Avui és Santa Magdalena. Durant molts anys havia estat la Festa Major d'Esplugues, però es va bescanviar per la de Sant Mateu, oblidant-se la que ara ens ocupa, fins que als vuitanta es va recuperar a poc a poc. Enguany, com a novetat, passa que és festa al municipi, gran primícia.
Alguns bromistes diuen cofois que Barcelona és el barri marítim d'Esplugues, però no us enganyeu, car per la majoria de gent Barcelona és la seva ciutat i Esplugues el barri on dormen i caguen. A la feina, els clients es desesperaven: Per què fan la festa ara? No la podrien fer escaure amb la Mercè, com abans se solia?
L'orgull de poble no existeix, si arribem fins als límits de pronunciar aitals demandes. I què voleu que us digui, que a mi la Mercè se me'n refot, que el meu poble és Esplugues i que sóc content de fer festa avui i no pas per la de Barcelona. Què serà el proper que demanareu? Que Esplugues sigui un districte de la Ciutat Comtal? La dependència total i absoluta, no ja només econòmica, ans política i de tota mena?
El caire d'aquestes queixes em treu de polleguera i m'assalten ganes irrefrenables d'asclar caps cruelment i sense miraments. Què és Esplugues? Tan poc us l'estimeu, el poble on hi porteu vivint tants d'anys, una vida? Carallots!
saps, jo crec que actualment la gent no sap massa d'on és ni on va.... el meu expoble no passen aquestes coses, la majoria té un sentiment de poble, de pertànyer a un lloc concret, de tenir una festa major diferent i "famosa"... ara que fa prop de vuit anys que no hi visc me n'adono de com me l'arribo a estimar... i crec que hi tornaré jeje, ja se sap a la bisbal tan se'ls dóna quedar bé com mal :)et convido el 16 d'agost al correfoc!!!!(llàstima que aquest estiu parlar de foc és poc apropiat) visita aquesta page: www.elsdracs.org
apa apa li li li....
Si t'estimes tant el poble, entendràs com em dol que els meus convilatans exhibeixin un menyspreu com aquest vers la festa major "petita" d'Esplugues. És com una punyalada al cor.
Espero que agradi
BALADA DE FRA RUPERT
Fra Rupert, de les dames predilecte,
menoret daparell extraordinari,
puja a la trona amb el ninot erecte
i com aquell que va a passar el rosari,
sense gota ni mica de respecte
als vots del venerable escapulari,
mostrant, impúdic, el que té entre cames
excita la lascívia de les dames.
I amb veu entre baríton i tenor
canta Rupert, limpúdic fra menor:
Gustós, senyores, mavinc
a explicar-vos com els tinc.
Els tinc grossos i rodons
com els Pares Felipons.
I els tinc nets i sense tites
com els Padres Jesuïtes.
Els tinc frescos i bonics
com els Pares Dominics.
Cadascun em pesa un quilo
com els del Pare Camilo.
Sels podria portar amb palmes
com aquells del Mestre Balmes.
No els tinc tous ni tampoc nanos,
com els tenen els Hermanos.
Ni plens dinnoble mengia
com els del Cor de Maria.
Ni tenen les bosses tristes
com els dels Germans Maristes.
I no em ballen nit i dia
com els de lEscola Pia.
No són els grans de rosaris
que pengen als Trinitaris.
Ni fan aquell tuf de be
dels frares de la Mercè.
Cap paparra se mhi arrapa
com als monjos de la Trapa.
Ni massa tocatardans
com són els dels Salesians.
Ni peluts ni escadussers
com els daltres missioners.
Ni amb el gàl.lic i els veneris
daltres dignes presbiteris.
Ni ridículs ni pudents
com ho són en tants convents.
Ni aprimats per els mals vicis
com els tenen els novicis.
Ni tronats i plens de grans
com els pobres postulants.
Ni amb els senyals alarmistes
dels ous dels seminaristes.
Ni amb un tip i altre dejú
com els frares de Sant Bru.
Sem poden contrapuntar
amb tots els sants de lAltar.
No sem poden tornar enrera
com li passava a Sant Pere.
I tenen un toc tan suau
com els collons de Santa Pau.
Són peces que fan lluir
com els de Sant Agustí.
I poden omplir un cabàs
com els ous de Sant Tomàs.
I encara sobrar-ne un tros
com passava amb Sant Ambròs.
Tenen aquell tuf honrat
dels collons de Sant Bernat.
No marriben fins al cul
com a Vicenç de Paül.
No mescalden la titola
com a Ignasi de Loyola.
No em freguen la pastanaga
com a Sant Lluís Gonçaga.
Hi ha més tall i més tiberi
que en els de Sant Felip Neri.
No hi ha al món un tal encert
com els ous de Fra Rupert.
La que els tocqui amb vehemència,
cinc-cents dies dindulgència.
La que en copsi la grandària,
fins indulgència plenària.
I el cul que no els és rebel
anirà del llit al cel.
No té lEsglésia Romana
cosa més noble i més sana,
ni té lOrde Caputxina
peça més pulcra i més fina,
disposada a tot servei
Ad Majorem Gloria Dei.
(Fra Rupert era un caputxí que va aconseguir gran influència entre la burgesia dominant a Barcelona. El va recitar en públic el dijous 19 de desembre del 1935 després duna conferència de Federico Garcí Lorca. Sagarra recità la balada, entre les riallades homèriques i la satisfacció total dels assistents. Lèxit fou tan unànime i tan fort, que Margarida Xirgu decidí enfilar.se damunt una cadira i recitar-lo novament, aquesta volta imprimint-li el dramatisme digne duna tragèdia grega. Lorca, emocionat, va sentenciar: Que grande eres, Margarita! Con un actriz como tú y un poeta como Sagarra, la lengua catalana no morirá nunca.)