Allò que és un ésser humà veritablement viu, ho sabem avui menys que mai, i per això els homes, cadascun dels quals és un assaig preciós i únic de la natura, són objecte d’una destrucció en massa. Si no fóssim molt més que uns éssers humans únics, si realment hom pogués esborrar del món cadascun de nosaltres amb una bala de fusell, ja no tindria sentit explicar històries. Però cada home no és solament ell mateix, sinó també el punt únic, específic, en qualsevol cas important i peculiar on s’encreuen els fenòmens del món, una vegada i mai més. Per això la història de cada home és important, eterna, divina; per això cada home, mentre d’alguna manera visqui i compleixi la voluntat de la natura, és meravellós i digne de l’atenció més gran. En cadascun l’esperit ha pres forma, en cadascun sofreix la criatura, en cadascun és crucificat un redemptor.
Pocs saben avui què és l’ésser humà. Molts ho senten, i per això moren més fàcilment, com jo moriré més fàcilment quan hauré acabat d’escriure aquesta història.
No puc dir de mi que sigui un savi. He estat un buscador i encara ho sóc, però ja no busco en les estrelles ni en els llibres; començo a escoltar les ensenyances que la meva sang murmura a dintre meu. La meva història no és agradable, ni és dolça i harmònica com les històries inventades, té un sabor d’insensatesa i de confusió, de follia i de somni, com la vida de tots els éssers humans que no volen ja enganyar-se ells mateixos.
La vida de cada home és un camí vers ell mateix, l’intent d’un camí, la insinuació d’un viarany. Cap home no ha estat mai completament ell mateix; però tothom aspira a esdevenir-ho, els uns amb obcecació, els altres amb més lucidesa, cadascú com pot. Tothom porta amb ell fins a la fi restes de la seva naixença, mucositat i clofolles d’un món primigeni. Alguns no arriben mai a ésser homes; resten granotes, sargantanes, formigues. Alguns són meitat home i meitat peix. Però tothom és una temptativa de la natura cap a l’home. I a tots són comuns els orígens, les mares; tots venim del mateix abisme; però cadascú, en tant que temptativa i projecció des de les profunditats, tendeix a la pròpia fita. Ens podem entendre els uns als altres, però, interpretar-se, només ho pot fer cadascú amb ell mateix.
És clar que la racionalitat és incapaç d'explicar el món. Racionalment, et quedes a mig camí. Per això jo fa temps que actuo segons el que em diuen els sentiments. I què m'importen a mi càlculs utilitaristes? I què si res no té sentit? Bé prou que encara visc. El camí és divertit i bell malgrat meni a l'abisme. Mentre el camí cap a l'abisme sigui com és ara, l'aniré recorrent. Després, ja veurem com ens ho farem.
El dinar de diumenge a ca la Jordina és un exemple de com en pot ser de maco aquest camí.
El text és un extracte del Demian, oi? no em sembla reconèixer el teu estil aquí, tot i que ho voldria. Heus ací un dels meus escriptors favorits d'una època determinada, la dabans dels vint. Els meus preferits però des d'un punt de vista estètic i per la sensualitat del verb que és el que cercava sobretot aleshores: "Siddharta" i "Narcís i Goldmund".
No estic enfadat, no ho he estat mai. Les meves rauxes són com les tempestes destiu. Ja vaig dir quina era la natura del meu sentiment i sembla que en això hem coincidit. No sento obrir de nou el tema perquè com tu nestic saturat. Sento que ja sha dit tot el que es tenia que dir i continuar parlant és desvirtuar el llenguatge. Ara és temps dinterioritzar els fruits de la conversa i jo sento que el silenci és el que em cal ara per reconciliar-me amb al fet de la comunicació. No he perdut la fe en tu i la teva sensibilitat. Jo no aspiro a la victòria total ni de fet veig això com una mena de competició degos i seria lamentable que tu ho veiessis així. Jo ja em donaria per satisfet si només comprenguessis per un moment que tu no ets els teus pensaments i que per tant pots deixar descoltar-los com qui fa veure que escolta la dona o el marit deixant que el que li diu li entri per una orella i surti per laltra ; que hi ha una possibilitat de deixar la cambra fins i tot. Una possibilitat que tu no dius tenir. Sembla que et veus forçat a escoltar vulguis o no i fins i tot a aportar. Aquesta mena de diàleg que et veus implicat tot i que et crea nàusees - i certament me les crea a mi -, és el que voldria que comprenguessis que es pot evitar. Punt.
Jo em prenc les coses seriosament quan sento que no es poden prendre daltra manera, i em sembla altament obscè i molt perillós parlar datemptar contra la vida humana daltri duna manera frívola (em semblaria molt més coherent i greu però no menys lamentable que aquestes elucubracions les dirigissis envers la teva pròpia vida veus?). I frívol és coquetejar amb lidea sense de debò creure-hi, perquè de cop i volta això pot canviar encara que sigui per uns instants de bogeria que després hauràs de lamentar per sempre, quan ja sigui massa tard.
Jo sé que la teva sensibilitat i capacitat de gaudir de la vida és molt alta i lúnic que sobra és aquesta mena de veu de fons o comentarista que sempre està per espatllar-te el moment amb la seva pèssima visió de la jugada. No tha passat mai que apagues el volum de la tele quan estàs veient un daquells partits de futbol retransmesos per la tele espanyola i no pots aguantar els que parlen? Doncs el mateix és en el teu cas. El teu problema és que els comentaristes shan disfressat amb la teva cara, la teva veu i les teves grenyes i per tant et costa ignorar-los, però es possible fer-ho tant bon punt els has detectat com els farsants que són. De moment tu estàs fascinat per la saviesa que pretenen tenir i tels escoltes bocabadat...
Be ja sembla que vulgui començar i que manimi de nou però no crec que convingui. Així que agur.
De tota manera s'aprecia un canvi de to envers lo positiu en tu. Però no vull dir res no sigui que te'n penedissis per interpretar-ho com un signe de feblesa.
Gràcies pel tema pràctic però encara no sé com hauria de trobar/descarregar una plantilla però ja m'espavilaré.
Gràcies per la picada d'ullet Josep. Avui estic una mica feta pols. A veure si un altre dia t'escric amb més alegria.