Sta Magdalena 2005

Una va ser a la diada del Baix, on vem descarregar el meu primer castell de set. No recordo quina posició de la pinya ocupava, però en vaig sortir exultant, després de tants de sis.

El segon cop va ser el dia del meu debut al tronc, a Cornellà, el disset d'abril, a un quatre de sis sense importància. Va ser una experiència meravellosa, que es pot llegir al post enllaçat. Va ser extraordinari, encara quan ho recordo em sembla que m'enlairo en un núvol.

I bé, el tercer ha estat ahir, a un pilar de quatre caminat a l'església, en motiu de la festa de Santa Magdalena. L'any passat vaig assistir a aquesta celebració com a públic, i vaig gaudir molt de les ofrenes de les colles a la patrona dins el temple; enguany ha estat infinitament més emotiva l'experiència, en viure-la des de dins.

L'any passat vaig perdre'm l'inici per culpa de la feina, però enguany, com ja vaig comentar ahir, l'Ajuntament ha decidit que el dia sigui festiu. Així, en aquesta avinentesa sí he pogut assistir a la primera part, en què es fa l'homenatge al ginjoler i els anomenats «balls propis d'Esplugues». Com aquesta crònica no té voluntat de ser lacònica, explicaré tranquil·lament què és cada cosa.

El Ginjoler és un arbre que destaca perquè la seva fusta és de primera qualitat per fer instruments de vent. Resulta que l'any 1988, a iniciativa del conegut músic espluguenc Marcel Casellas, i del també músic Pau Orriols, va plantar-se al pati del Robert Brillas un d'aquests arbres. Tres anys més tard es va composar la música i coreografia del Ball del Ginjoler per n'Isidor Vàzquez, i el mateix any s'estrena per part de l'Esbart Vila d'Esplugues i els Ministrers de la Vila-Nova (font: Ajuntament d'Esplugues).

Bé, doncs, així és talment com s'enceta cada any la celebració institucional de la festa. L'Esbart Vila d'Esplugues dansa al voltant de l'arbre aquest ball, i tots són molt contents. En acabat, hi apareix el famós Pau Orriols, que fa l'ofrena a l'arbre, cada any diferent. Enguany portava terra de no sé quina contrada i polsim d'un instrument fet de fa poc, que volia simbolitzar la naixença o la puixança així en termes generals, així com també prosperitat i fertilitat en sentit figurat. Si més no, això és el que volia donar a entendre aquest bon home. Va acabar el seu parlament amb un visca a Esplugues i un «Visca tot!», que a mi em va fer la impressió de què, com gairebé sempre en llavis d'un forà, tant se li'n fum la terra que trepitja si no és la seva.

Abreujaré una mica. Després de l'ofrena i la dansa del Ginjoler, va ser el torn dels balls propis d'Esplugues, amb la Cobla de Terrassa. Per aquest ordre, segons el programa, van ser el Ball de Nans i el Ball de Gegants pels geganters, el Valset pels bastoners, el Babau per l'Esbart i la sardana Terra de Gegants, que no va ballar ningú. Finalment, l'Entrada a plaça dels Castellers. En tots hi tocava la cobla dessusdita, llevat d'en el cas dels castellers, on hi tocaven els nostres músics.

I bé, tot va ser molt maco, com sempre. Nosaltres vem fer un pilar caminat sense història, i un cop tot consumat, en seguici cap a l'església de Santa Magdalena. Obrien pas els geganters, seguits de l'Esbart i els nois de la cornamussa i dolçaines, els bastoners, nosaltres, Atabalats i els diables. Quan érem pujant el carrer de l'Església, aquests darrers van ubicar-se a la capçalera de la cercavila per fer una mena de petit correfoc (o lluïment, que en diuen). Mentrestant, les altres colles anaven ballant o atabalant, segon el cas. Nosaltres, davant Can Tinturé, vem fer un pilar de quatre normal, i vem continuar la processó fins l'església.

Un cop la missa va ser dita (amb el bisbe de Sant Feliu i tot, per treure's el birret), les colles van anar-hi entrant una per una, seguint el mateix esquema de l'any passat. Primer feien l'ofrena floral, i tot seguit actuaven breument. Nosaltres, com cada any, vem ser els últims en entrar-hi, però renoi, ja se la va valdre, ja, l'espera. Em recorren calfreds d'emoció ara en pensar-hi.

La canalla va entrar amb un munt de poms de flors, que cap altra colla no va ofrenar amb tanta lliberalitat. La pinya es va fer en un tres i no res, es va tancar, i es va fer un silenci impressionant, sepulcral, solemne, pràcticament ultraterrenal. L'església era plena de gom a gom, no hi cabia una agulla, però de cop i volta, tothom va restar mut. Vaig sentir perfectament l'ordre de la cap de colla: «Terç, damunt la pinya!» Quan el segon ja era ben col·locat, i després d'aquesta ordre, una remor es va anar enfortint, barrejant-se amb les gralles, que retrunyien dins el temple. Quan va fer-se l'aleta, la cridòria era com si el Barça hagués guanyat el Madrid.

Aleshores, encara, com un fil de veu, vaig sentir la cap de colla: «comenceu a caminar!» Vem avançar pel passadís com havíem fet a l'assaig, i vem pujar els dos graons que hi ha. La gent va esclatar en aplaudiments, que semblava com si el Barça hagués guanyat la lliga. Llavors vem girar el pilar, per tal de no donar l'esquena al públic, i allò era una olla a pressió. El vem descarregar amb tanta profusió d'entusiasme del públic que veritablement em sentia eufòric fora mida.

Què m'importen a mi els èxits dels altres? Quan vaig abandonar la posició d'agulla, només volia saltar d'alegria. Quin orgull de portar la camisa de la colla, quin plaer contemplar els rostres d'admiració dels assistents, de sentir els seus aplaudiments i crits de joia, d'aquesta tan poc usitada connexió entre el meu poble i els castells. Per un sol pilar caminat a l'església, que no és cap proesa ni homèrica gesta, tantes de llaors i sincera festa, que va ser per mi un premi que, per inesperat i desproporcionat, em va arribar molt endins i, per primer cop, regracio de tot cor el seu suport, que em motiva molt per continuar endavant i que, sobretot, m'ha fet molt feliç. Tant de bo sempre fos així.

I ja, a fora, l'única colla que no hi va entrar a l'església: els Diables, els quals, damunt un cadafal, anaven bescantant les glòries del poble. Presentaven l'acte en Llucifer i la diablessa (que és un heavy..., i bé, gràcies per aquesta informació a qui comenta). No va ser tan llarg com l'any passat, però va ser també molt divertit, i segurament, en alguns trams, d'una qualitat molt superior. Amb un discurs escorat directament a l'extrema esquerra, es diria que més anarcoide que cap altra cosa, es tornava a denunciar l'Ajuntament, els polítics en general, la situació del poble i, fins i tot, una de les colles (el nom de la qual no diré, per no fer-ne sang) en va sortir escaldada, per unes preteses enteses amb l'Ajuntament, que hauria induït crítiques als versots de l'any passat i altres coses. Un dels moments memorables va ser quan la diablessa va fer escarni de la Tinent d'Alcalde, amb un retrat d'ella, amb molta mala llet i molta ironia i sarcasme. Un altre diable va llegir el seu versot en una mena de castellà farcit de catalanismes, però excusant-se molt irònicament, ja que «no es la primera vez que se destroza un idioma en este pueblo». Els versots d'aquest diable van estar molt bé, igual que els del seu «diable bessó», tots tres, excel·lents.

I ja, res, seguici de tornada al Brilles, amb correfoc dels diables, i sopar «de carmanyola», que vol dir que cadascú es porta la teca de casa i ells hi posen el vi i el pa i quatre coses.

Com l'any passat, ja tinc ganes de què torni a ser vint-i-dos de juliol. L'encís d'aquesta festa em té atrapat. Les fotos, ací.