Amb la meva bici de carrer, amb rodes ben primes i res que s'assembli a una suspensió, he pujat avui una mica per Collserola, per la Carretera de les Aigües fins Vallvidrera. El pitjor ha estat la primera pujada, fins la font de la Mandra. Fa molta mandra de pujar fins allà dalt, he hagut de fer els últims metres a peu amb la bici al costat, perquè feia estona que havia gitat el fetge per la boca. He descansat una mica, he begut de la font i he pres el passeig de les Aigües, que s'aixeca sobre Sarrià i Sant Gervasi i ofereix una bella vista de tot Barcelona, del Besós al Llobregat, i més enllà si no fos per la boirina, o la calitja, no sé... El cel, però, era bastant net avui.
Un cop arribat a la carretera que va al Tibidabo m'ha assaltat un dubte: com agafo el camí de tornada, jo ara? Estava gairebé segur de què una mica més endavant es pot agafar una carretera que du a un mirador – aparcament, on neix (o mor) el camí de tornada a Esplugues. Però no n'estava del tot segur, i no em venia de gust ficar-me en una carretera plena de revolts, així que he girat cua fins un corriol impracticable i gairebé selvàtic i l'he remuntat amb la bici a un costat... He mirat de pedalar per allà un parell de cops, però corria el risc de davallar fins les Aigües tot rodolant.
Creuar el camp per allà ha estat fatigós i lent; tot lassat, com diria en Bertrana, he aplegat, com diria en Martorell, a la fosca i densa pineda que creix com una clapa verda enmig de la muntanya pelada. Allà he mirat d'avançar sobre la bici, però entre el pendent i el pedregal i les arrels estava més estona a terra, i he avançat a peu fins que el camí s'ha fet més pla, fins la capelleta de Santa qui-sap-lo.
Fora d'alguns turonets, el camí a partir d'aleshores ha anat molt coll avall, potser massa, tant que el començava a veure coll amunt i tot... Per fi he arribat al carrer Pau Vergós, la carretera d'Esplugues que baixa a Esplugues, però m'he dit que era massa aviat per tornar i he tombat a la dreta fins la font del Ferro, que em penso que es diu. Aquella zona d'obaga és de les millors d'aquest tros de Collserola, molt humida i esponerosa, i amb molts records de la meva infantesa, amb mon pare i mon germà per allà explorant i fent de tot... quins temps aquells.
Com ara ja no hi anem gaire hi haig d'anar jo pel meu compte. Moltíssims dies de campana a la Universitat els he passat per allà perdent-me, llegint, contemplant i vagarejant pels corriols. He begut de la font i he fet mitja volta fins la cruïlla que baixa a la font de la Beca, a la Vall de Sant Just. Que maco estava tot! M'encanta la tardor, amb la catifa ataronjada de fulles per terra, amb la fresqueta i quan fa sol. En fi, m'hi hagués estat allà tot el dia, però he proseguit el trajecte fins la carretera que puja a Santa Creu (aquesta muntanya també és especial per mi... per començar, el meu cognom és Santacreu...). He baixat fins el nucli urbà de Sant Just, he comprovat que els dimecres al matí la biblioteca d'aquest poble no obre (dimarts divendres i dissabtes només) i ja només m'ha quedat arribar fins Esplugues. He anat a comprar un parell de pollastres però la llum s'era anada, i finalment he arribat a casa i he escrit la crònica.
Potser d'aquí poc agafo la bici de mon germà i em planto a Sant Cugat en un tres i no res.
per cert, no s'ha d'anar amb bici per corriols ni camins de menys de tres metres d'amplada. No és excusa, però el corriol era l'única via que coneixia per agafar aquell altre camí, i de fet vaig anar caminant amb la bici a cuestas.