Diumenge actuàvem a una hora relativament intempestiva, les vuit del vespre, a Arenys de Mar, una bella vila més coneguda per tothom per Sinera:
Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
passatgera d'un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre.
L'arribada a Sinera és dura des de Barcelona: peatges, cues a la Nacional II, o un bon grapat de quilòmetres amb bici. Tres estrenus cargolins dicidírem d'enfilar-nos-hi per fer cap a la bella vila del Maresme. La crònica ciclista demanaria un post per a ella sola, però com que suposo que a ningú no l'interessa això (bé, segurament a ningú no interessa res de tot això, però bé), podeu saltau-se el sigüent paràgraf i fer més via. Aquí sota teniu el Quique pujant amb l'urbs afrosa al fons:
Havíem quedat a les 8.30 del matí. Com sempre, vaig decidir d'anar-hi al darrer instant: el dia abans havia estat mirant La naranja mecánica per enèsima vegada fins a quarts de tres de la matinada, i dubtava de la meva força de voluntat, oi més tinguent en compte que dijous ja havia fet uns quilòmetres amb bici i tenia les cames força carregades. Així i tot, vaig posar-me la motxilla a l'esquena --que pesava com un mort-- i al Parc de Cervantes, amb uns minuts de retard, vem tirar cap amunt, paral·lels a la Ronda de Dalt. L'itinerari? Molt estrany i poc planificat, allò que jo en dic sortida estil Jep d'Arreplegats, perquè un dia que vaig sortir amb ell ens va fotre per tot de llocs inversemblants, des dels polígons industrials del Llobregat a una muntanya sense camí ciclable que vem haver de grimpar amb la bici a l'espatlla. La idea era penetrar a Collserola des d'un accés que hi ha a la plaça Karl Marx; per allà, que semblava una processó de ciclistes, vem arribar fins a una esplanada a tocar d'un cementiri. Quan va haver arribat el Quique vem baixar una mica la carretera --que a mi m'emprenya força; havíem fet la Ronda per ciutat i ara tornàvem a anar per carretera-- fins que, poc més endavant, vem trencar per una pista forestal que ens havia de dur al GR 92. Ara en parlaré, d'això del GR. El cas és que seguint si fa no fa les indicacions d'aquest GR, vem arribar a l'entrada de Cerdanyola del Vallès: la idea era haver tombat cap a Montcada i Reixac. A la Informació del Parc de Collserola estaven tan perduts com nosaltres, però si més no ens van orientar mínimament perquè anéssim per la riba d'un riuet --el Ripoll?--, que després d'algunes altres marrades ens va menar de pet a Montcada. Entesos, però allà seguíem igual de perduts, i la ciutat em va semblar terriblement lletja. Vem voltar una mica, vem tirar amunt i vem tornar a davallar, i al cap i a la fi vem trobar el camí del Besòs i l'entrada, al·leluia, del GR 92. Però quina cosa és aquest GR 92? Doncs si no sou tan ignorants com jo, sabreu que és una «Gran Ruta» o un «Gran Recorregut» i tal, i que és una mena de camí que abasta una distància més o menys llarga i que no té per què ser ciclable. En efecte: el corriol que vem agafar, estret i relativament mal indicat, permetia el pas de bicicletes tot just fins a l'entrada del Parc de la Marina. Un cop allà, el famós GR 92 s'alzinava com un dimoni i esdevenia un camí de cabres, ple d'esbarzers, per fer descensos en bici d'aquells suïcides. La pujada amb la bici a l'espatlla va ser força dura i es va fer força llarga; la calor començava a apretar (perdoneu: a intensificar-se, estrènyer, collar, escanyar, jo-què-sé) i els núvols s'anaven desfent de mica en mica. En arribar al cim del puig vem divisar una pista forestal ampla, perfecta per a bicis. De moment, però, la «Ruta Jep AZU» acomplia tots els ingredients: trams desagraïts i industrials, remuntades de puigs carregant la bici i marrades incomprensibles per camins variats. Només faltava una meteorologia adversa: aquella vegada va començar a fer molt de vent; en aquesta ocasió, el sol començava a imposar-se. Vem seguir bé la pista forestal fins a l'alçada del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra; a partir d'aquell moment el camí va començar a perdre molta alçada molt ràpidament, vem deixar el conspicu GR 92 a la dreta un moment, i de cop i volta ens trobàvem a la Ronda Verda de Badalona, que és un projecte que també passa per Barcelona i que podria estar bé però que de moment em sembla una xapussa (un nyap). Després d'un estira-i-arronsa, vem decidir baixar a Badalona i oblidar-nos de la Serra de la Marina, si més no fins un altre dia. Si haig de ser sincer, dubto que hagués pogut fer gaires més quilòmetres, i molt menys els 40 llargs que encara ens restaven, per muntanya, pujant i baixant i cercant els camins contínuament, amb la calor que anava augmentant, etcètera. En el moment que vem decidir tirar cap a Badalona, podríem haver seguit la Ronda Verda famosa i sortir més endavant; vem decidir baixar al Passeig Marítim i, després de fer-hi un beure, avançar per la platja xino-xano fins abans de Mataró. I què va passar abans d'arribar-hi? Que el Passeig Marítin, que en general no està gaire ben condicionat per a les bicis, esdevenia un cony de camí de sorra inviable, i vem haver de fer per la Nacional II. L'itinerari tornava fer-se lleig: molts de cotxes, de fums, d'asfalt, de merda. Abans, però, a l'alçada de Montgat, vem haver de baixar de la bici perquè tres policies ben uniformats, els fills de puta, ens obligaven a complir la prohibició municipal de pedalar pel seu passeig marítim. Per quina raó? Evidentment, perquè hi havia força xiriguitos. Caminant per allà, em dedicava a bescantar, blasmar i injuriar el «civisme socialista», que és la cosa més incívica del món, però ara no m'hi posaré. El cas és que vem fer molts quilòmetres de NII, una experiència molt poc agradable, fins que a la fi vem deturar-nos a Sinera, bella vila del Maresme:
Quan et deturis
on el meu nom et crida,
vulgues que dormi
somniant mars en calma,
la claror de Sinera
Vem dinar al bar on vaig emborratxar-me fa uns anys amb un amic de la UAB justament després d'haver visitat el Cementiri de Sinera, lloc on reposa algun escriptor important. Aquí sota, els estrenus ciclistes castellers amb el pap ple de musclos i arròs:
Vem passar l'estona a la platja havent dinat i cap a les vuit ens plantàvem davant l'església del poble per celebrar la Diada de Festa Major amb els Capgrossos de Mataró, que ens hi van convidar, com qui diu.
L'actuació va ser molt ràpida, molt més que les sis hores de bici del matí per fer 68 quilòmetres ben curiosos. Diria que va ser l'actuació més ràpida que recordo: en poc més d'una hora, despatxada. Nosaltres vem fer uns castells molt parats i tranquils: 4de7a, 4de7 lleuger i 3de7a després d'un peu i mig desmuntat. Van ser construccions molt avorrides, no com la pujada al Puig de Castellar, de 302 metres. Tan fàcil que era imprimir el cony de plànyol, i amb una mica de senderi triar els senders... vaig acabar ben rebentat d'aquell puig. Doncs això, vem acabar amb un pilar de 5 una actuació que no passarà als annals de la història, però jo Arenys me l'estimo força no sé ben bé per què, és un afecte literari irracional.
«Vilatans, patricis de Sinera: som a les acaballes de la faula. El sol s'ajoca enllà dels turons del Mont-Alt, una ora suavíssima es desvetlla al Mal Temps i ens portarà sentors de fonoll i de menta...». Enllestim, doncs: els Capgrossos, que protagonitzaven la tercera actuació en només dos dies, feien sense problemes 4de8, 5de7 i 4de7a més un vano de 5, i tots contents. Tots contents? En les ombres del capvespre enfilava cap a l'autocar, com tots aquests dies, força pensarós, i seguia recordant allò que quan roures enyorosos de verds marins comencen crepusculars missatges, volent-te foc, demano nova claror, que siguis, davant altars on cremen ardents silencis d'ales, encès cristall, més flama, llum de cançó senzilla. No t'oblidem...
Leave a comment