business catalog article new catalog business opportunities finance catalog deposites money catalog making art loan catalog deposits making catalog your home good income catalog outcome issue medicine catalog drugs market catalog money trends self catalog roof repairing market catalog online secure catalog skin tools wedding catalog jewellery newspaper catalog for magazine geo catalog places business catalog design Car catalog and Jips production catalog business ladies catalog cosmetics sector sport catalog and fat burn vat catalog insurance price fitness catalog catalog furniture catalog at home which catalog insurance firms new catalog devoloping technology healthy catalog nutrition dress catalog up company catalog income insurance catalog and life dream catalog home create catalog new business individual catalog loan form cooking catalog ingredients which catalog firms is good choosing catalog most efficient business comment catalog on goods technology catalog business secret catalog of business company catalog redirects credits catalog in business guide catalog for business cheap catalog insurance tips selling catalog abroad protein catalog diets improve catalog your home security catalog importance

octobre 2012 Archives

Festes de Tardor de Sant Just, 2012

| No Comments

Sang i fetge.


Aquest cap de setmana s'ha celebrat (i encara avui dilluns no ha acabat del tot) el Festival Arrela't, que organitza TiC, una entitat d'Esplugues, cada any, com tots els cargolins saben. Un tal Carles Alcoy, dissabte al vespre, va narrar d'una manera particular i pintoresca contes típics catalans que acaben en carnatge. El darrer el va fer més llarg; va cuinar dos fetges (de porc?) a la sala del Brillas i, en acabat, el públic ens els vem menjar. Jo diria que no m'agradava el fetge, però aquell el vaig trobar especialment bo. El Casal de Cultura feia una bona sentor de fregit amb all i julivert i una mica de comí i pebre, va ser una bona culminació de la vetllada, que es va fer molt curta.

I això, a qui li importa? A ningú, probablement, però me la bufa.

Entre les nou i escaig i les deu vaig estar enllestint Cat's cradle, novel·la de Vonnegut que ara ha traduït al català l'editorial Malesherbes. Me'l llegia en anglès prestat per la biblioteca d'Uh!,manitats de la UAB; entre flaires hepàtiques, arribava en aquest punt, que també posseeix una aroma pujolsiana:

Someday, someday, this crazy world will have to end,
And our God will take things back that He to us did lend.
And if, on that sad day, you want to scold our God,
Why go right ahead and scold Him. He'll just smile and nod.


La novel·la acaba en una bella hecatombe, tothom gebrat i mort. És una mena de distopia satírica amb un regust més aviat pessimista i crític que a mi m'agrada força. La novel·la és molt bona, però això, a qui collons importa? A ningú, probablement, però me la bufa.


El Barça va fer xixines el Rayo i, aleshores, quan havia de decidir si tornava a l'Arrela't o si pujava als concerts de Sant Just, vaig estar enraonant amb el Tarrés al mig de la nit fins dos quarts passats de dues de la matinada, amb la tramuntana --o la mena de vent del nord que fos-- escorxant-me. I després d'esbudellar la Colla i de disseccionar les coses que no funcionen, vaig decidir de tornar a casa, que era tard i estava una mica cansat. El vent de tramuntana, o mestral o gregal o llevant, duia notes musicals d'alguna banda de la rodalia pel cantó de ponent.

L'endemà era el dia de l'actuació de Sant Just Desvern per Festes de Tardor. És una diada força maca en un lloc força maco que compta amb el caliu dels santjustencs normalment. Tanmateix, enguany la tramuntana --o la mena de vent del nord que fos-- va escombrar els espectadors de Can Ginestar, quedant la plaça força desguarnida, abandonada, pobra, desert polar. No hi havia venedors de globus --ah!-- perquè és que realment hi havia poca gent. En tot cas, més endavant Cangi es va omplir força.

Els primers d'arribar-hi afolcadament van ser els inestimables companys de Sant Feliu, que s'aglevaven en un racó de Can Ginestar, a la porta del bar. Vaig xerrotejar un xic amb l'Òscar, que va ser l'únic dels de color rosa que es va dignar a adreçar-me la paraula. Lloat sia Jaume Barri i mala fi hagen los heretges!



DSC05216


Com diu la nostra inestimable nota de premsa, «l'actuació ha tingut poc ritme» bàsicament pels «quatre intents desmuntats»; va ser una actuació lenta i avorrida i pentinada --esperrucada-- per la tramuntana --o el cony de mena de vent del nord o no del nord que fos.

Després dels inestimables pilars de quatre d'entrada, ineluctables, obríem plaça amb un 5de7 que em va semblar prou bé, tot i que per la meva banda no hi havia gaire pressió i la torre quedava una mica desllorigada. Em van dir que a la banda del tres un rengle, la plena o la buida, va estirar-se. Bah, poca cosa. Així i tot, segons la versió que escoltessis, havia estat un bunyol de castell; jo no ho crec, això, però vés, qui pot saber-ho, en aquest món de fomes.



DSC05213


En segona ronda tiràvem el 4de7a, que sembla que també es va desllorigar una mica tot i que a mi també em va semblar relativament tranquil. Deien que el fred provocava que els peus llisquessin amb més facilitat i que es perdessin mides amb més facilitat: fàcilment les mides es perdien, exacte.



DSC05257


I la Truita de Ceps, segons l'anomenava la Susa molt encertadament: el 7de7 per cloure rondes, un castell que a assaig no assagem la pinya, i d'aquí que a plaça sigui un galliner, un maremàgnum-cafarnaüm de remor-bellugueig constant. En tot cas, el vem descarregar fàcilment, malgrat els brandeigs, i tercera truita cargolina al sarró. Per fer truita, diuen, cal batre bé els ous, d'aquí les remenades.



DSC05293


Per concloure el festival blau elèctric, dos pilars de cinc, l'un dels quals observí que se sotragà fort a la descarregada, mes assats controlat fou aitambé. I segons deia no sé si el cap de colla o algun altre capdetrons, aquests cinc pilars de quatre de comiat simultanis alhora ensems representen una «fita històrica» per tal com mai no n'havíem fet tants en nombre plegats. Empertostemps sia remembrada aital collonada, amén. Per altra banda, sembla que l'Iris va fer el seu segon pilar després d'un de Santa Magda que tinc completament perdut pels meus arxius informàtics de merda. I l'Iris diu que la Marina va estrenar-s'hi, també; felicitats doncs.



DSC05333

I pel que fa als Xics de Granollers, van venir a fer el màxim, que és una actuació que porten uns dies repetint, i és que estan molt en forma. Aprofito aquí per dir que aquesta diada es va haver de canviar de dia per algun error de calendari i que per tant no van poder venir Saballuts. En principi els segons convidats eren els de la Jove de l'Hospitalet, però tampoc no van poder venir perquè no asseguraven tres castells. Així que vem convidar els de Sant Feliu, que som els seus padrins i així els donàvem un cop demà. I apa. Els Xics porten venint a Sant Just des que hem començat a actuar a Cangi fa tres anys.

Bé, els Xics començaven desmuntant el 2de7 a causa que l'acotxadora relliscava entre segons i terços a causa del fred que feia a causa de la tramuntana --o el cony de mena de vent del nord que fos. En repetició hi tornaven, amb un 2de7 força tranquil que a la descarregada es va obrir un pèl per terços amb una certa movedissa controlada.



DSC05230


Encaraven el 4de8 tot seguit, molt tranquil i sense res a dir. Era la quarta o cinquena actuació consecutiva, diria, en què feien el 2 i el 4 després que ho fessin al Pedró amb Cornellà, en una actuació en què jo hi era i que vaig cronitzar al bloch. Tenen els castells molt bé i estan pensant en el 3de8 per la seva Diada i en altres fites més agosarades --que sí que seran històriques-- per a més endavant, com ara el 7de8 i altres.



DSC05270


Desmuntaven més endavant el 5de7 amb l'acotxadora de la torre relliscant per dosos, també a causa de la tramuntana o el vent del nord que sigui. Després que Sant Feliu desmuntés el seu 3de6a, descarregaven un 5de7 marmori els de Granollers, esplèndid, espletant, esplendant. Amb dosos col·locats, una tramuntanada o el que vulgui ser va sacsejar la plaça, aixecant una polseguera espectacular. I au.



DSC05314


I de Sant Feliu, què en diré? Dic la veritat o menteixo com diu Bokonon que s'ha de fer?


Nothing in this book is true.

"Live by the foma* that makes you brave and kind and healthy and happy."

--The Books of Bokonon. 1:5

*Harmless untruths


En fi, res en aquest bloch és real, és només una conspiració judeomasònica d'un anarquista comunista militant d'ERC i espanyolista convençut que fa castells només per poder insultar els Arreplegats i, si s'escau, alguna altra colla. Lloat sia Jaume Barri, el meu Bokonon particular.



DSC01355


Doncs Sant Feliu sortia de 3de6, que estava prou bé; l'acotxadora, però, no volia o no podia enfilar dosos pel fred o per poca traça; en repetició també hi tornaven i, amb si fa no fa la mateixa traça, es descarregava sense més problemes.



DSC05225


En segona ronda provaven un 4de6 també molt lent també per la canalla, que va anar perdent mides de mica en mica, sobretot per terços, però sense cap perill en cap moment.



DSC05280


En tercera ronda desmuntaven el 3de6a, sembla que altre cop per la canalla. Les mides van anar estrafent-se massa aviat i van renunciar al torn de repetició, potser llassats, ujats, tips d'una actuació tan freda, lenta i avorrida, o potser perquè no tenien ganes de forçar més la canalla, no ho sé, no els ho vaig voler preguntar.



DSC05310


Normalment comento una mica la trajectòria de la colla cronitzada. Això ja vaig fer-ho a la darrera crònica amb Sant Feliu i per tant ara passo. Com sempre faig, també l'última vegada, espero que tinguin molta sort, que segueixin progressant i que ens anem veient per les places. I apa.

I després d'una birra convidada per l'Ajuntament de Sant Just fèiem una paella a la Closca mentre comentàvem l'estat del món i de la colla en general, i també l'afer «crònica de Sant Feliu», que té la seva conya. I després de tot, passava per l'Arrela't, un festival de música tradicional que organitza anualment l'entitat d'Esplugues Tradicions i Costums, que està molt bé, com tots els cargolins saben i com es va poder comprovar per la massiva afluència al concert de la cobla del Marcel Casellas, que em va plaure moltíssim. Va tenir un record per Francesc Pujols i va parlar de Déu diverses vegades.


"All of the true things I am about to tell you are shameless lies."

My Bokononist warning is this:

Anyone unable to understand how a useful religion can be founded on lies will not understand this book either.


Sentència amb què no hi puc estar més d'acord. El Casellas va dirigir un concert espectacular, boníssim, donant un toc superior a formes rítmiques tradicionals enmig del fred. Va acabar amb el Toc d'entrada a plaça dels Castellers d'Esplugues (o una cosa així, no en sé el nom exacte); va ser el colofó, doncs, que tancava el cercle de cultura popular iniciat dissabte i enllestit diumenge. El Casellas va dedicar la cançó als castellers que omplíem de gom a gom la pista coberta del Pou d'en Fèlix, i fórem fort gaubats en efecte.



407740_4962540710925_1442663261_n


Però per tancar bé això, caldria posar-hi més sang i fetge, no? Trobo que ja n'hi ha prou i només vull aclarir que al bloch escric el que em surt dels collons, que ben bé no menteixo mai tot i que de vegades practiqui allò que se'n diu demagògia, ço és, comentar només els aspectes d'un assumpte que em donen la raó, obviant, menystenint o de vegades estrafent els que em contradiuen. També incorro sovint en allò que se'n diu ironia, que consisteix a donar a entendre el contrari del que literalment es diu. La ironia, com diu Salvador Espriu, té una mena de germà bord anomenat sarcasme, que també faig servir alguna vegada. I si algú no comprèn aquesta forma diguem-ne satírica i crítica d'entendre les cròniques, els castells, els llibres (Vonnegut, per exemple) i la vida en general, que em deixi tranquil o si no em menjaré el seu fetge. Però tot això, a qui importa? Potser a ningú; doncs a la merda.

Fotos.

Crònica per una castellera de Sant Feliu, que omple forats de la meva crònica.

@Cargolins: 2P4, 5d7, 4d7a, 7d7, 2P5, 5P4
@XicsGranollers: 2P4,id2d7,2d7,4d8,id5d7,5d7,P5
@CastSantFeliu: P4,id3d6,3d6,4d6,P4s

Santa Úrsula a Valls, 2012

| No Comments

Feia alguns anys que no podia baixar a Valls perquè Santa Úrsula ens coincidia amb alguna actuació de Cargolins (diria que sovint la de Sant Just i algun altre any Sitges o alguna altra). Per això, enguany no he desaprofitat l'avinentesa i amb el Sergi, el Joan i l'Èrik ens hem plantat a Valls a veure la que per a mi és la millor diada de tot l'any. M'agrada més que Sant Fèlix i tota la resta, segurament pel caràcter més o meys sagrat que té la plaça del Blat i perquè la rivalitat de les colles vallenques i la seva forma de fer m'encanten, és una cosa radicalment diferent de tot el que hi ha pel món. Viure els castells per Santa Úrsula a Valls és al·lucinant.

Obrien plaça la Joves de Valls amb el 5de9f, que ja havien descarregat al Concurs, on havien fet la mateixa actuació que l'altra colla, empatant en la segona posició, tot i que els castells dels muixerrillos em van semblar molt més macos. Diria que el 5 pujava al segon peu; jo estava a la soca de la Joves i en tot moment em va semblar molt tranquil; tothom deia al voltant que estava perfecte, i tothom era del mateix parer. Un quint va fer la figuereta al tres, un exemple que demostra que el castellàs estava de puta mare. A mi el 5de9f és un dels castells que més m'agraden i també és una construcció que m'ha caigut al cap dues o tres vegades fent pinya a la Joves.


DSC05150


La Vella tirava per la seva banda el 9de8, que segueixo opinant que està sobrevalorat. De l'altra banda de la plaça em va semblar remenat i que una de les aletes trigava massa a arribar. Felicitats pels rosats, i aviam què fotia ara la Joves amb el mateix castell.


DSC05153


En aquest cas ja vaig quedar-me fora de la pinya. Vaig veure que el 9de8 vermell pujava força ferm; les tres aletes les feien alhora, sincronitzadament, i el descarregaven amb molta solvència. Pel que feia a factura del castell, molt millor el vermell que el rosat. El castell va pujar que començava a ploure i el van descarregar sota la pluja. Era el segon descarregat de la seva història, i també el segon intent que els hi veia, després d'un que va fer llenya el 10 de setembre també a Valls. Val a dir que no vaig anar al Concurs de diumenge perquè vaig quedar-me clapat però sobretot perquè el Concurs em sembla una merda.


DSC05156


Passada la pluja, l'altra colla muntava el 5de9f. Va enfilar-se al segon peu molt remenat tota l'estona, amb problemes pel mig del castell, per quarts o quints, molt lluitat fins a l'aleta, que va poder aguantar in extremis fins que, tot just feta la segona, s'esberlava i queia a plom damunt la soca. Si al Concurs van poder controlar el brandeig, a Valls no ha estat el cas.


DSC05161


L'alegria a la banda muixerrilla s'anava fent molt palesa, però encara faltava el plat fort del dia, el 4de9 net, un castellàs increïble, a l'abast de molt poques colles, una construcció força típica de la Joves que en tot cas feia força temps que no duien a plaça (onze anys). La remuntada de la Joves aquesta temporada ha estat espectacular i, evidentment, n'estic molt content. L'any passat va ser força dur i enguany, quedant injustament fora de Sant Fèlix i rebent garrotades a tort i a dret, s'han rescabalat de la millor manera possible.


DSC05164


El 4de9 net ha pujat molt ferm, amb algun desajust també pel mig del castell, però molt controlat en tota l'estona. S'ha carregat sobradament i, quan començaven a baixar dosos, ha petat pel mig. És una llàstima perquè gairebé havia passat el pitjor del castell i perquè el tenien molt bé, però aquesta bèstia no perdona. La llenya ha estat plàcida i tota la colla ha esclatat eufòrica. Signaven amb aquest 4 la millor actuació de la seva història i gairebé era segur que s'endurien el duel vallenc enguany.


DSC05166


La Vella, probablement per no forçar, perquè no en traurien res de bo, i potser perquè algú havia pres mal en la llenya del 5, descarregaven, sense cap entrebanc, un 3de9f de postal. Jo em pensava que farien el 3 net, fins que no vaig veure el folre no m'ho creia. En fi, una bona actuació de la Vella, amb el 5de9f carregat i un 9de8, però quedar per sota de la colla rival per Santa Úrsula cou bastant.


DSC05167


En pilars els rosats descarregaven sense massa problemes el de 6, amb una enxaneta molt menudeta, mentre que la Joves en feia de cinc i es quedava tan tranquil·la, celebrant esbojarrada la increïble actuació del dia.


DSC05168


Un Santa Úrsula que m'ha agradat molt i que he gaudit molt. Feia temps que no m'ho passava tan bé a plaça veient castells que no fossin nostres. Aviam si la Joves segueix l'any vinent amb aquesta dinàmica tan positiva, recuperen el pilar i segueixen donant guerra.

Fotos.

Festa de Tardor de Sant Feliu, 2012

| No Comments

Ahir tornàvem a Sant Feliu després d'algun temps sense actuar-hi. L'any passat hi vem anar a dona'ls-hi suport però sense actuar; vem ser-hi uns quants (encara hi podríem haver alçat algun castell) i, en acabat, vem anar a dinar també de fideuà amb els amfitrions, els Matossers i una tercera colla que no recordo ara. Durant aquell dinar, a l'ombra, recordo amb gaubança com conspiràvem contra el Rai. En fi, les coses no han canviat gaire, des d'aleshores, tot i que hem pogut fer, per fi, el 4de8.

A Sant Feliu va ser on vem fer per primer cop aquest castell:


4de7a


El teníem emmarcat a la Closca, el local social, just a l'entrada, durant molts anys. Quan vaig entrar a la Colla, fa uns vuit anys, m'observava desafiant, com dient-me: «goita el sostre de la Colla, sóc invulnerable, no em travessareu mai». L'havíem descarregat a la primera l'1 de desembre del 2002, amb en David Carreras parant el pilar a segons, uns dos anys abans que jo hi entrés.

Aquest castell el vem tornar a intentar el 2007 per Festa Major, amb un segon que es va enfonsar i amb tota la pinya mirant d'aguantar aquell rengle. No el vem poder descarregar fins a l'onze d'octubre del 2008, també a Sant Feliu, i també, com el del 2002, durant la Trobada del Baix. En aquella actuació vem fer-hi el 5de7, resultat que ens va servir per completar millor actuació que els Castellers de Cornellà, certificant a plaça el canvi de dinàmiques: la nostra colla anava a més mentre que Cornellà es desinflava a poc a poc.


DSCF2513_1498x1123


Sant Feliu, doncs, sembla que ens porta sort amb el 4de7a. Aquest és el d'ahir:


Image00043


Al matí havia plogut; un front de tempestes havia passat fregant la costa tot i que semblava que no ens aigualaria la festa, malgrat que em vaig mullar una mica amb la bici de camí. Durant la setmana no havíem assajat: havia estat força estranya, amb la ressaca postConcurs (al qual repeteixo que no hi penso tornar a anar) i amb l'expedició a Donosti. Havien estat quatre dies d'emocions força intenses i ens preníem l'actuació a Sant Feliu amb una certa calma.


Començàvem amb un 3de7 molt rodonet i parat que em va semblar força avorrit. Des de fora ens deien que tenim uns castellassos molt macos. Bé, era un simple 3de7. M'hi vaig trobar el Ferran Tabaler, que resulta que viu a Sant Feliu, que em deia que anava sobrat i que si estem preparant el 3de8. De moment, l'hem començat a assajar una mica en sèriu després de Festa Major, ja veurem com evoluciona.


Image00027


En segona ronda provàvem el 4de7 amb agulla. M'havia trobat la nit abans als concerts a Sant Feliu el cap de pinyes, que m'havia dit que hi entraria de baix. Jo vaig dir-li que no, que fugiria corrents. El Ferran m'explicava que si obliguen a Gràcia a entrar de baix algú que no vol, es munta un pollastre a la colla. El cas és que vaig posar-m'hi però ja veia que m'agafaria una mena de... albaïna, batistot, desesma, tropell o lipotímia, un patatús, vaja, i abans de defallir i morir ofegat vaig demanar-li al Jonàs que em tragués del mig perquè podia ser fàcilment el segon intent desmuntat de 4de7a de la història cargolina, després d'un de Sants del 2010 després d'haver caigut de 2de7, una torre que va estar a punt de carregar-se. Doncs això, es va tornar a muntar el peu del 4de7a i jo, de lateral del pilar del mig, el meu lloc habitual, ho vaig veure força tranquil, amb el Jonàs fent de baix. En tot cas, semblava que el segon del pilar brandava una mica més de l'acostumat.

En tercera ronda es feia el 4de7, que va pujar molt desquadrat i una mica bellugadís. Va ser allò que s'anomena un bunyol. El meu rengle (el de cara a l'Ajuntament) estava molt tirat cap a la meva dreta (l'esquerra cap a on mira el pilar); el rengle de la meva dreta estava entrat, o això semblava; el cas és que el meu baix patia com un cabron perquè l'hi carregaven tot a la seva dreta. Una foto de la meravella:


Image00056


Acabàvem amb un vano de 5, força maco.

Per la seva banda, els Castellers de Sant Feliu --nosaltres som els seus padrins-- venien amb el 5de6 com a gran repte del dia. No el descarregaven, ni l'intentaven, des del 9 d'octubre del 2005, també per Festes de Tardor. Sembla que ha plogut força des d'aleshores. Els santfeliuencs van recuperant castells a poc a poc, a veure si tenen sort.


Image00020


Aquest 5de6 no el vaig veure gaire perquè vaig haver-me de ficar de tap en un forat esfereïdor. Va fer-se etern: segons m'explicaven després, tenen un nen molt inexpert que va costar-li molt pujar (diria que era l'acotxador de la torre), cosa que va fer que l'enxaneta del tres s'hagués d'esperar mitja vida per fer l'aleta. Això va contribuir que el tronc s'anés desfigurant; el moment que vaig poder treure el nas vaig veure els segons molt mal posats i la torre força lletja, o sigui que de seguida vaig tornar a amagar el cap.

En segona ronda desmuntaven el 4de6. No sé exactament què els va passar, en tot cas no semblava gaire maco; en repetició el descarregaven sense gaires més complicacions. Finalment, un 3de6a molt lent, amb una enxaneta força gran que va tenir algun problema per remuntar dosos. Acabaven amb dos pilars de quatre.


Image00051


I pel que fa als Matossers, eren força poca colla i van descarregar 3de6, 4de6, 4de6a i un pilar de 5. No em va semblar que tinguessin cap problema per fer els seus castells, tal com testimonien les meves tristes notes. He perdut una mica la pista dels molinencs, pel que sé anaven fent de tant en tant castells de 7. Veig a la CCCC que enguany només n'han fet un, un 3de7 carregat en la seva Festa Major del 30 de setembre. L'any passat havien descarregat quatre 4de7 i quatre 3de7 i van desmuntar un intent de 4de7a. L'any anterior havien realitzat un castell menys de cada estructura i, per comptes de desmuntar un 4de7a, van desmuntar el 5de7. Era una colla que anava creixent de mica en mica que sembla que, pel que portem d'any, també s'han estancat i han perdut una mica de pistonada.


Image00048


També hi havia vora d'una vintena de castellers de Viladecans, una colla de recent formació que encara no s'ha batejat tot i que es van presentar al seu poble el mes passat. Anaven amb camisa blanca i van fer-hi dos pilars de quatre, un d'entrada i un de comiat. És una colla que està entre els Castellers de Castelldefels, els també nous Encantats de Begues, els Castellers de Gavà, que estan ressuscitant segons m'informava la @nur_mb, que vaig tenir el gust de conèixer, i els de Cornellà i tota la resta del Baix.


Castellers de Viladecans


El Ferran m'havia dit algunes coses divertides sobre el Baix Llobregat; de fet, ahir va ser una típica actuació baixllobregatina, amb castells més o menys lletjos de sis, lenta i avorida, en una plaça que al cap d'una hora era pràcticament buida, només amb les terrasses dels bars plenes. Segons el Ferran, la tradicionalitat d'una plaça es mesura pel nombre de venedors de globus; ahir n'hi havia tres, indicador que el nivell era molt baix. Tampoc no és qüestió de fer-ne sang: a nosaltres ens ha costat molt sortir del pou; com deia, quan vaig entrar a la Colla, ens arrossegàvem i oferíem el mateix espectacle. Sembla que fa molt de tot això, però el primer 4de7a de la «segona era» va ser el 2008 i no hem estat fent regularment castells de set fins al 2007-2008. La progressió de castells de 7, any per any, a partir del 2007, és la següent: 16, 30, 38, 52, 61 i 53 de moment enguany.


Image00077


Sortint de plaça, vaig demanar declaracions al Rai, que em deia que el 4 havia estat un bunyol i que el Ramon Segon, el Sàlvia i el Pastor són uns malparits perquè no hi havien anat, a més de ser-ho també jo, perquè sí i per posar fotos seves al bloch on no hi surt gaire bé, i també l'Aleix perquè tampoc no hi havia anat. I aquí va parar, perquè si no s'abrandava massa. També vaig demanar el parer del Francisco, que em va dir si fa no fa això que tinc estenografiat al paper: «La diada molt bé; una diada molt contrastada amb dissabte; cascú [cada colla] fa'l q pot. Natros tb bé tot i q podm fer una mica m´s. Tinc ganes de consolidar el 4, ds vai qdar decebut; consolida'l com 4a, etc. Seguim creixent...».


Image00038


Doncs res, enfilàvem cap a l'escola Verge de la Salut per dinar, que ens convidaven a fideuà com l'any passat. En aquest lloc havíem sopat aquella Trobada del Baix que vem passar per davant de Cornellà feia uns anys. Va arribar indefectible el moment de criticar els qui vénen sempre que hi ha teca, recordant també un cas del dia del Concurs. A mi aquestes converses m'atipen ben aviat i acostumo a aixecar el vol amb una mica de mala hòstia.


Image00084


Després hi ha el cas del «Rodamón», un noi bastant estrafolari que havia començat a venir a la Colla per Festa Major, tot i que ja hi havia estat abans. Sobre aquest tema, valdria més que no digués res per no vessar-la; vaig estar comentant-ho amb l'Òscar de Sant Feliu (que rep els correus de la Colla perquè va estar-hi un parell d'anys o tres mentre Sant Feliu estava a l'UCI) i vaig quedar-me ben descansat. En fi, que jo trobo que no es pot fer fora de la Colla algú que encara no ha fet res, més enllà d'anar borratxo i d'haver portat un ganivet de pernil un dia (ja se'l va avisar i no el va portar més). Sobre el tema del gat de carrer valdria més que no digués res, tampoc, perquè a més l'Òscar diu que té toxoplasmosi per un cas d'aquests. Jo només dic que si és un problema tan greu, se li diu que no el porti més; en tot cas, a mi em fa pixar de riure això del gat. Però deia que no en volia parlar i no diré res més per no començar a desbarrar. Només ho reblaré afegint-hi que una de les gràcies de les colles castelleres és que miren d'integrar tothom malgrat que siguin mig gitanos, es dutxin poc o visquin en una casa abandonada.


Image00091


A taula tenia el Jaume I a davant, que va començar a llençar ganivets metafòrics al Rai, i és que sembla que el 12 d'octubre és el dia mundial contra el cap de colla. En un moment donat, fèiem una junta extraordinària per tractar el tema del local i la Nau. El meu parer és que hauríem de tendir a muntar un espai comú d'assaig i vida social i que la Nau, si no fos tan cara d'adaptar i de llogar, seria una molt bona opció. Per comptes d'això, es va tancar gairebé completament l'opció «adaptació de la Nau» i es va apostar per mirar de seguir com fins ara, una alternativa que em sembla bastant improbable. En tot cas, ara per ara a la Closca amb prou feines hi cabem tots.

Em quedava vagarejant per l'escola xerrant amb l'Òscar i altra gent i, finalment, pujava amb bici a la Closca, on se'ns va fer de nit. Va haver-hi un moment de discussió sobre què passarà si Gràcia no fa el 3de9f l'any vinent o aviat. Precisament, havia estat parlant d'això amb el Ferran al matí. També es dóna el cas que conec una mica Gràcia perquè hi ha molts ganàpies i sé més o menys com funcionen. La conclusió típica d'un cert corrent d'opinió és que, si no es fa el castell X, la colla es desanima i s'enfonsa. A mi això em sembla una subnormalitat de l'alçada d'un campanar. Jo crec que això només pot passar si s'enfoca la colla només en objectius castellers, obviant tota la resta, sent incapaç de mantenir-la unida per altres al·licients. És cert que els castells són la pastanaga principal, però no hauria de ser l'única. És una de les coses que trobo que la nostra colla no acaba de fer del tot bé...

I res més, arribava a casa molt cansat d'haver dormit poques hores i d'haver begut massa cervesa, em colgava al llit i dormia com un soc fins a les nou d'avui. I lloat sia Jaume Barri.

Fotos. (aviat més)

Nota de premsa de la Colla.

Festes de Tardor de Sant Feliu de Llobregat
Castellers d'Esplugues: 2Pd4, 3d7, 4d7a, 4d7, vano5
Castellers de Sant Feliu: Pd4s, 5d6, id4d6, 4d6, 3d6a, 2Pd4
Matossers de Molins de Rei: 2Pd4, 3d6, 4d6, 4d6a, Pd5, 2Pd4
Castellers de Viladecans: Pd4, Pd4

Llengua i literatura

| No Comments

[Apa, publico això escrit anit després de passar-hi el ribot de la censura...]

La filologia, tal com l'he anat visquent, és, entre altres coses, una forma de consciència crítica envers les coses en general, una forma de sociologia. Era un dels aspectes que vaig trobar a faltar a Polítiques; des del primer moment, sobretot en literatura, però també en llengua, hi veia una manera de dubtar de moltes coses donades per descomptat i de viure en permanent estat de dubte.

Un dels autors que em van agradar més va ser Bernat Metge per tot això. Avui llegia el Llibre de Fortuna e Prudència. Tot i que l'acabo de començar, de seguida em trobo amb això:


E tantost fui d'opinió
que no hi era Déu ni natura,
car no hi hac orde ne mesura
ne res qui fos fait per raisó


Cap a on tirarà aquesta narració en vers, és possible de sospitar-ho coneixent Lo somni i el que vam veure durant la carrera a propòsit de l'autor.

Bernat Metge és irònic, sorneguer, de vegades cínic, i la seva forma de fer, tot i la distància immensa, em recorda una mica de no res la meva. Però això, en una societat que viu d'esquena al seu patrimoni i a la seva literatura, i a moltes altres coses, sembla que no té cap mena d'interès.

Llegir català medieval em desperta l'alarma contra el català atrotinat que es parla al meu voltant. Un poble que maltracta així la seva llengua deu tenir un futur ben trist. Però deixem-ho estar, tant se val: podem construir una societat més justa i més lliure mastegant l'idioma com un xiclet amb gust de merda.

Al mateix volum on hi ha Bernat Metge tenim el Blandín de Cornualla, que és una espècie de novel·la de cavalleries amb elements de la matèria de Bretanya. Es pot llegir com una simple història de cavallers i princeses segrestades per gegants o guerrers malvats, i és francament distreta. Per exemple, aquesta resposta d'unes donzelles em feia somriure:


E disen-li: --Cavaller ardit,
fac de nós a vostre delit,
car tostemps mais vos servirem
e lialtat nós vos tendrem,
e prec-vos que ens volles gitar
d'aissí, senyor, et am vós menar.


Que abreujat vol dir que, alliberades del perill, Blandín podrà fer d'elles el que voldrà.

En el mateix Blandín he trobat el que de moment és el testimoni més antic que he detectat de dequeisme:


car, per ma fes, vós non parlés
jamais de que tal gauig hagués.


Que en català actual seria una cosa de l'estil: «per la meva fe mai no parleu de que tal goig tingueu» (o tingués, ara no disposo del context).

El que dic senzillament és que el català medieval ajuda a tenir una idea molt més global i relativa del que és el català actual. Una petita gramàtica històrica al cap és útil no només per a simples qüestions lingüístiques de normativa o «català correcte», té un paper anàleg al de la Història en general per entendre el present i mirar cap al futur.

Tot plegat no és que em tregui la son, però sí que és una forma de veure i viure les coses, escèptica i crítica. Malgrat que fa temps que estic força fatigat i fastiguejat de la societat en general i que ja no tinc gaires més forces d'anar gaire més lluny, sobretot en nits de pluja i tempesta com avui. Segurament, per limitacions pròpies de molts tipus que no cal detallar.

I ara podria seguir amb exemples d'avui mateix que entronquen amb aquesta visió de les coses. Amb el Bestiari il·lustrat, que han clausurat per una entrevista a l'enfant terrible Jaïr Domínguez només perquè disparava quètxup contra el Rei de merda.

O amb el blog d'un tal Roger Vinton, que explica l'actualitat política catalana des d'una perspectiva inassolible i que pot ser una pura paranoia conspirativa, una bajanada o una veritat increïble que demostraria com tota la societat no és més que un putu ramat de bens feliços camí de l'escorxador.

També podria parlar del Singulars d'avui, en què el Barberà entrevistava el Tepper, un economista que em sembla molt sospitós i que no saps mai ben bé què t'està receptant ni si t'està aixecant la camisa descaradament. El Jaume Barberà em sembla també molt sospitós.

Què fer? No ho sé, llegir Bernat Metge, estudiar-lo una mica més, o bé anar a comprar una ampolla de whisky, o potser mirar d'anar a trobar feina. Potser totes tres coses.

Després de la ressaca del Concurs, que m'havia destentat veraiament, dilluns havent dinat ens aplegàvem els cargolins a la Closca per participar en l'homenatge que el Congrés Gastronòmic de Donosti realitzava al Pau. El Congrés l'organitza cada any el Grup GSR, l'empresa de la mare del Pau.

Sortíem una mica més tard de les tres de la tarda cap a Donosti. Sobre el nom de la ciutat, segons tinc entès en euskera és oficialment «Donostia», però els donostiarres tendeixen a menjar-se la vocal final, de manera semblant com els mallorquins diuen «famili» i «hosti». Tanmateix, de la mateixa manera que diem «Londres» i no «London», o «Tolosa de Llenguadoc» i no pas «Toulouse» (evidentment, tothom diu Tolosa...), hauríem de dir «Sant Sebastià». Però així i tot, m'agrada més «Donosti», que segurament és l'opció menys correcta en català.


DSCN3478


Hi havia entre set i vuit hores de viatge en autocart. Ens aturàvem al cap de tres hores i escaig pels volts de Saragossa i seguíem en acabat per arribar-hi cap a les 22 h a la ciutat guipuscoana. Entràvem al «Complejo Amotzagaña» cap a les 22.10, remuntant una carretera estreta, amb revolts i molt alzinada. Entre dubtes, acabàvem de pujar enmig de la nit per arribar a una mena d'aparcament fosc. Baixàvem però hi tornàvem a pujar: On som? És aquí? L'autocar maniobrava i avançava vers una construcció solitària que es retallava uns metres més enllà, enmig de les muntanyes ombrívoles. Els llums es van tornar a obrir, amb les portes: És una trampa? Baixem? A pas de cargol, anàvem escampant-nos per l'esplanada, ens separàvem, ens ajuntàvem, ens repartien les claus, deixàvem les endergues i els fòtils a la cambra assignada per les altes instàncies inapel·lables de la Colla i pujàvem al jaletxea per sopar. Nosaltres no teníem clau de fora.


DSC05079


Les cerveses valien tres euros. Sèiem a taula i deixàvem eixuta ben aviat l'ampolla de vi. De seguida, barra lliure controlada de sidra. Els catalans com voltors cap a la bóta. Era l'aniversari de l'Ana, va bufar les espelmes dels vint-i-un anys. Ens obrien el bar de sota i escuràvem els cubates que els senyors del bar preparaven molt a pleret. Jugàvem algunes partides al billar. A fora, a la botifarra. Ens tancaven molt d'hora el garito i estàvem fins a les quatre a fora, a la fresca amb vistes a la benzinera (terra promesa amb cervesa a dins?) i escoltant els rumors que esventava el Sergi.

Llevar-se dimarts va ser una mica difícil, però al cap de mitja hora pujàvem al restaurant per esmorzar. El Jonàs, quan va sonar el despertador, s'havia llevat i havia tancat la finestra i la cortina sense adonar-se'n per tot seguit continuar clapant. Vem fer una passejada per Donosti breu de poc més d'una hora. El ramat es ramificava de manera diversa; jo enfilava amb alguns cap a la platja típica. No veuria res de la ciutat més enllà de l'Ajuntament i la Conxa, però tampoc no em venia de gust fer res més que passejar per la vora de l'Atlàntic. Vem anar fins a l'altre cap de la platja per la vorera, i vem baixar a la sorra per tornar-ne, amb els peus a l'aigua, que no estava gaire freda. Em mirava l'horitzó, els peus, les algues vermelles, les onades tranquil·les... L'Iris perdia les xancles pel camí. Jo m'omplia de sorra la bossa. Feia un dia radiant, amb brisa fresca i un sol que picava una mica. A la foto, l'Iris encara amb una xancla penjant:


DSC05093


Només va recuperar-ne una, mentre saludàvem la Júlia, que ens havia trobat a la platja. Anàvem a pas una mica ràpid cap al Kursaal, que fèiem una mica tard. Ens hi fèiem un parell de fotos (aviam si apareixen) i entràvem al palau de congressos, on ens tenien cosa d'una hora engatant-nos amb cervesa especial i atipant-nos amb un pica-pica molt generós.


DSCN3486


El Kursaal per dins em va semblar com una capsa de plàstic amb una peça de fusta gegant a dins. Sortíem per la porta d'emergència a fumar i prendre la fresca, fins que algú de l'organització ens va picar la cresta. I finalment anàvem a l'auditori, on vèiem el vídeo d'homenatge al Pau, que va ser molt emotiu...



Alguns coneguts del món gastronòmic van parlar d'ell i, en acabat, vem baixar a l'escenari per fer el nostre pilar, que va girar enmig de plors i sanglots. En fi, Pau...


Homenatge al Pau


Vem donar un quadre a la família del Pau fet per l'artista de la colla, el Christophe Chaumet, que va pintar la mateixa nit de la desgràcia. Jo no hi entenc gens d'art contemporani, però hi detectava una certa ràbia i tristesa en el retrat. Dinàvem en un altre jaletxea, passada la zona universitària de Donosti. El Jonàs seguia aprenent a escanciar la sidra, regant-ne el terra. Fèiem el patxaran enmig d'un clima força distès on em trobava molt bé.


DSCN3516


I pujàvem a l'autocar per fer vuit hores més de viatge cap a Esplugues. Tornaven a jugar a les «cabretes» i d'altres. Passàvem per un control de la Guàrdia Civil, amb metralladores, després d'un peatge, amb l'estelada que havia penjat al vidre. Em deien que la tragués, però al final hi vem passar cridant independència... I entre pixeres contingudes i pel·lícules d'El senyor dels anells, acabàvem tornant al poble i, amb el cap cot, em dirigia cap a casa, enmig de la foscor d'Esplugues, al meu pis fosc i avorrit, i fins un altre dia.

Fotos (aviat més)

Ens aplegàvem els cargolins a la Closca cap a quarts de dues. Una mica més de dues-centes persones, comptant-hi els que hi baixaven amb cotxe, pujàvem als tres autocars d'Autocorb. Teníem gent d'altres colles que ens donaven un cop de mà: un escamot de Cornellà, un parell de Vilafranca, un noi de Minyons, un parell de Barcelona... Estava bé.

A l'autocar, un insecte va empastifar de groc el vidre. Coloraines cridaneres i escorxador, era cap on anàvem.


DSC04902


Mentrestant, la gent mirava de fer la becaina. Jo llegia en veu alta bells rims de vetusta magnificència:

En nom d'en Barri te diray
un beyl dictat, et retrayrai
feyts aperts de castelieria
et d'una franca companyia
che volen far los casteliers
d'Splugues, bons guerriers
che volgron per lo món anar
et lo carro gros conquistar.


Llegia per la meva finestra que entràvem a Tarragona, «patrimoni mundial». Hi anàvem a fer Patrimoni de la Humanitat a una plaça de braus. La plaça, un cop a dins, em va semblar que combinava la cúpula moderneta amb els interiors vells, escrostonats i plens de pols.

Les colles ens aplegàvem en dos llocs diferents per entrar-hi en cercavila, que com acostuma a passar era lenta i sense gaire solta. Anàvem penúltims just davant de Sant Cugat, que feien un concert de gralles força engrescador.


DSC04930


Els segurates ens escorcollaven les bosses no fos cas que hi entréssim bengales o ampolles de whisky. Jo hi vaig colar una llauna de cervesa. Ens posàvem en un racó de la plaça entre Bordegassos i Gausacs i, en ronda conjunta, enfilàvem el 4de8, el nostre segon intent de la història després d'haver-lo descarregat a Festa Major fa dues setmanes.


DSC04938


Em posava en el meu lloc a l'agulla i es tancava amb força concentració la pinya, tot i algun crit del Rai i alguna brometa estúpida. El 4 s'enfilava força ben quadrat, però a mesura que s'anaven muntant pisos es remenava més l'estructura. De cop i volta la plaça de braus era una olla de grills: moltes gralles sonant alhora (nou colles fent castells ensems), el públic (que no era gaire nombrós, estava mig buida la plaça) cridant, i la cúpula fent resonància cap a la sorra. A la pinya no sentíem (o «escoltàvem», com diu tothom a la Colla, que parlen el català amb el cul) el Lluís, que veient que la cosa anava de mal borràs el feia baixar. Però la canalla no el sentia (o escoltava, jo ja no ho sé) i el Lluís, impotent, mirava de dir-los amb gestos «avall». Finalment van adonar-se'n, però amb dubtes, amb l'acotxadora que seguia pujant fins que no va acabar de veure-ho. El cas és que tot plegat contribuïa a esvalotar el tronc, que es deformava molt ràpidament i queia.


250570_2496879477288_1565966093_n


De fora, em deien que els dubtes de canalla havien estat decisius. Parlant amb el Lluís, trobo que l'explicació és la del paràgraf de dalt. Jo vaig sentir que començava a tremolar força aviat, a partir de terços, agreujant-se progressivament, però amb una mica de calma es podria haver fet tranquil·lament. El cas és que la rebrincada (o com se digui) amb dosos col·locats va ser mortal. En Jaume I m'ha dit si fa no fa això, també, posant èmfasi en el factor sobtat de la regirada. La Mar Gual, de crossa, m'explicava que havia sentit el seu segon bellugar-se tota l'estona.

L'altre corrent d'interpretació incideix més en factors externs i el refilava la Marta en qualitat de portaveu oficial. El titular és «Hem pecat de novatos» i segueix així: «Desconeixíem l'ambient i què ens hi trobaríem; hem començat de 4de8 amb un pet al cul amb tot el xivarri de la plaça; a més a més, els Gausacs no ens han pogut fer tanta pinya com ens hauria agradat. Amb més seny o experiència, hauríem hagut de tirar-lo en segona ronda». No vam poder fer-hi la nostra, el Concurs se'ns va empassar, rubricava la Marta.

Aquesta explicació entronca, al meu parer, amb els arguments concrets en contra del Concurs, que es desprenen, tal com jo ho veig, del model «espectacle» de l'esdeveniment que vaig resumir en l'article de Xarxa Notícies i en alguns posts del blog.

Aquests arguments típics són: les rondes conjuntes no tenen cap mena de respecte pels castells que s'hi fan, que sovint són el sostre màxim de les colles que els intenten. Alhora, diverses colles poden estar mirant d'igualar o millorar la seva millor actuació històrica, fita que passa inadvertida entre el marasme o el maremàgnum o el cafarnaüm de la plaça de braus. És impossible, de la plaça estant, observar tots els castells de la ronda conjunta: mires a dreta i esquerra i no pots gaudir de cap dels castells, perquè va tot a corre-cuita. Aquest argument és molt conegut però sembla que alguns van descobrir-lo ahir.

L'altre, el de l'enrenou, que no saps quina aleta estan tocant les gralles, es desprèn automàticament del mateix tema. Hi ha la cosa de les pinyes de Gausacs, que en principi ens haurien d'haver ajudat, així com nosaltres ens vem posar en massa almenys en el primer 2de8f verd. Vaig sentir que no ens van poder fer més pinya perquè estaven muntant la seva soca. El cas és que un dels arguments molt típics, «les dificultats o reticències per fer-se pinya mútuament», en el nostre cas, va quedar totalment confirmat. Nosaltres dúiem prou pinya per als nostres castells, però no estem en disposició, segurament, de provar un 4de8 sense que les altres colles ens ajudin amb una mica de ganes. O potser sí, no ho sé.

Teníem la sensació prèvia que potser la jornada de dissabte podia assemblar-se al ConcurSet de Torredembarra. Jo si més no en tenia l'esperança. Però res: va ser exactament igual que el Concurs de diumenge, al qual només hi he anat una vegada i que ja vaig veure què era. Jo crec que la nostra colla no està gens còmoda en aquesta mena de merdes. Després de l'experiència, si ja era antiConcurs, ara ho sóc encara més.

Però si tot hagués anat bé, si haguéssim descarregat amb una mica més de sort o de tranquil·litat el 4de8, segurament tot plegat es veuria diferent. Jo seguiria sent antiConcurs, però és probable que tothom n'estigués molt content. Jo seguiria pensant el mateix, amb algun matís. El que dic ara és que si demà es tornés a fer el Concurs, em passaria pel folre del 2de8 la solidaritat amb la Colla i no hi aniria.

I aquesta ha estat la diatriba contra el Concurs. Ara segueixo la crònica.

El Gausacs actuaven en solitari per alçar el 2de8f. Tenien una soca molt poblada i jo em posava al darrer cordó donant pit, amb un ull posat en el castell, que s'enfilava força ferm amb algun tremolí controlat; tamateix, sembla que la canalla el va fer baixar. Els santcugatencs el desmuntaven amb força mala hòstia.


DSCN3303


Aleshores començava la segona tongada de la primera ronda (en diuen «cicle» amb terminologia absurda de tecnicisme Termcat). M'hi passejava amb la llibreta i la càmera de retratar. Mentre Tirallongues descarregava un tremolós 5de7, a la Jove de Sitges se li despenjava la canalla del 7de7 quan anaven a fer la segona aleta. No vaig adonar-me exactament què havia passat a Sitges, m'ho va explicar després en Raimon (diria que es diu així, ara dubto); en aquell moment, vaig mirar cap a dos 7de7 més de colors diversos que es bastien a l'altra banda de la plaça. Vaig fixar-me en el 4de8 dels Marrecs, però de cop i volta un dels 7de7 es desmuntava. Quina colla era? Impossible de recordar, hauria de repassar els resultats [ara comprovo que era Badalona]. Semblava que l'enxaneta de Salt volia fer baixar el carro gros, tot i que va fer-hi l'aleta. Tanmateix, els dubtes de tot plegat van fer que el 4 s'esberlés per quarts. Mentrestant, fet un embolic, sense tenir clar quin castell era de qui ni ben bé si era un tres o un quatre, o un cinc o un set, els Bordegassos queien de 3de8, sembla ser que també després de dubtes de canalla, i després d'haver-lo carregat.


DSCN3310


Començava la segona ronda amb l'atabalamenta lògica de tot aquest despropòsit. El cop del 4 ens havia estabornit i, com sabria més tard, es refusava de repetir-lo bàsicament per no forçar la canalla i per acabar de pair la vetllada. El pitjor que ens podria passar és que agafin por al quatre i que la Colla es frustri i comencem a veure-hi fantasmes. Vem muntar la pinya del 7de7 dues o tres vegades, mentre l'speaker repassava classificacions, punts i tota la puta merda. Els locutors solen ser força mal vistos en una actuació castellera i, si a més a més, han de parlar de punts i subnormalitats d'aquestes, ja és per tret al clatell. Els Gausacs celebraven la seva darrera posició com uns bojos.


DSCN3318


En fi, diguem que a la tercera la pinya es va tancar i en l'enrenou habitual es va anar enfilant el castell. El 7 no m'agrada gaire, tot i que sembla que hagi estat el Concurs d'aquesta construcció. Deien que no n'havia caigut mai cap, però ahir algun va quedar en intent. Vaig mirar amunt com vaig poder i el vaig veure molt parat en tot moment. Entre la primera aleta i la segona, vaig sentir tres tocs d'aleta; problemes del rebombori a plaça. A la merda.


DSC04943


Ni idea què havien fet les colles en ronda conjunta. En solitari els Xicots descarregaven eufòrics un 3de8 força rodonet i ben parat. I vaig anar a fer la birra mentre seguien els castells enmig de l'enrenou habitual. Vaig veure el 3de8 de Gausacs, que semblava força segur però un pèl desfigurat, i que la canalla feia baixar. El desmuntaven molt emprenyats. Pel camí em trobava el Pau de Moixis, que m'explicava que ja havien descarregat el 4de8 i el 2de7, els malparits. Això em feia pensar que potser els Cargolins no estem fets per aquestes merdes, però que a la majoria de colles sembla que els va bé: moltes hi van fer la seva millor actuació o la van igualar. Potser només va ser mala sort en el nostre cas.


DSC04947


Mentre xerrava amb graciencs, que em deien que diumenge volien provar el 3de9f (l'han desmuntat dues vegades) una colla de color vermell tirava el 4de8. Hi vaig anar volant perquè m'havia dit el Ferran Tabaler que eren els Minyons de l'Arboç. Vaig anar-hi rabent, però eren els del Vendrell, com també va adonar-se la Júlia, que me la vaig trobar al costat. Els arbocencs estaven al costat desmuntant el 5de7, com es veu en aquesta foto horrible:


DSC04956


Les cerveses valien «dues enxanetes», que era la moneda del Concurs. Vaig poder pujar a la graderia amb l'acreditació de Quarta Ronda i vaig passar per la zona de premsa. Pel camí vaig trobar-me aquest cartell, força interessant:


DSC04994


Des de dalt es veien bé els castells, però una mica lluny. Vaig veure algun intent de 2de8f, però no em va quedar clar res [devia ser el de Xicots, que el van carregar]. Vaig baixar i vaig patir la síndrome d'Stendhal castellera, com abans, amb molts intents alhora. A peu de plaça, vaig mirar cap al 2de7 de Sitges, que van coronar amb dubtes però que van poder descarregar.


DSC04998


A davant, un 5de7 de l'Arboç, que ara descarregaven, i un 9de7 de Sagals, que és un castell semblant al 7de7 però que m'agrada una mica més. Els Moixis el van fer ahir amb una sola enxaneta, que és com s'hauria de fer. Els Margeners feien l'aleta al tres de set per sota en un racó, per fixar-me en acabat en un 2de7 groc que devia ser de Badalona. Una colla blava, suposo que els Nois de la Torre, queien de 3de7s, mentre els Bordes completaven un robust 4de8. Els Tirallongues descarregaven el 4de7a amb el pilar brandant i aleshores, com abans, sense haver pogut gaudir de cap castell ni haver-lo pogut veure amb tranquil·litat ni paint-lo, anunciaven el 2de8f del Vendrell.

Des de dalt de tot, esperant que els Nens muntessin la soca, em lliurava a pensaments sobre quina posició devíem tenir nosaltres al Concurs i calculava que si fa no fa la quinzena, per darrere de colles que en principi estan per sota nostre en nivell casteller, cosa que em feina una mica de ràbia. Amb la tongada d'intents desmuntats i llenyes, i amb la nostra patacada de 4de8, pensava que una plaça de braus és, al cap i a la fi, una forma sofisticada d'escorxador.

Els Nens van descarregar un 2de8f que em va semblar molt segur des de les alçades, però amb la llunyania no vaig poder veure gaire alguna sotragada que potser va ser el motiu que un sector del públic esgaripés un xiscle d'esglai.


DSC05009


Així, em tornava a lliurar a pensaments sobre els rànquings. Suposava que Xicots, Bordes i Nens devien ser els tres primers, mentre que Sant Cugat, que els tenia a la meva llista de favorits, encara no havien sumat punts (segurament m'equivoco perquè ja devien haver fet el 4de8, que no havíem vist perquè coincidíem en rondes conjuntes). Així, a l'estil de Rac1, em deia «Gausacs, decebedors; Cargolins, desastrós». Però encara quedava cera per cremar. Quan baixava cap a l'arena, l'speaker confirmava les meves impressions sobre la classificació.

I amb això ja començàvem la quarta ronda, amb un 4de7a sense gaire més història. Al principi semblava obert, però després es va tancar molt i estàvem enclastats completament.


DSCN3358


Vaig sortir esperitat a veure el 4de8 de Minyons de l'Arboç, molt rebregat, que es va desmuntar. Veia de trascantó que Sitges descarregava el 7de7 mentre els Micacos feien el seu 5. I els Gausacs tornaven a muntar el 2de8f, que vaig mirar des de dalt de tot. Semblava que a la descarregada per segons o terços la cosa perdia una mica les mides, però es va defensar bé i van descarregar-la completament eufòrics. Abans de l'aleta, va semblar que l'enxaneta havia dubtat un moment. En baixar a l'arena vaig creuar-me amb el Bardaler, que plorava com una magdalena.


DSC05025


En ronda de millora només van fer tres colles castells de forma conjunta (l'Arboç, Nois i Badalona). Aleshores les colles de dalt de tot havien de jugar-se les primeres posicions. Els Xicots van carregar un 2de8f que va començar a brandar força i que a la descarregada va petar pel mig.


DSC05044


Ara, amb una mica més de repòs, recordo que ja havien carregat el 2de8f dues rondes abans. Això de poder repetir castells carregats amb anterioritat és una novetat que a mi m'ho desballesta tot. Per la seva banda, els Gausacs provaven el 3de8, que va pujar molt lent i que semblava que podrien descarregar, però que finalment, potser per nervis o per cansament, va acabar trencant-se per terços o quarts quan ja semblava que havia passat el pitjor. Sentia algun gausac planyent-se que «ja el teníem».


DSCN3379


Es posaven primers, d'aquesta manera, els santcugatencs. Tot es decidiria amb el 3de8 de Bordes, l'últim castell de la jornada. Els vilanovins van descarregar-lo amb una seguretat magistral, fent-se amb la primera posició, per tant. En aquest cas, també el repetien després d'haver-lo carregat abans. Meravelles del Concurs. Ara només faltarà que es posi de moda això a plaça.


DSC05046


Plegàvem totes les colles amb pilars de cinc i cap a casa. De camí cap a l'autocar passàvem per una necròpoli paleocristiana, amb les tombes al ras enmig de la nit. I és que vaig sortir amb la sensació d'haver vist força patacades i el cementiri era el comiat que més s'hi adeia. El Rai, amb l'orella sagnant, ferida de guerra al coliseu de Tarraco, ha quedat molt afavorit també en aquesta foto.


DSC05051


A la Closca sopàvem tots plegats, els que hi érem, i comentàvem el Concurs. En general, vaig detectar moltes més reticències contra el Concurs que abans d'anar-hi. Vaig estar-m'hi fins que me'n van fer fora, i anava a dormir a les quatre. Posava a carregar la bateria de la càmera i la del mòbil per tornar-hi avui, tot i que em feia molta mandra. Dissortadament, vaig oblidar de posar el despertador i quan m'he llevat, a les 9, ja era massa tard per baixar a la TAP. He dormit una estona més fins a les 10 llargues i he seguit el Concurs per internet. Em quedo amb la segona posició de la Joves i el seu 5de9f espectacular, i amb el 2de8 i el 4de9 nets de Vilafranca. Són molt bons, malgrat que tinguin una forma de fer tan estúpida.

A la Closca parlàvem dels avantatges que ens pot haver reportat el fet d'anar al Concurs, a banda de tota la merda. El primer, és que hem pogut tornar a provar el 4de8, malgrat el resultat. El segon, que hi hem dut més de dues-centes persones i el nostre nom ha sonat pels mitjans i per la xarxa. Hem fet més massa social. El tercer, que ens hem relacionat amb la resta de món casteller, en un ambient que si bé és de pur concurs, és molt humà en la relació directa amb els castellers de base. Així, es pot dir que, com a quart avantatge, hem madurat una mica més com a colla, des del fet d'aprendre a afrontar un concurs, a tot el procés per anar-hi i les reflexions en tornar-ne. D'acord, segurament, amb tot, ha estat més positiu que no pas negatiu; però, així i tot, per a mi, en un nivell de «filosofia» i d'aspectes concrets, no m'ha agradat gens i no hi tornaria.

Ja en tornarem a parlar d'aquí un any i mig.

I res, fotos i fotos.


DSCN3376

He publicat aquest article al Canal Casteller, ara a Xarxa Notícies:
http://www.xarxanoticies.cat/castellers/opinio/article?id=1040725

Les reaccions que he pogut llegir han estat, en general, d'acceptació dels arguments, tot i que de vegades no hi estiguessin del tot d'acord. Probablement, els que han compartit l'enllaç tendien a ser antiConcurs. L'objecció més habitual al meu argument és que normalment les colles van a fer els seus castells màxims sense anar més enllà i que tot plegat és una festa castellera, en un sentit diferent al que és la festa habitual, però festa al cap i a la fi. No diré que no. Però el Concurs s'utilitza i es ven i se sent en general com una altra cosa: com una competició pura i com un espectacle pur. Tot el metarelat que l'acompanya està en aquest terreny i és el que més incidència té en els profans. A poc a poc, aquesta visió dels castells s'estén. A això hi contribueixen algunes colles, els directius de les quals operen amb les seves entitats amb tècniques de mercat pur. El cas és que percebo que les coses canvien a poc a poc però irremissiblement, i si de vegades ja m'està bé --com ara que la CCCC sigui si fa no fa una mena de federació; això que potser acosta els castells als esports (federació esportiva) irrita casualment als sectors «competitius»-- en d'altres ocasions em sembla horrible i una tremenda equivocació.

I això ho dic des de l'experiència de la meva colla, que ha anat progressivament «concursitzant-se» i em fa tot l'efecte que no pararà i que seguirà per aquest camí força temps... I és una pena i és la raó principal per la qual estic en contra del Concurs. Perquè si només fos una excepció, encara rai. Però és cada dia que el visc a la Colla.

Aquest migdia els Castellers de Cornellà actuaven al Pedró, barri de Cornellà molt a prop de Sant Joan Despí i, caminant, a uns deu minuts d'Esplugues. És un típic barri del Baix Llobregat, que amb el temps ha vist com hi creixien els parcs i les places públics. Això no obstant, continua sent un lloc que tendeix a la lletjor més absoluta.

El dia era clar després del diluvi del dia abans, que va obligar a anul·lar l'actuació del Prat de Llobregat, on els de Cornellà compartien plaça, com a amfitrions, amb Capgrossos i Minyons de Terrassa. És un gran cartell tot just a una setmana del Concurs: i és que els Castellers de Cornellà amb la diada del Corpus i aquesta del Prat, tenen dues actuacions importantíssimes tant per calendari com per nivell de colles. S'ho van buscar molt bé i és d'admirar, i tot i que no sé des quan això és així, estic convençut que els va ajudar a créixer en el seu moment. Ahir volia anar-hi però a causa que sembla que feien obres al poliesportiu on es pot actuar en cas de pluja, la cosa es va susprendre: els Capgrossos, tanmateix, van descarregar el Pde6 al seu local mataroní, un pilar que havien carregat una setmana abans a casa nostra. La nostra Festa Major també cau en una data que pot ser propícia per veure grans castells, però fins l'any passat ningú no se l'havia presa gaire seriosament. En fi, no hi tornem.

Amb la llàstima d'haver-nos perdut la previsiblement gran actuació del Prat, vaig baixar, aquest migdia, en cinc minuts amb la bici, al Pedró, a veure els companys de Cornellà i també els Xics de Granollers, on conec molts ganàpies. Si haig de ser sincer, havia oblidat que la tercera era la Jove de Vilafranca, una colla que no em diu res, de moment, i dels quals el poc que he vist i sentit ha estat, en general, desagradable.

Hi arribava a les dotze una mica passades, però m'ensumava que no engegaria a rodar la cosa fins a dos quarts, perquè això m'havia semblat entendre a al Facebook de Cornellà. Així que vaig passar els minuts xerrant amb compays de Xics, que m'explicaven les seves intencions: la millor actuació des del 2007, segons el Portalcasteller: 4de8, 2de7 i 5de7.

Bé, doncs res, començava la història cap a quarts d'una amb els típics pilars d'entrada i obrien plaça els inestimables Castellers de Cornellà, que avui volien posar fi a una mena de setmana tràgica que havia començat el divendres de la setmana anterior al Prat, amb una prova de 5 en què una quarta prenia una mica de mal (l'Ona, que avui ja s'enfilava), seguia amb els intents desmuntats a la Prediada d'Esplugues i culminava amb el xàfec de dissabte. Avui era el dia, probablement, de redreçar el rumb i encarar el futur amb més optimisme.

El seu primer castell era el 3de7. A mi m'ha semblat estrany, perquè em pensava que el repte era fer la feina de les agulles que havia quedat a l'aire a Esplugues i al Prat. En fi, el 3, segons les meves notes, s'ha obert una mica per dalt i s'ha hagut de defensar a la baixada una mica; en tot cas, com és costum, molt ben aguantat i castell de set al sac. En segona ronda provaven el 3de7a, força estrany de mides i una mica nerviós, que durant la descarregada s'ha desfet una mica més, amb els terços entre molt estirats i mig ajupits:


DSC04799


I després, un 4de7a més sòlid que el castell anterior, que també ha anat estirant-se una mica durant la descarregada, però sense gaires problemes. L'enxaneta ha fet una motxilla una mica complicada, en sortir del pilar, i el segon estava una mica tort, però tot molt bé. Com sempre dic, no acaben de fer gaire macos els castells, no acaben d'avançar mai, potser els hi falta una mica de mala hòstia o de trempera o de gent diferent que s'hi foti i faci coses... Plegaven amb el seu pilar de cinc, i lloat sia Jaume Barri.


DSC04825


Els Xics eren segons i obrien el meló amb el 2de7, que segons l'estadística era el segona de l'any. Ha semblat que un dels rengles s'estirava per terços, cosa que ha provocat una certa remenadissa a la baixada, però al capdavall una molt bona torre, que ha precedit un 4de8 molt ben quadrat que s'ha bellugat una mica a la descarregada, potser pels nervis, tot i que era també el segon de la temporada. Aquest setembre, doncs, han completat un parell de cops el quatre i la torre, molt bon nivell, tenint en compte que, segons em deien, tenien canvis al tronc del 4 (el René, que va ser cap de colla meu a Ganàpies, es passejava per la plaça amb crosses) i que han hagut de canviar la canalla en poc temps per l'afer mataroní. Chapeau, doncs. Han seguit amb un 5de7 que semblava perfecte i han acabat amb dos pilars de cinc sense història, i a Concurs ens veurem les cares. Diria que ha estat al 5 que un grupet de camises liles han començat a fer gresca en veu força alta; poc respecte per les altres colles, tot s'ha de dir. En aquesta foto, per cert, el careto del René, passejant-se davant la càmera en el moment que feien l'aleta al quatre:


DSC04805


I la Jove de Vilafranca, que com dic no m'han interessat gaire encara, a plaça avui no han acabat de tenir gaire sort. Han començat amb un 3de7 estàndard, força ben executat, per continuar amb un 4de7 molt estrafet, sobretot per terços, que la canalla ha fet baixar (o potser el cap de colla, no ho he sentit bé). Ja hi tenien l'acotxadora col·locada, però no feia gaire bona fila. En repetició han fet un 4de6a sense més història, i han plegat amb el 2de6, que tot i la lentitud i els dubtes de la canalla, s'ha pogut descarregar amb alguns treballs. A pilars, per comptes de fer el seu alhora que la resta, han esperat per enfilar-lo que els altres acabessin; el Pde5 no semblava gaire tranquil, i massa aviat s'ha plegat enrere fent una petita tombarella, de manera que no sé si el terç ha rebotat a la migrada pinya i ha caigut a terra. Pel que he vist a Twitter, no té res.


DSC04794


En resum, una actuació excepcional per a Xics, que feia uns set anys, segons diuen, que no mostraven un nivell semblant, cosa que té més mèrit tenint en compte la plaça on eren (el Pedró no és el Prat, per dir-ho així), el moment de la temporada i els problemes que han hagut de resoldre a tronc i a canalla. També ha estat força bona per a Cornellà, que reprenen el camí dels castells de la gamma alta de set, amb els ulls posats en el 5de7, que ja veurem quan duran a plaça. Pel que fa a la Jove de Vilafranca, sembla que han fet feina en la curta existència que tenen; que segueixin treballant i podran imitar l'exemple de la Jove de Barcelona, que no és que sigui una colla que m'agradi gens però que, si més no, sent fidels a la seva forma de fer, també venint d'una escissió, progressen ràpidament.

Esplugues, a més de tot això, també actuava avui: hem anat al Reial Club de Polo de Barcelona, un dels llocs més pijos de la ciutat, a prostituir-nos a la cloenda de la Junior Davis Cup. El bolo ha estat més distret que altres vegades, amb l'himne nord-americà i l'italià, força difefents en to, i amb dos pilars amb les banderes respectives i foto de grup amb els guanyadors. Una notícia deia això:

Los chicos brasileños y las chicas sudafricanas recibían un premio especial a la mejor indumentaria del torneo. La ceremonia finalizo con unos los Castellets, una montana humana tradicional catalana en cuya cima se subieron dos niñas que sorprendieron a la audiencia mostrando las banderas italiana y estadounidense.

http://www.copadavis.com/es/noticias/artículos/italia-se-corona-en-los-juniors-de-copa-davis.aspx


Bé, prou bé. A la tornada he fet una mica el punki per la Diagonal, amb el Jaume I cobrint-me la rereguarda, i a casa mon pare celebrava l'aniversari. I visca la terra lliure.


DSCN3261


Fotos del Pedró.
Fotos del bolo.

About this Archive

This page is an archive of entries from octobre 2012 listed from newest to oldest.

septembre 2012 is the previous archive.

novembre 2012 is the next archive.

Find recent content on the main index or look in the archives to find all content.

mensuelles Archives

Pages

Powered by Movable Type 4.23-en