Després de la ressaca del Concurs, que m'havia destentat veraiament, dilluns havent dinat ens aplegàvem els cargolins a la Closca per participar en l'homenatge que el Congrés Gastronòmic de Donosti realitzava al Pau. El Congrés l'organitza cada any el Grup GSR, l'empresa de la mare del Pau.
Sortíem una mica més tard de les tres de la tarda cap a Donosti. Sobre el nom de la ciutat, segons tinc entès en euskera és oficialment «Donostia», però els donostiarres tendeixen a menjar-se la vocal final, de manera semblant com els mallorquins diuen «famili» i «hosti». Tanmateix, de la mateixa manera que diem «Londres» i no «London», o «Tolosa de Llenguadoc» i no pas «Toulouse» (evidentment, tothom diu Tolosa...), hauríem de dir «Sant Sebastià». Però així i tot, m'agrada més «Donosti», que segurament és l'opció menys correcta en català.
Hi havia entre set i vuit hores de viatge en autocart. Ens aturàvem al cap de tres hores i escaig pels volts de Saragossa i seguíem en acabat per arribar-hi cap a les 22 h a la ciutat guipuscoana. Entràvem al «Complejo Amotzagaña» cap a les 22.10, remuntant una carretera estreta, amb revolts i molt alzinada. Entre dubtes, acabàvem de pujar enmig de la nit per arribar a una mena d'aparcament fosc. Baixàvem però hi tornàvem a pujar: On som? És aquí? L'autocar maniobrava i avançava vers una construcció solitària que es retallava uns metres més enllà, enmig de les muntanyes ombrívoles. Els llums es van tornar a obrir, amb les portes: És una trampa? Baixem? A pas de cargol, anàvem escampant-nos per l'esplanada, ens separàvem, ens ajuntàvem, ens repartien les claus, deixàvem les endergues i els fòtils a la cambra assignada per les altes instàncies inapel·lables de la Colla i pujàvem al jaletxea per sopar. Nosaltres no teníem clau de fora.
Les cerveses valien tres euros. Sèiem a taula i deixàvem eixuta ben aviat l'ampolla de vi. De seguida, barra lliure controlada de sidra. Els catalans com voltors cap a la bóta. Era l'aniversari de l'Ana, va bufar les espelmes dels vint-i-un anys. Ens obrien el bar de sota i escuràvem els cubates que els senyors del bar preparaven molt a pleret. Jugàvem algunes partides al billar. A fora, a la botifarra. Ens tancaven molt d'hora el garito i estàvem fins a les quatre a fora, a la fresca amb vistes a la benzinera (terra promesa amb cervesa a dins?) i escoltant els rumors que esventava el Sergi.
Llevar-se dimarts va ser una mica difícil, però al cap de mitja hora pujàvem al restaurant per esmorzar. El Jonàs, quan va sonar el despertador, s'havia llevat i havia tancat la finestra i la cortina sense adonar-se'n per tot seguit continuar clapant. Vem fer una passejada per Donosti breu de poc més d'una hora. El ramat es ramificava de manera diversa; jo enfilava amb alguns cap a la platja típica. No veuria res de la ciutat més enllà de l'Ajuntament i la Conxa, però tampoc no em venia de gust fer res més que passejar per la vora de l'Atlàntic. Vem anar fins a l'altre cap de la platja per la vorera, i vem baixar a la sorra per tornar-ne, amb els peus a l'aigua, que no estava gaire freda. Em mirava l'horitzó, els peus, les algues vermelles, les onades tranquil·les... L'Iris perdia les xancles pel camí. Jo m'omplia de sorra la bossa. Feia un dia radiant, amb brisa fresca i un sol que picava una mica. A la foto, l'Iris encara amb una xancla penjant:
Només va recuperar-ne una, mentre saludàvem la Júlia, que ens havia trobat a la platja. Anàvem a pas una mica ràpid cap al Kursaal, que fèiem una mica tard. Ens hi fèiem un parell de fotos (aviam si apareixen) i entràvem al palau de congressos, on ens tenien cosa d'una hora engatant-nos amb cervesa especial i atipant-nos amb un pica-pica molt generós.
El Kursaal per dins em va semblar com una capsa de plàstic amb una peça de fusta gegant a dins. Sortíem per la porta d'emergència a fumar i prendre la fresca, fins que algú de l'organització ens va picar la cresta. I finalment anàvem a l'auditori, on vèiem el vídeo d'homenatge al Pau, que va ser molt emotiu...
Alguns coneguts del món gastronòmic van parlar d'ell i, en acabat, vem baixar a l'escenari per fer el nostre pilar, que va girar enmig de plors i sanglots. En fi, Pau...
Vem donar un quadre a la família del Pau fet per l'artista de la colla, el Christophe Chaumet, que va pintar la mateixa nit de la desgràcia. Jo no hi entenc gens d'art contemporani, però hi detectava una certa ràbia i tristesa en el retrat. Dinàvem en un altre jaletxea, passada la zona universitària de Donosti. El Jonàs seguia aprenent a escanciar la sidra, regant-ne el terra. Fèiem el patxaran enmig d'un clima força distès on em trobava molt bé.
I pujàvem a l'autocar per fer vuit hores més de viatge cap a Esplugues. Tornaven a jugar a les «cabretes» i d'altres. Passàvem per un control de la Guàrdia Civil, amb metralladores, després d'un peatge, amb l'estelada que havia penjat al vidre. Em deien que la tragués, però al final hi vem passar cridant independència... I entre pixeres contingudes i pel·lícules d'El senyor dels anells, acabàvem tornant al poble i, amb el cap cot, em dirigia cap a casa, enmig de la foscor d'Esplugues, al meu pis fosc i avorrit, i fins un altre dia.
Fotos (aviat més)
Leave a comment