Sang i fetge.
Aquest cap de setmana s'ha celebrat (i encara avui dilluns no ha acabat del tot) el Festival Arrela't, que organitza TiC, una entitat d'Esplugues, cada any, com tots els cargolins saben. Un tal Carles Alcoy, dissabte al vespre, va narrar d'una manera particular i pintoresca contes típics catalans que acaben en carnatge. El darrer el va fer més llarg; va cuinar dos fetges (de porc?) a la sala del Brillas i, en acabat, el públic ens els vem menjar. Jo diria que no m'agradava el fetge, però aquell el vaig trobar especialment bo. El Casal de Cultura feia una bona sentor de fregit amb all i julivert i una mica de comí i pebre, va ser una bona culminació de la vetllada, que es va fer molt curta.
I això, a qui li importa? A ningú, probablement, però me la bufa.
Entre les nou i escaig i les deu vaig estar enllestint Cat's cradle, novel·la de Vonnegut que ara ha traduït al català l'editorial Malesherbes. Me'l llegia en anglès prestat per la biblioteca d'Uh!,manitats de la UAB; entre flaires hepàtiques, arribava en aquest punt, que també posseeix una aroma pujolsiana:
Someday, someday, this crazy world will have to end,
And our God will take things back that He to us did lend.
And if, on that sad day, you want to scold our God,
Why go right ahead and scold Him. He'll just smile and nod.
La novel·la acaba en una bella hecatombe, tothom gebrat i mort. És una mena de distopia satírica amb un regust més aviat pessimista i crític que a mi m'agrada força. La novel·la és molt bona, però això, a qui collons importa? A ningú, probablement, però me la bufa.
El Barça va fer xixines el Rayo i, aleshores, quan havia de decidir si tornava a l'Arrela't o si pujava als concerts de Sant Just, vaig estar enraonant amb el Tarrés al mig de la nit fins dos quarts passats de dues de la matinada, amb la tramuntana --o la mena de vent del nord que fos-- escorxant-me. I després d'esbudellar la Colla i de disseccionar les coses que no funcionen, vaig decidir de tornar a casa, que era tard i estava una mica cansat. El vent de tramuntana, o mestral o gregal o llevant, duia notes musicals d'alguna banda de la rodalia pel cantó de ponent.
L'endemà era el dia de l'actuació de Sant Just Desvern per Festes de Tardor. És una diada força maca en un lloc força maco que compta amb el caliu dels santjustencs normalment. Tanmateix, enguany la tramuntana --o la mena de vent del nord que fos-- va escombrar els espectadors de Can Ginestar, quedant la plaça força desguarnida, abandonada, pobra, desert polar. No hi havia venedors de globus --ah!-- perquè és que realment hi havia poca gent. En tot cas, més endavant Cangi es va omplir força.
Els primers d'arribar-hi afolcadament van ser els inestimables companys de Sant Feliu, que s'aglevaven en un racó de Can Ginestar, a la porta del bar. Vaig xerrotejar un xic amb l'Òscar, que va ser l'únic dels de color rosa que es va dignar a adreçar-me la paraula. Lloat sia Jaume Barri i mala fi hagen los heretges!
Com diu la nostra inestimable nota de premsa, «l'actuació ha tingut poc ritme» bàsicament pels «quatre intents desmuntats»; va ser una actuació lenta i avorrida i pentinada --esperrucada-- per la tramuntana --o el cony de mena de vent del nord o no del nord que fos.
Després dels inestimables pilars de quatre d'entrada, ineluctables, obríem plaça amb un 5de7 que em va semblar prou bé, tot i que per la meva banda no hi havia gaire pressió i la torre quedava una mica desllorigada. Em van dir que a la banda del tres un rengle, la plena o la buida, va estirar-se. Bah, poca cosa. Així i tot, segons la versió que escoltessis, havia estat un bunyol de castell; jo no ho crec, això, però vés, qui pot saber-ho, en aquest món de fomes.
En segona ronda tiràvem el 4de7a, que sembla que també es va desllorigar una mica tot i que a mi també em va semblar relativament tranquil. Deien que el fred provocava que els peus llisquessin amb més facilitat i que es perdessin mides amb més facilitat: fàcilment les mides es perdien, exacte.
I la Truita de Ceps, segons l'anomenava la Susa molt encertadament: el 7de7 per cloure rondes, un castell que a assaig no assagem la pinya, i d'aquí que a plaça sigui un galliner, un maremàgnum-cafarnaüm de remor-bellugueig constant. En tot cas, el vem descarregar fàcilment, malgrat els brandeigs, i tercera truita cargolina al sarró. Per fer truita, diuen, cal batre bé els ous, d'aquí les remenades.
Per concloure el festival blau elèctric, dos pilars de cinc, l'un dels quals observí que se sotragà fort a la descarregada, mes assats controlat fou aitambé. I segons deia no sé si el cap de colla o algun altre capdetrons, aquests cinc pilars de quatre de comiat simultanis alhora ensems representen una «fita històrica» per tal com mai no n'havíem fet tants en nombre plegats. Empertostemps sia remembrada aital collonada, amén. Per altra banda, sembla que l'Iris va fer el seu segon pilar després d'un de Santa Magda que tinc completament perdut pels meus arxius informàtics de merda. I l'Iris diu que la Marina va estrenar-s'hi, també; felicitats doncs.
I pel que fa als Xics de Granollers, van venir a fer el màxim, que és una actuació que porten uns dies repetint, i és que estan molt en forma. Aprofito aquí per dir que aquesta diada es va haver de canviar de dia per algun error de calendari i que per tant no van poder venir Saballuts. En principi els segons convidats eren els de la Jove de l'Hospitalet, però tampoc no van poder venir perquè no asseguraven tres castells. Així que vem convidar els de Sant Feliu, que som els seus padrins i així els donàvem un cop demà. I apa. Els Xics porten venint a Sant Just des que hem començat a actuar a Cangi fa tres anys.
Bé, els Xics començaven desmuntant el 2de7 a causa que l'acotxadora relliscava entre segons i terços a causa del fred que feia a causa de la tramuntana --o el cony de mena de vent del nord que fos. En repetició hi tornaven, amb un 2de7 força tranquil que a la descarregada es va obrir un pèl per terços amb una certa movedissa controlada.
Encaraven el 4de8 tot seguit, molt tranquil i sense res a dir. Era la quarta o cinquena actuació consecutiva, diria, en què feien el 2 i el 4 després que ho fessin al Pedró amb Cornellà, en una actuació en què jo hi era i que vaig cronitzar al bloch. Tenen els castells molt bé i estan pensant en el 3de8 per la seva Diada i en altres fites més agosarades --que sí que seran històriques-- per a més endavant, com ara el 7de8 i altres.
Desmuntaven més endavant el 5de7 amb l'acotxadora de la torre relliscant per dosos, també a causa de la tramuntana o el vent del nord que sigui. Després que Sant Feliu desmuntés el seu 3de6a, descarregaven un 5de7 marmori els de Granollers, esplèndid, espletant, esplendant. Amb dosos col·locats, una tramuntanada o el que vulgui ser va sacsejar la plaça, aixecant una polseguera espectacular. I au.
I de Sant Feliu, què en diré? Dic la veritat o menteixo com diu Bokonon que s'ha de fer?
Nothing in this book is true.
"Live by the foma* that makes you brave and kind and healthy and happy."
--The Books of Bokonon. 1:5
*Harmless untruths
En fi, res en aquest bloch és real, és només una conspiració judeomasònica d'un anarquista comunista militant d'ERC i espanyolista convençut que fa castells només per poder insultar els Arreplegats i, si s'escau, alguna altra colla. Lloat sia Jaume Barri, el meu Bokonon particular.
Doncs Sant Feliu sortia de 3de6, que estava prou bé; l'acotxadora, però, no volia o no podia enfilar dosos pel fred o per poca traça; en repetició també hi tornaven i, amb si fa no fa la mateixa traça, es descarregava sense més problemes.
En segona ronda provaven un 4de6 també molt lent també per la canalla, que va anar perdent mides de mica en mica, sobretot per terços, però sense cap perill en cap moment.
En tercera ronda desmuntaven el 3de6a, sembla que altre cop per la canalla. Les mides van anar estrafent-se massa aviat i van renunciar al torn de repetició, potser llassats, ujats, tips d'una actuació tan freda, lenta i avorrida, o potser perquè no tenien ganes de forçar més la canalla, no ho sé, no els ho vaig voler preguntar.
Normalment comento una mica la trajectòria de la colla cronitzada. Això ja vaig fer-ho a la darrera crònica amb Sant Feliu i per tant ara passo. Com sempre faig, també l'última vegada, espero que tinguin molta sort, que segueixin progressant i que ens anem veient per les places. I apa.
I després d'una birra convidada per l'Ajuntament de Sant Just fèiem una paella a la Closca mentre comentàvem l'estat del món i de la colla en general, i també l'afer «crònica de Sant Feliu», que té la seva conya. I després de tot, passava per l'Arrela't, un festival de música tradicional que organitza anualment l'entitat d'Esplugues Tradicions i Costums, que està molt bé, com tots els cargolins saben i com es va poder comprovar per la massiva afluència al concert de la cobla del Marcel Casellas, que em va plaure moltíssim. Va tenir un record per Francesc Pujols i va parlar de Déu diverses vegades.
"All of the true things I am about to tell you are shameless lies."My Bokononist warning is this:
Anyone unable to understand how a useful religion can be founded on lies will not understand this book either.
Sentència amb què no hi puc estar més d'acord. El Casellas va dirigir un concert espectacular, boníssim, donant un toc superior a formes rítmiques tradicionals enmig del fred. Va acabar amb el Toc d'entrada a plaça dels Castellers d'Esplugues (o una cosa així, no en sé el nom exacte); va ser el colofó, doncs, que tancava el cercle de cultura popular iniciat dissabte i enllestit diumenge. El Casellas va dedicar la cançó als castellers que omplíem de gom a gom la pista coberta del Pou d'en Fèlix, i fórem fort gaubats en efecte.
Però per tancar bé això, caldria posar-hi més sang i fetge, no? Trobo que ja n'hi ha prou i només vull aclarir que al bloch escric el que em surt dels collons, que ben bé no menteixo mai tot i que de vegades practiqui allò que se'n diu demagògia, ço és, comentar només els aspectes d'un assumpte que em donen la raó, obviant, menystenint o de vegades estrafent els que em contradiuen. També incorro sovint en allò que se'n diu ironia, que consisteix a donar a entendre el contrari del que literalment es diu. La ironia, com diu Salvador Espriu, té una mena de germà bord anomenat sarcasme, que també faig servir alguna vegada. I si algú no comprèn aquesta forma diguem-ne satírica i crítica d'entendre les cròniques, els castells, els llibres (Vonnegut, per exemple) i la vida en general, que em deixi tranquil o si no em menjaré el seu fetge. Però tot això, a qui importa? Potser a ningú; doncs a la merda.
Crònica per una castellera de Sant Feliu, que omple forats de la meva crònica.
@Cargolins: 2P4, 5d7, 4d7a, 7d7, 2P5, 5P4
@XicsGranollers: 2P4,id2d7,2d7,4d8,id5d7,5d7,P5
@CastSantFeliu: P4,id3d6,3d6,4d6,P4s
Leave a comment