business catalog article new catalog business opportunities finance catalog deposites money catalog making art loan catalog deposits making catalog your home good income catalog outcome issue medicine catalog drugs market catalog money trends self catalog roof repairing market catalog online secure catalog skin tools wedding catalog jewellery newspaper catalog for magazine geo catalog places business catalog design Car catalog and Jips production catalog business ladies catalog cosmetics sector sport catalog and fat burn vat catalog insurance price fitness catalog catalog furniture catalog at home which catalog insurance firms new catalog devoloping technology healthy catalog nutrition dress catalog up company catalog income insurance catalog and life dream catalog home create catalog new business individual catalog loan form cooking catalog ingredients which catalog firms is good choosing catalog most efficient business comment catalog on goods technology catalog business secret catalog of business company catalog redirects credits catalog in business guide catalog for business cheap catalog insurance tips selling catalog abroad protein catalog diets improve catalog your home security catalog importance

juillet 2006 Archives

Villanueva de la Jara

| 5 Comments

Villanueva de la Jara (Vilanova del Cist o Vilanova Estepària) és un poble de cosa de 2.600 habitants, situat a la província de Conca, a vuitanta-cinc quilòmetres al sud d'aquesta capital, a cinquanta-sis al nord d'Albacete, a uns 870 metres sobre el nivell del mar i a sis hores de viatge en autocar des de Barcelona. Per qui no sàpiga on para Conca ni Albacete heus ací el mapa que em demanàveu a crits:

Villanueva de la Jara
Cliqueu-hi per veure'l més gran

I així, a les set sortia l'expedició d'Esplugues, després de només haver dormit tres hores. Havia passat tot el dia amb els amics universitaris, saltant-me l'assaig de castells i tot, i anant a clapar massa tard. Però ara això no ve a tomb. A l'autocar vaig dormir molt poc (poc més de mitja hora) perquè ni la merda de la puta tele (smash your TV), per on passaven pel·lícules d'allò més reaccionàries, cíniques i hipòcrites (Ice Age, Cars i no sé què més), ni les a voltes animades converses dels altres castellers, em deixaren aclucar gaire l'ull. Vaig aprofitar per castigar-me llegint Crim i Càstig.

Val a dir que hi havia gent nova que per primera vegada apareixia a una actuació castellera. Gent que conec del bar d'algun cop que he fet una cervesa a l'Ajedrez. En fi, el sector perdulari de la colla ha augmentat força, no sé quant durarà. També m'hi podria incloure jo... però jo no sóc estrictament un perdulari de bar.

A Vilanova Estepària ens van rebre gairebé 310 graus kelvin a l'ombra i tres bessons barbuts, els quals ens donaren una benvinguda ben calorosa. Aquí afegir només que un dels barbuts és professor d'autoscola a Esplugues i que, en fer classes a una noia de la colla, va interesar-se i va fer de contacte per dur-nos-hi. Primeres cerveses a compte de l'Ajuntament jarenyo, dinar de traje (yo traje, tu trajiste, él trajo) i aleshores molts anàrem a la piscina, mentre que d'altres, que volien aparentar intel·lectuals i bons hostes, feren una visita històrico-cultural pel poble. Mons pares es feren amics del mossèn, que pel que sembla és comunista. El cicerone, per la seva banda, era carlista. Afegir que aquesta legislatura hi governa el PP, però que es va turnant amb el PSOE l'alcaldia cada quatre anys.

Havent sopat fou l'hora de fer castells. Era ja mitjanit. Davant una església férem un pilar de quatre aixecat per sota i un tres de sis una mica mogut, amb la presència d'un nodrit grup d'espaterrats espectadors que sortien a abraçar-nos efusivament tot flipant mandonguilles. En alegre cercavila ens plantàrem a la plaça de l'Ajuntament, on el batlle ens presentà: «Desde el Ayuntamiento hemos pensado que estaría bien invitar a representantes del folklore regional de Espanya a nuestra fiesta mayor. Así, este anyo les ha tocao a Catalunya, pero en la próxima edición puede ser que veamos jotas aragonesas, lucha canaria o XXXX murciano. Viva la riqueza folklórica de nuestra gran nación, vivan sus diecisiete regiones, y recuerden que tienen que votarme en las próximas elecciones».

Aleshores en Paco President va mirar d'explicar què són els castells. Esclar, indefectiblement jo em pixava de riure. En acabat, intercanvi d'obsequis i 4d6, 4d6a i pilaret de comiat. Tot oli en un llum. Vaig pujar al de l'agulla i m'hi trobava força bé. Mentre triaven PER SORTEIG la reina de la festa (marededéu, l'Espanya profunda fa por), la qual volia ser esteticien i son xicot guàrdia civil (marededéu), molts dels nostres van anar al poliesportiu a canviar-se de roba. Jo hi vaig ser fins vora les tres, quan molts emigraven cap a una discoteca on pel que sembla s'ho van passar molt i molt bé, i on les anècdotes es compten per centenars. Sense trepitjar aquell catau, vaig tornar amb en Jaume, en Borja i l'Ignasi al pavelló per fer el darrer peta de la nit i observar els estels. És un dels millors moments de tot el cap de setmana. Si en feia de temps que no veia la Via Làctia! El cel constel·lat, la llum enmig de la foscor, i la grisa Barcelona que ens ho amaga.

L'endemà, poques hores més tard, a les nou i escaig, en Cardona i en Miki van dedicar-se a despertar tothom a cop de tabal i escombra. Esmorzar, potoleig, i ja a misses dites, a la una (a la una! Un bat del sol escanyant... i encara alguns diuen que la calor mesetària és de més bon pair que la xafogosa però més fresca de Barcelona) vem repetir la mateixa actuació que dotze hores abans però encara millor. Birra gratis al bar, un bon tiberi per dinar, comiat, abraçades i sis hores de tornada, on gràcies a la sobredosi de cafeïna que havia pres vaig poder continuar durant les hores de sol la meva lectura. Arribàrem a casa a quarts de dotze, si fa no fa.

Fotos ací

Sortida a Vilanova de les Estepes
Dia 29: Pd4s, 3d6, 4d6, 4d6a, Pd4
Dia 30: Pd4cam, 3d6, 4d6, 4d6a, Pd4

Sabeu? Abans escrivia això per mi només. Qualsevol que escrigui qualsevol cosa que pugui ser llegida hauria de pensar en el lector. He anat canviant la concepció del blog sobretot després d'alguns problemes que he tingut (en concret, n'he tingut tres de més o menys fotuts, més algunes altres collonades). Arriba un moment en què em plantejo el sentit d'explicar la crònica d'una cosa que tothom coneix, però quan ho insinuo m'esperonen a continuar. Tanmateix, si això ho escrigués només per mi, seria molt diferent, hi hagués ficat coses desagradoses i tornarien els maldecaps. Una noia de classe em va dir que sembla que no digui mai què és el que penso. Però el món està basat en la mentida, les mitges veritats i els silencis. Potser podria opinar més, però no sé quines són les línies vermelles. Aquí, a casa meva, tinc molta més llibertat, però no pas tanta, i cada cop menys. Cada cop que sé que una altra persona coneguda em llegeix, és com si em tallessin una mica més les ales. Aquesta cita de Kant ja la vaig ficar una vegada, però és més o menys així: «L'ocell es deu pensar que sense aire que el colpegés a la cara, podria volar molt millor». Això vol dir que tot i que cada cop aquest blog sigui menys personal, amb tot i això existeix blog perquè hi sou vosaltres.

Diada del Gall 2006

| No Comments

El quatre de set estava realment bé, molt parat, però el meu segon —jo feia d'agulla—, de cop i volta va seure i caure enrera. Aquest daltabaix va marcar tota la diada i té unes causes poc clares. Sembla ser que no tenia ben col·locat el peu dret, però també sembla que el lateral dret el va agafar de massa baix i li va desplaçar la cama, treient-li de lloc. Al vídeo veig com el primeres per radera no pot suportar el pes i com tot el seu rengle s'ensorra, arrossegant la resta del castell, que només va arribar fins a dosos.

Es tracta de la crònica d'una desgràcia. Vem intercanviar el segon per un baix, però el peu fou desmuntat. Figueres i Ripollet feren lu seu, i aleshores nosaltres ja provàrem el de sis pisos. Per un accident estrany, la intenció de descarregar el tres i quatre de set se'n va anar en orris.

Però els maldecaps no van acabar aquí. En un quatre de sis amb agulla amb ja acotxadora col·locada, aquesta va començar a demanar de baixar perquè tenia por. L'enxaneta finalment va haver de baixar, amb tot déu cagant-se en déu i sa puta mare. A la repetició, però, i amb la mateixa canalla, tot va anar força bé. Puc dir que no vaig abocar-me tant com al primer intent.

I un tres de sis sense cap problema, com el quatre de sis. Pilar de quatre i a planxar l'orella. És el segon cop que tinc ganes de plegar la faixa per marxar esperitat de plaça. Dies així són una puta merda. L'hora, les sis de la tarda; el lloc, en un raconet de la plaça d'un parc; la temperatura, més de trenta graus; el públic, quatre passavolants. És una llàstima perquè podria haver sigut el colofó a una primera part de temporada força bona per nosaltres, però ha estat finalment l'actuació més decebedora que recordo.

Diada del Gall
Esplugues: Pd4, i4d7, 4d6, id4d6a, 4d6a, 3d6, Pd4
Figueres: ¿ Pd4, 2d6, 3d6, 4d6a, Pd5 ?
Ripollet: ¿ Pd4, 2d6, 3d6, 4d6a, Pd5 ?

Belutxistan

| No Comments
Balutxistan.gif
Hi hagué unes discussions acalorades sobre quina bandera havíem d'hissar-hi; cada grup volia la seva i era formidable com cada un d'aquells grups i grupets podia tenir bandera pròpia, qui negra, qui roja, qui roja i negra, qui roja i verda, què sé jo. Recordo que en un cert moment tu vas donar un cop de puny a la taula i vas proposar la del Belutxistan:

—Que com que ningú no la coneix —vas dir— no molestarà a ningú. D'altra banda —vas afegir—, donada la nostra idiosincràsia, és evident que si fóssim al Belutxistan hissaríem la catalana; però trobant-nos com ens trobem a Catalunya seria, pel que es veu, d'una vulgaritat deplorable.

Al capdavall va triomfar per majoria de vots la federal, potser perquè d'específicament federal no hi havia ningú que ho fos. I aleshores es presentà un altre problema: com era la bandera federal? [...] Hi entraven teles de diferents colors, vermell, groc, morat, i en un cantó hi havia d'haver un triangle blau marí. Sobre aquest fons blau marí havien d'anar les estrelles blanques simbolitzant els Estats federats.

Quantes estrelles havíem de posar-hi, quatre, set, quinze?

—Més val que en sobrin que no pas que en faltin —vas dir tu—. Posem-n'hi un bon parell de dotzenes, això rai; que tothom estigui content.

Incerta Glòria, Joan Sales

La meva bandera és una estelada roja sobre fons negre. Fa vergonya adonar-se de la pròpia absurditat amb escenes com la relatada aquí dalt. Ens barallem per banderes que identifiquen territoris separats per fronteres no gaire més amples que una petita esquerda, però que ens encarreguem d'eixamplar amb totes les nostres forces fins a la categoria d'avencs insondables.

No posaré punts suspensius perquè segons en Sostres és abominable. En el fons no sé com expressar el fàstic que de vegades em fan totes les putes banderes que han parit els milions fills de puta de tots colors que campen pel món i que ens han anat dant pel cul des que vem sortir sangonosos i ploricons del cony de les nostres mares.

Sexe als castells

| 2 Comments

Potser si prometéssim sexe per comptes d'altres coses tindríem més gent a la colla. Potser la colla seria, però, molt diferent.


castell
Aparegut a El Jueves

Mas de Sant Lleí

| 2 Comments

Ahir es casava algú d'Esplugues al Mas de Sant Lleïr, a Vilanova del Vallès, prop del Masnou. El mas és enorme i té heliport i tot, i fins i tot van comptar amb actuació castellera.

I què més voleu que us digui? Una hora de viatge, una hora esperant, vint minuts d'actuació, i una altra hora de tornada. Pd4, 4d6, 3d6 i Pd4, sense gaires problemes. Érem unes setanta camises, la qual cosa significa que no hi cabíem a l'autocar, de 60 places, per la qual cosa algú va haver de desplaçar-se en cotxe particular. El noi que porta la contractació dels autocars, el tresorer, se'n feia creus, perquè les previsions d'assistència van ser rebassades de forma inaudita i inesperada.

Ahir jo tenia el dia consirós, pensarós i sorrut. Vaig dedicar la tarda a acabar-me un llibret sobre la formació de la UE, perquè demà tinc examen sobre política europea. A la tornada, atès que no hi havia prou llum, en acabar de llegir el diari (reforma federal alemanya, eleccions mexicanes, Palestina) vaig posar-me els auriculars per no sentir la cridòria i aïllar-me de la resta del món. Tot mirant la carretera per la finestra, al compàs de Nachtfalke, anava fent de filòsof barrinant sobre el concepte d'alienació, la mort i el no-res, temes molt divertits, i arribant a conclusions no gaire espectaculars però sí una mica endreçadores. Van dir-me que estava místic; potser més aviat estava mústic en el sentit de cansat de viure.

I de tornada al local, un piscolabis i au, cadascun cap a un cantó diferent. Jo, a clapar, que em moria de son.

Damunt la bicicleta

| 2 Comments

Llegia el diari Expansión quan un article m'ha cridat l'atenció. És de Lucy Kellaway, del Financial Times, i ens dóna un seguit de raons per les quals és molt recomanable anar en bici a treballar. Vista la campanya anti-bici que hi ha per Barcelona (o, si més no, a l'Avui), llegir articles com aquest em renova l'esperança en la humanitat.

DAMUNT LA BICICLETA, by Lucy Kellaway.

El millor mitjà per canviar casa teva per la feina i treure's pors.

Una de les emocions més fortes que pots experimentar com a periodista és descobrir que un desconegut assegut al teu costat al tren està llegint àvidament un article que vas escriure pel diari del matí. Per desgràcia, jo ja no puc gaudir d'aquest plaer: fa 18 mesos vaig abandonar el tren per, en el seu lloc, anar a treballar en bicicleta. L'altre dia, però, em va passar una cosa molt més gratificant tot anant a la feina. M'havia detingut a un semàfor al costat d'un home elegant vestit amb un trajo car no dissenyat per muntar en bicicleta. Em va fitar i em va dir: "Avui vaig en bicicleta gràcies al teu article del diari". El llum es posà en verd i ell marxà.

Això em va fer feliç. També va ser desconcertant, atès que mai havia escrit sobre muntar en bicicleta, sinó sobre la maduresa. Tot i així, ell havia llegit el meu article i s'havia convertit al ciclisme com a resultat. Llavors vaig pensar que si puc convertir algú sense ni tan sols intentar-ho, quants homes més podré convertir si m'hi escarrasso una mica? Per la qual cosa avui exposo algunes raons excel·lents per les quals anar en bicicleta a la feina és una bona idea per vosaltres. Us farà més rics, més sans, possiblement més prims i per descomptat psicològicament més equilibrats. Us ajudarà a fer nous amics, farà que us sentiu més orgullosos, us donarà més temps lliure. Sereu més productius a la feina i també salvareu el planeta. Cal admetre que anar en bicicleta fa suar, i també que es pot ser atropellat, però ja tornaré a aquests inconvenients més endavant.

Per a mi, el major avantatge és allò que la bicicleta aporta al meu esperit. Cada dia, la passejada em relaxa i recomforta. La bicicleta és el millor esmorteïdor per passar de casa a la feina. Quan condueixes et concentres, cosa que implica que no tens temps per preocupar-te. Un altre gran avantatge de muntar en bicicleta és la seva eficàcia. El meu viatge diari en bicicleta dura cinc minuts menys que el del tren i em costa 115,6 euros menys al mes. No haig d'esperar, ni m'esclafen els cossos d'altres persones a l'hora punta. Tampoc necessito anar al gimnàs i gastar-me centenars d'euros a l'any, malbaratant moltes hores en aquelles horribles màquines. Descobriràs que pots fer nous amics mentre col·loques la bicicleta al suport per aparcar-la i converseu sobre el temps.

Ara anem amb els dos principals desavantatges. El primer és la suor, moltes persones em diuen que és el que evita que pugin a la bicicleta. Jo no veig que això sigui un gran problema: munto amb tacons alts, els llavis pintats i roba normal d'oficina, i vaig directament des de la bicicleta fins la taula de treball sense estar excessivament amarada ni despentinada. Pels ciclistes que insisteixen en fer el canvi vestits per córrer el Tour de França, la majoria d'oficines importants tenen dutxes, de forma que poden desempallegar-se de la roba cenyida, rentar-se i mudar-se amb alguna cosa més adequada. Finalment, està la qüestió dels que et poden matar. Els ciclistes som bultos tous sense gaires possibilitats contra aquells enormes busos articulats. Tot i així, i malgrat el risc, pocs cops tinc por quan vaig en bicicleta. Em sento amatent i viva, però no esporuguida. Fa poc temps anava en bicicleta cap a una reunió per fer un discurs a uns homes de negocis. Gaudia de la passejada però no de la imminent xerrada. Pel camí, gairebé vaig ser colpejada per la porta d'un cotxe oberta de cop i volta, vaig girar bruscament i vaig esquivar per poc una furgoneta. Vaig pensar per mi mateixa: com és possible que no em faci por que m'atropellin i que estigui aterroritzada per una humiliació menor davant d'una petita audiència de gent civilitzada?

Tot d'un plegat, ja no tenia por. La qual cosa és l'avantatge més inesperat de tots. La bicicleta m'ha fet més intrèpida, no només sobre el selló, sinó també fora d'ell.

About this Archive

This page is an archive of entries from juillet 2006 listed from newest to oldest.

juin 2006 is the previous archive.

août 2006 is the next archive.

Find recent content on the main index or look in the archives to find all content.

mensuelles Archives

Pages

Powered by Movable Type 4.23-en