Taller Antirepressiu

Diumenge, a Cal Suís, es va fer un taller l'objectiu del qual era, si fa no fa, preparar millor els integrants de la Plataforma per si de cas, en una acció, s'han de veure les cares amb la policia. La dinàmica del taller era la següent: primer jugàvem a un joc estrany i després séiem en cercle i posàvem en comú les nostres impressions i tal. L'objectiu dels jocs era treballar un aspecte relacionat amb el tema del taller: des de la millor coneixença i solidaritat mútua, fins a com declarar a dependències policials, conèixer drets, etcètera.

L'avantpenúltim joc consistia en mirar fixament un punt i barrinar durant vint-i-cinc minuts sobre les motivacions que ens havien dut a assistir-hi. I al cap i a la fi em va costar arribar a conclusions. De fet, sobre això hi penso contínuament, per què vaig amb els del Caufec, per què penso d'aquesta manera i no d'una altra, per què tal i per què tal altre. Aviat vaig deixar estar l'inicial «Per què sóc a aquest taller?» per pensar en «Per què sóc al Caufec», fins al postrem «Per què sóc». Les respostes: les mateixes de sempre, però si s'estira del fil s'arriba sempre a la "causa incausada", a allò que fa que tot deixi de tenir sentit, una raó d'ésser.

Era al taller perquè estic en contra del Caufec, perquè ajudo a les accions i vaig a les assemblees. Sóc al Caufec perquè no vull que facin aquesta destrossa, perquè a més sóc partidari de la participació popular directa i perquè combrego amb la majoria dels ideals d'aquella bona gent. La formació d'aquestes ideies és contínua i molt perllongada en el temps (tota la vida); a més considero que s'ha de ser coherent amb el propi pensament, i que quedar-se a casa és covard i conservador. Hi sóc per mi mateix, per millorar el meu poble i per "millorar-me" una mica a mi mateix, en la mesura del que això sigui possible. Hi sóc per altruisme, potser, però l'altruisme comença per acceptar l'egoisme inherent que comporta tota presa de decisions. No hi era per aprendre a declarar davant la policia, ni em motivava el Caufec directament; hi vaig anar només per mirar d'integrar-me una mica més (aspecte que em resulta gairebé impossible).

Evidentment, a l'hora de posar en comú les reflexions, no vaig badar boca. Els altres anaven explicant les seves coses i jo me'ls mirava amb un cert sentit d'inferioritat, com sempre em passa. De fet, però, no sé com podria haver verbalitzat això que tot just acabo d'escriure.