Quan surt a la tele la típica notícia de la típica mort que commocionà tot un país o una ciutat, mai no sé què collons volen dir amb commoció. I bé, ara és morta una enxaneta de la colla de Mataró, els Capgrossos, i suposo que estic commocionat, tot i que no sé què collons vol dir això. Jo era a plaça el dia de la llenya fatídica. Fou en un quatre de nou folrat, el pom de dalt es despenjà de la manera més esfereïdora, i l'enxaneta s'estimbà de cap sobre la pinya, lesió craneoencefàlica i incinerada ahir. No la coneixa de res, però els Capgrossos són una de les colles que més m'agraden. No la coneixia de res, però collons, em sap molt de greu. Em sap greu per la seva família, tot i que tampoc no la conec d'absolutament res. Em sap greu, sobretot, pels Capgrossos. I em sap greu pel món casteller en general, on m'hi incloc. Em creia que érem super-homes, que no ens afectaven les bagatel·les vitals, que érem immortals. Però la colla que més assajats porta a plaça els castells, la colla que més assegura, que mai no tira si no té pinya, la colla que menys s'ho mereixia, és la que ha rebut. A mi continua sense fer-me por pujar, però potser ara tot serà diferent: ara sabem que podem deixar-hi la pell.
No m'agraden gaire els nens, però veure la canalla com s'enfila als castells, els pebrots que hi posen, la il·lusió, com riuen quan són allí dalt; és admirable. Jo els admiro. En fi, Mariona, descana en pau.
L'Enxaneta, Joan Maragall
La plaça gran de la vila
és plena de gom a gom;
brandant el castell s'enfila,
i a l'entorn cridant s'apila,
per aguantar-lo, tothom.
—Amunt va!— I fent esqueneta
cap amunt hi pugen tots.
Ja sols hi manca el Xaneta
que abraça sa mare inquieta,
estremint-la amb sos sanglots.
—Amunt fins al cel!— febrosa
la gent crida amenaçant;
i la mare, tremolosa,
l'empeny i mira'l no gosa;
i el nen va pujant, pujant...
Ja és dalt; i el pobret somreia,
quan la torre cau d'arrel;
i encara en morir se'l veia
com, alçant els braços deia:
—Sí, mare, amunt fins al cel!—
Voilà! Estàs afectat perquè es tracta d'una vida i a més d'una animeta jove i fresca, tota tendra. De fet és la prova d'allò que en Jaume ha provat d'explicar-te el llarg d'aquests dies amb dedicació i detall i que t'entestes a no voler entendre. És, precisament, l'apreciació de què ell et parla, aquesta que et fa subjecte d'una punxadeta al cor quan algú s'apaga. És l'instint de VIDA!!!
Gràcies per venir avui. Ho he passat bé.
Això ho entenc perfectament, però no deixa de ser una cosa material i fastigosa, "instint" animal de perpetuació: reproducció, conservació pròpia i aliena. A banda d'altres coses que no tinc ganes d'explicar, però que potser alegrarien en Jaume. Aquest post l'he escrit des d'aquesta perspectiva sobretot per donar-li una mica la raó a en Jaume.
Hola,
Jo també estava a Plaça aquell dia. Miran-tho bocabadada. Emocionada per veure com es desenvolupava tot. Lordre, el silenci, les gralles, la canalla. Era davant de les Grans camises verdes i tenia una perspectiva fabulosa dels de Mataró.
Cada vegada que pujaven sem posaven els pels de punta. Tenia caldfreds i lemoció minundava els ulls. Mai havia vist una torre de nou amb folre i manilles in situ, i lexpectació i el respecte duna plaça plena de gent... es respirava emoció i admiració per tots ells. Vaig admirar i admiro- la valentia, decisió i fermesa al pujar i coronar els castells, de la canalla. Aquí es quan sem desbordava tota lemoció.
Va ser el moment de lactuació dels de Mataró. Vaig veure com trontollava... com queia un dels dosos, com queia i rebotava per dintre del castell un altre noia, ho tinc a la retina, a la pell i a la ment. Quan van caure em vaig paralitzar, em vaig quedar freda, fins i tot vaig voler cridar però la veu no em va sortir. Les llàgrimes sem van posar als ulls i vaig pensar: Ooooooooooooh nooooooo! Estava paralitzada. Tinc aquella imatge i com a ésser humà i mare duna nena castellera encara sem fa un no sé qué al cor i a la gola.
Em trobava davant de gent del poble de Mataró i anava escoltant quelcom de la gent de la vila. I desprès duna estona vaig sentir que deien que a una de les nenes la van agafar inconscient i a laltre la van posar un collarin. Vaig tornar a casa commocionada, però meravellada pels castells que havia vist.
Vaig veure al meu germà per la tarda, i només li vaig explicar de passada que havia anat i per sobre, la caiguda que havia vist.
Durant tot aquest temps no havia parlat amb ningú de la impresió tant forta que vaig tenir aquell matí de Santes. Potser no mentendrien, potser era jo que estic molt sensible o potser que com a mare veig massa perills on no hi ha o... mira... sóc així!
Molts dies em feia la pregunta de com estaria aquella noia que va caure...
Fins que el divendres em diu el meu germà que la noia que va caure a mort. OOOOOOOOOh, nooooo. Sem van escapar totes les emocions que tenia retingudes. No,no,no,no. Li repetia, en serio? Nooooo. I li vaig dir tota langoixa que vaig treure daquella plaça, daquell diumenge. Però encara em costa molt treurem aquella imatge i em paralitza quan veig que puja la canalla.
He llegit la poesia que has posat i mha emocionat. He tornat a llegir el que he posat i em noto encara molt impresionada/conmocionada. Espero que el temps mho faci veure amb una altre perspectiva, més serena.
Perque també vull escriure que amb els castells mhan aportat en tant poc temps que porto- moltes coses molt positives, a mi molt, però cap a la meva filla també... amb els monitors, la canalla i tothom com sels mima, que manimen a pensar en positiu ... Ens veiem a loctubre, desprès de vacances...!
Ei Josep, la Mariona feia de dos, no d'anxaneta.
Aps, veieu com no la coneixa de res... en qualsevol cas, això no canvia gaire la cosa
Aquest poema està musicat pel Nitus Figuerola, i és preciós. Homenatge a un enxaneta mort a la Masó. Per a qui li interessi.
Holes,
Altre cop per aqui. Resalut!
Jo tb era a la plaça: ho recordo com un dia molt animat, amb les colles respectives que actuaven i molta gent castellera de públic, - llastima que no et veies!- un ambient excel·lent vaja. Tal com recordava la núria, recordo perfectament cada detall de la caiguda. Passant els dies, anava sabent coses, que continuava a l'hospital, que estava en coma.. pero quan vaig sortir de treballar divendres passat m'ho van dir: havia mort la nena de marato. La veritat es que em va deixar molt afectat, i quan vaig rebre un sms per anar al funeral l'endema no vaig dubtar-ho. Hi havia de nar. Tens rao, quan dius que no la coneixiem de res... era igual. T'adones que era una criatura de 12 anys, algu amb una vida per davant, que vivia intensament els castells, com tu i com jo. Al funeral van cantar una canço que ella havia preparat per despres de l'actuació de les santes,que era una versió de "Qualsevol nit pot sortir el sol"... feia posar la pell de gallina, perque estava aplicada al mon casteller. "Oh benvinguts passeu, passeu, que la meva colla es la vostra colla si es que hi ha colles d'algu". (la dic de memoria). Vaig veure castellers plorant,encara que no fossin capgrossos, pilars de dol (10), impressionants, una esglesia plena a desbordar.
Mariona descansa en pau.
Holes,
Altre cop per aqui. Resalut!
Jo tb era a la plaça: ho recordo com un dia molt animat, amb les colles respectives que actuaven i molta gent castellera de públic, - llastima que no et veies!- un ambient excel·lent vaja. Tal com recordava la núria, recordo perfectament cada detall de la caiguda. Passant els dies, anava sabent coses, que continuava a l'hospital, que estava en coma.. pero quan vaig sortir de treballar divendres passat m'ho van dir: havia mort la nena de marato. La veritat es que em va deixar molt afectat, i quan vaig rebre un sms per anar al funeral l'endema no vaig dubtar-ho. Hi havia de nar. Tens rao, quan dius que no la coneixiem de res... era igual. T'adones que era una criatura de 12 anys, algu amb una vida per davant, que vivia intensament els castells, com tu i com jo. Al funeral van cantar una canço que ella havia preparat per despres de l'actuació de les santes,que era una versió de "Qualsevol nit pot sortir el sol"... feia posar la pell de gallina, perque estava aplicada al mon casteller. "Oh benvinguts passeu, passeu, que la meva colla es la vostra colla si es que hi ha colles d'algu". (la dic de memoria). Vaig veure castellers plorant,encara que no fossin capgrossos, pilars de dol (10), impressionants, una esglesia plena a desbordar.
Mariona descansa en pau.
Eps!
Bé, no tinc gaire cosa a dir. Sempre m'han dit que sóc un insensible, però aquests dies els he passat força malament.
Primer, en coneixer la notícia (força d'hora) i guardar silenci com a desig de la familia o per respecte. A la tarda començar a veure reaccions i la primera noticia de l'agència EFE que debia esperar com un carronyaire olora el moment final. Aquella nit no vaig parar de rebre trucades i missatges. Uns volien saber. Els altres desitjaven que els digués que era un error. Alguns només em trucaven per parlar..
L'endemà la coordinadora va posar seny devant de la premsa. Els especialitzats, els últims a parlar del tema, vam aguantar estoicament una roda premsa que no anava amb nosaltres..
I la tarda va ser el pitjor moment que he viscut com a casteller. Sí, jo era un dels castellers que no coneixien directament a la Mariona i va plorar en diferents moments d'una emotiva cerimonia. Però em penso que aquell dia, a Mataró, tots vam plorar poc o molt... Un dels moments, en efecte, va ser amb la canço.
Encara en parlem ara, amb la gent propera i se'ns fa complicat d'entendre. Però ja són dies en que el cor no deixa d'estar encongit.
Xèà! M'ha posat la pell de gallineta, aquesta poesia!
Quin fenòmen escriu una cosa així?
Com pot sentir-ho la seua ploma?
La seua ma?
Salut!