Sobre les assemblees i collonades

La veritat és que està animada la campanya electoral amb aquestes mobilitzacions. Però fora d'eteris aplecs de masses furibundes i exaltades que no saben si estan a favor o en contra del sistema operatiu, anem a alguna cosa tangible, el manifest.

Segons se'n desprèn, sembla a Catalunya una nova manifestació del descontent que s'ha anat reproduint durant els darrers anys: la gent està tipa de la política i de la manca de solucions. En aquesta ocasió el desencís està orientat vers el vessant social; per això, el perfil de gent és una mica diferent, si més no el que jo he percebut a Esplugues i Barcelona. Al poble, la flaire era de postCaufec, amb la mateixa mena de gent i amb els mateixos prejudicis que puguin comportar.

A Sant Just, pel que en sé, i tot i que sembla que la gent és molt diversa, el perfil em sembla molt més... santjustenc. Cosa que em sembla molt bé, i que és un reflex, segurament, de per què s'acosten més a la colla que els d'Esplugues. (anàlisi sociològica que em suposarà la mort instantània)

El manifest DENUNCIA, bàsicament, la pobresa democràtica de la societat actual, que també es tradueix en la manca de respecte pel dret d'autodeterminació de Catalunya. Denuncia alhora la manca de futur del jovent. I això, segons el perfil del manifestant, pot ser molt graciós d'escoltar, si no és que se solidaritza amb els que tenen poques oportunitats de debò.

Les EXIGÈNCIES del manifest són d'ordre social i democràtic. Es torna a incidir en el dret d'autodeterminació de Catalunya a més de defensar la sobirania fiscal sense renunciar a la solidaritat interterritorial.

Finalment PROPOSA l'abstenció activa i la reflexió. Pel que s'insinua, si és la classe política en general la que ens ha menat a aquesta situació, l'abstenció s'ha d'adreçar a tots els partits. Sobre No els votis, d'inspiració molt més espanyola-madrilenya, s'hi esmenta el tema de la corrupció política però se centra bàsicament en la llei Sinde i demana no votar ni PP ni PSOE ni CiU.

La gent diria que porta temps indignada, almenys a Catalunya; no sé ben bé d'on ha sorgit això, a Madrid: no sé si imitant els països àrabs, no sé si per la imminència de les eleccions o si el pamflet de Hessel ha sigut l'espurna que ha encès tota la fullaraca.

Pel que fa a Hessel, partint dels valors del Consell Nacional de la Resistència francesa, es plany que les conquestes aconseguides amb tant d'esforç es perdin a causa d'uns governs titelles sota el control dels mercats financers antidemocràtics i neoconservadors: la premsa ja no és lliure, l'interès particular preval sobre el general, etcètera. Afirma:

El motiu principal de la Resistència era la indignació. Nosaltres, veterans dels moviments de resistència i de les forces combatents de la França lliure, cridem a les joves generacions a viure i transmetre l'herència de la Resistència i dels seus ideals. Nosaltres els diem: preneu el relleu, indigneu-vos! Els responsables polítics, econòmics i intel·lectuals, i el conjunt de la societat no han de dimitir ni deixar-se impressionar per l'actual dictadura dels mercats financers que amenaça la pau i la democràcia.

Al capdavall, equipara el poder financer amb el nazisme:

Us desitjo a tots, a cadascun de vosaltres, que tingueu el vostre motiu d'indignació. És una cosa preciosa. Quan alguna cosa ens indigna, com a mi em va indignar el nazisme, ens tornem militants, forts i compromesos.

Hessel identifica dos motius poderosos per indignar-se: la diferència cada cop més ampla que separa els rics dels pobres, que sembla que orienta més aviat cap al tercer món, i la defensa dels drets de l'home, especialment els relacionats amb la immigració i els drets socials bàsics. Tot seguit repassa el tema de Palestina, justificant de passada els actes violents de Hamàs, malgrat condemnar-los, la qual cosa el porta a defensar les vies pacífiques i democràtiques, a una cosa del tipus diàleg intercultural. La transgressió de qualsevol dret ha de suposar la insurrecció pacífica.

I, en resum, acaba amb la còlera dels antics resistents contra «els mitjans de comunicació de masses que no proposen com a horitzó per a la nostra joventut més que el consumisme de masses, el menyspreu dels més febles i de la cultura, l'amnèsia generalitzada i la competició a ultrança de tots contra tots.»

Vaja, un pamflet de merda, postexistencialista i socialdemòcrata, que no diu res de nou. Segons Hessel, és un petit grup d'indignats o de mobilitzats els que lideren els moviments d'indignació o compromís i que somouen tota la societat en expandir-se. La meva experiència en moviments prometeics d'aquesta mena és que els mobilitzats solen creure's amb la veritat absoluta dels déus de l'Olimp i no admeten cap ombra de dubte o crítica perquè sovint són més totalitaris que el sistema que critiquen.

Com a resum de la meva opinió sobre tota aquesta ximpleria:

--La indignació, l'esperit crític, és una conquesta que ja ens ve dels grecs. Demano, sobretot, una cultura humanística.

--La indignació, a Catalunya, contra la política en general, atiada per la crisi econòmica i agreujada per les relacions amb Castella, ja fa temps que dura.

--La indignació castellana, apareguda no se sap ben bé d'on, ha reactivat el moviment de protesta català, sempre tan actiu. Si d'entrada semblava clònic a l'espanyol, ara la protesta catalana té veu pròpia, com ha de ser.

--La indignació era, d'entrada, un simple moviment de protesta contra el sistema corrupte en crisi, o així venia de Madrid. Si més no a Catalunya s'ha transformat en reivindicació concreta, com es pot veure al manifest.

--Les reivindicacions són, però, punts programàtics d'Iniciativa per Catalunya i, també, d'ERC. Malgrat la crítica contundent contra el sistema de partits encarcarat, no hi ha partit polític, en el fons, que no parli de renovació democràtica. Els indignats volien «democràcia real ja», però això ho trobo més aviat utòpic.

--Una democràcia real, crítica i participativa, només és possible des d'una consciència cívica de l'estil humanístic. I així torno al principi d'aquests punts.

La meva perplexitat continua sent gran. Malgrat el programa, no sé què demanen, ni si totes les assemblees que es van formant demanen el mateix. Trobo molta diferència entre Sant Just i Esplugues, per exemple, i Barcelona té una dimensió molt més grossa.

I en resum, la meva opinió és que això no anirà gaire enlloc; a Catalunya serà una nova manifestació de la fatiga dels ciutadans, que potser, després de les consultes, de les manifestacions i de tot el que va passant, arribarà un dia que de debò es canviarà alguna cosa. Jo, però, m'ho veig amb molt escepticisme i no hi confio gens. Segurament, perquè la major part dels votants seguiran equivocant-se el dia de les eleccions...