El Grotesc Entrepà

Un bon dia que no tenia gaire gana vaig amagar un entrepà a l'armari de la meva habitació. Estava fet de pa de motlle amb alguna mena de llonganissa, i descansava sobre un plat de mida mitjana de vidre verd. Vaig fer-li una única mossegada, i amb aquesta ferida va romandre latent la seva ira durant seu particular exili.

El pobre entrepà va restar en l'oblit un bon munt de dies, sense sortir de l'armari, en la foscor, en l'ostracisme, trist en no poder escometre la missió que donava sentit a la seva curta existència, és a dir, nodrir-me. Pobre entrepà, atrapat en les ombres de l'oblit!

Una nit, uns dies després, vaig enrecordar-me'n d'ell. L'única llum que m'arribava era la que s'escolava per la finestra, provinent dels milions de bombetes de Barcelona, allò que en diuen contaminació llumínica. Els meus pares ja dormien, tot restava en pau i en silenci, i l'únic so que es sentia era el de les llagostes.

Amb decisió i delit vaig obrir la porta de l'armari, a les palpentes vaig trobar el plat i amb tota la seguretat del món vaig mirar d'agafar el grotesc entrepà. De seguida el vaig llençar, amb plat i tot, al lloc d'on havia sortit: Al miserable entrepà, de tant esperar-se, li havia crescut una barba marxiana i uns cabells heavies! Què coi era allò? L'entrepà, de color verd, exhibia al crostó una pobladíssima renglera de fils de més de cinc centímetres, amenaçants, enfurismats, diria que indignats per allò que havia fet amb ell. Els pèls, però, li creixien de totes bandes, i allò verd era semblant a la gespa seca: decadent, no uniforme, com morta. La mossegada era un quadre abstracte, encara es besllumava la marca de les meves dents tortes. Hi creixien pèls més curts que els del crostó però més llargs que els de la gespa. A més, l'embotit es veia en tota la seva gamma de colors pansits, pudents, podrits. Quan em vaig adonar de quina cosa era el que m'havia fet pessigolles a la mà i que, si s'hagués desenganxat del plat, m'hagués cruspit, em van entrar basques.

Tot corrents vaig anar a despertar el meu germà. Després d'una estona deliberant, vem coincidir en què la millor -única plausible, al capdavall- opció era la de tirar a les escombraries aquell entrepà mutant. Tanmateix, érem dos vailets -crec recordar que menys de deu anys- i estàvem cagats de por, davant d'aquell berenar monstruós. Arreplegant tot el valor que vem poguer, vem dur el plat amb l'entrepà a sobre a la cuina, on s'esdevingué el segon estadi del Via Crucis. Ara tocava extirpar-lo del vidre on s'afermava tant com podia. No, l'entrepà no capitularia tan aviat.

Vem discutir una bona estona, que si jo ja l'he portat fins aquí, que si és culpa teva, que si ets un marica, que si tu ets el germà gran, etc. Finalment, va ser el meu germà qui, valent-se d'una palina, crec recordar, va aconseguir amb prous feines reduir l'enemic, forçar-lo a abandonar la seva posició i conduir-lo, per acabar, al seu cementiri: la brossa.

D'aleshores ençà, mai no he subestimat un entrepà.