la Xina va haver-hi més gresca al començament però que després es va anar apagant, amb alguna revifalla esporàdica, mentre que en aquest cas va començar una mica menys mogut però el nivell es va mantindre durant tot el partit. A més, les batucades brasileres van animar, amb pits a l'aire inclosos, ja abans que comencés el joc, van continuar durant els noranta minuts i no van parar fins que no van apagar els llums de l'estadi. Va ser una altra jornada festiva i reivindicativa, d'aquelles que no agraden Maragall, que si pogués prohibiria els milers d'estelades que van entrar-hi.

Parlant de seguretat, va ser molt més estricta (sense ser-ho gaire) que contra el partit de la Xina, que jo recordi. Vaig haver de passar dos escorcolls de motxilles per part de guàrdies de Prosegur (bé, a mi no em van escorcollar perquè no duia cap bossa). A més, per alguna estranya raó, hi havia una colla enorme de boques tancades per entrar al Camp. Jo entrava per la vuitanta-vuit, la qual, a més, tenia una de les dues portes tancades. Tots els que teníem seient al Gol Nord havíem d'entrar per una única boca, la qual cosa va provocar que molts arribessin amb la pilota ja en joc. A més, els amics del ServiCaixa dels collons van donar unes entrades defectuoses que no passaven el control d'accés, que va per un escànner que llegeix un codi de barres. Això va provocar que molts que havíem fet cua haguéssim d'anar a Atenció al Soci a que ens enganxessin un codi alternatiu operant.

Una bonica festa catalanista. No van haver-hi incidents, només uns quants petards i bengales, i em va semblar veure al Gol Sud com cremaven una rojigualda d'aquelles que puden. Els quatre brètols de sempre.

Molava veure tota aquella cridòria, tota aquella gentada aglutinada al voltant d'una activitat tan tonta com un partit de futbol, els quals són encara més absurds arran de gespa, ensumant l'olor de l'herba, que des del televisor. El més important no és ni de bon tros el partit en si, sinó el que significa, per uns i per altres. Però un partit de la Selecció Catalana és molt diferent d'un del Barça. Personalment, no em va agradar gaire la versió dels Segadors que va fer en Josep Carreras: canviant el ritme i el to per tots conegut només s'aconsegueix que els vuitanta mil que omplíem el camp no poguéssim cantar tots alhora.

L'Avui avui anava ple de notícies sobre símbols: la denominació País Valencià, el CAT a les matrícules, el català a Europa, les banderes catalanes a les casernes militars i també el partit. Tants de símbols, per a què? No sé si poder adreçar-se en català a Brussel·les pot ajudar a què al meu poble se m'adrecin a mi en català. No sé si portar matrícul·les amb el CAT de sèrie pot ajudar a què Catalunya no esdevingui de debò una comunitat autònoma més. Els símbols com les seleccions esportives tenen bastanta més incidència, més que omplir de senyeres els balcons per l'Onze de Setembre. I per això mai no en tindrem, de seleccions, a menys que deixem de pidolar i somicar i passem a l'acció (com amb l'hoquei).

Bé, en general el futbol només serveix per controlar la gent i manipular-los. Podria parlar molt més de la Lliga de Futbol Espanyola o de les Seleccions esportives, però tindria per escriure molt. Però que maco és envoltar-se d'estelades.

Bé, no és el primer cop que em diuen que sóc fatxa en poc temps, per la qual cosa estic rumiant seriosament si ho sóc o no. El que m'agradaria aclarir avui és que per a mi, per sobre d'on van nèixer els ciutadans actuals de Catalunya o de la nacionalitat dels seus pares, amb completa independència de l'idioma en què parlin a casa seva o pensin i somniïn, un és català si es sent català. És un dels punts fonamentals del discurs d'en Carod-Rovira, que alguns han batejat com a "nacionalitat electiva". Tampoc no hauria d'ésser una dicotomia, una elecció excloent: també hom hauria de poder sentir-se integrant d'ambdues nacionalitats. És més, alguna gent segurament no es queda amb cap de les dues, simplement és apàtrida.

Amb tot, hi ha gent que no vol ésser català. Què fer amb aquests? En primer lloc, són ells els qui s'estigmatitzen, en renunciar a la cultura i la identitat de la terra que els acull. Institucionalment, políticament, no es pot fer res contra d'ells o ben poca cosa. Els que no volen assimilar-se com a catalans, que caparrudament s'entesten a negar la realitat diferencial catalana (que diuen que Barcelona és Espanya, vaja, sense cap mena de dubte), són un escull per les nostres legítimes aspiracions nacionals, a banda de conformar uns guetos espanyols dintre del nostre País. La millor solució per ambdues parts és que ells, sense abandonar la seva essència espanyola, acceptin la catalana com a part també integrant de la seva cultura. És primordial tant per nosaltres, perquè el nostre projecte avançaria amb molta més força, i per ells, perquè s'obririen a la resta de Catalunya que parla català. M'estic referint a les barriades senceres a Esplugues, l'Hospitalet o Cornellà on gairebé ningú no sap parlar català i hi ha més toros d'Osborne per centímetre quadrat que a la mateixa capital del Regne.

Per una Catalunya forta necessitem una Catalunya unida. Els sectors "espanyols i espanyolitzants" tard o d'hora s'hauran d'assimilar a Catalunya. En cas contrari, serà Catalunya qui s'assimili, després de tres segles de colònia espanyola, a la cultura castellana.

Ras i curt: vull que els espanyols que viuen a Catalunya esdevinguin catalans. Si ells es senten catalans aprendran per pròpia voluntat l'única llengua pròpia de Catalunya, sentiran interès per la nostra Història i àdhuc s'apuntaran a la colla de bastoners del poble.

No és anihilar la cultura castellana o andalusa: és que ells no anorreïn la nostra. Que ells duguin amb orgull la seva "andalusitat", però alhora que s'interessen per la catalanitat. En darrera instància, voldria una Catalunya independent, amb les mil cultures (i llengües) diferents que hi conviuen, però amb el nexe comú de Catalunya. El meu independentisme és més aviat per pervivència de la meva cultura que no pas de caire econòmic. Diguem-ho d'una altra manera: vull que la cultura dominant a Catalunya sigui la catalana, però enriquida amb les múltiples aportacions de les altres que hi conviuen: l'andalusa, aragonesa o extremenya, les sudamericanes, les africanes, etcètera.

Si Espanya fos un estat normal, d'entrada seria una República, i Federal, on Catalunya se sentiria molt més còmoda. Si els espanyols recalcitrants comencessin a impregnar-se mínimament de la cultura catalana el Federalisme avançaria amb molta més força a Catalunya. El meu objectiu no és ni de bon tros aquest, però mentre sigui tan inabastable la independència és un bon pas intermig.

I qui no es vulgui adaptar, que foti el camp d'aquí.

Avui hi ha hagut moltíssima feina a l'Àrea de Guissona. Per tres raons: Primer, la Senpai era de comunió, i per tant l'equip estava incomplet. Amb tot, avui hi havia menys carros per descarregar. Segon, el programa informàtic d'un dels dos ordinadors ha fet un pas en fals mentres feia una acció que triga més d'una hora en enllestir-se. L'hem haguda de repetir, i per tant, una de les dues caixes ha estat inactiva fins un quart de dotze, més de dues hores. Tercer, tota la gent ha vingut en massa de nou a onze, la qual cosa ha provocat que, amb una única caixa funcionant, es formessin llargues cues. Molta feina, molta feina.

A partir de les onze, i fins la una, hem estat molt tranquils. El perfil de la gent que ha anat a comprar a aquella hora ha estat diferent del de dona de trenta a cincuanta anys castellanoparlant i eventualment amb fills. Les dues hores compreses d'onze a una el nivell de catalanoparlants ha augmentat del habitual 30-40%, aproximadament, a força més de la meitat de la clientela. Els homes han pujat també més de trenta punts percentuals, i els estrangers de fora de l'Estat espanyol, no tant, però també. D'una a dues la situació s'ha normalitzat una mica, però no gaire, tampoc.

I ara, per variar, fotré les CEPV, un dia tard, per variar, i traduïdes, per variar, i estúpides com sempre, és clar.

La independècia no es demana, es proclama

És la frase amb què m'he quedat de la xerrada pronunciada a la UAB per en Ramon Tremosa, professor de Teoria Econòmica a la UB i que ha organitzat la JERC. Ens ha parlat sobre el dèficit fiscal que segons ell pateix Catalunya enfront Espanya, remarcant la pèrdua de poder adquisitiu dels catalans i el decreixement del PIB català, conseqüències directes segons ell d'aquest «espoli», i per acabar ha explicat per què altres estudis (com el del BBVA) són erronis. Després ha respost les preguntes que la gent li ha formulat i ha fet propaganda de la web El Desequilibri, que ja vaig visitar quan va sortir la plana a l'Avui ara fa uns mesos.

En termes generals m'ha convençut, tot i que m'ha semblat que en determinades ocasions manipulava les dades o donava una visió parcial favorable als seus interessos. Segons la versió, els números ballen molt, i m'interessava sobretot saber com calculava ell el dèficit, en especial el famós de Madrid. M'ha semblat prou raonable, i sincerament lamento que el Gobierno no faciliti els comptes clars, perquè d'aquesta manera tindríem dades més fiables. Ell s'ha esforçat per donar la impressió que les xifres que donava eren objectives i objectivables i d'explicitar les fonts. M'ha semblat, com ja he dit, força convincent.

En un altre ordre de coses que no té gaire res a veure, fa una estoneta en Bin Laden s'ha dignat a escriure'm quatre comentaris seguits en la mateixa entrada, mig en anglès mig en castellà, amb faltes ortogràfiques pertot arreu, on deia que els espanyols (com si jo ho fos) morirem per ser dolentots i tal. Res, és que m'ha fet gràcia.

El cas és que, rellegint el post en què el desgraciat ha escrit les seves quatre ximpleries, he remembrat el meu estat d'excitació i indignació que em va embriagar aquell dia. Ara, vist fredament, penso en dos-cents morts i tampoc em sembla res espectacular, però amb l'abrandament del moment és una altra història. Ara que penso en tot allò no em sento tan indignat ni tan incomprensiu, és com si la llunyania temporal fos també emocional. A còpia de veure els cadàvers per la tele i les mares plorant, ja no em commouen, més aviat m'atipen. És tot molt més fred, i per comptes de pensar en les persones penses en les conseqüències de les seves morts.

En fi...

He rebut aquest mail. Avui, al diari també se'n parla.

Davant l'actual situació del govern francès de negar-se a admetre el català com a llengua oficial a Europa, un fet realment molt greu, s'està escampant la idea d'actuar ràpidament tot fent arribar, massivament, missatges de queixa directament a la bústia del Primer Ministre francès des d'aquest web:

http://www.premier-ministre.gouv.fr/fr/p.cfm?ref=6959

I al Ministeri d'Exteriors francès des d'aquest altre web:

http://www.diplomatie.fr/courrier/default.asp?code=actu,

exposant-los la greu situació de discriminació que patim els catalanoparlants. Per tal d'anar tots a una, i demostrar que no som quatre arreplagats, hauríem de posar el mateix tema del missatge:
Le catalan dans la Constitution Européenne, i ompliu les altres dades que demanen. El missatge que us suggerim podria ésser més o menys així:

Monsieur, Je suis un citoyen européen de langue et nationalité catalane et je veux vous communiquer mon indignation à cause des réticences du gouvernement de la France à l'officialisation du catalan dans la Constitution Européenne. Je n'arrive pas à comprendre pourquoi quelqu'un voudrait laisser dix millions d'européens comme moi hors de la normalité de l'Europe du futur, si ce n'est pas une claire volonté de génocide culturel contre les langues et les peuples considérés comme minoritaires, même s'ils ont plusieurs fois la population du Luxembourg ou de Chypre. Comme héritiers des gens qui inventèrent les droits de l'homme et comme représentants que vous êtes des catalans de France, je vous prie, monsieur, de donner support aux initiatives destinées à la reconnaissance de ma langue dans la Constitution Européenne et de respecter les droits des nations sans état. Veuillez accepter, monsieur, mes considérations les meilleures.

Doncs ja sabeu, no us costa res, i si els toquem els pebrots seguiran fent el mateix però almenys sabran que existim. A més, no seria el primer cop que una allau de correus és útil per canviar coses...

Apa, vagi bé.

Ara -bé, ara fa una setmana que ha sortit a la llum- resulta que les tropes d'alliberament -l'exèrcit invasor, vaja- de la coalició a l'Iraq han practicat tortures sobre els seus presoners. La Gran Bretanya ha estat acusada per Amnistia Internacional -poca broma-, segons l'Avui d'ahir, d'haver matat almenys 37 iraquians indefensos, a banda de les suposades tortures que també circulen pels diaris anglesos i tal. La resposta de la resistència -o falangistes de l'Iraq- ha estat degollar el ciutadà gringo Nick Berg que volia fer negoci per aquell país. I això que, senyores i senyors, la guerra fa un any que es va acabar.

Diuen al Centre Cool de Saber Contemporani que les tortures i les dimissions de Rumsfelds no ens han de fer perdre de vista el que veritablement passa allà a l'Iraq. Però el que passa és que estan en guerra no oficial, i a la guerra, malgrat convencions de Ginebra, tot s'hi val. Com deien ahir per algun racó de l'Avui, algú que és capaç de matar-te, com no ja de ser capaç també de violar-te i de torturar-te? Quan portes uns quants morts a les teves esquenes, suposo que despullar un enemic sospitós d'haver matat companys teus i fotre-li elèctrodes pel cul no deu suposar masses problemes.

Diuen que pel juny passaran la sobirania als iraquians. Per mirar de fer conviure les tres ètnies majoritàries al mateix estat, haurien de proposar un estat federal amb bastantes competències pels estats federats, crec jo, i si no es vol esquarterar el país en tres estats diferents, cosa que provocaria una llarga guerra civil, al meu modest entendre. Un estat unitari seria un desastre de totes totes.

Si s'ha arribat a aquesta situació és, en gran mesura, per la negligència nord-americana, que va defensar el govern de Saddam en el seu dia, i que va donar suport al wahabisme quan era només un fenomen molt localitzat. Però bé, els EUA alguna cosa bona hauran fet pel món, segurament.

Per acabar, només dir que l'Iraq, en si, no em treu gaire la son, però com és portada cada dia als diaris, n'haurem de parlar. La setmana passada, en les notícies breus internacionals, deien que a no sé quin país africà havien mort més de mig miler de persones. Vull dir, que hi ha molts altres conflictes, més sagnants encara, als que ningú no fa cas perquè no hi moren americans.

Apa, déu.

Cada dia llegeixo amb menys atenció les notícies sobre política de l'Avui. Fan com a TV3: quan xerren de política ho fan començant per les reformes del Senat, pel que fa o diu en ZT (Zapatero Tarannà) i, en general, per política espanyola. I ara toca política catalana..., com diuen al Telenotícies. Si de veritat volem ser mai un país normal, el primer que hem de fer és treure'ns els complexos: o posem directament la política espanyola en la secció internacional, o la posem després de la catalana, però el que no pot ser és això que fem ara. És l'únic que m'agrada d'El Punt.

A més a més, des que tenim el Tripartit que la política catalana, més que un oasi, sembla un clavegueram. Ens governen una colla d'incompetents. Fa molt poc que segueixo la política catalana de forma mínimament exhaustiva, i allò de l'Oasi no sembla res més que un miratge. El panorama polític català potser no és el pitjor del món, no arriba al de les Filipines, per exemple, però déu n'hi do. Jo suposo que aquests del Tripartit governen, perquè no ho sembla, tot el dia acusant-se. Ja sabem que un govern de coalició no és com un de monocolor, però collons, que s'aclareixin d'una puta vegada. Entesos que el millor govern no és qui fa més lleis, però almenys feu-ne alguna. Deixeu de discutir, òstia, sembleu marrecs al pati de l'escola. "El document el vas fer tu!!", "Tu l'has filtrat per posar-ne un de teu!!", "Que li tallin el cap!!". Després de tallar el cap al Conseller en Cap (ironies de la vida) ara volen tallar-ne el d'en Sellarès, això sí, després de decapitar en Pujals i tots aquells manaires reemplaçats per la rastellera de nomenaments, com els de la CCRTV i tants d'altres. Sembla que més que governar assenyaleu, degolleu i reemplaceu.

El tema del Llull és la cosa més trista que t'hi puguis trobar. La consellera de Cultura, la socialista Mieras, és una inepta, és la tristíssima conseqüència d'allò que en diuen "quotes" (Cultura no rima amb paritat -Iu Forn-). Tot i que sembla que en el cas també té molta responsabilitat la incommensurable intel·ligència i vàlua del cervell que va idear el Fòrum de les "Cultures", cervell el qual, més que proposar un nom, el va imposar a en Matas. El resultat és que Ses Illes ja no hi són, i per comptes d'estrènyer lligams, els trenquem. Països Catalans? Si ni tan sols hi creu el President de la Generalitat.

El més trist és que ERC s'ho hagi mirat amb tanta calma, com si fos una cosa com per callar i empassar. ERC, si fos a l'oposició, criticaria salvatgement aquest esquarterament simbòlic dels Països Catalans. Ara, com és soci de govern, diu ben poca cosa, mostra la seva disconformitat, un parell de palmadetes al culet, i cap a casa. ERC és un partit redomat, ja no és el que era.

M'agradaria comentar així per sobre l'article d'en Jordi Argelaguet d'avui a l'Avui, i que teniu copiat a sota. En resum:
- ERC, que va pactar amb el PSC per deixar paleses les contradiccions del PSC, és l'únic qui es contradiu, en realitat. Més que engolir el PSC, serà ERC qui sigui fagocitada, sobretot si...
- ERC esdevé un partidet federalista, defensor de l'Espanya plural. Puc semblar molt pesat, però no sóc l'únic que ho pensa. Crec que és evident que ERC s'està moderant massa en el terreny de l'independentisme, que com no es replantegi de debò cap on vol anar podrà tindre molts vots però haurà perdut la identitat. Si ERC perd el nord també em perdrà a mi, i serà difícil que jo torni a participar a cap altre comici elecctoral. Si s'acontenta amb una República Federal Espanyola (que òstia, és molt millor que el que tenim ara), si s'hi "sent còmoda", que se n'oblidin de mi. Si pinten l'autonomia de veritat (la independència) de Catalunya, i més enllà, dels Països Catalans, com una utopia inabastable per la qual no cal lluitar, adéu, ERC.

Tot seguit poso tres documents. El primer és el d'Iu Forn, satíric sobre les discrepàncies del govern. El segon és el d'en Jordi Argelaguet i Argemí que he comentat molt per sobre. El tercer és sobre el Ramon Llull. Tots tres són de l'Avui.

Comprar el diari diàriament és essencial. M'és igual si llegeixes La Razón o El Periódico, almenys t'interesses per informar-te, ni que sigui amb aquesta merda de diaris. Hi ha moltes formes de llegir el diari: pots llegir-lo de franc a la biblioteca, se'l pots agafar a un amic, pots esperar a que ton pare acabi de llegir-lo per aleshores llegir-lo tu o el pots consultar a internet. Però gairebé més important que llegir-lo és comprar-lo. Si el compres amb els teus diners demostres un major interès per l'actualitat, més implicació. T'interessa tant l'actualitat que estàs disposat a esmerçar més de 30 euros al mes per ella.

Els mitjans de comunicació responen a uns interessos específics. Així, diuen de l'Avui que és convergent. N'estic fins els pebrots de sentir això. L'Avui pot tirar més cap a CDC que cap a qualsevol altra formació política, però això no treu que sigui, essencialment, nacionalista. L'Avui, per sobre de tot, defensa la llengua i cultura catalanes, relegant a un segon terme si és de dretes o d'esquerres. La informació sobre política catalana és de les més àmplies i hi pots trobar de tot, tendències convergents i esquerranes. Però, per damunt de tot, nacionalistes. Això sense caure en el "meliquisme" (ombliguisme, provincianisme o com li vulguin dir), ja que la secció internacional té tantes o més pàgines que qualsevol altre diari. El millor de l'Avui, per mi, és l'apartat d'Opinió i de Diàleg, incloent els articles d'en Salvador Sostres.

Tant l'esquerra nacionalista com la dreta sempre han avantposat els seus interessos "socioeconòmics" per damunt dels nacionals. Fins i tot l'ERC de la Segona República. I de la Lliga Regionalista no diguem. Si volem gaudir d'una Catalunya independent o, si més no, i ateses les circumstàncies, més independent del que és ara, la dreta i l'esquerra d'obediència estrictament catalanes s'han d'unir per allò que els uneix i s'han d'oblidar d'allò que les separa. ERC, per recollir millors fruits electorals, no ha de deixar de banda l'independentisme, com semblen els rumors apuntar; CiU ha d'intensificar el seu discurs nacionalista. CiU i ERC s'han d'apropar d'una puta vegada i unir esforços per una Catalunya lliure o més lliure. I aquest apropament s'hauria de dur a terme en aquesta legislatura i fructificar en forma de coalició per la propera.

Com diu l'himne del Barça (arguments d'autoritat...): Tots units fem força.

Quan feien Caiga quien Caiga a Telecinco, l'amic Juanjo de la Iglesia presentava una secció que es titulava "Curs d'ètica periodística". Ja és fotut que als periodistes els hagin d'anar recordant el codi deontològic, però pel que sembla és necessari. I si no, mireu el titular d'una notícia apareguda a l'Avui:

Els veïns del Front Litoral tornen a patir molèsties i danys per la Fira d'Abril

Les molèsties, els sorolls i els estralls han estat un any més la tònica en el primer cap de setmana de la celebració de Fira d'Abril de Catalunya que hi ha instal·lada a la platja del Poblenou davant dels blocs de pisos del Front Marítim i bla bla bla.

Amb aquest titular i amb la primera frase de la notícia sembla que la Fira d'Abril sigui un cau de delinqüents i l'origen de totes les malvestats. Però no, els únics problemes són el soroll normal que pot fer qualsevol fira, els problemes d'aparcament i un brètol que fart de cervesa va trencar un vidre. Quins estralls!

Bé, si l'Avui té problemes amb la Fira, ja tenim en Sostres, com perquè a més les notícies es presentin d'aquesta forma. Sempre el costat negatiu de les coses, sobretot de les que no agraden. Amb quina impressió surto jo després d'aquesta notícia? Doncs que la Fira d'Abril només porta problemes. I això, vés per on, no crec que sigui cert.

A l'Avui, la setmana passada també va aparèixer aquesta Carta Oberta adreçada a en Portabella, a la secció Diàleg, on es lloa tot el que és lloable. Tampoc estic dient que aquesta Fira sigui el millor que podria passar, però cony, tampoc és per menystenir-la d'aquesta manera.

Apa, vagi bé.

Avui és u de maig i, per tant, avui no treballo. Cap allò de quarts d'onze a Barcelona s'ha homenatjat Francesc Layret. Francesc Layret, en resum, fou un advocat i polític republicà, catalanista i d'esquerres, militant en el marteix partit polític que Companys, i que fou assassinat pels pistolers contractats per la patronal a causa del seu suport continuat als anarcosindicalistes de la CNT. Aquest suport el buscava per intentar que s'unissin al projecte republicà, cosa que no aconseguí.

Sa vida, extreta d'el Racó del Mandrós:

Llegint l'e-notícies:

Un diputat socialista reclama retirar els símbols franquistes

El diputat del Grup Parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi Roberto Labandeira, d'origen xilè, ha formulat una pregunta oral al Consell Executiu interessant-se per l'actuació del Govern de la Generalitat en relació amb la retirada dels símbols feixistes que encara figuren a la façana de molts edificis d'habitatges de protecció oficial construïts durant l'etapa franquista a Catalunya i que es conserven actualment. La pregunta serà substanciada en un proper ple del Parlament.

La imatge que veieu correspon a un d'aquests rètols falangistes, situat al carrer de la Vallerona del meu poble, a uns cent metres de casa meva. Aviam si és cert i comencen per aquesta merda de placa. Si voleu veure la imatge més gran, ja podeu anar clicant damunt d'ella.

Fa anys i panys, sense exagerar, que no parlo de política. Llegint el diari i la diària m'han entrat ganes de parlar-ne un xic. Però per no parlar de tooootes les notícies susceptibles de ser comentades, seguiré l'ordre lògic presentat per Forns nostru senyor.

Bé, passant olímpicament del Bon Dia Catalonia i d'en Cuní, arribem a l'emocionant tema de les tropes, soldats, exèrcit, batallons, mercenaris, assassins, o digue'ls-hi com vulguis, d'origen espanyol i que estiuegen a l'Iraq. Jo des del primer moment he sigut contrari, com molts, a aquesta guerra, que serà pel petroli, pel control de l'Orient o pel que sigui, però que ho és per tot menys per instaurar la democràcia. Collons, ja estic un altre cop dient obvietats. Bé, intentem aportar alguna cosa.
Doncs això, és evident que, com vaig dir en un comentari del Madrid-Barça (de filòsof cap amunt, vaig jo) l'odi generalment genera més odi. No sé, però passejar-se per Bagdad amb tancs i avions, matar civils iraquians, en definitiva, voler instaurar un règim (per molt democràtic que sigui) a cop de canó, no és la millor manera d'arribar a la pau. Però un cop feta la bestiesa, tenim diverses opcions:

- Queda'n-se a l'Iraq per mantindre l'ordre
- Fugir

El nostre ZP, o ZT, havia anat dient que fotria el camp del camp de batalla. I ho ha fet, però sense gaire diàleg. Però és bo, o dolent, marxar? Doncs, tal i com van les coses, és dolent. Però no és pas dolent si amb això s'aconsegueix que els EUA comencin a recapacitar. Els Estats Units (a partir d'ara, Gringolàndia) haurien de tindre voluntat de debò d'instaurar un règim democràtic i deixar de fer negoci, haurien de començar a reconèixer els seus errors. Però es pensen que amb tancs portaran la pau. I així els hi va.

Per tant, subscric completament la decisió d'en ZP. L'Estat Espanyol no té per què participar en la bogeria criminal gringa. Que Gringolàndia rectifiqui o que no esperi cooperació internacional.

Avui a l'Avui parlaven de què serà difícil un nou finançament per aquesta legislatura, però que el més segur serà que s'avanci alguna cosa, com el finançament de Sanitat. Bé, ja sabeu que a mi no m'agrada parlar de calés, tot i ser el que en realitat mou el món. O sigui que això li deixo a algú altre.

El que sí m'ha sobtat, i molt, molt, molt, però molt, ha estat aquesta notícia, que aquí reprodueixo breument, només el principi:

El congrés d'ERC apostarà per fer de l'Estat una república plurinacional

El 24è congrés nacional que Esquerra Republicana celebrarà el 3 i 4 de juliol farà una aposta per un model federal a l'Estat espanyol plantejat com a república plurinacional. Els republicans defineixen aquest procés com un "canvi de règim" conduït per una "segona transició democràtica i nacional", en la qual ERC es pugui sentir "còmoda".

Suposo que m'equivocaré, perquè seria massa fort que ERC fes certes les afirmacions dels Convergents recalcitrants que diuen que ja no és un partit independentista. Però això de "sentir-se còmode" en una República Federal Espanyola em sona gairebé igual que quan en Maragall va espetar allò del "ja som un país normal" perquè hi havia hagut alternança al govern.

Bé, teniu els comentaris per desmentir-ho. Apa, adéu.

Llegia avui l'Avui, per variar, quan m'he topat amb aquesta notícia. Si m'ha sobtat ha estat segurament perquè aquesta setmana he llegit el diari molt per sobre, i perquè me n'oblido molt aviat de com n'és la gent, de sectària. Aquí us la fico per a què passi a la posteritat al meu bloc:

El govern basc demana tancar una polèmica exposició sobre ETA

La direcció d'Atenció a les Víctimes del govern basc, que encapçala Maixabel Lasa, va recomanar ahir a l'alcalde del municipi biscaí d'Artea, Javier Beitia (PNB), la "intervenció urgent" i la "clausura immediata" d'una exposició sobre l'activisme d'ETA durant el franquisme

No us poso la resta, si voleu, ho llegiu. En resum, i lligat amb allò que deia sobretot aquí però també aquí i, en general, al llarg de tot aquest bloc, en aquest Estat hi ha molta censura. Hi ha llibertat d'expressió, sí, però només si es comparteixen unes premisses bàsiques, fora de les quals tot és proscrit. D'aquesta forma és impossible parlar de si ETA tingué cap paper per acabar amb el règim anterior (que, en la meva modesta opinió, sí que el tingué). Tampoc és possible defensar un professor universitari acomiadat per negar l'existència de les cambres de gas a l'Holocaust nazi (Chomsky). Perquè de seguida assimilen la defensa de la llibertat d'expressió amb la defensa del missatge de qui defenses.

Fa quatre dies com aquell qui diu, només setanta-tres anys exactes, un vellet de setanta-dos anys va sortir al balcó del seu lloc de treball i, entre les aclamacions de la multitud que esperaven el seu discurs, va encetar la proclama amb aquestes frases estremidores:

Catalans! Interprentant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica. D'acord amb el president de la República Federal Espanyola, senyor Nicet Alcalà Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el Pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat. Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles; catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.

Criticar és molt fàcil. Jo ho faig contínuament. Malauradament, el que no és tan fàcil és fer autocrítica. I aquest és segurament un dels pitjors problemes dels polítics (a banda d'altres que també són molt greus) i també dels militants i simpatitzants d'aitals partits. I no hi ha cosa més irrisòria, més lamentable, que, per exemple, un de CiU criticant ERC perquè ha deixat de ser independentista a parer seu. Tanmateix, moltes de les antigues crítiques republicanes envers CiU ara se les haurien d'empassar.

Escolteu, macos, foteu pena.

Avui parlaré de la situació d'en Zígor Larredonda, com vaig avançar al final del post del Che

Els presos polítics de la presó provincial d'Albacete han endegat una vaga de fam indefinida per protestar per la retallada injustificada de drets que han sofert el darrer mes, com la reducció de les visites i les trucades i dels objectes que poden tindre a la cel·la. Demanen el restabliment dels drets dels que han estat privats.

En aquella presó, el col·lectiu de presos polítics afirma que va ser apallissat a un pres polític per altres presos amb el vistiplau dels carcellers, que instigarien aquestes actituds arran l'atemptat de Madrid, atès que alguns estan acusats de pertinença a la banda terrorista ETA.

Un d'ells és Zígor, company meu de l'Autònoma, que estudia periodisme i que no pot rebre els apunts de la carrera perquè els guàrdies els retornen. Zígor Larredonda es va entregar a la policia quan es va assabentar per la premsa que se'l buscava per pertànyer o col·laborar amb el comando Barcelona que va ser desarticulat el gener del 2001 per la Guàrdia Civil i que va matar un regidor del PP de Viladecavalls. L'únic que l'incrimina són les declaracions d'en Diego Sánchez, que en el judici va desmentir per haver estat extretes sota tortura de la Guàrdia Civil.

Cal recordar que Brussel·les està investigant si a l'Estat Espanyol es cometen tortures, arran de les detencions d'indepentistes catalans l'any 92.

Jo no sé si aquestes persones són culpables o no. No m'importen gaire les seves idees, que puc o no compartir. Crec, però, que el procediment judicial i policial és molt millorable i opac, i no ofereix garanties de justícia. En Zígor i la Laura Riera segurament seran alliberats després del judici perquè no hi ha proves contra ells. Però si són culpables el procediment continuarà sent molt discutible. Sense garanties, sense drets, sense presumpció d'innocència, aquest sistema judicial és una merda.

A la Laura se l'acusa d'haver facilitat dades pels atemptats dels etarres. Els etarres encausats ho han negat i diuen que tota la informació la van aconseguir per altres vies. En Zígor va conèixer a un dels presumptes etarres, un tal Jordà, quan eren adolescents, i feia molt de temps que no es veien. Es va trobar una carta seva del 92 amb enganxines de Bola de Drac on en Zígor apel·lava a la violència per resoldre els conflictes polítics. Si en algun cas haguessin tingut res a veure amb ETA, el delicte per col·laborar és de trenta anys, mentres que els del GAL, per molt més, només n'estan quatre privats de llibertat. Només és per veure que hi ha dos varems a l'hora de jutjar els crims.

Jo no crec gaire (més aviat gens) en el suposat rol de reinserció de les presons. Però malgrat tot, per aquells que sí que creien en elles, us hauria de fer mal als ulls veure coses com aquestes. Si ha d'haver-hi presons, que almenys el procés d'engarjolament ofereixi unes mínimes garanties.

Enllaços per si voleu estar millor informats:
Col·lectiu Rescat
Esfazil
Document a Llibertat.com
Notícia a Indymedia
Notícia a Racó Català
Cercador de l'Avui: configura la teva recerca adequadament per trobar qualsevol notícia dels darrers dos anys.

No he comentat massa la meva opinió sobre el seguit d'esdeveniments ocorreguts a Madrid després de l'atemptat i les eleccions. Va ser vergonyant, va ser la pitjor cara del PP, amb la que ens tenia acostumats, la que va mobilitzar tanta gent fa un any amb la guerra de l'Iraq i el Prestige. La diferència era que mentien sobre els cossos encara calents de dues-centes víctimes. I això és imperdonable.

Si la catàstrofe del Prestige, fatalment gestionada, va ser ecològica i econòmica, i la guerra de l'Iraq afectava morts essencialment estrangers i llunyans, l'acte terrorista era molt diferent. Mentir sobre això no té nom.

Depenent del partit al que estiguis inscrit, la victòria de ZP té dues explicacions:

-ZP ha guanyat gràcies a Bin Laden. Els sociates s'han aprofitat descaradament d'un atemptat terrible, convocant manifestacions il·legals, extenent rumors falsos i practicant la demagògia a tort i a dret.
L'atemptat segur que va fer mobilitzar molta gent que d'altra manera no s'hagués mogut de casa diumenge, però penso que, igual que dir que Bin Laden va guanyar és una fal·làcia, dir que ZP va guanyar exclusivament per l'atemptat és mentida.

-ZP va vèncer a causa de la nefasta gestió del Govern. El PP és un partit de dretes, i això de la seguretat té molta més importància que a l'esquerra. Si el PP no es va saber aprofitar d'aquest fet va ser perquè la gent va percebre que, per una banda, el govern no va ser tant transparent com se li demana a un govern "normal" democràtic, i per una altra que, degut que era bastant clar que havia estat AlQaeda, la culpa de la massacre va ser de la postura d'Asnar en això que La Vanguàrdia en diu "El Vesper de l'Iraq". Personalment penso que, si l'Ambcebes no hagués descartat AlQaeda de bon començament, si no haguessin pressionat els medis estrangers i de l'Estat per a què reproduïssin la seva versió, no haguessin tingut uns resultats tan dolents.

La gent, en veure què els hi esperava quatre anys més si no anaven a votar, es van conscienciar que, malgrat que el PSOE no els hi acabés d'agradar, era el mal menor; i el van votar en massa.

Bé, em sento idiota dient obvietats. El que em fa pena és que hi hagi gent que pugui votar el PP veient com són. Tants fatxes hi ha en aquest Estat de merda? Encara perdura això de les "dues espanyes": si pintem de vermell les zones de majoria sociata (nord i sud) i de groc les peperes (la meseta, Galícia i País Valencià), ens a surt una bandereta espanyola. Espanya està dividida en una zona roja, diguem-ne democràtica, i una altra on els elements fascistoides són abundosos.

En un Estat normal, hi hauria gent com el Jiménez Losantos? Gent com l'Ussía, capaços d'escriure un article titulat "El Porc Basc"? Tenir de director d'informatius un paio condemnat per manipulació? Tenir un portantveu del Govern que a la que pot fa declaracions partidistes, quan no reooneix que és a la política per fer diners? Tenir un ministre d'interior com l'Ambceves, capficat amb ETA? Tenir un feixista com l'Asnar de president? Però com collons volen que no vulguem fotre el camp d'aquest Estat Unitari retrògrad, totalitari, feixista, corrupte, insensible a les minories?

Ara, amb el PSOE, les coses HAN de canviar. De moment, semble que ja canvien. Almenys ja han parlat amb tots els presidents de les regions que constitueixen Comunitats Autònomes, inclòs el terrorista aquest del Lehendakari. S'han cansat de repetir que primaran el diàleg, conscients que en part, el vot útil d'IU els ha afavorit, i amb el trist exemple a oblidar dels peperos, que només dialogaven amb Bush i amb accent texà... Donaran facilitats per a que ERC i IU facin grupet parlamentari, que amb la interpretació estricta del reglament no ho serien. Diàleg...

Han anunciat que fotran el camp si la ONU no legitima l'ocupació de l'Iraq. Aquest punt és una mica controvertit. Jo, que porto seguint el tema durant un temps, tinc la impressió que el PSOE sempre ha estat dient que, ja que el mal està fet, no es pot abandonar un Iraq destruït a la seva sort. Que les tropes no poden marxar del país a la babalà. Que, si l'ONU hi dóna el vist-i-plau, s'hi queden. I no em sembla malament. Si ara mateix totes les tropes toquessin el dos, no m'agradaria saber què passaria a l'Iraq. Ara bé, si l'ONU no ho legitima, per mi ja se'n poden anar. La veritat, el funcionament de les Nacions Unides no l'acabo de copsar del tot, però tampoc és que em faci massa gràcia.

Si el PSOE compleix les seves promeses, l'educació serà prioritària. Més d'un cop he dit en aquest blog que per a mi també és la màxima prioritat, sobretot en aquest Estat. Incrementaran el pressupost, retocaran la LOU i la LOCE, eliminant tota la polèmica de la religió i els itineraris, etc. A més d'allò tan bonic de l'ordinador per cada dos alumnes, i el domini de l'anglès. Tant de bo...

Sobre les relacions exteriors, tornaran a centrar-se a Europa, alineant-se amb França i Alemanya. Sanejarà les relacions amb el Marroc i l'Amèrica Llatina, que s'havien deteriorat molt, gràcies a gent com en Trillo, la Palasio i l'Asnar.

Diuen que la tele serà més independent, que hi haurà una comissió parlamentària que controlarà RTVE. Havera si és veritat. Haviam si podrem sintonitzar a partir d'ara la tele del Regne.

L'aspecte econòmic és dels que més rebombori ha provocat entre els sectors més esquerrans del partit. Jo faig classes d'Economia a la universitat, però no és pas el meu fort, i no m'he enterat de massa. Es veu que és massa liberal. No sé, en el meu llibre d'Economia (que d'esquerres no fa massa flaire...) es diu que el millor per a què una economia funcioni és que l'Estat hi intervingui com menys, millor: el just per redistribuir la renda (equitat) i per evitar fallides de mercat, tals com monopolis, càrtels o externalitats. Però no sé quines mesures prendran, en això no m'he informat gairebé gens.

Sobre el model d'Estat, el PSOE, com Espanya, sembla que està dividit entre els federalistes i els unitaristes. Espero que avancin cap a un estat Federal com déu mana, amb un Senat com déu mana, amb més competències per a les autonomies, amb agència tributària pròpia i un nou Estatut que reconegui aquestes competències. Que no li faci por modificar la Constitució. Un PSOE federalista, modern i trempat, amb empenta.

Espero un PSOE d'esquerres, que governi per tots els ciutadans espanyols, i que faci oblidar els del PP ràpidament. Un Estat sense tantes confrontacions, sense manipulació, sense prepotència, sense tanta incompetència... Un govern que apropi Espanya a Europa. Un govern que aconsegueixi que no em faci vergonya ser ciutadà del seu Estat.

Els resultats no podrien haver estat millors. Guanya el PSOE, ERC té grup propi amb vuit diputats. L'únic "però" és que IU s'ha quedat només amb cinc diputats. Espero que aquests propers quatre anys siguin millors que els vuit últims, cosa que no serà massa difícil d'aconseguir.

Foteu-vos, peperos. Foteu-vos, cabrons.

Vota a quien sea, pero vota. Vota a quien quieras, a todo el mundo, menos al PP.

No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP. No votis PP.

Avui, si encara no ho has fet, vés a votar. Vota qui vulguis, vota el PSOE, vota IU, vota ERC, vota IC, vota CiU, vota PNB, vota PA, vota ChA, vota BNG, vota CC, vota qui sigui, tots, menys el PP.

Aquest és el títol de l'article que el professor de Ciència Política de la UAB, Jordi Argelaguet i Argemí, ha publicat avui a l'Avui. Ve a dir que no cal parlar amb ETA perquè ja està molt afeblida, que hi ha moltes probabilitats que hagin sigut ells els de l'atemptat i que Carod-Rovira és un inútil com a polític.

De tot això, només estic en desacord amb la primera afirmació. Que Carod és un inútil, ja ho he dit a bastament en aquest blog. Que és possible que hagin estat els etarres, i tant, tot i que jo penso que és més probable que hagi sigut AlQaeda. Però que no cal parlar amb els botxins, doncs home, no hi estic d'acord.

El politòleg Argelaguet es basa per defensar la seva tesi, sobretot en què ETA està abocada a la derrota. Doncs mireu, jo no penso així. Una cosa és que ETA mai aconsegueixi els seus objectius d'aquesta forma, que en això estic d'acord. Però una altra de ben diferent és que aquests desgraciats desapareguin. És més, si segueix aquesta política del senyor Aznar d'il·legalitzar tot el que faci olor a basc, la seva base anirà creixent. Cada cop hi haurà més odi, que nodrirà les files d'ETA.

La solució no és només judicial. Com el problema dels maltractaments té una base social (d'educació), el conflicte basc té una base política. Si per resoldre els maltractaments s'hauria de revisar l'educació, per resoldre aquest conflicte hi hauria d'haver voluntat de diàleg. Potser no amb ETA directament, però sí amb Batasuna, o almenys amb el govern democràtic basc. Per què no han volgut rebre mai a Ibarretxe? No vull pensar que ja els hi va bé el terrorisme, però el que demostren és una total desconsideració vers una societat que encara està patint molt.

Ibarretxe no és cap assassí. Jo penso que encetar el diàleg amb ells pot ser l'inici de la solució. Que la unitat d'Espanya no és sagrada, macos. Que si la majoria dels bascos volen ser independents (per molt absurd que us sembli) ho heu d'acceptar. Que tots els conflictes polítics s'han de resoldre parlant.

Hoc, avui faig vint anys. Ara podria fer una mica de balanç del que ha estat la meva vida i cap a on la dirigeixo. El balanç ja el vaig fer fa un temps, i no tinc ganes de tornar-ho a fer. Els meus horitzons són molt borrosos, no sé ni què n'espero ni què n'hauria d'esperar. No m'agrada gaire viure aquesta vida. Des que es va desmoronar tot el sistema de valors i significacions que tenia abans, la vida i la mort no tenen per a mi cap sentit. I viure d'aquesta manera no és sempre massa fàcil, sobretot quan et planteges el perquè de tot plegat. Que sí que tinc alguna resposta, però en general no em satisfan.

SUBNORMAL


És l'únic que em ve al cap. Està parlant l'Aznar de fons a les meves paraules. Està dient totes les imbecil·litats que se li poden ocórrer, és inaguantable.

Això d'ahir és terrible. Tantes morts, tan absurdes... Com ja em semblava de bon començament, sembla que no ha estat ETA, sinó AlQaeda. No sé què pretenen aquests matant tres mil persones a Nova York o dues-centes a Madrid. Amb el que va passar als EUA només han aconseguit dues guerres a països islàmics. Estan tronats.

Si hagués estat ETA, que tot apunta que no, les coses hagueren estat diferents. Per començar, almenys sabem què volen aquests. I jo continuo demanant que es dialogui amb ells. Otegi ha dit que ETA mai farà cap atemptat com aquest, però en pot fer un quan vulgui. De la manera que Aznar ha conduït el tema només es polaritza la situació al País Basc (i també a Catalunya). Es crea confrontació, odi mutu.

(Ara Aznar està dient que és treball ben fet això d'acusar ETA sense cap mena de prova).

Bé, avui és el meu aniversari, i miraré d'oblidar-me dels malparits dels terroristes i dels imbècils del govern.

Com collons es pot ser tan fill de puta?

Què hi guanyen? RES.

L'últim missatge ha tingut força èxit (tres persones diferents amb algun comentari, és tot un rècord), però no penseu que tots els que publiqui tindran el mateix nivell de coherència o... algo. I si no, aquí en teniu la prova.

Sentint el telenotícies de TVE1 m'ha cridat l'atenció una notícia referent a les estafes telefòniques. Resulta que quan navegues per internet, depèn de per on t'hi fiquis se't descarrega un programet que desvia la trucada de connexió cap a un número de tarifació especial, més car, un 907 o 80 i escaig. Ara sé per què em va venir aquella factura astronòmica fa cinc mesos.

A banda d'això, m'ha sobtat com han donat la informació del PP. Entre la darrera paraula de Puigbò i la primera d'en Rajoy, és a dir, mentre parlava el periodista X, de fons ha sonat tota la melodia del PP des de la primera nota fins a l'última. Ha quedat molt bé, com quan en Manel Fuentes, al seu programa de ràdio "Problemes Domèstics", a RAC1, paròdia aquests informatius. En comptes de posar la melodia habitual de les notícies de la Primera, foten la del PP. Pastat.
Després, quan ha estat l'hora dels sociates, han fotut una melodia ja començada, amb soroll de fons, que ha quedat caòtic.

Mmmm... em sembla que veig conspiracions per tot arreu.
Apa, adéu.

Ahir es va celebrar al Palau Blaugrana el míting central d'Esquerra. Va estar bé, però comparat amb el de les Autonòmiques, va ser força més curtet i amb menys parafernàlia. Hi va parlar menys gent, alguna de la que recordo ara és Georgina Oliva un altre cop (el quart cop, ja), en Joan Tardà, en Puigcercós, una noia del Sinn Féin i una altra d'Eusko Alkartazuna, un paio molt emprenyat de les Terres de l'Ebre i també, com no, en Carod-Rovira. El que més m'agrada d'això és poder sentir coses noves, perquè fins i tot el Carod va dir alguna coseta una mica diferent de sempre. En Tardà, el de l'Ebre, la d'EA, van fer servir un discurs bastant diferent. En fi.

De tota manera, tot va estar impregnat d'un triomfalisme que em recordava moltíssim al de les Autonòmiques. Tot ple d'estelades (com la meva) i banderetes d'ERC, crits d'independència i de Carod President, aplaudiments cada cinc segons... El Palau ple retrunyia amb les paraules dels polítics, va ser molt maco. Per acabar, es va cantar els Segadors, un himne que té lletra i a més la gent se la sap, tots amb els punys alçats, i alguna estelada onejant. Va ser emocionant.

Au, bon diumenge.

El Palau Blaugrana, ple a vessar

El post d'ahir no em va quedar massa ben redactat. Errors de sintaxi i alguns d'ortogràfics, i fins i tot un d'html (em vaig descuidar d'escriure unes "cometes" en una URL) que el van fer il·legible en alguns trossos. Bé, ja ho he arreglat.

Allò va passar perquè no vaig tindre temps de corregir el post un cop escrit perquè vaig haver de sortit hesperitat perquè el nostre Conseller en Cap venia al poble. Tingueu present l'agenda d'ahir:

10:00 Em llevo.
11:30 Hora prevista d'inici de la Conferència de Carod
12:45 Hora aproximada de finalització
13:15 Arribo als estudis de RAC1 per sentir el Minoria Absoluta, que és boníssim i des d'aquí us animo a tots a què el sentiu si encara no ho heu fet.
14:30 Arribo a casa
15:15 Acabo de dinar i començo la crònica d'ahir
16:30 He de marxar a la feina, sense haver-la acabat
20:15 Torno aquí i l'acabo ràpidament
21:00 En Bargalló, presentat per Carme Porta, ens fan una xerradeta
22:30 Torno acasa, sopo però el meu germà m'ha robat l'ordinador
23:30 A dormir.

Bargalló
El molt honorable Conseller en Cap del nostre Govern, el que en un país normal fóra el Primer Ministre, va parlar amb serenitat, humilitat i seny però amb contundència. Va rajar del PP, perquè és que és impossible no fer-ho, però alhora va deixar caure un bon grapat de propostes, més pel Govern que no pas pel Congrés, és clar. Va fer la conyeta de les corbates, i en general es va mostar més humà, com del poble, com jo trobo tots els polítics d'Esquerra, tret d'en Carod i algun altre més.
Quan va acabar hi va haver un torn de preguntes, en què es va parlar d'ensenyament, del pla Caufec, de cultura popular i uns senyors de la CAL (un d'ells és militant d'Esquerra del poble) li va preguntar sobre l'estat de la llengua i què es pensa fer. En Bargalló va respondre molt amablement i amb tot detall les preguntes de la gent, malgrat que estigués fent tard a un altre compromís. L'única pega que li vaig trobar va ser que de vegades s'anava una mica per les branques i deixava de banda el tema en qüestió, però bé, en general em va agradar molt.

I ara tinc classe de sociologia i després ve el Puigcercós a la Facultat de Lletres de la UAB

Avui, com només tenia una hora de classe he preferit no esmerçar dues hores de ma vida al tren per només una de lectiva. Per comptes d'això, el que he fet ha estat, en primer lloc, llevar-me un parell d'hores més tard que de costum per, en segon lloc, poder assistir a la conferència del secretari general d'Esquerra Republicana, el carismàtic, intel·ligentíssim, agut i calb, Josep Lluís Carod-Rovira.

I amb aquest pensament he sortit a dos quarts d'onze del matí de casa meva, he comprat el diari i he passat per davant (només per què hi era de camí) de la seu del PP del meu poble. Podeu comprovar a la imatge que el rètol del PP no és el típic, sinó que hi té enganxats els cartellets de la Nadal i en Rajoy i un lacònic "Vota PP" amb les gavines. Oi que és estrany? Això és perquè, si us hi fixeu, veureu que el rètol té pintura vermella que algún vàndal va llançar en una actitud poc democràtica. Si és que aquest jovent...

Jo no estic pas d'acord amb aquesta mena de manifestacions populars de rebuig a un partit polític, però haig de reconèixer que un cop se'm va caure un ou de la butxaca cap aquell rètol que ara està tapat. Ara diríem que he madurat i crec que aquestes accions no són gens... ¿democràtiques?, per la qual cosa em comprometo a no tornar a fer-ho mai més, almenys fins les eleccions següents... El que sí que no he fet mai és fer pintades ni tirar pintura, com aquí. Un ou és només un ou, però això ja passa de taca d'oli.

La seu de Convergència està uns números més amunt del mateix carrer que la del PP (pura casualitat?). Just davant, a la Carretera de Cornellà, he vist tot de cartells arrenglerats com els de la imatge de sota. A mi m'encanta el sentit comú de Duran i Lleida, que a la primera de canvi tornarà a pactar amb els assassins.

[Primer excurs. Bé, això pot ser una mica massa bèstia, una bestiesa, potser. Però no ens enganyem (aquesta formuleta la fan servir els polítics que es creuen destapar la veritat més absoluta i em treu de polleguera), el Partit Popular va pactar amb Bush i Blair l'ocupació militar d'un país sense possibilitats de defensar-se, només per motius econòmics i, diguem-ne ètics (?). Anar a una guerra il·legal on moren milers de civils innocents, en un país sumit en la misèria a causa del bloqueig econòmic i els ininterromputs bombardejos, és tot un crim. Anar-hi, a més a més, mentint sense cap mena de vergonya, coses que d'antuvi es veien que no eren certes, però que ara no tenim cap mena de dubte, perquè fins i tot ho han reconegut, és encara més immoral. I si, a sobre, l'Asnaret veta qualsevol intent d'investigació mínimament independent per estudiar les causes de la guerra, i també, per què no, de l'assassinat de Couso, ens quedem amb un panorama dessolador: el PP són còmplices de deu mil assassinats, són uns poca-vergonyes, em fan fàstic i ja es podrien anar a prendre pel cul. Fi de l'excurs]

Bé. Doncs això, CiU va donar aire al PP, pactant amb ells a Madrid i, encara molt més dissortadament, aquí, a Catalunya, quan Esquerra li allargava la mà. Ara, el monstre ha ensenyat la seva veritable cara, i CiU ha patit les conseqüències electoralment. Pensen aquests que apel·lant al sentit comú esgarraparan cap vot? Per mi, als qui va adreçat aquest eslògan són, en primer lloc, els votants d'Esquerra que va perdre CiU en les darreres eleccions. És com dir: guaita, gràcies al teu vot tenim un president agenollat a Madrid i una classe política que promou la inestabilitat institucional. Torna'ns a votar. En fi, són ells els que fan el ridícul.

A banda dels electors que van votar Esquerra, potser també pot atacar els indecissos entre el PP i ells, presentant-se com l'única dreta amb dos dits de front. Doncs si és així, en aquest aspecte estic d'acord amb en Carod: voteu-li a ell, conservadors de Catalunya.

Sota del cartell de CiU està el d'Esquerra. Què voleu que us digui, per començar ja em fa pudor de socarrim això de fer servir com a eslògans declaracions de la monarquia. Però bé, a banda d'això, aquest eslògan el que a mi em diu és que el diàleg sempre és positiu. Sí, esclar que ho és, la llàstima és que no tots ho entenguin. A banda d'això, el diàleg amb segons qui és com parlar amb les parets. I a més, s'ha de tenir en compte el quan, el com, i el què. No es pot anar en precampanya electoral, sembla electoralista; no es pot anar sense avisar ningú, sent president en funcions i en cotxe oficial; i no es pot parlar de coses immorals com les que circulen, que poden ser mentida, però que fan bullir l'olla de forma permanent. Perquè, amb el PP, i amb ETA (tot i que amb aquests últims tinc més esperances que algun dia s'adonin de què estan equivocats, esperança que amb el PP no tinc), em temo que mai no ens entendrem malgrat ens hi passem parlant tota la vida.

Bé, finalment vaig arribar a la UB per sentir parlar el nostre messies. Ho sento, ara ja no l'aguanto. L'aula Magna de la facultat d'econòmiques de la Universitat de Barcelona era plena de gom a gom. Jo he pogut seure perquè hi he arribat mitja hora abans, però molts han quedat dempeus. Hem esperat una estona, i cap els volts de les dotze ha sortit el senyor Carod, i tothom aplaudint eixordadorament, al compàs de crits de "President". Semblava un heroi de guerra, quan per mi només és un polític nefast. Però bé.

Un noi de la FNEC, que és qui organitzava l'acte junt amb la JERC, ha donat pas a la secretària d'organització i finances de la JERC, la Georgina Oliva, que ha tingut una actuació brillant, almenys a parer del públic. Enumerava tot allò que trobava que el PP havia fet malament, i cada dues coses que deia havia de parar, a causa dels aplaudiments d'un públic entregat. Ella quequejava una mica, de nervis, suposo, però això no evitava que la gent trobés en la seva prosa una lucidesa atronadora, una estentòria veu que feia tremolar els ciments de la presó que ens han construït els neofranquistes. Eren coses que tothom sap, però que en boca seva semblaven noves, va ser increïble la manera com la gent va aprovar les seves paraules.

A continuació va parlar una mica en Pere Esteve, sense pena ni glòria. A continuació, va ser el torn de la figura del dia, el nostre Carod-Rovira. Un minut d'aplaudiments, si fa no fa, i el noi va començar a dir exactament el mateix discurs de sempre. Allò dels cognoms i Milà del Bosch, allò de què el PP són molt fatxes i que ERC és l'única força que els fa por, etcètera. Jo pensava, mentre la gent l'anava aplaudint, si aquest home es presentava a les eleccions al Congrés per alguna cosa més que per plantar cara al PP, perquè no deia res més. Té cap programa? Home, jo crec que sí, però això no importava, era només temps d'escometre l'enemic un cop rere un altre. En un moment donat ha dit que no ha plantejat mai les eleccions com un plebiscit. Ara no n'estic completament segur, però crec recordar que quan es van fer públiques les seves converses amb ETA, va dir que es presentava perquè amb el seu vot els catalans diguessin si s'havia equivocat, o no. És a dir, que les plantejava com un plebiscit. És que aquest tio és incomprensible.

Ha acabat, sense assolir l'èxit de la Georgina Oliva ni de bon tros, i tots han marxat de l'Aula Magna amb parsimònia.

Por torpe y por abusón, votemos contra el P.Peor.

Con su mayoría absoluta, el P.Peor abusa:

Pájaro de presa, rapiña e hipoteca hasta nuestros pisos.
Consume la lenta Sanidad; y los salarios caen a decretazos.
Corrompe legalmente Telefónica, AVE, Eléctricas, etc.
"Privatiza" también para su clan la prosperidad europea.
"Su" TVE-PP está condenada judicialmente por mentir.
Compra o ataca las demás Televisiones, radios y periódicos.
Crea inseguridad: más delitos, menos policía no privada.
Quiere, bajo cuerda, mucha inmigración, para bajar salarios.
Fomenta las desigualdades, la represión, la incultura.
Manchado, por torpe y mentiroso, con el hundido "Prestige".
Contamina y arruina la tierra, más que nadie en Europa.
Manipula y ataca la Justicia, para que no juzgue al PP.
Aplasta, con leyes y burocracia, a los demás partidos.
Crispa las Autonomías que no se rinden a su régimen.
Separador con vascos y catalanes, antes socios del PP.
Lacayo de Bush, monta con mentiras una guerra ilegal.
Rompe los lazos con Europa, A. Latina y países árabes.
Bombero incendiario, achaca todo mal al terrorismo-diablo.
Soberbio, se aísla; falla y nos regaña: in-so-por-ta-ble.

Navegant per e-notícies m'han sorprès dues notícies. La primera, referent a uns pamflets que algú ha distribuït per la dreta de l'Eixample, és la que parlava del text d'aquí dalt. L'altra és la que segueix:

Lois 'redissenya' la bandera independentista

La coneguda firma de roba Lois, del grup tèxtil valencià Sáez Merino, ha encetat una nova col·lecció per a aquesta primavera que porta per logotip l'estelada però substituint l'estel roig pel brau, símbol de la marca. L'e-foto està presa a la botiga oficial que Lois va inaugurar el passat 4 de desembre al carrer Bonaire número 2 de Barcelona, en ple barri del Born.

Això és la ressaca d'ahir. Espero que d'aquí ben poc passi la tibantor política i parli d'altres coses.

Salut! (<-- això és només per provar)

Què és més fastigós, veure la bandera d'un país pacífic a la taula d'uns assassins...

... o veure com un diari manipula descaradament la informació fins al punt de fer muntantges d'aquesta mena?

Carod i ETA, amb el vist-i-plau de ZP, ultimen el pacte que ha dut a aquesta treva. M'agrada com aquesta mena de periodistes eleven una hipòtesi desmentida per les dues parts més implicades (Carod i ETA) a la categoria de veritat absoluta. Com diria, si no m'equivoco de persona, l'entrenador de l'Atletico de Madrid, ¿Y ustedes son periodistas? ¿Tienen el carnet? A ver, muestrenmelo.

Personalment, potser per la novetat, em fa més fàstic la primera imatge, però aquest diari és de tot menys seriós. Avui he somiat que em trencaven les cames. Potser és el mateix que li estant fent al nostre govern.

He començat a sentir el Toni Soler a RAC1, Minoria Absoluta, quan ja duia uns minuts de programa, just després del muntantge de l'Oller. De la xerinol·la habitual s'havia passat a una mena de posat seriós, trist: el gover tripartit trontolla, el terrabestall desatat per l'incompetent Carod havia arribat a les màximes cotes d'insostenibilitat. Tots sabeu la notícia, ETA no atentarà a Catalunya.

Esquerra ha manifestat la seva repulsa al terrorisme a tot l'Estat, i ha recordat que Carod mai va pactar res amb ETA i que mai va voler que deixessin d'actuar només a territori català. I doncs, per què coi ara anuncien la treva? Segons els terroristes, va començar l'1 de gener, però dubto que hi hagi ningú tan ingenu per empassar-s'ho. La teoria que corre és que només volen publicitat, que es parli d'ells, perquè atentar ara per ara ho tenen magre. També estan els incrèduls que asseguren que això no és res més que el fruit del que l'incompetent del Carod va sembrar a Perpinyà o rodalies de. En aquest cas, per tant, només té cabuda la dissolució del govern tripartit que, com va dir Felip Puig, és trist i partit.

En fi, que avui havia de parlar d'una altra cosa, però els etarres de merda m'han fet canviar de tema. D'allò ja en parlaré demà.

Aquest diumenge es va convocar una manifestació en contra de l'ocupació militar a l'Iraq per part dels EUA i els seus aliats. Jo hi vaig anar a totes les que vaig poder, va ser una experiència impressionant. La del 10-F fou espectacular, el Passeig de Gràcia era a vessar de persones; per creuar el carrer Aragó vaig parar boig: més de mitja hora.

Espero que ara, que queda poc per les eleccions (dos dies després del meu aniversari) la gent se'n recordi. Per si de cas, jo recordo alguna coseta: preu de l'habitatge, precarietat laboral, i la guerra d'Iraq; Prestige, vaga general i manipulació informativa; LOU, religió obligatòria i 4 hores de castellà; SOM Ràdio, valencià com a llengua diferent del català i transvassament de l'Ebre. Per dir-ne unes quantes. Sisplau, a l'hora de votar, no voteu els néts del règim franquista.

Aquest cap de setmana ha estat interessant pel que fa als esports. Parlaré dels dos que segueixo amb certa regularitat: el bàsquet i el futbol.

Sens dubte, el més interessant referent al bàsquet ha estat l'Allstar de l'NBA. El concurs d'esmaixades, més avorrit que el de l'any passat, no va valer gaire la pena: va ser més interessant la roda de mats que van protagonitzar els rookies i els sophomors durant el seu partit. En els triples va perdre el favorit, Stojakovic, a la final, després d'anar de més a menys. El partit de les estrelles va ser més interessant. La pega que hi trobo és la mania que tenen de fotre jugadors mediocres però mediàtics -Yao Ming-, que li treuen el lloc a jugadors molt millors, com per exemple, Pau Gasol.

Pel que fa a l'ACB, el Barça va guanyar sense gaires dificultats amb un bon partit de Navarro i Bodiroga, i un arbitratge molt dolent.

Futbol. Un altre golàs de Ronaldinho, després d'un teva-meva a l'eix de l'atac amb Cocu, que el va rematar amb una vaselina de moltíssima bellesa plàstica. I diuen que aquesta és la jugada favorita de Raül: doncs que n'aprengui. 3-1 al Camp Nou amb la segona millor entrada de la temporada (83 mil persones). El Barça és ja quart a la Lliga, i és el millor equip de la segona volta, car només ha empatat un partit i n'ha guanyat tota la resta.

El segon millor equip és el Madrid. És absolutament escandalós això del Madrid. Raül, com a bon merengue, només és especialista per llençar-se a la piscina. L'arbitre xiula penal, i el portugués, que hauria d'haver estat expulsat per una lletgíssima entrada, empata el partit al temps de descompte. Que els donin la lliga ja, i la copa i el que sigui, això no té nom.

Au, adéu.