Villanueva de la Jara

Villanueva de la Jara (Vilanova del Cist o Vilanova Estepària) és un poble de cosa de 2.600 habitants, situat a la província de Conca, a vuitanta-cinc quilòmetres al sud d'aquesta capital, a cinquanta-sis al nord d'Albacete, a uns 870 metres sobre el nivell del mar i a sis hores de viatge en autocar des de Barcelona. Per qui no sàpiga on para Conca ni Albacete heus ací el mapa que em demanàveu a crits:

Cliqueu-hi per veure'l més gran

I així, a les set sortia l'expedició d'Esplugues, després de només haver dormit tres hores. Havia passat tot el dia amb els amics universitaris, saltant-me l'assaig de castells i tot, i anant a clapar massa tard. Però ara això no ve a tomb. A l'autocar vaig dormir molt poc (poc més de mitja hora) perquè ni la merda de la puta tele (smash your TV), per on passaven pel·lícules d'allò més reaccionàries, cíniques i hipòcrites (Ice Age, Cars i no sé què més), ni les a voltes animades converses dels altres castellers, em deixaren aclucar gaire l'ull. Vaig aprofitar per castigar-me llegint Crim i Càstig.

Val a dir que hi havia gent nova que per primera vegada apareixia a una actuació castellera. Gent que conec del bar d'algun cop que he fet una cervesa a l'Ajedrez. En fi, el sector perdulari de la colla ha augmentat força, no sé quant durarà. També m'hi podria incloure jo... però jo no sóc estrictament un perdulari de bar.

A Vilanova Estepària ens van rebre gairebé 310 graus kelvin a l'ombra i tres bessons barbuts, els quals ens donaren una benvinguda ben calorosa. Aquí afegir només que un dels barbuts és professor d'autoscola a Esplugues i que, en fer classes a una noia de la colla, va interesar-se i va fer de contacte per dur-nos-hi. Primeres cerveses a compte de l'Ajuntament jarenyo, dinar de traje (yo traje, tu trajiste, él trajo) i aleshores molts anàrem a la piscina, mentre que d'altres, que volien aparentar intel·lectuals i bons hostes, feren una visita històrico-cultural pel poble. Mons pares es feren amics del mossèn, que pel que sembla és comunista. El cicerone, per la seva banda, era carlista. Afegir que aquesta legislatura hi governa el PP, però que es va turnant amb el PSOE l'alcaldia cada quatre anys.

Havent sopat fou l'hora de fer castells. Era ja mitjanit. Davant una església férem un pilar de quatre aixecat per sota i un tres de sis una mica mogut, amb la presència d'un nodrit grup d'espaterrats espectadors que sortien a abraçar-nos efusivament tot flipant mandonguilles. En alegre cercavila ens plantàrem a la plaça de l'Ajuntament, on el batlle ens presentà: «Desde el Ayuntamiento hemos pensado que estaría bien invitar a representantes del folklore regional de Espanya a nuestra fiesta mayor. Así, este anyo les ha tocao a Catalunya, pero en la próxima edición puede ser que veamos jotas aragonesas, lucha canaria o XXXX murciano. Viva la riqueza folklórica de nuestra gran nación, vivan sus diecisiete regiones, y recuerden que tienen que votarme en las próximas elecciones».

Aleshores en Paco President va mirar d'explicar què són els castells. Esclar, indefectiblement jo em pixava de riure. En acabat, intercanvi d'obsequis i 4d6, 4d6a i pilaret de comiat. Tot oli en un llum. Vaig pujar al de l'agulla i m'hi trobava força bé. Mentre triaven PER SORTEIG la reina de la festa (marededéu, l'Espanya profunda fa por), la qual volia ser esteticien i son xicot guàrdia civil (marededéu), molts dels nostres van anar al poliesportiu a canviar-se de roba. Jo hi vaig ser fins vora les tres, quan molts emigraven cap a una discoteca on pel que sembla s'ho van passar molt i molt bé, i on les anècdotes es compten per centenars. Sense trepitjar aquell catau, vaig tornar amb en Jaume, en Borja i l'Ignasi al pavelló per fer el darrer peta de la nit i observar els estels. És un dels millors moments de tot el cap de setmana. Si en feia de temps que no veia la Via Làctia! El cel constel·lat, la llum enmig de la foscor, i la grisa Barcelona que ens ho amaga.

L'endemà, poques hores més tard, a les nou i escaig, en Cardona i en Miki van dedicar-se a despertar tothom a cop de tabal i escombra. Esmorzar, potoleig, i ja a misses dites, a la una (a la una! Un bat del sol escanyant... i encara alguns diuen que la calor mesetària és de més bon pair que la xafogosa però més fresca de Barcelona) vem repetir la mateixa actuació que dotze hores abans però encara millor. Birra gratis al bar, un bon tiberi per dinar, comiat, abraçades i sis hores de tornada, on gràcies a la sobredosi de cafeïna que havia pres vaig poder continuar durant les hores de sol la meva lectura. Arribàrem a casa a quarts de dotze, si fa no fa.

Fotos ací

Sortida a Vilanova de les Estepes
Dia 29: Pd4s, 3d6, 4d6, 4d6a, Pd4
Dia 30: Pd4cam, 3d6, 4d6, 4d6a, Pd4

Sabeu? Abans escrivia això per mi només. Qualsevol que escrigui qualsevol cosa que pugui ser llegida hauria de pensar en el lector. He anat canviant la concepció del blog sobretot després d'alguns problemes que he tingut (en concret, n'he tingut tres de més o menys fotuts, més algunes altres collonades). Arriba un moment en què em plantejo el sentit d'explicar la crònica d'una cosa que tothom coneix, però quan ho insinuo m'esperonen a continuar. Tanmateix, si això ho escrigués només per mi, seria molt diferent, hi hagués ficat coses desagradoses i tornarien els maldecaps. Una noia de classe em va dir que sembla que no digui mai què és el que penso. Però el món està basat en la mentida, les mitges veritats i els silencis. Potser podria opinar més, però no sé quines són les línies vermelles. Aquí, a casa meva, tinc molta més llibertat, però no pas tanta, i cada cop menys. Cada cop que sé que una altra persona coneguda em llegeix, és com si em tallessin una mica més les ales. Aquesta cita de Kant ja la vaig ficar una vegada, però és més o menys així: «L'ocell es deu pensar que sense aire que el colpegés a la cara, podria volar molt millor». Això vol dir que tot i que cada cop aquest blog sigui menys personal, amb tot i això existeix blog perquè hi sou vosaltres.