Quan trepitges i et trepitgen, no tens temps de pensar en el fred, prou tens amb la teva pobra esquena, amb la clavícula que s'enfonsa i amb els braços ja insensibles. Jo mai no tinc fred quan dos peuets m'escanyen el coll, és impossible. Castells roents, xardor d'hivern.
Vuit grauets, al campus de Bellaterra. Ni alemanys ni eslovacs, allà tot déu té fred, llevat d'un empordanès, de frontera, i de tramuntana. Les bufandes tapant el nas, enfundada la jovenalla en abrics i jerseis com cebes. Però au, gairebé dues setmanes després, per fi un altre cop fent castells: cinc o sis proves consecutives, una rera l'altra, per oblidar el fred. Avui no m'he queixat de què tenia ja el braç esquerre atuït, que els tendons del canell passaven penes i treballs per tancar el dit polze. Tenia tantes ganes... i tant de fred!
Hoc, sóc un pesat monotemàtic amb aquest tema. Però de què voleu que us en parli, marianus? Demà us parlo de Josafat, que estic a deu pàgines d'acabar-lo.
Leave a comment