Aquest cap de setmana han estat també les festes del barri del Gall, d'Esplugues. Al Gall hi vaig viure molts anys de la meva vida, que diria que va ser la més feliç. Ja se sap que s'aprofita qualsevol cosa per "episoditzar" el "lifetime" (au, aviam qui és el maco que ho ha entès), però faig coincidir la mudança al meu pis d'ara amb la «decadència», una època de tristícia que va acabar quan vaig decidir que decidia jo, ara farà uns tres anys (això, també amb relació a la mania d'episodització). El cas és que el Gall és com el meu segon barri, o potser el primer en el cor, com va ser on hi vaig créixer i on més temps hi he viscut.
Però no diré més d'aquest barri. Avui actuàvem amb castellers de Barcelona i els de Sant Feliu, davant la Biblioteca, i hem fet la nostra millor actuació de l'any. Per fi, ens hem retrobat amb el quatre de set, i tots érem molt feliços. També hem descarregat la torre de sis i un quatre de sis amb agulla. Els de Barcelona han fet castells de set (3d7, 4d7, 3d6 per sota) i Sant Feliu, castells de sis.
Tots ensems hem encetat la diada, cap allò de les sis de la tarda, amb un pilar de quatre cadascú. Anàvem segons després de Sant Feliu, i hem triat la torre de sis per iniciar l'actuació. En principi anava de crossa, però per sort n'han trobat una altra de més adient i m'he posat de terceres lateral... Molt millor, perquè al començament, amb segons col·locats, tenia el cap esclafat i em trobava molt incòmode. S'ha desfet el peu del castell (sense que arribessin a pujar terços a la pinya, no ha estat intent) i s'ha refet, quedant molt més quadrada, potser un pèl entregirada (o això deien el que més n'entenen; jo la veia bé, la torre). S'ha carregat i descarregat sense problemes, i ja pensàvem en la segona ronda.
O si més no jo, de fa diverses setmanes, només pensava en el quatre, en el quatre de set del dimoni. Veia a tots els assaigs, però sobretot al de dijous passat, que aquest castell el teníem, i esclar, només pensava en descarregar-lo d'una puta vegada. Tornar a fer castells de set, hòstia, que de la trobada del Baix ençà que no en fèiem. Vaig preguntar si el quatre seria de sis o de set, i em van contestar que encara era per decidir (a cinc minuts del castell! M'estaven aixecant la camisa?). Frisós, neguitós, molt impacient, només de sentir la confirmació ja grimpava d'alegria. El cap de pinya parlà: «Josep, de crossa». Però se me'n refot ser a la pitjor posició de la pinya, si amb això el putu quatre de set és reeixit.
I au, que segons pugen, i segons baixen perquè estava mal quadrat. Jo ja estava fotut, perquè temia que el baixessin un pis, però no, va continuar endavant. La posició de crossa és una putada; no només t'esclafen el cap, et mors de calor, et claven colzes i de tot, t'amares de la suor dels altres i, en definitiva, acabes com un entrepà de calamars; A més a més només veus un pou negre, no s'hi veu res, amb una mica de sort les espardenyes de qui fa d'agulla i del baix. Només saps com va el castell pels sotracs del baix, pel que pugui dir l'agulla, per les gralles i, parant molt l'orella, per les ordres del cap de colla i els aplaudiments dels altres.
Allà, sentia remugar el baix, cada volta més fort i més sovint, que semblava que no ho aguantaria. Tremolava més, semblava que les cames li feien figa quan ja els dosos eren baixant. Però no, tot ha anat com oli en un llum, i l'hem descarregat amb no masses problemes. Tothom era posseït per la joia, s'abraçaven i saltaven i reien i es petonejaven. Quin cap de setmana més maco.
Al tercer castell he pujat de terç al quatre de sis amb agulla, en una construcció que s'ha alçat molt bé i que no semblava que hagués de patir massa. Jo ja m'hi sento molt més còmode, he solventat el problema de carregar només cap a un costat i ja estic més tranquil. Tot i que he pujat força nerviós, al damunt del segon m'he calmat molt, he pres una bona posició i no he patit gairebé gens.
Aleshores, ha esdevingut la cosa. Els dosos s'han obert o ajupit massa, no sé per què, en especial el que era al rengle oposat al meu. L'enxaneta ha començat a davallar per aquell rengle, però l'acotxadora, que havia de coronar el pilar per poder donar com a carregat el castell, s'ha despenjat però no ha passat de l'alçada de terços. Han estat uns moments d'incertesa i nerviosisme. La noia que feia de terç a l'espadat l'ha agafat i li ha manat que coronés el pilar. L'enxaneta del Quatre ha baixat sense problemes, però les gralles havien emmudit. Quan han vist que l'enxaneta de l'agulla era a punt de fer l'aleta, han continuat amb el toc de castells. Finalment, s'ha acabat de descarregar sense més incidències, i la despenjada ha estat només una anècdota que no ha embrutat l'actuació, sinó que l'ha feta més emocionant. Per collons, però l'hem descarregat. Ja diuen per Valls, ja, que un castell no cau si un no se'n deixa anar...
I per acabar, dos pilars de quatre simultanis, on han pujat dos marrecs que no aixequen un pam de terra, el futur de la colla. D'ells dependran els nostres castells d'aquí ben poc. Les altres dues colles han fet un pilar de cinc cadascuna.
I res, les fotos, aquí.
Diada del Barri del Gall
Esplugues: Pd4, 2d6, 4d7, 4d6a, Pd4
Barcelona: Pd4, 3d7, 4d7, 3d6s, Pd5
Sant Fel¡u: Pd4, 3d6, 4d6, 3d6a, Pd5
Leave a comment