El Jurament Hipocràtic

A l'home sense entranyes li ha costat molt fer beure sense mesura el seu amic i, amb l'excusa de deixar-lo a casa seva dormint, accedir a escoltar les queixes de la seva dona, tipa d'un marit bevedor. L'home sense entranyes les escolta, les comprèn i en acabat convida la dona a una copa que es converteix en un seguit. Fins que, després d'haver-la fet beure sense mesura, són al llit; ella dient que se'n vol anar. És llavors quan, de cop, a l'home sense entranyes li esclata el fetge: en deu mil petits trossos que esquitxen la paret, el sostre, els llençols i la dona embriaga que està a punt de violentar i que es mig resisteix i repeteix: «Per què m'ho fas, això? Per què m'ho fas?» Ni s'ha adonat que a l'home li ha esclatat el fetge i que en du el cos cobert. Hororitzat, l'home sense entranyes s'aixeca amb por de caure. Va cap al lavabo. Al mirall contempla el forat que té ara al costat dret del cos, sota el costellam. Allà on hi havia hagut el fetge hi ha un esvoranc enorme i fosc. Ha arribat, doncs, el moment que, any darrere any (des dels setze, exactament), li han anat anunciant profetes amb bata de metge. Per fi s'acompleixen els vaticinis i les dècades dedicades a l'alcohol produeixen el mal devastador que se'ls suposa.

La mort, doncs, és imminent. En qualsevol moment perdrà el coneixement i caurà a terra. Amb aquell forat al costat, ningú no pot sobreviure gaire. De fet, el que resulta estrany és que encara no hagi caigut a terra. Com és que encara és viu? Com és que encara pot raonar? Com és que la resta del cos funciona sense ressentir-se'n, com si no hagués passat res? Acaba de perdre un dels òrgans indispensables i és viu, al lavabo i astorat. Potser perquè, tot i ser un òrgan indispensable, no és el més indispensable de tots. Siguem clars: no és el cor, el que li ha esclatat. Segur que si hagués estat el cor ja hauria mort fa estona. És evident que hi ha òrgans indispensables i òrgans indispensables però no del tot, amb la qual cosa deixen, de fet, de ser indispensables. En aquest grup d'indispensables no del tot indispensables hi entra, evidentment, el fetge, aquell fetge que ha passat a formar part de la decoració del dormitori. Des del qual li arriben els deliris de borratxa de la dona, que ja no pregunta per què l'hi fa, sinó on és: «On ets? Per què m'has deixat sola?»

Torna al seu costat. Si ha de morir, res millor que morir en pla violent. Tot és posar-se a la feina que la dona torna a preguntar, un cop i un altre: «Per què m'ho fas?» Quan en té prou, l'home sense entranyes se'n va al lavabo, orina llargament, es felicita per l'estat òptim dels seus ronyons (sempre n'ha estat orgullós), es renta la cara, torna al dormitori, agafa la dona pel clatell, l'alça, l'asseu en una butaca, canvia els llençols esquitxats de fetge per uns de nets i s'ajeu al llit. Al cap d'una estona, la dona s'aixeca de la butaca i va cap al llit, fent tentines perquè no pot ni obrir els ulls. S'ajeu al costat de l'home i li pregunta si és en Frederic.

L'endemà, l'home sense entranyes es lleva amb el cap claríssim. I la ressaca que hauria de tenir? Recorda l'esclat del fetge i no té ni temps de suposar que tot ha estat un somni perquè de seguida comprova que no: fica la mà a l'esvoranc que té al costat dret. És ample, cosa d'un pam, sangonós, però no tant com la nit abans. Pot tocar perfectament les costelles inferiors. S'eixuga la mà amb la vànova i s'adona que la dona dorm al seu costat. Torna a forçar-la. Aquest cop ella li demana: «No m'ho facis més. Sisplau, no m'ho facis més.»

L'home sense entranyes es dutxa, es vesteix i diu a la dona que es vesteixi. Mentre baixen les escales, la dona vomita dos cops. L'home sense entranyes, en canvi, està fresc. La fica al cotxe; per si no se'n recorda li fa memòria de l'estat en què el dia abans li va arribar el marit a casa i la deixa prop d'una boca de metro. Després va a una llibreria a fullejar llibres sobre malalties hepàtiques.

Arriba al bar més d'hora que de costum. Demana la primera copa amb por que no li vessi pel forat. No li vessa. L'esvoranc s'ha cicatritzat d'una manera repugnant però ràpida. Quan van arribant-hi els amics, l'home sense entranyes ja fa hores que beu. Durant tota la nit beu tant com vol i no té cap de les sensacions desagradables que es tenen sempre que es beu fora mesura. I l'endemà, gens de ressaca.

Beu tant com vol, sempre, i no nota cap dels efectes negatius. Ha arribat a la conclusió que el fetge és una mena d'alienígena instal·lat al cos dels humans. Ben al contrari del que diuen (que l'alcohol, l'excés, és el culpable dels mals del fetge), és el fetge el culpable dels mals del bevedor. I l'únic camí assenyat és incrementar el consum d'alcohol fins al màxim, no fer cas de les advertències dels profetes mèdics i esperar, anhelosament, l'esclat. L'esclat del fetge és un graó més, natural i lògic, del procés humà, igual que la caiguda de les dents de llet, les primeres pol·lucions nocturnes, la descalcificació dels ossos o la menopausa. El que passa és que, generalment, la gent, atemorida pels consells dels metges, un dia s'atura, deixa de beure o redueix les dosis. Vet aquí l'error: perquè bevent menys s'atura el procés cap a l'esclat desitjable i es malviu entre patiments i mala consciència. Que l'esclat és una cosa normal ho demostra el fet que l'esvoranc s'hagi cicatritzat de manera espontània, sense cap problema. Ben al contrari del que li hauria passat si hagués estat un metge qui li hagués arrencat el fetge en una operació quirúrgica, artificial.

L'home sense entranyes mira com cauen els amics, un darrere l'altre, cada nit, embriacs. Sempre arriba un dia que, atordits per les molèsties, van al metge i indefectiblement en segueixen els consells. Víctimes dels seus fetges, moderen el consum d'alcohol. Un vespre, l'home sense entranyes els aconsella que beguin molt més, cada cop més, fins que el fetge els esclati. Si ho aconsegueixen, l'alcohol ja no els serà problema mai més. Tots els metges ho saben, això, però s'han confabulat per no dir-ho mai. Els amics no se'l creuen, beuen una mica més i, embriacs, se'n van a casa, arrossegant-se. Mai més no els torna a aconsellar. Quan moren de cirrosi o d'hepatitis per no haver estat capaços de desfer-se del fetge, els du una corona de flors, acompanya les vídues al funeral i després, amb l'excusa d'ofegar la pena, les fa beure sense mesura.