Belutxistan

Hi hagué unes discussions acalorades sobre quina bandera havíem d'hissar-hi; cada grup volia la seva i era formidable com cada un d'aquells grups i grupets podia tenir bandera pròpia, qui negra, qui roja, qui roja i negra, qui roja i verda, què sé jo. Recordo que en un cert moment tu vas donar un cop de puny a la taula i vas proposar la del Belutxistan:

—Que com que ningú no la coneix —vas dir— no molestarà a ningú. D'altra banda —vas afegir—, donada la nostra idiosincràsia, és evident que si fóssim al Belutxistan hissaríem la catalana; però trobant-nos com ens trobem a Catalunya seria, pel que es veu, d'una vulgaritat deplorable.

Al capdavall va triomfar per majoria de vots la federal, potser perquè d'específicament federal no hi havia ningú que ho fos. I aleshores es presentà un altre problema: com era la bandera federal? [...] Hi entraven teles de diferents colors, vermell, groc, morat, i en un cantó hi havia d'haver un triangle blau marí. Sobre aquest fons blau marí havien d'anar les estrelles blanques simbolitzant els Estats federats.

Quantes estrelles havíem de posar-hi, quatre, set, quinze?

—Més val que en sobrin que no pas que en faltin —vas dir tu—. Posem-n'hi un bon parell de dotzenes, això rai; que tothom estigui content.

Incerta Glòria, Joan Sales

La meva bandera és una estelada roja sobre fons negre. Fa vergonya adonar-se de la pròpia absurditat amb escenes com la relatada aquí dalt. Ens barallem per banderes que identifiquen territoris separats per fronteres no gaire més amples que una petita esquerda, però que ens encarreguem d'eixamplar amb totes les nostres forces fins a la categoria d'avencs insondables.

No posaré punts suspensius perquè segons en Sostres és abominable. En el fons no sé com expressar el fàstic que de vegades em fan totes les putes banderes que han parit els milions fills de puta de tots colors que campen pel món i que ens han anat dant pel cul des que vem sortir sangonosos i ploricons del cony de les nostres mares.