No recordo haver passat mai un dia que s'assembli mínimament al d'ahir i no sé com dir-ho, però escriuré el que pugui per si algun dia vull tornar a intentar saber quina barreja tan estranya d'emocions tenia l'endemà d'aquest referèndum.
Feia més de set anys d'aquella mani insòlita en què davant els meus ulls la penya escridassava el Montilla i era tot estelades i una indignació insondable. Han passat unes quantes coses d'aleshores ençà, per exemple cinc anys de procés™, aquell 11-N aigualit i dos anys d'unes eleccions en què per primer cop els indepes teníem majoria absoluta. Des del 2010 hi ha hagut un periple estrambòtic que ens ha menat a un setembre en què els fets s'han accelerat amb lleis de desconnexió, convocatòria de referèndum, mossos d'esquadra que es posaven al costat del poble (més insòlit que això...), els convergents que cridaven a la desobediència i els cupaires feien costat als mossos (també d'allò més insòlit). Alhora, també passava que l'Estat espanyol cada cop retallava més drets de tota mena, que ja m'he descomptat, passant per suspendre competències i comptes de la Generalitat i de tota mena d'entitats, Correus obrint sobres, espionatge, censura, estat policial amb més de deu mil policies i jo què putes més sé.
Arribàvem a diumenge amb tot d'amenaces i molts mesos de preparació clandestina del referèndum. El dissabte anterior al matí hi havia una assemblea en un local del carrer de l'Avenç per explicar el que havíem de saber i perquè ens apuntéssim com a voluntaris. En la penombra del local reunits semiclandestinament per ajudar a celebrar una votació que no sabíem si podríem fer, pensava que era com a la revolució francesa o al final del franquisme. Era tot molt estrany, igual com havia estat la campanya electoral i com està sent tot encara a hores d'ara.
Per mi la jornada electoral va començar el mateix dissabte a la nit. A les onze entrava al meu col·legi electoral, que era el mateix de sempre, tot i que no votàvem al mateix gimnàs de sempre sinó en un local més petit sembla que perquè no ens veiessin des de fora i per altres raons de seguretat. Altres escoles havien tingut activitats tot el cap de setmana des del divendres, però nosaltres l'ocupàvem la nit del dissabte i, com que no teníem permís oficial per fer-ho (sembla que la directora ens havia "permès" de ser-hi), havíem de mirar de no fer enrenou ni ser vistos per si venia la policia a desallotjar-nos o a precintar l'escola. A mitjanit s'hi incorporava la segona tongada d'ocupants i, segons l'organització d'aquesta ocupació, arribàvem a 44 persones tancades. Vem celebrar una assemblea que va durar fins a les 2 i que va servir per informar i decidir qüestions internes. El Comellas, que ja dormia, es va despertar quan va sentir estranyament que necessitàvem una mena de portaveu per parlar amb la policia; una estona després, es va tornar a despertar quan tornàvem a parlar d'això. A partir de les dues hi havia una mena de rondes de vigilància pels exteriors. S'havia parlat de quedar-nos tancats sense sortir del local, però al final vem estar sortint tota l'estona. Jo no tenia son i vaig llegir la meitat de 'R.U.R.'. Un moment que sortia va coincidir que tothom entrava esperitat perquè acabava de passar un helicòpter amb focus il·luminant el pati de la nostra escola. En un altre moment va passar un cotxe de policia que semblava de la local, tot i que no ho vem veure bé. Els que érem fora vem seure a terra a l'ombra per veure què passava; al final només van sacsejar la porta d'entrada o el cadenat que hi havia. En aquell moment també es van encendre els llums d'un àtic de davant nostre i dues persones sembla que ens miraven i no sabíem si eren els polis, però hi havia una bandera del 'Sí' i suposo que només tafanejaven. La nit va ser llarga i una mica tensa per si venien a atonyinar-nos, però van tocar les cinc del matí i va començar a aplegar-se gent de suport davant de la porta d'entrada.
Cap a les sis hi devia haver un centenar de persones. Jo estava bastant cansat i a partir d'aquí i fines les 8 i poc que no van arribar els cotxes amb les urnes i les paperetes tinc una espessor poc clara. Cap a les 6.30 aproximadament devien venir els mossos a dir per primer cop que haurien de precintar i tal, però com en la resta de les vegades que van venir, només van parlar i no van fer res més. Perquè no tanquessin hi havia d'haver entre dins i fora un nombre mínim persones; no sé si el complíem, però ens van deixar estar i es van col·locar uns metres més amunt del carrer. Suposo que cap a les set van venir "representants de l'administració", que també eren voluntaris, i es va anar obrint i tancant la porta diverses vegades. Quan per fi va arribar el material electoral vem fer una mena de passadís de seguretat el de dins perquè no entrés ningú de fora. Estàvem en un dels moments més crítics del dia. Aleshores s'havien de constituir les meses. Cap de les persones que suposadament havia rebut la notificació per formar part de la mesa hi era, o sigui que entre els de fora es van demanar voluntaris. A les nou tocades per fi eren constituïdes i ens explicaven als apoderats coses que no vaig escoltar gaire. S'havia de votar per vot universal mitjançant un sistema informàtic que, com tot, la policia espanyola va sabotejar, de manera que es va haver de votar amb el cens de tota la vida. Això va endarrerir encara més que es pogués obrir el col·legi electoral, quan la cua per votar ja donava la volta per la plaça de Catalunya. Cap a les 9.30 o més tard per fi es va obrir el col·legi i els que l'havíem estat ocupant ens quedàvem lliures, tot i que la majoria ens hi vem quedar o hi van anar tornant, sobretot al migdia i l'hora de tancar, que eren també moments clau.
A l'hora d'obrir ja hi havia entre dues i tres hores de cua. Com que jo ja hi era a dins com a apoderat vaig aprofitar per votar i estalviar-me l'espera. Com que el local era petit estava tota l'estona atapeït i vaig sortir a prendre la fresca. Vaig fer un cafè i faig estar pul·lulant per allà fins que em van repetir per trentena vegada que anés a fer una becaina. Abans havia fet servir els meus poders d'apoderat per colar a votar l'amic d'un amic i el meu germà, que havia d'entrar a la feina en una hora. I a la tarda quan vaig arribar no hi havia gaire res a fer, hi havia poca cua i força gent pels patis de l'escola. S'hi va veure allò de gent aplaudint avis i donant-los clavells, pares amb fills, fins i tot un paio amb la bandera espanyola amb un altre que portava la catalana... Cada cop hi havia més gent als patis per allò de protegir el col·legi, i al final, amb la gent fent birres en capelletes, drets o a terra, i amb alguna flaire de porro, allò semblava força la plaça Cívica de la UAB. Hi havia la por que vingués la poli nacional o la guàrdia civil a estomacar-nos i emportar-se les urnes i un dels temes de conversa era precisament les brutalitats de la policia al matí i de com de fills de puta són. Corrien les històries d'un home mort per atac de cor durant una càrrega policial, un ull buidat, dits trencats, etc. En un moment de la tarda els mossos van fer allò típic de dir que havien de tancar etc. i molta gent hi va anar esvalotada; els de les meses electorals van córrer a amagar les urnes. Quan van tornar a venir per darrera vegada cap a les vuit, en comptes de l'esvalotamenta els van estar aplaudint i donant-los les gràcies. Confesso que és el primer cop i segurament l'últim que he aplaudit els mossos, i és que en general ens van deixar fer i fins i tot, com que es van passar el dia davant del col·legi, ens van protegir per si venia algun sonat. I així va anar passant la tarda, entre tensió, indignació, una mica de por, molta ràbia, etc., i almenys jo bastant d'odi contra l'Estat espanyol, fins que va arribar l'hora de tancar. Vem tancar la porta amb gent a fora i a dins i a fer el recompte.
Evidentment, va guanyar el 'sí'. La participació al meu col·legi electoral va ser gairebé el 35 % amb el 82 % de vots del sí. Vaig estar enviant resultats al grup que teníem i en acabat vaig anar a L'Avenç a comentar la jugada, però jo estava molt emprenyat contra l'Estat i per com havien anat les coses a Catalunya i el Juanjo se'm va emportar cap a la Jarra, on tampoc em vaig calmar gaire, i al final vem acabar al Cau de l'Espluga Viva, on tampoc no em vaig calmar gaire.
De tot plegat, hi han moltes consideracions a fer que com que tothom en parla segur que ja s'han fet i blablabla. D'una banda, hi ha la incapacitat de l'Estat espanyol durant tots aquests anys per entendre res i per oferir una via política que no sigui judicial i ara també policial. Són uns inútils en tots els sentits i amb la brutalitat policial i tota la suspensió de drets dels darrers dies s'han situat en el franquisme: no sabem si el 'sí' hauria guanyat, però ara sembla segur que sí. I és que tothom deia que si venien en tromba contra els col·legis electorals carregant contra la gent haurien perdut molt de cara enfora i de cara endins. Sembla que els únics que no ho veuen són una bona part dels espanyols. Per això anit només sentia odi i fàstic contra l'Estat espanyol i tota la pesca. És repugnant sentir les declaracions de polítics espanyols i veure com tracten les informacions les teles espanyoles.
I per l'altra banda hi ha tota l'organització del referèndum amb tot l'Estat en contra. El moviment independentista actual va començar amb el poble i ha arrossegat partits i polítics i tot el que s'ha trobat per davant fins a la majoria actual. Sense aquesta base social, si només fos cosa "d'Àrtur Mas" o "Puchamong", no s'hauria pogut fer ni el referèndum ni mil coses més. La meva perspectiva és que després dels tripartits, amb l'Estatut retallat i destrossat, ERC va aconseguir col·locar el seu discurs en el centre del catalanisme polític, segurament seguint una estratègia erràtica i en molts casos sense saber com. Aquests darrers temps, si més no en el sentit de desobediència, autoorganització i poder popular, una part del discurs de la CUP també s'està fent central. Ara veurem què passarà, però amb el poble català mobilitzat tot aquest temps i amb les ferides de la policia espanyola això no es pot aturar. I putaspanya.
Leave a comment