L'església

Ahir feia ben bé un any que no entrava a cap església. Estàvem assajant el pilar caminat que farem per Santa Magdalena, aquest divendres, dins el temple. L'any passat ho vaig veure des de la graderia, i vaig flipar mandonguilles amb aquella gent enfilada els uns sobre els altres, que a poc a poc avançaven i que, a més, pujaven els graons de l'altar, feien mitja volta i el descarregaven. Enguany, jo faig d'agulla petita al pilar.

Vaig adonar-me, però, que per molt que escolti música satànica, em cagui en déu trenta cops al dia, i me n'enfoti de la religió constantment, el que no faig mai és dir-li a un cristià a la cara: «ets subnormal». Potser no respecto aquestes creences, però si més no, el que no faig és entrar a una església i pixar per les capelles.

Deu ser el resultat d'anys de misses setmanals al Natzaret (tretze anys d'escolarització al col·legi de monges), però quan entro a l'església, no puc comportar-me de qualsevol manera. La gent cridant, jugant al meu voltant, blasmant... Vaig sortir-hi perquè la situació em feia vergonya aliena. Jo, del mossèn, no ens hi deixava assajar.

No demano que es faci tot en silenci sepulcral i es senyin abans d'entrar i en sortir, ni res d'això. Només demano una mica de respecte. Després, però, les fotos del pilar amb el crucifix i les pintures resulten d'allò més tradicionals, que sembla molt conservador tot plegat. Però allà no hi ha ningú que respecti res, com si fóssim a una plaça qualsevol.

Vaig fer un tomb per observar les diferents pintures i escultures que hi havia per allà. És impressionant com ha canviat el paper de la religió en la societat al llarg dels segles. De vegades em demano quin món era millor, si el feudal esclavitzant de l'antigor o el capitalista d'avui dia. Acostumo a dir que aquest és, en general, millor, però que certes coses del temps de l'avior és una tragèdia que s'hagin perdut (i ara no em refereixo al paper de l'església).